29/12/10

Sense pacte no hi ha pacte

Un pacte és arribar a un acord formal amb algú sobre uns punts determinats. Llavors, si no hi ha acord en les recomanacions al govern sobre el futur de les pensions, no hi ha pacte. Això és el que va passar ahir a la reunió del, ara mal dit, Pacto de Toledo.
I com que això no és un joc semàntic, potser que les forces polítiques representades en aquest àmbit de negociació tornin a seure-hi i es posin urgentment a treballar per buscar l’acord. Encara que s’hagin de menjar els raïms a taula.
Potser allargar l’edat de jubilació, cavall de batalla de sindicats i partits d’esquerres, en el fons no resol gran cosa. Potser arreglaria més la tresoreria si les pensions es calculessin sobre el que s’ha tributat al llarg de tota la vida laboral. I potser també ajudaria que s’acabés d’una vegada i per totes amb les jubilacions anticipades.
Aquestes dues mesures potser no són gens populars, però són justes. I tinc entès que en democràcia la justícia ha de fer prevaldre el be públic per damunt del particular. Exactament com en un pacte.

Dit a El Món a RAC 1 el 30 de Desembre de 2010

27/12/10

Un conte pel Suprem

La sentència sobre la llengua a l‘ensenyament que ha dictat el Tribunal Suprem va més enllà de la immersió: castigar el català a no ser res més que un idioma domèstic, per parlar en la intimitat, és condemnar-lo; perquè si el català no és prioritari a l’escola mai serà paritari al carrer. Per si els magistrats no ho entenen, els ho explico amb un conte real d’aires nadalencs.

Vaig conèixer M. a la mili i ens vam fer amics. No m’atreia la idea de fer el soldat, però no tenia ganes de podrir-me en una presó per insubmís, o sigui que vaig sojornar un any a Melilla amb càrrec als pressupostos de Defensa. En M. és d’Albacete. Treballava en arts gràfiques i estava molt enamorat de la seva L., amb qui uns temps després s’hi va casar.
A la caserna les bromes de gust més o menys dubtós sobre els catalans eren el pa de cada dia; fins i tot els sergents ens deien ‘polacos’ als catalans de la companyia amb tota naturalitat. Sempre em va sorprendre, per contra, que ningú no es mofés mai dels bascos. Per por, suposo. Els gallets ja ho tenen això.
Un cop vam llicenciar-nos i vam tornar a casa, en M. i jo ens vam anar escrivint. Ell seguia treballant mentre anava donant-li forma a la idea de casar-se amb la L, i jo escrivia i feia de periodista. No hi havia carta on no planifiquéssim visites mútues, però el dia a dia ens ho posava difícil. No va ser fins més de deu anys després quan em va anunciar que vindrien a Barcelona per veure com la ciutat s’estava engalanant de cara als JJ OO. Vindrien en tren i s’hostatjarien a casa d’uns cosins que vivien a la ciutat de feia anys.
A l’estació de Sants ens vam fondre en una abraçada fraternal i vam planificar l’estada. Jo m’havia agafat un parell de dies de festa, o sigui que els podia acompanyar a tots aquells llocs que els d’aquí només visitem quan rebem hostes: la Sagrada Família, l’aeri del port o la Pedrera.
Al meu amic el va sorprendre de seguida que els rètols de l’estació, els indicadors de circulació i tot de coses així estiguessin escrits en català. “És l’idioma propi d’aquí”, vaig dir-li. “Ja, però, quan us sentia parlar en català a la caserna pensava que ho fèieu per enyorança, per sentir-vos més a prop de casa, no sospitava que aquí tothom parlés en català”, va respondre’m. “Benvolgut M., que més voldria que aquí tothom parlés en català. El parlem uns quants, però ni de bon tros la majoria”. “Però si teniu escola i tele en català”, va replicar. “I tot i així la majoria no el parla mai ni quan t’hi dirigeixes en català”, vaig sentenciar.
Com que al conversa es va convertir en un si però no, en un vols dir o potser no i les vaguetats habituals que solen presidir aquesta mena de temes espinosos, li vaig proposar una prova: aquella nit sortiríem a sopar i a fer unes copes i jo només parlaria en català. I a l’endemà repetiríem la sortida però parlant exclusivament en castellà.
Evidentment les dues sortides van ser la cara i la creu. La primera nit va ser complicada i ben poc divertida. El primer cambrer em va etzibar un sec i mal educat “hableme en castellano”, el segon em va portar un cafè amb llet en lloc d’un cafè amb gel i el taxista, pensant-se que era italià, va intentar rifar-se’m anant a buscar el Paral•lel per dur-nos a la Guineueta.
La segona nit tot va anar com una seda. Tot se’ns va dirigir en castellà, el servei va ser amable i, fins i tot els catalanoparlants van canviar d’idioma sense problemes ni recances.
Una setmana després el mau amic va tornar a casa. A Sants, en sentir com anunciaven el seu tren en català i castellà, es va recordar de la nostra experiència: “Ho teniu fotut, Rafa”. “Sóc optimista. Confio que, amb el temps, s’entendrà que el català és un idioma en minoria a casa seva i que totes les institucions, els partits i la gent treballaran de forma solidària per equiparar l’ús de les dues llengües”.
El Talgo va arrencar feixugament. El meu amic em va dir adéu des de la finestra amb mirada cansada.

Jorge Herralde
En el context de concentració del poder editorial forçat més per la crisi que per les ànsies de dominar el mercat, Feltrinelli és potser el millor comprador que Anagrama podia trobar, i el procés gradual de fer-se amb el control de l’editorial barcelonina és la millor fórmula de venda. Aquesta sembla una bona manera de garantir que la línia editorial i la credibilitat es mantinguin.

José Manuel Blequa
En assumir la direcció de la RAE, el catedràtic de la UAB ha dit que “mai no ha estat perseguit a Catalunya per parlar el castellà, ans al contrari”, una circumstància que molta gent hauria de saber: No per canviar la seva actitud envers la llengua, que aquestes posicions tothom sap que són polítiques no lingüístiques, sinó per que la opinió pública sàpiga qui diu mentides i qui no.

26/12/10

L’efecte Mascarell

L’oferta de Mas a Mascarell te un triple efecte. Primer: fer visible amb claredat la idea del govern dels millors, perquè Mascarell és probablement el millor per a cultura. Segon: tal i com havia promès, i amb la mateixa idea que inspira la Casa Gran del Catalanisme, reunir independents al voltant del seu projecte polític, i quin independent més original qui tan podria ser conseller convergent com alcaldable socialista. I tercer: posar en valor el Departament de Cultura, una àrea que durant una colla d’anys havia estat l’aneguet lleig de la política institucional catalana.
Aquesta picada d’ull al gremi cultural, que li aportarà no poques simpaties entre creadors i artistes, contrasta amb la històrica malfiança que Pujol va tenir-hi durant tots els anys de govern.
Durant el breu període que va ser conseller Ferran Mascarell va promoure una gestió ambiciosa per donar resposta als reptes de la societat posant les polítiques per davant dels fets. Segur que a Artur Mas aquesta música li agrada. Ara, una altra cosa és que Mascarell se senti còmode dins un govern convergent.
I si no és en Mascarell, que sigui algú amb un perfil similar. Convé.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2010

23/12/10

A Cala Figuera

Vaig arribar a Cala Figuera un dia en que agost esllanguia trist i plujós. Xop i glaçat de carretera vaig acceptar de bon grat el cafè que em van oferir al bar de l’hotel senzill i confortable: uns apartaments blancs a una banda de la piscina, un bloc d’habitacions a l’altra i en mig la terrassa. La pluja havia desbaratat els plans dels turistes que, vençuts, passejaven senes esma pels carrerons que donen al port natural. Les onades bressolaven els llaguts amarrats.
Gràcies al mal temps vaig descobrir que aquell hotel era de la família de Blai Bonet. Dos dies de pluja van donar per converses, petites complicitats, com l’estada del poeta a Vilassar de Mar, i per rellegir-lo. Em van regalar la reedició, quaranta-cinc anys després, d’Haceldama’ (enSiola), amb un bellíssim pròleg de Damià Pons que una tarda em va portar a perdre’m pels carrers solitaris i calms de Santanyí.
Assegut a la mateix taula de la terrassa on ell seia cada matí a veure passar les hores, vaig pensar en com l’escriptor es riuria dels turistes desemparats pel mal temps, i en com el mar, revoltat, esquiu i indecent, li evocaria el seu propi cos de jove, convuls i arrogant. Com un personatge de ‘El Mar’ vaig buscar la vida per racons suats, lluny d’idees nobles. Abans de marxar, aquella agradable família també em va regalar un exemplar de El Mar (Tres i Quatre). Vaig decidir rellegir-lo durant la travessia en ferri.
Al cap de tres hores, quan després de fer un cafè vaig tornar a la butaca, el llibre ja no era al lloc. L’havia agafat un nen malparit i l’estava guixant i estripant-ne les pàgines sense mirament,. Vaig dirigir-me a la mare, una grassa llardosa. Em va dir que era d’ell, que se l’havia trobat. Li vaig arrabassar de les mans amb ràbia i li vaig dir de tot. Quan vaig arribar a casa vaig llegir uns versos de ‘Nova York’ (Columna): ‘Hi ha una afinitat entre el delinqüent i l’atracat..’ No tornaré a Cala Figuera.

Calaixos buits a CEDRO

El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO) ha eliminat les ajudes de caràcter social de que disposaven els autor: el suport per materials, tractaments i serveis sociosanitaris i altres ajudes de cobertura assistencial. La sentència del Tribunal europeu sobre la còpia privada, que posa en entredit el finançament del 20% a través de la recaptació de la compensació per còpia privada prevista l’article 155 de la Llei de la Propietat Intel•lectual, ha deixat l’entitat que representa els escriptors, editors i traductors, sense ni cinc de calaix. Es mantindrà la teleassistència per als més grans de 70 anys i gràcies.
Explico això perquè ho sàpiguen tots aquells que es pensen que, amb els dos cèntims que pagaven de més per la compra de cd’s verges, els escriptors i artistes feien orgies amb drogues i sexe. Lamento informar-los que CEDRO destinava una bona part dels diners a despeses assistencials, les mateixes que tenen cobertes els treballadors per compte aliè, els qui la seva empresa els tenen subscrita una mútua laboral o els treballadors públics.
Els qui es rabegen per la victòria de la seva cobdícia comercial, egoisme o simple barra poden estar tranquils: podran seguir robant els drets d’autor i la propietat intel•lectual a milers d’artistes, tenen el vist-i-plau dels tribunals (quants jutges ho deuen fer també?).
En aquest país la ignorància acabarà matant la creació cultural. Ignorància al carrer, ignorància als despatxos executius i ignorància als hemicicles legislatius. Tots plegats veuen al creador com una nosa social a qui, en el millor dels casos, cal suportar donant-li alguna pastanaga perquè s’entretingui i no molesti. En el pitjor dels casos...prefereixo no dir-ho.

20/12/10

Conflictes a la nova realitat

Les filtracions de Wikileaks van més enllà de la llibertat d’expressió, el dret, o no, a difondre informació confidencial o el paper del comunicador en la societat d’avui. El web de Julian Assange ha desfermat tal convulsió a la xarxa que potser la nova realitat encara no és prou madura per absorbir. El conflicte és obert i no hi existeix diplomàcia 2.0 capaç de resoldre’l.

No tinc clar si, a hores d’ara, el que sorprèn més a l’opinió pública de les filtracions de Wikileaks és la qualitat del que diuen, o la quantitat de coses que han arribat a saber rastrejant els ordinadors del departament d’estat americà. Passat l’estupor dels primers documents sobre la guerra d’Afganistan, on realment tothom hi queda galdosament retratat, la resta de filtracions han anat perdent interès estratègic fins arribar a nivells de bugaderia de perfil molt baix. Oferir com a informació les opinions d’ambaixadors i cònsols sobre governs locals serveix més per demostrar fins a on poden arribar Assange i companyia, que no pas per somoure les consciències globals contra el poder. Francament, Carod Rovira o Saura representen una quota tan residual de poder, que el que pensin d’ells a la Casa Banca no te interès. Una altra cosa seria que filtressin documents sobre els suposats assaigs clandestins de certs laboratoris farmacèutics o algunes inversions de la gran banca internacional. Un sol paper així si que te interès real.
En periodisme la llibertat d’expressió es mou en la prima ratlla que separa el deure d’informar i el dret a callar. Wikileaks no sap jugar amb aquesta lleu diferència i prefereix matar mosques a canonades. Si segueixen en aquesta línia el seu èxit acabarà sent també la seva pròpia perdició; els seus ‘scoops’ deixaran de ser noticia i, tret de que li passi alguna cosa a Assange, d’ells aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. El mercat de la informació és així de cruel.
El que és innegable és que l’actuació de Wikileaks ha convulsionat la xarxa removent tan els seus fràgils fonaments ètics com el precari equilibri de forces antagòniques que hi conviuen. L’activa aparició de grups contraris i favorables al portal d’Assange, el bloqueig de Visa o Master Card a les fonts de finançament dels activistes i l’atac a les pàgines d’aquestes companyies de col•lectius com Anonymous, han obert un front bèl•lic de dimensions imprevisibles. Ja no és l’atac dels hackers cabrejats amb la SGAE, és un conflicte global i amb molts fronts oberts que es poden multiplicar fins l’infinit. Estem davant el primer conflicte general a la nova realitat.
Amb major o menor èxit, la diplomàcia i les institucions supranacionals fan de mitjanceres dels conflictes que es donen al vell món que més o menys toca de peus a terra. En crisis la realitat encara no ha estat superada pel seu simulacre. La xarxa encara no és prou madura per absorbir per la via del diàleg els grans xocs d’interessos que s’hi produeixin. Sense una diplomàcia 2.0 el conflicte que s’ha obert entre defensors i detractors de Wikileaks es pot escampar com una taca d’oli.
Víctima d’un conflicte inherent a la seva pròpia essència, el de la difusió envers la confidencialitat i l’ètica sobre les formes d’accedir a les fonts, la xarxa és als límits de patir la seva primera guerra global. Si Suècia i els EE.UU. aconsegueixen capturar Assange el conflicte esclatarà. És d’esperar que els poders directament implicats hagin valorat si els convé aquesta nova forma de guerra oberta. No hi ha cap indicador que els faci guanyadors segurs. A la xarxa un Vietnam es pot reproduir amb enorme facilitat i anonimat. El caos d’un atac informàtic als centres neuràlgics de funcionament d’una societat (dels ministeris als bancs passant per la xarxa elèctrica) no seria una batalla de videojoc. Seria més real i perillosa que les filtracions de Wikileaks.
Qui recordarà llavors les opinions, gairebé anecdòtiques, d’un cònsol americà a Barcelona, sobre el tripartit?

Joan Morales
Sota la seva direcció la revista Descobrir Catalunya arriba al número 150 consolidant-se com la de major difusió de totes les publicacions de viatges editades a Catalunya. Per commemorar la fita s’ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona (fins al 27 de febrer) la mostra ‘El país de les emocions’, un recorregut per la història, les intimitats, el present i el futur de la publicació.

Jean Genet
Ahir va fer cent anys del naixement de l’autor de ‘Diari d’un lladre’, on relata la seva experiència l’any 1932 al barri Xino de Barcelona, sense que cap estament oficial hagi fet el mínim gest per recordar-lo. Tants anys després encara és incòmode Genet? O és que la cultura catalana, que tan se les dona de cosmopolita, en realitat segueix sent tan carca i llepafils com sempre.

19/12/10

Gran lenta velocitat

Ni diada històrica ni demostració de modernitat: la posada en marxa a mitges del TGV Figueres París només respon a la necessitat d’utilitzar el túnel del Pertús per no haver de pagar una indemnització multimilionària a la concessionària que l’ha fet. Per què us penseu que no hi van anar ni reis ni presidents? A penes dos alcaldes necessitats de vots i gràcies.
És la trista realitat de l’alta velocitat espanyola: trens que corren molt, però que només connecten la perifèria amb el centre per reforçar l’estructura mental, econòmica, fàctica i política del tronat centralisme espanyol que, així, es vesteix d’una falsa modernor que fa riure.
Trens caríssims i de rendibilitat impossible per anar d’enlloc al no res.
I mentrestant, les úniques línies amb lògica econòmica, europea i rendible: la que ha d’unir Lisboa amb França passant per Madrid i Barcelona, i el corredor del mediterrani, ni se sap quan estaran llestes. Llavors si que hi aniran reis i prínceps.
Per una hora i escaig d’estalvi no calia tanta parafernàlia. París continua estant lluny de Barcelona, molt més lluny del que els quilòmetres indiquen.

Dit a El Món a RAC 1 el 20 de desembre de 2010

16/12/10

El segle de Genet

Un lladre fa cent anys. Es diu Jean Genet, un dels escriptors més lliures i maleïts del segle XX. Es va comprometre amb els dèbils, va menysprear la cultura institucional i la hipocresia que la manté amb vida i va odiar els poderosos. Ho va pagar amb la presó i l’oblit oficials, però d’ell els seus lectors van aprendre a desprendre’s de la vanitat, l’oportunisme polític i a trencar amb l’escala de valors que, dreta i esquerra, consensuen per a poder controlar la societat, tal com diu Juan Goytisolo, un altre sospitós de ser lliure, a ‘Genet en el Raval’ (Galaxia Gutenberg).
A primers de la dècada dels trenta el jove Genet va viure al barri Xino de Barcelona. Ara, de sota l'asfalt aixecat del carrer Joaquim Costa, han aparegut les velles llambordes que va trepitjar Jean Genet en aquells temps de púrria i pixums de pidolaires.. Eren hores perdudes en pensions de mala mort, menjant les verdures podrides que llençaven les parades del mercat de Sant Antoni i prostituint-se a la Criolla. Dormint amb sis més en un mateix llit i compartint la seva existència amb la púrria humana que van fotografiar Joan Colom o Margaret Michaelis amb les seves Leica. Era aquesta la realitat de l’època.
D’aquells temps en va sortir la seva primera novel•la, ‘Diari d’un lladre’, (Ed. 62) una vertiginosa provocació del miserable de la condició humana. Llavors el barri era un perillós focus de tuberculosi. La vida dels desvalguts s’havia degradat fins a límits difícilment suportables i la sensació de sotsobra i desempara prenia forma per tot. Tan protegits com ens creiem.
Hi ha lladres que roben veritats que pensàvem extirpades dels nostres dies. Així de simple ho vol Genet. El seu relat pòstum, ‘Un captiu enamorat’, en una tan impagable com exhaurida edició catalana (Pòrtic) és un cruel testament de la injustícia del segle en el que va viure.

Treballar el planter

Si no ets Paul Auster, reunir a 300 persones en la presentació d’un llibre no és fàcil. I no tot ho fan els amics, mai no en tenim tants que responguin a una cita així; és cosa de treballar el planter i de moure cels i terra amb el facebook, el twiter, els blocs i els mèdia clàssics. Això és el que està fent Coia Valls per difondre la seva primera novel•la, ‘La princesa de Jade’ (Columna), premi Néstor Luján de novel•la històrica. Divendres passat van ser 300 els que van anar al tinglado número 2 del port de Tarragona, un espai cultural a tenir molt en compte, per veure que els suggerien Jordi Lara, Gisela Figueras, Alhazar, Jordi Cartañà, Josep Pedrals, Natàlia Soronellas i la pròpia autora. Vallderoures, Valls, Reus, Girona, Vic, Igualada i Montblanc van precedir la festa tarragonina. Si no hi vareu ser, encara podeu anar demà a Cervera (Tastalletres), el dia 21 a El racó de les paraules, de Sant Joan de Vilatorrada i el dia 22 a Més que lletres, de Martorell. I fins i tot en Jordi Crusats i en Jordi Lara n’han fet un curtmetratge.
L’any 551 dJC l’Emperador Justinià organitza una expedició per satisfer el gran desig de la seva esposa Teodora. Aquesta expedició es coneixerà segles després amb el nom de la ruta de la seda, i canviarà, no només les vides dels personatges, sinó el destí del món antic.
Amor, cobdícia i aventura. Si voleu un llibre per regalar a algú poc llegidor, o no, no dubteu a regalar-li ‘La Princesa de Jade’. S’hi enganxarà i potser mai més deixarà de ser lector. El planter s’ha de cuidar com ho fa la Coia.
I si aneu a http://laprincesadejade.wordpress.com podreu saber-ne més de la novel•la, la seva autora i de la gira 2010-2011 d’aquesta nova princesa.

La crisi no és excusa

Vincular la tragèdia d’Olot a la crisi amb la frivolitat amb que ho ha fet certa opinió pública, des de Internet a les barres dels bars, és un perillós prejudici. Pot ser una explicació d’un canvi de comportament, però mai el resultat necessari d’un fet. El llastimós crim múltiple d’ahir pot ser a causa d’una situació d’origen econòmic, però mai la conseqüència d’aquesta situació. Entendre-ho així és com interpretar que l’autor dels crims s’hi va veure forçadament empès per la mala situació econòmica i laboral; com si no hi hagués cap més sortida. Això, no només és una falsedat, sinó que crea alarma social.
Hi ha gent tan o més desesperada i no per això agafen una arma i es carreguen el primer hipotètic culpable de la seva situació que els surt al pas. Interpretar informativament que una cosa va estretament relacionada de forma seqüencial amb l’altra és una ximpleria.
El problema és com evitar-ho, és clar, perquè en l’imaginari de força gent la sortida endavant del criminal troba la justificació del desesper i la desempara d’aquesta cruel crisi que ens tenalla.
I si, la crisi és cruel i brama, però no per això es pot justificar la revenja.

Dit a El Món a RAC 1 el 16 de desembre de 2010

13/12/10

No anem be pel Nobel

Fa temps que s’ha apagat el debat sobre la conveniència de treballar per poder tenir algun dia un Nobel de literatura català i no entenc el perquè, sobretot ara que les traduccions han augmentat notablement i la projecció exterior es va consolidant. S’han oblidat aquesta mena d’ambicions? O són massa polítiques i no convé? Doncs recuperem-les. De matèria primera n’hi ha.
Per què no pensem en que Joan Francesc Mira, Joan Margarit, Jaume Cabré, Carme Riera, Màrius Sampere o Josep Mª Benet i Jornet podrien obtenir algun dia el Nobel de literatura? Tenen menys qualitat les seves obres que les de José Echegaray (1904), Juan Ramon Jiménez (1956) o Vicente Aleixandre (1977), per citar tres espanyols guardonats? El fet de que França hagi guanyat el Nobel de literatura en 14 ocasions, EE UU i Alemanya en 11, Regne Unit en 8, Suècia en 7, Itàlia i Espanya en 6 i la URSS en 5 indica amb claredat que aquestes són les millors literatures nacionals del món?
La conveniència o inconveniència política i la capacitat de pressió per via institucional o a través d’un lobby ajuden tan o més a guanyar el Nobel que la qualitat literària. No vull dir que els guanyadors de tan prestigiós premi no tinguin sengles obres sòlides, extraordinàries i mereixedores del reconeixement internacional, el que vull dir és que la narrativa de Cabré o la poesia de Margarit és tan universal, excel•lent, original, rica, inspirada i humanista (adjectius que ha fet servir el jurat per definir a molts dels guardonats), com la de la majoria de Nobel.
El Nobel per a la literatura catalana no és un problema de talent. He citat aquests noms, però no fa pas tants anys hom parlava de Baltasar Porcel o Miquel Martí i Pol com a bons candidats. En aquella època se’n parlava força de la idea de que les institucions i el món editorial treballessin conjuntament en aquest sentit. Llavors la promoció exterior de la cultura catalana a penes existia, l’institut Ramon Llull estava a les beceroles (o ni això), i de ser cultura convidada a Francfort no s’hi pensava ni en somnis.
Per què avui, després de la sonada presència firal, amb una institució dedicada exclusivament a exportar cultura catalana al món i amb un notable volum de traduccions d’obres literàries, com va demostrar la recent exposició ‘Ficcions enfora’, ja no es parla del Nobel?
Sorprèn que la idea del Nobel per a la literatura catalana s’hagi esvaït precisament durant aquests anys de tripartit, una època en que la Generalitat ha empès una important tasca de promoció exterior del país en tots els aspectes inclòs el cultural. Pot ser que els responsables d’empènyer un projecte d’aquesta índole, els successius dirigents de l’Institut Ramon Llull, no confiïn en la qualitat dels escriptors catalans. També pot ser que els abelleixi més esmerçar els seus esforços en Francfort o en donar a conèixer alguns poetes catalans a Nova York, que són projectes de dimensions i ressò molt diferents. Igualment pot succeir que el govern de la Generalitat hagi volgut evitar incomodar el govern espanyol amb un projecte d’aquesta mena, perquè és evident que amb la complicitat del govern de l’estat les possibilitats es multipliquen.
Sigui com sigui és tan rar com lamentable que la idea d’aconseguir algun dia un Nobel de literatura hagi desaparegut de l’imaginari de la cultura catalana i del país.
En un moment en que el prestigi tan interior com exterior de Catalunya, i fins i tot l’autoestima, estan per terra potser seria bo plantejar un objectiu d’aquest tipus. La matèria primera hi és i els instruments institucionals per a dur-ho a terme existeixen.
La cultura sempre mostra la cara més noble, civilitzada i sòlida d’un país. A Catalunya estem vivint una època en que necessitem rellançar aquesta imatge que històricament hem tingut i se’ns ha reconegut, però que darrerament resta amagada. Un Nobel per la literatura catalana te tant de negociació política com d’art. Els escriptors treballen, ara cal que ho faci la política.

Vargas Llosa
Fins i tot els genis tenen llacunes d’ignorància, pretesa o no. Que, en un discurs de primer rang, una personalitat com ell posi el nacionalisme català al costat d’altres d’autoritaris i violents perjudica greument a tots els catalans, nacionalistes o no. Exteriors, Cultura o Presidència de la Generalitat li haurien de dir que actituds d’aquesta mena no són dignes d’un premi Nobel.

Liu Xiaobo
"És negra nit i pedalo per la carretera deserta, m'aturo en un quiosc de cigarrets. Un cotxe em segueix, xoca contra la bicicleta, i un tros d'animal em subjecta. M'emmanillen, m'embenen els ulls i em tiren en un furgó policial que no va enlloc." El poema del Nobel denuncia la dictadura xinesa que, si ha arribat a tal grau de crueltat i fatxenderia, ha estat amb la connivència d’occident.

10/12/10

És negra nit i pedalo per la carretera deserta,
m'aturo en un quiosc de cigarrets.
Un cotxe em segueix, xoca contra la meva bicicleta,
i un tros d'animal em subjecta.
M'emmanillen, m'embenen els ulls
i em tiren en un furgó policial que no va enlloc.

Un instant tremolós, un parpelleig,
m’aboca a la consciència: encara sóc viu.

(...)

Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.

A part d’una mentida
no tinc res més.


Liu Xiaobo
Premi Nobel de la Pau 2010

poema escrit a la presó on compleix condemna per haver demanat reformes al sistema polític xinès per escrit i pacíficament. A la Xina, ni els drets huamns ni la llibertat d'expressió no es respecten. Ara mateix hi ha quaranta escriptors i activistes més empresonats per motius polítics.
La dictadura xinesa actúa amb tota arrogància, contundència i crueltat amb la complicitat d'occident, que només s'interessa per la capacitat econòmica del país. Heus aquí l'altra cara del capitalisme.

(poema publicat pel diari Ara)

9/12/10

La incerta ànima russa

El que més em va sorprendre dels russos era el molt que llegien. Podien tenir el rebost buit, però el pap sempre el duien ple d’històries i llibres. En aquells temps de penúries i incerteses, tot just sortits del cop d’estat contra Gorvaxov i en ple procés de venda del país als taurons del capitalisme, la gent solia anar pel carrer amb una bossa de plàstic per si trobaven algú que vengués alguna cosa de menjar, i amb un llibre pels llargs trajectes de metro o trolebús.
Sant Petersburg encara era llavors un conjunt de patis bruts, humits i plens de ferralla o runa, poblats per gats negres de mirada inquietant i on la fortor de greix envaïa la pituïtària fins negar qualsevol altra mena d’olor. Exactament com els que havia llegit a les descripcions de ‘Crim i càstig’ (Proa), la misèria de l’estudiant i la justificació moral del seu crim en una extraordinària traducció directa del rus feta per Andreu Nin. El debat amb la moral sempre omnipresent en els autors russos, com Tolstoi a ‘Anna Karenina’, o aquell relat de Txékhov sobre una bruixa a ‘L’estepa i altres narracions’ (Proa).
Poc a poc vaig entendre que el debat entre l’art, la vida o les idees i la moral és al centre d’allò que en diuen l’ànima russa; encara que atribueix la descoberta a l’òpera que Pere el Gran va portar a Sant Petersburg i que va donar compositors com Mússorgski o Rimski-Kórsakov.
Tot plegat tant incert com la mateixa existència del país en aquells llargs dies de bandes de mafiosos a trets pel carrer, joves prostitutes en les matinades blanques i cotxes de luxe a tocar de l’abjecta misèria. Després vaig viatjar amb l’Estrella Roja a Moscou. Tothom bevia Stolinskaia en aquell vagó mentre jo llegia Blaise Cendrars: “Era a Moscou, la ciutat dels mil-i-tres campanars i de les set estacions”. Buscava certituds. Vaig saber que no existien.

Multar els morosos

El nombre de llibres que els usuaris no tornen a les biblioteques va en augment. La majoria no en fan pas res, simplement s’obliden de que un dia van demanar un volum i mai no troben el moment d’anar-lo a tornar per molts avisos que el personal de la biblioteca els faci arribar. A Palafrugell han decidit acabar amb aquesta morositat ‘tansemenfotista’ La junta de govern del consistori ha requerit per escrit oficial a tots els morosos que tornin el document que en el seu dia s’els va deixar abans de deu dies. Si no ho fan s’els multara amb 30 euros per document no reotnrnat. Enguany el requeriment afecta a 57 veïns que tenen 127 documents (llibres, dvd’s o cd’s) que no tornen ni a la de tres.
El municipi del Baix Empordà va ser el pioner en prendre aquestamesura tan dràstica, la ha adopat ja en dues ocasions i ha aconseguit recuperar el 20% dels documents deixats. Per cert que un dels morosos era un antic regidor. La biblioteca de Palafrugell, que dirigeix la incansable Carme Fenoll, és també pionera en el préstec d’obres d’art. Altres biblioteques gironines, com les de Santa Cristina d’Aro i roses adopten també mesures similars.
L’èxit de la lectura pública no està exempt de problemes. A més dels llibres que no es tornen i dels que es roben, el personal és insuficient en la majoria d’instal·lacions pr atendre a totes les funcions. A més dels serveis de préstec, catalogació i assessorament, les biblioteques intenten ampliar els seus horaris d’obertura, han de resoldre els problemes inherents a la cridoria infantil i als mals modals d’alguns adolescents (quan no les baralles), i han d’organitzar activitats culturals (presentacions, clubs de lectura) que d’altra manera, no es farien mai.

7/12/10

Millorar, per què?

El conflicte no rau en la comprensió lectora ni en el càlcul, el conflicte rau en posar en valor el coneixement i el model econòmic d’aquest país.Per què millora Catalunya i Espanya en l’informe PISA? Perquè amb la crisi els estudiants tornen a les aules (a posar atenció al que s’explica, vull dir). És ara quan n’hi ha molts que pensen allò de: “·ai si hagués estudiat”. És ara quan hi ha pares dels que fins fa un parell d’anys li deien el fill que es busqués una feina i guanyés calés, que els diuen que estudiïn si volen sortir-se’n en a la vida. És ara que trona que tothom es recorda, no de santa Bàrbara, sinó de Sant Tomàs d’Aquinó. És ara que el model econòmic del totxo i derivats s’ha exhaurit que molta gent torna a valorar el coneixement.Però quan durarà aquesta bonança a les notes del PISA? El que trigui a haver-hi feina. I quina mena de feina hi haurà? La de tècnic o investigador? Prou que ho sabeu que no. No és aquest el model econòmic d’aquest país.
En catorze anys de fer classe a la universitat el meu fracàs més gran succeeix cada vegada que em trobo un antic estudiant que em diu que marxa a l'estranger a treballar, que aquí no hi ha res a fer. Cada any n'hi ha més d'aquests. A ells l'informe PISA no els te en compte.

Dit a El Món a RAC 1 el 7 de desembre de 2010

Unes quantes patates calentes

No és que l’equip d’en Tresserras no hagi fet la feina, n’ha fet molta, el que passa és que la Generalitat te amb la cultura un dèficit històric de gestió i pressupost mai no resolt per la malfiança de Pujol, el caos de Maragall i el desinterès de Montilla. Si, tal i com es diu, Fèlix Riera serà l’inquilí del Palau Marc, ja cal que es posi guants: hi ha coses que cremen.

Després d’una colla d’hostes de política erràtica o d’estada massa breu, des del primer dia que va ocupar el despatx de la Rambla Joan Manuel Tresserras ha estat un conseller actiu. Ha impulsat acords i normatives per tal d’ordenar sectors com el del circ, els museus, el cine o l’arqueologia, una feina lloable; però, errades a banda, no ha pogut sortir-se’n en dos temes que couen: aconseguir que Cultura arribi a tenir el 2 per cent del pressupost de la Generalitat, i reordenar compentencialment les diverses àrees del Departament afectades per la creació del Consell de les Arts (CoNCA), cosa que, crec, delata que a ell no li feia una gran il•lusió la creació d’aquest nou ens.
Si el futur conseller de Cultura vol consolidar per anys un Departament que, de tant en tant, el safareig polític el fa candidat a fusionar amb ves a saber amb qui, haurà d’actuar amb rigor i racionalització encara que cogui a alguns sectors, inclosos els seus.
Rigor per exigir, malgrat els temps que corren, una dotació pressupostària d’acord amb la importància de la producció cultural catalana, amb la seva representació en el PIB català i amb el valor afegit de representativitat que comporta per al gruix del país. A Palau se sentiran grinyols, però tenir un Departament de govern tan desatès com ho és ara no és la millor fórmula per aconseguir que la cultura deixi de ser aquesta mena de rèmora amb que és vista des d’alguns sectors socials i polítics, i ocupi el lloc que li correspon en el procés de construcció del país. Vull dir que no estic demanant més diners per a subvencions, estic proposant un nivell pressupostari que permeti crear les infraestructures necessàries, les formes de gestió i el suport que calgui perquè la cultura passi a ser un element actiu en la societat catalana i recuperi el prestigi perdut.
El futur conseller també haurà de treballar intensament per racionalitzar el funcionament de l’administració. La creació del CoNCA ha capgirat un organigrama que funcionava. Però per por a provocar la revolta de certs sectors no s’ha tocat res. Que fer amb la Institució de les Lletres Catalanes, per exemple? Hi ha un projecte difús de convertir-la en una mena de ‘literaturhaus’, però de moment el més calent és a l’aigüera i amb el pressupost ridícul que te no crec que estigui en disposició de convertir-se en res més que pols. Qui ha de gestionar certs ajuts? Els editors malden per que tot passi a l’ICIC buidant la Institució, músics i productors d’arts escèniques demanen que no es toqui l’Institut d’indústries Culturals. Però, llavors, on es posen les fronteres entre l’ICIC i el CoNCA? Aprovarà el nou conseller el contracte-programa que negociava aquest ens amb el Departament? O el futur hoste del Palau Marc porta a la cartera l’incòmode encàrrec de liquidar el Consell de les Arts amb una mort lenta per inanició com en el seu temps es va fer amb el famós Pacte Cultural?
I les relacions amb l’ajuntament de Barcelona? Tornaran a la guerra freda o s’esperarà a veure que passa a les municipals? I amb les Diputacions i la resta de municipis del país? Caldrà esperar 30 anys més per resoldre la duplicitat de xarxes culturals com passava amb les biblioteques?
Ja se que són moltes preguntes per a cap resposta, però les patates calentes ja ho tenen això: tens molta gana, però cremen, i no saps que fer...fins que els claves queixalada. Llavors et pots socarrimar el paladar, o aguantar l’embranzida i a veure que passa. A la cultura catalana li cal un conseller resistent a les altes temperatures.

Bardem / Iñárritu
La Barcelona que fa olor de pixums i suor torna a les pantalles amb ‘Biutiful’. No és que la ciutat real sigui només aquesta, però la imatge que les institucions s’havien esforçat en donar els darrers anys havia creat una visió esquizofrènica. Amb l’estrena d’aquesta peli Barcelona torna a mostrar la cara B. La A la vam tenir amb Woody Allen, la mescla de les dues és la ciutat real.

Tiffany’s
Si no hi podeu comprar, com a mínim ja podeu anar a esmorzar a l’aparador de Tiffany’s de matinada com va fer Audrey Hepbrun a la peli homònima segons va escriure Truman Capote. Les crisis no ho són mai per tothom, sinó ja que en faran dels 360 metres quadrats de botiga inaugurada aquesta setmana a l’hotel Mandarin Oriental. Ara només falta que aquest Tiffany’s tingui qui li escrigui.

2/12/10

Estranys a tot arreu

Rellegir ‘L’étranger’ (‘L’estrany’, ed. Proa) en una habitació sòrdida d’un hospital públic, esperant el darrer panteix del moribund, sentint ja en pròpia pell la sensació d’allunyar-se de tot i de tothom just després de la definitiva alenada agònica. En un instant recordar vagament la melodia de ‘Killing an Arab’, el tema que The Cure van fer inspirant-se en Camus, i esperar l’albada, pàgina a pàgina, per descobrir de quina manera la mort ens fa insignificants, petits, dèbils i totalment intranscendents.
La condició humana és fràgil i miserable. El llast intel·lectual que deixa en l’ésser humà el pacte emocional i absolut amb déu, la història o la raó contribueix inexorablement a que qualsevol esforç per trobar un sentit a l'univers acabi fracassant de forma irremeiable, fent així de l’existència el més absurd dels actes humans. La lectura de Le ‘Mythe de Sisyphe’ (Gallimard, Fólio), entesa a mitges però fonamentalment vàlida per la seva claredat expositiva, va empènyer una colla de joves confusos i erràtics cap a una actitud de revolta potser més estètica i romàntica, com va acusar Sartre a Camus, però fonamentalment honesta, políticament plausible i, sobretot, que els allunyés tant de les contradiccions amb la idea amb la que havien pactat, com de les dubtoses seguretats d’altres abstraccions.
L’autèntic humanisme potser te un punt d’ingenu. Camus va morir massa jove per poder-se defensar de l’apropiació indeguda a la que està sotmesa la seva obra. Ara, mig segle després de que el cotxe de Michel Gallimard s’estampés contra un plàtan prop de Villeneuve-la-Guyard, amagats darrera l’ombra de Bernard-Henri Lévy, el més pragmàtic pensador conservador contemporani, els propagandistes d’un neoliberalisme retòricament xaró, es parapeten darrera la seva interpretació de Camus per seguir disparant damunt els estranys.

SOS a Perpinyà

La llibreria catalana de Perpinyà està en perill. Als problemes inherents a la crisi s’hi afegeixen problemes amb la propietat del local per la finalització del contracte. És per això que el propietari, en Joan Miquel Touron, ha llençar un S.O.S. demanant ajuda a lectors i clients habituals. Touron proposa que comprem un exemplar d’un llibre que només es comercialitza a la Catalunya del Nord. Porta per títol ‘Ginesta pels morts’ (ed. Mare Nostrum), i el seu autor és l’Agustí Vehí, sotsinspector de la policia local de Figueres i doctor en història. És una novel•la negra protagonitzada per un sergent de Mossos destinat a l’Alt Empordà. Allà haura d’investigar un seguit de crims que convulsionen la vida del país.
El preu del volum és de 12 euros que podeu fer efectius enviarnt-li un xec o fent un ingrés bancari. Joan Miquel Touron assegura que, només que la meitat dels amics del Facebook ‘Salvem la llibreria catalana’ comprin el llibre, la botiga estarà salvada. La llibreria està situada al número 7 de la plaça Joan Payrà de la capital del Rosselló.
Nascuda del Grup Cultural de la Joventut Catalana, el 1981 la llibreria va començar essent una parada de llibres dalt d’un camió. Aviat es va instal•lar al local del centre cultural català, i poc després va tenir el seu primer espai propi a la plaça dels Peluts. L’any 1986 es va convertir en un comerç normal instal•lant-se a la seu actual i distribuint llibres a tot França a més de a la botigua i d’oferir l’espai per a presentacions de llibres i activitats culturals.
Si la llibreria hagués de tancar la cultura catalana faria un greu pas enrrera a les comarques del Nord. Confiar en els llibres en català de la FNAC allà és pura entelèquia.