30/7/15

Llegint el món a pedalades

El viatge transforma la nostra mirada sobre el món i la gent; obre la ment com un llibre. Relat d’un lent viatge en bicicleta a la recerca de lectors i biblioteques.
FOTO: Josep Mª Ponce. TRIBUNA MARESME





Que recordi el projecte BiciBiblios no incloïa fer cap descripció acurada dels efectes del LSD sobre la percepció visual a l’àrea d’infantil d’una biblioteca. Però quan veig l’estany de Banyoles em ve al cap l’episodi de ‘Ponche de ácido lisérgico’, on Tom Wolfe descriu la bronca que munten els amics de Ken Kessey quan es llencen a l’aigua d’un estany ‘only Black people’ totalment col·locats. Puc considerar aquest monumental relat de no ficció, un llibre de viatges? Hi ha viatge físic, el del bus de Kessey per Califòrnia amb amics tan poc recomanables com els Grateful Dead, i astral, obvi: l’àcid anava barat i no era il·legal.
Però ara i aquí si que ho és. I sec en un sofà d’Ikea de color taronja a l’àrea de llibres per a nins de la biblio de la capital del Pla de l’Estany. Per què, doncs, parlar de temes delicats davant d’un auditori tan exigu (prop d’allà l’ex jutge Santi Vidal està proclamant la independència) com atònit? A) La biblioteca no te sala d’actes i utilitza l’espai infantil on, realment, hi ha sofàs taronges. B) El primer que he vist en arribar a l’estany amb la bici procedent d’Olot i Sant Joan de les Abadesses són uns russos fatxendes, i força contents, saltant dins les barquetes de passeig amarrades a la riba i fent-se selfies. Fins que ha vingut l’encarregat de les barquetes i hi ha hagut raons. C) vaig començar el viatge a la Cerdanya parlant dels viatges de Pla amb l’amic Josep Bort, per anar cap al Ripollès; la Catalunya vella dels comtes Guifré i Arnau. A la biblio de Sant Joan, petita, tronada, vam parlar dels viatges a peu de l’Espinàs (el del Matarranya és un dels grans llibres contemporanis de prosa), de la Castella i el Portugal de Gaziel i dels Viajes de entreguerras de John Dos Passos, que va escriure ‘Espanya és un país de tragèdia i sang’, i ho va clavar. I a Banyoles em ve de gust introduir un toc de modernitat al viatge per sintonitzar amb la parella que han fet la Ruta 66 en bici; poca broma.
Però anem a pams. Any de les biblioteques, centenari de les primeres que va fer la Mancomunitat, sense ni un duro; quin viatge aquell. M’empesco fer un viatge per parlar de viatges fets i escrits. Metallenguatge de bar i 400 kms en bici, del Pirineu al mar, buscant les experiències dels lectors i evocant llibres que posen ales a les sabates. Per què en bici? Perquè mentre pedalo llegeixo el país, i llegint penso i entenc alguna cosa del món. I perquè m’agrada anar en bici, la única màquina lògica per conèixer llocs i gent. Les altres només ens desplacen.

Pujant la Collada de Tosses, amb el Cadí al fons


A Banyoles, on no m’ha enxampat la pluja pels pèls, parlem d’On the road (Kerouac), de Viajando con los Rolling Stones (Greenfield), del Marroc que ens van descobrir Bowles i Elias Canetti (Les veus de Marràqueix) i de la mirada sobre Nova York d’E.B. White a Esto es N.Y. Llibres sagrats.
Oblido els russos pedalant pels poblets del Pla, a Girona plaga de guiris. Per Montilivi fujo a Caldes, Vidreres, Lloret i Blanes; espectacular biblio, gent magnífica. Deu ser el subconscient; m’enredo amb Viaje a Rúsia de Zweig, Diario de Rússia d’Steinbeck, Érase una vez la URSS, de Lapierre, i acabo seduït per la història de l’encontre entre un pescador blanenc de viatge a Grècia i un col·lega d’una petita illa de l’Egeu. Surt l’Estiu Grec, de Piera. Evoco la joventut perduda en què el vaig llegir, i tinc moltes ganes d’anar a Grècia per dir-los que no estan sols. 
Esquivant camions tràiler a tota llet i empassant merda i fum pedalo per Tordera, Hostalric i Llinars cap a La Garriga. Abans, avituallament de xai amb patates al sant Muç, bons amics dels ciclistes.
El relat del viatge per Lapònia amb esquís que fa una lectora a biblio Núria Albó ja val totes les pedalades fins aquí. Surto content. I un sopar parlant dels grans concerts de rock que ens han fet grans em posa eufòric. Quina inoblidable colla! Així Barberà és aquí mateix, encara que hagi de superar murs emocionals del viatge com Polinyà. El renascut Ripoll em porta cap a Sant Adrià i la platja del Maresme. A Vilassar de Dalt, la biblio en una antiga fàbrica d’en Bassegoda, acabo el viatge amb les ciutats d’Enric González (Roma, Londres, Nova York) i la Sarajevo de Goytisolo.
L’antropòleg Marc Augé diu que "Els ciclistes són adolescents en plena descoberta de la vida"; jo me n’he sentit al llarg del viatge i no ho voldria perdre mai.

Aparador dedicat a BiciBiblios a la biblioteca comarcal de la Selva, a Blanes



Viatges llegits
(modern masterpieces)







    


Per saber-ne més de BiciBiblios
aneu a
:
DiesdeBici











El gitano que hay en mi
Ted Simon (Interfolio)





L’autor que va posar a una generació a la carretera al clàssic
Los viajes de Júpiter, busca les arrels de l’actual Europa 
en un viatge a peu d’Alemanya a Romania, una realitat t
ambé nostra que estava amagada i que ha irromput a 
la nosra cultura de forma sobtada. 









Hacia una montaña en el Tíbet
Colin Thubron (RBA)





Voltar el mont Kailash és el destí del budisme i l’hinduisme

on es creua el terrenal i l’espiritual; però la vida a l’Himalaia
és dura i no te res a veure amb l’alpinisme.
Si quan l’acabeu de llegir no us sentiu lleuger, 
viatgeu al Kailash i purifiqueu-vos. 








Rolling Thunder. Con Bob Dylan en la carretera
Sam Shepard (Anagrama)



Shepard va seguir la gira més revolucionària de Bob Dylan,

la que va fer per protestar contra la injusta condemna
al boxejador Rubin Carter, Hurricane.
Havia d’escriure el guió d’un film, però va acabar 
sent un llibre de viatge, rock i protesta civil. Excitant. 









Trás-os-Montes. Un viaje portugués
Júlio Llamazares (Alfaguara)



Recórrer el territori potser més desolat de la Península
de la ma d’un dels millors autors actuals és un viatge 
tan literari com vital. En acabar-lo de llegir
veureu la ciutat d’una altra manera. 
Segur que hi haurà moltes coses d’ella que
 les trovareu sobreres. 








Diarios de bicicleta
David Byrne (Reservoir Books)


Músic, artista i activista de la bici, explica com volta
 pel món amb una bici que va sempre amb ell; 
d’Istambul a Buenos Aires, però també a Baltimore
o Detroit, amb mani i detencions a Nova York i,
per fi, carrils bici a Broadway.
Un món a pedals és possible.


Contra la calor


Contra la calor, lectures. No hi ha millor estiu que el que passat a l'ombra, amb una beguda fresca i un llibre. No em direu que, amb aquestes onades de calors salvatges, passareu les vacances a sol i serena? Jo en proposo alguns i després feu el que vulgueu; però al setembre no digueu que no us he avisat. Per començar Irene, de Pierre Lemaitre (Bromera), la primera novel·la del poli Camile Verhoeren. Més que un trhiller, un relat on el crim és un element quasi barroc, on París és un decorat i on la depravació humana s'eleva a la categoria d'art. Dir-ne addictiva és poc, dir-ne brillant li escau. Imperdible. Posats a anar de negre, Diez negritos, coordinat per Álex Martín i Javier Sánchez Zapatero (Alrevés), la fórmula magistral per a descobrir noves veus del gènere en espanyol. Del Árbol, Zanon, Ravelo... Amb aquesta davantera, la qualitat del treball dels professors de la Universitat de Salamanca (la més negra de l'estat), està garantit. Els homes de la terra i el mar són les memòries d'infantesa de Sebastià Joan Arbó (Proa), que va publicar el 1961 en castellà que, desapareguda l'editorial Argos, va recuperar a Narracions del Delta (1965) i que ressonen a la novel·la Entre la tierra y el mar (1966), que no va ser publicada en la llengua original fins el 1994. En resum, una obra clau per entendre un autor de la literatura que sobreviu a la guerra, i un ham per visitar el delta de l'Ebre per vacances. Amador González tenia un somni, recórrer espanya amb una barca-carro (llegiu be), tirada per una euga i amb el seu gos. El resultat és, Navegando por el interior (La montaña pelada), un llibre magnífic per anar al poble per vacances. I pels que no sortiu de ciutat però ho anheleu.

23/7/15

La remuntada

Ho hem dit. La literatura infantil i juvenil catalana està en gravíssima crisi: caiguda de vendes, socialització dels llibres i desatenció institucional s'han conjurat posant al límit de la ruïna un sector capdavanter, creativament i industrial. És per això que la incorporació de la Institució de les lletres Catalanes (ILC) al Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT) és una excel·lent noticia. El que sorprèn, fins i tot a la pròpia directora de la ILC, Laura Borràs, és que la màxima institució de la literatura catalana no en fos membre. Curiosament l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) si que n'era; la indústria estava representada i la creació no (sic!). 
Amb la ILC també entren al Consell L'Institut Ramon Llull, la Asociación de Agentes Literarios de Espanya (ho veieu com el gènere és important), l'Associació d'Editors del País Valencià, i tornaran a tenir representació els il·lustradors. Una de les persones que més hi entén de llibres per a joves, Reina Duarte, directora de publicacions d'Edebé, en continua essent la presidenta. Si l'entrellat institucional queda ara per fi ben travat, no hi ha excusa per què el sector no remunti. La ILC vol treballar immediatament, posant diners, per rellançar el projecte del municipi lector, una molt bona iniciativa per a promoure la lectura. La Laura Borràs desitja que, en cinc anys, en fossin cent els municipis compromesos amb la idea. Be.
Però hi ha llacunes fosques. La forma com es margina el col·lectiu Autors en Perill d'Extinció (APE), grup que treballa per reflotar del naufragi el gènere, sorprenen Laura Borràs i qualsevol. Haurà de desplegar la seva solvent diplomàcia per resoldre un conflicte que fa mal a tothom.

17/7/15

Catalans a Buenos Aires. La història continua

La biblioteca del Casal de Catalunya de Buenos Aires és a la magmífca seu modernista que l'entitat te al barri de San Telmo. Diorigida per Jordi Amor, s'ha reobert recentment després d'un temps tancada per reformes. D'entre els 14 mil títols hi podeu trobar aquests:

Foto: Rosa Mª Fernández Pi






















El Casal de Catalunya de Buenos Aires es va fundar l’any 1886 amb el nom de Centre Català, i te la seu al barri de San Telmo, en un solar que va ser adquirit per Lluís Castells, el seu fundador, i cedit a l’entitat. L’edifici, ampliat l’any 1927, és d’un estil entre modernista i neogòtic, obra d’Eugeni Campllonch i Julián García Nuñez, argentí format a Barcelona amb Domènech i Muntaner. L’any 1940 es va fusionar amb el Casal Català (fundat l’any 1908) i va prendre el nom definitiu de Casal de Catalunya. Els anys de l’exili americà al Casal va tenir una importància molt rellevant a tot el país, i encara avui és dels més importants de llationamèrica.
Empenyo la porta de la biblioteca Pompeu Fabra, a la planta baixa, i hi descobreixo en Jordi Amor, un llicenciat en humanitats per la UAB porta cinc anys vivint a Bs As. Hi va anar sense premeditació: no hi tenia cap xicota, ni parent, ni feina; simplement tenia ganes de canviar d’aires. Ara ja comença a pensar que potser porta massa temps aquí, i li fa por acabar fent-hi arrels. De moment s’ha compromès a posar en marxa com cal la biblioteca de 14 mil títols què, tot i ser d’una bellesa inqüestionable, a hores d’ara no passa de ser una pila de llibres, alguns dins d’armaris i d’altres en capses de cartró.
(fragment de Cosmopista a Buenos Aires. -Inèdit-)

Seguiu la programació de CASAL.TV, la televisió del Casal de Catalunya de Bs As. Clicant AQUÍ


Dues imatges del Casal de Catalunya de Bs As

16/7/15

Qui li vol mal

Sembla que algú es vulgui carregar la literatura infantil i juvenil en català. Primer la crisi, després la socialització dels llibres a les escoles (moltes de les quals d'estudiants amb major poder adquisitiu, ja és curiós); després la maniobra per fer que el candidat de la plataforma d'escriptors de literatura infantil i juvenil Autors en Perill d'Extinció (APE) a la junta de l'Associació d'Escriptors (AELC) es retirés 'de facto' de la campanya a canvi de falses promeses mai no acomplertes; després el cessament fulminant de la Maria Carme Roca, membre de l'APE, del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT); després la negativa del Departament d'Ensenyament a aprovar un document de bones pràctiques vers el llibre infantil i juvenil reconegut per la indústria, l'administració i els sectors implicats. I després, per ara, la nova negativa de la junta de l'AELC a permetre que un representant d'aquesta plataforma, una instància que està treballant amb rigor per defensar la literatura per a nois i noies, assisteixi com a convidat amb veu i sense vot a les reunions de la junta.
Està clar que hi ha algú que vol acabar amb una literatura que ha donat prestigi a les lletres catalanes i molts diners a la indústria. Qui? Tothom i ningú. L'AELC continua ancorada en obscures pràctiques; per ara el canvi no ha servit de res. El sistema educatiu està més preocupat amb complir amb les exigències del mercat i estar en pau amb les AMPA i els sindicats, que en formar ciutadans capaços de pensar per ells. Les editorials feina tenen per sobreviure. I els de l'APE, jo no se a qui li han trepitjat l'ull de poll, però sembla que tothom els hi te ganes. Un dia es passaran a la clandestinitat.

9/7/15

Toca desvetllar

L'emblemàtica llibreria Catòlica de Maó torna a obrir portes. Reconvertida fa temps en llibreria Fundació, els responsables de la Fundació Rubió van haver de tancar-la fa mesos. Ara la Susana Quiñonero, una catalana que va desembarcar a l'illa el 1992 per fer-hi de dependenta, n'és la propietària, i dimarts va obrir recuperant el nom de Sa Catòlica. Literatura catalana i d'arreu, i sobretot llibres menorquins, és la base d'aquest renovat projecte imprescindible en per ciutat culta com Maó. Segurament en Pau Faner serà un dels autors més venuts. L'obra del ciutadellenc serà objecte aquest dissabte d'una jornada organitzada per l'Institut d'Estudis Menorquins. I el 2016 hi ha la intenció de fer un congrés internacional sobre la seva literatura.
Una de les participants a la jornada serà l'escriptora Maite Salord, flamant presidenta del Consell Insular. L'actual configuració política de les institucions illenques, unint les diverses sensibilitats culturals i territorials de tres forces de progrés, presenta un immillorable panorama, i difícilment repetible si no s'aprofita, per a la imprescindible transformació cultural de la societat illenca; una feina pendent des de la transició. Transformar per assolir un compromís general amb la llengua i la cultura pròpies posant-les en primera línia del prestigi social. Assumint això s'aconseguirà també la implicació comuna amb la preservació del país i la comprensió de que calen fórmules no agressives que permetin un progrés econòmic sòlid i just, i que fer hotels per tot malmeten el territori és pa (negre) per avui i misèria per demà. La sol·licitud per fer de la Menorca talaiòtica patrimoni de la humanitat és una bona iniciativa en aquest sentit.

Leopoldo Rodés, empresario y mecenas

En 1985 dejó negocios y vida social durante un año y medio y se dedicó a viajar y recibir en su casa a los 91 miembros del CIO, Comité Olímpico Internacional, para convencerles de que Barcelona era la ciudad idónea para celebrar los Juegos Olímpicos de 1992. Y en los ratos libres presidió la Associació Barcelona Olímpica 92, entidad que consiguió mil millones de pesetas, todas provenientes del sector privado y mayoritariamente catalán, para financiar el proyecto de los Juegos antes de que la ciudad fuera nombrada oficialmente sede. Existe hoy en día alguien con la capacidad de llevar a cabo un esfuerzo personal tan grande en aras del país como el que hizo Leopoldo Rodés? El que quizás haya sido el último mecenas en el sentido clásico del termino, Leopoldo Rodés (Barcelona 1935), falleció el miércoles en un accidente de coche en la autopista AP-7, a la altura de la localidad de Aiguaviva, cerca de Girona. El vehículo en el que viajaba de pasajero colisionó contra un camión. El chófer resultó herido grave y fue trasladado al hospital Josep Trueta de Girona.
Leopoldo Rodés estudió derecho en su ciudad. Tras fundar y ser el primer presidente del Instituto de la Empresa Familiar, fue miembro de los consejos de administración de Banco Central en Catalunya, Banco Vitalicio en Catalunya y Ferrocarrils de la Generalitat. Con 80 años actualmente era presidente del grupo Havas Media, vice-presidente del Reial Automóvil Club de Catalunya (RACC), consejero de CaixaBank, Financiero Inbursa o Abertis entre otras. Incansable en las tareas de mecenazgo, era patrono de la Universitat Ramon Llull, el Gran Teatre del Liceu y de la Fundació Orfeó Català/Palau de la Música Catalana. También fue patrón-fundador de la Fundación Princesa de Girona.
En el terreno artístico, Leopoldo Rodés era presidente de la Fundación Arte y Mecenazgo, miembro del Cahiman's Council, del International Council del MoMA de Nueva York, del National Comitee del Whitney Museum of American Arts y miembro del consejo de administración de Christie's International Europe.
Leopoldo Rodés era uno de esos empresarios-humanistas que, sabiéndose en una situación de privilegio, decidieron apostar con claridad, aunque sin ningún respaldo institucional, por el futuro de la cultura, el arte y el país. Una especie en vías de extinción, sino ya extinguida. "Ningún gobierno ha asumido la importancia del mecenazgo", aseguraba. Quizás por ello, o porqué dijo públicamente que los JJ OO no habían invertido la tendencia al provincianismo, el reconocimiento a sus méritos le llegó tarde: en 2012 recibió la Medalla d'Or del Cercle del Liceu y, junto a Joan Miquel Abad, la Medalla d'Or del Mèrit Civil del ayuntamiento de Barcelona. Eso si, el 1999 recibió la Creu de Sant Jordi por su impulso a la candidatura olímpica de Barcelona. Una vez concedidos los Juegos Rodés fue miembro del Comité ejecutivo Barcelona 92.
Pero no siempre los patrocinios que ha promovido han tenido un consenso como el de los Juegos. Como presidente de la fundación del MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona), el mundo de la cultura y el arte ha criticado en ocasiones al consorcio del museo, del que forma parte la fundación como núcleo impulsor, por su intervencionismo en decisiones más políticas que artísticas. La última fue a raíz del veto frustrado a la muestra 'La bestia y el soberano', que acabó con la dimisión del director, Bartomeu Marí, y no había sido la primera. Pero en un currículo tan excelso como el de Leopoldo Rodés, estas situaciones son anécdota.

3/7/15

Novel.les i poder

Canvis sonats a ajuntaments i autonomies; ja sembla que tot hagi d'anar a be només per aquest motiu. Creieu que les vostres novel·les caducaran aviat?, pregunten a Guillem Frontera (Sicília sense morts) i a Margarida Aritzeta (L'amant xinès), dos notables relats sobre el poder, la corrupció i la condició humana. Somriuen. És com preguntar, a aquestes alçades de la història, si Collita roja (1929) va caducar amb l'adveniment a Europa de la socialdemocràcia o amb la transició espanyola (que fa més riure).
Més enllà del detall puntual de la trama, la novel·la interpel·la al lector sobre els més diversos aspectes de la vida. Li qüestiona creences i actituds, li desmunta prejudicis i l'ajuda a obrir els ulls vers el reflex d'ell mateix que es mostra a la vida dels personatges. I si, a més, "parlen d'avui", com deia Rafael Tasis a primers dels cinquanta quan reclamava novel·les policíaques en català, llavors l'argument es posa definitivament del costat del lector del seu temps a la vegada que deixa una petjada formal per entendre un lloc i un moment. I fent-ho així s'entén el nostre temps i el que ens ha precedit. La narració és un art global en l'espai i el temps 'avant la lettre'.
Potser els nous governs locals i regionals desmentiran i/o desmuntaran moltes de les actituds i situacions narrades per la novel·la els darrers anys. Serà bo per a la comunitat. Però que ningú no dubti que la voluntat del poder econòmic per sotmetre al polític i la feblesa moral de part d'aquest són signes de la condició humana transversals en el temps i les cultures. Més aviat o més d'hora hi tornarem. Els nous governants farien be de llegir algunes d'aquestes novel·les abans d'anar a dormir; defensa preventiva.