26/6/13

Renúncies de Santa Mònica

L’Arts Santa Mònica deixa de ser un centre d’art, ciència i comunicació per convertir-se en encara no se sap què. El projecte de fer una majoria sòlida i culta a còpia de sumar minories crítiques no interessa. El conseller no vol cap canvi ni opinió raonada sobre el desenvolupament de les coses que no sigui inspirat per ell. Per tant no li interessa en Vicenç Altaió (l’hauria cessat l’anterior legislatura sinó fos per l’oposició amb que es va topar), i posa en el seu lloc una persona preparada tècnicament com és la Conxita Oliver, però sense el prestigi inqüestionable de l’altre. La Conxita, funcionària de la casa, te a partir de dilluns un centre amb un projecte pendent de definir per un heterogeni consell assessor i que no pocs experts vaticinen que serà un calaix de sastre sense rumb. Sense qüestionar el dret del governant a canviar-ho tot, i sabent que l’Oliver farà be el seu paper, aquest viratge és més una nova marrada per estratègia política en l’erràtica vida del convent, que no pas una revisió per a la millor ubicació de Sta. Mònica en el circuit expositiu. Un cas similar va passar quan en Josep Miquel García el dirigia amb encert en la primera etapa (1988), i li van canviar la orientació per atorgar-li un lloc tan menor que va trigar tretze anys en aixecar el cap.
La cosa de fons és el gir ideològic que comporta el canvi; del pensament complex actual a la superficialitat implícita del missatge oficial transmès fins ara del què vol ser el centre: “acollida, explicació i posada en relleu de la realitat creativa catalana”. No es tracta d’un debat de noms, com estan fent alguns articulistes els darrers dies, és un debat sobre quin ha de ser el calat profund de la cultura catalana.

25/6/13

FACTORIA SENSIBLE: El talent fugitiu

Sorprèn que es parli tant del talent precisament ara. En un moment en què les circumstàncies polítiques i econòmiques han forçat un inquietant viratge socialment conservador, l’exaltació constant de les aptituds naturals i intel·lectuals com a eina per sortir del forat on han entaforat la civilització occidental és, com a minim, pervers.
El talent és bohemi, incontrolable, imprevisible, ingovernable i, sobretot, fugitiu de les normes de control social. I, ho vulguem o no, ara mateix vivim ferrenyament sotmesos com no havíem estat en dècades. O sigui que, esmentar tot el sant dia el talent com la vareta màgica que ens ajudarà a sortir de la crisi, tal i com es fa manta vegades, és abusar del concepte i d’aquells que el tenen. És carregar-los una responsabilitat per allò que no han comès.
Penso en això tot escoltant el quintet del trompetista Raynald Colom interpretant el seu darrer disc ‘Rise’ al Jamborée. Català nascut a França, format entre Paris i Barcelona i amb una projecció universal que l’ha portat a ser considerat l’artista revelació del 2012, i el disc el millor àlbum de l’any, la recent paternitat l’ha portat de nou a Barcelona. Quan s’hi estarà? Poc, segur. ‘De moment’ em deia ell mateix. En un país amb tanta tradició jazzística com el nostre, avui i aquí ser músic no te cap futur per molt que et comparin amb Miles Davis.
El talent de Raynald Colom estarà sempre a disposició dels qui estimin el jazz, però ningú no el podrà utilitzar amb finalitats pernicioses; és fugitiu.
Per què ens estranyem de que els bons marxin?

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

20/6/13

Sónar 2.0

Al vintè any s’ha reinventat. I no ho dic pel nou espai sinó pel concepte. Sónar ja no és un festival de música, tot i que els crítics escriguin de forma gairebé exclusiva sobre concerts i actuacions. Sónar es va convertint en una cita global amb la creativitat d’avantguarda, és a dir, aquella que se situa en l’epicentre entre l’emoció i el sentiment de la música, i el coneixement i la intel·ligència pròpies de l’art i la tecno-ciència. El Sónar +D i l’acord amb Mobile World Capital li donaran l’empenta que li falta per desempallegar-se del tot de la idea de festival de música. Després, és clar, que cada espectador hi vagi a fer el que vulgui; tot i que el públic de Sónar, amb el temps, va adquirint un perfil propi que te poc a veure amb el dels festivals a l’ús.
A la panxa de la màquina, què es mou entre suor, cervesa, wats i bits, la interacció entre música, tecnologia, art i multimèdia genera un corrent de pensament crític òptim per situar la base d’un nou discurs sobre el coneixement al centre de les activitats d’aquests quatre dies de primavera. El paper de Sónar és el de laboratori de les noves formes de pensament generades a partir del món digital. I això el fa extremadament valuós.
No s’ha inventat encara la paraula per a definir aquest nou tipus de cita; de moment li seguirem dient festival, però cal fer-ho amb urgència per evitar confusions. Si són capaços d’incorporar-hi gradualment altres formes de creació perquè facin prospectiva de futur en aquest nou món (escriptors, poetes, fotògrafs, actors), potser la cultura catalana serà capaç de superar l’actual estadi de regressió, aquest fals neonoucentisme ideològicament fomentat per l‘administració, que ofega més que l’IVA.

18/6/13

Tomàs Mallol, el hombre que más amaba el cine

Que el cine cambió la forma de entender el mundo durante el siglo XX no lo duda nadie; pero que el impacto de aquella nueva forma de arte derivara para siempre la vida de un niño de un pequeño pueblo del Empordà cuesta más de creer a pesar de que nos recuerde a Cinema Paradiso. Pero en Tomàs Mallol, que falleció el domingo en Girona a les 89 años, eso fue exactamente así. Las proyecciones de cine ambulante que a finales de los veinte llegaban de noche en noche a Sant Pere Pescador, cautivaron de tal manera a aquel jovencito, que la curiosidad se transformó en pasión y la pasión en forma de vida.
Mallol, que tiempo después compró la cabina de proyección del cine de su pueblo ahora expuesta en el Museu del Cinema de Girona, se sintió atraído por la técnica: la iluminación, la óptica; y a los ocho años ya construyó un rudimentario proyector con el que organizaba sesiones de cine para sus amigos. Su vida estaba trazada como el haz de luz de un arco voltaico.
Perito industrial de formación, y viviendo entre Barcelona y Torroella de Fluvià (Alt Empordà), trabajó de fotógrafo y publicista, al tiempo que entraba en contacto con aficionados al cine a través del Centre excursionista de Catalunya. No renunció al profesionalismo, pero si a la servitud comercial respecto del arte. Tras ‘El pastor de can Sopa’ (1956), su primer filme amateur, debutó en el profesionalismo como director de fotografía en la producción italoespañola ‘Su propio destino’. Fue su primera y última película como profesional. Poco después creó la Unió de Cineastes Amateurs (UCA) y, hasta 1977 realizó 31 filmes. L’Empordà (1957), Mástiles (1963), Instante (1967), Daguerre i jo (1969), Poca cosa sabem (1972), Negre i vermell (1973) o Homenatge (1975) son algunos de sus mejores títulos en los que siempre destacó un perfeccionismo formal absoluto y un trabajo a fondo con el espacio y el tiempo.
Mediados los años sesenta, Tomàs Mallol comenzó a adquirir material cinematográfico de aficionado sin ninguna intención especial. Pero a partir de la lectura de ‘Arqueología del cine’, decidió darle forma a su incipiente colección y dirigirla hacia los primeros balbuceos del cine y la imagen en movimiento. Durante casi treinta años Mallol destinó buena parte de su tiempo a buscar, adquirir, documentar, estudiar y restaurar material específico de los primeros tiempos del cine; sin olvidar una excelente colección de películas y proyectores de cine infantil. En 1994 su colección fue adquirida por el ayuntamiento de Girona y cuatro años después abrió el Museu del Cinema de Girona basado en su colección, que es considerada por los especialistas una de las más importantes de Europa. Por todo ello Tomàs Mallol fue nombrado miembro de honor de la Académia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España y fue galardonado con la Creu de Sant Jordi en el 2000.
Ya no hay cine en Sant Pere Pescador, claro, como no lo hay en la mayoría de pueblos. Se ven películas por la tele o por internet, pero no sabremos quienes somos si desconocemos el patrimonio de la cultura audiovisual que nos ha modelado el carácter.

17/6/13

Potes negres

Sorprèn que hi hagi un 55% dels enquestats per l’Independent que no vegi be que en Leslie, dels Sírex, faci el pregó de la Fetsa Major. Serà perquè no és del barri? Jo, per exemple, vaig fer el pregó l’any 2003 i, tot i que vaig néixer a Gràcia, feia 34 anys que no hi vivia…Tenia més dret que algú com en Leslie, que ha estat tan important per a molta gent del barri i que, segurament, ha fet més per Gràcia que no pas jo? La meva tieta, gracienca ella, va conèixer l’oncle al Sant Carlos Club. Entre els acords de “Yo salí de mi casa a las seis, pero antes a una chica yo llamé. Y a las siete, en San Carlos, le cité. Usted dirá, lo que puedo hacer allí. Es un club muy pequeño, pero bien.” Es van agradar, enamorar, casar i aixecar una família arrelada a la Vila. I com ella, molts joves dels seixanta que, amb els Sírex, van veure el món per un forat quan la dictadura no estava disposada a la més minima concessió de llibertats públiques ni personals.
No crec que hi hagi ningú, per molt pota negra que sigui, tret dels integristes que en un barri que se les dona de progre no haurien d’existir, què pugui negar la contribució dels Sïrex a la vida quotidiana de Gràcia durant uns temps, certament, gens fàcils. Per això, i perquè jo també sóc lleig, t’espero al blacó de l’ajuntament, Leslie.

13/6/13

Reinvencions i traspassos

A més d’un popular entreteniment, Sopa de lletres és, des de la setmana passada, una botiga de llegum cuits, fruits, secs, olives, plats cuinats i tot el que te a veure amb menjar sa. El lloc és a Horta, i la Dolors Borau i l’Oriol Izquierdo, ex director de la Institució de les Lletres Catalanes, en són els amos. Asseguren què el comerç només és l’inici d’un projecte què, amb el temps, unirà alimentació, salut i cultura. A Gràcia, territori llibreter per excel·lència, n’hi ha 23, les fundadores de la llibreria Atzavara es jubilen i traspassen el negoci a un equip jove amb ganes d’empènyer un projecte que ningú no volia que s’apagués. Una cosa similar passa a la popular Taïfa. Jubilat el propietari, ha estat el treballador, associat amb un dels ex de Catalònia, que continuen pujant la persiana de l’establiment. La Dolors ha obert Luz de Lula en perdre la feina, i l’Oblit, una de les veteranes, va obrir Casa Anita en afartar-se dels controllers engominats de les editorials multinacionals. A Tortosa, Viladrich amenaçava de tancar per jubilació i els nous propietaris ja tenen dos locals. A Olot, la llibreria El Drac fa quaranta anys pel novembre i ja la porta la segona generació.
Quan les coses van be costa més inventar, quan van malament el risc i les bones idees afloren. L’especialització que tantes vegades s’ha reclamat a les llibreries, unit al bon llegat que deixen els llibreters de la transició, als que els arriba l’hora de jubilar-se, estan dibuixant un nou panorama en el sector. Si es superen reticències i el projecte d’interacció entre biblioteques i llibreters que s’està dissenyant funciona, la llibreria pot ser més que una botiga o una web i tornar als llibres el govern del món.

10/6/13

FACTORIA SENSIBLE: L'amplitud de mires

No tinc del tot clar que l’univers digital contribueixi necessàriament a tenir una idea ampla i entenedora del món. Si d’una banda és cert que la xarxa amplifica la circulació de la informació fins a l’infinit, d’altra part no deixa de ser menys veritat que l’escassa possibilitat que l’usuari te de verificar la qualitat del que es diu, i els grans esforços que poders fàctics de tota mena fan per controlar el flux informatiu, limiten molt la fiabilitat del que es diu segons de qui i quan, a Internet.
Vull dir que la lloable quimera de que la xarxa amplia la mirada damunt del món i ens permet conèixer maneres de viure remotes, és més una esperança que no pas la realitat d’avui. El que ens fa més cultes, nobles i rics no és el nord enllà en que hem convertit la pantalla de l’ordinador, sinó les eines que, al coneixement i la descoberta, hi apliquen el pensament crític; una actitud força mal vista avui en dia.
La revista de viatges Altaïr era un d’aquests instruments. I dic era perquè, amb el número 83, ha hagut de tancar. La carta als lectors i el correu personal que m’ha enviat el seu director, en Pepe Verdú, és un poema. La crisi, diuen. Si, la crisi que a tots ens fa més mesells i porucs. La crisi que derrota el coneixement i posa la intel·ligència en mans dels monstres de sempre; no us penseu que canvien en l’era digital.
Sense Altaïr, i tantes altres publicacions que ens han donat una visió plural de la vida, la nostra amplitud de mires s’estreny, la civilització que tots hem construït ‘viatjant i veient món’, com deia en Capri s’escrostona. Ens tornem més ignorants, més fràgils.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/735847/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Rafael Marquina, precursor del diseño industrial

Cuando el diseño irrumpió de forma generalizada en nuestras vidas muchos lo frivolizaron por pura ignorancia. Lo que era una interpretación cultural de la vida cotidiana, una democratización del gusto y el buen uso, se entendió como el capricho de una sociedad consentida. Contra estos y otros prejuicios tuvieron que luchar desde mediados de los cincuenta gente como Moragas Gallisà, Miquel Milà, André Ricard o Rafael Marquina. Con los años se fue entendiendo la idea de que todo lo que nos rodea ha sido diseñado, y con el tiempo se consiguió poner en valor cultural y económico el diseño. Hasta hoy, en que el diseño español vende en todo el mundo. Pero los Xavier Mariscal o Juli Capella no habrían visto reconocida su obra sin el trabajo tenaz y contracorriente de los precursores. Uno de ellos, Rafael Marquina, el creador que más ha hecho contra las manchas de aceite, falleció el jueves a la edad de 92 años en Barcelona.
El arquitecto y diseñador Rafael Marquina, nacido en Madrid en 1922, comenzó a crear lámparas y otros accesorios para sus propios interiores. En aquel 1951 era deprimente realizar un interiorismo moderno y tenerlo que complementar con los anticuados muebles que se hacían en el país. Entonces Italia quedaba muy lejos, y promotores como Ermengol Passola todavía no habían iniciado importación objetos de la patria del diseño.
Cuatro años después ya deba cursos de diseño a estudiantes de magisterio, y en 1956 su colaboración con Moragas i Gallissà en el interiorismo de una casa en Sant Just Desvern llevó a ambos a integrarse en el movimiento fundacional del ADI / FAD (Associació Disseny Industrial / Foment de les Arts Decoratives). Quizás fue el principio de todo. Cuando en 1959 participó junto a Miquel Milà i André Ricard en las negociaciones para que jóvenes diseñadores industriales entraran en la junta del FAD, ya no había vuelta atrás. Se comenzaban a escribir de verdad las primeras páginas de una historia finalmente triunfal como es hoy la del diseño industrial en España.
Personalmente su obra dio un salto cualitativo de vital importancia dos años después. En 1961 el diseñador presentó las vinagreras Marquina, el primer dispensador que no provocaba manchas al usarse gracias a la superposición de dos conos, uno contiene el líquido y el otro recoge el que gotea del caño, bautizado como broc corb (caño curvo), un palíndromo en catalán. No fueron pocos los que, gracias a la creación de Marquina, descubrieron el sentido y la necesidad del diseño. Probablemente el creador también tiene el mérito de ser el padre de uno de los objetos más plagiados, triste récord.
Los electrodomésticos Fagor, la perfumista Parera, la actualización de la joyería Roca creada por Josep Maria Sert, o los interiores y exteriores de la nueva joyería de la Diagonal, la Dirección General de Educación Física y Deportes en Madrid y hasta una nueva cubertería presentada en 2011 son muestras significativas de una obra creativamente moderna y industrialmente potente, que ha situado el diseño español en primera línea internacional y que ha ayudado a vender a muchas empresas.

6/6/13

El cul llogat

No em sorprèn que tantes trifurques de la cultura local passin gairebé de puntetes pels grans mitjans locals. El control absolut de 62 per Planeta, la morterada d’en Bru de Sala per l’Espriuada, la contractació d’una mena d’ETT per triar director general del Liceu, la fugida de Banc Sabadell de la Setmana del Llibre en Català, la defenestració d’Arts Santa Mònica, l’escassa claredat de les despeses d’algunes entitats molt subvencionades, i m’aturo perquè la llista no cap en aquesta columna, són circumstàncies que, en qualsevol cultura de país gran o petit però homologable, haurien encès el debat periodístic i intel·lectual. Aquí no. Aquí tothom sap que l’oficialisme cultural es fa a voltes a cop de tupinada, favoret i almoina, però es gira la cara i es calla mentre es xiula una innocent tonada que no deixi sentir el merder. Quants articles han tractat críticament els temes esmentats? Pocs. Per quin motiu? Podria estendrem però seré clar: perquè qui te el cul llogat no seu quan vol. I de tant seure quan li manen, la majoria ja s’hi troba a gust; nòmina i quota de representació al parnàs cultural manen, és clar.
Aquesta setmana en Bernat Dedéu es queixa en un article de l’adormiment a que la premsa ha sotmès al ciutadà defugint el debat crític sobre el dia a dia de la cultura; i te raó. Però d’uns mitjans poc culturalistes i que es fan al dictat dels centres de decisió (empresarial, política o cultural), poca cosa en podem esperar de bo. Ah si, que quan algú s’atreveix a dir el que pensa sobre la cultura local, els al·ludits, en lloc d’entrar en debat intel·ligent com a gent culta que són, se li tirin al damunt com a feres i l’amenacin amb boicots, revenges i tribunals. Molt cívic.