28/2/09

EL LLIBRE CATALÀ EN DIÀSPORA


Mentre dimarts vinent desembarca a Barcelona una nova macro-llibreria, la portuguesa Bertrand, no hi ha setmana que no es conegui el tancament d’un parell de petites ofegades pels deutes generats per un lamentable sistema de distribució i acabades de rematar per la tancada d’aixetes general que els bancs fan al comerç. Això si, en uns dies sentirem els portaveus de la Setmana del Llibre Català parlar de gran èxit de vendes i de participació. Per no furtar-los ni un bri d’aital èxit, el gremi de llibreters els ha dit que s’ho facin ells. El resum de tot plegat és ben simple: el llibre en català està en retrocés alarmant i imparable.
El perquè és senzill. No hi ha millor tasca de promoció i difusió del llibre català que la que fan les petites llibreries independents. D’elles depèn el gruix central de les vendes en català. Les grans ‘megastores’ no estan per promoure i difondre. El seu és un sistema de venda en massa i aquests resultats només els garanteixen els títols que venen avalats per un fort aparell de màrqueting editorial i mediàtic, cosa que en català existeix molt poc. A la FNAC o a El Corte Inglés no pots demanar que t’aconsellin sobre el darrer premi sant Jordi, com a molt et diuen on el trobaràs. És la seva manera d’entendre el negoci, i Així el que venen és, majoritàriament, castellà.
Però el llibreter de capçalera, que aconsella els lectors, que llegeix amb ells i que sovint assessora de franc a les editorials (gran favor que els fan), és una espècie en vies d’extinció. L’abusiva política de moltes distribuïdores els està colgant de llibres que no es venen i els ha buidat la caixa. Per postres, quan han anat al banc a demanar una pòlissa de crèdit per comprar més llibres, les benemèrites entitats els han dit que se’l pintin a l’oli. I tanquen portes. El Departament de Cultura està treballant en una línia de subvencions a les llibreries per la venda de llibres catalans a banda de vertebrar uns crèdits especials tendents a capitalitzar aquests negocis per reformar-los, modernitzar-los i, si cal, fusionar-se entre ells, però a la velocitat que cavalca la crisi potser hi arribaran tard.
I per adobar-ho, als organitzadors de la Setmana del llibre en Català no se’ls acut res més que enviar-la a Sant Cugat del Vallès, ben lluny dels llocs cèntrics, per on passa la gentada, no fos cas que algú comprés un llibre. La Setmana va néixer amb la idea clara de que el llibre sortís a buscar el lector. Aquesta hipòtesi només s’ha acomplert els primers anys, quan es feia a l’estació de Sants, i els dos anys que es va fer a la plaça de Catalunya de Barcelona. La resta d’edicions se les podrien haver estalviat. El festival en que la convertiran només farà que escenificar el patètic estat del llibre català. Amb aquesta perspectiva, i veient que han perdut tota influència al si de l’organització, el gremi de llibreters ha decidit abandonar la Setmana.
Que queda del prestigi que el llibre català tenia quan les condicions polítiques i socials eren molt més complexes? Un cadàver que ni tan sols és exquisit, un paquiderm industrial que no ha sabut o pogut adaptar-se als nous temps. Que es pot fer, implorar a les grans superfícies culturals que posin els llibres catalans a les lleixes d’ètnics (com algú ja fa amb els discos), a veure si així cola? Revisar l’antiquat i escandalosament car sistema de distribució? O passar-nos tots al castellà, és clar.

+
GENER SALICRÚ

El jove clarinetista de 26 anys és l’únic català que ha estat preseleccionat d’entre més de 3.000 candidats de 70 països, per formar part de l’orquestra simfònica de YouTube, la primera formació internacional clàssica gestada a través d’Internet. Salicrú, fill d’una nissaga de músics i format a l'Escola Superior de Música de Catalunya, te la possibilitat de participar al concert inaugural que la formació oferirà el dia 15 d’abril al Carnegie Hall de Nova Iork dirigida per Michael Tilson Thomas.

-
JOSÉ ÀNGEL BEL

Tothom te dret de defensar-se als tribunals si creu que hom ha actuat en contra seu de manera injusta o il•legal, també el govern d’Aragó per recuperar les peces d’art de les parròquies de la Franja, el que és ridícul és que el vicepresident i portaveu de l'executiu aragonès, José Ángel Biel,digui que acudeixen als tribunals civils perquè: "fins a la data, amb accions polítiques, poc s'ha aconseguit". Fins ara qui no ha volgut negociar políticament ha estat el seu govern, no el de Catalunya.

25/2/09

PERDENT L’ASSAIG

Primer round de les jornades que busquen revifar l’assaig en català amb un magre balanç: molt tractament i poc diagnòstic. Algun editor anuncia esforços per trobar els lectors perduts i uns autors reclamen atenció per les noves formes d’assaig, que no tot s’acaba en un pesat i acadèmic text argumental, encara que tot en la vida hauria de ser argumentació. Tornen Biblioteca Universal Empúries i llibres a l’Abast (Ed. 62), que mai no hauria d’haver desaparegut encara que només fos perquè el número 1 de va ser ‘Nosaltres els valencians’, obra fonamental en el pensament del segle XX, i es reforcen propostes com Arcàdia o Grans Idees (Tres i Quatre), petites potser, però no pas laterals.
Ara, sobre el perquè des de meitats dels vuitanta fins avui l’assaig en català ha estat desaparegut, no hi ha tesi clara; generalismes i respostes vagues, per no molestar, com sempre: que si l’assaig de pensament es llegeix en versió original (sic?), que si el sistema literari català està poc desenvolupat en alguns punts (demostració d’ignorància històrica), que si és el gènere més maltractat (evidència per la qual no cal fer cap jornada) o que la cultura catalana ha avançat molt poc en filosofia (discutible però probable). ‘La reflexió ha desaparegut als diaris, l’assaig reneix’, sentencia clarivident Fèlix Riera.
Però perquè ningú no ha dit que molts assagistes van colar desenes d’ avorrides tesis doctorals fins matar el lector, o que els editors se’n van desentendre inventant-se la ‘no ficció’, com si pogués ser un gènere, dins del qual s’hi ha entaforat de tot, o que els autors han preferit tancar-se a les torres d’ivori de les universitats enlloc de sotmetre’s a l’opinió pública?

23/2/09

FER PREVISIBLE EL QUE NO HO ÉS

Un mes després de la gran ventada, un mes després dels quatre nens morts a Sant Boi, advocats de l’acusació, jutges, fiscals, pèrits i defensors intentaran escatir si l’ensorrament del túnel del camp de beisbol va ser degut a una conjunció de factors imprevisibles o hi havia algun defecte estructural a l’edifici.
Si analitzar, jutjar i endevinar els efectes d’un fenomen de la natura és molt difícil, preveure i prevenir els hipotètics efectes d’un fenomen d’aquests és impossible i fins i tot intangible, a no ser que sigui un territori propens a patir-ne, que no és el cas que ens ocupa.
Un mes després del vendaval s’han anunciat reformes als sistemes de protocol i coordinació entre institucions i servei meteorològic, Diputació i ajuntaments s’escarrassen a netejar el sotabosc abans no comenci la calor i el perill d’incendis, afectats i asseguradores pacten, i es treballa en la modificació de la legislació sobre resistència dels edificis. Ara, això no farà que es puguin saber d’antuvi els possibles efectes d’una ventada. L’imprevisible és part del risc de viure.

21/2/09

PARLANT DE PINTURA AMB UN POETA


Estic terriblement inquiet. En les dues hores que porto mirant ‘Allò que s’amaga’, el quadre de dos metres i mig per tres que ahir vespre vaig robar a Joan Pere Vidadecans, sento com el ritme cardíac se m’altera per moments. A l’estéreo sona Lionel Hampton, un dels preferits per Julio Cortázar, A la taula tinc oberts ‘Todos los cuentos’, d’Edgar Allan Poe que l’argentí-parisenc va traduir i que Galaxia Gutenberg ha editat amb unes torbadores il•lustracions d’en Joan Pere, una joia impagable. Miro un i altre cop la doble pàgina amb que Viladecans dona claus per entendre ‘Els crims de la rue Morgue’. Els vermells i negres agiten la mirada i promouen el malestar, tot plegat inquietant; però el meu problema és un altre: he robat una obra d’art. He comès un delicte i he traït un amic. Sento com em puja la febre mentre no deixo de mirar el quadre. Li he escrit un correu a la meva filla on dic que m’empenyoraria el que fos per tenir aquest quadre; precisament ara que els bancs no deixen ni cinc, però no li he dit si el tornaré, no ho sé.
Va ser més senzill del que sembla. Vaig quedar amb el pintor a la porta de la Fundació Círculo de Lectores, on exposa les il•lustracions del llibre de Poe a més de vuit obres de gran format fetes a l’estudi de Canet i encara no vistes. Xerrant vam passejar entre les pàgines pintades per als llibres i, com que ell no calla mai i jo tampoc, sense adonar-nos vam saltar a l’obra nova, via ‘Mapa del capvespre’, que connecta amb la il•lustració de la portada del segon volum dels contes.
Em vaig quedar clavat al mig de la sala: ‘Germinació’, la natura en moviment; ‘Meteorologia’, el món convuls a la fosca; ‘T’ho devia’, una ironia de la història; ‘A l’entorn de la cirera’, el triangle pensar, llegir, escriure; ‘De pas pel món’, germinació de la vida humana i, finalment, un llenç de fons blau intens i missatge inqualificable. Hi ha un llistat de malalties, una escala que recorda la del coneixement, el mateix pinyol de cirera de la ment humana, que conté una gerra...’Allò que s’amaga’.
-Que s’amaga? –pregunto.
-Aquestes obres són anteriors a les sèries ‘Simptomes i Malalties’ i ‘Patrimoni i Memòria’ que vaig exposar l’any passat. I aquest quadre és el que em va obrir la porta a reflexionar sobre perquè les malalties no podien convertir-se en un tema pictòric.
A la facultat, el meu cap voltava molt lluny dels estudiants. Viladecans és un pintor influït per la poesia d’on parteixen poc a poc esqueixos, detalls, apunts, es a dir, d’idees. Però treballar amb Poe i Cortázar, i potser també amb els fantasmes jazzístics de ‘Marelle’, l’ha conduit a la narrativa nordamericana. De la inquietud dels contes de Poe arriba a la certesa de ‘Malalties’ i ‘Patrimoni’. El camí per anar-hi passa per aquestes vuit peces.
Decideixo que em falta alguna cosa i que he de tornar a la Fundació. A partir d’aquí tot fàcil: arribo que falten deu minuts per tancar. Ell és a la porta xerrant amb el seu cosí i el vigilant. Els dic que em calen unes darreres notes i entro. No hi ha ningú. No és fàcil esquivar les càmeres, però l’obstinació es el motor que empeny les dèries més impensables. I ara tinc ‘Allò que s’amaga’ a casa, sabent que en qualsevol moment trucarà la policia, però ho havia de fer. En Joan Pere ho entendrà. Algú que pot convertir el seu hipocondrisme en art entendrà que hagi fotografiat un quadre penjat en una exposició amb la càmera del mòbil.

+
CLAUDIA LLOSA

La directora peruana guardonada amb l’Ós d’or a Berlin per ‘La teta asustada’, no es conforma amb viure i coproduir els seus films a Catalunya, ara vol rodar aquí, cosa que és una noticia tant magnífica com el mateix premi tan justament guanyat. Tant de bo els productors locals entenguin les particularitats del seu cine i el públic assumeixi que la cultura catalana és més rica i potent quan més diversa. Potser llavors si que el cinema d’aquest país acostarà l’art a la vida, com va dir Godard.

-
VICENTE RAMBLA

Rebutjar l’homologació del valencià amb el català per evitar la difusió de TV3 a València és fer secessionisme del més tronat, però que això ho faci el vice president del govern valencià negant una moció aprovada pel Congrés dels Diputats és una bajanada històrica, política i científica. Si tant vol protegir l’idioma valencià, que comenci per parlar-lo, i es deixi de tonteries i tanqui un pacte de reciprocitat televisiva amb Catalunya que beneficiarà als teleespectadors d’ambdues comunitats.

18/2/09

DEMANAR LA LLUNA

Als Estats Units, Google va escanejar sense autorització un munt de llibres, fet pel qual els autors i editors americans li van presentar una demanda. Com que van veure que la perdrien, la totpoderosa companyia va arribar a un acord amb els interessats per indemnitzar-los. Ara CEDRO s’ha proposat seguir el rastre dels 15.600 autors i editors que en són socis per si n’hi ha algun de reproduït per Google sense permís, i cobrar, és clar. Això que fa poc semblava que era demanar la lluna en un cove, avui en dia, malgrat que la pirateria a Internet augmenta desaforadament, ja no és cap ximpleria. Potser algun dia tothom s’adonarà de que és més car plagiar que pagar.
Els que no demanen la Lluna en un cove, sinó que la fan, són els promotors d’una revista literària que porta el mateix nom, amb seu a Ontinyent i que està preparant el número 4 pel més d’abril. Es diu exactament així, La lluna en un Cove, i és un recull mensual de narracions de tots els estils, des de la ciència ficció a l’humor. Te autors fixos i, a la vegada, accepta que tothom li enviï els seus relats, que són seleccionats per l’editor. Com que, tot i ser a l’era d’Internet, aquesta és una publicació en paper i enquadernat rústec, us en podeu subscriure per 7 euros exemplar a: lallunaenuncove.cat. Al peu de la lletra (Barcelona), Geli (Girona), Mots (Vic) o Caselles (Lleida) són algunes de les llibreries on podeu trobar aquesta publicació.
L’Ernest Folch no ha anat a la lluna, per ara, però és l’editor català més veloç. Va fer 1h 45’ a la mitja marató de BCN. A la classificació va quedar lleugerament per damunt de la meitat. I això que era la primera que corria. Aquest si que és imparable.

16/2/09

LES QUEIXES DELS CIUTADANS

Quan a primers dels vuitanta la opinió pública es preguntava si hi hauria una gran abstenció a les eleccions al Parlament de Catalunya per allò de sentir-se pròxim o no el jove autogovern, es deia que, a mesura que els ciutadans se sentissin afectats per les decisions i la legislació de la Generalitat, la participació augmentaria. I així va ser.
El mateix podem dir respecte de les queixes dels ciutadans al Síndic de Gregues. El Síndic va fer l’any 2008 un 9% més d’actuacions, de les quals gairebé una quarta part van ser per queixes dels ciutadans. Això vol dir que el Síndic és una institució ja coneguda i apreciada, però també vol dir que hi ha molts motius de queixa respecte de l’administració.
I la saturació dels centres de menors, que seguirà enguany, i els retards en l’aplicació de la llei de la dependència, són queixes prou greus i de gran alarma social perquè l’administració s’escolti i atengui l’informe del Síndic. Són 557 pàgines, no és broma.

Dit a El Món a RAC 1 el 17.02.09

14/2/09

L’ART DEL CARRER


El barri barceloní del Carmel ja te el seu museu d’art contemporani. És en un mur al carrer Santuari i porta la firma d’un dels artistes actuals més reconeguts, l’italià Blu. Es tracta d’un graffiti de grans dimensions on es veu un tauró fet de bitllets de cent euros que es menja una vella i mig esborrada pintada del PCC. Els veïns n’estan orgullosos. Hi van passant tots, l’interpreten i donen el seu parer als periodistes que s’atansen al lloc. També suggereixen el millor angle per fotografiar-lo i resumeixen en una frase el que és realment aquest art de carrer: ‘això abans era un mur lleig i ara és una obra d’art’. L’ajuntament també n’està cofoi de la iniciativa del festival Te Influencers, però tot plegat només fa que revifar la contradicció no resolta respecte la naturalesa artística del graffiti. On comença l’art i acaba la bretolada? I sobretot, com es tradueix aquesta disjuntiva a les ordenances municipals?
L’obra de Blu al Carmel ha estat degudament autoritzada per l’ajuntament de BCN, igual com la resta d’intervencions urbanes del festival The Influencers. Llavors, quin sentit te la voluntat provocativa i interpel•ladora de les accions d’aquesta cita? I tanmateix, perquè l’ajuntament presumeix i potencia activitats d’aquesta mena si després les ordenances de civisme i unes quantes més prohibeixen explícitament aquesta mena d’actes quan són espontanis, que és quan realment poden tenir la desitjada capacitat de penetració social? Contradiccions de la vida urbana, diria un amic meu, una més de les absurdes contradiccions de la socialdemocràcia, dic jo.
I no serà perquè la diferència entra la bretolada i l’art estigui difosa. La pintada amb aerosol és una estupidesa adolescent i falsament crítica o provocativa, la pintura mural és realment interpel•ladora i, a més, és art. En primer lloc per la categoria i el llenguatge estètics, en segon lloc per la capacitat d’interpretar el món i qüestionar-lo (cosa que està perdent l’art oficial, si no ha perdut del tot), i en tercer lloc perquè així ho entén tant l’artista com el públic, com així han entès els veïns del Carmel el mural de Blu. I si no ho entén l’administració, fer-ho pagar al creador i a la societat a qui es dirigeix és una actitud perillosa democràticament.
Per evitar aquest confusionisme ja fa temps que els propis artistes defugen de la sola paraula graffiti per definir-se. Ells prefereixen parlar d’art amb aerosol, postgraffiti, neograffitti o art de carrer, tal i com recull Nicholas Ganz a ‘Graffiti, art urbà dels cinc continents’ (ed. G.G.), autèntic vademècum d’aquesta expressió plàstica.
Però els esforços dels creadors per netejar la seva imatge i separar-la de la bretolada no serveixen de gran cosa. La noticia de que Shepard Fairey, autor del retrat de Barack Obama que és a milers de pòsters i samarretes, podria acabar a la presó per haver fet graffitis en propietats privades de diferents localitats, és una estúpida paradoxa, doncs l’original del retrat està a la Galeria Nacional de Retrats dels Estats Units, a Washington i l’artista és a punt d’inaugurar una gran exposició individual a l'Institut d'Art Contemporani.
Diuen que el mateix mateix Barack Obama li va agrair per carta a Fairey el seu gest amb el retrat. Nos e si Jordi Hereu ha agraït el mural a Blu. Els veïns del Carmel si, potser això hauria de comptar més que no pas certes actituds cíviques contradictòries i interessades.

+
JORDI FÀBREGAS

Amb vint-i-dues edicions, el festival folk Tradicionàrius ha posat Barcelona als circuits internacionals d’aquest gènere que, no només guanya adeptes cada any, sinó que és reconeguda com una de les expressions musicals més genuïnes d’aquest món global i homogeneïtzat. De les terres de l’Ebre als pubs de Dubiln, l’edició d’enguany consolida el treball del Centre Artesà Tradicionàrius, l’obre a un públic nou i divers i situa la música folk catalana en un pla d’igualtat respecte la resta d’Europa.

-
JUSTO MOLINERO

Entre poc i massa. Sense voler desmerèixer la feina de Justo Molinero i la corporació Tele Taxi, donar-li un premi a la difusió de la música a la festa de lliurament dels premis de la Academia de la Música, és excessiu. Ni l’estil que difon Molinero als seus mitjans necessita cap suport extraordinari, doncs és d’allò més comercial i superficial, ni eleva la sensibilitat cultural de l’audiència, ni és una música quina qualitat extraordinària la faci mereixedora o necessitada d’un suport específic.

ANTONI FARRÉS, UN REFERENTE DE LA DEMOCRACIA LOCAL


Uno de los alcaldes más populares de Catalunya, Antoni Farrés, falleció ayer tras una larga enfermedad. Antoni Farrés (Sabadell 1945), ha sido un pionero de la democracia municipal. Alcalde de su ciudad desde 1979 y durante veinte años, pasará a la pequeña historia de los ayuntamientos democráticos como uno de sus alcaldes más longevos, queridos y añorados. Hijo de una familia tradicional de la burguesía industrial local de su ciudad, Farrés entró en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSCU) en la universidad de Barcelona, donde se licenció en derecho, y fue elegido alcalde de Sabadell por este partido. Antes se había especializado en derecho laboral y había trabajado para CC OO. Tras la incorporación del PSUC en Inciativa per Catalunya (ICV) siguió siendo alcalde hasta 1999, cuando decidió dejarlo a pesar de disponer de mayoría absoluta, y diputado al Parlament de Catalunya entre 1992 y 1995 por la formación ecosocialista. En 1997 fue elegido presidente del consejo de administración de Localret, consorcio integrado por más de 700 ayuntamientos de Catalunya y por las entidades municipalistas para hacer llegar la banda ancha a todo el territorio catalán. En los últimos años, Antoni Farrés fue tertuliano uno de los programas matutinos más seguidos de la radio catalana y ha estado vinculado a varias fundaciones y universidades catalanas. También fue presidente del Condell Comarcal del Vallès Occidental y Vicepresidente de la Federació de Muncicipis de Catalunya (199499) así como miembro del conejo social de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y responsable del ámbito municipal del Fòrum Universal de las Culturas (2004).
Como alcalde de Sabadell, una de las primeras ciudades de Catalunya, Farrés se impuso la ingente tarea de convertir la antigua ciudad industrial y textil en una metrópoli moderna y a la altura de las nuevas necesidades de sus usos residenciales y económicos. El parque Catalunya y, sobre todo, el Eix Macià, han hecho hoy en día de Sabadell una capital comercial y económica con una potente proyección contemporánea. No fue fácil cambiar la vieja urbe fabril nacida a la sazón de las primeras revoluciones industriales inglesas, era preciso cambiar, por encima de todo, muchas mentalidades, pero el talante dialogante de Farrés y, por encima de todo, su inacabable amor hacia la ciudad, le hicieron generar enormes dosis de empatía hacia sus conciudadanos de todas las clases sociales.
Durante sus últimos años de vida,, Antoni Farrés ha ejercido como consultor en temas de administración local y nuevas tecnologías, especialmente vinculadas al grupo Banc de Sabadell
El Ayuntamiento de Sabadell ha decretado tres días de duelo y ha instalado en el salón de plenos del consistorio una capilla ardiente que estuvo abierta durante toda la tarde de ayer y mañana por la mañana desde las nueve hasta las dos del mediodía. El funeral consistirá una ceremonia privada, por petición expresa de la familia.

12/2/09

PUJA LA NEGROR

La novel•la històrica de catedrals i convents amb monges assassinades i tal ja no es porta, la narrativa fantàstica tipus ‘Enriquet el terrissaire’ és ara cosa de ments pertorbades; el que es porta aquesta temporada és la novel•la negra. Per què? Per culpa de l’estimat Paco Camarasa i de BCNegra. Un llibreter que aspira a vendre quans més llibres millor, cosa lògica diria jo, i un encontre que havia de ser la nota frívola de l’Any del llibre i la Lectura han capgirat la ment dels editors i ara tots correm-hi a buscar títols i autors, que no n’hi ha prou amb Teresa Solana, Jordi de Manuel i alguna agosarada incursió d’algú altre pels límits del gènere. És la última idea de bomber dels espavilats editors locals.
Hi ha agents literàries que ja estan avisant els seus autors de per on van les coses si volen vendre algun original (a preu de saldo per la crisi). ‘Se intuye un cambio de moda’ he llegit al web d’una agent. Per acabar-ho d’adobar, els més de 300 menjadors de musclos de dissabte davant de Negra y Criminal, al cor de la Barceloneta, la gentada que ha omplert a vessar els actes de la BCNegra d’enguany i la simpatia de la premsa per un gènere que li és tan pròxim, han fet obrir els ulls als nostrats editors ficats en una crisi que, en aquest negociet, és més mítica que real.
Ara toca novel•la negra, que tocarà d’aquí a un parell d’anys, quan l’encontre BCNegra hagi tocat sostre perquè res és infinit? Eròtica? Humor? Quaderns ‘Campanillas’ de cal•ligrafia? Els futurs historiadors de la literatura catalana, si n’hi ha, pararan bogos, i els autors d’ara amb greus trastorns de personalitat. Passar d’un monestir cistercenc a una comissaria del Raval porta cua.

PERE CATALÀ ROCA, FOTÓGRAFO Y HISTORIADOR


Los Català son una familia que leva el ‘clic’ de la fotografía en los genes. Pere Català Pic (1889-1971), fue el pionero, dedicándose a la publicidad y escribiendo. Francesc Català (1922-1998), su hijo mayor, es considerado uno de los genios de este arte. Pere Català (1923-2009), nacido en Valls, como toda la saga, y fallecido ayer a la edad de 86 años, fue también un prestigioso fotógrafo, además de escritor y historiador sobre temas de cultura popular catalana.
Como historiador, investigó las raíces de Cristóbal Colón en los libros ‘Un corsario llamado Colón’ y ‘Cuatro hermanos Colón’. Fue autor asimismo de obras en torno a los cataros o sobre personajes como los Jaume I y Fernando el Católico. Pero Pere Català fue reconocido por su labor de investigación y difusión sobre la cultura popular catalana, en especial por su magna obra de referencia ‘Els castellers catalans’, auténtica enciclopedia histórica sobre las torres humanas. En 1975 fue impulsor de la creación de un Museo Casteller, proyecto que fue expuesto en el Congrés de Cultura Catalana (1977), en el Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1982) y finalmente asumido por la Generalitat y el ayuntamiento de Valls. En ese museo hay fotos históricas de los primeros Castells del siglo XX realizadas por su padre.
Pere Català tenia el premio Ciutat de Barcelona de fotografía (1954), la Creu de Sant Jordi (1985) y el premi d’Acutació Cívica de la Fundación Jaume I (2000). Era miembro de la Sociedad Catalana de Geografía, de la Agrupación Fotográfica de Catalunya, del Centro de Estudios Colombinos y ciudadano honorario de Alguer por la promoción de las relaciones culturales entre la ciudad Sarda y Catalunya. Los funerales por Pere Català tendrán lugar mañana en el tanatorio de Collserola.

9/2/09

BCN CIUTAT NEGRA

Fins no fa massa anys un assassinat en ple dia i al mig d’un carrer de Barcelona era impensable. Aquestes coses aquí no passaven. La no presència del crim internacional era el darrer reducte de l’aïllacionisme de postguerra.
Ara la globalització ens ha portat turistes de samarreta, menjars rars i crims al pur estil napolità. Ja va advertir Roberto Saviano que Catalunya és un terreny abonat a la delinqüència internacional.
No vull dir amb això que la tràgica mort de Félix Martínez Touriño tingui res a veure amb l’èxit fulgurant de la novel•la negra a Barcelona, però és evident que tots plegats ens haurem d’acostumar a que, de tant en tant, hi hagi crims repugnants d’aquesta mena. Ho dic pels pobres vianants que encara deuen estar sota els efectes del xoc.
El que cal fer ara és resoldre amb rapidesa el cas. Si no podem aïllar-nos d’aquesta mena de crims que sempre havíem pensat d’altres països, com a mínim que la policia ens transmeti la sensació de que estem segurs.

Dit a El Món a RAC 1 el 10.02.09

7/2/09

L’EXILI ANÒNIM


Dimarts fa 70 anys que les tropes de Franco van arribar a la frontera francesa donant per acabada la guerra civil a Catalunya. Fugin de l’exèrcit vencedor milers de persones es van abocar a la ratlla fronterera, ja fos pels passos d’El Pertús, coll d’Ares, Puigcerdà i Llers, o pels camins de muntanya, amb l’esperança de recomençar la vida a França ‘i demà més lluny potser’ com diu Pere Quart a ‘Corrandes de l’exili’, però sempre amb l’esperança de tornar. Alguns d’ells van establir-se i ser reconeguts professionalment als seus països d’acollida, sobretot a llatinoamèrica, tal i com explica Julià Guillamón a ‘El dia revolt’ (Empúries). La gran majoria, però, van tenir una vida especialment dura els primers temps, i anònima i sense cap reconeixement especial fins avui. Són aquests ciutadans sense nom i perduts per a la història del país els protagonistes involuntaris de la fractura social que va suposar la guerra, a ells s’han de dirigir els esforços de recuperació de la memòria.
‘La bandera espanyola ondea en la frontera’, deia La Vanguardia del divendres 10 de febrer de 1939 a tota portada. ‘La isla de Menorca por Franco’, subtitulava. A l’endemà, al costat de la noticia de la mort de Pius XI la portada del mateix diari anunciava que ‘La guerra en Catalunya ha terminado’. El dia 14 el titular no podia ser més cruel: ‘Los dirigentes rojos de España huéspedes de los campos franceses de concentración’.
L’hivern del 39 va ser climatològicament dur a la Cerdanya. El fred i la neu van agreujar les condicions dels qui, camí de l’exili, feien una forçosa aturada a Puigcerdà tot esperant que els gendarmes els deixessin passar pel pas de Bourg-Madame. El doctor Verini, un eminent otorrino marxava a l’exili amb una delegació de la Creu Roja acompanyat de la seva esposa i d’una filla petita. En arribar a la fronterera, un gendarme va preguntar a al seva esposa si pensaven estar-s’hi gaire a França. La bona dona li va respondre que, a la que les condicions polítiques li ho permetessin, tornarien a Catalunya. La resposta va ser que, si el que volia era tornar, que ja no calia que sortís, i els va barrar el pas.
Deixondits, els Verini van recular a penes uns metres fins la porta de la fonda can Miquelet, on el fill, Ricard, que va insistir a la seva mare per què donés aixopluc a aquella gent que portaven una criatura, tot i que la casa era plena a vessar de gent de tota mena. Els descendents del metge encara visiten la família ceretana, bo i haver-se conegut en uns temps extremadament difícils.
Entre 80 i 100.000 persones van travessar la frontera pel coll d'Ares i es van refugiar a Prats de Molló, on els van acollir com va poder fins el març de 1939. Després, la gran majoria van anar als camps de concentració del Rosselló, on no van ser tractats amb tanta calidesa.
Thomas Faitg, ajudant del secretari municipal de Prats, va descriure: l’èxode de fugitius d'una Catalunya vençuda. Amb 18 anys, Faitg va testimoniar el que va suposar per al poble l'acollida d’aquell allau humà. El document, inèdit durant 70 anys, ha estat publicat per Llibert Tarragó dins l’assaig ‘El puzle català’ (La Magrana), amb el títol ‘El document de Prats’. El pintor Manuel Moros va fotografiar l’exili al pas fronterer de Portbou-Cèrbere i als camps d’Argelés. Ara es poden veure al Museu de l’exili de la Jonquera. Memòries anònimes. Setanta anys i encara el buit. Capítols perduts.

+
PACO CAMARASA

La trobada sobre novel•la negra BCNegra havia de ser un divertiment fugisser de l’Any del Llibre i la Lectura i ha acabat convertint-se en un dels encontres més importants d’Europa del gènere policíac. Portar a Roberto Saviano, premiar MIchael Connelly, aconseguir que una plaça porti el nom d’en Vázquez Montalbán i, sobretot, que tots els actes tinguin una presència massiva de públic i que el nombre de lectors de ‘polars’ augmenti espectacularment, és mèrit de l’organitzador i llibreter Paco Camarasa.

-
KIKO

L’anònim segrestador del Goya d’Albert Solé ha aconseguit el que volia, els seus cinc minuts de fama warholiana. El que passa és que no els ha sabut usar per a res tret d’explotar la seva arrogància insolent. A més, en tractar-se un robatori simbòlic en un àmbit tant anorèctic com el de la cultura, el seu furt encara ha aconseguit notorietat i comprensió per part dels que sempre aprofiten qualsevol ximpleria per carregar contra els creadors i tot el que signifiqui actituds socialment progressistes.

5/2/09

COSES PORTUGUESES

La Rita Custódio i l’Àlex Tarradellas, portuguesa i català, s’han proposat la poc fàcil i agraïda tasca de traduir al portuguès i fer que s’editin quants més llibres catalans millor. De moment Edições Sempre-em-pé, editora de la revista de poesia DiVersos, te obra de Martí i Pol damunt la taula i n’està molt interessada. Com també Ovni estan interessats en la poesia de Joan Margarit, que també han llegit ja en portuguès i de quina versió el poeta n’ha donat el vist-i-plau. També fa unes setmanes es va presentar a Barcelona ‘El séptimo juramento’ (Takusan editores), de l’autora moçambiquenya Paulina Chiziane, traduït pels dos. Però la Rita i l’Àlex ara ja estan treballant en la versió portuguesa d’un llibre insòlit fins i tot pels propis lusitans com és ‘Viatge a l’Alentejo’ (Columna) Les autoritats d’aquella regió ja han manifestat l’interès per donar a conèixer la visió que certs catalans tenen de la seva bella i desconeguda terra. Ja veieu que el treball de la parella és triple; traduir, difondre i convèncer als editors. És per això que, tot el suport que l’Institut Ramon Llull pugui donar, que ja els en dona, a aquests autèntics ambaixadors de la cultura catalana a Portugal seran diners ben invertits.
Un altre que tampoc no malgasta ni un segon del seu temps és el poeta i editor valencià Manuel Alonso. El cantautor Rafael Estrada li va musicar i enregistrar el poema ‘Festejaren la sort’, del seu llibre ‘Oblits, mentides i homenatges’ (Bròsquil), i amb Ximo Gimeno, n’han fet un vídeo que es pot veure a You Tube a través del següent enllaç: http://video.google.es/videosearch?q=Festejaren+la+sort&hl=es&emb=0&aq=f#. Hi ha gent que es mereix tota la sort.

4/2/09

REDISTRIBUIR EL CALENDARI

L’actual calendari escolar és ineficaç per les famílies, però sobretot pels estudiants. L’enorme desconnexió que fan durant l’estiu es contradiu amb uns trimestres llarguíssims i espessos que acaben afectant el rendiment. El projecte de canviar una setmana de setembre per una de febrer s’inscriu bàsicament en la idea de generar un flux acadèmic més racional, i encara faltaria una altra setmana per arrodonir-ho.
El canvi de calendari, per tant, no està tant pensat per anar a esquiar o a muntar a cavall com per millorar el rendiment.
L’actitud d’alguns pares i sindicats d’oposar-se al projecte si Educació no garanteix tenir la mainada ocupada com sigui per no haver de recórrer als avis o cangurs està fora de context en aquest cas. O és que fins ara la segona setmana de setembre el conseller porta els escolars d’excursió?
Evidentment que cal buscar fórmules per conciliar la vida familiar, però des del convenciment de que el canvi de calendari beneficia, sobretot, el rendiment escolar. Sinó perquè?

Dit a El Món a RAC 1 el 05.02.09

MERCÈ CONESA, EL COMPROMISO SOCIAL DEL PERIODISTA


El periodismo puede ser un poderoso instrumento para tomar consciencia o una vulgar correa de transmisión de los mensajes del poder: Mercè Conesa, que ayer falleció en Barcelona a los 55 años tras un largo proceso canceroso, fue de esos profesionales que ponen ante todo la integridad y la consciencia a la hora de contar la vida que pasa, que en eso consiste al fin y al cabo el oficio de periodista.
Mercè había iniciado su carrera en 1975 de corresponsal de La Vanguardia en L'Hospitalet. Entre 1979 y 1981 trabajó en Radio Olot y después en el Avui hasta la aparición de El Periódico en 1982, su casa hasta el último día de vida. Accedió para cubrir la información de tribunales en el desvencijado Palacio de Justicia de la época de Cesáreo Rodríguez Aguilera. Ahí la conoció el entonces joven que firma este artículo y que, sentado a su lado en las salas de vistas o tomando unas anchoas, aprendió una cosa imprescindible: que la justicia valora comportamientos humanos sobre los que toma decisiones que afectan las vidas de personas, es decir, que la justicia debe ser humanísta, que no siempre es. Y de eso hablaban las crónicas de Mercè, de la condición humana en todo su rigor. Consecuencia de ello fue su implicación en asociaciones de apoyo a presidiarios o inmigrantes. Un tiempo después fue la pionera en el periodismo de temas medioambientales, donde también puso argumentos y consciencia en sus trabajos.
Por todo ello recibió diversos premios, el Premi Solidaritat del Institut Català de Drets Humans, el Premio de la comunidad de gais, lesbianas, bisexuales y transexuales, el Premio de Bienestar Social del Ayuntamiento de Barcelonay, en diciembre pasado el homenaje Ofici de Periodista que concede el Col•legi de Periodistas, que a la postre fue la despedida de sus colegas.

1/2/09

QUAN LA MÚSICA MOR


Te raó en Max Sunyer, vicepresident de la Unió de Músics de Catalunya, quan diu que el prestigi social del músic és nul, però no crec que aquest greu problema es resolgui amb la cadira al Consell de les Arts que reclamen. El problema de la mort de la música és global i s’insereix en el procés de transformació de les velles estructures de la cultura de masses. Després hi ha l’actitud passiva dels propis músics, la indústria i les administracions que, amb polítiques erràtiques i amb una nul•la visió del mercat, ajuden a caure.
La música s’està morint i ningú no fa res per posar-hi remei. Si continua aquest declivi, d’aquí a no massa anys només quedaran cançonetes d’usar i llençar, feines de productor, per a les ràdios i els e-mules de torn. A banda quedaran algunes obres inaccessibles per al gran públic i que sobreviuran com el linx ibèric, amb subvencions i un auditori pràcticament inexistent i formes d’expressió tribal amb un espai limitat al grup. Però la música popular, aquest ampli espectre que va del blues i el jazz al rap passant pel rock o la cançó i que, amb el cinema, ha estat el més potent eix de difusió cultural del segle XX, transversal, interclassista i universal, simplement deixarà d’existir com a gènere de masses. No tindrà sentit industrialment i la representativitat cultural serà insignificant.
La cultura de masses del segle XX a penes serveix per als temps actuals. La incapacitat d’adaptar-se a les noves eines de difusió i a les noves lleis que del mercat, l’està convertint en un residu que només serà útil per a creadors independents que s’han reciclat amb habilitat i, sense les xacres de la indústria, usen la xarxa com a plataforma de difusió amb agilitat i destresa. Però malauradament la capacitat de generar gustos i hàbits culturals amb rapidesa i quantitat, una de les raons de ser de la cultura de masses, és reduït. La societat de l’espectacle és ara la societat de l’espectrable. Fantasmes mass cult en forma de films d’encefalograma pla i cançons que no arriben ni a estridències passegen com fantasmes per la xarxa en un fals miratge d’indústria. I mentre, la música mor.
És tan paradoxal que televisions com TV3, sorgides d’una necessitat d’expressió cultural, prescindeixin de la música en directe i la tractin, en general, com a un subproducte de jovenalla o una exquisidesa d’elits, com que las administracions es gastin milionades en auditoris d’impossible rendibilitat cultural i posin per norma tota mena de traves a l’obertura de sales de concert privades i a la pràctica de la música en viu. Això és rematar el malferit.
La desaparició de la música popular com a gènere de masses va més enllà de l’estricte ‘cas català’, i ni tota la saviesa del Consell de les Arts aconseguiran revifar el moribund, però no estaria de menys que s’intentés salvar algun moble. Els músics no es guanyen la vida amb els royalties dels discos, però una plataforma a Internet de difusió i comercialització de la música local, en la llengua que sigui (que ja fa temps que ho remouen a Cultura però no ho fan), una bona promoció internacional (això ho comencen a fer bé), una TV que no s’avergonyeixi dels músics d’aquí i una acció política conjunta de totes les administracions per facilitar la multiplicació d’escenaris, no evitaria la mort global, un tema que ultrapassa les atribucions del Consell i fins i tot de la Generalitat però deixaria un cadàver bonic.

+
Mª ÀNGELS ANGLADA

Deu anys després de morir, l’autora de ‘El violí d’Auschwitz’ rebrà el reconeixement públic que li escau. L'exposició virtual ‘Quadern d'Anglada', que es podrà veure a la pàgina quaderndanglada.cat, i la mostra ‘Maria Àngels Anglada, vida i obra’, que es visitarà a l'Institut d'Estudis Catalans a l'abril, a la Casa de Cultura de Girona al maig, a Vic a l'octubre i a Figueres al novembre, són els actes principals. A més, però, la Institució de les Lletres Catalanes hauria impulsar la seva lectura.

-
JOSEP CARLES RIUS

El degà dels periodistes catalans es podria haver estalviat tants elogis a Carles Sentís sabent com hauria de saber que no totes les sensibilitats que integren l’entitat tenen la mateixa opinió respecte dels anys de feina del veterà periodista. Ara bé, tanmateix el propi Ramon Barnils s’hauria agafat el tema amb més humor i no hauria fet l’agre protesta que han fet els seus hereus corporatius. Es clar que cap diari seriós no hauria parlat de pistoles. Tot plegat un ridícul més de la professió.