28/6/18

Lienas


La Gemma Lienas ha guanyat el premi Sant Joan de novel·la, un dels més importants de la literatura catalana. Aquelles persones que llegim estem d'enhorabona, perquè la seva literatura és d'una consistència, solidesa ètica i compromís social com poques. El premi rellançarà i posarà més en valor tota una vida dedicada a la literatura des de gairebé tots els àmbits, que seria molt més admirada si fóssim un país culturalment seriós.
Als 90, dirigint Cruïlla i SM, em va editar un llibre del que n'he venut una carretada, tot i no guanyar cap premi. Ara el llibre l'ha retirat del mercat un individu que mai no se m'ha presentat, que no m'ha donat arguments i que dirigeix una editorial que va a la deriva. Aquesta és la diferència entre seriositat i naufragi.
'El fil invisible', la novel·la premiada, és una obra marca de l'autora; feta de lluites, complicitats i enigmes. Habitada per persones, majoritàriament dones, que malden per créixer i tenir la fortalesa necessària per viure en un món poc amable. I sobretot és una novel·la que celebra la vida, que l'homenatja i la vindica, que la plora i la riu; perquè viure és això, i la Lienas ho sap, sàvia com és. I després la crítica dirà el que voldrà, és clar. No li donaran cap premi d'aquests que s'han convertit en camp de batalla i altar des d'on certs crítics pretenen donar lliçons de literatura a la resta de la humanitat (que llegeix i els deixa fer, que diria Bertolt Brecht). O sigui que no li estranyi si no guanya el Creixells (si sobreviu, tot i que hagin fitxat Joan Maluquer -expert en gestió cultural del caos- per redreçar-lo), ni cap d'aquests. La Gemma Lienas te un premi en cada lectora i lector. I en te moltíssims.


21/6/18

Refree, el talent


Els tres concerts que han obtingut més ressò i millor crítica d'aquest Sónar (de dia, que és on es fan les coses importants i valentes) porten tots la firma d'un xicot tímid i introspectiu a qui fa força anys que conec, Raül Fernández Miró, Refree: Niño de Elche, de qui ha produït el darrer disc 'Antologia del cante flamenco heterodoxo'; Rosalía, a qui va acomboiar totalment en el celebradíssim disc de debut, 'Los Ángeles'; i un concert, propi amb imatges d'Isaki Lacuesta. Aquest va ser un espectacle majúscul; complex i obscur en moments (recordava Alva Noto), i lluminós, i d'amplis horitzons en altres, que va desembocar en un zenit contingut on no tots els concerts saben arribar. Una autèntica narració de camps sonors i visuals.
No sol passar que un mateix artista tingui tan clar protagonisme com el de Refree al Sónar. Vol dir que estem davant d'un talent enorme, divers i en creixement constant; un dels noms que encarrilaran la música del nostre temps i seran capaços (si la indústria no ho espatlla) d'atorgar prestigi i dimensió internacional a la música feta aquí. Refree és un Phil Spector, un Nile Rodgers i un Quincy Jones en potència. Ja em feia l'efecte que aniria per aquí quan el vaig tenir a la universitat, i no em canso de dir-ho als nous estudiants, orgullós com estic d'haver compartit amb ell un curs.
Ara en Raül, treballador incansable com pocs, detallista com cap (estudia el so de cada micro de l'estudi, diu Niño de Elche), a vegades aparentment taciturn (pensa, compon sobre la marxa, ja ho feia a classe), es planteja un repte: que una jove de veu exquisida no acabi en mans de voltors de reguetón i misèries similars. Si ho fa, se'n sentirà a parlar molt més.


18/6/18

Sónar a la dimensió desconeguda

I al vint-i-cinquè any s'ha trobat amb la realitat. Sónar, que va començar el 1994 essent un festival de música electrònica emergent, que va derivar cap al més brillant concepte de música avançada (l'empresa es diu així), i que a la vintena edició es va convertir en una cita global amb la creativitat d’avantguarda, entre l’art i la tecno-ciència, als vint-i-cinc s'ha transformat en una fira de mostres: exposició de novetats, intercanvi d'experiències, promoció comercial, menjar i entreteniment.
La ubicació no pot ser més idònia per oferir el que demana un públic cada any més nombrós i que declina en expectativa i exigència cultural. Igual com, quan de petits, ens portaven a la Fira de Mostres i ens embadalíem davant l'estand d'un ganivet que ho pelava tot, d'un mur de teles en color o d'un refresc exòtic, i després imploràvem un frankfurt a les parades de la plaça de l'Univers (que algú va batejar com la plaça de la gana), avui els atrotinats pavellons de Montjuïc són l'escenari de la fascinació pel miratge de la modernitat tecnològica que enlluerna i extasia un públic que, majoritàriament, cada dia més redueix l'interès per la tecnologia al del simple i banal entreteniment. Les teles en color són les ulleres de 3D, el ganivet que fa filigranes la cúpula geodèsica de Mediapró, i els bars de salsitxes s'han convertit en food trucks. I això Sónar els ho ofereix, a més de molta música i festa. El que no pot fer és anar en contra de la pròpia tendència que ha contribuït a crear durant un quart de segle.

Laboratori i oracle
En sis anys d'existència, a banda de descobrir propostes innovadores, de promoure intercanvis d'idees i de facilitar contactes, el Sónar +D ha actuat sobretot com a cuina de noves formes de pensament generades a partir del món digital. La interacció entre música, tecnologia, art i multimèdia genera cada any un corrent de pensament crític que formula i reformula la base del discurs sobre el coneixement contemporani i la vinculació amb la tecnologia, la societat i el mercat. És el cervell de les activitats d’aquests quatre dies, i això ha convertit l'encontre en un element extremadament valuós per a empreses, institucions i -més lentament- inversors.
En aquest debat continu entre creadors, tècnics i empreses, uns exposen conflictes, els altres assumeixen el repte i, fruit de l'encontre, s'assoleixen principis que tendeixen a resoldre necessitats específiques del mercat. I el mercat de la tecnologia fa temps que s'ha abocat en l'entreteniment, arrossegant-hi una universitat submisa i adotzenada i uns inversors àvids de treure beneficis d'una vegada a les recents revolucions tecnològiques. I així, el coneixement s'acaba sotmetent a l'entreteniment com a fórmula per a la subsistència. No ens enganyem.
Sónar, en tant que aparador global d’avantguarda, no pot ser aliè a aquesta tendència. En part ha estat ell mateix qui ha contribuït a crear-la, impulsar-la i donar-li discussió i cos intel·lectual. No és una crítica, és una constatació. Potser els seus ideòlegs i propietaris pensaran que és una visió catastrofista, però és el que te la realitat, que és inexorable. El festival que va mutar en cita de la creativitat, és ara una fira de mostres en el més pur (i noble) sentit del terme.
I en la mesura que el mercat vegi Sónar com un aliat imprescindible per a avançar, les properes edicions estaran garantides. Pel camí, és clar, cauran algunes idees i mutaran no pocs principis. Es el món modern: l'abdicació.

I la música?
Aliè a aquest vibrant i angoixant debat, la gran majoria del públic vol festa. I Sónar li en continua donant, només faltaria. La nit és el territori on una oferta ben pensada i de qualitat ha permès conèixer de primera ma els noms propis de l'electrònica del darrer quart de segle i, a la vegada, posar en valor artistes locals que, d'altra manera, no haurien tingut tanta visibilitat. El cas d'Àngel Molina és paradigmàtic.
Un perfil de públic que de dia ha perdut la xaveta amb les ulleres de 3D o un piano que gravitava, com aquell qui flipa amb el darrer vídeo joc, troba en els escenaris dels pavellons firals de Gran Via l'autèntica raó del Sónar. Els assistents estrangers continuen essent massius, però el públic local (més fester i menys exigent) augmenta. L'oferta de la ciutat, el bon temps i el proper Primavera Sound, fan que un viatge a Barcelona per anar a festivals sigui un pla extraordinari. Les empreses cerveseres ho saben be.
Per acomboiar aquest compte d'explotació que fa feliç als negocis de restauració de la ciutat i, de passada, a l'ajuntament, no s'hi valen debats tecnològics d'avantguarda. El que cal són wats i suor. La cara festera Sónar també la cobreix amb excel·lència: Laurent Garnier, Daft Punk, Jeff Mills, Kraftwerk, Grace Jones, Chic, Sonic Youth, Björk, Richie Hawtin, De la Soul, Masness, Jen Michel Jarre, les raves finals...
Però és el dia i els escenaris no habituals el territori de les diferències. Artistes com Niño de Elche, Pascal Comelade, Rosalia, Refree, James Rhodes, Karlheinz Stockhausen o Richie Sakamoto porten els seus respectius gèneres musicals un pas per davant del que dicten el gust comú i homogeni del moment.
Són concerts el record dels quals contribueix a situar Sónar en la dimensió desconeguda, un estret territori entre l'art i el mercat, entre el tempteig intel·lectual i el negoci, entre la discussió i l'emoció. Probablement la clau de volta no consisteixi a trobar una opció escollir.
No cal, no és l'objectiu d'aquest punt de trobada global. Potser el que s'ha de fer els propers anys sigui mesurar els flux d'unes i altres tendències. Observar-les, buscar el punt d'equilibri (incorporar-hi altres formes de creació hi ajudarà) i encarrilar-ho per fer de Sónar una nova experiència total sobre el món d'avantguarda. De quin món? Del que vingui. Ells hi tenen molt a dir.

15/6/18

Las incómodas preguntas de Viladecans


Fiel a la idea de que el arte es parte del pensamiento, Joan Pere Viladecans expone en Espais Volart 22 obras que son un viaje hecho de preguntas del cuerpo hacia el alma, en diálogo con la ciencia.

Desde 2011 no había una gran exposición de Viladecans. Durante estos años ha interpretado la poesía de Espriu i de Martí i Pol en sendos libros, y aún ha tenido tiempo para la suite ‘Patrimoni i memoria’, a partir de una obra anterior cedida al Parlament de Catalunya. Pero el pintor estaba ya desde 2012 trabajando en esta muestra que titula Una mirada interior. Una mirada interior?, y que puede verse hasta el 22 de julio en las salas que la Fundació Vila Casas tiene en el Eixample. Los encargos editoriales han enriquecido y dialogado con el relato general, y el conjunto resulta un nuevo salto adelante ideológico y estético en la obra del pintor.
La muestra impacta ya a simple vista. Enormes radiografías de tórax y pelvis estampadas digitalmente sobre tela son la base sobre la que el artista trabaja el óxido, las resinas, los azules que tanto aparecen en el trabajo sobre Espriu (ese azul bautizado ya con su nombre), los símbolos, a veces mediante la representación de objetos superpuestos. Arte y ciencia se asemejan en que ambas disciplinas enfrentan la vida a la muerte. La ciencia lo hace de forma sistematizada, el arte no. Yo parto de aquí y busco profundizar en este diálogo. Como? Mirando hacia el interior, hacia el espíritu. Preguntándome quién soy.” Como en el cuadro ‘La tomba interior/la síndrome de Marfan’, el arte (representado por un caballete de pintor) está dentro del cuerpo (los huesos de unas manos deformadas por la enfermedad). Ese es el principio del relato de este nuevo trabajo. “El arte ha de ser parte del pensamiento, ha de interpelar al espectador. Pero hoy en día se impone el mercado. El arte actual es amable, es un objeto que no incomoda, vacío; queda bien”, sostiene el pintor, convencido de que “Esta es una exposición radical porqué plantea preguntas incómodas, muchas de las cuales el arte actual rehúsa hacer.”
En ese tránsito de ideas (éxodo lo llama), el artista ha trasladado parte de estas preguntas a médicos amigos, de algunos incluso paciente; a Jaume Pedrós, presidente del Col·legi de Metges de Barcelona, al cardiólogo Màrius Petit y a Miquel Vilardell. Sus textos son parte del libro que se presentará en la misma exposición el día 27. Ya no se entiende Viladecans sin libro.
El vértice narrativo de la exposición es un cuento de E. Allan Poe. En 2008 Viladecans ilustró en dos volúmenes magistrales la traducción de Julio Cortázar de los relatos de Poe. En ‘Un cuento de las Montañas Escabrosas’, el autor describe sin saberlo un trastorno que afecta los tejidos que sujetan los órganos del cuerpo alargando las extremidades. Cincuenta y un años después Antoine Marfan define este síndrome. El arte se había adelantado a la ciencia. Y el pintor acepta de nuevo el reto.
A Joan Pere Viladecans las enfermedades siempre le han interesado. “Son una transformación del cuerpo y la mente, la evidencia de una fragilidad que nos abre las puertas a un viaje interior”. Quizás por ello Viladecans se reconoce, sin ningún tapujo, hipocondríaco (una ansiedad próxima a la del Mann de La montaña mágica). Es de ese diálogo buscando las razones filosóficas de esta relación con la enfermedad del que arranca la nueva obra. En este artista la forma es una consecuencia de las ideas, del pensamiento, no una causa. “El arte se ha desritualizado. El proceso: reflexión, pensamiento, toma de conciencia, se ha diluido”, afirma, “lo que intento es mantener el ritual solemne de las ideas. Y las ideas aparecen con las preguntas. Y a menudo las preguntas molestan. Por eso digo que es una exposición de planteamientos incómodos”. A pesar de la crítica al arte actual y su falta de discurso, no abdica del mundo de hoy, su trabajo con estampación digital lo demuestra, y al final la muestra desprende ese hálito de esperanza humanista típico de la pintura de Viladecans.


El gran Caudet


Autor de més de 1300 novel·les d'aquelles que en deien de quiosc, en Francesc Caudet, Frank Caudett, era un dels grans, agradi o no a la crítica literària. Com Joan Gallardo, Francesc González Ledesma, Jordi Gubern o Josep Mallorquí, va crear passió lectora en un país sense biblioteques ni llibres, que estava condemnat a l'analfabetisme i a la misèria mental. Va treballar moltíssim, i va posar la seva inesgotable saviesa al servei de la literatura popular. Les biblioteques de l'Hospitalet li han dedicat una lloable exposició, però el més probable és que l'habitual menyspreu institucional per als pioners de la cultura de masses l'aboqui aviat a l'oblit, com als altres. Gràcies a l'amic Jordi Canal, de la biblioteca la Bòbila, el vam entrevistar per al Tendències; potser va ser una de les darreres. 'Quan els herois eren a les novel·les de duro' es deia l'article.
En Caudet era un dels que creaven els herois d'unes aventures fascinants que descobrien el món a una colla de nanos de poble. I nosaltres hi posàvem la passió per devorar aquells llibres que aconseguíem al mercadillo dels dijous. Remenàvem les capses on s'amuntegaven els petits volums de portades cridaneres, i fèiem festa al descobrir títols com Los que no están o Odisea de un pistolero, firmats per autors que imaginàvem americans com Silver Kane o Clark Carrados. Devoràvem els llibres, ens els canviàvem i, quan els teníem llegits i no teníem ni cinc per comprar-ne més, explicàvem històries que inventàvem. Així van néixer vocacions literàries. Ara hi ha biblioteques magnífiques i lectors entenimentats i exigents. Però, què hauria estat de tots nosaltres sense les novel·les d'en Caudet, i companyia?



7/6/18

Consellera Borràs


La nova consellera de cultura és una persona d'una energia desbordant, capaç de contagiar el més apàtic i amb una empatia extraordinària. És indubtable que la seva etapa a la Institució de les Lletres Catalanes ha estat un període dinàmic, que ha engrescat a molts i, en general, ha contribuït a atorgar major visibilitat a la literatura catalana. Ho dic bo i reconeixent l'equivocat escepticisme amb que vaig saludar el seu nomenament el 2013. Les coses com siguin.
Però per a governar el Departament li caldrà molt més que entusiasme i intel·ligència. A banda de rescabalar la casa dels efectes depredadors del 155 (que qui digui que en cultura no s'ha notat, o no sap el que es diu o te mala fe), te el repte de recuperar una acció política coherent que ressituï la Generalitat com a institució de referència en matèria cultural. L'erràtica i breu gestió dels darrers titulars (empesos en part per les circumstàncies), ha minvat el crèdit polític del Palau Marc fins límits mai vistos ni per la més ineficaç de les gestions; i mira que n'hi ha hagut.
Jo, que sempre penso que el primer dia d'un càrrec també pot ser el darrer, crec que la consellera Borràs farà be en treballar per demostrar, amb fets, que la Generalitat és l'autoritat màxima en cultura. Potser pensareu que és una obvietat, però a hores d'ara hi ha poc creadors, gestors o promotors que ho creguin. I evidentment que tenir pocs diners no ajuda. Però una política clara i sòlida, i resoldre amb diligència lleis i projectes que han quedat penjats, marca territori. I això, ara, és urgent. Hi ha en joc el respecte i la serietat que li correspon al Departament. A la consellera, de qualitats per fer-ho no li'n falten.