Les societats modernes són contradictòries. La velocitat a la que avancen fan impossible de pair tots els esdeveniments i relacions que es donen al seu si. La societat catalana te grans contradiccions; però lluny d’afeblir-se, s’enforteix i es cohesiona amb l’esforç dels ciutadans i les institucions. Que políticament estigui vivint un moment delicat no frena aquest progrés.
Al museu Marítim es pot veure fins gener l’ exposició titulada ‘Cerdà, 150 anys de modernitat’ on, a part d’ensenyar la potència social, cultural i política de la idea de l’Eixampla i la capacitat de transformar la ciutat i el país que va tenir, es mostra també el frustrat gratacels de 120 metres que l’arquitecte John Mead Howells, el mateix que va crear una de les dues torres neogòtiques que defineixen l’sky line de Xicago, va dissenyar per la Plaça de Catalunya (on hi ha el Triangle), però que mai no es va arribar a construir. Allò podia haver estat una decepció pels agents socials de l’època, fins i tot avui en dia algú pot sentir-se decebut de que Barcelona no tingui una joia arquitectònica d’aquest calibre, però no va suposar cap fre en el revolucionari projecte d’Ildefons Cerdà, i així la ciutat ha esdevingut amb els anys la bella i equilibrada metròpoli reconeguda arreu del món, malgrat –de nou-, els problemes conjunturals de seguretat, civisme o netedat.
Catalunya rebrà aviat un fort mastegot en les seves aspiracions a la millora d’un autogovern que li permeti afrontar les noves realitats que plantegen els temps amb garanties d’èxit. I el més dolorós serà que aquesta atzagaiada li arribarà des del cor mateix del sistema democràtic al que, històricament, tan ha contribuït a consolidar. Serà un revés que perjudicarà a tot Espanya i, quan es produeixi, hi haurà qui pensarà, qui sap si amb satisfacció, que Catalunya està de nou sotmesa i agenollada i que entra inexorablement en un estadi de deteriorament i declivi de dimensions incalculables. I no és veritat.
Lluny de provocar una pretesa, i potser desitjada pels elements que disseccionen cada iniciativa que es pren per a millorar el país, ensulsiada, que ningú no dubti que, amb totes les seves contradiccions, i malgrat una classe política que no aconsegueix estar al nivell que la ciutadania li reclama i el país necessita, la societat catalana continuarà progressant al ritme de les societats més avançades del món amb tota l’empenta que ha demostrat tenir tant en els moments bons com en els dolents.
Les reclamacions polítiques poden no ser ateses, i fins i tot anorreades, com és el cas que ens ocupa amb els recursos contra l’Estatut, però una societat moderna, complexa i amb vocació i capacitat per transcendir més enllà de les conjuntures de cada moment, ja siguin polítiques o econòmiques, ni s’agenolla, ni es deteriora per perjudicials i injustes que siguin les situacions que li pertoquen viure i de quines conseqüències no n’és responsable. I això la societat catalana ho ha demostrat abastament al llarg dels anys. Potser molesta a segons qui, però és així.
Dilluns passat es va presentar el centre de visitants de la futura Casa de les Llengües, que rep el nom oficial de Linguamón. Intel•lectuals i artistes d’arreu del món, de Paul Auster a Arata Isozaki i de Noam Chomsky a Gilberto Gil, van apadrinar la iniciativa amb missatges (enregistrats o en directe) on coincidien a dir que la diversitat lingüística és la capacitat que te el món modern per no caure en l’empobridora uniformització de la vida. Malgrat les dificultats, el català és una de les llengües amb major vitalitat d’Europa i, ni en les circumstàncies més adverses, ha estat abandonada per la societat a la que serveix i representa. No hi pot haver major expressió de la voluntat de ser amb personalitat pròpia i sense les imposicions homogeneïtzadores del moment. L’empenta de les societats modernes és prou forta per, assumint les seves contradiccions, obtenir la cohesió necessària per progressar.
Gaspar Hernández
L’edició en castellà a Aleph de la novel•la El silenci, amb la que l’especialista en creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat va guanyar el Josep Pla, pot ajudar vitalment a tanta gent que està molt neguitosa per l’opinió força generalitzada que els catalans tenen respecte l’eterna discussió del Tribunal Constitucional sobre els recursos contra l’estatut.
Jordi Garcia Soler
Després d’algunes testosteròniques respostes, al periodista se li girarà feina de nou. Probablement hauria de refer l’impressionant informe a mil euros el foli que va redactar per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona recomanant a l’alcalde que vagi més a Madrid per parlar amb periodistes d’allà. De bon rotllo, però no se si aquest és el millor moment per peregrinatges de bona voluntat.
29/11/09
24/11/09
ON ÉS EL PROBLEMA?
Si els dies lectius són els mateixos, si els pares que treballin seguiran sense saber que fer amb els fils, però al febrer enlloc del setembre, si les Ampa hauran d’organitzar les activitats extraescolars com ja fan ara, i si els mestres no hauran de treballar més hores, perquè encara que ara facin intensiva bé que han de ser a l’escola a les tardes, llavors on és el problema del nou calendari escolar? D’acord que hi ha escoles on fa calor, que es resolgui aquest tema, també hi ha moltes llars que no tenen aire condicionat i hi viuen nens, d’acord que hi ha pares que no podran pagar setmanes d’esquí, és que no entenc per quins set sous l’escola ha de portar els nens a esquiar; això ha de ser una activitat privada, o és que ja no cal ni tenir família?
Jo no hi veig problema al nou calendari escolar; o si, potser un: és massa curt. Si un universitari no ha sentir mai a parlar de Fuenteovejuna, com em va passar ahir a mi mateix, llavors si que tenim un problema, i no és de calor, ni de setmanes blanques, ni d’intensiva.
Dit a El Món a RAC 1 el 25.11.09
Jo no hi veig problema al nou calendari escolar; o si, potser un: és massa curt. Si un universitari no ha sentir mai a parlar de Fuenteovejuna, com em va passar ahir a mi mateix, llavors si que tenim un problema, i no és de calor, ni de setmanes blanques, ni d’intensiva.
Dit a El Món a RAC 1 el 25.11.09
Etiquetas:
Comentari radiofònic
23/11/09
LA INCERTA CURSA DEL LLIBRE DIGITAL
A Frankfurt va ser l’estrella. però és una seriosa aposta de futur o una sortida endavant en temps convulsos? Amb quatre sistemes, diversos tipus i preus d’aparells lectors i el degoteig d’informacions sobre noves plataformes tan en català com en castellà, fa l’efecte que el llibre digital esclatarà comercialment aquest Nadal. Però hi ha negoci real ara per al sector editorial?
Amb l’immediat desembarcament de Google al negoci del llibre digital amb un format innovador i arriscat, doncs el comprador no adquirirà una descàrrega, sinó dret de lectura (per llegir sempre caldrà estar connectat a Internet), ja seran quatre els sistemes de reproducció de llibres digitals: el mobipocket, el format en obert d’Amazon, el Kindle, el seu format tancat apte només per als llibres que ells comercialitzen, l’epub de Sony i el que anuncia Google. La situació recorda molt a la comercialització del vídeo domèstic, oi que si? Però, tal i com va passar amb els magnetoscopis quan el mundial de futbol d’Espanya 82, això no representarà un fre per les vendes d’aquests aparells durant els propers Nadals. A més, l’anunci de l’entrada del llibre digital a l’escola serà un ham per a moltes famílies. El sector de l’electrònica de lleure en sap molt de màrqueting i hi destina molts diners. Fa unes setmanes Sony feia un desplegament espectacular d’estands del seu PRS 700 a l’aeroport d’Amsterdam, un dels de més tràfic d’Europa, digne de la presentació d’un cotxe de gamma alta.
Però la indústria editorial no es pot comparar amb les multinacionals de l’electrònica. Aquí les xifres de negoci són més ajustades, la crisi no es resol amb deslocalitzacions i la globalització és limitada. Els impulsors de la primera plataforma de venda de llibres digitals en català reconeixen que avui no és negoci, però que s’hi ha de ser, i que ells volien ser els primers i ser-hi també en castellà; aquesta setmana presenten edibooks.es. Però la seva és una estructura lleugera. Fins a quin punt ho poden suportar a hores d’ara els grans grups clàssics? Més d’un editor dels considerats grans assegura que, d’entada, ells no hi creuen en el llibre electrònic com a negoci, i fins el moment nomes han fet prospectives. Alguns d’ells apostaran, a tall de prova, per aportar títols a les plataformes que es creïn, com serà el cas de 36 L, el projecte que impulsen Ernest Folch (Ara Llibres) i Ferran Soriano (Spanair); però aquestes relacions també s’alteraran quan els contractes editorials contemplin estrictament els drets de reproducció digital.
En tot aquest ball de possibilitats de futur i incerteses de present, potser on es veu més clar el negoci és al sector del llibre de text. La irrupció del llibre digital a l’ensenyament ha impulsat al Grupo Oceano a fer una forta inversió adquirint Digital Text, el portal que ven els llibres a les escoles catalanes.
Però tot això són conjectures, apostes convençudes i, en més d’un cas, sortides endavant. De moment el negoci serà per al sector de l’electrònica. Els diners encara trigaran a arribar al del llibre. Cal saber, i poder, esperar.
Josep Lluís Roig
Furgant a l’arxiu de Gandia amb Maria Josep Escrivà ha descobert uns poemes inèdits de Vicent Andrés i Estelles va presentar al premi Ausiàs March i que mai no es van arribar a publicar perquè, el llibre publicat amb el nom de L’inventari clement no es corresponia en la seva major part amb el que va guanyar el premi l’any 1966. És agradable adonar-se que la cultura no ha mort a València.
Marc Recha
Petit Indi és un magnífic relat sobre la pèrdua de la innocència, però també és un avís sobre l’allunyament d’un extraordinari director del fràgil sistema de producció catalana. Recha és estimat a França, coproduït i vist a França. I amb aquest bell film fa un pas seriós cap a l’estètica i la narrativa cinematogràfica de gust francès. Enhorabona per ell, llàstima per la cultura catalana.
Per primer cop el llibre de la Marató de TV 3 es podrà comprar en versió digital apte per a dos dels quatre sistemes de reproducció de llibres electrònics que hi ha al mercat: mobipocket i epub. A més, des d’aquest segon sistema es pot convertir en un text apte per a ser llegit des de l’iPhone gràcies a un software que es descarrega de franc. Els editors d’Edi.cat (Cossetània, Bromera i Angle), titulars de la primera plataforma de venda de llibres digitals en català i editors del llibre de la Marató, són els responsables d’aquesta cridanera novetat.
Tot i que sembla que no hi ha acord entre Sony i El Corte Inglés per a la venda massiva per Nadal d’aparells lectors, i que la companyia japonesa no comercialitza per ara el seu model més avançat, el PRS-700, a Espanya, el sector del llibre digital serà una de les estrelles comercials de les pròximes festes.Amb l’immediat desembarcament de Google al negoci del llibre digital amb un format innovador i arriscat, doncs el comprador no adquirirà una descàrrega, sinó dret de lectura (per llegir sempre caldrà estar connectat a Internet), ja seran quatre els sistemes de reproducció de llibres digitals: el mobipocket, el format en obert d’Amazon, el Kindle, el seu format tancat apte només per als llibres que ells comercialitzen, l’epub de Sony i el que anuncia Google. La situació recorda molt a la comercialització del vídeo domèstic, oi que si? Però, tal i com va passar amb els magnetoscopis quan el mundial de futbol d’Espanya 82, això no representarà un fre per les vendes d’aquests aparells durant els propers Nadals. A més, l’anunci de l’entrada del llibre digital a l’escola serà un ham per a moltes famílies. El sector de l’electrònica de lleure en sap molt de màrqueting i hi destina molts diners. Fa unes setmanes Sony feia un desplegament espectacular d’estands del seu PRS 700 a l’aeroport d’Amsterdam, un dels de més tràfic d’Europa, digne de la presentació d’un cotxe de gamma alta.
Però la indústria editorial no es pot comparar amb les multinacionals de l’electrònica. Aquí les xifres de negoci són més ajustades, la crisi no es resol amb deslocalitzacions i la globalització és limitada. Els impulsors de la primera plataforma de venda de llibres digitals en català reconeixen que avui no és negoci, però que s’hi ha de ser, i que ells volien ser els primers i ser-hi també en castellà; aquesta setmana presenten edibooks.es. Però la seva és una estructura lleugera. Fins a quin punt ho poden suportar a hores d’ara els grans grups clàssics? Més d’un editor dels considerats grans assegura que, d’entada, ells no hi creuen en el llibre electrònic com a negoci, i fins el moment nomes han fet prospectives. Alguns d’ells apostaran, a tall de prova, per aportar títols a les plataformes que es creïn, com serà el cas de 36 L, el projecte que impulsen Ernest Folch (Ara Llibres) i Ferran Soriano (Spanair); però aquestes relacions també s’alteraran quan els contractes editorials contemplin estrictament els drets de reproducció digital.
En tot aquest ball de possibilitats de futur i incerteses de present, potser on es veu més clar el negoci és al sector del llibre de text. La irrupció del llibre digital a l’ensenyament ha impulsat al Grupo Oceano a fer una forta inversió adquirint Digital Text, el portal que ven els llibres a les escoles catalanes.
Però tot això són conjectures, apostes convençudes i, en més d’un cas, sortides endavant. De moment el negoci serà per al sector de l’electrònica. Els diners encara trigaran a arribar al del llibre. Cal saber, i poder, esperar.
Josep Lluís Roig
Furgant a l’arxiu de Gandia amb Maria Josep Escrivà ha descobert uns poemes inèdits de Vicent Andrés i Estelles va presentar al premi Ausiàs March i que mai no es van arribar a publicar perquè, el llibre publicat amb el nom de L’inventari clement no es corresponia en la seva major part amb el que va guanyar el premi l’any 1966. És agradable adonar-se que la cultura no ha mort a València.
Marc Recha
Petit Indi és un magnífic relat sobre la pèrdua de la innocència, però també és un avís sobre l’allunyament d’un extraordinari director del fràgil sistema de producció catalana. Recha és estimat a França, coproduït i vist a França. I amb aquest bell film fa un pas seriós cap a l’estètica i la narrativa cinematogràfica de gust francès. Enhorabona per ell, llàstima per la cultura catalana.
Etiquetas:
El Mundo / Cultura
JAUME MELENDRES, MAESTRO DE ACTORES
El dramaturgo Jaume Melendres (Martorell 1941) falleció el pasado miércoles en Barcelona a la edad de 68 años. Melendres se recuperava de un derranme cerebral padecido demanas atrás cuando un ictus acabó con su vida. Para que esxistan figuras, e incluso genios, esd preciso que hya álguien detrás que sepa vehicular su excelencia y dar forma a sus anhelos. Economista, articulista, narrador, actor, dramaturgo y director, Melendres halló auténtico sentido a su vocación teatral haciendo de maestro de jóvenes actores, lo que equivale a decir, moldeando la escena teatral de los útlimos años. En 1973 entró en el Institut del teatre, el prestigioso centro donde se han formado los mejores profesionales de la escena catalana, y desde esa institución se dedicó en cuerpo y alma a la formación. Desde sus clases de dramaturgia y dirección puede decirse sin exagerar que se ha forjado el mejor teatro contemporñáneo catalán. Jaume Melendres fue un dramaturgo en la retaguardia, y así lo reconoce la immensa mayoría de la profesión a la que él dedicó su vida.
Sabio, progresista y crítico siempre respecto a las tendencias oficialistas, Melendres es una figura clave para entender el teatro catalán de las últimas décadas y el camino hacia el que se dirige hoy en día. El soporte que dió a las nuevas propuestas, como el festival Neo, y al teatro independiente, lo situaron permenentemente en vanguardia, una dimensión que trasladó a su labor docente para mayor satisfacción de sus estudiantes.
Pero antes de dedicarse plenamente a las aulas del Institut del teatre Melendres dió numerosos pasos en el mundo cultural. Ejerció de crítico teatral en el histórico TeleeXprés y tamibñén en las revistas Fotogramasm, escena y El Público y tradujo al catalán numerosas obras de autores como Tenesse Williams, Michel Tremblay, Carlo Goldoni, Oscar Wilde o Rainer M. Fassbinder.
En su faceta de dramaturgo obtuvo el premio Josep Mª de Sagarra de 1966 por Defensa india del rei, obra estrenada en el teatro Romea de Barcelona. También escribió El collaret d'algues vermelles, con Joan Abellán, y ya en 1997, publicó la que algunos consideran su mejor obra, Meridians i paral•lels. Aún tuvo tiempo de publicar algunas novelas, como La dona sense atributs, con la que ganó el premio Prudenci Bertrana en 1998 o la selección de cuentos Un avió damunt dels vidres, con el que ganó el premio Treball.
Jaume Melendres tambiñen dedicó parte de su tiempo creativo a la poesía y publicó La doble espera de l'aigua i tu, y al ensayo teatral con títulos como La direcció dels actors o la considerada fundamental La teoria dramàtica. Un viatge a través del pensament teatral, un conjunto de ensayos publicados en 2006 que vienen a ser el compendio de su teoria sobre el arte dramático.
Sabio, progresista y crítico siempre respecto a las tendencias oficialistas, Melendres es una figura clave para entender el teatro catalán de las últimas décadas y el camino hacia el que se dirige hoy en día. El soporte que dió a las nuevas propuestas, como el festival Neo, y al teatro independiente, lo situaron permenentemente en vanguardia, una dimensión que trasladó a su labor docente para mayor satisfacción de sus estudiantes.
Pero antes de dedicarse plenamente a las aulas del Institut del teatre Melendres dió numerosos pasos en el mundo cultural. Ejerció de crítico teatral en el histórico TeleeXprés y tamibñén en las revistas Fotogramasm, escena y El Público y tradujo al catalán numerosas obras de autores como Tenesse Williams, Michel Tremblay, Carlo Goldoni, Oscar Wilde o Rainer M. Fassbinder.
En su faceta de dramaturgo obtuvo el premio Josep Mª de Sagarra de 1966 por Defensa india del rei, obra estrenada en el teatro Romea de Barcelona. También escribió El collaret d'algues vermelles, con Joan Abellán, y ya en 1997, publicó la que algunos consideran su mejor obra, Meridians i paral•lels. Aún tuvo tiempo de publicar algunas novelas, como La dona sense atributs, con la que ganó el premio Prudenci Bertrana en 1998 o la selección de cuentos Un avió damunt dels vidres, con el que ganó el premio Treball.
Jaume Melendres tambiñen dedicó parte de su tiempo creativo a la poesía y publicó La doble espera de l'aigua i tu, y al ensayo teatral con títulos como La direcció dels actors o la considerada fundamental La teoria dramàtica. Un viatge a través del pensament teatral, un conjunto de ensayos publicados en 2006 que vienen a ser el compendio de su teoria sobre el arte dramático.
Etiquetas:
El Mundo / Obituarios
19/11/09
VENDRE O CREURE-S’HO
Si hi ha qui venç després de mort, perquè no hi ha qui pugui vendre abans de sortir al mercat? A la pàgina 101, secció ‘Los más vendidos’, del número de novembre (97) de la revista de divulgació històrica ‘Clio’, que es va posar a la venda el dia 23 d’octubre, es diu que el segon llibre més venut del més és ‘El símbolo perdido’, de Dan Brown, que les editorials Planeta i Empúries van posar a la venda el 29 d'octubre. N’hi ha de visionaris. A l’altre extrem, algú que toca absolutament de peus a terra és en Vicenç Pagès i els seus ‘Els jugadors de whist’, també d’Empúries. A principis de temporada vam dir que seria una de les novel•les de l’any, i sense fer xivarri i ni subornar els responsables de la revista ‘Clio’, s’està enfilant al capdamunt de les llistes de llibres més venuts, de les mesuradament creïbles, vull dir. La novel•la de Figueres, la novel•la de la generació dels quaranta i pocs, es ven i agrada, dos conceptes sovint antagònics. Per què? Perquè és amena, interessant i està ben escrita, no cal més misteri en una novel•la. La proposem pel premi llibreter, a veure si de tant en tant el guanya un autor local.
Parlant de misteris, ella en diu novel•les d’enigmes, Fred Vargas torna amb ‘Un lloc incert’ (Amsterdam), la seva desena novel•la i la segona que apareix en català després de ‘La tercera Verge’. L’autora francesa és un bon exemple de que, en novel•les negres, no tot ha de venir del nord.
No seran supervendes, però ‘Un de tants’ de Lluís Ferran de Pol i ‘Dues línies terriblement paral•leles” de Grau Viader, (Club editor), son dues obres nascudes de les experiències al front dels seus autors, són dues obres ara recuperades gràcies al suport del Memorial Democràtic.
Parlant de misteris, ella en diu novel•les d’enigmes, Fred Vargas torna amb ‘Un lloc incert’ (Amsterdam), la seva desena novel•la i la segona que apareix en català després de ‘La tercera Verge’. L’autora francesa és un bon exemple de que, en novel•les negres, no tot ha de venir del nord.
No seran supervendes, però ‘Un de tants’ de Lluís Ferran de Pol i ‘Dues línies terriblement paral•leles” de Grau Viader, (Club editor), son dues obres nascudes de les experiències al front dels seus autors, són dues obres ara recuperades gràcies al suport del Memorial Democràtic.
Etiquetas:
El Mundo / Tendències
17/11/09
UNA GESTIÓ DE VODEVIL
L’episodi de l’Alakrana hauria estat digne de vodevil, és a dir; de peça teatral lleugera, amb un argument nodrit de situacions equívoques que provoquen la hilaritat del públic, si no fos perquè les accions ridícules han posat en perill la vida de 36 persones, el patrimoni d’un armador i el respecte internacional d’Espanya, poca broma. En tot aquest vodebil d’embolics, canvis de ministeris, en la gestió del conflicte, gabinets de crisi per vídeoconferència i d’amagar el cap presidencial sota l’ala polonesa, només ha salvat la pell la inefable Audiència Nacional, nefasta herència del Tribunal de Orden Público que, demostrant que sempre tenen la última paraula, són els que han dit al govern que pagués perquè ells no deixaven anar els dos pirates detinguts.
Per molt menys, un anecdòtic referèndum en un poblet del Maresme per exemple, el govern i la justícia van muntar un autèntic auto sacramental sobre la sobirania nacional.
Perquè els preocupava menys la vida de 36 mariners?
Dit a El Món a RAC 1 el 18.11.09
Per molt menys, un anecdòtic referèndum en un poblet del Maresme per exemple, el govern i la justícia van muntar un autèntic auto sacramental sobre la sobirania nacional.
Perquè els preocupava menys la vida de 36 mariners?
Dit a El Món a RAC 1 el 18.11.09
Etiquetas:
Comentari radiofònic
16/11/09
LES PAPALLONBES JA NO VOLEM SABRE EL RAVAL
Amb ‘La nit de les papallones’ (edicions 62), Jordi Coca ha convertit la vida de l’estríper Christa Leem, que va ser mussa de la progressia dels setanta, en un delicat objecte literari. Però la novel•la, premi Sant Joan, és també el retrat d’un temps i d’un Raval al que les excavadores van voler eliminar sense miraments, i que ara reneix als ulls atònits dels ciutadans.
No és la millor novel•la de Jordi Coca, pel meu gust Paisatges de Hopper, Lena o La japonesa són obre majors, però te algunes virtuts que la fan una lectura inexcusable per entendre una mica el pas del temps damunt la memòria ciutadana, i com la transformació de la ciutat es va fer sense tenir en compte els processos culturals emergents durant l’immediat postfranquisme.
Per sort en Coca en cap moment no pretén fer una hagiografia de Christa Leem, i mira que era fàcil caure-hi; ben al contrari, s’ha limitat a descriure algunes de les coses que passaven a finals dels setanta i algunes de les persones que s’hi movien. És aquest exercici de vertebrar literàriament una època que va ser tant potent com breu el que dona valor a la novel•la. Més enllà, per tant, de la nostàlgia, ‘La nit de les papallones’ situa al lector davant la disjuntiva de preguntar-se si, en el procés de transformació de la Barcelona grisa de Franco en la ciutat lluminosa i turística d’avui, no es van perdre massa situacions, elements, personatges i fenòmens que s’haurien d’haver conservat. Una pregunta que, trenta cinc anys després, és tan indiscreta com pertinent, a la vista de la situació social i cívica en que es troba el barri.
La Barcelona de Christa Leem, Joan Brossa (pràcticament un desconegut fins que no va ser reivindicat i homenatjat en una edició de la Festa de Treball), Ocaña, la Cúpula Venus, el Saló Diana, els dibuixants de El Rollo Emmascarado, o Zeleste, era una ciutat en ple esclat artístic i social, un autèntic moviment cultural que arrossegava poc a poc a importants sectors de gent, i que va ser menyspreat per les primeres fornades de polítics locals democràtics per por al to revolucionari que tenia. La novel•la de Jordi Coca posa en present el relat d’aquella època, amb les clarors i foscors obviament, i deixa el lector nu davant del mirall del seu propi temps. En aquesta situació, qui tanca el llibre només es pot preguntar si hauria estat possible una ciutat millor, més justa socialment, potent en el cultural i equilibrada en l’urbanístic i econòmic, si el moviment de tota aquella gent de qui l’estríper en va ser símbol, no hagués estat anorreat, callat o, en el pitjor dels cassos, abduït per l’administració.
Les excavadores que van entrar al Raval anys després dels fets que narra Coca, no en sabien res de Christa Leem, de Pieyre de Mandiargues, o de Jean Genet, i van arrasar la seva memòria i el seu llegat en benefici d’una ciutat que havia de ser nova i neta. Cap pàgina de la història podia ser més poderosa que el desig transformador, però la tossuda realitat acaba imposant-se sempre, i ara es veu com una transformació més harmònica, més d’acord amb el que la petja humana va deixar al barri i a la ciutat sencera durant aquells anys després de dècades d’oblit, hauria tingut una capacitat de resistència a la realitat de la immigració i l’exclusió social molt més precisa i amb més penetració en el teixit urbà que no pas la que s’ha fet sempre a remolc dels projectes urbanístics.
‘La nit de les papallones’ posa en valor uns temps i unes actituds que molts, instal•lats entre la socialdemocràcia arrogant i el boniquisme babau, han mirat amb menyspreu durant anys i han blasmat sempre que han tingut l’ocasió. Són els mateixos que ara estan confosos i sense respostes quan la dreta destralera els exigeix ma dura contra els més desfavorits i bona part de la ciutadania l’aplaudeix. Potser ara s’adonen que ja no hi volen papallones al Raval, però ara ja és tard, només queda la novel•la.
Carles Martí
El debat públic analitzant l’èxit o el fracàs de les polítiques municipals al Raval al que el primer tinent d’alcalde convidava dijous passat a la llibreria Central, pot semblar exòtic en un moment en que el barri reclama més intervenció sobre el terreny i menys gesticulació formal. El debat sobre la coherència d’actuació que li ha faltat a l’ajuntament s’hauria d’haver fet fa anys.
Els onze del Raval
Des de gener de 2008 onze veïns del Raval estan empresonats acusats, només per lla declaració d’un confident, de preparar un gran atemptat al metro. Al marge del judici que haurà d’escatir el grau de responsabilitat fets dels encausats, el cas ha perjudicat el prestigi de la comunitat immigrant del Raval degut al tractament tan poc rigorós fet per la majoria de mitjans de comunicació.
No és la millor novel•la de Jordi Coca, pel meu gust Paisatges de Hopper, Lena o La japonesa són obre majors, però te algunes virtuts que la fan una lectura inexcusable per entendre una mica el pas del temps damunt la memòria ciutadana, i com la transformació de la ciutat es va fer sense tenir en compte els processos culturals emergents durant l’immediat postfranquisme.
Per sort en Coca en cap moment no pretén fer una hagiografia de Christa Leem, i mira que era fàcil caure-hi; ben al contrari, s’ha limitat a descriure algunes de les coses que passaven a finals dels setanta i algunes de les persones que s’hi movien. És aquest exercici de vertebrar literàriament una època que va ser tant potent com breu el que dona valor a la novel•la. Més enllà, per tant, de la nostàlgia, ‘La nit de les papallones’ situa al lector davant la disjuntiva de preguntar-se si, en el procés de transformació de la Barcelona grisa de Franco en la ciutat lluminosa i turística d’avui, no es van perdre massa situacions, elements, personatges i fenòmens que s’haurien d’haver conservat. Una pregunta que, trenta cinc anys després, és tan indiscreta com pertinent, a la vista de la situació social i cívica en que es troba el barri.
La Barcelona de Christa Leem, Joan Brossa (pràcticament un desconegut fins que no va ser reivindicat i homenatjat en una edició de la Festa de Treball), Ocaña, la Cúpula Venus, el Saló Diana, els dibuixants de El Rollo Emmascarado, o Zeleste, era una ciutat en ple esclat artístic i social, un autèntic moviment cultural que arrossegava poc a poc a importants sectors de gent, i que va ser menyspreat per les primeres fornades de polítics locals democràtics per por al to revolucionari que tenia. La novel•la de Jordi Coca posa en present el relat d’aquella època, amb les clarors i foscors obviament, i deixa el lector nu davant del mirall del seu propi temps. En aquesta situació, qui tanca el llibre només es pot preguntar si hauria estat possible una ciutat millor, més justa socialment, potent en el cultural i equilibrada en l’urbanístic i econòmic, si el moviment de tota aquella gent de qui l’estríper en va ser símbol, no hagués estat anorreat, callat o, en el pitjor dels cassos, abduït per l’administració.
Les excavadores que van entrar al Raval anys després dels fets que narra Coca, no en sabien res de Christa Leem, de Pieyre de Mandiargues, o de Jean Genet, i van arrasar la seva memòria i el seu llegat en benefici d’una ciutat que havia de ser nova i neta. Cap pàgina de la història podia ser més poderosa que el desig transformador, però la tossuda realitat acaba imposant-se sempre, i ara es veu com una transformació més harmònica, més d’acord amb el que la petja humana va deixar al barri i a la ciutat sencera durant aquells anys després de dècades d’oblit, hauria tingut una capacitat de resistència a la realitat de la immigració i l’exclusió social molt més precisa i amb més penetració en el teixit urbà que no pas la que s’ha fet sempre a remolc dels projectes urbanístics.
‘La nit de les papallones’ posa en valor uns temps i unes actituds que molts, instal•lats entre la socialdemocràcia arrogant i el boniquisme babau, han mirat amb menyspreu durant anys i han blasmat sempre que han tingut l’ocasió. Són els mateixos que ara estan confosos i sense respostes quan la dreta destralera els exigeix ma dura contra els més desfavorits i bona part de la ciutadania l’aplaudeix. Potser ara s’adonen que ja no hi volen papallones al Raval, però ara ja és tard, només queda la novel•la.
Carles Martí
El debat públic analitzant l’èxit o el fracàs de les polítiques municipals al Raval al que el primer tinent d’alcalde convidava dijous passat a la llibreria Central, pot semblar exòtic en un moment en que el barri reclama més intervenció sobre el terreny i menys gesticulació formal. El debat sobre la coherència d’actuació que li ha faltat a l’ajuntament s’hauria d’haver fet fa anys.
Els onze del Raval
Des de gener de 2008 onze veïns del Raval estan empresonats acusats, només per lla declaració d’un confident, de preparar un gran atemptat al metro. Al marge del judici que haurà d’escatir el grau de responsabilitat fets dels encausats, el cas ha perjudicat el prestigi de la comunitat immigrant del Raval degut al tractament tan poc rigorós fet per la majoria de mitjans de comunicació.
Etiquetas:
El Mundo / Cultura
12/11/09
EL DUO COMAS - FOLCH
Feia mesos que es donava per feta la candidatura d’Ernest Folch (Ara Llibres) a presidir l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i avui es farà pública. Folch s’acompanyarà a les vicepresidències de Xavier Mallafré (62), desmentint així un rumor que deia que potser aspirava a presidir-la, Jordi Ferré (Cossetània) i una tercera persona encara per decidir. En principi serà la única candidatura que es presenti a les eleccions de desembre. També avui es farà públic que, malgrat que s’havia dit insistentment que no es tornaria a presentar, també el pròxim desembre l’inefable Antoni Comas encapçalarà de nou una única candidatura a presidir el Gremi d’Editors de Catalunya després de que es frustrés una hipotètica llista encapçalada per Daniel Fernández (Edhasa). Al capdavant dels editors del país el duo Comas-Folch serà d’aquells impagables. La mala sintonia pública i notòria entre el Gremi i els editors en llengua catalana, que sempre s’han sentit notòriament menyspreats per Comas, situació que va tenir el seu punt àlgid durant la cèlebre fira de Frankfurt, tindrà durant la segona era una resposta implacable per part de la junta que aspira a presidir Folch, que per això s’ha format la candidatura. Ja hi ha editors en català que diuen que, si només hi ha una candidatura al Gremi, potser no aniran ni a votar.
La tibantor entre L’Associació d’editors en Llengua Catalana i el Gremi ha tingut moments d’incerta glòria, com quan es va convocar una reunió que havia de ser secreta per intentar posar pau a la que va assistir-hi el mateix José Manuel Lara. Però ni el temor a ser renyats de l’amo de l’edició va servir de res. Això si, el dia 23, a la Nit de l’Edició, tots posaran bona cara.
La tibantor entre L’Associació d’editors en Llengua Catalana i el Gremi ha tingut moments d’incerta glòria, com quan es va convocar una reunió que havia de ser secreta per intentar posar pau a la que va assistir-hi el mateix José Manuel Lara. Però ni el temor a ser renyats de l’amo de l’edició va servir de res. Això si, el dia 23, a la Nit de l’Edició, tots posaran bona cara.
Etiquetas:
El Mundo / Tendències
9/11/09
ON ERA TOTHOM?
L’encaix jurídic amb Somàlia perquè els pirates detinguts acompleixin condemna o siguin jutjats allà sembla la sortida més plausible a la situació de l’Alakrana, però algú em pot dir perquè s’ha trigat tant en trobar aquesta solució? On eren fins ahir el president del govern, la vicepresidenta, el ministre de justícia, el d’exteriors, la de defensa i el conserge de la Moncloa? Desapareguts, espantats pel caire que prenien les coses, capbussats pels maldecaps de les enquestes d’intenció de vot del CIS.
Les formes contemporànies de governar, pendents de l’enquesta més que no pas dels problemes reals, deuen seduir intel•lectualment Rodríguez Zapatero, però la banda de cafres que han segrestat l’Alakrana es deuen petar de riure quan veuen amb la facilitat que posen contra les cordes tot un país europeu que presumeix de modern; ells, que són una banda de trinxeraires. Ara, no s’atreviran a segrestar un vaixell francès. A que no?
Dit a El Món a RAC 1 el 10.11.09
Les formes contemporànies de governar, pendents de l’enquesta més que no pas dels problemes reals, deuen seduir intel•lectualment Rodríguez Zapatero, però la banda de cafres que han segrestat l’Alakrana es deuen petar de riure quan veuen amb la facilitat que posen contra les cordes tot un país europeu que presumeix de modern; ells, que són una banda de trinxeraires. Ara, no s’atreviran a segrestar un vaixell francès. A que no?
Dit a El Món a RAC 1 el 10.11.09
Etiquetas:
Comentari radiofònic
L’HERÈNCIA URBANÍSTICA DE L’EUFÒRIA DEL TOTXO
Entre les sospites de corrupció, la crisi econòmica, el complex planejament general i la falta de recursos dels ajuntaments, l’urbanisme a Catalunya està col•lapsat. Des que l’any 2000, amb el cessament de l’omnipotent director general Joan Antoni Solans, la Generalitat va cedir més poder urbanístic als municipis, el territori català s’ha anat esquarterant poble a poble.
La planificació urbanística municipal a Catalunya viu les seves hores més baixes des que l’any 2000 Joan Antoni Solans deixés de ser Director General d’Urbanisme de la Generalitat amb un poder omnímode. Durant vint anys el llapis de Solans va diagnosticar i executar la planificació urbanística de tot el territori, però el càrrec més antic de la Generalitat després de Pujol, va ser víctima del seu propi poder. Primer l’oposició el va criticar (tot i que havia tinguts càrrec a l’ajuntament de Barcelona), però després van ser els propis municipis convergents els que van reclamar al president el cessament de l’arquitecte. El llavors conseller Pere Macías (ex alcalde d’Olot) el va fer plegar projectant-lo a un càrrec pretesament més important però sense poder executiu. A partir de llavors els municipis van prendre molt mes protagonisme en la planificació urbanística, i les antigues Comissions Provincials van veure reduïda políticament la capacitat preceptiva.
Ser regidor d’urbanisme, un càrrec sempre interessant, va passar de cop a ser el més cobejat per la classe política local per l’enorme poder que va passar a tenir. La capacitat dels ajuntaments per dissenyar el creixement sense pràcticament entrebancs d’instàncies superiors, va ser l’instrument que molts consistoris han fet servir durant tots aquests anys per finançar-se i per aconseguir tirar endavant projectes que mai no havien pogut fer gràcies a impostos, plusvàlues i convenis amb promotors i constructors no sempre favorables als interessos locals. En coincidir amb l’època d’explosió de l’economia del totxo, molts ajuntaments van tendir a urbanitzar tot el terme municipal possible, tal i com concloïen les primeres auditories ambientals locals fetes a Catalunya als anys noranta. Resultat: un territori saturat, de difícil control i ambientalment depredat.
Els canvis en política urbanística impulsats pel Govern de la Generalitat a partir de 2002-04 han arribat massa tard a molts indrets, i encara són criticats per molts consistoris per intervencionistes. Fer plans territorials quan la major part del territori està hipotecat per plans anteriors és voluntariós, però poc eficaç. Els POUM, (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) que estan acabant de redactar tots els municipis poden ser instruments vàlids per al que resti en un futur, però a hores d’ara hi ha massa hectàrees de territori amb una planificació aprovada i poc sostenible, directament dubtosa de ser beneficiosa pel creixement harmònic dels pobles i sobre les que hi ha molts interessos econòmics pel grau d’especulació que han sofert.
Però l’enorme superfície de territori ja compromesa urbanísticament s’ha topat de sobte amb la crisi econòmica i, ara amb les sospites judicials de corrupció, a redós de les quals s’estan coneixent protestes veïnals contra certes iniciatives urbanístiques locals que van esquitxant el territori.
Tot plegat està posant l’urbanisme de Catalunya en una situació de col•lapse. El paisatge de polígons buits i abandonats, promocions a mig fer, arques municipals sense els diners que havien previst ingressar, projectes locals aturats o les ARE (Àrees Residencials Estratègiques) que no progressen, generen confusió, paràlisi a no pocs ajuntaments, desconfiança en el ciutadà i impotència en la Generalitat, que es mou entre la intervenció no sempre acceptada i l’herència d’una complexa història de la política urbanística del país, de la crisi econòmica, i d’una bona colla de dubtoses gestions municipals fomentades pels anys d’eufòria constructora i econòmica.
Alcaldes, al seu poble
Que Bartomeu Muñoz fos alcalde de Santa Coloma i visqués al Turó Parc, la zona més exclusiva de Barcelona, és en si mateix una falta de respecte pel municipi que governava. Que es canviï la llei electoral, si cal, però que els alcaldes hagin de viure obligatòriament al poble que governen. Si no, el caràcter de poder pròxim desapareix per convertir-se en una farsa de falsa ciutadania.
Tracte igualitari
Si es considera que el tracte donat per la guàrdia civil a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra va ser vexatori en emmanillar-los en baixar del furgó a l’Audiència Nacional, que es reguli aquesta mena de tracte per a qualsevol detingut que no faci perillar la integritat física dels agents. Perquè un conductor que ha donat positiu o un vulgar xoriço si, i algú que porta jaqueta i corbata no?
La planificació urbanística municipal a Catalunya viu les seves hores més baixes des que l’any 2000 Joan Antoni Solans deixés de ser Director General d’Urbanisme de la Generalitat amb un poder omnímode. Durant vint anys el llapis de Solans va diagnosticar i executar la planificació urbanística de tot el territori, però el càrrec més antic de la Generalitat després de Pujol, va ser víctima del seu propi poder. Primer l’oposició el va criticar (tot i que havia tinguts càrrec a l’ajuntament de Barcelona), però després van ser els propis municipis convergents els que van reclamar al president el cessament de l’arquitecte. El llavors conseller Pere Macías (ex alcalde d’Olot) el va fer plegar projectant-lo a un càrrec pretesament més important però sense poder executiu. A partir de llavors els municipis van prendre molt mes protagonisme en la planificació urbanística, i les antigues Comissions Provincials van veure reduïda políticament la capacitat preceptiva.
Ser regidor d’urbanisme, un càrrec sempre interessant, va passar de cop a ser el més cobejat per la classe política local per l’enorme poder que va passar a tenir. La capacitat dels ajuntaments per dissenyar el creixement sense pràcticament entrebancs d’instàncies superiors, va ser l’instrument que molts consistoris han fet servir durant tots aquests anys per finançar-se i per aconseguir tirar endavant projectes que mai no havien pogut fer gràcies a impostos, plusvàlues i convenis amb promotors i constructors no sempre favorables als interessos locals. En coincidir amb l’època d’explosió de l’economia del totxo, molts ajuntaments van tendir a urbanitzar tot el terme municipal possible, tal i com concloïen les primeres auditories ambientals locals fetes a Catalunya als anys noranta. Resultat: un territori saturat, de difícil control i ambientalment depredat.
Els canvis en política urbanística impulsats pel Govern de la Generalitat a partir de 2002-04 han arribat massa tard a molts indrets, i encara són criticats per molts consistoris per intervencionistes. Fer plans territorials quan la major part del territori està hipotecat per plans anteriors és voluntariós, però poc eficaç. Els POUM, (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) que estan acabant de redactar tots els municipis poden ser instruments vàlids per al que resti en un futur, però a hores d’ara hi ha massa hectàrees de territori amb una planificació aprovada i poc sostenible, directament dubtosa de ser beneficiosa pel creixement harmònic dels pobles i sobre les que hi ha molts interessos econòmics pel grau d’especulació que han sofert.
Però l’enorme superfície de territori ja compromesa urbanísticament s’ha topat de sobte amb la crisi econòmica i, ara amb les sospites judicials de corrupció, a redós de les quals s’estan coneixent protestes veïnals contra certes iniciatives urbanístiques locals que van esquitxant el territori.
Tot plegat està posant l’urbanisme de Catalunya en una situació de col•lapse. El paisatge de polígons buits i abandonats, promocions a mig fer, arques municipals sense els diners que havien previst ingressar, projectes locals aturats o les ARE (Àrees Residencials Estratègiques) que no progressen, generen confusió, paràlisi a no pocs ajuntaments, desconfiança en el ciutadà i impotència en la Generalitat, que es mou entre la intervenció no sempre acceptada i l’herència d’una complexa història de la política urbanística del país, de la crisi econòmica, i d’una bona colla de dubtoses gestions municipals fomentades pels anys d’eufòria constructora i econòmica.
Alcaldes, al seu poble
Que Bartomeu Muñoz fos alcalde de Santa Coloma i visqués al Turó Parc, la zona més exclusiva de Barcelona, és en si mateix una falta de respecte pel municipi que governava. Que es canviï la llei electoral, si cal, però que els alcaldes hagin de viure obligatòriament al poble que governen. Si no, el caràcter de poder pròxim desapareix per convertir-se en una farsa de falsa ciutadania.
Tracte igualitari
Si es considera que el tracte donat per la guàrdia civil a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra va ser vexatori en emmanillar-los en baixar del furgó a l’Audiència Nacional, que es reguli aquesta mena de tracte per a qualsevol detingut que no faci perillar la integritat física dels agents. Perquè un conductor que ha donat positiu o un vulgar xoriço si, i algú que porta jaqueta i corbata no?
Etiquetas:
El Mundo / Cultura
5/11/09
EL CATALÀ DE PRAGA
Andreu Bauçà (Vilafranca de Bonany 1971) va arribar fa deu anys a Praga amb l’encàrrec de crear un lectorat de català vinculat a la universitat Carolina. El jove Andreu venia dels lectorats de Southampton i Winchester i, tot i desconèixer el país, va gaudir de la confiança de Joan Ramon Marina, del govern d’Andorra, qui va creure en la seva capacitat. Amb 27 anys va aixecar el que avui és un centre de referència en l’aprenentatge del català al món. Són més de mil estudiants els que hi han passat en aquesta dècada (uns 400 examinats en proves oficials), i avui en dia alguns treballen com a traductors oficials a la Unió Europea. Només enguany te 245 matriculats. El lectorat està finançat majoritàriament per l’empresa farmacèutica Pro.med.cs Praha, quin director, Thomas Bares, parla el català. Convençut que cal engrescar els estudiants de forma global l’Andreu ha creat una pàgina web, una ràdio virtual, un centre de recursos amb una important biblioteca, ha organitzat concerts, festes tradicionals i fins i tot ha rodat amb ells un documental ‘Postals de Praha’. A més l’any 2000 va crear el Campus Universitari de la Llengua Catalana, una reeixida iniciativa d’immersió en llengua catalana per a estudiants estrangers amb seus a Alcúdia, Andorra i Barcelona.
Per tot això i alguns mèrits més, l’Andreu ha estat guardonat amb un dels premis Josep Mª Batista i Roca de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana que s’atorguen demà a la nit a Barcelona. El treball silent, rigorós i d’èxit de l’Andreu, a qui segurament pocs lectors coneixeu, contrasta amb el perfil baix, poc exigent i faltat imaginació de molts agents culturals que omplen minuts de televisió i minutes de subvenció.
Per tot això i alguns mèrits més, l’Andreu ha estat guardonat amb un dels premis Josep Mª Batista i Roca de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana que s’atorguen demà a la nit a Barcelona. El treball silent, rigorós i d’èxit de l’Andreu, a qui segurament pocs lectors coneixeu, contrasta amb el perfil baix, poc exigent i faltat imaginació de molts agents culturals que omplen minuts de televisió i minutes de subvenció.
Etiquetas:
El Mundo / Tendències
2/11/09
EL QUE QUEDA DEL TOTXO
Si el Síndic de comptes assegura que el cas Santa Coloma no és el més greu, vol dir que, tal i com força gent ha denunciat a nombrosos municipis i encara molta més en sospita, els anys del totxo han estat molt més depredadors pel territori i per la honestedat política que no pas ens pensem. Una cosa són irregularitats administratives, errades humanes, però una altra són les corrupteles, els tractes de favor i el cobrament de comissions que hi ha hagut a més o menys pobles durant els anys de boom de la construcció. Els convenis urbanístics impossibles i les requalificacions desorbitades van de nord a sud, i de l’esquerra a la dreta.
El vergonyós finançament dels municipis, ha portat a molts ajuntaments a ocupar tot el terme municipal per tal d’obtenir plusvàlues amb les quals finançar-se. L’excés de formigó és molt llaminer per a especuladors sense escrúpols. Es passa un sobre i tot és començar. Aquesta és l’herència de l’era de l’economia del totxo.
Us estranyeu que la classe política sigui la tercera preocupació dels espanyols, segons el CIS?
Dit a El Món a RAC 1 el 03.11.09
El vergonyós finançament dels municipis, ha portat a molts ajuntaments a ocupar tot el terme municipal per tal d’obtenir plusvàlues amb les quals finançar-se. L’excés de formigó és molt llaminer per a especuladors sense escrúpols. Es passa un sobre i tot és començar. Aquesta és l’herència de l’era de l’economia del totxo.
Us estranyeu que la classe política sigui la tercera preocupació dels espanyols, segons el CIS?
Dit a El Món a RAC 1 el 03.11.09
Etiquetas:
Comentari radiofònic
EL PAÍS REAL, L’IMAGINARI I LES NOVEL•LES POLICÍAQUES
El judici a Núñez i altres empresaris pel cas hisenda, el cas Milllet, el cas Santa Coloma o l’espionatge a can Barça tenen Catalunya en estat de xoc. La classe política no sap reaccionar, les institucions s’espolsen les puces del damunt i la actitud ambigua de la justícia no ajuda a asserenar els ànims. Només els mitjans de comunicació estan acomplint el seu rol social.
L’escletxa habitual entre el país oficial de polítics, empresaris, jutges, coneguts i saludats i el real, el de la gent que trepitja el carrer cada dia per buscar-se la vida, s’ha convertit en qüestió de setmanes en un esvoranc degut a la cadena d’escàndols que, sense estar estrictament relacionats entre si, han rebentat aquella idíl•lica i una mica poca-solta idea de que Catalunya era una mena de parnàs on tot anava com al millor dels mons.
La impunitat amb que un delinqüent confés com Fèlix Millet continua fent la seva vida normal, la incapacitat de reaccionar amb contundència i rigor de les classes política i empresarial enfront d’escàndols que afecten directament i demostrada la seva honorabilitat, i fins i tot l’evidència que, ni quan es guanya tot, el Fútbol Club Barcelona és ja l’exemple de civisme i catalanitat que l’havia portat a ser més que un club, està abocant al país, ja no al desànim del que tant se’n sent en Pujol, sinó a una autèntica i molt perillosa ‘italianització’ del sentir de l’opinió pública que fa que, a hores d’ara, molta gent pensi el que no és: que aquest és un país ple de lladres de guant blanc, que aquí val tot i que els poderosos tenen butlla durant anys i panys.
Evidentment aquesta idea és completament falsa i tan pretensiosament equivocada com la que mostrava a Catalunya com un paradís d’honestos prohoms i abnegats treballadors que conviuen en pau social; com si aquí tothom passés les tardes llegint ‘La muntanya màgica’ en lloc de mirar el ‘Sálvame’ i altres barbaritats a l’ús. Però que fan els poder públics per combatre amb eficàcia aquesta perillosa deriva típica de comentari anònim a internet, però que acaba quallant entre sectors especialment dèbils i mal informats de la població que conformen la infanteria del país real? Ben poc a banda de paraules i promeses tan buides que resulten poc o gens creïbles.
Contràriament a aquesta actitud poruga del món polític i públic, incloent-hi partits, institucions i empresaris, amb la qual tots pretenen salvar la seva pell sense carregar amb duresa contra el rival perquè saben que ells també tenen cua de palla, són els mitjans de comunicació els que, amb un treball rigorós i responsable, estan mostrant la realitat, per dura que sigui, i estan contribuint a desemmascarar la falsa idea que s’ha instal•lat al carrer de que Catalunya ha estat durant anys un campi qui pugui on tot ha valgut i on avui en dia ja no hi ha un pam de net.
Però els mitjans de comunicació no poden erigir-se en els protagonistes de la imprescindible regeneració de la vida local que tanqui l’esvoranc que hi ha ara mateix entre el país real i el fictici que avui representen polítics emmanillats, empresaris corruptes i prohoms delinquint com en les millors novel•les policíaques. No és el paper dels diaris ni el d’atiar el foc ni el de fer de bomber i, d’altra banda, prou feina tenen tots a capejar la crisi com poden.
Correspon als poders públics l’obligació de reconduir el desànim col•lectiu i de netejar amb contundència les seves cases fins que el ciutadà pugui recuperar la confiança amb les institucions que avui ha perdut amb dolor, però amb raó. Si no s’escomet una reacció decidida i urgent el país sencer corre el perill de que la ficció acabi desbordant la realitat, de que s’imposi la idea catastrofista, i fins ara poc combatuda argumentalment, de que el país està en ruïna moral i de que el paisatge més bonic de Catalunya deixi de ser l’imaginari noucentista en que encara creuen alguns i es converteixi en l’escenari de novel•la negra en que pensen molts.
Pina l’ofès
Les queixes de l’advocat de Jordi Montull a RAC 1 per la publicació en aquest diari de les declaracions de Millet són d’una perversitat infantil. Acusar els diaris de muntar un ‘circ Millet’ és ridícul, tan aquest com el seu representat són els delinqüents, no les víctimes tal i com Pina vol fer veure. Qui ha muntat el circ I genera alarma social són Millet i Montull, no ho oblidem.
Clamava Sellarès
Molt poca gent va voler escoltar mai en Miquel Sellarès quan anunciava, fa una vintena d’anys, dels desastres que pel partit, pel Govern i pel país ocasionaria el ‘sector negocis’, així el va batejar ell mateix, de Convergència. Lluís Prenafeta va aconseguir desplaçar-lo del cercle de proximitat a Pujol com va fer amb d’altres com l’ex-conseller Joaquim Ferré. Ara comença a sortir tot.
L’escletxa habitual entre el país oficial de polítics, empresaris, jutges, coneguts i saludats i el real, el de la gent que trepitja el carrer cada dia per buscar-se la vida, s’ha convertit en qüestió de setmanes en un esvoranc degut a la cadena d’escàndols que, sense estar estrictament relacionats entre si, han rebentat aquella idíl•lica i una mica poca-solta idea de que Catalunya era una mena de parnàs on tot anava com al millor dels mons.
La impunitat amb que un delinqüent confés com Fèlix Millet continua fent la seva vida normal, la incapacitat de reaccionar amb contundència i rigor de les classes política i empresarial enfront d’escàndols que afecten directament i demostrada la seva honorabilitat, i fins i tot l’evidència que, ni quan es guanya tot, el Fútbol Club Barcelona és ja l’exemple de civisme i catalanitat que l’havia portat a ser més que un club, està abocant al país, ja no al desànim del que tant se’n sent en Pujol, sinó a una autèntica i molt perillosa ‘italianització’ del sentir de l’opinió pública que fa que, a hores d’ara, molta gent pensi el que no és: que aquest és un país ple de lladres de guant blanc, que aquí val tot i que els poderosos tenen butlla durant anys i panys.
Evidentment aquesta idea és completament falsa i tan pretensiosament equivocada com la que mostrava a Catalunya com un paradís d’honestos prohoms i abnegats treballadors que conviuen en pau social; com si aquí tothom passés les tardes llegint ‘La muntanya màgica’ en lloc de mirar el ‘Sálvame’ i altres barbaritats a l’ús. Però que fan els poder públics per combatre amb eficàcia aquesta perillosa deriva típica de comentari anònim a internet, però que acaba quallant entre sectors especialment dèbils i mal informats de la població que conformen la infanteria del país real? Ben poc a banda de paraules i promeses tan buides que resulten poc o gens creïbles.
Contràriament a aquesta actitud poruga del món polític i públic, incloent-hi partits, institucions i empresaris, amb la qual tots pretenen salvar la seva pell sense carregar amb duresa contra el rival perquè saben que ells també tenen cua de palla, són els mitjans de comunicació els que, amb un treball rigorós i responsable, estan mostrant la realitat, per dura que sigui, i estan contribuint a desemmascarar la falsa idea que s’ha instal•lat al carrer de que Catalunya ha estat durant anys un campi qui pugui on tot ha valgut i on avui en dia ja no hi ha un pam de net.
Però els mitjans de comunicació no poden erigir-se en els protagonistes de la imprescindible regeneració de la vida local que tanqui l’esvoranc que hi ha ara mateix entre el país real i el fictici que avui representen polítics emmanillats, empresaris corruptes i prohoms delinquint com en les millors novel•les policíaques. No és el paper dels diaris ni el d’atiar el foc ni el de fer de bomber i, d’altra banda, prou feina tenen tots a capejar la crisi com poden.
Correspon als poders públics l’obligació de reconduir el desànim col•lectiu i de netejar amb contundència les seves cases fins que el ciutadà pugui recuperar la confiança amb les institucions que avui ha perdut amb dolor, però amb raó. Si no s’escomet una reacció decidida i urgent el país sencer corre el perill de que la ficció acabi desbordant la realitat, de que s’imposi la idea catastrofista, i fins ara poc combatuda argumentalment, de que el país està en ruïna moral i de que el paisatge més bonic de Catalunya deixi de ser l’imaginari noucentista en que encara creuen alguns i es converteixi en l’escenari de novel•la negra en que pensen molts.
Pina l’ofès
Les queixes de l’advocat de Jordi Montull a RAC 1 per la publicació en aquest diari de les declaracions de Millet són d’una perversitat infantil. Acusar els diaris de muntar un ‘circ Millet’ és ridícul, tan aquest com el seu representat són els delinqüents, no les víctimes tal i com Pina vol fer veure. Qui ha muntat el circ I genera alarma social són Millet i Montull, no ho oblidem.
Clamava Sellarès
Molt poca gent va voler escoltar mai en Miquel Sellarès quan anunciava, fa una vintena d’anys, dels desastres que pel partit, pel Govern i pel país ocasionaria el ‘sector negocis’, així el va batejar ell mateix, de Convergència. Lluís Prenafeta va aconseguir desplaçar-lo del cercle de proximitat a Pujol com va fer amb d’altres com l’ex-conseller Joaquim Ferré. Ara comença a sortir tot.
Etiquetas:
El Mundo / Cultura
Subscriure's a:
Missatges (Atom)