28/5/17

Manuel de Seabra, escritor, periodista i puente cultural entre Catalunya i Portugal

Un periódico portugués de 1961 publicaba el siguiente anuncio: "Novedad literaria, Pere Calders (el poeta del absurdo cotidiano). Por primera vez editado en Portugal, acaba de aparecer en traducción de Manuel de Seabra el gran escritor catalán Pere Calders, que la crítica compara con Poe, Kafka o Chamisso por la extraña ambientación en la que discurren sus cuentos, entre los cuales figuran verdaderas obras maestras de la literatura fantástica". Corrían tiempos difíciles para la cultura catalana. El franquismo de había instalado, ya no solo en la calle, sino en las mentes. Barcelona era una ciudad gris y por sus calles la gente pasaba sin mirarse ni mirar hacia los lados. Lisboa no ofrecía un panorama mucho más halagüeño, pero ahí había alguien empecinado en demostrar que las culturas ibéricas podían construirse conociéndose entre ellas y tendiendo puentes al margen del relato oficial del autoritarismo dominante. Manuel de Seabra (Lisboa 1932), el portugués que más amó Catalunya, falleció el pasado lunes en Barcelona, una ciudad que él también contribuyó a hacer más luminosa, a los 84 años de edad.
Manuel de Seabra llegó a conocer el catalán a mediados de los 50 a través del interés por el esperanto. En 1954 ya publicó una primera antología de literatura catalana en portugués, y veinte años después una de novísima poesía. La conexión estaba hecha: Agustí Bartra, Félix Cucurull, Salvador Espriu o Víctor Mora, además del ya citado Calders, fueron algunos de los autores catalanes traducidos por Seabra. En las jóvenes generaciones que se iban incorporando al antifranquismo, el iberismo, esa quimérica idea de acercamiento hasta la unión de los pueblos de la península, simplemente no existía. Casi nadie había leído a Gaziel, y el libro de Cucurull 'Portugal i Catalunya' tenía una circulación muy limitada. Traduciendo y escribiendo artículos en la prensa catalana y en la portuguesa, más que reabrir el camino el iberismo decimonónico, que había acabado en los años treinta con Maragall, Unamuno, Joaquim Casas, Almada Negreiros, Orpheu y la Generación del 27, Manuel de Seabra contribuyó a vertebrar un nuevo marco de diálogo entre las culturas catalana y portuguesa que ha dado una nueva hornada de lusófilos como Sebastià Bennasar, Jaume Benavente o Lluís Anton Baulenas, además de Joaquim Sala-Sanahuja, estudioso de la obra de Cucurull y de la de Seabra.
Manuel de Seabra era un hombre de su tiempo: inquieto, curioso y convencido de que las lenguas eran el mejor vehículo de conocimiento: Viajó por Suecia, Dinamarca, Bélgica, Alemania, la Unión Soviética, Reino Unido y Brasil, y fue locutor de la BBC entre 1963 y 1971. Posteriormente fue corresponsal del diario Avui en Portugal, mientras traducía los autores catalanes a su lengua materna. Pero en 1980 se instaló definitivamente en Barcelona, donde tradujo al catalán autores imprescindibles de la literatura universal como Henry Miller, Jack Kerouac, Tom Wolfe, Tolstoi, Maiakivski, Bulgakov y los lusos Miguel Torga, Fernando Pessoa o Jorge Amado.
Tras publicar el primer 'Diccionari Portuguès-Català', comenzó a usar el catalán como lengua de creación literaria. 'Els exèrcits de Paluzie' (1982), 'Conèixes Blaise Cendràs?' (1984), 'Paisatge amb figura' (1986), 'Fer senyors a la Plaça Roja' (1986), 'El dia que Jesús va triar Judes' (1995) y su útlima novela, 'Odieu-vos els uns als altres' (2004). Su obra ha sido traducida al catalán, al portugués, al esperanto, al ruso y al ucraniano. En el 2001 recibió la Creu de Sant Jordi.

25/5/17

Territori poètic

El Maresme és territori poètic. No només per la llarga nòmina d'escriptors (Salvador Espriu, Fèlix Cucurull, Valerià Pujol, Teresa d'Arenys), sinó per la difusió de la poesia que fan les seves entitats, biblioteques i pobles, i per la l'afició lectora dels seus veïns. D'aquesta vocació poètica hi ha exemples més grans i més petits. Hi ha recitals i clubs de lectura, hi ha premis com el prestigiós Marià Manent, i festivals pretensiosos i inflats com el Poesia i + de la Fundació Palau. Però si hi ha una activitat icònica en el vagar poètic del Maresme, és el festival Espais de Poesia, d'Alella. Enguany ha arribat a les deu edicions, plenament consolidat, i part de l'agenda estratègica d'un ajuntament que creu en la cultura (tot i que una mica més de diners no li aniria malament). Ofereix les veus de poetes d'aquí, de fora i del Maresme i els posa en valor projectant el local vers el global. La gent que ho organitza, hi col·labora o coordina les sessions hi creu i el públic respon. Que cal més?
Espais de poesia va néixer el 2008 per l'impuls de la regidoria de cultura de l'època, "amb la voluntat de promoure i difondre la creació literària i convidar a tothom a gaudir de la lectura poètica...Una oportunitat per viure la paraula des de la quotidianitat. Un moment per compartir amb poetes i poetesses de la nostra cultura els espais del nostre poble", segons diu la pròpia organització. A la inauguració van reunir a més de 30 poetes de la comarca en una desfilada literària i festiva que va omplir de paraules la vila del vi. No cal dir que els poetes van flipar (i beure). Es pot ser més refistolat organitzant actes culturals, però no més eficaç. La poesia és al carrer.

El cafè de la cultura motard

L'Ace Cafe de Londres no és un centre cultural; però sense voler, aquest bar de carretera obert als anys 40 i punt de trobada de motards, s'ha convertit amb el temps en un símbol de la civilització urbana. A Barcelona acaba d'obrir. La cultura motera es reivindica.


La moto encarna els somnis i desigs del seu propietari. És un fetitxe que genera un poder sobrenatural, que ha anat creixent a l'empara de les transformacions tecnològiques fins esdevenir una al·legoria de la cultura urbana contemporània. Tècnica, modernitat, rebel·lia, desig, llibertat, sexe i mort; però també fantasia, fascinació i perill, són representacions històriques de les motos i de qui les condueixen. Ho explica el cine, la música i la literatura; però també es veu cada dia des de 1949 a l'Ace Cafe, un bar de North circular Road, a la perifèria londinenca, que el 1938 ja acollia a transportistes i que, després de ser reconstruït passada la guerra, es va convertir en cau d'una civilització metàfora dels nous temps. I així, motos, rock, carretera i velocitat van fer un nou relat per a la segona meitat del segle XX.
Barcelona no és Londres, i la Zona Franca a tocar de la Fira, amb tots els edificis de disseny, no és ven be la idea que es te de perifèria desmanegada, d'acord; però el ferro tronador que només es posa en marxa després d'una bona empenta, amb un excitant soroll ronc que fa trontollar l'aparcament, és força més autèntic que la meva lluent i peripatètica T Max. Però si la moto és història i evolució de l'era actual, entre el motard que arrenca amb les empentes del gerent de l'Ace Cafe de Barcelona i jo, que hi arribo tot posat, hi ha l'el·lipsi del relat.
En Fernando Sánchez porta una Bonneville, la neo-retro per excel·lència, l'autèntic esperit Ace Cafe, el retorn de les motos britàniques que omplien l'Ace Cafe londinenc als 50 i 60. Després de dirigir establiments hotelers, un dia se li va pronunciar el poder natural del seu fetitxe i, amb quatre socis més provinents de la restauració i del motor, van convèncer els britànics que Barcelona, capital mundial de les motos, tenia el dret històric de posseir un cafè dels asos. Tres anys de negociacions, vuit mesos esperant l'escomesa del gas i unes quantes piruetes més, i la memòria de les 24 hores de Montjuïc, de la Impala o de l'enyorada Volta motociclista a Catalunya ja te qui la revisqui: història local amb projecció global. "La gastronomia també és local", destaca en Fernando, "no tot son hamburgueses en la cultura motera".

-->
El cine, la música o la literatura expliquen la moto com a metàfora del nostre temps, però les màquines exposades a l'Ace Cafe no admeten Instagram; s'han de tocar per entendre que és la cultura motard.

La façana i l'aparcament de l'Ace barceloní recorden el de Londres (reobert el 1997). El pàrquing és un museu vivent: un dia clàssiques, l'altre custom, el tercer una colla que ve de no se on camí de ves a saber. Si tens una moto que encarna el teu desig ves allà, aparca, mostra-la i ja ets un capítol de la història. "Busquem convertir-nos en l'extensió de la casa de cadascú", diu el gerent, "recuperar el contacte personal, l'intercanvi d'experiències, idees i somnis cara a cara; com sempre." En l'era de les xarxes socials i la virtualitat, és tota una declaració de principis. Però és que l'Honda 50 GP de l'entrada, la RC 30 que domina la barra, la NSR 125 d'Aspar, o la bella Triumph Tiger Cub, avantpassada de les Cota, no admeten Instagram: s'han de veure i tocar per entendre la cultura motard.
Als anys 60 la penya es trobava al cafè i es picava. Consistia en fer una volta a tota llet i tornar al bar abans que s'acabés la cançó que sonava a la juke-box. Era rock & roll, aquella música infernal que no sonava a les ràdios i que unia els motards. No crec que es pugui fer això a la pulcra Fira. Caldrà conformar-se rellegint els còmics de Joe Bar Team i imaginar-se ser Joe Cromwell o Too Fast Edi en una cursa embogida entre cafe i cafè. Així van néixer les cafe racer (motos preparades) que avui pul·lulen per l'Ace de Barcelona. És clar que molts tenim una edat i ja no estem per 'piques'. Escoltem 'Born to we wild' pels Jungle Boogies un divendres, i somiem ser Dennis Hopper en un Esay Rider a l'aparcament de l'Ace mentre uns quants ens miren.

-->

24/5/17

Francesc Sanuy, el pujolista librepensador

El coche oficial estaba tan hecho polvo que, des de la palanca del cambio, se veía el suelo; pero las recepciones en la Delegación de la Generalitat de la calle Montalbán eran una isla de cosmopolitismo y modernidad en los años de plomo del 'això no toca' pujolista. En una conferencia de cultura catalana te podías encontrar a Charo López, José Sacristán o a una joven emergente Maribel Verdú; y no dejaron de pasar por allí la mayoría de protagonistas de la movida madrileña. El delegado Francesc Sanuy, que había sido el primer Conseller de Comerç, Consum i Turisme de Pujol, tenía muy claro que solo tendiendo puentes aquel invento de la transición podría llegar a ser útil para los intereses de Catalunya. Pero eso a Pujol hacía tiempo que la traía sin cuidado, y así Sanuy, sin un duro, iba tejiendo complicidades con la sociedad emergente del nuevo Madrid de la democracia. Su despacho era pura ingeniería. Seguro que más de uno recordó aquellos días un poco locos cuando propusieron su nombre para IFEMA (y lo que se dejó perder Fira de Barcelona).
El abogado, economista y político Francesc Sanuy i Gistau (Barcelona 1936) era así: con una inteligencia que le capacitó para nadar en todas las aguas, visionario, crítico y autocrítico y, sobre todo, franco. A muchos escocieron sus afirmaciones (a Pujol también), pero jamás se calló una idea. Hasta el lunes, cuando su vida se apagó a los 81 años de edad.
Nacido en una familia de profundas idea republicanas, se estrenó en la huelga de los tranvías de 1951. Y tras la invasión soviética de Hungría en 1956 se unió a las incipientes organizaciones democráticas de estudiantes. Resultado: expulsado de la universidad. Otro se habría arrugado, él consiguió una beca y se largó a estudiar derecho a Italia. Fue allí donde, en círculos del Partido Socialista Democrático, descubrió la socialdemocracia; su ideario de siempre, aquella manera de entender que había de salvar el capitalismo de las políticas socialmente depredadoras de los propios capitalistas. De Italia a los EE UU, un día escuchando a Rockefeller en una cena y otro recogiendo fondos para las campañas de Martin Luther King. Curso práctico de socialdemocracia.
En libros como Sis milions d'innocents, menys uns quants espavilats (1999), Informe Sanuy. defensa del petit comerç i crítica de 'La Caixa' (2005), Els plats trencats. Banquers, polítics i ciutadans: culpables i víctimes de la crisi econòmica (2010), Capitalisme Cibeles (2012) o La banca sempre guanya (2014), denunció a La Caixa, a Gas Natural y a todos los poderes fácticos de la economía especulativa sin morderse la lengua; lo dijo en tertulias (la del programa de Antoni Bassas junto a Portabella y Foix fue épica), y los escribió en decenas de artículos. Pero, como decía ayer Isabel Martí, su editora, algunos de sus libros más duros contra los capitalistas que se cargaron el capitalismo fueron amablemente silenciados por los medios de comunicación. ya se sabe, el poder tiene la mano muy larga por mucho que te llames Sanuy y hayas sido Conseller, diputado, directivo de Fira de Barcelona y de IFEMA, comisario de los actos del 75 aniversario del Barça, del pabellón catalán en la Expo de Sevilla y del Mil·lenari de Catalunya, miembro de la directiva del Cercle d'Economia, jefe del departamento de exteriores de la Cambra de Comerç, e incluso locutor del Spanish Service de la BBC y traductor de las Naciones Unidas. No, Sanuy, al poder depredador y corrupto que se ha apoderado de nuestra sociedad no lo detiene ni la muerte. Ahora bien, el toque de modernez, puertas abiertas y diálogo sin límites que le dio usted a la Generalitat de los años 80 en su proyección hacia España, sería un buen modelo si las cosas hubieran ido por donde usted creía. Lástima.

19/5/17

Demà els morts podem ser tu o jo

L'atropellament al campió del món de moto GP, Nicky Hayden; el del guanyador de Giro i "Volta", Michele Scarponi o el del guanyador del Tour Chris Froome, aquest per sort amb conseqüències lleus; ha fet despertar de la seva letargia moltes administracions i instàncies internacionals. Molts governs i institucions han despertat i estan buscant solucions a l'increment de ciclistes atropellats i morts a la carretera per automobilistes, alguns en estat d'embriaguesa. Han calgut morts famosos perquè les administracions d'arreu d'Europa es posin a la feina; com si els morts anònims que hi ha hagut fins ara no fossin ningú, no comptessin.
I també hi ha els morts a Oliva, Riudoms, Vilanova de la Barca, Valls; tan anònims com tu o com jo, que podem ser els morts demà. Qui fa res per evitar que siguem els següents? Ni el poder judicial, ni el legislatiu, ni l'executiu. Ni el Ministerio del Interior, ni el de Justícia, ni la Generalitat de Catalunya; ni tant sols la Diputació de Barcelona, que fa carreteres molt transitades per ciclistes sense un voral homologable, com vàrem denunciar fa un temps arran de la reforma de la BV 5108.
Això si, totes les administracions públiques escolten els consells del RACC per a afavorir els automobilistes i segueixen al dictat les seves instruccions. Amb una mínima part dels diners que les administracions regalen, en forma de subvencions, a la corrupta i insostenible indústria de l'automòbil, podria regalar una bicicleta a cada ciutadà i crea un lloc de treball sostenible per cada aturat. Però el loby del cotxe és molt potent i tots els governants li tenen por.
I és clar, que hi farem si, com a dany colateral, moren uns quants ciclistes cada any. Ja ho va dir fa un temps, en una reunió de la Taula de la Bicicleta o alguna cosa per l'estil, un representant del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat: "ja se sap que el ciclisme és un esport de risc". I cap dels seus superiors ni tant sols no el va renyar per l'animalada. Deu ser que hi estan acostumats.
Avui tu i jo ens n'hem sortit un cop més. Hem estat feliços de pedalar sentint l'aire fresc a la cara i la força a les cames que ens ajuda a vèncer les dificultats de la natura. Però demà potser no tindrem aquesta sort i, la felicitat es tronarà tragèdia.
Des d'aquí assenyalo els responsables. Vagi per endavant per quan ja no ho pugui fer.

FOTO: ACN

18/5/17

Pobles Ibèrics

Al segle XX, la creença col·lectiva en el valor unificador i constructiu de la llengua i la cultura va ser la garantia de subsistència dels pobles sense la protecció d'un estat propi o democràtic. En l'era de l'homogeneïtat global, la pèrdua de sentit col·lectiu dels referents culturals consolida la idea dels estats sense personalitat. Ancorada en la legalitat del mercat, l'estructura política ja no necessita ser legitimada per un grup humà; la cultura ha deixat de ser útil per a la construcció d'un model col·lectiu de vida. L'escala de valors i interessos ja no és percebuda com un be públic necessari i preferent per un auditori que dorm. El simulacre és l'efecte que atrau la majoria. La banalitat comunicativa de la xarxa impedeix distingir la realitat, creant un seductor efecte narcòtic. Només les cultures que integren aquest miratge en el seu discurs poden sobreviure i reinventar-se en la societat de la post-civilitat, on els relats encisadors que formen el nou pensament simbòlic prevalen per damunt de les actituds.
Les velles cultures dels pobles català i portuguès, amb antics vincles que va fixar Fèlix Cucurull a 'Dos pobles ibèrics, Portugal i Catalunya' (ara editat en portuguès) viuen avui en la sotsobra. Diluïdes en el mercat global, l'ofec a mans de les cultures dominants és la mostra més fefaent de la desregularització que, en matèria cultural, aplica la UE. Només compta la quantificació, com si fos la garantia de supervivència. Però dissabte, en sortir de la llibreria Ferin, el Benfica havia guanyat la lliga, un exalumne del Taller de Músics Eurovisió i Fàtima revifava el supermercat espiritual. Representació moderna del Estado Novo.

A la riba del Tejo

11/5/17

Jazz & lite

Dies després d'una memorable matinal de poesia, la Marta Pessarrodona m'informa que el més sorprenent de la temporada lírica d'estiu a Londres és una òpera sobre la vida de Charlie Parker. Amb música de Daniel Schnyder i llibret de Bridgette A. Wimberly, el famós tenor Lawrence Brownlee és el protagonista d'aquesta òpera jazz. Charlie Parker's Yardbird és al Hackney Empire fins el 9 de juny. Pensava en anar a veure-la camí d'El Born, a escoltar com l'esperit de la música de John Coltrane es va fer poesia en Amiri Baraka, Joy Harjo, Askia Muhammad Touré 'Juju' o Núria Martínez Vernis, i com els versos es tornen música coltraniana amb una banda de l'ESMUC; una de les sorprenents sessions del Barcelona Poesia d'enguany que dirigeixen Teresa Colom i Àngels Gregori. Pensava també en el poderós vincle entre Miles Davis i el rap i la poesia de carrer en general. I en tantes relacions vertiginoses més entre jazz i literatura; de Dorothy Parker i Scott Fitzgerald a Jack Kerouac.
Celebro que la incansable poeta Àngels Gregori hagi pensat en això. Algú que va organitzar el primer festival de poesia d'Oliva (on va néixer) amb vint anys, i anant amb el seu avi de fàbrica en fàbrica a demanar diners per aixecar el festival, te ànima de jazz: segur.
Qui encara no te ànima ni cos és BCNegra. Tot i que molts rumors diuen que Antonio Iturbe ja ha estat nomenat director, sabem que això no és cert. Com tampoc no és cert que s'estigui fent cap concurs. Aquest és un projecte menor que no requereix concurs públic. Ara be, la relació de la novel·la negra amb el jazz és també poderosa. I hi ha tantes cares d'aquesta viperina relació que passen per Barcelona.
Quim Lecina, Núria Martínez-Vernis i Marçal Font amb l'excel·lent banda de l'ESMUC, a Barcelona poesia

4/5/17

Es trenca el motlle

La llibreria El Cucut, de Torroella de Montgrí, ha guanyat el concurs per nodrir a les 33 biblioteques de Madrid durant dos anys de tots els llibres de narrativa. El Cucut és una activa llibreria de poble que, amb moltes hores de treball, ha preparat durament tots els aspectes d'un duríssim concurs, amb molts candidats d'arreu de l'estat, fins guanyar-lo i, així, garantir un temps de bonança per al negoci. El Cucut és qui organitza el berenar literari dijous Sant. Enguany va reunir a uns setanta d'escriptors i editors a qui va convidar a menjar i beure mentre firmaven els seus llibres.
A Barcelona hi ha llibreries, se'n sap de al menys dues de les qualificables com a megastores, que cobren a les editorials per acollir els seus autors a les parades de Sant Jordi. Són llibreries molt ben situades que pertanyen a grups multinacionals; és a dir, que tenen la paella pel mànec. Són les dues cares del model de difusió i promoció del llibre que te en Sant Jordi un dels seus zenits.
Són dos exemples que testimonien la fractura del model: d'una banda els fenòmens editorials que pugnen per guanyar la Cahmpions del més venut, i els autors portats d'arreu d'Espanya pels seus editors per aprofitar el gran negoci del dia, que és el que importa; de l'altra la majoria d'escriptors que busquen donar a conèixer la seva obra a través del contacte amb el lector i atorgar sentit literari a la diada. Així, les grans editorials estan desplaçant els petits als punts menys lluïts de Barcelona. Per això hi ha editors que es plantegen tenir una parada pròpia i oblidar-se'n de les llibreries, i hi ha autors que han decidit abandonar Barcelona, donar-la per terra cremada.