29/1/09

EL PREU DE LES COSES

No pot ser que la traducció d’un llibre sigui més barata en castellà que en català; espanta els lectors. Una de les fites que persegueix per a l’any 2009 en matèria editorial el Departament de Cultura és, precisament, que la pròxima novel•la de Paul Auster, per posar un cas, costi el mateix en la seva edició catalana (62) que en la castellana (Anagrama). Com es podran reduir els dos o tres euros de diferència que hi sol haver i establir preus equiparats? La proposta de la Generalitat és ben simple, pagant la diferència mitges. Cultura hi posarà diners, però també vol el compromís dels editors catalans. I no hi ha compromís més profund que el que toca la butxaca. El risc per a les editorials hi és, però per contra tenen tots els trumfos per conquerir un bon marge de lectors que van directament al castellà per un hàbit lector adquirit amb els anys que és reforçat per la diferència de preu. A mateix preu i idèntica data de sortida al mercat no hi ha excusa, a no ser que la traducció sigui un nyap que també n’hi ha.
Amb els preus de les traduccions compensats i una política pactada d’incentius a les llibreries per a les vendes en català, el problema de la comercialització del llibre pot millorar ostensiblement. Quedarà el molt conflictiu i caríssim problema de la distribució i la capsa de sorpreses que és l’edició d’e-books que, segons els entesos, farà variar molts projectes editorials i multiplicarà les vendes a través de web tant de llibres en paper com electrònics. I mentre les editorials pensen crear la plaça de director d’edicions digitals, Núria Pons, ex Casa del llibre, és la directora de la nova llibreria Bertrand de la Rambla de Catalunya.

26/1/09

VENDAVAL POLÍTIC

Es podia haver activat l’emergència abans? Si. Es podia haver fet més difusió als mitjans de comunicació? Si, (els meteoròlegs de TV3 es van afartar d’avisar). Es podien haver evitat les morts i el desastre? Qui ho sap. Un fenomen com el vendaval de dissabte és imprevisible per prediccions i avisos que es facin. No van pensar, en bona lògica, els monitors de Sant Boi que estarien més protegits a l’interior del pavelló que no pas a fora? Si. I malgrat tot, la desgràcia.
Qualsevol gestió es pot millorar sempre, ara evitar amb total garantia els efectes d’un temporal com el de dissabte, no. La reacció de la natura no és exacta, i ens obstinem a viure-hi en mig.
El que també era inevitable era el vendaval polític. Suara fa temps que està assetjat per l’oposició i certs mitjans, i cada oportunitat d’anar per ell és aprofitada. Evidentment que la seva gestió te llacunes, però una cosa és la crítica i una altra és el setge, no de la imprevisible natura, sinó de la perfídia humana.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.01.09

25/1/09

LA SOCIETAT DE L’ENTRETENIMENT


La societat de la informació és una riuada ofegadora de missatges d’escassa fiabilitat, un instrument modern de dominació del poder, la societat del coneixement és la utopia impossible del bon salvatge, el control classista de l’intel•lecte. Contra aquestes definicions interessades i poc realistes s’hi oposa la de la societat de l’entreteniment; un col•lectiu de productes globals d’una gradació que va de l’equiparable a producció cultural al simple gadget electrònic. Una etiqueta crua i poc amable amb les noves tecnologies, però realista.
L’amic Morell, productor de televisió, toca de peus a terra. Hores de negociació amb les cadenes, jornades devastadores de planificació, durs dies de guionatge, producció, rodatge i postproducció, i un instant d’incerta glòria que a penes és vist per una petita part del públic objectiu i que a penes és analitzat i entès per una escarransit nombre de persones no necessàriament atretes pel que s’ofereix. Poc o molt passarà el mateix amb aquest article, amb el meu darrer llibre i amb el proper. Venedors d’un minúscul i prescindible instant d’esbarjo; fum tot plegat. I la pregunta de cada matí abans d’engegar l’ordinador, d’enfocar la càmera o d’obrir el diccionari.. Quin sentit te tot plegat? Per què hem de creure’ns el que no és i lamentar-nos constantment del que sabem prou bé, que al món modern, la creació cultural no te més valor que la plusvàlua que és capaç de generar quan es comercialitza.
La societat de l’entreteniment és un axioma de la postmodernitat i un cruel miratge de l’ocàs del capitalisme. Res no te valor per si mateix. Els continguts de la producció no conten, s’han convertit en el simple suport del continent, que és el que te ham comercial i, per tant, raó d’existir. Aquest article mateix forma part d’una trama configurada per generar publicitat i un cert corrent d’opinió preestablert. Els programes de TV són la malla que suporta una estructura de reproducció d’hàbits i models de comportament mediatitzats pel consum en relació amb l’oferta. No se sap si, a la tele, primer va ser el futbol o la demanda de partits, però el cert és que és que és el que més es consumeix, i ningú no gosa posar-ho en qüestió.
En aital circumstància social, la única pauta intel•lectual que te valor és la de l’entreteniment. El cinema, la literatura, la música ja no són missatges considerats en funció de la seva forma i la seva estructura sensible, és a dir, art, ara només són una forma agradable de passar el temps. En un estadi definitivament superior de la cultura de masses que buida absolutament de cap idea neguitosa el producte per convertir-lo en una simple capsa, la indústria de l’entreteniment finança, promou i comercialitza aquesta idea que és continent i contingut a la vegada, i converteix els creadors en fabricants de productes carregats de promeses i esperances, però sense cap missatge sensible. Fum.
L’habilitat de la indústria ha estat aconseguir dotar a la seva producció dels elements valoratius de la cultura: crítica: difusió als mitjans de comunicació, estructura comercial, missatges icònics i fins i tot registres emocionals i cognoscitius. Així, l’entreteniment es presenta al públic barrejat amb restes d’art, mass cult i gadgets de botiguer. És la confusió total, la victòria definitiva del passatemps. I com que dóna diners ningú s’hi oposa, encara que tots els creadors neguem participar-hi. Siguem honestos.

+
JORDI MARTI

La Fabra i Coats de Sant Andreu es convertirà en un centre d’agitació cultural de primera índole. Possibilitats no li en falten i empenta municipal tampoc. Amb 12 mil metres quadrats, el projecte del museu del treball a les antigues calderes i la il•lusió amb que el regidor de cultura ho explicava dilluns a la festa els Premis Tendències de El Mundo, estem segurs que Barcelona tindrà un nou eix de centralitat. Ara cal consolidar-lo i fer que el poder cultural, tan mesocràtic ell, també hi cregui.

-
QUIM MONZÓ

Que fàcil és dir que el català s’està empobrint, que acabarà essent un dialecte del castellà i que el jovent parla malament el català perquè fa modern, mentre s’escriu en castellà en un diari que presumeix de ser català, però que nega el dret als escriptors a usar el català a les seves planes. O potser és que prefereixen callar i parar la ma? Si els catalans estan perdent la llengua com a factor identificatiu és, en part, gràcies a l’actitud submisa d’autors de gran categoria i nomenada com ell.

22/1/09

SUBVENCIONAR LLIBRERIES

Malgrat la complexitat per la diversitat dels establiments,, el projecte per incentivar el comerç de llibres ha entrat en el camí del consens. Prenent com a base la idea del Departament d’ajudar segons l’increment de vendes, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha elaborat un projecte sobre com subvencionar les llibreries per fomentar la venda del llibre en català que te el suport dels Gremi de Llibreters. La idea consisteix a crear una subvenció finalista que incentivi l’augment de vendes; a més llibres venuts respecte de l’any anterior més subvenció, a més espai pel llibre català, més subvenció, a més promoció i a més presència als aparadors també. El projecte refusa el control de vendes a càrrec de l’empresa Nilsen, amb qui el Departament ja havia contactat, perquè no totes les llibreries poden contractar i adequar la seva estructura a les necessitats d’aquesta metodologia.
Però el projecte d’editors i llibreters va més enllà. Per les grans superficies comercials, l’ogre dels llibreters, es crearia una ajuda indirecta en forma de subvenció per als llibres de Grans Èxits, exclosos de l’ajut genèric, que es traduiria en promoció, publicitat o lloguer de metres de prestatge a l’estil Coca cola. Aquests diners es destinaran a fer-los encara més èxit i així fer-los atractius per a les grans superfícies.
Tot i això, el millor dels pressupostos de Cultura d’enguany (del poc bo que hi ha) és la creació d’un fons de 20 milions d’euros per a crèdits que donarà el propi Departament i que, evidentment, van encaminats a buscar processos de fusió i adquisicions de llibreries de cara a reforçar la xarxa comercial ara tan atomitzada. Ara els toca a les llibreries.

21/1/09

SENYORIES DE DIA, TREBALLADORS DE NIT

Donar dia i hora per a una vaga abans de començar les negociacions és agafar el rave per les fulles i sacsejar-lo. El que passa és que bona part dels jutges espanyols, utilitzant indegudament el poder que els atorga la Constitució, saben que una vaga d’una de les tres potes del sistema democràtic és un factor de pressió immens contra les altres dues potes (legislatiu i executiu), i un desafiament polític infinitament superior al que pot fer cap altre col•lectiu, inclosos controladors i pilots.
Suportem fins afartar-nos el protagonisme mediàtic de certs jutges, ens mosseguem la llengua, cada dia menys però, per no posar el crit al cel respecte el proteccionisme gremial que molts membres de la justícia practiquen entre si, i ens indignem per sentències que, de tant absurdes i miops, provoquen alarma social, quin remei ens toca.
Ara, a més, haurem d’aprendre a suportar els jutges ‘belle de jour’: senyories de dia, abnegats treballadors de nit.

Dit e El Món a RAC 1 el 22.01.09

18/1/09

ENS CAL UNA CULTURA D’ARA


Quan la meva amiga va voler recomanar alguns escriptors moderns, que parlessin del món d’avui, a una companya que estava aprenent català, es va trobar en un tràngol. Va citar en Monzó i dos o tres mes i va restar pensarosa. Aquell vespre em va trucar. Per què els escriptors catalans parlen tan poc del món contemporani? -em va etzibar. La crítica no ho troba gaire bé això d’escriure novel•les sobre les coses d’ara mateix, -vaig respondre-li. Estem massa intel•lectualitzats? Va seguir punxant-me. Això ja ho deia algú fa força anys, -vaig dir abans de penjar, pensarós també.
Aquest algú era en Lluís Serrahima, i ho deia al cèlebre article ‘Ens calen cançons d’ara’, tret fundacional del moviment de la Nova Cançó de quina publicació a la revista Germinabit (precursora de Serra d’Or), en fa 50 anys. La revista Enderrock, atenta algunes efemèrides que permeten revisitar un tema i actualitzar-lo, ho ha commemorat editant de nou el disc col•lectiu dels Setze Jutges ‘Audiència pública’. Immillorable moment per recuperar la idea de Serrahima i ampliar-la fins i tot, perquè, en el context del món global, hi ha sospites fonamentades de que la cultura catalana no hi ha entrat gens bé. En resum: ens cal una cultura d’ara per estar presents al món de demà.
Fa cinquanta anys ens calien cançons que parlessin de l’actualitat, tal i com ho estaven fent Brassens i Ferré. Els Llach, Pi de la Serra i companyia ho van fer i va anar bé. En un context com el de l’època, irregular i sense garanties polítiques, la cultura catalana es va prestigiar tan a dins com a fora del país. Era una cultura moderna, actual, parlava del seu temps. El prestigi es va allargar durant la transició i va començar a esllanguir a mesura que recuperàvem les institucions de l‘autogovern. Insòlit.
Els anys següents, els del cèlebre Titànic van ser letals. La producció cultural catalana, i no només la feta en català, va sucumbir enfront la batzegada modernitzadora, sobretot, madrilenya. Lògic fins a cert punt. Espanya sortia de la letargia del franquisme i maldava per donar una imatge europea i contemporània. Els esforços del govern van reeixir. El mundial de futbol de 1982 va ser un punt de partida, la ‘Movida madrileña’ el guió a seguir que van saber aprofitar sobretot els gallecs (moda i música) i els andalusos (música i literatura). A Catalunya, mentrestant, una comissió assessora per a la modernització cultural intentava analitzar i entendre el que passava sense aconseguir trencar el cercle ‘intello’ i atraure el gran públic. D’aquell moment és el cisma definitiu entre la creació cultural en català i la feta en castellà. Mentre la primera es batia a la defensiva, en part gràcies a l’escassa visió global de l’administració, la crítica i els ‘maîtres a panser’, la segona es recuperava del naufragi i esdevenia, a ulls de crítica i públic, l’expressió moderna de la cultura feta a Catalunya.
La globalització ha aguditzat la situació, la poca visió política, la pèrfida actuació dels mèdia, alguns catalans, per cert, i l’estretor mental de part de la crítica ha fet la resta. Avui la cultura feta en català te poc prestigi entre els joves, en bona part, perquè no la veuen com una cultura moderna, del món d’ara, que parli dels temes d’avui. Cal una cultura de l’excel•ència i una altra de masses, però sobretot ens cal cultura d’ara. La que usa la llengua com a mitjà fonamental d’expressió ho és ben poc.

+
JOSEP COTS

Vint-i-cinc anys editant amb un alt risc intel•lectual, ideològic i comercial és una fita. Edicions 1984 (Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, em va guiar al meu primer i emocionant viatge a Moscou), celebra aquest aniversari amb el seu habitual entusiasme i amb nous esforços més arriscats encara. Els llibertins barrocs, de Michael Onfray, premi Goncourt, Alabama Song, de Gilles Leroy o Txevengur, d'Andrei Platonov, entre d’altres, s’afegiran a l’anhelada col•lecció de butxaca.

-
UNIÓ DE MÚSICS

La queixa de la Unió de Músics de Catalunya, al seu entendre, per ‘la discriminació inadmissible que pateix el sector de la música’ pel fet de no tenir cap representant dal Consell de les Arts, és voler convertir aquest ens en un territori de quotes sectorials, un supòsit absolutament contrari a la idea que l’impulsa. El que han de fer és explicar els seus problemes als membres del Consell, elaborar dictàmens per resoldre’ls i saber atreure l’interès d’aquesta nova institució. Els farà més favor.

15/1/09

L’EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Tot i les dosis de bona voluntat que han demostrat la majoria d’agents del món editorial català per recuperar la cordialitat en les relacions entre les entitats que els representen, la realitat és que el Gremi d’Editors de Catalunya està més allunyat que mai de la resta d’actors de la vida editorial del país. La dura actitud que va mantenir durant la famosa Fira de Frankfurt el seu president, Antoni Comas, lluny de reconduir-se amb el pas del temps o amb reunions com la que es va fer fa uns mesos amb la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i amb la presència de José Mannuel Lara, s’ha enquistat fins desembocar en una mena de carreró sense sortida que aboca el Gremi, com a institució, a una situació molt incòmode que és reconeguda per diversos editors membres a títol individual i bo i demanant no ser citats.
La situació ha arribat a límits tan absolutament insostenibles, que fins i tot el Departament de Cultura de la Generalitat ha trencat relacions de manera oficiosa amb el Gremi. Al Palau Marc hi ha qui proposa ‘pontejar’ l’entitat i crear una taula permanent entre editors, a títol individual, i administració, per tal de poder tractar alguns dels temes que afecten el sector i que ara estan encallats per culpa de la situació. Prudent com és, el conseller no ha pres per ara cap decisió al respecte, però el temps passa i hi ha temes que no poden esperar al relleu, que tothom dona per fet, de Comas al capdavant del Gremi.
Per sort hi ha editors que demostren que el sector segueix evolucionant malgrat tot. Edicions 62 publicarà l’Origen de les espècies, el tractat de Darwin que enguany acompleix 150 anys i que ara no es pot trobar en català.

11/1/09

ELS CONSELLS SÓN PER ACONSELLAR


Havíem acabat l’any passat amb en Bru de Sala investit contraconseller i declarant que “de les primeres coses que haurà de fer [el consell de les Arts] és replantejar la política d’arts visuals”, per bé que entre les funcions que l’ambigua llei atribueix a aquest ens no està la de replantejar cap política, tret de decidir la de subvencions als creadors. Anècdota o designi, en el que no pot convertir-se el Consell de les Arts és en un ens que tendeixi a suplantar el Departament de Cultura (del qual el mateix Bru en va ser director general amb CiU) a còpia d’anar esgarrapant poc a poc diners i competències de l’administració. Agradi o no, el disseny i l’execució de la política cultural només pot recaure en algú designat a través d’un procés electoral. Les altres fórmules, per independents que siguin, no hi tenen dret. A més, la llei tampoc no les legitima.
Sense que, per l’absurda correcció política, ningú no goses alçar cap veu crítica ni tan sols consirosa, el discurs monolíticament aclamatori per un Consell de les Arts es va instal•lar de manera tan esportiva i acrítica entre la gent del gremi que, a l’hora de la veritat, cap govern no es va atrevir a portar-los la contrària. ‘Si volen Consell, Consell tindran’, devia pensar l’esportiu Maragall. En Montilla s’ho va trobar i, pragmàtic com és, devia pensar que, total, el de la cultura és un món que vol presumir d’analític, complex i discursiu, però que és relativament fàcil d’acontentar i que, com tots, es deleix per ‘tocar cuixa’ de poder. I així, sense massa discussió al si de l’executiu, la llei del Consell de les Arts s’ha aprovat i en Xavier Bru de Sala veurà acomplert el seu desig, abastament treballat amb desenes d’articles i aparicions a tots els actes de política cultural de tots els partits, de ser-ne el president. Enhorabona.
Els problemes comencen ara. Amb les primeres declaracions públiques, Bru de Sala deixa ben clar que no està disposat a acontentar-se amb les sucoses funcions de repartidora de subvencions i de manifestar parers, que vol influir decisivament en l’execució de la política cultural del govern, i, evidentment, al Palau Marc no estan disposats a concedir-li. Malgrat la deficient redacció de la llei, la política cultural és competència exclusiva del govern, no podria ser pas d’una altra manera, i no passarà gaire temps abans que en Joan Manel Tresserras no els ho hagi de recordar, subtilment i conciliadora, és clar. D’això se’n diu marcar territori.
Es vulgui o no, el Consell de les Arts i el Departament de Cultura xocaran cada dos per tres, si més no els primers temps, i és d’esperar que no es passi d’aquí. A Cultura saben que assistiran als embats del Consell per esgarrapar parcel•les de poder i de diners, i se suposa que estan decidits a no cedir res més del que, segons la seva interpretació, la llei atorga al nou ens. Com si no tinguessin prou feina. Però en Bru també te la maquinària d’opinió cultural de la Vanguardia (ben representada al Consell) disposada i en vigília. Com pot acabar? El final és obert, però els polítics mai no en surten ben parats de les atzagaiades d’aquest diari. I el gremi cultural, tant satisfet per la modernitat que suposa tenir un ens d’aquesta mena, serà un clam acrític i aclamatori en favor del seu contraconseller independent. I que ningú no pensi ni digui pel seu compte o serà desposseït del dret a ser ‘cool’ i ‘fashion’, quina pena.

+
ISABEL COIXET

Amb ‘Map of the sounds of Tokyo’ i amb Sergi López, la directora torna als seus propis projectes després d’una poc reeixida pel•lícula d’encàrrec ‘Elegy’. Ningú no dubta que la millor Coixet és la que creu en les seves històries i les tira endavant per difícils que semblin. Els espectadors, que fugen de les sales espantats per segons quins productes del cinema local, li ho han agraït i li han respost a cada film. Coixet és la millor directora catalana sempre que és lliure per narrar el seu món.

-
MIL•LENNI

Estem per les programacions eclèctiques, i no ens molesten gens els escenaris d’edat provecta, però l’escassa imaginació dels programadors del festival del Mil•lenni ja supera totes les expectatives. A banda dels eterns repetidors (Moustaki, Ibañez, Maria Dolores Pradera), posar en un mateix programa uns ídols pop sense suc ni bruc com Nena Daconte al costat de Raimon, Pablo Milanés o un simple fenomen mediàtic com Los chicos del coro, denota que és un festival més de societat que no pas de música.

9/1/09

09, ANY ELECTRÒNIC

Aquest serà l’any del llibre electrònic. Per Nadal Happy books i la Llibreria 22 han posat a la venda els primers aparells lectors, e-reader per anar-vos familiaritzant amb l’argot, a la vegada que s’han llençat els primers títols en castellà. D’aquí a tres setmanes ja estaran disponibles els primers llibres en català. Seran Angle editorial, Bromera i Cossetània, tots tres agrupats a la plataforma Edi.Cat els que tindran el mèrit de ser pioners en l’e-book català. Cada editorial posarà 15 títols a la plataforma CyBook en una clara aposta de futur. Quan a l’abril El Corte Inglés inundi el mercat amb el lector de Sony,a uns 350 euros, ells ja volen tenir un peu a cada maquineta. L’operació no és senzilla, els canvis constants de l’electrònica faran que, d’entrada, fer negoci sigui complicat, però l’e-book és una eina que fomentarà la lectura i, per tant, la difusió dels llibres en paper que seguiran dominant el mercat.
Qui ha de millorar per mantenir l’hegemonia a les noves plataformes és Google. A hores d’ara la seva famosa biblioteca digital no rutlla. Els llibres estan escanejats en PDF, la descàrrega es fa lenta i feixuga i no hi ha manera de tocar la lletra ni la mida. Així de poc serveix la virtualitat.
I parlant de mitjans electrònics, TV3 està preparant el programa cultural tant reclamat des d’aquestes pàgines. Antoni Tortajada (Històries de Catalunya) i Jordi Punti en seran els responsables. Per la seva banda, Catalunya Ràdio havia d’editar un llibre commemoratiu dels 25 anys. El llibre està escrit i lliurat als responsables de l’emissora, però les celebracions ja han acabat i no hi ha noticies del llibre. Estarà a la xarxa? Que deia inconveniències?

6/1/09

L’ESPERANÇA DEL POBRE

La mala consciència consumista ens fa creure que les rebaixes ens salvaran del terrible fred hivernal o de vestir amb parracs, però tots sabem que és mentida, és una excusa més per gastar el que no tenim. Varem començar desembre controlant despeses per allò de la crisi, però deu dies abans de Nadal varem decidir que total són dos dies, que ja arribarà gener, que es faci repicar el banc, i varem fondre la VISA sense pietat. I ara, amb la tarja feta un cromo i estressats de tanta compra, ja frisem amb la pastanaga que tenim als ulls en forma de rebaixes.
Ja se que els preus han deixat de pujar 3 punts en un any i que l’Euribor és al 2’95, el més baix des de febrer del 2006, però si la confiança dels consumidors ha caigut 23’4 punts en 12 mesos per alguna cosa deu ser, o és que el tortell de Reis no ja ens deixa veure la crisi?
I és que, tret dels terrassencs per evidències de la fortuna, la resta som incorregibles.

Dit a El Món a RAC 1 el 07.01.09

4/1/09

HI HA ESTISORADES QUE MATEN


Amb el gener arriben les temudes estisorades a la cultura. Pressupostos públics magres, mecenatges que volen per culpa d’uns mals balanços, prioritats socials que descavalquen projectes culturals i subvencions que s’empetiteixen fins el no res, aquest és el paisatge amb que es trobaran, a partir d’ara i ves a saber fins quan, molts creadors, promotors i emprenedors culturals quan cerquin finançament. Però ni la solució a la crisi és no invertir ni cinc en cultura, ni la despesa cultural és tan prescindible com moltes administracions, i més ciutadans, pensen.
Una estisorada radical als diners de la cultura acaba matant projectes que estan prenen volada comercial, n’avorta d’altres a punt de néixer i provoca el col•lapse d’una industria que, sense moure xifres tan espectaculars com la de l’automòbil, per dir-ne una, dóna feina a molta gent, genera una plusvàlua més elevada que no pas altres i un volum de riquesa general per a una ciutat o país que és mesurable més enllà dels paràmetres estrictament conjunturals.
Històricament s’ha considerat la despesa cultural com a sumptuària. Les retallades pressupostàries que les administracions s’han aplicat enguany sostenen aquesta premissa. És evident que, en moments de crisi com aquests, cal reforçar les polítiques socials per no deixar desatès a ningú que hi estigui en perill, però de la mateixa manera que es mantenen, i s’enforteixen si cal, les subvencions a certs sectors de producció que es consideren estratègics (per no parlar de les ajudes als bancs sense exigir-los cap responsabilitat), en lloc de lamentar-se tots els agents culturals haurien d’exigir el manteniment del suport públic a la cultura, i que aquest sigui considerat també un sector estratègic per al futur del país, una realitat demostrable amb xifres i sense.
Però malauradament la realitat serà ben diferent. A escala, totes les administracions reduiran la seva inversió en cultura. Una festa major rància deixarà sense feina tècnics i músics, una escapçada de les subvencions deixarà entitats sense aire per organitzar, promoure i produir activitats, i així podríem seguir amunt en la piràmide industrial de la cultura fins desembocar en la paràlisi del sector. Això no és fer polítiques realistes. En una societat en mutació constant, accelerada ara per la inèrcia de la crisi global del capitalisme, la cultura és un element cabdal per a la transformació de les obsoletes estructures econòmiques en noves i dinàmiques formes de creixement i progrés. De que viu el sector turístic de Barcelona sinó de la cultura? Que venen al buscar els ‘guiris’ a la capital catalana sinó la petja d’una civilització rica i plena i la seva enorme capacitat de projecció cap al futur? Desinvertir en cultura és condemnar a una societat, ara capcota pels mals averanys de la situació econòmica, a la tristor més grisa i pregona i, a la vegada, renunciar a tenir una posició capdavantera per a la sortida de la crisi actual.
El sector cultural ha d’estrènyer-se el cinturó com tothom, s’han de fer els números tantes vegades com calguin per evitar el rebuig de patrons, patrocinadors i polítics. A hores d’ara, una frenada forta de la indústria cultural catalana pot significar un retrocés d’anys, sinó una pèrdua total de competitivitat respecte de cultures molt més potents perquè, entre d’altres coses, estan més ben considerades pels qui hi han de destinar diners.

+
JAUME I

Més de cent mil valencians han visitat l’exposició itinerant que, sobre el rei en Jaume, va posar en marxa el febrer passat la Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat valenciana. Han estat ja 45 poblacions visitades amb un promig de 800 adults i 1.200 nenes i nens per localitat. Qui cregui que als valencians no els interessa la història del seu país, o qui se’n vulgui inventar una altra, esta molt equivocat. Aquest gener es pot veure a Alcàsser, Peñíscola i Ibi.

-
MERCÈ RODOREDA

L’any Rodoreda acabarà malament,. Un grup d’escriptors ha posat en marxa un manifest en el qual critica la política de publicacions de la Fundació Rodoreda per considerar que ha permès l’edició d’obres que l’autora mai no hauria volgut que veiessin la llum. Concretament el manifest demana que no es publiquin en edicions generalistes ni la primera versió d’Aloma, que ella posteriorment va reescriure totalment, ni els contes infantils, que l’autora havia descartat expressament.

3/1/09

ERMENGOL PASSOLA, EL MECENAS CULTURAL QUE PREFIRIÓ EL ANONIMATO


A veces la vida nos concede coincidir con seres humanos de tal coherencia, que su obra, construida desde un perseverado anonimato, trasciende más allá de instituciones, entidades, proyectos públicos y, claro, la mayoría de grandes personajes de su tiempo, Ermengol Passola (Barcelona 1925), empresario, promotor cultural y persona fundamental para entender la recuperación cultural catalana tras la guerra civil, fue uno de esos raros personajes que, muy a veces, da la existencia. Passola falleció el primer día del año en su ciudad natal tras un largo proceso canceroso.
Ermengol Passola era uno de los ocho hijos de familia vinculada a Acció Catalana. En una reciente entrevista recordaba como, de pequeño, desde el balcón de su casa en la esquina de las calles Sant Honorat y Call, veía el balcón del Palau de la Generalitat, y en él a Cambó, Macià o Companys, pero sobretodo al pueblo reunido en la plaza de Sant Jaume, su patio de juegos infantiles, que miraba hacia arriba. Él sostenía que aquello le había marcado para siempre. En 1040, a los 15 años ya movilizó a los fieles de su parroquia para que la petición de limosna se realizara en castellano y catalán, y lo consiguió. A pesar de ello, las esquelas por la defunción de su padre las tuvo que redactar a mano al no encontrar ningún impresor que las quisiera hacer en catalán. Unos años después pasaba largas noches imprimiendo en ciclostil ediciones clandestinas de ‘Justificació de Catalunya’, de Josep Armengou, que el canónigo de la catedral escondía hasta que, puerta a puerta, de noche y solo a personas de mucha confianza, él mismo repartía.
Pero aquello solo fue el principio, Ermengol Passola tenía la peculiar particularidad de aunar en una sola persona, el carácter luchador que el país necesitaba, la capacidad emprendedora que los nuevos tiempos requerían y la vocación anónima que se da tan escasamente.
Colaboró con Joan Triadú en la organización de los concursos de poesía de Catonigrós, un hito en plena dictadura, colaboró también con Joan Ballester, de quién heredó el fichero de personas comprometidas con la cultura catalana y colaboró con Josep Espart-Ticó en la puesta en marcha de la discográfica Edigsa, pero a los tres los superó por su capacidad de entender los nuevos tiempos que se avecinaban e ir por delante de las duras circunstancias del momento.
Estuvo en la fundación de Edigsa, pero entendió que editando un par de discos al año (el primero fue Espinàs canta Brassens) no se iba a ninguna parte en el negocio de la música. Así fundó Concèntric, que editaba media docena de discos al mes y cuya cabeza de cartel fue Lluís Llach. Passola sabía que el mundo giraba muy aprisa mientras la cultura catalana luchaba por desprenderse de la lacra del franquismo, y que cuando eso sucediera, debería estar preparada para lo que estuviera pasando en Londres, Roma o París, o para los medios de comunicación. Fundó la Cova del Drac, la mítica sala de conciertos de la calle Tusset, para que los cantantes y músicos del país pudieran presentaren en público y forjarse como ídolos de masas para el día que hubiera radio y televisión en catalán, recordaba. Por eso creó también Mobles Maldà, su modo de vida. En una época en que la decoración era simplemente cutre, él viajó a las capitales europeas en busca de los objetos, muebles y elementos de decoración que allí imponían la estética del momento. Maldà se convirtió en un lugar de culto para los modernos de hace treinta o cuarenta años, porqué Ermengol Passola era un catalanista ‘del morro fort’, pero sobre todo un hombre de su tiempo, un moderno.
Y todavía tuvo tiempo de crear la Associació de Disenyadors Industrials (ADI), posteriormente fusionada con el FAD, en 1957, los Amics de Joan Ballelster en 1980 y de invitar a su numerosa familia a hacer un pequeño viaje anual para celebrar su cumpleaños. Por su obra recibió la Creu de Sant Jordi (1984), el premio Jaume I de actuación cívica (1987) y el Memorial Lluís Companys (2003).
Los funerales por Ermengol Passola se celebraran hoy a las once de la mañana en el tanatorio de la ronda de Dalt.

1/1/09

MAL ANY NOU ?

L’any 2008 ha acabat amb un descens notable en la tramesa de felicitacions de Nadal d’editors, cosa que s’agraeix, i en la caiguda fins a cota zero d’obsequis tipus paneres i pernils, fet imperdonable. La crisi s’ha instal•lat als magres rebosts dels crítics culturals, mala negada. D’entre les poques nadales rebudes destaquem pel disseny la de Bromera, que ha fet un acròstic amb tot de títols del seu catàleg, i l’ha acompanyada com sempre de calendari i agenda.
Llegeixo en un bloc de confiança que ‘malauradament el projecte Tots els llibres.com se n'ha anat en orris, malgrat que el seu web continua a la xarxa, però sense actualitzar’. Més crisi. CEDRO anuncia una reducció del 32% en la recaptació degut a la nova regulació per la compensació per còpia privada. Dels 38’2 milions d’euros que l’entitat va repartir l’any 2008 entre els seus associats, enguany es passarà a 25’9. Això suposarà una dràstica reducció en el repartiment d’uns diners que fan que, cada primavera, sigui com un Nadal tardà a casa de molts escriptors. O sigui que enguany pernil ni per rebaixes.
El titular de l’eminent bloc ‘El llibreter’ parla amb nostàlgia dels carrers de París arran de la lectura de la molt notable ‘El café de la juventud perdida’ de Patrock Modiano: ‘un París que albergava llibreries i cafès on ara s’han instal•lat botigues de roba’. Deu ser que, malgrat la crisi, dóna més la roba que els llibres. Ja se sap que a París es llegeix força,però també hi fa més fred. El mercat i la climatologia són inflexibles. ‘Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia’ deia Albert Einstein. Enfonsem-nos del tot i tornem a néixer, si en sabem.

KRTU MÒNICA, SANTA KRTU? UF


Joan Manuel Tresserras, home dialogant i pacient, una vegada que decideix a tirar pel dret, és el Conseller només faltaria, li plouen tots els xàfecs al damunt. L’apressada presentació del programa que Vicenç Altaió posarà en marxa al nou Santa Mònica, que de tant apressada encara no te ni nou nom per al centre, no ha contribuït precisament a apaivagar la situació.
A la segona meitat dels vuitanta el Departament de Cultura va transformar un antic convent en un centre d’arts plàstiques dirigit a les propostes més innovadores i joves a la vegada que, com a resultat dels treballs de la Comissió per la modernització de la cultura catalana, creava el KRTU, un modest centre que havia de ser un taller d‘idees per vinclar les arts, el pensament, les ciències i la tecnologia. El Centre d’Art de Santa Mònica no va poder trobar el seu forat, en part víctima del complicat entrellat dels circuits artístics i de l’erràtica definició del projecte MACBA durant anys, mentre el KRTU anava endegant un discurs analític i crític que ha permès consolidar un corrent de pensament transversal i agosarat que abraça qualsevol vèrtex de la recerca o la creació. Coherent amb la seva actuació política, Tresserras va decidir donar més volada al KRTU i que englobés dins el seu discurs en vigília permanent la idea primigènia de Santa Mònica per donar un nou i poderós impuls a la creació cultural més de vanguarda i connectada amb els nous i amplis territoris del coneixement.
Però el que ell entén com una gestió administrativa, una bona part del gremi de les arts plàstiques ho ha entès com una agressió, i se li han girat en contra. L’errada del departament és no definir immediatament el futur del projecte Santa Mònica. Diu que no el tanca, però no diu que serà ni on, no diu com aconseguirà la kunsthalle que el sector reclama. I quan, mesos després, anuncia en seu parlamentària que Santa Mònica es trasllada a 1200 metres quadrats de l’edifici Imagina ja poca gent creu que hi hagi una voluntat ferma de rellançar el concepte.
Així les coses, Altaió presenta fa pocs dies un avançament del programa del nou KRTU Mònica o Santa KRTU o com li diguin finalment. Bé, el projecte no te mala pinta, és fidel al seu ideari original i probablement atractiu per a l’opinió pública. Però hi ha dubtes. Un tipus de treball d’aquesta mena no es pot fer ja al CCCB? No va néixer amb aquesta idea el centre que dirigeix Ramoneda? En cal un altre aparentment tan similar? El KRTU ha tingut la gran virtut de fer coses excel•lents sense necessitat d’inversions milionàries i farcides d’imatge. Per ara, del nou Santa Mònica només se’n coneixen inversions i a penes transmet més que imatge. No s’ha corregut molt per tapar els encara crítics per la transformació de l’antic convent?
I per acabar-ho d’adobar, la proposta de Kunsthalle a l’Imagina no agrada Xavier Bru de Sala, flamant president del Consell de les Arts. Ja ha dit públicament que “de les primeres coses que haurà de fer és replantejar la política d’arts visuals”. A les funcions del Consell i no diu que pugui decidir les polítiques culturals del Departament, diu ‘assessorar’. És clar que potser Bru no volia dir el que les seves paraules (transcrites literalment) semblen dir. A veure si resultarà que la potenciació del projecte de Vicenç Altaió està pensant com a contrapoder respecte del Consell de les Arts? Comencen a mesurar-se forces? Uf.

+
MANEL

Van sorprendre al MySpace, la brama va córrer boca orella ben de pressa i van confirmar la seva classe a la posada de llarg al Primavera Club on van presentar el primer disc, Els millors professors europeus. El grup barceloní s’incorpora a la petita, però poderosa, llista de noves formacions musicals (Mazoni, Guillamino...) que estan transformant l’ensopit i estret panorama local dels darrers anys, tant enganxosament ancorat a les formes presumptament ètniques i multiculturals.

-
JOAN PIRIS

Les presses del bisbe de Lleida per donar les obres d’art del seu bisbat al de Barastre delaten quin és l’encàrrec que va rebre de la més alta jerarquia quan el van enviar a aquella diòcesi. Un bisbe que no defensi els interessos dels fidels sota la seva jurisprudència es farà estimar ben poc pels catòlics als que representa. I més sabent, com sap tothom, de les trifurques de la Rota i de l’interès barroer i il•legal del Vaticà per regalar les peces de la col•lecció a l’Aragó.