Consumació

Encara roent el desmantellament del servei de biblioteques més seriós que hi ha hagut en anys, en un simposi exprés d'agents culturals mainestream el conseller Vila ha anunciat una Direcció General del llibre, biblioteques, creació literària i foment de la lectura. Que el Departament de Cultura va a la deriva és públic i cada dos per tres es fa patent. No se si als de la tercera via, que n'hi ha que el que el veurien be de candidat, els fa gaire gràcia aquestes marrades de l'amable conseller i el seu equip.

Es veu que el mes que ve es presentarà el Pla de Foment de l'Hàbit de la Lectura, pla que inclourà la creació d'aquest nou ens administratiu del qual penjarà tot el procés del llibre. Atenent al comunicat, sembla voler dir que la Institució de les Lletres Catalanes, de l'energètica Laura Borràs, també passarà a dependre d'aquesta direcció. Ara, com que queden tantes coses per veure, encara, en aquest país, un ja no pot posar la ma al foc per res ni per ningú. Vull dir, que això potser s'esdevindrà si en Santi Vila continua a Cultura després d'unes eleccions anticipades o el que vingui. O sigui que esperarem asseguts per si un cas.

El que no està per esperar gaire més és la situació de la lectura en català. Els optimistes percentatges anuals de coneixement i parla de la llengua no concorden amb els de lectura. Hi una un notable gruix de catalanoparlants que, per hàbit, mandra o menyspreu (si, si), llegeixen només en castellà. O sigui: el nombre real de lectors en català és molt baix, i minva. A hores d'ara vendre 700 exemplars d'un títol en català es pot considerar un èxit. Que tal si s'arremanguen d'una vegada i miren  d'aturar la patacada?

Banalitats

En Joan Isaac diu en una entrevista que la música catalana d'avui és poc valenta i banal. Escoltant 'Descalces', primer disc de les multipremiades per Enderrock Roba Estesa no s'hi pot estar més d'acord, i encara diria més.

Fa uns dies es va presentar el projecte de Sergi Vergés i l'Escola Folk del Pirineu, Rufaca Folk Jazz Orquestra, i us asseguro que de poc valent i banal no en te gens. La fusió dels llenguatges de la música tradicional i el jazz que fan una vintena de músics dels dos estils dirigits per l'arranjador Sergi Vergés és un dels projectes artístics més potents de la temporada. En acabar, en Lluís Cabrera (Taller de músics) i en Jordi Fàbregas (CAT) van estar estona donant voltes dialèctiques a com el jazz actua transversalment sobre la majoria de músiques per la capacitat per a la improvisació. Va ser una vetllada d'alt nivell; però no he sentit que els grans mitjans en diguin ni fava. Això si, estic embafat d'escoltar fa dies a Catalunya ràdio un disc de Txarango: simpàtic per la temàtica (refugiats), però d'una simplicitat artística que reblen les paraules d'Isaac. Gràcies a l'incondicional suport de la ràdio serà un èxit, és clar. Estaria be que fessin el mateix amb altres projectes més valents i originals que els hi han estat presentats; però no ho faran, ni en saben ni en volen saber més.

I el que passa en música passa també en literatura, en art... Em deia un reconegut poeta què, a aquest pas, d'aquí uns anys el relat cultural català tindrà un buit, una època en que semblarà que no hagi passat res. I el trist és que no haurà passat res amb una mica de substància. I del poc que hagi passat no en quedarà cap rastre.

Antoni Llorens, pasión por el cine

Si a los seis años estás mirando 'El signo de la cruz', de Cecil B. DeMille, y te das cuenta de que, lo que quieres hacer de mayor, es dedicarte al cine, eso es pasión. Y la pasión es imparable, indestructible e insensible a la razón. Antoni Llorens fue toda su vida un apasionado del cine. El cine se lo dio todo y se lo quitó todo, le llenó de deudas tanto como lo hizo feliz: 'Es el mejor negocio porqué lo amo y me divierte, pero hace treinta años que no funciona económicamente' confesó. A pesar de ello, Llorens dedicó toda su vida al cine, desde que vio aquella peli de DeMille de niño, hasta ayer, en que con 76 años, falleció en el hospital de Reus.

Antoni Llorens Olivé (Cambrils 1940) ha sido una figura clave en el cine catalán y español por muchos motivos. Primero porqué era una de sus caras y personalidades más populares en toda Europa. 'Se paseaba por Canes saludando y charlando con todo el mundo: actores, directores, productores o distribuidores. Todo el sector lo conocía y apreciaba su tesón para sacar adelante los proyectos', recordaba la productora Isona Passola, presidenta de la Academia del Cine Catalán. Segundo porqué, como distribuidor, tenia un olfato especial para los éxitos: 'Terminator', 'La mujer de rojo', 'Platoon', grandes títulos de Woody Allen como 'La rosa púrpura del Cairo' o 'Hannah y sus hermanas', y también 'Pulp Fuction', 'Ojos negros', 'Cinema Paradiso', 'Como agua para chocolate', 'El paciente inglés' o 'La vida es bella' entre muchos otros. Y tercero porqué fue el productor clave en las carreras de directores como Pedro Almodóvar ('Mujeres al borde de un ataque de nervios' y 'La ley del deseo'), Antonio Chavarrías, Marc Recha, Francesc Bellmunt, Ventura Pons o Carles Bosch, cuyo documental Balseros fue candidato a los Óscar.

Tras haber trabajado para algunas productoras, y con el fin de poner en marcha toda esta gestión industrial, Llorens creó en 1980 Lauren Films, cuya cara más conocida fueron las salas de cine. Llegó a tener hasta un centenar de salas en toda España, pero la crisis y los cambios de hábitos en el consumo audiovisual fueron minando lentamente el proyecto.

En 1997 la Generalitat le galardonó con el Premi Nacional de Cinema por 'su continua labor en la promoción de la industria del cine, la creación de una red de salas en Catalunya y la difusión del cine catalán y del doblado al catalán'.

Pero los tiempos estaban cambiando a una velocidad de vértigo. La idea de 1999 de crear una cadena de televisión, con sede en Tarragona, con la que hacer competencia a TV3, se trocó en 2015, con al 21% de IVA,  en el cierre de sus últimas salas: los Lauren Universitat. Atrás quedaban los Lauren de Sant Andreu, Horta, Gràcia, las diez salas de Viladecans y las de Lleida o Vilanova i la Geltrú. Incluso la vieja amistad con Woody Allen quedó afectada por el cambio de productora de la película barcelonesa del director, un símbolo de esos nuevos, y no necesariamente buenos, tiempos. El filme que, producido por Lauren, en 2004 iba a llamarse 'Midnight in Barcelona', un año después fue producido por Mediapro y se llamó 'Vicky Cristina Barcelona'. En todo apasionado por el cine hay una historia parecida a la de Cinema Paradiso. Antoni Llorens ya lo sabía cuando se izo con la distribución del film de Tornatore.

Més por

Hakan Günday, un escriptor turc, acaba de publicar una novel·la sobre la crueltat del tràfic d'immigrants cap a Europa. Es diu Dahà! (Periscopi), que en turc vol dir més, i que és el primer que aprenen quan arriben a Turquia intentat entrar a Europa. Dilluns va ser al CCCB per il·luminar el desori europeu vers els refugiats; com si Turquia fos qui per donar lliçons de valors humanístics.

Per aquella altiva manera que sovint es te d'interpretar el que és una novel·la, al cap i a la fi només una realitat construïda, Günday va estar a la defensiva. Pot ser perquè ell mateix, en una operació de màrqueting conjuntural, ha mostrat en entrevistes un discurs d'un radicalisme intel·lectual què, llegint la novel·la, no n'hi ha per tant. I ull, que això no treu vàlua literària ni interès cultural a Daha! Només pretenc posar-la en el lloc que li correspon: una novel·la, una ficció construïda amb bocins de realitat manllevada dels mèdia o del carrer, no en l'elevat valor polític i humanista que sembla que se li ha volgut atorgar a l'obra i a l'autor.

Potser si que Europa s'ha convertit en un museu de valors i que, des de la política i la cultura, no es saben actualitzar; però la gent del carrer sap molt be el preu de l'existència, i ja fa temps que ha superat àmpliament l'actitud cagadubtes de les institucions. D'aquí algunes de les noves realitats polítiques del mapa europeu, a la dreta i a l'esquerra: allò que els corifeus del sistema, instal·lats en el cofoisme, en diuen populisme. Daha! és esfereïdora, si. No menys brutal del que passa al Raval, just darrera del CCCB. Si algun autor català ho escriu, hom respondrà igual? Potser és aquest el problema.

Pere Mir, el filántropo de la ciencia

Que uno de los principales centros de investigación oncológica, el Vall d'Hebrón Institut d'Oncologia, reconozca en palabras de su director, Josep Tabernero, que "sin la fundación privada Cellex no seríamos nada", dice muy poco sobre las políticas gubernamentales en materia de investigación y desarrollo científico. Si este país sobresale ligeramente del subdesarrollo en ciencia es gracias a personas particulares, y a menudo casi anónimas, como Pere Mir, creador en 2002 de la Fundación Cellex y auténtico líder del mecenazgo científico que falleció en Barcelona el viernes a los 97 años de edad.

"Sin Cellex y Pere Mir, ni yo ni muchos otros no podríamos competir con los investigadores de EE UU, Reino Unido y Alemania en la Champions de la investigación", reconoce Manuel Esteller, director del programa de Epigenética y Bilogía del Cáncer del Instituto de Investigaciones Biomédicas de Bellvitge, un líder mundial en epigenética. Pero a pesar de ello, Pere Mir pasó por la vida como una de las personas humanamente tan excepcional como discreta. Persona absolutamente desconocida por el gran público, su defunción no se ha dado a conocer hasta que sus cenizas han descansado en el panteón familiar del cementerio de Vilassar de Mar (Maresme). El jueves, la parroquia de esta localidad acogerá un funeral en su memoria. Así se cierra simbólicamente el círculo de filantropía personal que comenzó en 1960, cuando Mir hizo un primer donativo a la residencia de ancianos Casa Pairal, de este población costera. Pere Mir nació en Barcelona en 1939. Químico y empresario, tenía en su haber más de veinte patentes, de entre las cuales destaca una fórmula para extraer formol de la madera. Con los beneficios de la venta de Derivados Forestales, en 2002, Mir creó la fundación Cellex, destinada a financiar proyectos científicos ambiciosos, y que acogieron, entre otros, a Josep Baselga, director médico del hospital Memorial Sloan Kettering de Nueva York.

La fundación Cellex destimo en su día 16 millones de euros a la puesta en marcha del Institut de Ciències Fotòniques, referencia mundial en fotónica. El Instituto de Oncología de Vall d’Hebron también tiene desde el 2015 un edificio de siete plantas íntegramente financiado por Cellex, y el instituto Idibaps del hospital Clínic, dispone de un Centre de Recerca Biomèdica Cellex de más de 5000 metros cuadrados. Además, Sant Pau, Germans Trías i Pujol o Sant Joan de Déu también han recibido la ayuda de Cellex en sus proyectos de investigación. Además financia el Centro de Formación Interdisciplinaria Superior de la UPC e impulsa un programa destinado a estudiantes de bachillerato con un alto nivel de matemáticas. En total, más de 120 millones de euros invertidos durante quince años en ciencia e investigación. La fundación tiene programadas inversiones hasta 2020.

"Se vive más tranquilo sin ser famoso", había declarado a un periódico en una de sus escasísimas apariciones en los medios. Aficionado a pilotar avionetas y a navegar, Pere Mir vivió con pasión y calma, pero su legado moviliza a toda la sociedad que, sin su altruismo, sería más pobre y necia.

Un gran mestre

La història de la cultura està plena de setciències que decideixen qui te el pedigrée per formar part del parnàs literari i qui no. No són crítics ni acadèmics, són pontífex. N'he conegut uns quants amb els anys. Doncs bé, segur que aquestes altives autoritats mai consideraran a Javier del Arco de Izco un mestre, una de les veus autoritzades en el relat de la modernitat cultural del segle XX. Per què? Perquè del Arco va ser periodista del motor.

Però el mestratge i el llegat de Javier del Arco (Barcelona 1946-2013) és inqüestionable, agradi o no el tema. Llicenciat en enginyeria industrial i periodisme, a través del periodisme del motor, va ser pioner en construir un relat de modernitat que va contribuir a posar en valor la depauperada societat catalana de l'època. A partir de finals dels seixanta, les seves cròniques dels grans premis de F1 a peu de pista, la direcció i edició de revistes especialitzades (Fórmula, 4Tiempos), i llibres com Història de l'automobilisme a Catalunya (1990), amb Gabriel Pernau, 40 anys d'història de l'automobilisme al circuït de Montjuïc (2000) o 55 anys d'història del motociclisme al circuït de Montjuïc (2004), van ajudar a situar el país en la contemporaneïtat i rescabalar amb justícia el protagonisme històric de Catalunya i Espanya en la civilització del motor, element clau de la cultura de futur del segle XX. El Museu Olímpic i de l'Esport li dedica ara una exposició que dibuixa el seu discurs rigorós i intel·ligent. I és que, hi va haver una època, que el periodisme va entendre el valor cultural de l'esport i el va explicar i argumentar amb serietat, sense hooliganisme. I la societat va avançar. Al revés d'ara.

Bernardo Cortés, el poeta de la Barceloneta

La vida da personajes singulares, la televisión los plagia, los viola y los convierte en esperpentos. Luego hay gente estúpida, que cree que la copia es mejor que el original, y en su necedad destruyen al personaje real. A Bernardo Cortés la televisión lo convirtió en Palomino, una suerte de mochales, y mucha gente se lo creyó. Pero Cortés era un poeta del mundo, un sabio popular, un artista de la calle, que es donde no se admiten trucos, y un hombre libre, que no es poco. Bernardo Cortés falleció el viernes a los 83 años de edad en el hospital del Mar de la Barceloneta.

Jienense de nacimiento, Cortés halló su verdadera vocación de artista y poeta en las calles y las terrazas de los desaparecidos chiringuitos de la Baceloneta que ocupaban la primera línea de playa hasta la transformación olímpica. Desde 1979 este hombre amable, con un traje pasado de moda, el pelo engominado y gafas de cuando las pagaba el Seguro, recorría el barrio con un poema en los labios, una canción en su guitarra y una palabra cariñosa para transeúntes y comensales de aquí y de allá. Una paella sin él no era lo mismo. Valerio Lazarov lo dio a conocer en televisión y lo hizo actuar en 'Gente divertida'.

Cuando los chiringuitos se trasladaron al puerto olímpico Bernardo Cortés se fue con ellos. Poco después Buenafuente lo convirtió en una grotesca caricatura, la Barceloneta se llenó de 'guiris' y la ciudad a la que él había cantado y amaba cambió para siempre. Bernardo escribió los poemarios 'Barceloneta de Barcelona', 'Materia y espíritu', 'Amanecer cantando' y 'Poemas en la Barceloneta', que presentó junto al disco 'Siempre jóvenes' gracias a la ayuda de su incondicional amigo Fede Sardà. La gente que se sentaba en las terrazas de los restaurantes olímpicos llegó a creer que era uno que imitaba el personaje creado por Oriol Grau para el programa de TV 3. Los últimos años podía ir tirando gracias a la ayuda de sus amigos. Estaba por volverse a Jaén. Triste pero cierto.

"El Charlot de la risa y de lo serio; el poeta del pensamiento de la vida", como se presentaba él mismo, ingresó hace un mes en el hospital del Mar aquejado de insuficiencia renal y otras cosas de la edad. A pesar de ello quería seguir trabajando un par de años más y después retirarse y volver a su pueblo. No ha podido ser, Bernardo Cortés, el poeta de la Barceloneta, ha muerto en el barrio que lo acogió y le dio todo lo que le podían dar esas callejas marineras y populares. Luego el barrio cambió y, aunque él siguió siendo el mismo, a su lado ya nada fue igual. El documental 'Los últimos instantes del milenio', de Gloria Morera, retrata bien ese mundo de ayer del cual Bernardo Cortés ha sido uno de sus últimos testimonios.

Les ties maries

No entenc el ressentiment de la flamant Premi d'Honor Isabel Clara Simó vers una part del seu fidel i nombrós públic: les, majoritàriament, dones, d'una certa edat, que busquen en la lectura històries de sentiments humans reconeixedors; conegudes com 'ties maries'. He sentit l'escriptora carregar contra al crítica que l'ha titllada, en ocasions, d'autora per a 'tites maries' al menys dues vegades.

Anem a pams: per què desacreditar aquesta mena de lectores? És que són menys dignes que els que llegeixen novel·les fragmentades d'autors turcs, posem per cas? O és que, al parnàs literari, tenir aquesta mena de públic fa de mal escriptor? O pitjor encara: és per falsa vergonya de vendre molt? Ningú no ha pensat que, si s'editen obres tan valuoses com minoritàries, és gràcies a que hi ha autors i obres que venen molts llibres a un públic ampli, divers, que te especificitats com qualsevol públic, però que, a diferència, són molts?

Si a la Isabel, a qui admiro personalment i literària, li fa angúnia que certa crítica la titlli d'autora per a 'ties maries', el millor no és fer-hi fàstics, sinó presumir-ne i reivindicar-les com a grans lectores que són; deixarà la crítica desarmada. I si les novel·les que llegeixen les 'ties maries' han arribat al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, potser vol dir que la cultura catalana camina per senders normals i raonables. L'any vinent és el centenari de Pedrolo, l'autor que va dignificar la literatura difonent i produint una narrativa popular de gran nivell. Les vendes i l'èxit de públic li van portar no pocs enemics. Però si avui hi ha gent que llegeix, Pedrolo hi te molt a veure. Hi ha reconeixement millor?