El cardenal de Madrid, l’inefable Rouco Varela, acompanyat per 40 bisbes i milers de seguidors, va entrar ahir en campanya electoral amb un acte, a la inquietant plaça de Colón on oneja la megabandera espanyola que va posar Trillo i que els socialistes no han tret, i amb una posada en escena més pròpia d’altres èpoques.
Lligar el futur del cristianisme amb el d’Espanya, assegurar que la societat espanyola viu una amenaça social per legislacions injustes, afirmar que els poders públics atempten contra la família, o amenaçar amb que ens dirigim cap a la dissolució de la democràcia, tal i com van dir textualment alguns prelats ahir, no només és posar la por al cos sense fonaments, sinó que, en una societat moderna com l’espanyola, és anar contra els més elementals principis que regeixen la convivència.
I total, al peu de l’escenari on es van pronunciar els parlaments, una pancarta deia: “La família cristiana gaudeix de bona salut”. Llavors, per què organitzar un sarau com aquell sinó era per fer un favor al PP?
Dit a el Món a RAc 1 del 31.12.07
30/12/07
PATRIMONI FORESTAL, PATRIMONI CULTURAL
Amb un 63’5 per cent de la superfície del sol ocupat per massa forestal, Catalunya és un dels països europeus amb major riquesa forestal, només superat per Escandinàvia. La superfície arbrada del país ha crescut, o es manté, fins i tot a les zones metropolitanes. Les causes d’aquesta situació no només són l’abandonament dels usos agrícoles del sol (que es podria interpretar com a un fet negatiu), sinó la conversió de sols desarbrats o arborescents en terrenys arborats, un fet enormement positiu, donat que suposa la naturalització del paisatge.
A Catalunya la gran majoria dels boscos, un 96 %, són privats. Aquesta situació, lluny d’apartar el territori del debat sobre el seu patrimoni natural, l’ha empès secularment a discutir sobre el futur forestal del país. Ja l’any 1888 el Congrés Internacional d’Enginyeria, nascut per la necessitat d’homologar la tècnica científica local amb la dels països més moderns, va acollir un intens debat, com sempre amb interessos contraposats, sobre el paper que havien de fer els boscos a les societats modernes, en aquell cas per a controlar les inundacions. Des d’aleshores fins el setembre passat, quan es va fer a Tarragona el Segon Congrés Forestal Català (el primer s’havia et l’any 1988), el debat sobre el futur dels boscos del nostre país ha estat tothora present tant entre els tècnics forestals, com entre els politics, naturalistes, ecologistes, urbanistes, pagesos, enginyers de camins o especuladors immobiliaris. Curiosament però, el ciutadà de a peu, gran usuari i beneficiari del patrimoni forestal del país, sovint ha restat massa aliè a un debat que, tant és de model de territori, com de patrimoni.
Amb el temps els ciutadans hem après força a respectar els boscos, hem entès que son imprescindibles per al desenvolupament de la biodiversitat i ens hem adonat que abelleixen més que les urbanitzacions, i fins i tot ens n’alegrem quan les administracions públiques preserven en forma de parc o similars, un espai boscós; però encara no som prou conscients que arbres i boscos són també part del nostre patrimoni cultural; que si som com som és també perquè som un país de boscos. I això ni els tècnics forestals, ni els polítics ni els ecologistes han esmerçat massa temps a ensenyar-nos-ho.
El Congrés Forestal Català va ser molt important per als especialistes, al menys així m’ho van dir alguns d’ells mateixos, però hi ha altres iniciatives que ajuden a entendre el concepte patrimonial d’arbredes i boscam, l’altra cara de la forest podríem dir. ‘Arbres i arbredes singulars del Montseny’, de varis autors, ‘120 grans arbres del Pirineu català’, d’Enric Oris (Farell editors) i els poemes de Celdoni Fonoll ‘Arbres dels nostres paisatges’ (Cossetània). La majoria de nosaltres entendríem molt millor la dimensió patrimonial dels nostres arbres, la categoria monumental d’indrets com la Mata de València (Alt Aneu) i l’enorme potència del valor cultural del nostre territori. Incorporar el patrimoni forestal al patrimoni cultural és un senyal de modernitat i un símptoma de societat avançada indiscutibles. Els tres llibres esmentats ajuden a configurar aquest perfil i a educar el gust i el criteri dels lectors com el MNAC ho fa amb el romànic i el gòtic, per exemple, amb l’avantatge de que, per als monuments forestals no calen museus; els tenim a tocar de la ma i només de nosaltres depèn la seva perdurabilitat.
Publicat a El Mundo de Catalunya
A Catalunya la gran majoria dels boscos, un 96 %, són privats. Aquesta situació, lluny d’apartar el territori del debat sobre el seu patrimoni natural, l’ha empès secularment a discutir sobre el futur forestal del país. Ja l’any 1888 el Congrés Internacional d’Enginyeria, nascut per la necessitat d’homologar la tècnica científica local amb la dels països més moderns, va acollir un intens debat, com sempre amb interessos contraposats, sobre el paper que havien de fer els boscos a les societats modernes, en aquell cas per a controlar les inundacions. Des d’aleshores fins el setembre passat, quan es va fer a Tarragona el Segon Congrés Forestal Català (el primer s’havia et l’any 1988), el debat sobre el futur dels boscos del nostre país ha estat tothora present tant entre els tècnics forestals, com entre els politics, naturalistes, ecologistes, urbanistes, pagesos, enginyers de camins o especuladors immobiliaris. Curiosament però, el ciutadà de a peu, gran usuari i beneficiari del patrimoni forestal del país, sovint ha restat massa aliè a un debat que, tant és de model de territori, com de patrimoni.
Amb el temps els ciutadans hem après força a respectar els boscos, hem entès que son imprescindibles per al desenvolupament de la biodiversitat i ens hem adonat que abelleixen més que les urbanitzacions, i fins i tot ens n’alegrem quan les administracions públiques preserven en forma de parc o similars, un espai boscós; però encara no som prou conscients que arbres i boscos són també part del nostre patrimoni cultural; que si som com som és també perquè som un país de boscos. I això ni els tècnics forestals, ni els polítics ni els ecologistes han esmerçat massa temps a ensenyar-nos-ho.
El Congrés Forestal Català va ser molt important per als especialistes, al menys així m’ho van dir alguns d’ells mateixos, però hi ha altres iniciatives que ajuden a entendre el concepte patrimonial d’arbredes i boscam, l’altra cara de la forest podríem dir. ‘Arbres i arbredes singulars del Montseny’, de varis autors, ‘120 grans arbres del Pirineu català’, d’Enric Oris (Farell editors) i els poemes de Celdoni Fonoll ‘Arbres dels nostres paisatges’ (Cossetània). La majoria de nosaltres entendríem molt millor la dimensió patrimonial dels nostres arbres, la categoria monumental d’indrets com la Mata de València (Alt Aneu) i l’enorme potència del valor cultural del nostre territori. Incorporar el patrimoni forestal al patrimoni cultural és un senyal de modernitat i un símptoma de societat avançada indiscutibles. Els tres llibres esmentats ajuden a configurar aquest perfil i a educar el gust i el criteri dels lectors com el MNAC ho fa amb el romànic i el gòtic, per exemple, amb l’avantatge de que, per als monuments forestals no calen museus; els tenim a tocar de la ma i només de nosaltres depèn la seva perdurabilitat.
Publicat a El Mundo de Catalunya
28/12/07
D’ANTIPOETES, CAGANERS I ALLAUS
Al marge de la societat literària catalana, però estimat al CCCB, l’antipoeta Gerard Altaió va fent ‘performances’ arreu del món. L’octubre passat va ser a la cinquena edició del festival artístic Dadao, a Beijing, on va presentar una acció titulada ‘Exercici de lectura’ que ara es pot veure a: http://www.youtube.com/watch?v=SxzVC2_E94U. Més d’un convidat a Francfort voldria voltar la meitat del món que l’Altaió ha anat contaminant amb les intervencions polipoètiques.
A l’altre extrem de la cosa, Iolanda Batallé, editora d’infantil a Random House, m’explica emocionada el seu últim invent de llibre nadalenc. Es diu ‘On és el caganer’, ja és a les llibreries i és obvi dir-vos que va de la figura del pessebre més estimada pels nens. És un llibre amb joc, és clar, però no puc dir gran cosa més. Això si, no li falta de res, ni cagarros. Però aquest cronista, que va quedar llampat de nen per culpa dels lamentables ‘Chiripitiflauticos’, prefereix el llibre de botigues de barri (amb perxes, lleixes, etiquetes de preus, caixes de fruita, taulells, tendals i expositors) que la mateixa editora va posar al mercat fa unes setmanes; digueu-me clàssic.
Emocionat és també el correu de la Neus Chordà, Ara llibres, on insisteix en l’aposta de l’editorial d’Ernest Folch pels autors catalans. Joan Barril, Josep Mª Fonalleras, Francesc Miralles, Jordi Llavina, Joaquim PIjoan, Francesc Torralba, Jesús Tuson i Sílvia Soler són les incorporacions per al 2008; una llista que, probablement, no deu fer massa il•lusió al grup 62, que veu com perd uns quants autors molt venedors. No se si l’esperit nadalenc apaivaga aquestes desil•lusions, com que n’hi ha tant poc al mon editorial!
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
A l’altre extrem de la cosa, Iolanda Batallé, editora d’infantil a Random House, m’explica emocionada el seu últim invent de llibre nadalenc. Es diu ‘On és el caganer’, ja és a les llibreries i és obvi dir-vos que va de la figura del pessebre més estimada pels nens. És un llibre amb joc, és clar, però no puc dir gran cosa més. Això si, no li falta de res, ni cagarros. Però aquest cronista, que va quedar llampat de nen per culpa dels lamentables ‘Chiripitiflauticos’, prefereix el llibre de botigues de barri (amb perxes, lleixes, etiquetes de preus, caixes de fruita, taulells, tendals i expositors) que la mateixa editora va posar al mercat fa unes setmanes; digueu-me clàssic.
Emocionat és també el correu de la Neus Chordà, Ara llibres, on insisteix en l’aposta de l’editorial d’Ernest Folch pels autors catalans. Joan Barril, Josep Mª Fonalleras, Francesc Miralles, Jordi Llavina, Joaquim PIjoan, Francesc Torralba, Jesús Tuson i Sílvia Soler són les incorporacions per al 2008; una llista que, probablement, no deu fer massa il•lusió al grup 62, que veu com perd uns quants autors molt venedors. No se si l’esperit nadalenc apaivaga aquestes desil•lusions, com que n’hi ha tant poc al mon editorial!
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
23/12/07
EL POC QUE QUEDA DE TOT PLEGAT
Arribo al Senyor Parellada, on he quedat per dinar amb en Manuel Cuyas, periodista i autor de les memòries de Jordi Pujol, i el primer que li dic és que em sento del tot desenfocat, sense nord ni estel que em guiï.
Per sort l’amic m’alleuja una mica el mal que em corseca; està igual que jo. Instants després apareix el conseller Puigcercós amb cara de set sous, menja ràpid i surt afuat com si el perseguís el cobrador del frac. A penes mastega un ‘hola’ de ranci protocol. A l’altra taula l’inefable Toni Bolaños anuncia a l’Albert Sáez que els socialistes donen el vist i plau a la seva candidatura de president de la nova corporació de la tevetrès, tot i que els comitès professionals diuen dies després que no és idoni pel càrrec. Suposo que això a en Bolaños li repampimfla, és clar. A la meva esquena l’Antoni Vives parla de politica municipal desvetllat i feliç. En Manel i jo ens mirem, la nostra perplexitat no albira millora. Em diu que un problema és que parlo massa bé el català. Ja pot ser. Per sort el bacallà a la llauna del restaurant continua essent digne de festa major, com ja era en temps pretèrits, quan les imatges del nostre present, fos engrescador, decadent o terrible, com a mínim les vèiem clares.
Uns dies després, des de la distància de la Safor, en Josep Piera, un dels més grans escriptors actuals, maldava per trobar una explicació raonable a tal esborronament. Sosté Piera que tot plegat és degut a la artificiositat de la política catalana. Els d’ERC fan president en Montilla esperant que això incorpori noves fornades de castellanoparlants a la idea de la Catalunya nacional, i ajudi a empènyer; però ai las! els socialistes diuen que s’hi posin fulles, que amb el que hi ha ja en tenen prou, que no volen ni més autogovern, ni més català, ni més nació, ni res. I els convergents es limiten a fer el borinot en lloc d’estructurar una oposició que construeixi una alternativa a aquest no res sense suc ni bruc que mana.
I mentrestant, el prestigi de la llengua i la cultura catalanes minva, el seu ús públic no avança, el consum cultural cau en picat (ho deia el baròmetre d’en Salvador Cardús fa unes setmanes); uns quants ‘holligans’ com en Joan Ferran i en Manuel Mas (sobrevingut) no tenen cap mania a disparar contra el pianista perquè li veuen unes crostes sospitoses; en Francisco Caja i la seva colla reclamen al Parlament més castellà a les escoles però no més català al carrer, o sigui que se’ls veu el llautó; i un altre gran escriptor i amic em diu amb cara de fàstic que escriure en català és cada dia més llastimós i clandestí, gairebé miserable vist el cas que en fan la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació que després s’omplen la boca de catalanitat davant els que manen com qui menja polvorons a casa de la sogra.
Ara bé, a pocs dies per Nadal la FNAC està que vessa de gent consumint cultura, les entrades pel Circ du Soleil, a qui mai no deu haver posat cap pega l’ajuntament, fa dies que estan esgotades i una exposició sobre les feixures humanes està a petar. Tot plegat és aquesta menudalla trista i banal el que queda del país. Aquesta és la realitat que no atabala ni al conseller de cultura, immers en teories que no ens deslliuren de l’agonia. I així, als que som en mig del foc creuat, l’únic que ens queda és la mirada borrosa, el desenfocament. I no per haver begut encara que sigui Nadal i la catalanitat d’avui brindi amb cava.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Per sort l’amic m’alleuja una mica el mal que em corseca; està igual que jo. Instants després apareix el conseller Puigcercós amb cara de set sous, menja ràpid i surt afuat com si el perseguís el cobrador del frac. A penes mastega un ‘hola’ de ranci protocol. A l’altra taula l’inefable Toni Bolaños anuncia a l’Albert Sáez que els socialistes donen el vist i plau a la seva candidatura de president de la nova corporació de la tevetrès, tot i que els comitès professionals diuen dies després que no és idoni pel càrrec. Suposo que això a en Bolaños li repampimfla, és clar. A la meva esquena l’Antoni Vives parla de politica municipal desvetllat i feliç. En Manel i jo ens mirem, la nostra perplexitat no albira millora. Em diu que un problema és que parlo massa bé el català. Ja pot ser. Per sort el bacallà a la llauna del restaurant continua essent digne de festa major, com ja era en temps pretèrits, quan les imatges del nostre present, fos engrescador, decadent o terrible, com a mínim les vèiem clares.
Uns dies després, des de la distància de la Safor, en Josep Piera, un dels més grans escriptors actuals, maldava per trobar una explicació raonable a tal esborronament. Sosté Piera que tot plegat és degut a la artificiositat de la política catalana. Els d’ERC fan president en Montilla esperant que això incorpori noves fornades de castellanoparlants a la idea de la Catalunya nacional, i ajudi a empènyer; però ai las! els socialistes diuen que s’hi posin fulles, que amb el que hi ha ja en tenen prou, que no volen ni més autogovern, ni més català, ni més nació, ni res. I els convergents es limiten a fer el borinot en lloc d’estructurar una oposició que construeixi una alternativa a aquest no res sense suc ni bruc que mana.
I mentrestant, el prestigi de la llengua i la cultura catalanes minva, el seu ús públic no avança, el consum cultural cau en picat (ho deia el baròmetre d’en Salvador Cardús fa unes setmanes); uns quants ‘holligans’ com en Joan Ferran i en Manuel Mas (sobrevingut) no tenen cap mania a disparar contra el pianista perquè li veuen unes crostes sospitoses; en Francisco Caja i la seva colla reclamen al Parlament més castellà a les escoles però no més català al carrer, o sigui que se’ls veu el llautó; i un altre gran escriptor i amic em diu amb cara de fàstic que escriure en català és cada dia més llastimós i clandestí, gairebé miserable vist el cas que en fan la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació que després s’omplen la boca de catalanitat davant els que manen com qui menja polvorons a casa de la sogra.
Ara bé, a pocs dies per Nadal la FNAC està que vessa de gent consumint cultura, les entrades pel Circ du Soleil, a qui mai no deu haver posat cap pega l’ajuntament, fa dies que estan esgotades i una exposició sobre les feixures humanes està a petar. Tot plegat és aquesta menudalla trista i banal el que queda del país. Aquesta és la realitat que no atabala ni al conseller de cultura, immers en teories que no ens deslliuren de l’agonia. I així, als que som en mig del foc creuat, l’únic que ens queda és la mirada borrosa, el desenfocament. I no per haver begut encara que sigui Nadal i la catalanitat d’avui brindi amb cava.
Publicat a El Mundo de Catalunya
21/12/07
TRENTA SEGONS I PROU
Més que una data en el calendari literari, la Nit de l’Edició és una tatxa. Està molt bé que els editors de Catalunya facin un sopar per donar premis als periodistes i mitjans que els caiguin més simpàtics, i és lògic que els qui escrivim d’això hi anem amb el millor dels esperits a difondre la bona nova i a aplaudir als companys; però cal que la vetllada sigui tant llarga? Cal que es faci la setmana abans de Nadal quan tothom està fart de sopars i dinars nadalencs? Cal que sigui tant avorrida?
I no és una apreciació personal, el volum de badalls per taula augmenta segons van passant els plats i els discursos, i creixen també les visites als lavabos i les sortides a fumar. Al final veus a la gent sortir al fred del port Olímpic estabornida i només amb ganes d’agafar el cotxe i anar-se’n a dormir. Els organitzadors haurien de buscar una fórmula més àgil. Un presentador que animi la vetllada, no que faci de ‘bust parlant’, menys discursos institucionals i que els guanyadors no parlin més de mig minut, temps més que suficient per agrair el trofeu. Dilluns passat, a la 22 Nit de l’edició, Ferrnando R. Lafuente, coordinador del suplement ‘ABCD las letras y als artes’, del diari homònim, va batre el rècord absolut de rotllo pronunciat per un guanyador. Sort que Carles Geli (ja era hora que li donessin el premi), Àngels Barceló (cal ara el premi si diumenge deixa de fer el programa?), Joan Barril (Qwerty), Hasier Etxeberria (vuit anys parlant de llibres a EiTB, que TV3 en prengui nota) i el fill de Bertomeu Fiol en nom del poeta van tenir l’art de la brevetat, en cas contrari, aquest article que mai no serà guardonat amb un premi Atlàntida encara estaria per escriure’s.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
I no és una apreciació personal, el volum de badalls per taula augmenta segons van passant els plats i els discursos, i creixen també les visites als lavabos i les sortides a fumar. Al final veus a la gent sortir al fred del port Olímpic estabornida i només amb ganes d’agafar el cotxe i anar-se’n a dormir. Els organitzadors haurien de buscar una fórmula més àgil. Un presentador que animi la vetllada, no que faci de ‘bust parlant’, menys discursos institucionals i que els guanyadors no parlin més de mig minut, temps més que suficient per agrair el trofeu. Dilluns passat, a la 22 Nit de l’edició, Ferrnando R. Lafuente, coordinador del suplement ‘ABCD las letras y als artes’, del diari homònim, va batre el rècord absolut de rotllo pronunciat per un guanyador. Sort que Carles Geli (ja era hora que li donessin el premi), Àngels Barceló (cal ara el premi si diumenge deixa de fer el programa?), Joan Barril (Qwerty), Hasier Etxeberria (vuit anys parlant de llibres a EiTB, que TV3 en prengui nota) i el fill de Bertomeu Fiol en nom del poeta van tenir l’art de la brevetat, en cas contrari, aquest article que mai no serà guardonat amb un premi Atlàntida encara estaria per escriure’s.
Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
EL CLATELLOT PEDAGÒGIC
On acaba l’agressió física, sempre condemnable, i comença la pedagogia es preguntaven ahir els diputats de CiU, PP i PNV que van votar contra la de la supressió de la metàfora del clatellot patern per fer anar el fill al rengle? Sincerament no ho sé, aquest és un tema més empíric, és a dir, fonamentat en l’experiència, que argumental, basat en la raó. I la meva filla mai no em va donar l’oportunitat de comprovar-ho.
Vull dir, que jo no crec que s’hagi de clavar mai un bolet a un fill, però també dic que hi ha nens que són de bufetada, oi que m’entenen? I on és el paper dels pares. Amb els fills cal raonar sempre, és ben cert, però és que hi ha pares incapaços d’usar cap argument seriós i dialèctic. Vull dir, que de la mateixa manera que hi ha canalla abominable, també hi ha pares que potser es mereixerien un calbot.
O és que no han anat mai a un restaurant i han tingut un nen rebec a la taula del costat donant pel sac? On és el paper del legislador en aquest fil tan prim que separa l’ordre de la violència, el fill tossut i els pares ineptes?
Dit a El Món a RAC 1 del 21.12.07
Vull dir, que jo no crec que s’hagi de clavar mai un bolet a un fill, però també dic que hi ha nens que són de bufetada, oi que m’entenen? I on és el paper dels pares. Amb els fills cal raonar sempre, és ben cert, però és que hi ha pares incapaços d’usar cap argument seriós i dialèctic. Vull dir, que de la mateixa manera que hi ha canalla abominable, també hi ha pares que potser es mereixerien un calbot.
O és que no han anat mai a un restaurant i han tingut un nen rebec a la taula del costat donant pel sac? On és el paper del legislador en aquest fil tan prim que separa l’ordre de la violència, el fill tossut i els pares ineptes?
Dit a El Món a RAC 1 del 21.12.07
Etiquetas:
Comentari radiofònic
18/12/07
L’AVORTAMENT CREMA
Quedi clar d’entrada que a cap dona no li fa la més mínima gràcia avortar. Vull dir que, en aquest debat arran dels presumptes avortaments il•legals, si a algú no es pot criminalitzar és a la dona. N’és la víctima, no la beneficiària. O és que hi ha algú tan poc humà que es pensa que avortar a les 34 setmanes es fa per pur plaer?
De la resta: metges, psicòlegs, infermeres i psiquiatres, la justícia dirà. I si pot ser que ho digui llei i sentit comú en ma, sense prejudicis de cap índole, ni falsament progressistes, ni atàvicament morals.
I després hi ha el govern de Zapatero i les pròximes eleccions. Ells si que tenen una bona papereta. El cas aquest ha esclatat en el pitjor moment possible; just quan s’estan redactant els programes electorals i tots els partits han de prendre postures sobre els temes que afecten la societat. El PSOE intentava passar-hi de puntetes i ambiguament perquè saben que l’avortament divideix la societat espanyola, però el president i candidat els ha demanat una major definició, que per ell s’ha de dir llei de terminis, com a altre s països europeus. Si aquesta és la via, ho veurem en campanya. Hi haurà pressió sobre el tema, no ho dubteu.
Dit a El Món a RAC 1 del 18.12.07
De la resta: metges, psicòlegs, infermeres i psiquiatres, la justícia dirà. I si pot ser que ho digui llei i sentit comú en ma, sense prejudicis de cap índole, ni falsament progressistes, ni atàvicament morals.
I després hi ha el govern de Zapatero i les pròximes eleccions. Ells si que tenen una bona papereta. El cas aquest ha esclatat en el pitjor moment possible; just quan s’estan redactant els programes electorals i tots els partits han de prendre postures sobre els temes que afecten la societat. El PSOE intentava passar-hi de puntetes i ambiguament perquè saben que l’avortament divideix la societat espanyola, però el president i candidat els ha demanat una major definició, que per ell s’ha de dir llei de terminis, com a altre s països europeus. Si aquesta és la via, ho veurem en campanya. Hi haurà pressió sobre el tema, no ho dubteu.
Dit a El Món a RAC 1 del 18.12.07
Etiquetas:
Comentari radiofònic
16/12/07
CRÒNIQUES DE L’ERA POP
Aquest país es va fer en quatre dies. Després morir Franco, Catalunya va viure una revolució cultural més important que el modernisme; una alenada contracultural tocatardana, una mena de ‘summer love’ local tenyit de primaveres llibertàries i tardors de Tenorio, a ritme d’aquell rock anomenat laietà, amb tebeos del Rollo enmascarado, Woodstocks a Canet, cinema underground de Bigas Luna i nits de porros i birres al Zeleste. Volant damunt d’aquella llum que encara enlluerna ara, la periodista Àngels Bronsoms traça al llibre ‘Animals de rock & roll’ (Proa), una visió lúcida i passional damunt un temps que ens va canviar a tots.
Vaig conèixer la Bronsoms a Catalunya Ràdio. Havien passat ja els dies gloriosos del Zeleste d’Argenteria, i la ‘movida madrileña’ semblava haver enfonsat en la misèria les llargues nits de música laietana a la Ribera. Del passat hippie a Formentera, els concerts al Price o els festivals Folk a la Ciutadella amb els grisos al clatell ja no en quedaven ni bons records. Catalunya era un titànic i amb el paquebot ens enfonsàvem tots els que no ens acabàvem de creure ni el canvi gloriós de González, ni el manà nacionalista d’en Pujol.
Amb el savi Jordi Beltran, l’Àngels presentava, amb total dignitat tenint en compte la situació, ‘Plàstics dràstics’, un programa musical que ja haurien volgut saber fer a Radio 3, que llavors era la modernitat progre-sociata superlativa. Descobria paisatges musicals que aviat es convertien en referents de la condició humana de l’època. Preguntant i escoltant, tenia la intuïció de que alguna cosa grossa havia passat al país mentre ella era un adolescent a la seva Girona natal i, fos el que fos, no estava disposada a deixar que es perdés per sempre o que restés en la perversa memòria del temps com un patrimoni exclusivament madrileny, per allò de la ‘movida’ i tal. Va continuar perseguit aquell somni de justícia històrica per programes de televisió i, encara temps després, a través dels micròfons de COM Ràdio. Uns anys abans l’Àngels havia burxat en la memòria intensa de Frisco i L.A., on havia après que els processos culturals no desapareixen, sinó que es transformen.
Ara, en un revolt del camí de la vida, la Bronsoms ha decidit donar forma a aquelles idees que van florir als setanta i esclatar als vuitanta, ha buscat els protagonistes, els ha fet parlar amb la vehemència necessària i els ha demanat una hipòtesi d’alt risc. Gay Mercader, Alaska, Àngel Casas, Antonio Miró, Berta Yebra, Carles Bosch, Diego Manrique, Ramoncín, Mariscal, Víctor Jou i una colla més dels que van protagonitzar aquells anys revolucionaris sense flors als cabells però amb força herba al cap, elaboren col·lectivament una tesi que, no per sabuda, resulta encara agosarada: va ser la Barcelona rebel, compromesa, festera i irreverent de finals dels seixanta i dels setanta, la de la narrativa llatinoamericana, del Zeleste, del Pau Riba, del Nazario, la cançó, la gauche divine i les manis de l’Assemblea de Catalunya, la que va forjar l’Espanya moderna i cosmopolita de la ‘movida’, el cine d’Almodovar, la moda gallega o el FIB de Benicàssim. El darrer episodi de la història més contemporània du un estigma que, ni l’Espanya rància ni l’oficialista, reconeixeran mai, el d’una colla d’animals de rock & roll, alguns dels quals l’Àngels Bronsoms ha tingut l’encert de tancar en un llibre, que no domar-los, això no.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Vaig conèixer la Bronsoms a Catalunya Ràdio. Havien passat ja els dies gloriosos del Zeleste d’Argenteria, i la ‘movida madrileña’ semblava haver enfonsat en la misèria les llargues nits de música laietana a la Ribera. Del passat hippie a Formentera, els concerts al Price o els festivals Folk a la Ciutadella amb els grisos al clatell ja no en quedaven ni bons records. Catalunya era un titànic i amb el paquebot ens enfonsàvem tots els que no ens acabàvem de creure ni el canvi gloriós de González, ni el manà nacionalista d’en Pujol.
Amb el savi Jordi Beltran, l’Àngels presentava, amb total dignitat tenint en compte la situació, ‘Plàstics dràstics’, un programa musical que ja haurien volgut saber fer a Radio 3, que llavors era la modernitat progre-sociata superlativa. Descobria paisatges musicals que aviat es convertien en referents de la condició humana de l’època. Preguntant i escoltant, tenia la intuïció de que alguna cosa grossa havia passat al país mentre ella era un adolescent a la seva Girona natal i, fos el que fos, no estava disposada a deixar que es perdés per sempre o que restés en la perversa memòria del temps com un patrimoni exclusivament madrileny, per allò de la ‘movida’ i tal. Va continuar perseguit aquell somni de justícia històrica per programes de televisió i, encara temps després, a través dels micròfons de COM Ràdio. Uns anys abans l’Àngels havia burxat en la memòria intensa de Frisco i L.A., on havia après que els processos culturals no desapareixen, sinó que es transformen.
Ara, en un revolt del camí de la vida, la Bronsoms ha decidit donar forma a aquelles idees que van florir als setanta i esclatar als vuitanta, ha buscat els protagonistes, els ha fet parlar amb la vehemència necessària i els ha demanat una hipòtesi d’alt risc. Gay Mercader, Alaska, Àngel Casas, Antonio Miró, Berta Yebra, Carles Bosch, Diego Manrique, Ramoncín, Mariscal, Víctor Jou i una colla més dels que van protagonitzar aquells anys revolucionaris sense flors als cabells però amb força herba al cap, elaboren col·lectivament una tesi que, no per sabuda, resulta encara agosarada: va ser la Barcelona rebel, compromesa, festera i irreverent de finals dels seixanta i dels setanta, la de la narrativa llatinoamericana, del Zeleste, del Pau Riba, del Nazario, la cançó, la gauche divine i les manis de l’Assemblea de Catalunya, la que va forjar l’Espanya moderna i cosmopolita de la ‘movida’, el cine d’Almodovar, la moda gallega o el FIB de Benicàssim. El darrer episodi de la història més contemporània du un estigma que, ni l’Espanya rància ni l’oficialista, reconeixeran mai, el d’una colla d’animals de rock & roll, alguns dels quals l’Àngels Bronsoms ha tingut l’encert de tancar en un llibre, que no domar-los, això no.
Publicat a El Mundo de Catalunya
13/12/07
PORTADES CLÒNIQUES
Als negres del país no se’ls escapa una. Rebo un correu de Jordi Canal, el bibliotecari més negre de tots els que es fan i es desfan, on es pregunta si tots els llibres que parlen de l’hivern han de lluir la mateixa il·lustració a la portada. ‘Trampa en el hielo’, de Kitty Sewell, en edició de Círculo de Lectores i ‘Entre la promesa del verano y el frío del invierno’, de Leif G.W. Persson, publicat per Paidós tenen cobertes idèntiques. El millor del cas és que Grijalbo ja havia publicat el segon títol ara fa tres anys i no tenia pas la mateixa foto a la portada.
El nostre llibreter negre de capçalera, Paco Camarassa, també ens escriu per la mateixa qüestió; però ell va més enllà. El titular de Negra y criminal s’ofereix de franc per fer de consultor sobre portades coincidents a les editorials que precisin el seu servei abans de posar un llibre al mercat. La grandesa humana del llibreter no te límits, ell ho fa gratis, mentre que el dissenyador que, simplement, ‘homenatja’ a fons una portada ja existent, cobra. En aquest cas Camarasa ens convida a donar un simple cop d’ull a la portada de ‘Las ovejas y el pastor’ (Destino), el darrer llibre d’Andrea Camillieri (on no hi surt el comissari Montalbano), i a l’edició de Barataria dels textos sobre la màfia que havia escrit l’assassinat jutge Falcone. Ves per on tots dos tenen el mateix fragment de l’Anunciació d’Antonello da Messina. Li preguntaré si això és normal al doctor Gottfried Honnefelder, president de l’Associació d’Editors i Llibreters d’Alemanya, que serà guardonat amb un premi Atlàntida a la Labor Cultural al llarg de la Nit de l’edició que es farà dilluns a Barcelona. A veure que em recepta.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
El nostre llibreter negre de capçalera, Paco Camarassa, també ens escriu per la mateixa qüestió; però ell va més enllà. El titular de Negra y criminal s’ofereix de franc per fer de consultor sobre portades coincidents a les editorials que precisin el seu servei abans de posar un llibre al mercat. La grandesa humana del llibreter no te límits, ell ho fa gratis, mentre que el dissenyador que, simplement, ‘homenatja’ a fons una portada ja existent, cobra. En aquest cas Camarasa ens convida a donar un simple cop d’ull a la portada de ‘Las ovejas y el pastor’ (Destino), el darrer llibre d’Andrea Camillieri (on no hi surt el comissari Montalbano), i a l’edició de Barataria dels textos sobre la màfia que havia escrit l’assassinat jutge Falcone. Ves per on tots dos tenen el mateix fragment de l’Anunciació d’Antonello da Messina. Li preguntaré si això és normal al doctor Gottfried Honnefelder, president de l’Associació d’Editors i Llibreters d’Alemanya, que serà guardonat amb un premi Atlàntida a la Labor Cultural al llarg de la Nit de l’edició que es farà dilluns a Barcelona. A veure que em recepta.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
CIMERA DE BALI
L’ultra liberalisme econòmic acabarà amb la cimera de Bali amb més acarnissament que no ho va fer amb la que Kioto. Si allà va ser Estats Units qui va matar la criatura abans que no nasqués, convertint l’acord en paper mullat, a Indonesia seran, a més del gegant americà, les noves potències capitalistes emergents, la India i la Xina sobretot, les que s’hi oposaran. Amb situacions així, l’ONU i Al Gore ja poden portar ous a vendre. Amb sort l’acord que en pot sortir avui serà un genèric de mínims i gràcies. Dic jo si val la pensa seguir fent reunions d’aquestes vist el pla.
Els pobres perquè volen ser rics, i els rics ho volen ser encara més; aquest és el principal problema que te la terra. Aquesta cobdícia no sap de fronteres, de llengües, de religions, ni races; és transversal. És el pecat global, podríem dir. Però per molt pecat mortal que sigui, ni la Santa Seu bada boca, no fos cas. O es que us penseu que si guanyen els demòcrates, o si Al Gore fos ara el president, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle als Estats Units es reduirà un 40 per cent tal i com proposa innocentment aquesta cimera més morta que viva?
Dit a El Món a RAC 1 del 14.12.07
Els pobres perquè volen ser rics, i els rics ho volen ser encara més; aquest és el principal problema que te la terra. Aquesta cobdícia no sap de fronteres, de llengües, de religions, ni races; és transversal. És el pecat global, podríem dir. Però per molt pecat mortal que sigui, ni la Santa Seu bada boca, no fos cas. O es que us penseu que si guanyen els demòcrates, o si Al Gore fos ara el president, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle als Estats Units es reduirà un 40 per cent tal i com proposa innocentment aquesta cimera més morta que viva?
Dit a El Món a RAC 1 del 14.12.07
Etiquetas:
Comentari radiofònic
PROTAGONISTA DEL ARTE CATALÁN DEL SIGLO XX
El pintor, dibujante y grabador catalán Josep Maria Guinovart, uno de los protagonistas del renacer de la pintura catalana duranta la segunda mitad del siglo XX junto a Antoni Tàpies, Joan Josep Tharratas o Joan Hernández Pijoan, falleció ayer en Barcelona a los 80 años de edad, según anunciaron fuentes del Hospital de Barcelona donde llevaba ingresado unos días debido a un infarto de miocardio. Con motivo de su ochenta aniversario, que celebró el pasado mes de marzo, el Museu d’Història de Catalunya acoge hasta el próximo mes de marzo la muestra ‘Cartells de Josep Guinovart’, cincuenta obras del artista y una entrevista inédita efectuada expresamente para la muestra. Además, buena parta de su obra puede verse en la Fundació Espai Guinovart de Agramunt (l’Urgell, Lleida), abierta en 1994, en la que hasta fin de año puede contemplarse la exposición de gravados ‘Josep Guinovart, terres i signes de mar’.
Nacido en Barcelona en 1927, ‘Guino’, como se le conocía en los ambientes artísticos, realizó sus estudios en la Llotja y en el Foment d'Arts Decoratives de Barcelona. A partir de una primera etapa de carácter figurativo, fue derivando hacia temática social (la época lo llevaba) a través deobras de gran formato en 1957 inició un proceso creativo que lo llevó a la abstracción con una utilización de elementos tridimensionales en su obra, la manipulación libre de la materia y la inclusión de elementos físicos en las obras. Durante los primeros años de su actividad realizó pinturas murales, decoraciones teatrales, carteles e ilustraciones.
En este proceso de madurez plástica coincidió con otros jóvenes pintores de su generación, hecho que supuso una auténtica revolución en el panorama artístico catalán de mitad del siglo XX. Ligado en un primer momento al grupo Dau al Set (en los años cincuenta), más tarde fue uno de los fundadores del grupo Tahull junto con Jaume Muxart, Antoni Tàpies y Joan Josep Tharrats, también fallecido recientemente). Casi todas las personalidades acogidas a esos grupos artísticos han llegado a representar individualmente la vanguardia pictórica catalana del siglo XX, uno de los marchamos culturales más prestigiosos del arte contemporáneo del país. Guinovart, Tàpies y Tharrats fueron la última generación de pintores que marchó a París a aprender (él lo hizo en 1952), un camino que habían abierto Rusiñol y Casas a finales del siglo XIX y que conectó para siempre a los artistas plásticos catalanes con el emergente mundo artístico parisino. Maduros y de vuelta a casa, y tras el arduo debate sobre conceptualismo de finales de los sesenta, cada uno fue capaz de proyectar su personalidad creativa de forma propia e original, lo que les valió a todos un enorme prestigio universal.
Además, como artistas supieron estar al nivel que les exigía la sociedad de su época. Comprometidos todos ellos con la oposición democrática al franquismo, participaron activamente en mil y una actividades cívicas, donando algunas de sus obras tanto para fines culturales haciendo de mecenas, como para recoger fondos con los que pagar alguna multa o la fianza de algún político de la clandestinidad procesado por la dictadura. Eso les permitió ser reconocidos tanto en el plano cívico y político como en el cultural y artístico.
En 1982 le fue concedido el premio nacional de artes plásticas del Ministerio de Cultura, i en 1990 el premi nacional d’arts plàstiques de la Generalitat. Además, y ese era su galardón más preciado, en el año 2003 el ayuntamiento de Agramunt le nombró hijo adoptivo.
Hoy, los jóvenes estudiantes de la escuela Josep Guinovart de Castelldefels (Baix Llobregat), sabrán que su centro educativo pertenece a un nombre universal, porqué desaparecido el personaje, la dimensión de su obra crece sin límites.
Publicat a El Mundo del Siglo XXI
9/12/07
UN MUSEU PEL FINAL D’UN LITIGI
Amb La inauguració del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, les institucions implicades en el patrimoni artístic lleidatà han saldat el deute històric amb aquelles comarques. A més, la potència del nou equipament ha de ser la clau de volta per tancar definitivament el litigi per les famoses 113 peces artístiques que el bisbat de Barbastre i el govern aragonès reclamen com a seves. Una altra cosa serà el que digui la justícia, eclesiàstica i civil.
Fins 1988 el cas que les administracions feien al patrimoni artístic lleidatà era nul, i el museu diocesà fundat l’any 1893 pel bisbe Josep Messeguer anava esllanguint. Va ser després de l’enorme èxit d’una gran exposició que recollia part del catàleg, que la Generalitat, la Diputació, la Peria, el Bisbat i el Consell Comarcal, van decidir seure a dissenyar un projecte que finalment es va inaugurar el darrer dia de novembre. Però el ressò de la mostra va arribar a l’Aragó, que va aprofitar la catalogació del patrimoni per fer una llista amb el que consideraven obres de la seva propietat. Deu anys després el Museu està inaugurat, el públic hi està anant en quantitat, i el litigi de les peces que el bisbat de Barbastre-Monzó reclama com a seves està tant encallat com llavors.
A Lleida hi ha molta gent que coincideix a dir que el procés s’hauria resolt ja si les institucions catalanes se l’haguessin pres seriosament des del principi. Però amb una evident miopia van pensar allò que diu la Trinca que ‘el seu regne no és d’aquest món’ i les coses s’han anat podrint fins arribar ara.
Amb 7000 metres quadrats, un pressupost de 18 milions d’euros i una ubicació perfecta, formant un eix cultural amb la Biblioteca i l’Arxiu, l’edifici de l’arquitecte Joan Rodon se situa en terrenys de l'antiga Llar de Sant Josep i integra l'església de l’antic convent transformada un dels eixos de l'exposició. Els fons del museu estan formats per diferents les col.leccions d'art sacre procedent del Museu Diocesà, l'arqueològica, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Tresor de la Catedral de Lleida, i altres fons d'institucions públiques i privades. No hi ha millor equipament ni discurs museogràfic per acollir les famoses 113 peces en litigi (de les quals el museu en mosta una vintena). Després de la declaració, fa uns anys, de be patrimonial de les peces, aquesta ha estat la maniobra política definitiva per fer que es quedin a Catalunya, per bé que compartides simbòlicament amb l’Aragó, segons que diu el conseller Tresserras.
El president aragonès, Marcelino Iglesias, sosté que el bisbat de Lleida hauria d’acomplir les sentències que l’obliguen a tornar les obres, però és que no hi ha cap sentència, tot es redueix a una colla d’interlocucions emeses per diferents estaments administratius de la Santa Seu. La sentència serà la que dicti el tribunal de la Rota. Si aquest falla contra els interessos de Catalunya la Generalitat pot portar el cas a la via civil. El dietari del bisbe Messeguer on es detallen totes les compres sembla que hauria de ser un document suficient perquè els tribunals donin la raó al govern català, però la veritable raó científica i cultural que diu que aquetes peces s’han de quedar a Catalunya la diu el museu inaugurat a Lleida. A partir d’aquí Saragossa i Barcelona, Barbastre i Lleida, que busquin la formula de l’acord polític que calgui i que acabin d’una vegada amb aquest espectacle lamentable.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Fins 1988 el cas que les administracions feien al patrimoni artístic lleidatà era nul, i el museu diocesà fundat l’any 1893 pel bisbe Josep Messeguer anava esllanguint. Va ser després de l’enorme èxit d’una gran exposició que recollia part del catàleg, que la Generalitat, la Diputació, la Peria, el Bisbat i el Consell Comarcal, van decidir seure a dissenyar un projecte que finalment es va inaugurar el darrer dia de novembre. Però el ressò de la mostra va arribar a l’Aragó, que va aprofitar la catalogació del patrimoni per fer una llista amb el que consideraven obres de la seva propietat. Deu anys després el Museu està inaugurat, el públic hi està anant en quantitat, i el litigi de les peces que el bisbat de Barbastre-Monzó reclama com a seves està tant encallat com llavors.
A Lleida hi ha molta gent que coincideix a dir que el procés s’hauria resolt ja si les institucions catalanes se l’haguessin pres seriosament des del principi. Però amb una evident miopia van pensar allò que diu la Trinca que ‘el seu regne no és d’aquest món’ i les coses s’han anat podrint fins arribar ara.
Amb 7000 metres quadrats, un pressupost de 18 milions d’euros i una ubicació perfecta, formant un eix cultural amb la Biblioteca i l’Arxiu, l’edifici de l’arquitecte Joan Rodon se situa en terrenys de l'antiga Llar de Sant Josep i integra l'església de l’antic convent transformada un dels eixos de l'exposició. Els fons del museu estan formats per diferents les col.leccions d'art sacre procedent del Museu Diocesà, l'arqueològica, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Tresor de la Catedral de Lleida, i altres fons d'institucions públiques i privades. No hi ha millor equipament ni discurs museogràfic per acollir les famoses 113 peces en litigi (de les quals el museu en mosta una vintena). Després de la declaració, fa uns anys, de be patrimonial de les peces, aquesta ha estat la maniobra política definitiva per fer que es quedin a Catalunya, per bé que compartides simbòlicament amb l’Aragó, segons que diu el conseller Tresserras.
El president aragonès, Marcelino Iglesias, sosté que el bisbat de Lleida hauria d’acomplir les sentències que l’obliguen a tornar les obres, però és que no hi ha cap sentència, tot es redueix a una colla d’interlocucions emeses per diferents estaments administratius de la Santa Seu. La sentència serà la que dicti el tribunal de la Rota. Si aquest falla contra els interessos de Catalunya la Generalitat pot portar el cas a la via civil. El dietari del bisbe Messeguer on es detallen totes les compres sembla que hauria de ser un document suficient perquè els tribunals donin la raó al govern català, però la veritable raó científica i cultural que diu que aquetes peces s’han de quedar a Catalunya la diu el museu inaugurat a Lleida. A partir d’aquí Saragossa i Barcelona, Barbastre i Lleida, que busquin la formula de l’acord polític que calgui i que acabin d’una vegada amb aquest espectacle lamentable.
Publicat a El Mundo de Catalunya
7/12/07
EL ESCRITOR QUE ENSENYÓ A LEER A VÀRIAS GENERACIONES
Ayer falleció en Barcelona a la edad de 79 años víctima de un aneurisma de aorta Sebastià Sorríbas, autor de uno de las novelas más leídas de la literatura catalana de todos los tiempos y que más ha influido entre los lectores; ‘El zoo d’en Pitus’.
Publicada por vez primera hace cuarenta y un años, ‘El zoo...’ fue, junto a la novela ‘La casa sota la sorrra’, de Joaquim Carbó i la revista infantil Cavall Fort’, uno de los motores de la recuperación del gusto por leer en catalán entre un público joven, en especial los hijos del ‘baby boom’ de los sesenta, que cuatro décadas atrás no disponía de ningún instrumento moderno que les hiciera atractiva la lectura.
A pesar del tiempo pasado y de lo mucho que ha cambiado la sociedad catalana, hoy, con más de treinta ediciones y trescientos mil ejemplares, la historia de un grupo de chavales de barrio que se las ingenian para hacer un zoológico en un solar abandonado a fin de recoger dinero para que el más pequeño del grupo pueda ser operado por un famoso médico sueco, sigue cautivando a las nuevas hornadas de jóvenes lectores por su ingenua sinceridad, amenidad, peculiar sentido de la aventura en un entorno urbano y, en especial, por la ternura de todos los personajes. Los, que como su editora actual Lara Toro, le conocieron bien, destacan entre los rasgos más acusados de su personalidad un carácter muy entrañable, precisamente una de las características esenciales de casi todos sus personajes literarios. Con estos ingredientes, ‘El zoo d’en Pitus’ ha llegado a ser el tercer libro más vendido de la historia de la edición en catalán por un autor del país, tan solo por detrás de ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda, y ‘El Mecanoscrit del segon origen’, de Manuel de Pedroso.
Premiado con el Folch i Torres de literatura infantil y el de la Crítica Serra d’Or entre otros y poseedor de la Creu de Sant Jordi desde el pasado año, cuando fue agasajado en todo el país por los primeros cuarenta años de ‘El zoo...’, Sebastià Sorríbas había publicado otros títulos de éxito como ‘Festival al barri d’en Pitus’, 'Viatge al País dels Lacets' (La Galera, 1969), 'Els astronautes del Mussol' (La Glaera, 1972), 'La cinquena gràcia de Collpelat' (La Galera, 1983), 'La Marina a Vilafruns' (Teide, 1987), 'La Clara' (La Galera, 2004), 'Què serà la Maria quan sigui gran?' (La Galera, 2005), y 'Amb X de Xino’, su última novela que situó en el barrio del Raval barcelonés donde había nacido.
Debe ser difícil hallar un hogar catalán que no tenga un ejemplar de la célebre novela de Sorbías, ilustrada por la popular dibujante Pilarin Bayés. Después que más de 15.000 chavales participaron el pasado año en los homenajes al autor, es muy probable que hoy su desaparición sea motivo de conversación en las aulas. Ni toda la ternura del grupo de amigos de Pitus podrán acallar la tristeza de miles de niños, y no tan niños, que empiezan o empezaron a formarse como lectores con las páginas que escribió Sebastià Sorribas.
Publicat a El Mundo del siglo XXI
LA IMMUNITAT ÉS IMPOSSIBLE
Ni aplicant tots els protocols amb el màxim rigor possible, ni controlant tots els controladors, ni esterilitzant cada molècula de matèria, en un hospital tan desproporcionat com la Vall d’Herbon garantir la immunitat és impossible, i el risc de contagi d’hepatitis o de grip hi serà sempre.
El que ha passat als tres nens contagiats d’hepatitis C és responsabilitat de Salut, evidentment, però ni això fa culpable a ningú de res, ni crec que cap directiu del Departament defugi la responsabilitat, perquè va amb la feina per bé que s’intenti fer.
El problema és de fons, el problema rau en megahospitals com la Vall d’Herbon, Bellvitge o el Piramidón de Madrid. El gegantisme sanitari és igual a massificació, riscos i oblits, cosa que s’acaba traduint un dia o altre en errades i crisis. I el mateix pot ser per un contagi involuntari que per l’incendi d’un transformador.
No pretenc diluir responsabilitats, els monstres un dia es desmanen i això no vol dir que tot el sistema sigui un caos.
Si voleu el caos aneu a un hospital públic britànic, nordamericà o rus i ja direu.
Dit a El Món a RAC 1 del 07.12.07
El que ha passat als tres nens contagiats d’hepatitis C és responsabilitat de Salut, evidentment, però ni això fa culpable a ningú de res, ni crec que cap directiu del Departament defugi la responsabilitat, perquè va amb la feina per bé que s’intenti fer.
El problema és de fons, el problema rau en megahospitals com la Vall d’Herbon, Bellvitge o el Piramidón de Madrid. El gegantisme sanitari és igual a massificació, riscos i oblits, cosa que s’acaba traduint un dia o altre en errades i crisis. I el mateix pot ser per un contagi involuntari que per l’incendi d’un transformador.
No pretenc diluir responsabilitats, els monstres un dia es desmanen i això no vol dir que tot el sistema sigui un caos.
Si voleu el caos aneu a un hospital públic britànic, nordamericà o rus i ja direu.
Dit a El Món a RAC 1 del 07.12.07
Etiquetas:
Comentari radiofònic
LLIBRES DE LA XINA
M’arriba ‘Héroes’, un relat de Toni de la Torre editat per Ara llibres a la col•lecció Now. Aquest segell no es dedicarà exclusivament a publicar títols en castellà (ja ha publicat, ‘Me voy’, de Pepe Rubianes entre d’altres), sinó que serà la marca internacional de la casa. Què vol dir internacional? Vol dir, per exemple, que ben aviat sortiran els primers títols en xinès, que seran editats des de l’oficina que Critèria, l’empresa mare, te en aquell país. L’Ernest Folch, director d’Ara, fa honor a la tradició familiar i darrerament no para de fer viatges preparant el seu desembarcament en aquell país. De moment seran títols de divulgació universitària, després, ja veurem. Es podran trobar llibres de Now als basars xinesos?
Més idees d’Ara, un llibre pensat per convertir-se en bes-seller de l’amic invisible (sic!) i de l’Audiència Nacional: ‘El rei se’n va a cagar’, un recull de raonaments que justifiquen el ‘desapego’ que molts catalans tenen per la corona. Un tast: ‘Perquè es pren massa al peu de la lletra allò de “viure a cos de rei”.
Dimarts la llibreria ‘Negra y criminal’ va festejar els seus primers cinc anys de vida. Llavors potser eren pocs els que apostaven per una llibreria especialitzada en gènere negre i situada a la Barceloneta, absolutament fora del circuit comercial. Avui, la casa d’en Paco Camarasa i la Montse és l’admiració del gremi i l’ànima i motor de nombroses iniciatives de difusió del gènere policíac arreu del país a més de les jornades ‘Bcnegra’, que es faran de nou entre el 4 i el 9 de febrer. I així li ho va reconèixer el programa ‘Qwerty’, de BTV, donant-li el guardó a la millor llibreria de l’any. Felicitats a ells i a tots els lectors.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Més idees d’Ara, un llibre pensat per convertir-se en bes-seller de l’amic invisible (sic!) i de l’Audiència Nacional: ‘El rei se’n va a cagar’, un recull de raonaments que justifiquen el ‘desapego’ que molts catalans tenen per la corona. Un tast: ‘Perquè es pren massa al peu de la lletra allò de “viure a cos de rei”.
Dimarts la llibreria ‘Negra y criminal’ va festejar els seus primers cinc anys de vida. Llavors potser eren pocs els que apostaven per una llibreria especialitzada en gènere negre i situada a la Barceloneta, absolutament fora del circuit comercial. Avui, la casa d’en Paco Camarasa i la Montse és l’admiració del gremi i l’ànima i motor de nombroses iniciatives de difusió del gènere policíac arreu del país a més de les jornades ‘Bcnegra’, que es faran de nou entre el 4 i el 9 de febrer. I així li ho va reconèixer el programa ‘Qwerty’, de BTV, donant-li el guardó a la millor llibreria de l’any. Felicitats a ells i a tots els lectors.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
4/12/07
CORREU-E A L'ANTONI BASSAS
Benvolgut Antoni,
he llegit les declaracions de Joan Ferran a El Periódico i, simplement, estic perplex de com un representant de la voluntat popular pot arribar a ser tant indocumentat respecte el que són els mitajns de comunicació, irresponsable per la manera com promou el desprestigi dels exitosos mitjans de comunicació públics de Catalunya i incendiari per faltar sistemàticament al respecte a les treballadores i treballadors de la encara CCRTV i als mateixos oients.
Com un més dels milers que t'escoltem cada matí, no sóc res més, vull expresar-te el meu suport personal, professional i ciutadà i encoratjar-te a mantenir la línia editorial que has confegit al llarg de tots aquesta anys d'excel·lent i reconeguda feina al capdavant dels matins de Catalunya Ràdio (i amb això no vull dir que sempre hi estigui d'acord, només reclamo que exerceixis la teva irrenunciable llibertat).
Salut, molta sort i un bon 2008 per a tu i els teus.
rafael vallbona
Enviat el 04.12.07 al realitzador de El matí de Catalunya Ràdio
he llegit les declaracions de Joan Ferran a El Periódico i, simplement, estic perplex de com un representant de la voluntat popular pot arribar a ser tant indocumentat respecte el que són els mitajns de comunicació, irresponsable per la manera com promou el desprestigi dels exitosos mitjans de comunicació públics de Catalunya i incendiari per faltar sistemàticament al respecte a les treballadores i treballadors de la encara CCRTV i als mateixos oients.
Com un més dels milers que t'escoltem cada matí, no sóc res més, vull expresar-te el meu suport personal, professional i ciutadà i encoratjar-te a mantenir la línia editorial que has confegit al llarg de tots aquesta anys d'excel·lent i reconeguda feina al capdavant dels matins de Catalunya Ràdio (i amb això no vull dir que sempre hi estigui d'acord, només reclamo que exerceixis la teva irrenunciable llibertat).
Salut, molta sort i un bon 2008 per a tu i els teus.
rafael vallbona
Enviat el 04.12.07 al realitzador de El matí de Catalunya Ràdio
2/12/07
ELS VELLS LLIBRETERS NO MOREN MAI
Vaig conèixer en Guillem Terribas al 1980. Ell era un jove llibreter i jo un jove escriptor. Ell portava dos anys anava acumulant bagatge amb presentacions, actes cívics i personalitats que visitaven la seva llibreria, i jo tot just trencava sortia de l’ou amb els primers contes. Des d’aquell moment (primera edició dels premis Casero), en Guillem ha estat per mi una persona de referència. Com els rockers, els vells llibreters no moren mai, i en Terribas ho testimonia a ‘Demà serà un altre dia’ (Ara llibres), expressió d’ús personal i crònica de la seva vida d’animador cultural.
Sempre amb les espatlles lleument encorbades, la mirada encuriosida, el cigarret a la ma i la pregunta als llavis, el fundador de la Llibreria 22 de Girona és, sense pretendre-ho, un dels protagonistes de la transició i del camí cap a la normalitat (sic?) de la literatura catalana. En Terribas ha fet de Girona centre emissor de missatges editorials per a tot el país, nucli unipersonal d’agitació i propaganda en favor del llibre i Meca per a tots els passavolants que, algun dia, vam voler fer d’aquella ciutat capital de lletres i lletraferits.
Un dia en Josep Mª Fonalleras em deia que li feia ràbia que es referissin a ell sempre com ‘escriptor gironí’, perquè ell és el mateix escrivint a Girona que a Tortosa, posem per cas; però més d’un escriptor hauria donat mig teclat per ser considerat escriptor gironí, si és que això és una marca registrada. I si hi ha qui donaria per ser escriptor gironí, probablement és que en Terribas hi te alguna cosa a veure. “He estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha acompanyat gent extraordinària”, diu en Guillem honorant a tot l’índex onomàstic del llibre. Potser sigui aquesta la diferència. La lluita continua.
Avui fa dotze anys l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó van obrir una llibreria a Premià de Mar, suburbi de la perifèria plàcida de Barcelona, però suburbi a la fi. Avui, la llibreria Proa Premià te una vida intensa i convulsa, com pertoca a qualsevol lloc d’agitació cultural en un país on la ignorància te premi, però ells continuen sacsejant consciències, alterant estats d’ànim i guanyant-se la vida amb els llibres. Són moltes hores, esforços, sotragades i tràngols; però també són nous lectors, joves aprenents i milers de persones abocades al vertigen d’aquest foc que és l’aventura del llegir. Com cada any, a hores d’ara estan pencant per la campanya de Nadal, un dels dos moments estel·lars en la vida d’una petita llibreria. I malgrat el temps passat hom no pot deixar de desitjar-los sort, no fos cas que es capgirés algun astre.
Dimarts farà cinc anys algú va dir a en Paco Camarasa que estava boig de tancar. Aquell dia obria Negra y criminal, llibreria dedicada al gènere negre i situada al cor de la Barceloneta. Potser si que li faltava un bull, per sort dels molts afeccionats que hi ha a les novel·les policíaques; però una atenció curada als lectors, un saber immens sobre el gènere i el currículum d’activitats que ha anat impulsant, incloses les jornades que es fan cada febrer dedicades al gènere negre, han convertit aquell projecte indòmit en el premi Qwerty a la millor llibreria d’enguany.
Les llibreries estan en crisi arreu d’Europa, en tanquen cada dos per tres, diuen els informes. Potser si; tot depèn de si els seus propietaris tenen la passió, vocació i gosadies necessàries com aquesta gent.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Sempre amb les espatlles lleument encorbades, la mirada encuriosida, el cigarret a la ma i la pregunta als llavis, el fundador de la Llibreria 22 de Girona és, sense pretendre-ho, un dels protagonistes de la transició i del camí cap a la normalitat (sic?) de la literatura catalana. En Terribas ha fet de Girona centre emissor de missatges editorials per a tot el país, nucli unipersonal d’agitació i propaganda en favor del llibre i Meca per a tots els passavolants que, algun dia, vam voler fer d’aquella ciutat capital de lletres i lletraferits.
Un dia en Josep Mª Fonalleras em deia que li feia ràbia que es referissin a ell sempre com ‘escriptor gironí’, perquè ell és el mateix escrivint a Girona que a Tortosa, posem per cas; però més d’un escriptor hauria donat mig teclat per ser considerat escriptor gironí, si és que això és una marca registrada. I si hi ha qui donaria per ser escriptor gironí, probablement és que en Terribas hi te alguna cosa a veure. “He estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha acompanyat gent extraordinària”, diu en Guillem honorant a tot l’índex onomàstic del llibre. Potser sigui aquesta la diferència. La lluita continua.
Avui fa dotze anys l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó van obrir una llibreria a Premià de Mar, suburbi de la perifèria plàcida de Barcelona, però suburbi a la fi. Avui, la llibreria Proa Premià te una vida intensa i convulsa, com pertoca a qualsevol lloc d’agitació cultural en un país on la ignorància te premi, però ells continuen sacsejant consciències, alterant estats d’ànim i guanyant-se la vida amb els llibres. Són moltes hores, esforços, sotragades i tràngols; però també són nous lectors, joves aprenents i milers de persones abocades al vertigen d’aquest foc que és l’aventura del llegir. Com cada any, a hores d’ara estan pencant per la campanya de Nadal, un dels dos moments estel·lars en la vida d’una petita llibreria. I malgrat el temps passat hom no pot deixar de desitjar-los sort, no fos cas que es capgirés algun astre.
Dimarts farà cinc anys algú va dir a en Paco Camarasa que estava boig de tancar. Aquell dia obria Negra y criminal, llibreria dedicada al gènere negre i situada al cor de la Barceloneta. Potser si que li faltava un bull, per sort dels molts afeccionats que hi ha a les novel·les policíaques; però una atenció curada als lectors, un saber immens sobre el gènere i el currículum d’activitats que ha anat impulsant, incloses les jornades que es fan cada febrer dedicades al gènere negre, han convertit aquell projecte indòmit en el premi Qwerty a la millor llibreria d’enguany.
Les llibreries estan en crisi arreu d’Europa, en tanquen cada dos per tres, diuen els informes. Potser si; tot depèn de si els seus propietaris tenen la passió, vocació i gosadies necessàries com aquesta gent.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)