25/6/16

L'estripada. Deslliureu-nos dels jutges

A mi el que més m'espanta de tot això de l'Oficina Antifrau és que aquest individu que la dirigeix sigui jutge, o sigui: representant d'un dels poders que sustenta l'estat democràtic. I no només m'espanta perquè ens ha demostrat ser absolutament submís a l'executiu, que això tampoc no ens sorprèn, sinó perquè, gent com ell, per moltes menys de les barbaritats, insults, menyspreu als representants populars, grolleries i vexacions que ha deixat anar avui al Parlament, ens empaperarien i ens enviarien a la cangrí. Deslliureu-nos del mal de creuar-nos amb jutges com aquest.
A tot això, després de les cafrades que ha dit, ha tingut el seu minut d'or quan ha presumit de saber d'ètica perquè, diu, fa anys que la practica en la seva feina.
A veure, si l'ètica que practica aquest home és la Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven deures i obligacions, francament: o s'ha equivocat de concepte o desconeix el significat de les paraules; greu en un jutge.
En fi, avui és nit de petardos. Amb tot el significat simbòlic.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


24/6/16



per carrers obscurs van estar buscant a Déu en el seu propi camí
i salvar la nit del seu plor...
del seu plor...

Cemeteries of London.- Coldplay

23/6/16

Premi Ferran Canyameres de novel·la negra

D'esquerra a dreta: Marina Llansana, el guanyador, amb cara d'empanat, Anna Carol i Xavier Ordeix.
Amb la novel·la Tros, l'escriptor Rafael Vallbona ha guanyat el XXV Premi Ferran Canyameres de novel·la policíaca, d'intriga o misteri, que convoca Òmnium Cultural de Terrassa i publica Pagès editors. El veredicte del jurat es va fer públic dimecres al vespre a la Nit del Misteri, a la Jazz Cava de Terrassa.
A mig camí entre Cormac McCarthy, A sang freda i els westerns de John Ford, Tros és un relat on, en una sola nit, es resolen els interrogants de diverses vides. Tot passa en un triangle de pobles perduts entre el Segrià sec i les Garrigues. Pur tex-mex: el vell s'ha quedat vidu, el sometent surt de patrulla per evitar els robatoris a les finques i a la policia no li fa gens de gràcia. I la boira ho tenyeix tot de desolació i basarda.
El Premi Ferran Canyameres és el més antic i amb més dotació econòmica dels premis de novel·la negra en català. El guardó està dedicat a la memòria de qui fou escriptor, editor i traductor, entre d'altres, de Georges Simenon. Juntament amb Rafael Tasis, el terrassenc Canyameres va ser un dels introductors de la novel·la policíaca a Catalunya.
El premi està dotat amb 5.500 euros, i la publicarà cap a finals d'any l'editorial lleidatana Pagès editors. L'anterior edició del premi la va guanyar l'escriptor i professor Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), amb l'obra titulada Pacte de silenci.


Coneixement i negoci

Ara que, per fi, periodistes i polítics s'ha adonat que Sònar no és un festival de música, cal que marqui amb claredat el nou paradigma per no marejar més la gent de pensament rectilini i dotar de lògica racional a aquesta fusió de música, creativitat i tecnologia que ha d'aportar als assistents l'aprenentatge del món que Brian Eno reclama per a l'art. Sònar +D, autèntic motor de capteniment cap al futur, ha de trobar el punt d'equidistància entre negoci i art. És qüestió d'ajustos.
Els 4700 acreditats al Sònar +D, hauran estat molt feliços de participar i difondre el seus projectes; però d'art n'hi ha hagut poc. Hi ha hagut enginy i talent (és a dir: idees i capacitat de promoure-les), però al públic comú que voltava pels pavellons de Montjuïc, a no ser que fossin especialistes, tot plegat els ha aportat poc plus de coneixement. Si Sònar +D és l'avantguarda, ha d'aportar altes dosis d'art innovador i experimental perquè sigui motor d'aprenentatge del món per a tothom que hi participi, tal i com, encertadament, volen els organitzadors. No és fàcil la mutació de la diversió al coneixement que està fent Sònar, ho entenc. Per això cal vigilar en no descuidar cap de les potes sobre les que han d'assentar el nou model d'oferta perquè creixi en equilibri. L'eclecticisme de la proposta musical és una excel·lent base sobre la que bastir nous formats de creacions artístiques. Propostes, si pot ser, que no siguin de dubtós calat ètic com Eartworks, pagat per una empresa que fa negoci, precisament, d'alterar artificialment les entranyes de la terra.
I posats a proposar, que facin netejar els vells pavellons de Motnjuïc, i que al partner cerveser no alteri el preu entre el dia i la nit.


16/6/16

Viladecans interpreta Martí i Pol

Després de l'èxit rotund interpretant els poemes d'Espriu, Joan Pere Viladecans treballa en un projecte similar a partir d'una antologia de Martí i Pol que ha elaborat Àlex Broch. L'obra l'editarà Enciclopèdia Catalana, com l'anterior, també tindrà una edició de bibliòfil i una de col·leccionista (amb uns complexos gravats en tècnica mixta que fa Tinta Invisible), i te previst publicar-se el setembre. Poc estiuejarà en Viladecans.
Tot i que Enciclopèdia no sol repetir artista en aquests projectes, els responsables de l'editorial han valorat tant l'èxit del llibre d'Espriu com la trajectòria del pintor. Als setanta en Joan Pere va il·lustrar la popular col·lecció de poesia de Llibres del Mall. Va pintar les portades de l'obra completa del poeta de Roda i, més simbòlic, la d'Estimada Marta, el seu poemari més popular i un dels més venuts en català de tots els temps. Viladecans ha pintat també d'Edgar Allan Poe en dos extraordinaris volums de Cercle de Lectors, i una recuperada obra de 1978 serà la portada del primer llibre dels renascuts Quaderns de la Font del Cargol. L'artista, que ja li agrada treballar una mica sota pressió d'agenda, està encantat amb la llibertat creativa absoluta que te per part d'Enciclopèdia, i assegura que l'obra serà excepcional.
Vivim una època de fatuïtat absoluta. Amb l'excusa de vendre el que sigui: llibres, teatre o cerveses), els mèdia s'omplen la boca anunciant excel·lents projectes culturals que, en realitat, són productes vanitosos i sense més valor que el de vendre's a pes. És per això que parlar d'obres com aquesta s'ha convertit en una raresa. Per sort, una raresa que dignifica la cultura, ens recorda que no tot és fum i ens salva de tanta misèria.


14/6/16

Nil Bohigas, la vida es seguir subiendo

'Cuando llegues a la cima de la montaña sigue subiendo', dice un proverbio budista muy popular entre los escaladores. En eso debían pensar Nil Bohigas y Enric Lucas, dos viejos colegas de la tribu de escaladores catalanes New Wave que en los setenta cosían a buriles Montserrat, cada una de las siete noches que se pasaron colgados de la pared del Anapurna. Eligieron la cara sur del Anapurna Central porqué el permiso del gobierno del Nepal fue el que llegó primero y porqué es una montaña espectacular. Se plantaron frente a la pared sin saber como subirían y, sin proponérselo, revolucionaron la escalada, atacando en estilo alpino. "Era un poco más alta que las demás", pero hicieron lo mismo: seguir subiendo tras llegar a la cima. Era 1984, y esa ascensión supuso un hito mundial en la escalada nunca repetido. Nil Bohigas (Barcelona 1958) falleció ayer repentinamente por causas aún no esclarecidas, pero sigue subiendo. Siempre hay cimas.
Con 15 años Nil Bohigas se inició en la escalada en los Cingles de Bertí y en las rocas y agujas de Montserrat, como todo el mundo en Catalunya. De ahí pasó al Pedraforca mítico donde Luis Estasen creó la escalada moderna. Con su hermano Néstor, Toni García, Ricard Herrero, Enric Lucas y otros abrió varias vías en todas esas montañas. De ahí saltó a los Alpes, claro, donde en 1983, y ya con Lucas, encadenan la Aguja Blanca de Puetérey con el Frêney, el pilar central del Mont Blanc, en tres días. Al año siguiente intenta una invernal a la cara norte del Eiger y han de ser rescatados.
En 1982 conquistó la cima norte del Sraghrar Peak (7.349) y en el 83 y el 85 intentó sin éxito el Everest por la arista Norte. Fue junto al legendario Conrad Blanc con quién, en 1988, alcanzó el techo del mundo. Su currículum fue espectacular: escaladas solitarias al Baruntse, al Chu-Polu y al Pethange, dos intentos junto a su hermano de hacer la Torre Asgard, en la isla de Baffin (Canadà), un monolito con una impresionante pared de 800 metros de desnivel, además de diversas exploraciones en el Ártico. Así, en 1991 se convirtió en el primer español en llegar al Polo Norte Magnético tras recorrer 770 quilómetros en 78 días, y al año siguiente intentó llegar al Polo Norte geográfico.
En 1988 Nil Bohigas ya fue precursor de los deportes de aventura al límite al lanzarse en parapente desde la arista oeste del Everest (7.300 metros). Los años noventa trajeron las pruebas de ultrafondo en montaña y los deportes de aventura y Bohigas estuvo diseñando las pruebas precursoras como Raiverd, prueba pionera en la conjunción de diversas especialidades de la montaña. Para poner en marcha este tipo de eventos, Nil y su hermano Néstor fundaron No Límit, empresa dedicada a promover y organizar este tipo de actividades. Y es que, como dice el popular proverbio montañero vasco: 'Non goga, han zangoa' / 'Donde van tus pensamientos van tus pasos'. Nil Bohigas lo entendió siempre así.


12/6/16

Una oportunitat per a la comarca

En aquesta lenta i anguniosa recuperació que no arriba del tot, el Maresme s'hi juga el futur de les pròximes dècades. I en aquest procés que les instàncies públiques i privades han de conformar de forma col·lectiva i unitària, la cultura hi té un paper fonamental. Només reconstruint la malmesa personalitat el territori pot optar a una posició de privilegi per als nous temps, que no tindran com a vèrtex velles fórmules especulatives: la creativitat serà el motor de la història a venir.
La cultura no és una cosa aliena, ni un luxe, ni un llast. És allò que configura la nostra quotidianitat obrint-nos les portes al coneixement, a la creació i implantació de projectes. La cultura no és accessòria, és definitòria i, per tant diversa. I la diferència enriqueix, és la benzina del progrés.
El Maresme és una de les comarques més dinàmiques de Catalunya. Fins i tot en el conjunt dels anys més durs de crisi (2010 a 2014) la població ha crescut per damunt de la mitjana del país; senyal ineludible del vigor. Aquest capital humà és ric, divers i jove. Té força creativa i busca consolidar una idea vital i personal en el marc d'una empresa comuna. La comarca disposa d'elements suficients per poder liderar nous projectes que la situïn en llocs de privilegi de l'arc Mediterrani Occidental.
En la construcció d'una comarca de progrés social, econòmic i ambiental, la cultura hi tindrà un paper central. Per això des d'ara cal crear les condicions perquè les energies culturals puguin desplegar-se amb potència i es projectin en tots els àmbits de la vida.
En primer lloc Mataró ha de recuperar la voluntat de ser capital. La seva inqüestionable força interna es dissol en no-res si no exerceix la capitalitat. És una potència en art, literatura, tradicions i patrimoni; té algunes de les millors infraestructures de cultura (Tecnocampus, Museu, MAC, biblioteques) i la mida per irradiar cultura a tot el país. Però si Mataró ha de liderar, la resta de ciutats i pobles li han de reconèixer aquesta posició sense recels, i així crear una generosa sinergia capaç de conformar una única 'marca Maresme'. La comarca també necessita una capital capaç d'agombolar esforços i projectar-los. Un territori sense una gran ciutat és només terra de pas, un no mand's land.
La cultura atorga plenitud a la vida. Cap projecte polític no té sentit si no fa de la cultura un eix central. L'administració ha d'acompanyar les iniciatives de creadors, agents i indústries culturals i posar a l'abast els estris necessaris perquè la interactuació arribi a la societat. El cas invers és tancar-se, consumir-se com brasa inútil.
Ara que hi ha tres personalitats de prestigi al davant dels principals consistoris (David Bote a Mataró, Miquel Buch a Premià de Mar i Montserrat Candini a Calella), tenim una oportunitat per dotar la cultura de capacitat d'acció, d'alçada de mires, d'ambició, i posar-la al davant del procés de reconstrucció de la personalitat que ha de portar el Maresme a les millors expectatives socials i econòmiques per als propers anys. La gent hi creu, bé que creixem.


10/6/16

L'estripada. Sant tornem-hi (i pagueu la festa)

Bones noticies per començar la campanya: segons el CIS tot quedarà igual. És a dir: o hi ha gran pacte PP-PSOE, què són els únics que sumen, o haurem d'anar a votar per tercera vegada. La Unió Europea, el poder financer i algun diari de Madrid que ha engegat una croada moral per salvar Espanya es deuen estar fregant les mans. Les cases d'apostes no faran ni cinc perquè la cosa estava cantada, i vostès i jo haurem pagat una altra campanya electoral per a res.
Un dineral llençat, com si sobrés.
Parlem d'això. S'estén la idea de que el 26-J és la segona volta del 20-D. Primer ho deia Pablo Iglesias, i ara ho diuen tots per esmorteir el mosqueig que portem els ciutadans. Però de segona volta res. En una segona volta no hi ha una altra campanya, amb nous espais electorals, més cartells i trameses postals, globus, tanques i espots. Això no és una segona volta, que no ens prenguin el pel. Això és una repetició producte de la incapacitat política de la classe política.
Els faig una proposta. Com que a partir de mitjanit la llibertat d'informació política als mitjans públics queda segrestada, que els sembla si vostès que ens escolten es converteixen avui en protagonistes de l'antena i estripen el que considerin oportú d'aquesta nova-vella campanya electoral que comença d'aquí una estona?
Vostès diran. Però estripin, eh?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

9/6/16

Torna el teatre

Abandonat pels grans editors, el teatre gairebé havia desaparegut de les llibreries, tret d'algun clàssic o de llampants estrenes del TCN. Dos joves segelles dinàmics, Comanegra i Males herbes, s'han proposat rescabalar-nos d'aquesta anomalia, una més de la llarga llista d'irregularitats de l'edició en català. Amb la col·lecció Petjades, Males herbes vol rescatar el teatre com a gènere literari. Obres de pes i teatre contemporani on el text tingui una dimensió potent són els seus objectius. Debuten amb 'Els nens feliços', de Jordi Miralles. Del bracet de l'Institut del Teatre, Comanegra engega Dramaticles, una marca on publicar teatre d'ara i de sempre. 'Sis personatges en cerca d'autor', de Pirandello és el debut.
Si ens atenem a l'èxit de taquilla i al reconeixement interior i internacional, el teatre és el gènere amb més projecció a la literatura catalana d'avui. És de suposar que ambdós editors han fet aquesta anàlisi abans d'embarcar-se en aquestes col·leccions, tot i que també és simptomàtic que les dues iniciatives hagin coincidit gairebé en el temps. Això vol dir que alguna cosa passa: a) que albiren una certa demanda dels lectors, b) que tenen la suficient capacitat d'aventura empresarial i cultural per embarcar-se en un projecte així o c) que hi ha una mica de tot, que és el que hauria de ser una editorial, perquè no és el mateix que una fàbrica gibrells de plàstic (amb tots els respectes per als fabricants d'aquests productes).
A finals dels setanta l'edició de teatre en col·leccions com El Galliner va fer lectors i espectadors; dues coses en una. Avui, que sembla que hi ha força més espectadors que lectors, potser una pota pot ajudar l'altra i així tots coixejaríem menys.


2/6/16

Coses de Bacanàrdia

En Ventura Ametller va ser un escriptor empordanès que va viure mitja vida a Mataró fent de veterinari. Un podria pensar en el típic personatge contradictori d'aquest país de contradiccions que ell va batejar amb el nom de Bacanàrdia a Summa kaòtica i Resta kaòtica, dues novel·les on la bis irònica del surrealisme empordanès es barreja amb la cruesa expressionista capaç de convertir el món en una successió d'arbres retorçats de Soutine. Però en Ventura no en tenia res de contradictori, ni busca-raons. Es va fer escriptor gràcies a uns certs ànims d'Espriu i Pla, va publicar cinc llibres amb l'ajuda d'en Valerià Pujol, i la seva ingent obra original, exògena i polièdrica s'ha convertit en lectura de culte, que és el foc a que estan destinades les peces úniques. Dit això, els qui el vam conèixer el recordem com una persona afable, intel·ligentíssima i gens fàtua.
Amb motiu dels 30 anys de la primera edició de Summa kaòtica, la família i la ciutat de Mataró li estan dedicant tot d'actes acadèmics que van començar amb una taula rodona francament mediocre i que porta cua en crítiques i sagnants retrets en articles periodístics; petiteses de Bacanàrdia, res que importés Ametller més enllà de fer-ne una lletania irònica en un episodi menor. Per sort la segona taula va estar a l'alçada de l'autor i la seva obra. No es preveuen diatribes a les ponderades i documentades intervencions d'Anna Maria Corredor, Albert Calls, Marta Puigventós i, sobretot, Blanca Codina. La Blanca és una jove que ha fet una geolocalització comentada i anotada de tots els topònims de l'obra del seu avi que ell desfigurava i estrafeia. Una feinada intel·ligent que va exposar de forma molt afable i modesta; gran. Com en Ventura.