Jaume Fuster, l'escriptor sense límits

En Jaume Fuster va ser el primer autor en català professional i popular. Als vint anys de mort, un llibre i una taula a BCNegra el rescaten de l'oblit.

Si be Rafael Tasis (1906-1966) i Manuel de Pedrolo (1918-1990) són els patriarques de la novel·la negra i la literatura popular en català, Jaume Fuster (1945-1998) n'és el pare. Tasis i Pedrolo escriuen en temps difícils, gairebé sense lectors ni sistema editorial i crític capaç de defensar els seus postulats. Jaume Fuster en recull el llegat fundacional i articula un discurs literari i professional que el situa, amb tot el dret, com a capdavanter dels escriptors catalans contemporanis. El mateix Pedrolo ho diu havent llegit la seva primera novel·la, 'De mica en mica s'omple la pica': "Jaume Fuster no és tan sols un barbut (n'hi ha molts), sinó un escriptor amb tota la barba (i n'hi ha pocs). Des d'ara ja direm que d'obres com De mica en m ica... en volem més". Publicada el 1972 després de superar els entrebancs de la censura, aquesta novel·la encara ara és al catàleg d'edicions 62.

Aquesta és la tesi central de bona part de l'obra crítica d'Àlex Martín (Barcelona 1974), professor a la universitat de Salamanca, especialista en gènere negre i literatura popular, organitzador del Congreso de novela y cine negro, director de la col·lecció Crims.cat i autor de 'Jaume Fuster, gènere negre sense límits' (Alrevés), on desenvolupa aquesta idea ja apuntada als anteriors llibres: 'Rafael Tasis, novel·lista policíac' i 'La cua de Palla: retrat en groc i negre', escrit amb Jordi Canal i ara reeditat.

Fuster te clar des de jove que vol dedicar-se professionalment a escriure. El 1966 ja col·labora a Presència, i l'any següent publica 'Breu història del teatre català'. De la mili a les illes només en treu de bo l'amor de na Maria Antònia Oliver, que des de llavors es converteix en companya de vida i de literatura. Ells dos són artífex i representants genuïns de la idea de l'ofici d'escriure en català com a forma de guanyar-se la vida. I en Jaume entén que la jove estructura editorial i de premsa que existeix al tombar els anys 70, és l'instrument amb el qual construir un projecte de literatura popular, moderna i social dirigida a un ampli sector de lectors, molts dels quals encara no saben que aviat llegiran en català. Després d'un primer assaig amb 'Abans del foc', 'De mica en mica...' ja porta venuts més de 200 mil exemplars. L'herència de Tasis i Pedrolo està recollida, ara cal posar-la en consonància amb els nous temps.

'Tarda sessió continua, 3.45' (1976), 'La corona valenciana' (1982), 'Les claus de vidre' (1984) 'Sota el signe de Sagitari' i 'Quan traslladeu el meu fèretre' (1987), 'Vida de gos i altres claus de vidre' (1989) i 'Micmac' i 'Anna i el detectiu' (1993), son les altres novel·les policíaques, que Àlex Martín ha agrupat en cicles (Enric Vidal, Lluís Arquer, homenatges o experimental), segons el protagonistes o l'aspecte formal), al llibre. Aquestes obres, junt amb les de gènere fantàstic: 'Cròniques del món conegut' (trilogia 1983 i 1993), 'L'illa de les tres taronges' (1983), 'L'anell de ferro' (1985), 'La matèria dels somnis' (1986) i 'el jardí de els palmeres' (1993), el consagren com a un escriptor popular, molt llegit i molt ben valorat per la crítica. I el 1979, la cirereta, membre del col·lectiu Ofèlia dracs, que guanya el premi la Sonrisa Vertical. Aquell any comença també a fer una vasta producció de guions per a cinema i televisió, que el permet consolidar-se com a escriptor professional i modern, com els de qualsevol cultura normal. No es pot dir que la catalana sigui una cultura normal del tot, però en Jaume hi creu, és qui primer l'explora, i se'n surt.

Conscient de que cal una plataforma que permeti que sorgeixin més professionals de l'escriptura en català, a redós del Congrés de Cultura el 1977 impulsa la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El 1997 en Jaume és un escriptor d'enorme prestigi. Acaba de publicar 'La mort de Guillem', relat real sobre l'assassinat d'un jove independentista valencià a mans de l'extrema dreta i exemple de nou periodisme. Sense haver estudiat mai a la universitat, les facultats el reclamen. Ve a Blanquerna per parlar d'aquest llibre i els estudiants veuen la llum professional en mig de tanta foscor. Pateix per na Maria Antònia, li cal un trasplantament de cor. Porta un incipient mòbil que no apaga mai, en qualsevol moment el poden avisar. Dos mesos després és ell qui mor fulminat per un càncer.

I, poc a poc, l'oblit, del qual ara el llibre d'Àlex Martín el rescata. Quants lectors han llegit a qui dona nom a la biblioteca més gran de Barcelona?

Temporada negra

Impulsada per festivals, autors i col·leccions, la literatura negra desvetlla passions lectores; i l'hivern n'és temporada alta. Una setmana abans de BCNegra, la siena edició de Tiana negra ha consolidat el festival en tots els aspectes: programa atractiu i ben organitzat, públic nombrós, una llibreria excel·lent i moltes novetats que han sortit coincidint amb el festival pioner de la negra catalana. Anem per parts. Sebastià Bennasar es multiplica. Ha dirigit Tiana amb traça i saviesa; publica 'Manuel de Pedrolo, manual de supervivència' (Meteora), amena divulgació per a qui poc o res sàpiga de l'escriptor que protagonitzarà el 2018 en commemorar-se el centenari del naixement; i presenta els dos primers títols de 'Lo marraco negre', col·lecció que dirigeix per a Pagès: 'El clan de sa Ràpita', de Montserrat Espallargues, premi Ferran Canyameres 2017, i 'Es vessa una sang fàcil', un Pedrolo molt negre. L'Àlex Martín prologa el llibre.

A Crims.cat l'editorial Alrevés treu 'El món no em deu res', de Massimo Carlotto, un dels màxims exponents del giallo actual i que no te res editat a Espanya, i L'Harem del Tibidabo, del mestre Andreu Martín, a qui ja enyoràvem. Títols que es completen amb la reedició de l'assaig sobre la Cua de Palla (Canal-Martín). I quaderns de la Font del Cargol reedita un clàssic pioner del negre contemporani: Terra de  crims, de Valerià Pujol.

Un devessall de llibres per satisfer el lector més exigent. Però, tot i l'esforç d'autors, editors i promotors de festivals, els públic de novel·la negra encara prefereix els autors estrangers als catalans i espanyols. Perquè, si per qualitat i difusió no queda? Serà algun prejudici inconfessable?

Història del 4L

Al segle XIX els cecs anaven pels mercats cantant romanços on explicaven allò que el poble volia saber, però que mai ningú no els ho contava. Destapaven històries tèrboles, criticaven els poderosos i feien riure amb les xafarderies de la vida de nobles i capellans. L'any 1992 l'Artur Gaya, en Quique Pedret i en Jordi Fusté, farts de que mai no s'expliqués la veritat de les coses que passaven a les terres de l'Ebre; de que la jota fos considerada una música aliena, de que el riu anés morint a cop de transvasament i de què, en resum, fossin els eterns oblidats per l'administració i la capital, van decidir crear un grup musical què, com els cecs, anirien cantant totes les històries del seu país petit a qui les volgués escoltar. Així va néixer Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Van pujar a una furgoneta 4L i, 25 anys després, el vehicle continua rodant pels camins de tot el domini lingüístic, Europa i no poques ciutats espanyoles. I més de 2000 concerts, 13 discos i una colla de premis certifiquen la valuosa aportació dels 'quicos' (com se'ls coneix popularment) a la cultura.

Les seves cançons i els seus concerts carregats d'humor i sàtira han posat les terres de l'Ebre al mapa, descobrint la bellesa i patrimoni, però també els conflictes. Si la jota o les olives fargues són avui part de l'imaginari cultural de tot Catalunya és, en bona mesura, per la difusió que ells n'han fet amb la música com a eina de coneixement. La furgoneta del grup és un símbol d'interrelació, i el festival Tradicionàrius, que acaba d'estrenar la 31èna edició, ha estat i és la seva casa a Barcelona. Tot plegat, dues lloables maneres de cohesionar una societat.

Museus d'art. Entre l'erm i la franquícia

Onze museus de Barcelona i el Dalí de Figueres concentren el 70% de les visites a museus que han fet enguany els 19 milions de viatgers vinguts a Catalunya. Però els percentatges enlluernen: un dels grans èxits de l'any, l'exposició d'Andy Warhol a CaixaForum, ha rebut 228.000 visites. El Picasso continua essent líder amb 1.046.000 (+8%), i el MNAC rep uns discrets 869.000 visitants (+6%). Abans que els museus d'art, el públic prefereix la Sagrada Família o els indrets del Modernisme.

Xifres canten: Barcelona no te un model de museu d'art capaç d'atreure per si sol els visitants. El Picasso compleix com a pol d'atracció de 'marca', com passa a la resta de ciutats que en tenen. La Miró no dona aquest perfil (enguany ha perdut el 10% de visitants), i potser si que hi calen canvis, tal i com diu Rosa María Malet en deixar-ne la direcció. El MACBA, s'excusa en la vaga de treballadors de Ciuta'rt, ha perdut el 20%. Sense un bon vaixell insígnia és difícil dissenyar una política coherent d'exposicions d'art capaç de navegar entre un quasi erm, i l'aposta pels museus-franquícia de ciutats com Málaga (Pompidou, Thyssen, Art Rus...), que també reben elevades xifres de turistes.

Barcelona ofereix al món un catàleg cultural que avui es fonamenta en el patrimoni i en els festivals de música; un mostrari tan fascinant com enganyós, i què tard o d'hora (i les crisis de tota mena són un puntal), mostrarà la debilitat d'un model poc institucionalitzat i massa deixat a la precarietat (quan no a la picabaralla entre administracions).

El MNAC te en el romànic el seu punt fort; allò amb el que es pot postular al món. Però l'interès internacional per l'art medieval ha davallat. El que el públic vol veure avui és art modern, i grans exposicions itinerants com la de Kandisky el 2016 o la de Hopper el 2012, ho testimonien. L'atractiu del món antic només es manté de forma lateral quan és part de fenòmens com Game of thrones. Per contra, l'interès per la modernitat accentua l'èxit de mostres amb discursos tan evanescents com David Bowie is (Museu del Disseny).

Els darrers directors del MNAC han entès aquesta situació, i han intentat pal·liar-la amb un recorregut per l'art modern, posant al català en el centre del relat, ben pensat. Però el MNAC no és el Louvre, la política i la societat catalanes mai no han tingut una vocació col·lectiva de col·leccionisme i el museu no te una icona capaç de projectar una imatge de marca. Ni tant sols de fer-ne imams de nevera o samarretes del top manta. La majoria de visitants del Palau Nacional (un indret encara discutible com a museu) acaben mostrant-se més atrets per les vistes de la ciutat que es contemplen des de les terrasses, que no pas pel que es mostra a les sales.

Per acabar-ho d'adobar, l'estigma de l'escassíssim pressupost, que a penes dona per pagar el manteniment, i que aboca la direcció a llogar les sales per a tota mena d'activitats a fi de poder fer una mica de caixa, és la llosa definitiva que tenalla el futur del MNAC (que ni tan sols compra cap quadre) i, de passada, d'una política d'exposicions d'art capaç de projectar el catàleg cultural de Barcelona més enllà de l'actual.

A l'altra banda hi ha l'estratègia de les franquícies. Ja veurem quin serà l'èxit de l'Ermitage quan s'obri d'aquí a uns dos anys al port, si tot va be. A Londres va acabar tancant; però Londres te una oferta suficient en quantitat i qualitat com per preveure que una franquícia tindria moltes dificultats per fer-se un forat en l'elecció dels visitants. Barcelona no te un nivell tan alt. Pot ser que funcioni, fins i tot pot passar que n'atregui a d'altres, i potser fins i tot Carmen Thyssen s'ho tornaria a pensar. El volum de visitants que te la ciutat és el millor ham, i els 19 milions del 2017 (+ 5'5%), en un context internacional que sembla acostar-se a la saturació, no és menyspreable

Ara, no ens enganyem: l'èxit d'una franquícia museística és, aparentment, una de les delicades fronteres que separen les ciutats amb ofertes culturals de primera de les que no ho són.

Les institucions han de triar quin ha de ser el model de Barcelona.

Memòria llibresca

Sóc una mica mitòman. He entrat a llibreries empès pel que han significat per algun autor de culte, de la Shakespeare & co a la City lights books, com ho he fet a Deux Magots o A Brasileira pel mateix motiu: vull conèixer indrets relacionats amb obres o escriptors que he llegit. He preguntat si podia fer una foto del lloc i he comprat un llibre o fet un beure. És el mínim respecte per un establiment.

Ara, una de les llibreries més belles que conec, la Lello de Porto, pateix la plaga del turisme massiu. Tres mil persones hi entren cada dia presos de la mitomania d’haver servit d’inspiració a J.K. Rowling per crear Harry Potter. Ho han provat tot: cobrar entrada, donar flyers explicant la història de la casa i pregar que no es facin selfies; però no hi ha forma de contenir la devastació. L’esperança és que, algun dia, una part d’aquestes hordes s’adonin del que pot suposar llegir per a les seves vides, i entrin a la llibreria, no per fer-se una foto a l’escala, sinó per comprar un llibre (i si és de Pessoa, Lobo Antunes Saramago o Almeida Garret, millor).

És una putada la invasió que pateix la Lello, i espero que sàpiguen trobar la fórmula per revertir-la en favor de la literatura i del negoci (que carall). I quan la trobin no cal que ens l’expliquin, aquí això no ens passarà. Ja ens agradaria, però a Catalunya gairebé no hi ha rastre del pas dels escriptors per llibreries (tret dels que les citen als seus llibres, i encara). I de cafès, hotels o restaurants, poc més. No tenim memòria llibresca, i és una pena. Sense memòria el present és evanescent, i el passat un puzle sense fer. Espectres sense identitat condemnats a desaparèixer com el fum del temps.

Antoni Subirà, fundador de CDC y ex conseller

El año 2002 la festividad de Todos los Santos cayó en viernes. El domingo por la tarde Jordi Pujol se reunió con su conseller en Cap, Artur Mas, y con su socio de coalición, Josep Antoni Duran Lleida. Posteriormente citó en Palau a otros consellers. Aquel puente se cerró con una crisis de gobierno destinada a hacer un ejecutivo a medida de Mas, delfín de Pujol y heredero de la candidatura convergente en 2003. La clara señal del lento adiós del pujolismo fue la salida del conseller de Indústria, Antoni Subirà, que hasta entonces había sido un intocable a pesar de ser muy criticado por la oposición. Así fue el fin de la carrera política de uno de los fundadores de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Antoni Subirà falleció de manera repentina el domingo en su casa de Premià de Mar (Maresme).

Antoni Subirà i Claus nació en 1940 en Mataró, en el seno de una familia dedicada a la industria textil. Tras doctorarse en ingeniería industrial en la Universitat Politècnica de Catalunya, obtuvo una beca Fulbirght y amplió sus estudios en el MIT de Massachussets hasta 1965. Aquel año volvió a Catalunya y comenzó a dar clases de dirección económica en el IESE. En paralelo ejerció de consultor para empresas como Nestlé, IBM, Cepsa y ACESA.

Casado con Josefa Comas, prima de Pujol, y con tres hijos, Antoni Subirà fue miembro del grupo de Premià (en el que había otros parientes), uno de los embriones de CDC, partido que fundó junto a Jordi Pujol, Miquel Roca y Anton Cañellas. Uno de sus hijos, Antoni, es en la actualidad teniente de alcalde del municipio. Subirà tuvo diversos cargos en el nuevo partido hasta que en 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya. Desde 1982 hasta 1989 fue el portavoz parlamentario del grupo de CiU, y en ese año fue nombrado conseller de Industria i Energia, cargo que ocupó hasta 1996, cuando el departamento se reestructuró, pasando entonces a ser conseller de Industria Comerç i Turisme hasta 2002.

Subirà, una de las personas de mayor confianza de Pujol, se mantuvo en el Govern hasta el aquella crisis de Todos los Santos, que supuso el principio del fin de la era pujolista. Fue substituido por Antoni Fernández Teixidó, entonces hombre de confianza del deflín Artur Mas.

Como conseller, Antoni Subirà promovió la internacionalización de la industria catalana, la creación del clústers, el fomento de la calidad y la investigación. Formó parte o presidió los consejos del Consorci per a la Promoció Comercial de Catalunya (COPCA), el Institut Català de Tecnologia, Turisme de Catalunya, Catalana d’Iniciatives, el Centre Internacional de Mètodes Numèrics de la UPC, o Fira de Barcelona. Pero el fuerte impulso exportador no le evitó ser duramente criticado por la oposición por su polémica gestión en los casos de la multinacional de componentes del automóvil Lear, la normativa del suministro eléctrico tras el gran apagón de 2001 o la Maison de la Catalogne de París. El tribunal Superior de Justícia de Catalunya le investigó por presunto soborno, caso que fue sobreseído, y criticó duramente el cas Turisme (malversación de fondos públicos del Consorci Turisme de Catalunya entre 1993 y 1995).

Tras su salida del Govern reemprendió la docencia. Había presidido el consejo de administración del diario Avui, fue miembro consejo asesor de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol, y el pasado año fue nombrado director de la Fundació Enciclopèdia Catalana, de cuyo patronato era miembro desde 2010.

Sense propòsits

Tret dels que han estat escollits diputats, i d'algú altre amb sou garantit, la majoria d'escriptors catalans enceten l'any amb l'únic propòsit de sobreviure, que no serà fàcil. Aquest 2018 la incertesa plana damunt la professió com feia anys que no passava. La Institució de les Lletres Catalanes no pot engegar cap projecte pel bloqueig pressupostari, els llibres per a noies i nois són titllats d'adoctrinadors, passat el miratge nadalenc no hi ha indicatiu que insinuï que la venda de llibres remunta el vol i, als rànquings, les obres d'autors catalans són minoritàries com feia temps que no passava. Aquesta és la realitat, la resta són bons propòsits. I ja se sap que passa amb els propòsits que es fan a primers d'any.

Carme Riera, Màrius Serra, Blanca Busquets, Marta Romagosa, Najat el Hatchmi o els contes de Víctor Català són alguns dels autors que, aquests primers mesos, hauran de bregar contra tots aquests mals auguris i alguns més que millor ni recordar. Per sort, després vindrà Sant Jordi i tothom traurà el ventre de pena, encara que els llibres més venuts siguin cròniques del martirologi català o la vida de Maria Lapiedra; o sigui: res a veure amb la literatura més que ser paper imprès.

No és que aquesta situació sigui responsabilitat del 155. Més aviat n'és la conseqüència. Si al baix índex de lectura hi afegim el descens de la lectura d'autors catalans per part dels lectors del propi univers cultural (molts dels quals, tot i catalanoparlants, gairebé llegeixen sempre en castellà, una tendència a l'alça), no és difícil adonar-se de que l'abrandat patriotisme no es transfereix a la lectura. Això si, de lliçons de catalanitat tothom n'és bo per a donar-ne.