24/2/10

ALGUNS PERQUÈS

Són tant ogres les societats de gestió que l’any 2009 Centro Español de Derechos Reporgráficos (CEDRO), entitat que representa els drets dels escriptors i editors, va acollir a 2000 nous socis (ara en són 17.687) i va recaptar un 41% menys de calés. L’individu que pirateja un llibre es mereix un respecte, l’autor que l’ha escrit no. Per què? Ens expliquen que a finals de 2008 Círculo de Lectores va publicar la novel•la Silencio sepulcral, d'Arnaldur Indridason, amb traducció d'Enrique Bernárdez (copyright de traducció i edició d'RBA 2008). A començaments de febrer d’enguany i coincidint amb BCNegra, RBA edita un nou llibre d'Arnaldur Indridason, La mujer de verde, amb traducció d'Enrique Bernárdez. El cas és que Silencio sepulcral i La mujer de verde son la mateixa novel•la; traduïda pel mateix traductor i amb copyright de la mateixa editorial. Per què, dons, el canvi de títol sense explicació?
Algú es va oblidar de convidar al lliurament del premi Ramon Llull de novel•la al nou flamant president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, CoNCA, Francesc Guardans. A penúltima hora i amb enorme discreció es va resoldre l’embolic sense més problemes, cosa que si hagués estat Bru de Sala potser no hauria estat així. Per què se’l van oblidar, per la intimitat en que es va fer l’acte, fins l’any passat multitudinari i caríssim, o per què ningú no va pensar en el CoNCA?
Després d’incorporar recentment segells com Edebé, SM-Cruïlla, Barcanova i Belacqua, entre d’altres, Leqtor.com anuncia la propera entrada de 27 editorials més al portal de venda de llibres digitals. Però si hi ha tants segells, per què hi ha encara tan pocs títols, tant complicat és posar-los a les lleixes virtuals?

22/2/10

BOMBERS AMB FOC

Els caps dels bombers d’elit catalans, GRAF, carreguen contra els bombers d’elit del ministeri de Medi Ambient,. BRIF, i després d’encendre el foc amb acusacions molt fortes, acaben dient que: “estem fent un esforç per alguna cosa que no s’ho val”, en referència al bosc cremat bo i comparant-lo amb les vides dels seus cinc companys de Lleida morts. Bona aquesta.
Pel mig hi barregen una responsabilitat de la societat que es nova en tot aquest cacau i, per acabar-ho d’adobar, la directora general de Prevenció i Extinció de Incendis, Olga Lanau, es fa la sorda i continua assistint a les sessions de la comissió com qui va a missa de dotze.
Sisplau, que algú posi el punt i final a aquest joc de despropòsits en que s’ha convertit la comissió d’investigació del foc d’Horta. Si és cert que les conclusions d’una comissió d’investigació solen estar dades i beneïdes des de la primera sessió i les coses no solen passar a majors, que acabin quan abans amb aquesta perquè el país pot acabar més cremat dels consellers Saura i Baltasar del que ja ho està.

Dit a el Món a RAC 1 el 23.02.10

L’ART, EL MERCAT, LA POLÍTICA

Mentre Arco sotsobra per la crisi i el cansament del mercat, al Parlament fins i tot l’oposició en pes ha felicitat l’Institut Ramon Llull per la presència catalana a la Biennale veneciana i el CoNCA es prepara per coordinar els grans centres artístics locals. També amb vaques magres art i mercat topen, però ara la creació no en surt tan malparada; a Catalunya en sabem d’això.

M’ho recordava la memòria de Maria Lluïsa Borràs en una entrevista d’en Llàtzer Moix: “L’art està dominat pel mercat, les xarxes de museus i la política”. Tenia tota la raó la meva antiga professora. El problema sorgeix en temps de naufragi econòmic com el que vivim: amb el mercat ensorrat, els calaixos de les administracions buit i la política internacional posada en entredit per la incapacitat de gestionar lla tempesta, el concepte d’art coma valor econòmic se’n va en orris. Ho venen proclamant de fa temps importants altaveus mediàtics com Giornale dell’Arte o Beaux Arts; proposen un retorn a la creativitat en estat pur, allunyada de les falses tendències generades només pel valor de la plusvàlua, una reformulació dels llenguatges plàstics. Just pel que ha apostat amb encert el pavelló català a la Biennale de Venècia del 2009 (i a la que tornarà el 2011).
Mentre els assidus i entesos asseguren que Arco va a la deriva, i encara més després del barroer cop d’estat protagonitzat per IFEMA enguany, al Parlament de Catalunya totes les forces polítiques lloaven públicament la feina feta per l’Institut Ramon Llull i el comissari Valentí Roma a la mostra de Venècia. Paradoxa o visió de futur?
Amb les arts plàstiques no se sap mai; qualsevol petit canvi de rumb de l’economia pot rellançar de nou el mercat artístic fins al paroxisme més esperpèntic oblidant la constricció que està vivint actualment, aquesta nova mirada endins que dona opcions de protagonisme als creadors per si mateixos, al marge dels mercaders. Les coses són com són i, en situació normal, les paraules de Maria Lluïsa Borràs no són una profecia, són la realitat.
Catalunya no ha capitalitzat mai el mercat artístic. El sistema de galeries va tenir uns certs anys de glòria, en part a l’empara de París,que si que centralitzava el mercat, però a hores d’ara, tot i els cíclics intents de revifar-lo, no passa de ser una llotja per al petit i classista consum intern. Acollides al paraigües de la fira madrilenya s’han recuperat durant els anys de bonança econòmica, però això forma ja part del passat. Avui l’oferta galerista és, en nombrosos casos, fins i tot mediocre. L’Arts Santa Mònica, el Bòlit (Girona), la Panera (Lleida), el Tecla Sala (L’Hospitalet) o els futurs del Canòdrom (Barcelona i de l’edifici de Tabalacalera (Tarragona), ofereixen i oferiran propostes artísticament molt més potents, innovadores i amb futur. El problema, per dir-ho d ‘alguna manera, és que això no dona rendibilitat.
No som Nova York, difícilment podem aspirar a tenir les dues potes que fan funcionar l’univers de les arts plàstiques. Amb el Consell Nacional de la Cultura i les Arts coordinant les iniciatives d’arreu del territori i empentes com la del Llull amb la projecció exterior, l’art no es deslliurarà del mercat, impossible, però potser s’aconseguirà que la gestió política i les xarxes de museus interaccionin en favor dels creadors locals i puguin presentar la cultura catalana en la dimensió que realment li pertoca.
No aspirar a ser subseu regional d’un mercat quins designis es gestionen molt lluny d’aquí és una actitud raonable, treballar perquè els més de 45.000 visitants que va tenir el pavelló català a la BIenanle coneguin i entenguin la dimensió real de la cultura catalana és una ambició lògica i d’obligat acompliment. Després el mercat acabarà decidint, però ja se sap que el seu poder és tant omnímode com fràgil, i que una ventada el fa trontollar. Ja ho deia Maria Lluïsa Borràs, que calia obrir finestres; els corrents d’aire són saludables.

Miguel Poveda
El millor àlbum del 2009 és Coplas del querer, i el millor disc de flamenc és Morente flamenco, ambdós del cantaor badaloní, que amb 36 anys és un dels millors representants arreu del món de la creativitat de la cultura catalana. Allunyat voluntàriament de la faràndula que envolta el flamenc i concentrat sempre en la seva feina, Poveda és un mestre; títol que no pot tenir tothom.

Maria Mercè Roca
La Comissió de Política Cultural del Parlament, que l’escriptora presideix, ha rebutjat la compareixença del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, per donar explicacions del desviament de fons de Fèlix Millet i Jordi Montull, per la venda de l’arxiu Centelles i sobre la situació del Consell de les Arts (CoNCA). No és aquesta la transparència que sempre ha pretès el conseller.

18/2/10

I LA NAU VA

Sentint Iolanda Batallé explicant el projecte de la nova Galera no puc evitar pensar en la tarda que una noieta se’m va plantar al davant dient que volia escriure de dansa. No s’hi havia posat aquell dia ni jo hi vaig tenir cap mèrit, però va ser llavors quan vaig adonar-me de que la Iolanda estava començant a fer el seu viatge a Itaca i de que, anys a venir, hi arribaria sàvia i rica. Només podia desitjar-li que el camí li fos llarg. I dimecres passat, sentint-la amb discurs segur i ferm explicar la nova línia editorial de l’històric segell per a infants i joves, vaig adonar-me de que, lluny d’haver fondejat a l’illa, encara és jove, dirigeix la proa de tots els seus esforços,que vitals i intel•lectuals en aquest sentit. I la nau, va. La Galera salpa en aquest viatge amb dues noves col•leccions, Lluna Roja, que marcarà i seguirà les tendències actuals del gust lector (amb molts zoombies, vampirs i rotllo gòtic), i Bridge, que amb títols de qualitat com He jugat amb els llops de Gabriel Janer Manila (que tindrà versió cinematogràfica) buscarà el jove més adult. Al darrera, és clar, continuaran els clàssics Grumets i Corsaris, i una amplia gama de còmic i novel•la gràfica que te en la sèrie Toon Books, creada per Art Spiegelman, el seu nom més llampant. Una intensa política d’autors i el rellançament dels premis Ruyra i Folch i Torres, que recuperen protagonisme dins el cartell de Santa Llúcia, són els arguments generals que la nova directora editorial de la Galera posa en joc per fer créixer el segell en castellà i tornar-lo al lloc que es mereix en català., que és ni més ni menys el dels llibres amb que ella, vostè, jo i tants que busquem itaques, vam aprendre a llegir.

16/2/10

MESURES ESTRELLA I MESURATS ESTRELLATS

Hem passat del 7 % d’atur al 17 en dos anys. Hi ha 200 mil catalans que porten més d’un any sense feina. L’ocupació s’ha reduït en un 25 per cent a la construcció i en un 20 a la industria. L’augment de l’IVA ofegarà el consum i escanyarà els autònoms. Mentre els experts asseguren que, a curt termini, no hi ha solució per reduir l’atur, Zapatero busca aliats per un pacte anticrisi, que arriba tard i guerxo, que li permeti salvar-se de la catàstrofe. Amb aquest panorama, és una mesura estel•lar l’ampliació del subsidi en 426 euros per a aquells que hagin esgotat totes les prestacions, o és una galleda per anar traient l’aigua que s’escola per totes les vies obertes a l’economia espanyola?
D’acord amb enfortir les mesures socials, d’acord en un estat el més protector possible; l’estat del benestar és una conquesta dels treballadors i de les societats democràtiques avançades; però no ens pensem que per espectacular que sigui, i donar diners públics sempre és espectacular, és més efectiva de cara a l’objectiu final, que no és salvar el govern, sinó sortir del forat.

Dit a El Món a RAC 1 el 17.02.10

15/2/10

REIVINDICACIÓ DE BADALONA

Aclaparades pel pes polític de la capital, les ciutats de l’àrea metropolitana tenen escassa visibilitat per la resta del país. Així, la seva potència històrica, social i cultural és sovint menystinguda pel desconeixement que hom te d’unes realitats que van més enllà del creixement demogràfic d’altres temps. Badalona, enguany capital de la cultura catalana, n’és un exemple.
Badalona te 35 barris, alguns nascuts per l’oferiment d’un alcalde franquista a acollir immigrants a canvi de guanyar-se el favor de les autoritats. També te una autopista que va partir la vila històrica en dos sense miraments i només és a deu quilòmetres de Barcelona. Aquí s’acaben els punts dèbils de la ciutat. Respecte dels primers sempre s’hi pot fer alguna cosa més, tot i que aquells barris llunyans i tristos han millorat moltíssim i s’han integrat al teixit social i urbà de la ciutat. Amb l’autopista no hi ha res a fer, i amb la proximitat a la capital, doncs cal reivindicar-se; al cap i a la fi, quan Barcino no era res, Baetulo ja era una de les ciutats més importants de la Hispània citerior. Aneu a visitar les termes romanes, la casa dels Dofins o la nova musealització de part del patrimoni pròxima a ser inaugurada i entendreu com la ciutat va créixer gràcies al comerç.
Però la realitat actual és que Barcelona fagocita de tal manera la seva conurbació, que ciutats com la que ara és capital de la cultura catalana són absolutes desconegudes per la immensa majoria de catalans. M’ho diu una veïna de Dalt Vila: “ni els taxistes saben on és”, i això que estem parlant del nucli medieval de Badalona, una insòlita joia de la trama urbana d’una ciutat de 210 mil habitants, centre mundial del bàsquet i capdavantera en la producció d’anís gràcies a la històrica fàbrica d’Anís del Mono, patrimoni viu de la industria catalana que encara destil•la la matafaluga amb els mateixos alambins de finals del segle XIX. Injustícia, impotència, o una barreja pèrfida de tot plegat?
Un ja no sap si el desconeixement sobre aquestes ciutats, claus en la construcció social, econòmica i nacional de Catalunya, és per la lògica ignorància del que tenim tan a tocar, o per la simple dimonització de les que un dia van ser vulgars suburbis de la capital, i que, contribuint al seu gloriós desenvolupament, van empenyorar història, territori, patrimoni i futur. Ara bé, no hi ha cap altra ciutat a la qual Joan Manuel Serrat li hagi cantat el seu esplendor. Recordeu-ho ‘Que bonito es Badalona en invierno y en verano...’
Sigui com sigui la realitat és tossuda, i ni totes les autopistes, ni els mal construïts barris del franquisme, van acabar amb una ciutat tan antiga com els ibers, tan dinàmica com els romans i tan moderna com la burgesia que la va fer créixer industrialment i la va abellir amb notables construccions a l’exquisit front marítim de la Rambla de Mar.
Aquesta ciutat rica, convulsa, intensa, diversa i creativa que ara posem com a exemple de la potència de la perifèria, i que fa pocs mesos ha convertit el vell pont del petroli en un mirador inèdit damunt la façana de la ciutat, te un dinamisme cultural que cal valorar; car no ha assolit la capitalitat de la cultura catalana el 2010 per que sí. A banda de l’important patrimoni ja citat, un seguit d’equipaments de primera índole (museu municipal, nova seu del conservatori, teatre Zorrilla, futur museu del còmic), una nòmina de creadors que la projecten enllà del seu territori (Miquel Poveda, Toni i Silvia Soler, Julià de Jòdar, David Cendrós...) i el protagonisme d’episodis importants per a la cultura com l’època daurada de grans concerts de pop-rock internacionals, fan de Badalona (o d’Hospitalet, Sant Boi, Terrassa, Cornellà o Santa Coloma) la metàfora exacta del que és aquest i com s’ha construït modernament aquest país. Desconèixer-la (les) és no entendre ni el que som ni cap a on anem; per això cal reivindicar-la (les) i fer-les capital cada dia.

Li Chang
Era el nom artístic del badaloní Joan Forns i Jordana (1916-1998), que va ser el mag català de més renom del segle XX. Des de fa deu anys la ciutat li dedica el seu festival de màgia que enguany, malgrat la crisi, creix amb una concentració d’associacions màgiques de Catalunya a la plaça que du el nom de l’artista, on realitzaran actuacions continuades i simultànies durant tot un matí.

Pilar Rahola
Amb les seves aparicions constants i continuades a tota mena de mitjans de tots colors, la periodista badalonina fa una intensa aportació a la desafecció dels catalans per la política. Per defensar uns arguments, per peregrins que siguin, no cal tanta cridòria i espectacle; segur que hi ha audiències que agraeixen menors dosis d’agosarada vehemència i saber escoltar una mica l’oponent.

11/2/10

DRETS DIGITALS

Es veia a venir: la voràgine del llibre digital s’ha ajuntat amb el caràcter simbòlic, per ara, del negoci, i està ocasionant la primera fregadissa entre editors i escriptors. Els primers ofereixen contractes de cessió de drets digitals a raó del 25% del preu net de cada descàrrega, i els segons volen, com a mínim, el 20% del preu de venda al públic. Traduït el català, això vol dir que, mentre els editors no ofereixen més que un 12% real sobre el preu de venda de cada llibre electrònic, els segons reclamen no perdre diners respecte el llibre de paper i equiparar, aproximadament, el que cada escriptor ve a cobrar per la venda d’un llibre tradicional amb el digital, que surt aproximadament per la meitat de preu. La clau de volta està en saber exactament quin percentatge del preu de venda representa les comissions i taxes que apliquen els portals digitals; per entendre’ns, és com si, en el cas dels llibres de paper, els autors cobressin del preu resultant de descomptar el percentatge de llibreria i de distribuïdor, cosa inaudita ara. El panorama és el següent: hi ha potents editorials que estan fent ofertes pel 25% net, mentre que hi ha portals que ofereixen el 20% del preu de venda al públic. I com que les editorials no poden imposar els seus criteris sobre llibres dels quals, encara que en tinguin els drets en paper, no hi ha res firmat pel que fa als digitals, doncs el mercat està més obert i lliure que mai.
Les agències literàries s’escarrassen per aconseguir també el 20 i les associacions d’escriptors, mentrestant, aconsellen no perdre l’oremus per digitalitzar-se, perquè tampoc no hi ha molt a guanyar encara. I a altres països comença a imposar-se la tarifa dels editorials.

8/2/10

UN PACTE TARDÀ

Donada la gravetat de la situació, el pacte d’estat contra la crisi que Convergència ofereix a govern i oposició em sembla una mesura inqüestionable sempre i quan tots els hipotètics firmants actuïn des de la més estricta lleialtat, és a dir, sense subterfugis electoralistes. Ho dic perquè ja hi ha qui insinua que, de fet, la proposta és una picada l’ullet als socialistes espanyols en clau electoral catalana. Bo i creient en la bonhomia del pacte, convindreu amb mi que potser arriba molt tard, massa i tot. Perquè després de mesos i mesos de sentir les autoritats econòmiques internacionals advertir que Espanya anirà al furgó de cua de la recuperació, de veure com es dispara l’atur, de contemplar la borsa en caiguda lliure; no ha estat fins ara, quan ja ens comparen amb el desastre grec, que als polítics se’ls ha encès la bombeta de les idees i la constricció del pecador. S’hi podien haver posat abans, no?
O és que fa uns mesos l’únic que els interessava era deixar desgastar el govern i assistir impàvids a la ensulsida socialista per, un cop caiguts, sobrevolar com voltors el seu cadàver?

Dit a El Món a RAC 1 el 09.02.10

LES SET VIDES DE L’INDEPENDENTISME

Històricament dividit fins l’àtom, el moviment independentista català és un projecte ideològicament pendent de definir i lligat a massa personalismes, que pot renéixer de cada crisi pel creixement gràcies suport popular a la independència. Malgrat la falta de capacitat estratègica dels dirigents i alguns enfrontaments sonats, la idea d’un estat propi reviu adaptada als temps.
La idea d’un independentisme unit és tant antiga com fracassada. A les beceroles del moviment, l’any 1928 Estat Català va viure una escissió que va donar lloc al Partit Comunista Català (posteriorment un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol). Però les dissensions més sonades van començar a produir-se els darrers anys del franquisme. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de Josep Guia es va esberlar en dos amb l’escissió del PSAN provisional (P), coneguts com a ‘provis’. El partit va tornar a escindir-se uns anys després amb la marxa dels fundadors del Moviment d’Unifiació Marxista (MUM), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el referent electoral més important de l’independentisme català, també ha tingut una vida sotmesa a crisis i escissions: el gir ideològic i la posterior marxa d’Hortalà als vuitanta, la ruptura de Colom i Rahola per crear al Partit per la Independència (PI) i la més recent sortida de Joan Carretero per crear Reagrupament, són divisions que han anat minant la força de les organitzacions independentistes. Això per no parlar de la divisió entre els col•lectius organitzadors dels referèndums i de les dissensions en el si de les pròpies organitzacions sorgides d’escissions..., el punt de paroxisme que li faltava a la situació.
Però malgrat aquestes circumstàncies, que per l’escriptor, jurista i un dels ideòlegs de l’independentisme actual, Hèctor López Bofill, ‘reflecteixen la violència latent que encara hi ha en aquest sector’, la idea d’un estat propi per a Catalunya no sols no s’ha diluït, sinó que s’ha prestigiat, ha ultrapassat el tradicional àmbit culturalista i ha anat quallant fins a instal•lar-se en amplis sectors de la població fins fa poc allunyats del projecte: des d’empresaris a esportistes, científics o actors. Encara que sembli que l’independentisme s’esfilagarsa amb cada ruptura política, les enquestes indiquen el contrari. És evident que el que falla són les estructures polítiques i qui les dirigeixen.
En altres temps, la disjuntiva entre el pes específic de la qüestió nacional i la de classe, va obrir esvorancs que van acabar trencant en dos les organitzacions polítiques. Avui hi ha gent de l’antic PSAN tan a Iniciativa com a Convergència. La transversalitat social de partits com la moderna ERC haurien d’haver acabat amb aquest punt de fricció. Però el que perd avui als partits és el tacticisme, i el vell debat s’ha convertit en si cal donar suport a Montilla o a Mas. Nedar entre ambdues aigües ha desgastat a Carod, ha fet marxar Carretero ha accelerat l’abrupta substitució en la presidència del partit. I no ha tancat pas el tema.
La falta d’una estratègia política comuna no fa més que aprofundir en la complexitat de a trama organitzativa. El personalisme (en algun cas amb tons messiànics) es dona massa en el debat polític sobre els projectes independentistes, Aquesta actitud poc procliu al debat obert i democràtic no fa més que generar desconfiança i més dissensions irreconciliables. El ‘fitxatge’ de Laporta per Reagrupament o les trifurques del dia després de les consultes del 13-D en són, malauradament, exemples.
Malgrat aquests despropòsits, la independència és una idea poderosa i atractiva; només així s’explica les autèntiques set vides que ha demostrat tenir el moviment al llarg dels anys, el profund que ha quallat i la capacitat d’adequar-se a la conjuntura de cada moment. Fins quan es pot allargar aquesta ambigua situació és una pregunta a la que no hi tenen resposta cap dels noms propis que avui malden per dirigir el projecte.

Hèctor López Bofill
El professor i escriptor acaba de publicar una novel•la sobre la passió d’un polític del tripartit per una jove independentista radical. HI ha qui hi veu noms propis darrera el que ell insisteix a dir que és una ficció, però el que és real és la reflexió que fa sobre l’independentisme català. L’autor sosté que per això el seu editorial habitual, Proa, no li ha volgut publicar l’obra.

Josep-Lluís Carod-Rovira
Defensar la rellevància del català a Europa, pressionar les autoritats franceses per que el potenciïn, i reclamar el reconeixement com a llengua oficial de la Unió Europea com va fer la setmana passada el vicepresident, fa més pel país que moltes actituds polítiques i declaracions abrandades. El català ha estat convidat d’honor al saló Expolangues de París, el més important del sector.

3/2/10

EL POETA DISCRET


La grandesa universal és el territori dels humils. Damunt la cartografia escassa de la seva petita ciutat, Premià de Mar, en Martí Rosselló (1953-2010), hi va dibuixar, sense escarafalls però amb convicció, un projecte literari hiperbòlic de tant potent, radical de tan arriscat i profundament sentimental de tan extrem. Passejant amb vocació de metrònom, com solia fer, els carrers de Premià, en Martí va morir diumenge de forma sobtada i tan discreta com els personatges dels contes de Parella de tres (Quaderns Crema). Parlar de l’amic a qui la mort se li ha encomanat de tant viva com és (ho diu un poema seu) és un dels exercicis més terribles d’aquest ofici de síntesi i selecció que és el periodisme. La grandesa universal d’en Martí es pot condensar en molts dels poemes d’Inventari parcial d’excuses per viure, la recopilació de la seva obra poètica, i va explotar en mil poliedres impossibles de jerarquitzar a la justament lloada novel•la Anna K. (tots dos a Quaderns Crema), però ni acabava en aquelles pàgines, ni tan sols hi havia començat: a penes eren la plasmació fosca i a voltes extravagant d’una rutina vital tan suposadament abúlica com poderosa per oberta al món. L’experiència literària no és millor per més cosmopolita. Això en Martí ho tenia clar des de molt abans que la globalització d’Internet li donés la raó: es pot atrapar l’univers sense moure’t de casa teva. I ell ho feia; en el quilòmetre quadrat on vivia (casa, biblioteca i plaça) hi va crear un món convuls.
La nova biblioteca de Premià de Mar portarà el seu nom, just record per qui va emmetzinar de cultura tants conciutadans. Els qui l’estimen, però, ho seguiran fent amb la mateixa discreció amb que ell va viure.

2/2/10

LA LLEI NONADA

Al pas que va la llei de vegueries, o sigui la divisió territorial de Catalunya, serà la llei nonada de per vida. Anunciada sempre com una necessitat fonamental del país, saben que mai no obtindrà el consens del territori uns hi van passar de puntetes durant molts anys, i els altres la plantegen a darrera hora. Mentrestant tots els partits treuen un bon rèdit polític i electoral de les diputacions provincials i fomenten un no menys evident clientelisme amb els Consells comarcals. I això que, des de l’estratègia política d’Esquerra i Socialistes, la idea de les set vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona és raonable: els permet mantenir un important poder tot i perden el govern, i els acosta a un nou pacte municipal a Barcelona en el cas d’una victòria convergent.
A més, per desallotjar els convergents dels Pirineus, redueixen Lleida a un no res per mor del seu escàs pes demogràfic, i perquè que allà CiU poc hi pot fer, lliguen curt l’Ebre, i s’aferren a la Catalunya central.
I la mala maror territorial, amb una bona repartidora, passa.

Dit a El Món a RAC 1 el 03.02.10

A QUI ESPANTEN LES LLEIS?

Probablement avui vostès no podran anar al cinema. Com als anys vint, la patronal del sector ha decidit fer lock out per predisposar la societat contra la intenció del parlament democràtic de legislar una situació irregular i clarament perjudicial per una bona part de ciutadans. I és que les lleis només espanten als que saben que perdran privilegis que no els corresponen.
A aquestes alçades de la pel•lícula un tancament patronal és tan insòlit com injustificat. Que les empreses exhibidores deixin de prestar el servei amb el que es guanyen la vida com a fórmula de pressió contra un projecte governamental, és francament il•lustratiu de la situació de privilegis i perjudicis en que viu a hores d’ara el sector, a la vegada que defineix clarament el talant democràtic i la capacitat d’assumir la responsabilitat social d’aquest gremi empresarial.
Als amos de les sales de cinema els fa por que, amb l’augment de pelis en català, hi hagi menys gent que vagi al cinema; també es deia fa molts anys que el català no era un idioma per la ciència i l’acadèmia, fins fa poc es creia que un llibre en català no es traduiria a altres llengües si no passava prèviament pel castellà, fa vint-i-sis anys es deia que la televisió i la ràdio en català només eren aptes per a espais folklòrics, i no pocs auguraven un retrocés de la llengua amb la irrupció de les noves tecnologies. Avui hi ha prestigiosos cirurgians d’arreu del món formats en català, nombrosos editorials internacionals que tenen traductors de català, TV3 i Catalunya ràdio són al capdamunt de les audiències, jo els escric en català des de les pàgines d’un dels millors diaris d’Espanya, i la Viquipèdia en català ha estat escollida pels impulsors del projecte com la millor de l’any. No és que siguem els millors del món, és que som molt tossuts i la història avala la nostra obstinació cultural.
Perquè, doncs, el sector de la distribució i exhibició cinematogràfica insisteix a oposar-se a la normalització del que és lògic, evident, natural i amb capacitat d’atracció econòmica vistos els exemples anteriors? Per la por a perdre els privilegis que han tingut des que el cinema és industria, pel temor a que, a partir del cas català, el seu negociat de colonització cultural es fragmenti en tantes cultures nacionals com hi ha a Europa, per la peresa que els fa haver de millorar el nivell d’exigència en els productes que ofereixen sabent com saben que no totes les gasòfies que exhibeixen aconseguiran el favor del públic català, i per poder culpar a la futura llei de la decadència a que està abocada la industria del cinema per la falta de creativitat artística i d’iniciatives empresarials capaces d’atraure el públic.
Les lleis justes, aprovades per parlaments democràtics, i que tendeixen a corregir la situació de desavantatge d’una part de la societat, només espanten els qui estan en possessió dels privilegis per mantenir aquesta situació d’injustícia, gràcies a la qual mantenen la seva posició de mercat. En el cas de l’exhibició cinematogràfica a Catalunya, amés, s’hi afegeix el desorbitat preu de les entrades en comparació a la majoria de territoris de la resta de l’estat.
En la seva resposta virulenta i exagerada, l’únic que aconsegueix la patronal convocant un lock out és posar la por al cos als temorosos sindicats i forçar-los a aprovar la seva estratègia d’assetjament a la normalització lingüística de les pantalles. Lamentable situació la dels sindicalistes que, amb la peregrina hipòtesi de la por a perdre el lloc de treball, acaben aplaudint les mesures antisocials de la patronal. En la petita, i mal escrita, història del moviment obrer català quedaran en un lloc ben galdós.
Als estats democràtics els projectes de llei no defensen privilegis ni avalen actituds dominants, i per negociar-los cal una actitud de respecte mutu. En tant que demostració de força, el lock out d’avui no hi ajuda gens, i enrocar posicions serà un desastre.

Jaume Roures
La decisió de no voler portar ‘Mapa dels sons de Tòquio’ als premis Gaudí no afectarà l’Acadèmia del Cinema Català ni deslluirà la gala dels premis, però si que perjudica clarament la percepció general que es pot tenir del cinema fet aquí. La peli de la Coixet és una de les cintes imprescindibles d’aquesta temporada per entendre el nivell i la qualitat de les produccions catalanes.

José Montilla
L’any 91 el PSC es va oposar a la quota del 25% de pel•lícules en català als cinemes, ara defensa en seu parlamentària el projecte que impulsa el 50% i denuncia l’escandalosa situació del català a les pantalles. D’això se’n deu dir entendre la realitat, assumir el seu màxim rang davant situacions complexes com aquesta i avalar la gestió del conseller Tresserras, que deu estar content.