31/3/11

Els mons llunyans

No se com me n’hauria sortit si Audrey Hepbrun m’hagués demanat que li regalés un collaret, però és veure una foto seva, i pensar en dos dels seus personatges: Holly Golightly, la jove buscavides d’’Esmorzar al Tiffany’s’, i la princesa Ann de ‘Roman Holiday’. Però, com jo no sóc Paul Varjak, ni el Passeig de Gràcia és la cinquena avinguda, he decidit agafar el costum d’esmorzar assegut a la meva Vespa, i a veure que passa.
I passa que, ni la pel•lícula de William Wyler, ni la de Blake Edwards són d’aquest món. Ja no per la llunyania en el temps (1954 ‘Roman Holidays’ i 191 ‘Breakfast at Tiffany’s’); ni tan sols per la, avui, ja inexistent distància entre la Roma emergent dels anys daurats de Cinecittà o la Nova York capital del capitalisme, i aquella pobra, bruta, grisa i derrotada Barcelona de quan el franquisme s’havia imposat a les ments. No. Probablement era la bellesa natural, gairebé domèstica i virginal, d’Audrey Hepbrun la que ens va fer veure a tots de que, desgraciadament, érem d’un altre món: brut, gris i derrotat, com el país quan es va portar al cinema la genial miniatura novel•lada de Truman Capote.
‘Esmorzar al Tiffany’s’ (Proa) va operar d’efecte mirall en molts lectors. Mira que hi ha al davant i et veuràs com ets. A partir d’aquí els dubtes ens van assetjar. Era tant pervers el món americà com el proselitisme comunista volia fer-nos creure? Hi havia una possibilitat, tot i que remota, de fer alguna mena de revolució que portés a tots els proletaris del món a poder posar al coll d’una dona com la Hepbrun un collaret com els de Tiffamy’s? La resposta, no per evident, va causar més estralls entre molts dels joves afectes a les causes perdudes que les letals sessions del Trentè Congrés del PCUS. A Nova York hi passaven coses i a Moscou gairebé no. Quedaria, doncs, la capital russa com a refugi d’una educació sentimental, i buscaríem els dubtosos plaers de la vida a Manhattan; fos cert el que explicava Capote o no.

Verdaguer ‘crowdfunding’

Per sort de la literatura, la Carme Torrents, directora de la Fundació Jacint Verdaguer, és una moderna. Les seves iniciatives per difondre l’obra del poeta de Folgueroles són d’avantguarda. Després de les rutes literàries, la participació a la Fundació Espais Escrits, la intervenció artística de Perejaume reproduint la firma del poeta a la riera o l’’Ajuda’ns a trobar Verdaguer’, mig joc mig recerca popular de tot allò que tingui a veure amb el poeta, ara s’ha empescat ‘Canigó 125 veus’, la lectura de Canigó feta per 125 personatges i enregistrada en vídeo. Hem escoltat l’actor Lluís Soler i el cantant Gerard Quintana i ja ens venen ganes de tenir un dvd a la nostra tele (tan abandonada com la tenim) i deixar-nos emportar pel gran poema que acompleix 125 anys.
De moment aquesta lectura polifònica es va penjant al You Tube des del mes de gener; però la Carme fa un pas enllà i llença una proposta agosarada: si volem tenir l’àlbum (4 dvd’s) amb la lectura coral de Canigó, fem-nos tots partíceps de la iniciativa a través del ‘crowdfunding’, el microfinançament que ha endegat l’empresa resident al TecnoCampus de Mataró Verkami de forma pionera a l’estat. La crida de la Carme és molt clara i directa, i convindria que se la llegissin tots els mandarins político-culturals del país: “en uns moments de canvis socials profunds on entra en qüestió la capacitat de les institucions públiques per sostenir la despesa cultural, el mecenatge individual de moltes persones pot fer realitat grans projectes”. Voleu ser mecenes de ‘Caingó 125 veus per poder veure alguna cosa digne a la tele? Aneu a www.verkami.com. El 15 de maig es presenta el projecte a Folgueroles i falten moltes aportacions.

28/3/11

Respectar l’escola

En una societat lliure tothom pot vestir-se com vulgui, només faltaria, però, de la mateixa manera que no s’entra a la Sagrada Família amb biquini, tampoc es va a escola ensenyant el tanga i els calçotets o amb samarretes del Barça. És un simple principi de respecte cap a la institució acadèmica i la feina que allà s’hi fa. El problema és que hi ha famílies que, deixant vestir el fill amb samarreta de futbolista, demostren tenir ben poc respecte per l’escola.
Però el debat sobre la vestimenta s’ha d’acabar aquí: dins les mínimes coordenades de decòrum que cadascú vesteixi com vulgui o pugui.
No és veritat que l’uniforme que a la consellera d’educació li agradaria que lluïssin els escolars, aquelles faldilletes de quadres escocesos, aquells corbatins amb goma, aquells pullovers de la meva infantesa d’escola franquista i ‘Gran siervo del senyor gloriosos Juan Bautista’, siguin elements igualitaris com diu ella; són elements homogeneïtzadors i casernaris que van contra les llibertats públiques més bàsiques.
La forma d’aconseguir un bon ambient de treball a les escoles és treballant en un ambit de respecte i llibertat, no en un de disciplina victoriana.

Dit a El Món a RAC 1 el 29 de març de 2011

El mercat i una novel•la

Víctor del Árbol és l’autor de ‘La tristeza del samurái’ (Al Revés), una bona novel•la amb flaires de best-seller; això si el talent de l’autor pot ser absorbit per l’estret mercat, segons la teoria que justifica la desinversió de l’administració en cultura. Si ho arriba a saber potser no l’escriu, però, i si triomfa a les llengües que ja han adquirit els drets i aquí no?
Ens ho perdrem nosaltres, és clar, i a més serà culpa nostra. Per ser tan mals lectors el mercat és escarransit i això justifica que les llibreries hagin de tancar, que les editorials petites que arrisquen s’ofeguin, que els mitjans de comunicació hi dediquin poc espai, que les polítiques de difusió de la lectura desapareguin per falta de pressupost, que la TV pública emeti sèries B americanes enlloc de productes basats en els relats locals i un etcètera tan llarg com aquest article. Si Vïctor del Árbol (Barcelona 1968) no hagués escrit una novel•la potent i compromesa amb el seu temps, i hagués gastat el seu talent en apostar a les curses de cavalls, posem per cas, si uns editors no haguessin cregut en un autor encara poc conegut, ara no estaríem parlant de la falta de suport als creadors o dels mal de caps d’un petit editorial en un país on no es llegeix. Si el que es porta és deixar la sort de ‘La tristeza del samurái’ a mans del mercat, millor dedicar el talent a altres obres més rendibles com és l’especulació amb el deute internacional.
El mercat és capaç d’absorbir llibres sobre el Barça, ‘realitys’ on els protagonistes es tiren pets a càmera o pel•lícules de policies racistes i sòrdids. Aquest és un tipus de talent que cap a la nostra cultura sigui en la llengua que sigui. La forma de promoure la cultura en temps de crisi és sotmetre-la a les raons del mercat. O sigui: tot el que tingui uns resultats en el compte d’explotació per sota del llindar dels beneficis previstos, són obres d’un talent dubtós a les quals no val la pena destinar-hi els minvats diners públics, per si de cas no es recuperen. També hi ha excel•lències culturals que tenen l’estranya capacitat de posar d’acord la qualitat i la quantitat, Pa Negre o els Manel en són dos exemples propers i de consens. Però quants petits productes, assaigs de risc i experiències a mig camí han calgut per arribar fins aquí? En quines condicions es podrà, a partir d’ara, desenvolupar aquest procés creatiu si l’administració no hi posa els diners necessaris? Com arriscaran pels valors emergents els promotors locals, les editorials petites o els productors independents si no es segueix invertint per fer un lloc al mercat al talent vertader?
Víctor del Árbol ha esmerçat moltes hores i algunes neurones en escriure una novel•la sobre el pes de la memòria i les preguntes sense resposta que s’arrosseguen tota la vida. És un llibre que requeria d’un cert risc editorial. En una frase: algú ho havia de fer. Com ell i Al Revés, hi ha d’altres creadors i promotors en circumstàncies similars. Com empènyer-los per fer que els seus respectius talents trobin un lloc en un mercat poc permeable i molt dirigit és el repte que fa grana una cultura, o la torna mediocre, de perfil baix i submisa a les lleis de l’ultraliberalisme que tracta igual la cultura que els electrodomèstics de la línia marró.
Si no hi ha prou mercat cal inventar-lo. Donar-li la volta al concepte dient que hi ha massa talent és un eufemisme molt cortès, però analíticament no serveix per a res. Sovint em quedo enganxat a lectures, músiques o pelis que van clarament contra el dictat dels mercats. En algunes ocasions se’n surten, troben un forat i aconsegueixen mostrar la seva vàlua. Espero que ‘La tristeza del samurái’ sigui una d’aquestes perquè s’ho val. Si passa, demanaré a un amic que vagi a l’estació de Mérida i hi faci un íntim i sentit homenatge als supervivents de qualsevol holocaust. Ah, no sabeu a què ve això de l’estació? Dons llegiu-la.

Joan Colom
El fotògraf ha cedit el seu fons al MNAC traspassant la titularitat de l’obra a les filles. Una decisió que l’honora i que no s’ha de confondre amb el debat sobre la necessitat d’un Centre Nacional de la Fotografia que acabi amb la dispersió dels fons, les males pràctiques en la compra i venda d’arxius i, sobretot, l’oblit històric d’un art que, a Catalunya, ha donat genis universals.

Josep Miró i Ardèvol
Amenaçar amb una querella contra una orba de teatre (Gang Bang) per presumpta ofensa als catòlics sense haver-la vista és impropi d’un bon cristià, a no ser que pretengui fer reviure la inquisició, és clar. També hi pot haver qui entengui l’amenaça preventiva del president d’E-Cristians com una ofensa contra la llibertat d’expressió i no per això pensen querellar-se contra l’entitat.

24/3/11

València, amant

No havíem estat mai a València i ja l’havíem fet la nostra amant furtiva. ‘Tot retorna agrupant-se i és una sola història, / un amor, un destí: perdura sense noms, / sols els noms d’uns carrers, l’amor i el sol amor.’. Amb aquests tres versos del ‘Llibre de meravelles’ (editorial Tres i Quatre), de Vicent Andrés i Estellés, el primer que descobríem del poeta de Burjassot, ja en vam tenir prou per enamorar-nos bojament, com només els folls de cap i de cor ho poden fer, tal i com canta el poeta: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres / Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.’. Quan vam descobrir València gràcies a la generositat d’Eliseu Climent, no em vam fer cap guia,però vam recórrer la pell del barri del Carme buscant a cada recó aquells amants que, com nosaltres: ‘en són parits ben pocs’.
Amb l’albada cruel, havent buscant infructuosament l’amant pel Negrito, la Capsa o el Lisboa, acomiadant la lluna des de Serrans, derrotats i ebris, vam aprendre com n’és de perillós d’enamorar-se de València. No vam escriure èglogues. Vam anar a dormir tristos i abatuts i, a l’endemà, vam marxar pèls canyars de vora la sèquia. Sabíem que mai no escriuríem èglogues.
L’educació sentimental valenciana va tenir en els poemes d’Estellés una enorme càrrega de sensualitat i sexualitat que xocava enormement amb l’aspecte i l’actitud personal, tímida i poca cosa, del poeta. El dia que el vaig conèixer vaig pensar com podia aquella figura fràgil escriure aquells llargs poemes plens d’amants que es rebolcaven per terra fent sexe a totes hores. Llavors jo sabia molt poques coses de la vida, és clar. No sabia que l’amor eròtic resideix a la ment, i que cadascú de nosaltres tenim una València a la memòria sobre la que instal•lem tants amors i carrers, com passions i dubtes formen part de l’existència. Ho vaig descobrir un matí lluminós dinant a la Pepica. Llavors vaig entendre l’Estellés.

L'escriptor plàstic

Com un renaixentista, Joan Pere Viladecans s’interpel•la constantment i de forma transversal sobre el procés intel•lectual de la creació: a la seva obra pictòrica s’hi llegeix literatura, i darrera la interpretació dels seus quadres hi ha poesia i filosofia. Això li ve de lluny, vull dir que no és una tendència, és un relat troncal. Quan als setanta feia les extraordinàries portades de la col•lecció de poesia dels Llibres del Mall, el que realment feia era una interpel•lació pictòrica al procés intel•lectual que el poeta havia seguit per escriure els versos.
Sense apartar-se mai d’aquest, més que diàleg imbricació amb la literatura, l’espectacular i més recent il•lustració de tots els contes d'Edgar Allan Poe que va fer per a Galàxia Gutenberg(la traducció és la que va fer Cortázar), va suposar una recuperació actualitzada d’aquest discurs creuat d’autèntic escriptor plàstic que ha planat sempre en la voluntat creadora de l’artista.
Ara Viladecans presenta la seva obra recent a Can Framis, una de les seus de la Fundació Vila Casas. Són divuit obres de gran format (una mica més petites que les presentades fa dos anys a la Fundació Círculo de Lectores, això si), on la reflexió sobre els gèneres i el procés intel•lectual de la creació literària, més que element de diàleg, esdevé el protagonista del discurs plàstic de la sèrie (suite en diu ell). Les paraules són graffitis, els elements que estructuren el pensament creatiu (mètrica, ment, diners, nius) prenen forma de collages, i el tractament cromàtic (ai, els blaus de Viladecans) i de suport (feltres, paper cremat), són senyal de que l’obra no dona respostes, al contrari, obre noves preguntes. I com en Poe, els corbs són dubtes.

21/3/11

Ciutat, cultura, diners i valor.

Qui diu que els diners no ho són tot a la vida és que en sol tenir molts. Per a la resta, inclòs el gremi cultural, els diners són un motor per fer coses. En cultura la majoria d’aquestes coses generen un valor afegit que sovint traspassa els seus propis límits. Retallar un pressupost ja escàs (0,8) és una marxa enrere en aquest procés. Ens en ressentirem, ara i al 2020.
El potencial econòmic de la cultura és un 3% del PIB català i un 5 de l’espanyol, molt per damunt de sectors tradicionals com l’alimentació o la industria de transformació. Un milió de llocs de treball a tot l’estat i 5’8 a tot Europa no generen dubtes de l’impacte directe sobre la competitivitat d’una economia que tenen les activitats culturals.
Barcelona és un exemple de com les dades es situen damunt del territori. No pot ser una ciutat de gran industria, tampoc és capital financera ni política, i com a capital de serveis és massa gran pel país que abasta, però la pulsió econòmica de la ciutat ha crescut els darrers anys, i la cultura ha estat un dels sectors que ha posat en valor aquest creixement. L’atractiu cultural de Barcelona, tant pel públic local com pel de fora, és un ham econòmic potent que li va molt bé. La cultura ha transformat la ciutat, l’ha sociabilitzat, modernitzat i obert al món. Això ha tingut un rèdit econòmic inqüestionable.
Quan, en la seva desaforada cursa per evitar la derrota electoral, l’alcalde Hereu treu pit dient que, per Barcelona, “La cultura no és accessòria ni conjuntural, és estratègica”, te força raó, tot i que l’estirabot d’oferir 10 milions d’euros al conseller Mascarell és una fatxenderia inhabitual en l’alcalde. El curiós és que, essent Ferran Mascarell regidor de cultura, va ser un dels inspiradors i promotors d’aquesta idea. Ara que és conseller, la política de retallades pressupostàries revolta als que van seguir aquells plantejaments. Però el que més sobta és la poca importància amb que ell parla d’aquesta qüestió. La seva idea actual de posar la vista en el 2020, aproximadament, i no en el detall actual, no convenç a cap agent, creador o productor cultural del país, i ni molt menys als seus antics companys de partit i institució. Ara que la ciutat està en disposició de transferir a altres sectors econòmics els codis de valor fins ara intrínsecs a la cultura com innovació, creativitat, imaginació o talent, la marxa enrere en les aportacions financeres de la Generalitat és un fre tan inesperat com mal paït pels que, amés, ara són els seus contrincants polítics; o sigui que res de bo no li volen.
Malgrat les paraules optimistes de dimecres passat a l’Ateneu, hi ha massa temes mal embastats entre la Generalitat i l’Ajuntament; el més roent el Canòdrom, però ningú no s’estranyaria si el Museu de Ciències Naturals o el del Còmic prenguessin mal.
Ara més que mai la recepta dels experts per capgirar el model econòmic és més valor afegit. En aquesta tessitura la producció cultural pot i sap estar al davant, tant de les iniciatives empresarials, com de les estratègies polítiques i dels interessos financers. Però amb un 0,8% del pressupost de la Generalitat, i encara retallat, aquesta posició capdavantera no es pot assolir. La capacitat de contagiar de les formes ‘culturalistes’ el progrés econòmic queda escapçat, perquè ni tan sols el model econòmic cultural serà capaç de resistir la sotragada. La transversalitat de la cultura per empeltar de valors afegits a altres sectors de l’activitat econòmica avui s’esvaeix, la pedagogia en aquest sentit es dissol. Potser al 2020 es pugui recuperar, però el terreny perdut fins llavors serà terra cremada.
Les retallades a cultura són una inoportunitat política i estratègica que faran recular el creixement econòmic del sector i l’augment del valor afegit de les seves activitats. Segurament al conseller li fan tan poca gràcia com a tothom, però és el pa que dona el Govern i ell, en tant que membre, n’ha de ser solidari en les decisions.

Manel Pousa
El llibre de Francesc Buxeda sobre aquest sacerdot que, seguint l’evangeli, treballa per ajudar els desvalguts i superar injustícies, ha aixecat polseguera entre els sectors ultraortodoxes i la jerarquia eclesiàstica. Però l’interès social del Pare Manel és superior a les sancions que li pugui aplicar l’església; o sigui que serà aquesta la que en sortirà més escaldada de tot plegat.

Francesc Guardans
Que el CoNCA va néixer ambigu ho sap tothom, no només el conseller Mascarell, però aquesta ambigüitat va ser avalada pel que llavors era el seu partit, o sigui que observar aquest argument dins el context de retallades pressupostàries no fa més que augmentar la sospita de que els coses, entre el president del CoNCA i el conseller no van tal i com haurien d’anar per llei, ambigua o no.

17/3/11

Jordi Teixidor, el dramaturgo de la transición

Cuando una sutil sátira sobre el poder autoritario consiguió subir a los escenarios, no hubo quién detuviera aquel vendaval de sonora protesta teatral lanzado, ora por una compañía profesional, ora por un grupo de aficionados de pueblo. El mensaje era el mismo, poner en evidencia la corrupción franquista donde a todos los ciudadanos les dolía más: los ayuntamientos. El espectáculo se llamó ‘El retaule del flautista’ (1968). La presentación en clave de fábula con un flautista de Hamelín antisistema, para entendernos, de protagonista. El autor Jordi Teixidor (Barcelona 1939). El resultado más de 1000 representaciones consecutivas a principios de los setenta. Un éxito sonado que convirtió al autor en uno de los dramaturgos esenciales de la transición. Cada función, en el ateneo local más pequeño o en el Romea de Barcelona, era una oleada de protesta contra la corruptela del franquismo municipal. A los Viola, Porcioles y compañía la obra no les debió gustar mucho.
Con aquel espectáculo Jordi Teixidor ganó el premio Josep Mª de Sagarra de teatro, pero, por encima de todo, se ganó la admiración y respeto del público catalán. La gente que iba a ver su ‘retaule’ un día, al poco tiempo se vestía de actor aficionado y lo representaba; una extraña magia escénica que no se produce a menudo. Sus estrenos posteriores se contaron por éxitos: ‘Mecano-Xou’ (1972), ‘La jungla sentimental’ (1975), ‘Dispara, Flanaghan’ (1976), ‘Rebombori-2’ (1978), ‘El drama de les camèlies o el mal que fa el teatre’ (1984) o ‘Ruji’ (1984), forman ya parte inexorable del imaginario escénico de la transición en Catalunya. Gracias a esos títulos no pocos actores se profesionalizaron, no pocas compañías hicieron giras, no pocos aficionados pudieron sentir en sus venas el veneno de la escena, no pocos libros de la colección ‘El galliner’ de teatro se vendieron y mucho, muchísimo público descubrió su pasión por el teatro. Más tarde todavía llegaron ‘La ceba’ (1987) y ‘David, rei’ (1986), ‘Residuals’ (1988) y ‘Magnus’ (1992), todas ellas premios Ignasi Iglesias.
Si Jordi Teixidor escribía con una rotunda carga social tañida de sátira e ironía dignas de la mejor tradición dramatúrgica era, muy probablemente, por tradición familiar y cultural. Nacido en las postrimerías de la guerra civil, toda la familia se refugió en la región francesa del Périgeux, donde vivió hasta 1950 y donde se formó culturalmente. De vuelta a Barcelona, además, terminó sus estudios en el Liceo francés. Aquel lamentable accidente histórico contribuyó decisivamente en su formación.
A partir de 1953 estudió contabilidad, dibujo y pintura y decoración publicitaria, pero lo suyo era el teatro. En 1963 junto a su hermano Ramon, Paco Candel y otros fundó la compañía teatral ‘El camaleó’. Dos años después estrenaba ‘Un fèretre per a Artur’. Después llegaría la historia del burgomaestre de Pimburg, el ‘retaule’, y toda una exitosa carrera que le llevó, incluso, a dirigir el Institut del Teatre, y a escribir el ensayo ‘El drama, espectacle y transgressió (1988), con el que ganó el premio Xavier Fàbregas. Jordi Teixidor vivió el teatro con pasión, y, el teatro le correspondió. Lástima que la vida le traicionó la noche del martes a los 71 años.

Generacions d’éssers lliures

La primavera de 1892, mentre a Sitges es definia l’esperit modernista, a Camden, New Jersey, moria el pare de la lírica contemporània: Walt Whitman. Amb ‘Fulles d’herba’, un llibre que va editar per primer cop l’any 1855 i que va anar creixent com la vida, Wihtman va trencar els cànons de rima i mètrica i va posar el poema al servei del ritme i el discurs. Gràcies a la primera traducció de Cebrià de Nontoliu, introductor de la cultura anglosaxona a Catalunya (Biblioteca popular l’Avenç 1908), i a posteriors traduccions d’Agustí Bartra (Reduccions va editar ‘Cant de mi mateix’), vam poder conèixer de primera ma l’obra ingent i transformadora de Wihtman. Els de la segona meitat del segle XX la vam llegir en la traducció al castellà de Francisco Alexander que va publicar editorial Novaro el 1971 i que el 2006 va reeditar magníficament Visor.
Després del colpidor impacte entre els seus coetanis, l’èpica del vers lliure de Whitman atrau poderosament una generació que ha conegut la lírica nordamericana amb les cançons de Pete Seeger, Woody Guthrie o Bob Dylan. Enfront la provocadora incredulitat de l’academicisme literari local, enfonyat encara en avorrits circumloquis neonoucentistes, la poesia que emana d’aquests ídols de la cultura popular que tothom admira entronca poderosament amb el discurs modernitzador, polític i obert de ‘Fulles d’herba’. Col•locat al cim de la literatura nordamericana, l’obra de Wihtman irradia potència a les noves formes de poesia popular que els mèdia i la cultura de masses escampen arreu del món ajudant a crear generacions d’éssers lliures allà on s’escolten, i confegint una nova lírica de difusió universal. Després van venir Jim Morrisson, Lou Reed, Pati Smith, Bruce Springsteen, Tom Waits o Billy Bragg, per dir-ne alguns. La poesia i la música estaven lligades per sempre més i les dues juntes eren capaces d’oferir un discurs artístic d’una força expressiva tel•lúrica; per canviar el món. O els qui l‘habiten.

Enhorabones vàries

 Festes i trobades. Per commemorar el desè aniversari, els editors catalans de Viquipèdia intentaran dissabte ser-ne 2000 de cop. Ara en són 1.300 mensuals de mitjana; o sigui que, si voleu col•laborar en batre aquest rècord, aneu al local dels castellers de Barcelona (c/Bilbao 212), us ho agrairan. El català va ser la segona llengua a la Viquipèdia i la tercera en tenir edició pròpia. La primera entrada la va fer Daniel Josep Queraltó des d’Andorra tal dia com avui de fa deu anys a les 0.41h. Va definir la paraula Àbac. A finals d’any la Viqui catalana tenia 300 mil articles, essent la tretzena versió amb més entrades. Per molts anys.
Una altra festa d’aniversari és la del premi l’H Cofidential, que enguany l’ha guanyat la Cristina Fallaràs amb ‘Las niñas perdidas’. El guardó de novel•la negra impulsat per la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet fa cinc anys i ho celebrarà dissabte 26 amb una, esperem, abundant dosi de pisco sour. Iupi.
Més enhorabones, ara per a Salamandra. En deu dies ja han ventilat els 30 mil exemplars de la primera edició de ‘Purga’, novel•la de la finesa Sofi Oksanen, premi Fèmina estranger i premi a la millor novel•la europea de l’any. Van per la segona edició i l’editora, Sigrid Kraus, està més contenta que un gínjol.
I encara una darrera i sincera felicitació, després de quatre anys de no fer-ho, dilluns es va tornar a reunir la Xarxa Tècnica de Política Lingüística del Govern, un òrgan format per personal de diferents àrees de la Generalitat que vetlla per l'ús correcte del català a l'administració. Perquè tant de temps inactiva? Per desídia administrativa i perquè, no ens enganyem, a la majoria de departaments els fan nosa. Són el gra al cul lingüístic.

16/3/11

Final de cicle

La catàstrofe nuclear al Japó és imparable. L’abast, ja el veurem d’aquí a uns anys. En termes nuclears no hi ha certeses absolutes ni veritats rotundes. Mentre no passa res tot va bé, quan passa alguna cosa, terratrèmol, incendi o avaria, els resultats són del tot imprevisibles i ningú no pot saber com acaben.
Aquesta incertesa, i la conseqüent por és el preu que hem de pagar pel creixement sense límits que ens hem imposant i al que ens hem acostumat. Tots som responsables del consum energètic sense fre. I si volem gastar més i més cal que algú fabriqui més i més, i no hi ha cap màquina capaç de fabricar més energia que un reactor nuclear.
Donat que els terratrèmols són inevitables, probablement la única forma d’evitar més Fukushimes sigui frenant el creixement il•limitat, injustificat i balder. Però això seria tant com reconèixer que, igual que el socialisme utòpic o el comunisme, el capitalisme també ha fracassat, que ha arribat al final del seu cicle, que la civilització cobdiciosa que ha creat s’esllangueix.
Però, és clar, no hi haurà cap autoritat ni cap institució, corifeus del poder financer com són, que posi el dit a l’autèntica nafra.

Dit a El Món a RAC 1 el 17 de març de 2011

15/3/11

Jordi Serrat, un veterano de las series

La escena catalana está pasando por una temporada luctuosa. A la muerte de Pep Torrents, hace apenas una semana, el sábado se añadió la de Jordi Serrat (Barcelona 1931), otro de esos veteranos actores que, pasando del teatro a la televisión contribuyó a la actual excelencia del nivel de las series de ficción producidas en Catalunya.
Quien fue el primer director de l’Asociació d’Actors y Directors Profesionals de Catalunya (ADDPC), primera instancia democrática de representación de los actores, inició su carrera teatral a finales de los cincuenta. En 1959 actuó en ‘El zoo de cristal’, de Tenesse Williams; en 1960 lo hizo en ‘El senyor Perramon’, de Josep Maria de Sagarra y en 1961 en ‘La medalla’ i ‘Solo de violín’, de Juan Navarro, todas ella estrenadas en el desaparecido teatro Candilejas de Barcelona y bajo la dirección de Antoni Chic, a la sazón uno de los más importantes realizadores de televisión catalanes de los primeros tiempos. En 1967 participó en ‘La innocència jeu al sofà’, de Jaume Picas; en 1970 en la adaptación que de ‘Pigmalión’, de Bernard Shaw, hizo Joan Oliver y en 1974 en una celebrada ‘Ratonera’ de Agatha Christie. Con ese currículum, cuando lo descubrió la televisión, fue para dejar su innegable huella de gran actor en todas cuantas series participó.
El director de cine Joan Alvarez, con quien rodó un cortometraje, dijo de él que era de esos actores que hacen las cosas fáciles, que no se quejan y que se comprometen con los proyectos hasta el final.
Desde 1964, año del comienzo de las emisiones de Miramar, el Centro de producción de programas de de TVE en Catalunya, Serrat ya participó en numerosos emisiones de ‘Teatre català’ y ‘Lletres catalanes’, obras de teatro expresamente adaptadas para la televisión, que eran dos de los más celebrados espacios de aquella época. Pronto su popularidad trascendió a toda España al aparecer en numerosas emisiones de ‘Estudio 1’, otro clásico de aquella época y en series, que entonces se les llamaba simplemente ‘novelas’ como ‘Hora once’, ‘Sospecha’ o ‘La saga de los Rius’. Años después también apareció en diversas series de la televisión catalana como ‘La granja’, ‘Rosa’, ‘Estació d’enllaç’, ‘Brigada Central’ y ‘Ventdelplà’. Había trabajado en la película ‘La teranyina’, dirigida por Antoni Verdaguer y basada en la novela homónima de Jaume Cabré, y más recientemente en ‘El coronel Macià’, de Josep Maria Forn. También trabajó largo tiempo en el doblaje de numerosos películas.
A pesar de su intensa dedicación a la televisión, jamás le faltó tiempo ni coraje para continuar con su verdadera pasión, el teatro. En el 2001 participó en la adaptación que hizo Mario Gas de ‘Lulú’, de Frank Wdeking, en el Teatre Nacional de Catalunya. En ese mismo escenario, y dirigido por Antoni Simón, actuó en ‘Follia d’amor’ de Sam Shepard. También conoció el escenario del Teatre Lliure, actuando en ‘L'oficiant del dol’, de Wallace Shawn y dirigida por Carlota Subirós, y en ‘Amor fe esperança’ en el 2005.

14/3/11

Immigrants i conciutadans

Que ningú no vulgui viure en una escala amb xivarri permanent o que no vulgui llogar el seu pis a algú que li destrossi o li posi 25 cosins a dins no te res a veure amb la immigració. El problema és que un tipus d’immigració ubicada a certs barris te aquest comportament.
Ara bé, considerar que els immigrants tenen més ajudes socials o que col•lapsen la sanitat, ja no és una consideració de ciutadania i veïnatge, és una visió errònia producte de la ignorància.
Per millorar la percepció de la immigració cal combatre tant la ignorància de la realitat, com els comportaments poc sociabilitzadors d’alguns que venen a viure aquí.
Meitat és feina nostra, dels que acollim, meitat és seva, dels acollits. I si la percepció de la immigració, segons que diu l’enquesta és tan preocupant que a un 64 per cent de famílies no els agradaria que els seus fills s’aparellessin amb estrangers, és que tant els d’aquí com els que hi venen no estem fet bé la feina.
I parlant de feina, ara que no n’hi ha no si val dir que hi ha massa estrangers. Un cop vinguts per treballar, majoritàriament, en el que nosaltres no volíem, ja són com nosaltres. I com a tals cal tractar-los.

Dit a El Món a RAC 1 el 15 de març de 2011

La flor, (re) tallada, de Mascarell

Poc li ha durat l’estat de gràcia amb el sector cultural al govern de Mas. Si el fitxatge estel•lar de Mascarell es va interpretar com la fi de la històrica desconfiança convergent envers els creadors, l’anunci de severes retallades està marcint l’idil•li que el conseller tenia des de fa anys amb el gremi. Encara amb menys diners, el prou precari ecosistema cultural sotsobra.
Els millors no tenen perquè estar sempre a favor teu, deu pensar més d’un creador. El fitxatge del millors teòric de la gestió cultural, Ferran Mascarell per part de Mas, va fer pensar a molts que, per fi, a Cultura s’hi estaria un dels seus, i que potser, ara si, la cultura assoliria el nivell de dignitat pressupostària que l’administració del país li ha negat històricament i que hom ha fixat en un 2% del total dels diners de la Generalitat.
Ara, pocs mesos després d’haver pres possessió del càrrec, Mascarell ha anunciat que, no sols no s’assolirà el cèlebre 2%, sinó que del pressupost actual encara se’n retallarà un 15%. En un tres i no res, bo i no perdre el seu prestigi personal i intel•lectual, el conseller Mascarell ha perdut el rèdit polític. Els que van saludar amb il•lusió la llesta maniobra d’Artur Mas, ara veuen com el millor, no és dels seus. I no s’han estat de redactar manifestos. Associacions de creadors, gestors d’institucions, una instància de la pròpia Generalitat com és el CoNCA, i fins i tot el Cercle de Cultura del qual ell en va ser membre fundador no fa gaire, s’han plantat per escrit i en veu alta contra les retallades. La flor de Mascarell es panseix.
Però el que sorprèn és la resposta del conseller. En una entrevista a l’Avui respon a les queixes del gremi dient que no han entès el problema: “no comparteixo que en aquests moments es diferenciï cultura i altres realitats” i que, en el fons, la queixa es deu “no pas a les retallades, sinó a la disfunció existent entre talent i mercat”.
Les administracions sempre han vist la cultura com una font de despeses, una finestra per la qual s’escapen diners. Fins que no es capgiri aquesta, més que errònia perversa concepció, i Mascarell hauria de ser una persona clau per contribuir al canvi de mentalitat, qualsevol plantejament des del sector que pretengui posar fi d’una vegada i per totes al tradicional dèficit de finançament del sector cultural per part de l’administració, és pura entelèquia. Mentre els Departaments d’Economia i de Treball considerin que les exagerades subvencions a les fàbriques d’automòbils o a les companyies aèries, són necessàries per fomentar l’economia mantenir llocs de treball i ajudar al sector turístic, i el Govern en pes sigui incapaç d’entendre que els diners destinats a la Cultura són una doble inversió, d’una part en un sector econòmic en creixement i amb molt més futur que el dels cotxes, i d’altra banda en coneixement, benestar i cohesió social, els fitxatges estel•lars dels millors, a banda d’un efecte mediàtic, políticament no serveix per a res.
Tothom sap que en temps de vaques magres s’han d’ajustar els números, el que és ridícul és que la retallada afecti un sector ja de per si pressupostàriament migrat i que, com a mínim, te tan futur com d’altres d’enormement subvencionats. És aquest menyspreu el que molesta al sector, que ara se sent abandonat per la política d’un que, creien, era dels seus i que, per tota resposta política, els diu que no han entès el problema; una sortida que no fa amb Mascarell.
Evidentment que aquesta crisi, com totes, servirà per replantejar moltes coses i projectar una nova etapa de creixement. Ningú no ho dubta, però la idea que s’apunta des de Cultura de posar més èmfasi en el sector privat, a més de posar de manifest que l’ultraliberalisme s’instal•la al Palau Marc, diu poc en favor de reequilibrar la disfunció entre el talent i el mercat.
Mascarell planifica l’horitzó cultural de Catalunya a mig i llarg termini, però ara hi ha problemes que requereixen respostes reals, més que no pas tisores.

Alfred Fort
El desconcert que, diu, va patir en conèixer l’equip d’en Mascarell s’ha traduït en dimissió abans que no el cessin de la gerència del TNC. A partir del desacord amb la idea d’una única estructura per a TNC, Lliure i Mercat, el seu relleu, políticament lògic pel canvi de govern, s’ha convertit en un peça més del sainet de les retallades i l’enfocament ultraliberal de la cultura.

Francesc Guardans
El president del CoNCA vol i dol respecte al clam contra les retallades a la cultura. Afegir-se a la protesta del dia 21 argumentant que ho fan per donar suport a Mascarell, demostra un peculiar equilibri que desagrada força al conseller. Però el Consell no te una altra sortida que jugar aquest paper d’estrassa per intentar sobreviure entre les contradiccions de la seva existència.

10/3/11

Crumb & Hank

Ignoro en quines coses estava ficada la gent a meitats dels setanta mentre el dictador moria de vell al llit. Alguns, massa joves per pensar en ruptures increïbles, només anàvem a la contra de tothom: contra el revisionisme de Bandera Roja, la desbandada soviètica del PSUC o la nostàlgica lletania de la CNT. També, és clar, estàvem contra la família, l’escola, la policia i la cultureta. Tot era el mateix terror, idees repressores i formes sofisticades de control. Preferíem voltar per la platja, escriure versos, fumar porros, escoltar, La Velvet o els Stones a ’El clan de la una’, i llegir els tebeos del ‘Rrollo Enmascarado’: ‘Purita’, ‘Picadura selecta’, ‘Sidecar’ i tal. Allà vam descobrir paios com Farriol, Pàmies, Mariscal, i un americà que vam convertir en ídol dels penjats: Robert Crumb. La revista ‘Zap còmix’ era el mite de l’underground de l’East Village, i el seu cèlebre Fritz, el gat freak, en model d’aquell descregut jovent massa jove per la revolució i massa vell pel franquisme.
Per aquelles dates Jorge Herralde va deixar els llibres de doctrina política, i va començar a editar paios que ens posaven els pèls de punta, i no els del cap: Robert Greenfield, Tom Wolfe, Richard Barutigan o Charles Bukowski; un vell brut i degenerat com la vida mateixa que ens va atrapar amb la seva visió desolada d’una existència sòrdida, alcohòlica i plena d’amors que t’abandonen quan ja ho han aconseguit tot de tu. Vam devorar, literalment, tots els títols de Bukowski (i el seu alter ego Hank Chinaski), que va editar Anagrama, després vam llegir els seus poemes a Visor i ara, quan aquells joves brètols ja som uns vells tan desolats com el vell Hank, Libros del zorro rojo ens sorprèn amb ‘Tráeme tu amor y otros relatos’ un impactant treball a dos mans, Crumb il•lustrant tres contes de Bukowski. No crec que aquest llibre ens allargui la vida, ni ganes; però ens farà l’agonia més sòrdida. A like.

Estudis escènics

Al número 37 de la seva atzarosa però llarga vida, la revista de l’Institut del teatre, Estudis escènics, estrena director i dedica les 346 pàgines a glosar l’obra de l’escriptor, director, pedagog i traductor, Jaume Melendres, mort el novembre de 2009. Es dona la circumstància que l’any 2007, essent ell Cap dels Serveis Culturals del propi Institut, va impulsar la represa de la revista. Espais escènics va néixer l’any 1957 quan l’Institut del Teatre era a la Casa de Misericòrdia; s’editava en castellà i estava dirigida per Guillermo Díaz-Plaja. Parlava força d’autos sacramentals i de teatre del ‘Siglo de Oro’, i gairebé gens de teatre català. Al darrer número, el 13, l’any 1969, un jove Hermann Bonnin signava: ‘Apuntes en torno a la dirección de escena como instrumento de actualización’. Era un bon pas, però es va estroncar.
Va reaparèixer l’any 1972 amb la direcció de Xavier Fàbgregas. Bonnin era el director de l’Institut, la revista va introduir el català als seus textos i temàtica, i va sortir fins el número 21, al setembre de 1976. Es va haver d’esperar fins el març de 1983 perquè, amb Edicions 62 fent la producció, ho va ser fins desembre de 1986, la revista tornés a veure la llum; ara si, completament en català. Aquell número de 1986 va ser també el darrer que va preparar Xavier Fàbgregas abans de morir. En aquesta època hi ha un nombrós consell de redacció. Després d’una breu època dirigida per Joan-Enric Lahosa, la revista va tornar a quedar aturada l’any 1990.
Ara Espais escènics es publica ininterrompudament des de 2007, primer dirigida per Joan Casas i ara per Àlex Broch. Llarga vida, que ja la te, però amb menys interrupcions. És clar que amb les retallades que venen...

7/3/11

Un any: tots més calbs

Fa un any les autoritats van avisar de que nevaria i la majoria no en van fer gaire cas. Podien haver avisat més insistentment? Si, però dubto de l’eficàcia. De la mateixa manera que tots som gran entrenadors de futbol, tots som més llestos que l’administració.
I com que milers de conductors es van quedar penjats dins l’auto, lògicament els poders públics no van donar l’abast. I com que estàvem en plena temporada de cacera a Iniciativa, doncs en Saura se les va carregar amb tot l’equip, amb part amb raó, amb part sense.
Per el que més em va sorprendre va ser que molt pocs opinadors vam parlar de la responsabilitat social que tots tenim com a ciutadans i el poc que la vam exercir aquell fatídic 8 de març. Això si, culpar a un altre, qui sigui, tothom ho va fer.
Però de tot plegat ja en fa una any, ara hi ha un altre govern, no tenim ni cinc, el sotabosc patri està per a fer-hi barbacoa, les conduccions elèctriques segueixen amb la seva habitual precarietat i, si em permeten, jo continuo apel•lant a la responsabilitat que tenim com a ciutadans d’un estat de dret per evitar que, si no neva, com a mínim a l’estiu no se’ns socarrimi el país sencer per qualsevol imprudència.

Dit a El Món a RAC 1 el 8 de març de 2011

La responsabilitat de tornar

El retorn als escenaris per un dia dels Sopa de Cabra ha estat un èxit instantani. Amb el Sant Jordi venut en poques hores i el dubte de si fer nous concerts o no, la recuperació d’un grup cabdal en la història de la música del país refà el pont generacional amb els nous i triomfants artistes actuals (Manel, Amics de els arts...) que semblava trencat i que alguns negaven.

Va ser especialment freda aquella nit de fa deu anys al Poble Nou. Sortíem de Razzmatazz amb la idea que, amb el darrer acord de l’últim concert dels Sopa de Cabra, algun fil d’Ariadna es trencava. Quedaven els músics, les cançons i alguns dignes supervivents com els Pets; però amb la desaparició del grup gironí tota una generació encara en ple creixement perdia un referent que era molt més que musical. Aquella nit hi havia una sensació d’orfandat escrita als rostres de molts adolescents. I això els que van poder entrar a la sala perquè tenien 18 anys; al carrer, riuades de noies i nois d’institut maldaven per la mala sort de ser menors. Arrogant i malcarada, una d’aquelles noies em va demanar l’acreditació. A la crònica per aquest diari vaig escriure: “Li vaig dir que no li podia donar (l’acreditació) i em va etzibar una sola i lògica frase de resposta: -Però si tu ja te’n vas al sobre, vell! Si, estava cansat i anava a dormir. A l’endemà havia de matinar: obligacions, feina, coses que, suposo, ella a penes entén, per sort. Vell, depèn, podia ser el seu pare però no me’n sentia ni davant d’ella, ni aquella nit.”
Empesos per les mil-i-una coses del destí que ara no venen a rotlle, els Sopa de Cabra van plegar veles abans que els hagués arribat l’hora biològica, no la seva, la del seu públic. La segona generació de seguidors, la de després del apoteòsic ‘Ben endins’, encara no s’havia fet prou gran com per prescindir o oblidar-se de les seves cançons; ben al contrari, molts ni tan sols tenien l’edat de sortir de nit de casa per anar-los a escoltar quan ells van deixar-ho. Tornar ara, fer cas a la veu de milers de persones que reclamaven, legítimament, la seva quota de protagonisme en la història cultural del país, era una responsabilitat social; i així ho han entès.
La crònica de la musica pop catalana està plena de pàgines no escrites, de buits en el temps. Algunes s’han escrit tard i malament, com la vindicació a pilota molt passada de patriarques com Sisa o Pau Riba; d’altres ni això, com la rehabilitació de la ‘ona laietana’ o l’oblit dels pioners del pop a primers dels seixanta. Amb el final dels Sopa, el pont generacional entre l’època del rock català dels noranta i l’actual i triomfant etapa dels Manel, l’Amic de les arts, Mishima, Love of lesbian o Sanjosex, corria el perill de trencar-se. Només quedaven els Pets com a exemple viu de la generació del macro-concert del Sant Jordi.
Amb el retorn, encara que només sigui per un dia, els Sopa de Cabra fan un exercici de posar la història al seu lloc. Era del tot il•lògic que tants seguidors no els haguessin pogut veure mai, era incoherent pensar, o voler fer creure com intenten alguns, que l’èxit de la música en català d’avui neix del no res, o de la música en castellà. La generació del Sant Jordi, com se’ls va batejar, venien de la ‘Ona laietana’, de Sisa, Pau Riba, Màquina, la nova cançó i fins i tot les germanes Ros. Ells tenen el deure de passar el relleu als grups i artistes d’avui; els Sopa no ho havien fet. El dia 9 de setembre, també al Sant Jordi, tenen l’oportunitat. I després que sigui el que el cos els digui.
En aquella última crònica vaig concloure: “Queden els somnis, els únics fils capaços de moure la vida quan s’apaguen els llums de l’escenari i el local queda buit d’acords, crits, petons i cerveses”. Per a molts ‘fans’, ara hi ha somnis que s’han fet realitat. La responsabilitat d’això és dels músics. Al cronista li queda l’obligació de refer alguns dels seus vells articles.

Dora Ibars
Amb l’ordre de tancament a Gandia TV, la única televisió comarcal no controlada pel PP, la directora general de Promoció Institucional de la Generalitat valenciana ha deixat ben clara, per si algú encara ho dubtava, la decidida vocació d’actuar políticament, i amb voluntat destructiva, contra la cultura i la llengua pròpia dels valencians del govern que presideix Francisco Camps.

Ana Maria Méndez
Que l’audiència de Barcelona hagi eximit la seva botiga de pagar el cànon digital que li exigia la SGAE, aplicant la sentència europea que ella mateixa va promoure, no vol dir que la barra lliure s’hagi instal•lat a la reproducció de la cultura. No hi ha res de franc, la cultura tampoc, treballar-hi en el sector en viu molta gent, i la propietat intel•lectual és un dret inalienable.

5/3/11

Pep Torrents, el 'avi' de 'El cor de la ciutat'

Había debutado en su ciudad natal, Sabadell, con 18 años. Participó activamente en la puesta en marcha del festival Grec en los excitantes años de la transición. Llevó a escena Sagarra o Benet i Jornet; pero lo que convirtió a Pep Torrents (Sabadell 1943) en un actor popular y querido fueron las series de la sobremesa de TV 3: ‘Poblenou, Nissaga de poder’ o ‘El cor de la ciutat’. Con sólo 67 años, el querido ‘avi’ de ‘El cor’, falleció el jueves en Barcelona víctima de un cáncer.
Sabadell ha dado una larga lista de grandes actores. Todos ellos debutaron en los escenarios de una ciudad repleta de sociedades culturales y ateneos, como corresponde a una de las urbes de más antigua tradición industrial del país. A mediados de los sesenta toda Catalunya hervía de pasión por el teatro. Fue una brillante forma de recuperar la cultura y la lengua del desierto franquista. Algunos de aquellos actores jóvenes y aficionados no pasaron de la escena amateur, pero los que se decidieron a seguir adelante fueron protagonistas de un poderoso renacer de las artes escénicas en toda Catalunya. Poco a poco, de la resistencia amateur pasaron a un incipiente profesionalismo. Pep Torrents fue uno de ellos.
En 1968 debutó haciendo cabaret literario en la Cova del Drac con el grupo Ca-barret. Dos años después participó en el Festival de poesía Popular Catalana y en 1973 formó parte de la compañía Adrià Gual, que puso en escena ‘Ronda de mort a Sinera’, de Salvador Espriu. El estreno en el Romea fue uno de los acontecimientos que marcaron el renacer definitivo u exitoso del teatro catalán. El festival de Venecia consagró al espectáculo y a su elenco escénico. La eclosión del trabajo de todos aquellos duros años fue, en 1976, l’Assemblea d’Actors i Directors, movimiento profesional del que nació el Grec, hoy el festival de verano de Barcelona. Pep Torrents fue miembro de la mesa de dirección de aquel colectivo.
‘Mort de dama’ o ‘Quan la ràdio parlava de Franco’, junto a Àngels Moll, fueron algunos de los títulos que le dieron cierta popularidad entre el público teatral, pero lo que convirtió a Torrents en un actor muy querido por el público fueron las series de la sobremesa de TV3, unos relatos que, sin perder el tono popular y sencillo, han triunfado gracias al rigor en el guión y la dirección, y al impecable trabajo de dos generaciones de actores que se están dando el relevo escénico en la televisión.
A pesar de su relativa juventud, él era de los veteranos. Tras una primera aparición televisiva en ‘La rambla de les floristes’, de Sagarra, junto a Rosa Maria Sardà, en ‘Poblenou’ encarnó a Eugeni, compañero sentimental de Xavi (Jordi Boixaderas), la pareja gay pionera en la historia de la televisión catalana, y triunfó haciendo del añorado ‘avi’ en la longeva ‘El cor de la ciutat’.
Director de doblaje, antes que verle habíamos escuchado su voz doblando a Al Pacino en la saga ‘El padrino’, a Harvel Keitel, Dennis Hopper, Jean Rochefort, Kirk Douglas y Paul Newman entre otros. Como suele suceder, tras la popularidad televisiva, los últimos años lo habíamos vuelto a ver en el teatro en montajes como ‘Maria Rosa’ (2004), ‘La Intrusa, Mika i el paradís’ (2006) y la exitosa ‘Rock’n’roll’ (2008).

4/3/11

La bella Maria

Recent arribats a Nova York, els germans Castillo imaginaven la seva música superant fronteres lingüístiques i nacionals. Més o menys coetanis d’Ernesto Lecuona, quins fabulosos vinils dels seus Cuban Boys encara sonen al meu tocadiscos alguna tarda d’especial melangia caribenya, els personatges d’Oscar Hijuelos alimentaven somnis a còpia d’una indestructible voluntat de fer, des de les seves arrels cubanes, una música universal, sensual i eterna que els fes superar la precarietat de les seves vides d’emigrants.
Entre els alts i baixos de la vertiginosa existència dels protagonistes, Hijuelos, novaiorquès d’ascendència cubana, va teixir un relat fascinant, potent, carregat de ritme i d’una abassegadora bellesa caribenya: ‘Els reis del mambo toquen cançons d’amor’ (Edicions B). Com que no puc evitar evocar la novel•la sense que em vingui al cap la trista interpretació d’Antoni Banderas al film homònim de 1992, mentre escric tinc posada la ‘Suite cubana’ de Bebo Valdés a tot volum. Potser els germans Castillo pensaven, sense poder-ho saber, en Bebo i Chucho quan imaginaven una música cubana prestigiada al món i referent universal. Segur que no pensaven en que les vides petites com les seves també poden tenir una projecció universal. És això el que va fer Hijuelos; ‘només literatura’, com em va definir la novel•la una amiga meva.
Va ser Orestes López qui l’any 1938 va posar-li de nom mambo (que en alguna llengua africana vol dir parlar amb els déus), a una cançó derivada del ‘danzón’ cubà i la contradansa americana. Però van ser sobretot Pérez Prado, Beny Moré, Tito Puente, Xavier Cugat els que van popularitzar el so. Amb la seva novel•la, Oscar Hijuelos hi va posar l’èpica humana que hi faltava. Així, la cintura que es mou, provocativa, a ritme de mambo, va tenir un nom: Maria. I la novel•la va convertir-se en un musical calent i rítmic sobre la unes vides en lluita contra el destí.

Crims digitals

L’iPad ha matat l’e-reader. Els números canten: un 47’8 % de lectors llegeix en format digital, però només un 5’3 llegeix e-books. Això vol dir que els e-readers, tot i la seva còmoda tinta, en ser uns aparells que només serveixen per a la lectura, corren el perill de quedar obsolets, si no és que ja estan més que morts a mans de l’iPad i les noves generacions de ‘tablets’ capaços de múltiples funcions a través de la connexió a la xarxa, que és la principal font d’on es nodreixen els lectors digitals (revistes, diaris, blocs).
Mentre que aquí el mercat del llibre digital encara és a les beceroles, als EEUU el gegant Borders ja ha fet suspensió de pagaments. La crisi de les grans superfícies s’ha precipitat amb l’aparició del giny d’Apple. Que passarà aquí amb quioscs, FNAC i companyia?
Però els ‘tablets’ no només han tombat els e-readers, també amenacen l’incipient negoci del llibre digital. Quin sentit final te abocar el text d’un llibre en una pantalla si el podem tenir en paper, barat i sense necessitat de cap aparell que val un dineral, ni de cap tarifa plana?
Les noves màquines no només connecten al lector amb la llibreria universal, sinó que són capaces de reproduir un llibre interactivament; amb links, imatges, música i tot el que l’autor vulgui referenciar-hi. Neix la narrativa 3D, podríem dir-ne. Fins i tot l’estructura del llibre en sortirà tocada: capítols curts per facilitar la lectura, descripcions més breus. Potser d’aquí no tant els editors faran llibres i també seran proveïdors de continguts editorials per a ‘tablets’; així coexistiran paper i pantalla. El 2.0 està transformant l’ofici d’escriure, el d’editar i fins i tot el de llegir com ja va fer Gutenberg.