29/3/10

EL PERIODISME D’AHIR I EL D’AVUI


Abans que passin pàgina els vull dir que no considero que analitzar el futur del periodisme sigui endogàmia, més aviat ho inscric en la necessitat de buscar noves claus que ens permetin interpretar el món de demà; un fet imprescindible per saber-nos vius. L’Agustí Pons (Barcelona 1947) ho fa des de la panoràmica del món d’ahir que ha explicat com a periodista durant anys. Conec Agustí Pons des de mitjans dels vuitanta, quan dirigia la secció de cultura de l’Avui i jo hi col•laborava modestament. Ell feia de periodista des que jo tenia tres anys. Ara està jubilat, i jo encara brego amb articles, tertúlies i fornades d’estudiants que diuen voler ser periodistes. L’Agustí potser és el darrer representant del periodisme d’ahir (i ho dic amb respecte i reconeixement), i jo un dels primers juràssics a extingir del periodisme d’avui. Representem dos moments que han coincidit sense que el xoc hagi estat ni necessàriament catastròfic ni enriquidor. Potser si hi hagués hagut una mica de sang política i professional entre ambdues generacions de periodistes ara no coincidiríem en tantes anàlisis, generalment poc afalagadores, sobre el futur d’aquest vel ofici que és el d’interpretar el món.
Sense gota de nostàlgia, amb escasses però contundents batalletes i amb l’habitual prosa sòbria, exquisida i d’una rotunda claredat expositiva, l’Agustí posa paraules a les imatges que ha viscut durant tota una vida dedicada amb passió a l’ofici a ‘Cartes a Clara, una periodista del segle XXI’ (Meteora). Jo, per contra, encara miro les imatges de la vida i intento interpretar-les per no tornar-me boig del tot i, de passada, guanyar-me les garrofes.
Després d’anys d’escriure sobre llibres, escriptors, i els fets que van viure o protagonitzar, a l’Agustí li ha quedat vocació d’Setefan Zweig. El món d’ahir és el seu, interpretat en clau del periodisme de l’època, el periodisme que va erigir la torre de Babel de la presumpta objectivitat que va fer dels fets la única raó d’existir. Avui, ni els fets són transcendents per a l’opinió pública i les empreses que la representen, ni els futurs periodistes tenen en la piràmide invertida i les cinc W el motiu dels seus futurs neguits. Els temps han canviat, poeta.
Homenatjo el reconeixement en el mestratge dels antic herois que fa Pons al llibre, de Sagarra a Xammar passant per Sentís o Pla. Reconec el prestigi que, pel periodisme català de finals del segle XX, va exercir l’Avui d’aquella època al que va dedicar bona part dels seus anys d’ofici. Enyoro les seves lliçons d’honestedat professional i humilitat personal que el van portar a “una retirada silent per a poder escriure en llibertat”, com diu ell mateix; però no entenc la seva rancúnia, a voltes sectària, cap a les esquerres europees, com si el liberalisme catòlic hagués estat aliè als grans conflictes històrics que van marcar el segle XX europeu i hagués estat capaç de tenir-ne la resposta precisa, i la falta d’autocrítica historicista cap a les idees que defensa. Pretendre convèncer les ‘Clares’ que volen ser periodistes a còpia de dir que els comunistes es mengen els nens crus és, avui en dia, una empresa poc útil. Amic Pons, hauries de saber que els joves d’avui consideren tan sospitosos els que diuen salvar la humanitat com els que efectivament la salven de les faus de qui sigui.
Però malgrat els seus prejudicis anti progressistes que han exercit un bon mestratge en herois del periodisme d’opinió de la premsa actual, i el to sovint paternalista amb la tal Clara, la reflexió sobre periodisme d’ahir de l’estimat Agustí Pons és lúdica i intel•ligent, dues coses que trobo a faltar absolutament en el periodisme d’avui. Esperava una especulació intel•ligent sobre el periodisme del demà, i el que fa és una radiografia historicista i sàvia de la feina que s’està fent avui. Intentaré aprendré de tu els anys que em quedin, que potser són pocs si el periodisme, tal i com l’entenem tu i jo, acaba a mans dels gabinets de premsa.

Valentí Grau
A la indubtable categoria artística del festival de jazz de Terrassa li ha de correspondre la infraestructura. Els grans concerts, com el de Charlie Haden, no s’haurien de fer a la Jazz Cava, petita i incapaç d’acollir al públic amb la mínima comoditat exigible tan pel preu com per l’espectacle. Terrassa te sales de suficient categoria que no perjudiquen la calidesa dels concerts.

Ramon Mateu
Retallar les cançons catalanes a un minut i escaig, reduir els blocs d’informació cultural, menystenir internet i fusionar la redacció amb la de Catalunya Ràdio, com està fent el director potser faran d’iCat una emissora més comercial, i sobretot barata, però ofega la línia culturalista que, per mandat parlamentari, tot i que no preocupi a cap partit,ha de tenir aquesta ràdio pública.

28/3/10

BRUTALITAT SENSE GÈNERE

La violència de gènere és la brutalitat del fort contra el dèbil, és la fatxenderia del poderós contra el desvalgut, és la confirmació de que sovint, el motor de la història és el crim, l’agressió, l’aniquilament físic de l’adversari.
Quina mena d’individus poden arribar a aquesta situació? A quin perfil responen? Com pot ser que siguin persones que mantenen relacions socials normals amb amics, veïns i companys de treball, mentre a casa exerceixen el terrorisme més cruel?
A les societats immadures i puerils les coses poden anar així per molt que les lleis, les autoritats i l’opinió pública lluitem pel contrari. I la societat espanyola i catalana ho és encara molt d’immadura, si no fos així no hauríem de lamentar tantes dones víctimes d’homes que fan avergonyir la majoria de congèneres.
No n’hi ha prou amb la repulsa col•lectiva, cal repudiar aquesta mena d’individus, apartar-los de la societat com empestats.
I després educar, educar en igualtat, respecte i intel•ligència. Encara portem un llast massa gran de cultura masclista, està massa arrelada encara en la nostra fràgil civilització democràtica. Encara hi ha massa homes hereus culturals del nacional catolicisme.

Dit a El Món a RAC 1 el 29.03.10

25/3/10

NEGRORS, BLOGS I VERSOS

La primavera és l’estació dels que viuen al marge: els negres i criminals per no anar a la cangrí, els blocaires perquè són virtuals i els poetes perquè no són res; i tots tres gremis triomfen a la que el temps millora. Com que abril és el mes més cruel, Olot ens convida a un macrofestival que convocarà entre el 6 al 30 d’abril, a sospitosos com Leonardo Padura, Petros Márkaris, Donna Leon i Massimo Carlotto. BCNegra no està sola. És clar que, si teniu ganes de voltar-la, entre el 27 i el 30 del mateix mes, Salamanca acull el VI congrés de novel•la i cinema negre.
Per les mateixes dates, un dels blocaires més veterans i actius de la catosfera, el periodista i escriptor Albert Calls, posarà damunt paper un resum dels cinc anys que fa que omple frenèticament el blog ‘El quadern d’Albert Calls, memòries digitals i companys de viatge’. La versió llibresca d’aquestes “idees, impressions, pensaments, poemes, microrelats i paranoies des de la follia quotidiana del segle XXI. Una visió de l'abisme des d'aquesta caiguda personal que és la vida dels éssers humans”, segons resumeix ell mateix, serà publicada per l’editorial El Clavell.
Quan l’encara jove poetessa Àngels Gregori va engegar el festival de poesia d’Oliva era gairebé una nena. Llavors ni s’imaginava que arribaria a la sisena edició havent-lo convertit en un referent dels festivals poètics primaverals i en la cita més important al País Valencià. Amb prou feines aspirava a fer-ne un altre. Enguany la Poefesta és demà divendres a les 8 al teatre d’Oliva, te una prèvia el dia abans i un ‘after hours’ la matinada després i, si no passa res, tindrà una edició a l’estranger la propera tardor; que no és poc per no imaginar-se res.

23/3/10

OBAMA EL ROIG

Als Estats Units, el poder no democràtic, el de les grans corporacions financeres, te molt mal perdre; pitjor que aquí, que ja és. Així, la reforma sanitària del president Obama, que a Europa hauria estat considerada una broma pel seu baíxíssim perfil benestant , allà hi ha qui la considera l’exemple viu del caràcter comunista del president. Cal entendre les diferents maneres d’assumir el paper interventor de l’estat en la vida de les persones i situar l’agosarament d’Obama en la seva justa mesura, que no és poca. El president ha dilapidat bona part del seu capital polític en l’esforç per aprovar la llei, ha enviat directament a una bona colla de congressistes demòcrates a galeres, perquè no guanyaran el seu escó a les pròximes eleccions de novembre i ha obert com feia temps que no passava, una bretxa política entre part de la ciutadania.
Però també ha aconseguit el que molts antecessors seus havien intentat sense èxit durant un segle, farà que els més desvalguts recuperin part de la seva dignitat com a ciutadans de primera i, sobretot, que el somni del: ‘si, podem’, segueixi viu entre milions d’ésser humans d’arreu del món. Il•lusionista o gran polític, Obama el roig, -li diuen- està reescrivint la història d’Amèrica.

Dit a El Món a RAC 1 el 24.03.10

22/3/10

COSES QUE VEIG, O NO, AMB LA TDT

D’aquí a deu dies la televisió analògica serà història. La TDT no es veu a tot arreu i a llocs es veu malament, però hi ha pressa en fer el canvi perquè els fabricants de tecnologia empenyen. Ara, el resultat visible de la multiplicació de l’oferta televisiva no justifica tanta parafernàlia, i encara menys la despesa que ha hagut de fer tanta gent que va curta d’armilla.

No li vull pas portar la contrària al Secretari de Comunicació del Departament de Cultura, en Carles Mundó, quan em diu que la TDT és el futur. És així, i hem de dirigir-nos a ell inexorablement i sense ambigüitats. Però tinc el tècnic de l’antena gairebé vivint a casa de tant com ha hagut de venir a intentar millorar la recepció del senyal de la televisió. I no sóc l’únic. El senyal digital exigeix unes condicions de propagació i recepció òptimes, i el territori d’aquest país és arrugat com una pansa. L’orografia perjudica els que vivim en racons de món. És clar que som minoria, perquè la majoria viu a la plana metropolitana i allà es veu bé perquè les condicions de propagació són fàcils, però considero que aquesta minoria potser es mereixeria un termini més raonable abans de desconnectar-nos del senyal de tota la vida. Perquè tanta pressa en passar pàgina?
El ministre Miguel Sebastián sosté que la TDT permet a empreses espanyoles exportar tecnologia i, en conseqüència, contractar més treballadors. Lògic, però no ens farà creure que la TDT solucionarà l’atur, oi? A més, si que potser unes quantes empreses han augmentat facturació i plantilles, però segur que és la xocolata del lloro al costat de les grans multinacionals que fabriquen aparells de TV, i aquestes fa temps que es van deslocalitzar d’aquí.
No se si m’acostumaré a veure la tele amb microtalls i pixelats; em diuen que m’hi he d’acostumar com m’he acostumat a parlar per telèfon mòbil i que marxi el senyal de tant en tant. Bo i això confio en que la tècnica millorarà aviat. Ara, al que no m’acostumaré mai no és al que no es veu, sinó al que es veu amb la TDT:
Hi ha emissores que esborronen per la nul•la qualitat del producte que ofereixen; n’hi ha que horripilen pel to agressiu, sovint violent, de la seva línia editorial; n’hi ha que només fan que repetir el que han emès fa temps les seves homònimes provinents de l’era analògica, n’hi ha molt poques que emetin en català i, per acabar-ho d’adobar, la reciprocitat entre TV3 i Canal 9 només existeix en un sentit pel sectarisme polític del govern valencià, no pas per qüestions tecnològiques. En resum: la multiplicitat i diversitat de cadenes, un dels arguments que s’han fet valdre políticament per justificar l’irregular i precipitat desplegament de la TDT, es desmunta només petjar el comandament a distància.
Hi ha pocs diners ara per fer televisió, i multiplicar els canals encareix l’oferta i disminueix els ingressos. Fer televisió és car, i sense diners el resultat sol ser decebedor. Les televisions locals que van obtenir llicència de TDT viuen entre el naufragi i la marginalitat, els segons, tercers o quarts canals de les emissores comercials són calaixos de sastre de programes antics que no diversifiquen realment l’oferta. La intransigència agressiva ideològicament ha trobat el seu refugi a teles com Interecnomia a qui, simplement, se li hauria de retirar la llicència. Hi ha operadors, com el Grup Godó, que no acompleixen amb les condicions de la concessió en no emetre en català les hores exigides.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC, tindria moltes coses a dir sobre aquests aspectes, però entre que te una autoritat relativa i que seria rar que incomodés a segons quins grups, penso que haurem de suportar l’esborronament televisiu per molt de temps.
Si aquesta és l’oferta televisiva per la qual tots plegats ens hem rascat la butxaca i ens hem de carregar de paciència per suportar els seus enormes dèficits tecnològics, francament, ens podíem haver esperat tranquil•lament un o dos anys més.

Miguel Angel Martín
A voltes quan alguns socialistes catalans es posen nerviosos els surt una penosa deriva sectària. Quan aquesta actitud li apareix a un xitxarel•lo amb càrrec, la cosa es torna bilis de trinxeraire tavernari. Si van impulsar una llei per garantir la independència dels mèdia públics, a que venen les queixes per la feina rigorosa dels seus professionals? Que tenen por de perdre el poder?

Josep Maria Balcells
Si Mònica Terribas fos la ‘portaveu dels crítics’, com diu l’ex periodista i ara diputat socialista, llavors el que va fer ell durant la seva etapa als informatius de TVE a Catalunya va ser fer de corifeu del poder. Posats a pagar per la tele pública, els ciutadans prefereixen una veu pròxima als seus problemes que la d’algú que condescendeix amb els poderosos què li paguen la nòmina.

18/3/10

D’EXPOS, NOIES I SHAKESPEARE

“Fes una exposició per divulgar la projecció exterior de la literatura catalana”, va encomanar-li el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, a l’escriptor Esteve Miralles. I amb infinitament menys diners que els 300 mil euros que ha pagat la Generalitat per la broma sobre els amics i les festes de Quim Monzó, en Miralles i el professor Enric Gallen han enllestit ‘Ficcions enfora! La literatura catalana exporta relats: 101 veus que conten històries’, una expo panoràmica i endreçada per temàtiques, però que ni pretén ni pot ser exhaustiva, sobre el tema. S’inaugura el dia 8 al Palau Moja i fins el 13 de juny hi haurà temps per què tothom qui no hi surti la pugui blasmar.
Amb diners o no, el festival Shakespeare de Mataró, una cita cultural estiuenca amb sentit i projecció que atrau al duo Miralles Gallen, no es tornarà a fer més al marc incomparable de la Masia Ribot, lloc que es pot veure cada tarda a TV3 doncs és un dels escenaris de la sèrie ‘La Riera’. El motiu és clar i lògic: el regidor de cultura de la ciutat vol evitar que es barregi més l’esdeveniment teatral amb els prostíbuls que es volen fer a Mataró.
Que te a veure Shakespeare amb els puticlubs? Que el promotor dels equipaments sexuals, Josep Maria Colomer Ribot és el propietari de la finca on es fa el festival. Les males llengües ja han fet córrer que cedeix el mas i va pagar el pantagruèlic sopar de la primera edició a canvi de la llicència dels prostíbuls. Però res més lluny de la realitat, al contrari. Si hagués obtingut la llicència per fer un turisme rural a la masia, tal i com va demanar, en Shakespeare mai no hauria trepitjat can Ribot. Però a la llengua se li fa dir el que la fel vol.

16/3/10

QUAN LES AULES ES BUIDEN, EL SABER OCUPA LLOC

Estic d’acord amb el conseller Maragall: l’educació és un servei d’interès general per al país. És per això que no em cap al cap que no hagi fet prou per evitar la situació a la que s’arriba avui amb la vaga de mestres. Fa temps que tinc la sensació que, el que menys importa tan als mestres com a l’administració són els estudiants, llur formació i les seves famílies. Uns perquè viuen perpètuament ancorats en un gremialisme tronat, i els altres perquè fan de l’educació un terreny, o d’adotzenament ideològic, o de baratament polític.
Si uns i altres es prenguessin seriosament i generosa el futur de l’educació, com pertoca a la feina d’un i altre col•lectiu; l’ensenyament seria realment considerat per tothom un interès general de país i no s’arribaria a vagues com les que avui buidaran les aules.
Ja l’aixecarem dreta la paret, deia el meu avi quan no em sabia les taules de multiplicar. Pobre home, poc es podia imaginar que una cosa tan sagrada per la seva generació com era poder aprendre de lletra, acabaria convertint-se en un instrument de mercadeig polític.
Així, com podem pretendre que el saber tingui el prestigi que li pertoca?

Dit a RAC 1 el 17.03.10

15/3/10

CRÒNICA D’UNA LLENGUA EN RETIRADA

Si be el tractat dels Pirineus va suposar la partició en dos estats del territori català, al declivi polític no va seguir el lingüístic. Fins fa uns quaranta anys, a les comarques del Nord el català era la llengua habitual. Ara, per contra, és al llindar de la desaparició de la vida pública. Joan Daniel Bezsonoff fa la crònica d’aquest l’ocàs a ‘Un país de butxaca’ (Empúries).
D’origen rus i nacionalitat francesa, Bezsonoff (Perpinyà 1963) un dia va reconèixer en l’antiga parla dels seus avis de Nils (Rosselló) els seus orígens i la seva identitat. Ara Bezsonoff es cabussa en la seva ànima catalana per narrar, amb tendresa, un punt d’ironia imprescindible per a sobreviure i cap mena d’acritud, el seu descobriment de la catalanitat i com la llengua dels avis es bat avui en retirada a les comarques del Nord.
No pretenc pas esmenar-li la plana. L’argumentació de la seva tesi es sosté en la seva experiència, d’una vàlua irrefutable, i les afirmacions que hi aboca són absolutament comprovables. Encara els moments més delicats del relat, on es relacionen el declivi de persones o paisatges al de la llengua, tenen una lluïssor d’esperança: “els seus mots sempre m’acompanyaran”. I és que, malgrat relatar l’esllanguiment progressiu del català als territori francès, Bezsonoff deixa un espai per totes les voluntats inalienables que lluitaran, allà o on sigui, per mantenir viva la llengua. L’escola la Bressola, Ràdio Arrels i moltes iniciatives culturals locals són l’expressió més clara i fefaent d’aquestes voluntats que es mobilitzen de fa temps, malgrat la incertesa lògica dels resultats. És aquesta una bis de la realitat, d’avui a la Catalunya del Nord.
Bezsonoff parla tot sovint de com veien els seus parents rossellonesos a la Catalunya del sud, de com interpretaven que, tot i parlar la mateixa llengua, era un territori estranger, espanyol, de com les emissions de TV3 a penes van interessar fins que no van transmetre els partits de l’USAP ‘perquè parlaven d’explosions de bombones de gas a Burgos’.
Malauradament la visió que la majoria de catalans del sud tenen i/o tenien de les comarques de l’altra banda dels Pirineus no és millor. Aquesta desafecció mútua ens fa a tots plegats més mal que bé. Te raó en Vicenç Pagès quan diu a l’autor que, per Barcelona, ell és un escriptor de poble mentre que Bezsonoff és un exotisme. Així han anat, i van, les coses entre ambdós territoris. Com podem pretendre que els mots dels padrins d’una i altra banda de la frontera de 1659 pervisquin en tots nosaltres, per molt voluntarisme que hi posem?
La tardor de 1981 vaig fer un llarg viatge en un 600 per les comarques del nord. Anava a la recerca d’una catalanitat que, si bé tenia clar que esllanguia, també sabia que restava gravada en paisatges, monuments i passatges de la història que havien tingut lloc en aquelles contrades. No em va sorprendre poder parlar català a penes amb els vells dels pobles, com tampoc no em va sorprendre el to folklòric amb que s’usava la catalanitat als rètols de les àrees de servei de l’autopista o a les banderoles promocionals dels súpers. Potser aquests senyals formin part del cant del cigne.
La contraposició a l’atmosfera lànguida d’aquell viatge la vaig viure en successives edicions de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Però aquella mena d’illa de catalanitat perfecta era tan irreal com els rètols de l’autopista (a més vaig descobrir que la majoria de militants històrics del catalanisme estaven barallats entre ells). Avui, als Angles on l’escriptor estiuejava de petit, se sent parlar molt més el castellà que el català. I això, a molt dels sud, ens sona a rendició (a canvi dels euros de l’esquí, potser).
Difícil assistir al testimoniatge del declivi d’una civilització amb aquestes condicions. Fins i tot donant-li un tractament literari, com fa Bezsonoff, la crònica d’un ocàs no deixa de ser una actitud compromesa i psicològicament amarga.

Joan Becat
El director del Centre de Recerques i Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà és un dels científics universitaris més prestigiosos de la Catalunya del Nord. La seva irreductible adscripció a la llengua i la cultura catalanes l’han convertit en un referent de qualitat del català a les terres rosselloneses. Ell sol no salvarà el català allà, però la seva feina és imprescindible.

Joan Lluís Lluís
L’autor d’Aiguafang, El dia de l’ös o la recent Xocolata desfeta (tots editats per La Magrana) és un dels escriptors catalans contemporanis més ben valorats per la crítica. Que sigui del Rosselló és un factor que prestigia una llengua que es bat en retirada, però que ni de bon tros se sent vençuda per l’estultícia francesa que, durant dècades, l’ha intentat reduir a un trist ‘patois’.

A la foto: els avis de Benzsonoff (arxiu familiar)

UNA DONA D’IDEES

Hi ha gent que davant les dificultats s’arronsa com una pansa, en canvi n’hi ha d’altres que s’hi enfronten amb projectes renovadors i adaptats a les circumstàncies. Hi ha coses que els funcionen i algunes que no del tot, però saben que les seves idees són un motor que empeny i que les fa anar amunt. Hom diu que són persones amb sort, que les coses sempre els surten be, com si els èxits fossin cosa de l’atzar.
Vaig conèixer Sandra Bruna quan era una jove que aprenia l’ofici d’agent amb Mercedes Casanovas. Aviat em va dir que s’independitzava; no vaig dubtar que havia après molt, i no volia que les seves idees se li covessin. Va obrir despatx a Gran de Gràcia. Se li va quedar petit i es va traslladar a Gal•la Placídia, i, tot i la crisi, no ha parat. No hi ha vegada que no parlem que no m’expliqui una nova idea.
La penúltima és això de l’aula d’escriptura creativa ‘Escribe’ www.escri-be.com. Cada any hi ha uns 200 aspirants a escriptors que sotmeten els primers treballs a la seva consideració. La majoria necessita unes quantes reescriptures, ofici., uns quants poden salvar-se, hi ha excel•lents idees malgirbades, i algun és una joia en brut. Per a tots ells i per a qui vulgui ara posa en marxa aquesta aula, amb els autors de la seva agència de professors; ells són la millor garantia de l’èxit de la marca ‘Sandra Bruna’.
Però hem dit que és la penúltima idea. Ja treballa en un cicle de xerrades sobre literatura de viatges i viatges literaris en col•laboració amb Altaïr, i que engegarà al setembre, i també comença a pensar en fórmules per a portar autors a escoles, ara que les editorials ho han deixar de fer, arrugades com una pansa davant la crisi. Ella no, ella és una dona d’idees.

8/3/10

CAT, DOMINI ESQUIABLE

Com que mai no plou, o neva, a gust de tothom, les autoritats tampoc mai no actuen a gust de tothom, que és com dir que no actuen a gust de ningú, perquè en situacions com les que hem passat tots en som afectats. En un dia com el d’ahir tots voldríem tenir al nostre costat una lleva neus, un bomber per si de cas, un generador i un maquinista de rodalies per portar-nos a casa, però no pot ser. Hi ha la policia que hi ha, les tones de sal que hi ha i les línies d’alta tensió que hi ha. I amb això hem de viure quan plou, quan fa sol i quan neva com si Catalunya fos a Garmish-Partenkirchen.
Totes les enquestes resolen que Interior no va actuar amb prou celeritat i rigor, tots els diaris posen el crit al cel perquè Saura era a Palma de Mallorca (com si la seva presència fongués la neu), tothom diu que els serveis van fallar estrepitosament, això no és nou, i el clam és que no hi va haver previsió, com si es pogués saber d’avantmà on caurà cada floc de neu.
En canvi, però, ningú no es pregunta perquè la majoria de conductors no portaven cadenes als cotxes, o perquè els surfers no van fer cas dels avisos de perill per onatge. En situacions extremes, la responsabilitat és de tothom.

Dit a El Món a RAC 1 el 09.03.10

DOS LLIBRES CONTRA L’OBLIT

La globalització imposa la història i només perviuen en la memòria els grans relats universals que l’orbe digital reprodueix fins l’infinit. Així, els avatars de les cultures petites es dilueixen fins desaparèixer. ‘França 1939. La cultura catalana exiliada’ (Ara llibres) i ‘Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili’ (Viena edicions) lluiten contra l’oblit.

Marta Pessarrodona ha estat quatre anys investigant l’exili personal i institucional de la cultura catalana en acabar la Guerra Civil, un episodi tant vital per comprendre el present com fútil pel discurs homogeneïtzador del Gran Germà digital que explica la història des de la immediatesa.
‘França 1939. La cultura catalana exiliada’ (Ara llibres) és una detallada monografia de supervivència o mort, i carregada de pors, de la més gran crisi humanitària viscuda pel poble català i, a la vegada, de l’inici d’un procés d’etnocidi del qual, sortosament, de moment ens en lliurem. I tot redactat amb la prosa bella, precisa i intel•lectualment poderosa de la ‘Pessa’. Valuosíssims els ‘Qui és qui?’ i ‘Que és què?’ finals.
Un dels protagonistes d’aquest llibre és l’historiador Ferran Soldevila, que va creuar la ratlla de França pel Pertús a mitjans gener del 39. Ell és un dels protagonistes d’un altre llibre gestat i editat per lluitar contra l’oblit, aquest cop, d’una petita història d’amor impossible.
Els historiadors Abraham Mohino i Enric Pujol acaben amb el mite dels prohoms de la cultura catalana assexuats i sense més passió que les lletres i les arts a ‘Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili’ (Viena edicions), un llibre epistolar que es llegeix amb la tensa passió d’una novel•la i que documenta “la conformació d'una relació tan intensa com voluble", segons els autors, de la llarga història d’amor entre la poetessa Rosa Leveroni (1910-1985) i l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971), que comença essent ella una jove estudiant de bibliotecària i acaba amb la mort d’ell, que era casat i amb un fill. La República, la Guerra Civil, l’exili, la postguerra, l’obra poètica de Leveroni, la seva passió o la fredor de l’historiador constitueixen un relat menut, que esdevé universal pel significat d’una història transversal en un temps tan convuls com els que els va tocar viure de joves.
Les dues obres són intensos exercicis d’interpretació documental d’una història que es dissol per moments entre el big-bang del relat globalitzador i l’empetitiment d’objectius de bona part de indústria editorial del país. Més preocupats pel balanç que per construir i solidificar els fonaments escrits de la cultura, les grans editorials catalanes han fixat els seus objectius en un consum i una producció que són mimètics arreu del món, i que contribueixen a donar una visió homogènia de la història, abdicant totalment del relat propi de la cultura local. Amb aquesta fórmula l’empobriment de la societat a la que es dirigeixen (ara es diu mercat, així de simple i vulgar), està garantit fins l’extinció.
En ambdós llibres Pessarrodona, Mohino i Pujol són autors contra l’oblit; un oblit que primer és simbòlic, després generacional i que finalment desemboca en una visió tan acrítica de l’existència que ni tant sols fa venir ganes de llegir Stieg Larsson i companyia, el que avui interessa a la indústria editorial catalana.
El perfil històric de la cultura catalana està desapareixent de l’imaginari del ciutadà. En el cas dels joves la situació és absoluta i així, faltats de referents, abandonen l’ús d’una llengua que, per ells, no te cap valor fundacional. Essent així tampoc no el pot tenir instrumental ni prestigi social, és clar. El més fàcil és culpar-los a ells de no saber qui era Rosa Leveroni, per exemple, però que fa el país en general (poders públics, grups de pressió, mèdias...) per evitar l’amnèsia històrica que acabarà amb la pèrdua de l’únic intangible valuós: la identitat?
Ja ho deia el poeta.

Marta Pessarrodona
Una de les més grans, i desaprofitades, intel•lectual del país desvetlla la seva bis poètica a Animals i plantes (Meterora), un llibre intens, directe i quotidianament líric. Ja trobàvem a faltar la seva poesia. Si fos anglesa publicaria cada any un ‘Collected poems’ i l’espera no seria tant feixuga, però sabem on som i el que es valora aquí un vers, encara que sigui exquisit com el seu.

Isabel Monsó
Amb Enric Viladot han sabut convertir l’antic segell de serveis editorials en una de les propostes més rigoroses i atractives del panorama català. No us perdeu el recent El diable al cos, de Raymond Radiguet, una novel•la breu dels anys vint que va fascinar Jean Cocteau pel seu caràcter provocador. Per la intel•ligència del seu agosarament, Viena és ja una editorial de referència.

4/3/10

UN PROJECTE VERD

Antoni Daura, nou president del Gremi de llibreters, va dir fa uns dies que l’entitat que presideix havia iniciat contactes per impulsar una plataforma comercial per tal de vendre llibres digitals. Però no us feu massa il•lusions perquè, a hores d’ara, de la idea a la realitat el camí encara és molt llarg. A aquest columnista li consta que fa unes setmanes representants del Gremi es van reunir amb, al menys, una de les plataformes que ja estan venen llibres digitals, però no ho va explicar per que així li ho van demanar donat que es considerava que tot plegat estava a les beceroles. Per bé que les declaracions del president del Gremi semblaven insinuar l’acceleració del projecte (que fins i tot coneix ja personalment el conseller Tresserras), podem assegurar que no està encara ni de bon tros definit. Els possibles socis digitals amb els que han parlat asseguren que: “nosaltres seguim parlant amb ells, però la veritat és que conceptualment està molt verd. De moment, només és la idea i tampoc sabem si ho podrem fer o agafaran un altre partner tecnològic”. Caldrà esperar per poder comprar e-books a les llibreries de tota la vida com ja es pot fer a alguns països europeus. És clar que fa més temps que es ven música a la xarxa i que a Europa moltes botigues de discos disposen de terminals de teledescàrrega i aquí....
El que si que s’accelera és l’oferta de llibres electrònics destinats a infants i joves. El projecte eduCAT 1x1 del Departament d’Educació de portar els llibres digitals a les aules ja te qui li fa costat. La plataforma Edi.cat posa en marxa una secció especial dedicada a llibres, no de text, sinó dels que solen posar moltes escoles com a lectura per als estudiants.

2/3/10

EL FRAU ETERN

El frau etern és com el crim perfecte; no existeix. Fèlix Millet ho hauria d’haver sabut; el seu advocat Pau Molins persona de llarga i fecunda trajectòria professional, ho sap de sobres. Llavors, quin sentit te demanar un examen psicològic si no és per plantejar, posteriorment, un atenuant per alienació mental? Davant la probabilitat de passar uns quants anys a la presó, la peregrina idea de buscar una explicació no s’aguanta. Digueu-me incrèdul. Si l’advocat vol una explicació a la conducta de Millet que vagi al diccionari, no a la medicina: cobdícia vol dir cobejança de riqueses; avarícia és un desig excessiu i desordenat d’obtenir riqueses; apropiació és un acte pel qual una persona fa seva una cosa, incorporant-la al seu patrimoni amb intenció de gaudir-ne o disposar-ne en concepte de propietari definitiu…Continuo, o no cal?
Si l’enfonsament moral de Fèlix Millet és degut a no entendre aquestes paraules, potser que, en lloc d’un psicòleg, contracti en Ramon Solsona. Ell li donarà les explicacions que calguin; ara bé, no farà cap informe que, per mor de no tenir presumptament prou vocabulari, l’exoneri de ser condemnat.

Dit a El Món a RAC 1 el 03.03.10

1/3/10

NO HI POT HAVER FRONTERES PER A LA TELEVISIÓ

En el món d’avui, on la informació es transmet massivament a través dels mitjans audiovisuals, una llengua sense un espai de comunicació propi i vertebrat és una llengua morta. La Iniciativa legislativa Popular per una llei de televisió sense fronteres només pretén la protecció de les llengües minoritàries dins el propi domini lingüístic, una obligació constitucional, per cert.

El problema de la televisió és ella mateixa. La capacitat de generar enormes corrents d’opinió espanta i tempta a l’hora als polítics. Si a això li afegim el declarat secessionisme lingüístic que promou el PP valencià, atiat pels sectors més anticatalanistes del país parapetats en criteris sense cap garantia científica, ja tenim tots els arguments del conflicte. És evident que la iniciativa d’una ILP perquè el Congrés legisli en favor de la televisió sense fronteres dins el marc de l’estat, promoguda per Acció Cultural del País Valencià, te com a primer objectiu que TV 3 es pugui veure a València amb la mateixa facilitat que a Catalunya es veu Canal 9 i IB3 des de fa temps.
Quin mal hi ha en això? És la lògica reciprocitat a la que el conseller Tresserras, amb la seva exagerada bonhomia, ha apel•lat sempre durant les reunions, finalment totes inútils, que ha tingut amb el conseller valencià Vicent Rambla. De que tenen por a València? De que els ciutadans es puguin ‘contaminar’ del catalanisme polític de TV3 (sic?), de que els espectadors comparin ambdues televisions públiques i n’extreguin conseqüències fatals per a la seva. O de que la difusió del senyal de televisió en català/valencià s’escampi per tot el domini lingüístic de forma normal fins deixar, per obvi, sense arguments la cavernària idea política, no científica, de que el valencià és un idioma diferent?
Que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions, però que tothom tingui ben present que, en el món d’avui, una llengua sense un espai propi de comunicació és una llengua morta. Potser ja va sent hora de que el govern valencià, que te el mandat constitucional de protegir la llengua, vagi pensant en la responsabilitat política i jurídica que tindrà si el valencià, forma pròpia del seu territori de la mateix parla de Catalunya, un dia acaba desapareixent de la seva comunitat.
I com es sustenta posicionar-se contra la idea de que la televisió no ha de tenir fronteres quan hi estan a favor, a més de milers de ciutadans, totes les universitats, els sindicats i les principals associacions culturals, artistes i intel•lectuals de tot el domini lingüístic? Als opositors només els queda la secessió a través de la negació de les raons evidents. Si es nega la pertinença a la mateixa cultura (poseu-li el nom que us plagui) no hi ha domini lingüístic que valgui. Però tothom sap de sobres que això, avui en dia, no te ap mena de respectabilitat científica. És clar que, qui te el poder sovint interpreta els criteris científics segons els seus interessos.
Que hi dirà la direcció nacional del PP (deutora electoralment dels bons resultats que el partit sempre obté a València), si el Congrés dels Diputats tramita el projecte de llei? Com atendrà l’opinió favorable del PP de Catalunya, que va votar si a l’adhesió del Parlament català a la ILP i la contrària dels seus col•legues del sud, amb qui, probablement, en més d’un moment d’intimitat parlen la mateixa llengua?
Només posa barreres als mitjans de comunicació aquell qui te por de perdre les prerrogatives del poder que te. La malaltissa obstinació del govern valencià a impedir que el senyal de TV3 arribi a la seva comunitat no te cap raó cultural lògica, només respon a un afany de persecució política d’una llengua i una cultura que també és la seva. Jugar políticament amb la llengua per interessos propis és intolerable, i un dia o altre passa factura, encara que sigui en la història. Algun dia caldrà potser un tribunal internacional que jutgi els etnocidis.

Mediascope Europe
Aquest estudi mostra que, a Europa el consum d’Internet, amb 13’3 hores setmanals per persona, ja supera al de la TV, a la que dediquem una mitjana de 13 hores. Però mentre que al continent hi ha el 47 % de llars amb accés a la xarxa, a Espanya només el 41. I en el límit del que sembla impossible, a l’estat hi ha un 21% de persones que miren la TV mentre naveguen. Follia mediàtica.

Philippe Cayla
La proposta del president d’Euronews podria ajudar a superar el conflicte realment polític, i falsament lingüístic, tot i que creiem que només serà una bella quimera. Ha temptat a TV3, i buscarà un acord amb IB3 i Canal 9 per, entre tots, crear un canal de noticies europeu de 24 hores en la llengua comuna. Llàstima que acabi sent una decisió política, no professional ni cultural.