31/12/11

Justo Domínguez, ex secretario general de la UGT de Catalunya

Las historias de le emigración, no por repetitivas, dejan de ser ejemplares. De familia republicana Justo Domínguez dejó el pueblo para ir a trabajar a Madrid. Pero como no quiso bajar la cabeza ante las injusticias del patrón que le tocó en suerte, le dieron un bofetón y le echaron. Eso si, devolvió la bofetada. Tras la mili, y antes de volver a su Navamorquende (Toledo) natal, Justo cogió la maleta de cartón y se presentó en la estación de Francia de Barcelona. Como primer saludo al emigrante le robaron las 800 pesetas que llevaba. Suerte de un pariente que tenía una pensión y que le acogió. El trato era correcto: cama, plato y comisión a cambio de buscar clientes entre los recién llegados a Catalunya. Así fue, pisando la estación, donde Justo conoció miles de historias, alguna como la suya. Allí tomó conciencia, recibió formación y aprendió todo lo necesario para forjarse como sindicalista. Todavía faltaban unos años para entrar en UGT, pero la vida le había indicado el camino que ya no dejaría hasta sus últimos días. Tras una larga enfermedad, Justo Domínguez falleció el pasado día 29 en Barcelona.
Domínguez aprendió deprisa. Tuvo mil oficios hasta que hizo un curso y, en dos semanas, obtuvo una plaza de conductor de tranvías. Y un año y medio después conducía un autobús. Equivocándose en la ruta y dejándose guiar por el pasaje, Justo descubrió la que ya para siempre sería su ciudad. En 1966 ya participaba de las reivindicaciones obreras en la compañía. La falta de seguridad en el transporte les llevó a reclamar un convenio, que obtuvieron en 1969, y a fortalecer la posición de los trabajadores. Pero en 1972 la compañía se niega a renovarlo y, aprovechando la huelga que se promueve en Barcelona, los conductores de los autobuses se adhieren a ella y provocan una enorme conmoción política en la ciudad. A penas un año después el grupo independiente que él encabeza gana las elecciones a jurados de empresa en la compañía, y como es de de sobras conocido su anti comunismo que le lleva a enfrentarse al PSUC y a CCOO, en 1976 entra a militar en la UGT y en la federación Catalana del PSOE. La fuerza de su grupo (se cuenta que él solo hizo 600 adhesiones a UGT en pocos días) le convirtió en un hombre poderoso en la estructura de un sindicato que se estaba consolidando y a cuya expansión él contribuyó decisivamente. Así, en 1983, fue escogido Secretario General de la UGT de Catalunya, cargo que ocupó hasta 1989.
Políticamente Justo Domínguez se apartó de la línea oficial del Partit dels Socialistes de Catalunya, creado tras la fusión de la Federación Catalana del PSOE, el PSC-Reagrupament de Pallach y la antigua Convergència Socialista de Catalunya (PSC-Congrés). Anclado en los viejos postulados del PSOE, mantuvo una posición crítica frente al catalanismo del PSC. Cuando se habla de las dos almas del PSC no se puede olvidar que Justo Domínguez fue un defensor de la vertiente más españolista del partido. Ello le llevó a crear el foro de opinión Ágora Socialista, que presidió hasta su muerte.
El funeral por la muerte de Justo Domínguez tendrá lugar hoy a la una del mediodía en el Tanatorio de Les Corts de Barcelona.

30/12/11

La novel·la americana

Al peu de la interestatal 40, a la frontera entre Califòrnia i Arizona, la llarga filera de vagons de mercaderies del Southern Pacific travessant el pont damunt el Colorado em va fer recular tres o quatre anys enrere fins una conversa amb Ray Loriga. Parlava amb ell a la biblioteca Xavier Benguerel sobre el seu llibre ‘El hombre que inventó Manhattan’ (El Aleph), un llibre escrit durant un intens sojorn a Nova York mentre la seva companya, la Cristina Rosenvinge, enregistrava un disc amb els Sonic Youht. Loriga em deia que aquell conjunt de relats, aparentment estrafets i sense lligam però realment d’una solidesa literària indòmita, eren la seva novel·la americana, una experiència vital i literària que, indefectiblement, abraçava fins l’ofec qualsevol escriptor que passés un temps raonable allà. A ell li va passar així, i fins que no la va escriure, no va poder tornar a respirar tranquil. Després, les preguntes del públic van portar la xerrada cap a d’altres camins, i no va ser fins un cop acabat, tot passejant per la riera del Bogatell, que no vam poder seguir parlant del tema americà.
Jo sostenia que havia llegit ja un gran relat americà a la seva primera novel·la ‘Héroes’ (Plaza & Janes). Aquells personatges estranys, aquelles vides tan fora de la norma, mostraven l’estètica del desarrelament pròpia d’una novel·la d’espais infinits, vides imprecises i estructures inerts com és l’americana històricament. Potser si que es situava massa a prop del ‘dirty realism’, però allà hi havia una emoció continguda que m’evocava algunes pàgines llegides (Walt Withman, William Bourroughs, Allen Ginsberg, Tom Waits o Jim Jarmush, per dir-ne alguns) i algunes idees viscudes, com llavors mateix la d’aquell llarg tren que em mantenia fascinat a peu de carretera.
La resta del dia vaig vagar per llocs inexistents: herbassars ressecs al marge d’algunes carreteres locals, supermercats de benzineres, podrides palanques de pesca al riu i algun cafè on només respirava vida un neó de Coca Cola. Provocava preguntes, buscava la crisi, jugava amb el risc de quedar atrapat en una teranyina mental i literària de personatges rars i escenaris fruit d’un miratge. Vaig enyorar la seguretat estructural dels tres actes de la vella narrativa europea, hereva de la tragèdia grega. Em vaig sentir terriblement perdut i lluny de tot el que era. Vaig arribar a l’angoixa, vaig sentir un ofec al pit. Per fi vaig entendre la idea.

Una suma difícil

Mentre Josep Ramoneda s’acomiada del CCCB amb una gira d’entrevistes on va carregant ara aquí ara allà, i Marçal Sintes espera prudentment a que passi la tempesta que ell no ha començat però que li plou al damunt, el conseller Mascarell reclama entesa en el ‘holding de la contemporaneïtat’ i, en missatge nadalenc, anuncia que MACBA i CCCB han de treballar junts si volen ser competents internacionalment, o sigui: cosmopolites. Per si de cas, però, el Consell de Cultura de Barcelona ja s’ha posicionat contra la ‘okupació’ de part del CCCB pel museu veí. Potser Mascarell considera que Flàvia Company o Daniel Giralt-Miracle són massa ‘casolans’. I és que, en el fons, és la mateixa polèmica de sempre: la idea de que el catalanisme és patrimonialista, de mirada curta, localista i incapaç de projectar una visió cosmopolita i moderna damunt el món i la cultura. Una idea ja refutada argumentalment des de molt abans que Pau Casals parlés a l’ONU, però que, en sectors ressentits de la cultura, ven. Algunes de les adhesions ‘inquebrantables’ a Ramoneda, o el mateix festival de comiat, ho insinuen.
Josep Ramoneda no ha estat acomiadat, se li ha acabat el contracte; administrativament, doncs, res a reclamar. El seu és un càrrec de confiança i ara manen uns altres, o sigui que, políticament, tampoc no hi ha raons a esgrimir. El seu successor ha estat nomenat directament pel president de la Diputació igual com ell ho va ser, per tant no hi veig greuge comparatiu. Perquè doncs tants escarafalls (per ser suau)? Hi ha algú que vol enfonsar el CCCB abans que no el pilotin altres? Esperem a que en Sintes demostri com el catalanisme és la nostra pròpia forma de ser cosmopolites i després parlem.

26/12/11

Vodevil de caspa i gònades

A mig camí entre una comèdia de sofà de teatre de la Gran Via i el Cine de Barrio de dissabte passat (Concha Velasco i Paco Valladares), la vista oral del judici pel cas dels vestits de Francisco Camps ha convertit un cas de suborn en un vodevil de l’Espanya casposa i testicular que alguns il·lusos crèiem ja superada pels temps i la història.
A la sala de vistes, l’interès per destapar una trama de corrupció política s’ha convertit en la tafaneria per saber les mides de cintura, cul i espatlles de l’expresident de la Generalitat valenciana o els elàstics que exigia a les cintures dels pantalons.
I tot plegat no ha estat així per intel·ligents estratègies ni revelacions sorprenents; si el judici s’està convertint en un film de Berlanga és per dos motius: primer perquè el tema de per si és ridícul. Deixar-se subornar per uns vestits, per cars que siguin, és cutre i més propi d’una astracanada que no pas de polítics amb ínfules cosmopolites. I segon, perquè, pel que s’està veient, el sastre Tomàs sembla demostrar que diu la veritat i, així, la cèlebre innocència amb que Camps es va acomiadar de la presidència valenciana està més cremada que una falla.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2011

22/12/11

Meravelles en quatre minuts

Diu Georges Moustaki que escriu les cançons d’una forma absolutament lineal. Primer li surt el primers vers i després tot va fluint fins cloure el tema. Probablement tot el procés s’assembla al que diu ell mateix: ‘Ma liberté / Longtemps je t'ai gardée / Comme une perle rare / Ma liberté / C'est toi qui m'as aidé / A larguer les amarres’. Així, deixant llast, les històries de Moustaki han passat, amb els anys i la vida, a ser també les nostres. Ho evoco ara que la Marina Rossell acaba de publicar un disc amb cançons de Moustaki bellament traduïdes al català.
Fill d’un llibreter d’Alexandria, Moustaki va néixer ja envoltat de llibres. Si va optar per la música va ser potser perquè les petites històries en quatre minuts li ressonaven com aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap i no sabem com hi van anat a parar. Quan, fa quatre anys, Belaqua va publicar un llibre de contes del cantant, ‘Set contes fronterers’, vaig entendre millor el seu concepte de narració: els contes eren com cançons, de la mateixa manera que molts dels seus èxits podrien haver-ho estat en la literatura. Sota l’aparent lleugeresa i fragilitat dels relats s’hi amagava un entrellat simbòlic de gran empenta. El to sincopat, les metàfores i el·lipsis de la cançó, prenien una dimensió subtil al conte que el convertien en una mena d’estranya joia, en una meravella en quatre minuts. El vell metec m’havia fet seu de nou com aquell anit a Vilassar de Mar.
Va ser una llarga vetllada de converses matisades pel vellut aquarèl·lic de l’alcohol. Es van dir llibres, històries, història, poemes, cançons, records, amors i ciutats. Es va invocar a l’incert Déu que encén la creativitat i es va blasmar contra els petits i miserables Déus que maneguen les nostres vides. Cada instant va ser una vida, aquella nit. Quan, llarg com és, es va aixecar, ens va dir bona nit i va perdre’s entre les ombres del jardí de can Paco Rodon, vaig entendre que alguna breu meravella havia habitat entre nosaltres, però que el seu impulsor estava ja deixant anar amarres. Així hem pogut fer nostres les cançons i els relats de Moustaki, a l’hora que ell també se sentia una mica dels nostres.
Ara escolto el seu doble en directe a l’Olympia parisenc de l’any 2000 i veig el seu autor com una part del paisatge humà de Catalunya. L’existència intel·lectual, política o amorosa de més d’una generació s’ha construït aquelles músiques anònimes que ens ballen pel cap.

Tenim un pla

De plans de lectura, projectats o frustrats, catalans o estatals, n’he sentit parlar de sempre; del seu èxit gairebé mai. Ara la Generalitat te un pla i sembla creïble, tot i que al dossier de presentació no es parla enlloc de quants diners es disposa per fer-lo. Però és ambiciós, transversal, rigorós i modern. Toquem ferro amb una ma i amb l’altra posem-nos tots els implicats en el llibre a treballar-hi. Els objectius estan marcats i no tenim excusa.
Que llegir no està prestigiat, que els autors no tenen cap visibilitat social, que els mèdia a penes parlen de llibres, que cal enfortir la presència del llibre a la societat, l’educació i fins i tot el treball, que s’ha de protegir els llibreters i el món editorial en tant que sectors econòmicament estratègics i que cal un esforç institucional que empenyi d’una vegada el llibre digital, tothom ho ha dit i ho ha defensat amb major o menor vehemència, però feia falta un pla. Dilluns els consellers Ferran Mascarell i Irene Rigau el van presentar. Que siguin els dos màxims representants de l’administració implicada amb la cultura i el coneixement els que empenyin aquest projecte i el defensin, ja és una bona carta de presentació. És una primera passa perquè ampliar el nombre de lectors sigui un repte de país, del que viu del llibre i del que no.
Pel procés de redacció, per l’anàlisi, pels objectius i sobretot per la voluntat d’implicar a molts sectors socials, econòmics i administratius, sembla raonable que augmentar els lectors fins el 71% i acostar-nos a la mitjana europea, no ha de suposar una quimera; encara que no sapiguem de quants diners es disposa per fer-ho possible. De moment, però, tenim un pla bo i creïble, que ja és molt.

20/12/11

Paga que és gata

Per a moltes famílies d’economia precària i membres a l’atur i estudiant, un euro per recepta, un euro més per la T-10, i els augments de l’aigua i del llum que venen, pot significar la sotsobra total, l’estretor definitiva, la fractura social.
Per als turistes, acostumats a pagar la taxe de séjour quan van a París (i no per això hi deixen d’anar) i a que els clavin de mala manera per una cervesa als bars del centre de Barcelona, un o dos euros, segons hotel, de taxa no és la misèria, i molt menys ho serà per al sector hostaler.
La Generalitat només rebaixa un 0’7 % el pressupost per al 2012, no perquè doni majors servei, sinó perquè ha de pagar més interessos pel deute. Per tant, és evident que cal recaptar més si no volem que ens retallin fins la dosi d’aire que respirem. I per recaptar, el copagament i l’augment de tarifes no són unes idees originals, però són de les mes plausibles. Ara bé, si la taxa turística es pot aplicar de forma esglaonada, perquè l’euro de les receptes s’aplicarà de forma lineal, creant un greuge que pot ser socialment gravíssim? I perquè aquest exagerat augment al títol de viatge més popular?A qui es vol castigar?

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Desembre de 2012

15/12/11

Universos mínims

Des del turó d’Opicina, on hi ha arribat amb un fatigat tram que fa més d’un segle que puja costes tan impossibles com la seva pròpia història, entén la dimensió mínima d’aquest univers europeu i antic. Als peus la greu Trieste abocada als assolellats marges del mar Adriàtic; enllà la península d’Ístria com un sospitós vaixell sorgit d’entre les boires; en mig la brevetat eslovena i Muggia, el darrer posto italià. En la memòria una vella cançó de Claudio Baglinoi: “Passerotto non andare via / Nei tuoi occhi il sole muore giù / Scusa se la colpa è un poco mia / Se non so tenerti ancora qua”. L’univers no va mai més enllà dels ulls, mentre que el pati de veïns on vivim és tant infinit com la ment; cru que és això el que va entendre de El Danubi (ed. 1984) i Microcosmos (Empúries), el que havia de llegir de Claudio Magris abans d’anar a aquesta fi del món que és Trieste.
A la plaça de l’Unità d’Itàlia es va saber tan petit com el senyor Samec, i caminant pel Lungomare es va creure tan etern com el riu que sorgeix el continent que acaba en aquest mateix golf. Si l’any 1908 l’arxiduc Francesc Ferran hagués caminat cap al castell de Miramare amb la mateixa sensació de viure un temps terminal en territori terminal amb que ho feia el caminat incert un matí sense nom, hauria entès perquè la corona dels Habsburg era d’espines. Trieste és el final d’un territori que ell creia inabastable i que el temps ha demostrat mínim.
El port de l’imperi, el pas cap a l’est de Napoleó, el límit del món socialista i l’administració internacional (1947-1954), han fet de la ciutat una cruïlla que no porta enlloc si no es a ella mateixa. Cal saber que quan s’entra a Trieste és per no sortir-ne mai més. Rilke, Joyce, Stendhal, Italo Svevo o Umberto Saba ho van viure abans com després han estat Magris, Veit Heinichen o Boris Pahor. Els espais fronterers només poden compartir tradicions diverses, i per minúsculs que siguin, això els fa immensos. El passejant que vaga pel canal i, sense rumb, acaba perdut al Molo Audace, ho sap. Ell prové d’un lloc així, per això l’univers mínim de Trieste s’ha convertit en part fonamental del seu conèixer. Mira el teatre Verdi i els edificis neoclàssics de la Riva 3 de Novembre i recroda de nou la cançó de Baglioni: “Senza te / Morirei / Senza te / Scoppierei / Senza te / Brucerei/ Tutti i sogni miei / Solo senza di te / Che farei”. Rodamóns del coneixement.

Morositat bibliòfila

Si un autònom, posem un escriptor, no fa les liquidacions correctament i puntuals, Hisenda li fa una declaració paral·lela, li escriu una carta on el titlla de delinqüent, l’amenaça amb represàlies i el convida a pagar amb els recàrrecs i sancions que se’n derivin. Hisenda, en lloc de respectar la presumpció d’innocència, dona per feta la culpabilitat. Ara bé, si és l’administració la que no paga no passa res.
Per cada llibre que una biblioteca pública presta l’administració titular de l’equipament ha de pagar un 0,2% de drets d’autor. Això es va aconseguir després de posar en evidència que l’estat espanyol era un dels pocs de la U.E. que no acomplia aquest compromís europeu. Enguany les diverses administracions que gestionen les xarxes de biblioteques públiques de tot l’estat han fet 36 milions de préstecs, un senyal de que l’afició a llegir, encara que siguin best-sellers, creix.
Per contra, però, les pintoresques administracions que gestionen la xarxa pública de lectura només han abonat a l’entitat gestora dels drets d’autor literaris CEDRO la ridícula quantitat d’encara no 50 mil euros. Evidentment l’entitat ha suspès el repartiment d’aquesta recaptació entre els seus socis. No hi ha moneda fraccionària tan petita, és clar.
Suposo que els partidaris del ‘tot de franc’ deuen estar molt contents; però si la lectura pública ha de ser una simple competència deslleial impedint que els escriptors es guanyin la vida, de poc servirà que la gent llegeixi una mica. Si ha de ser així potser caldria preguntar als autors si donen permís per que hi hagi llibres seus a les biblioteques. Però l’administració fa el que vol. Ja veurem que diu Hisenda quan un escriptor deixi de pagar el proper trimestre.

13/12/11

Una industria capdavantera

Per xifres de producció, vendes i facturació, la indústria editorial catalana és un dels puntals del creixement econòmic del país, de llarga tradició i prestigi. A més és un sector molt internacionalitzat, a l’avantguarda tecnològica i que genera un elevat valor afegit; just les característiques que els experts demanen a les indústries que ens han de treure de la crisi.
La pregunta, llavors, és simple: perquè les administracions no aposten més per la indústria editorial catalana?
L’Institut d’Indústries Culturals està fent una bona feina, i està molt bé que el president Mas hagi assistit a la Nit de l’edició, però no n’hi ha prou. Fa anys Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, privilegi que va perdre en favor de Madrid, ciutat sense una tradició editorial tant procliu. Per què? Perquè l’administració hi va apostar.
Si la Generalitat en pes, el sector financer, l’ajuntament de Barcelona, els sindicats, les organitzacions patronals i la universitat aposten per la indústria editorial, aquest serà un sector punter de l’economia catalana. No fem volar coloms somiant en indústries que sabem que no vindran mai. El món editorial ja el tenim aquí, i ho te tot a favor.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de desembre de 2011

Enric Barbat, pionero de la ‘Nova Cançó’

Cuando el lunes próximo se conmemoren los cincuenta años del primer recital de ‘cançó’ a cargo de ‘Els setze jutges’, seguro que, Quico Pi de la Serra, Guillermina Motta o Joan Manel Serrat tendrán un recuerdo para aquel joven, de marcada influencia cultural francesa, con quien un día comenzaron a cantar juntos tras recibir el visto bueno de Josep Maria Espinàs y Miquel Porter Moix, los fundadores del colectivo. Ese chaval, apenas tenía 20 años, era Enric Barbat, uno de los primeros cantantes profesionales de ‘Els setze jutges’ y, a pesar de ello, uno de los primeros en retirarse del mundo de la música. Desde 1973 hasta el pasado domingo, en que a les 68 años su corazón sucumbió, Barbat vivió en Menorca. La iglesia del afrancesado pueblo de Sant Lluís le despidió el martes.
Tras debutar en la facultad de derecho de la Universidad de Barcelona, Barbat comenzó una década de actividad musical frenética. Escribió más de cien canciones y actuó en toda Catalunya además de Madrid, Zaragoza, València, Baleares, Paris, Toulouse, Perpiñán, Niza, Montpelier o Marsella, además de gravar siete discos. En Junio de 1970 inició sus llamados recitales de bolsillo, dirigidos por Joan de Sagarra, y acompañado por el bajista Jordi Clua, en el Cine Alexis de Barcelona. En Marzo de 1971 se presentó en el Palau de la Música Catalana, concierto del cual se editó un LP. Ese mismo año presentó el espectáculo ‘la iaia de l’Enric’ con canciones i textos de Manuel Vázquez Montalbán, dirección artística de Mario Gas y escenografía de Fabià Puigserver. Poco tiempo después se introduce en el mundo del tango y traduce algunos al catalán. De este trabajo se edita un nuevo disco y estrena un espectáculo, dirigido por Mario Gas también, junto a Guillermina Motta y con los bailarines Cesc Gelabert, Pirjo Silfver, Matilde Muñiz, Ramón Ramis y Lisette Babler. Unos meses después participa en la segunda edición de las míticas ‘Sis hores de cançó a Canet’…tras lo cual decide desaparecer y retirarse a vivir a Menorca.
A partir de entonces sus apariciones fueron contadas y muy discretas. Edita Erre Hache Positivo (1977), su único disco en castellano), Quatre (1983) y el último, Camins privats, en el 2006. El 13 de abril de 2007 recibió la Medalla de Oro del Parlament de Catalunya por la contribución de ‘Els setze jutges’ a la cultura catalana.

8/12/11

Nou anys no són res, o si

Quan van obrir els escèptics habituals van dir que no durarien ni un any. Estaven lluny del centre i s’especialitzaven en un gènere que, si bé tenia seguidors a Barcelona, tampoc no era el més lluït ni de la narrativa ni de la indústria. Només van encertar en aquest detall; efectivament, la majoria d’editorials del país no tenien un bon catàleg de novel·la policíaca. Amb més d’un directiu prosèlit de la tradició ‘psuquera’, que deia que llegir novel·les policíaques era alienant, i malgrat la potència de les novel·les del detectiu Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, des de les èpoques glorioses de la Cua de Palla les editorials catalanes no tractaven bé el gènere. És clar que, tret de casos excel·lents com l’Andreu Martin, des de Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster els autors locals no mostraven gaire afició pels crims.
Diumenge va fer nou anys que el Paco i la Montse van obrir ‘Negra y criminal’ a la Barceloneta, una llibreria amb aire d’oficina d’investigador privat, i van començar a dinamitzar el gènere negre al costat d’iniciatives com la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet. Poc a poc van aparèixer lectors, jornades, llibres, autors, col·leccions, clubs de lectura, premis literaris, bandes de crim organitzat, inspectors dels Mossos i tota la parafernàlia habitual.
A la Catalunya d’avui, una societat malalta de retallades, crisi i ignorància, ves per on la novel·la negre és el gènere que te millor salut. La crisi afecta tothom, també a la llibreria; ara tothom ven aquelles novel·les que abans creia alienants (hi ha força llibreters ex ‘psuqueros’), i sobreviure amb aquest panorama no és fàcil. Però ells segueixen allà oferint vi i musclos als amics. De més negres les han vist.

Els til·lers del món

Unter den Linden pot ser un somni; el somni de la llibertat reconquerida que pren la forma de la popular avinguda berlinesa. Mentre l’hiperrealisme socialista es malbaratava pels carrers del Mitte, Christa Wolf començava a pensar en un nou temps a ‘Casandra’. Però va ser a ‘L’avinguda dels til·lers’ (Columna) on va aconseguir superar la realitat i construir, a partir dels records, una nova forma de coneixement més pròxima a l’humanisme dels pisos per a treballadors immigrants de Kreuzberg que a la grandiositat de la nomenklatura. La protagonista del relat sortia d’un desengany amorós passejant sota els til·lers al temps que la pròpia autora es desencisava de l’oficialisme de la RDA fins la ruptura arribant a la porta de Brandenburg.
Vaig usar el llibre de la Wolf com a guia sentimental un matí de diumenge. Tot i ser primavera ben entrada la fresca convidava a caminar de pressa; un moment perfecte per portar la contrària al món: seure en una terrassa i contemplar les vides que passaven i que, ves a saber, potser també buscaven superar les seves pròpies grises realitats. Així Unter den Linden deixava de ser la simbòlica avinguda d’una ciutat per convertir-se en un senyal referent dels temps nous i incerts a que ens aboquem. Els til·lers de l’antiga RDA era ara tots els til·lers el món. Des de la terrassa d’aquell cafè, el socialisme científic d’Eric Honecker era un acudit macabre al costat de la crueltat amb que el capitalisme terminal amenaça amb arrasar la memòria continguda a l’arbrat de l’avinguda. Probablement Christa Wolf ho veia així i per això, malgrat la campanya en contra seu, va decidir mantenir una postura tan original com solitària contra l’estat socialista i a favor de la pervivència de la RDA. El somni per superar la realitat.
Si la Wolf va col·laborar amb l’Stasi no ho va fer menys obligada (policial, moral o culturalment) que la majoria dels seus conciutadans. La sospita i la delació eren els pilars que mantenien políticament l’estat. Però si mai un matí us heu assegut a Unter den Linden i heu observat les vides de la gent al passar, entendreu perquè un passeig sota els til·lers pot ser una bona forma de superar una realitat i caminar vers el coneixement. I la felicitat.
Amb els anys i la història, Berlín va esdevenir la ciutat somiada. Superat aquest estadi només en queda la nova realitat tret d’Unter den Linden, que és un oasi.

4/12/11

Ja l’aixecarem dreta la paret

Si algun alemany d’aquests que tan poques ganes tenen de seguir pagant les nostres gresques financeres, descobreix que, en la lamentable situació econòmica i laboral en que estem, gaudim d’una setmana amb dos festius intermedis que propicien un munt de ponts, aqüeductes i passeres de tota mena que la converteixen en una setmana majoritàriament inhàbil per a pencar, s’empiparà de valent i aplaudirà la negativa als eurobons de frau Merkel. I tindrà raó.
A meitats del segle passat el miracle alemany va néixer del Pla Marshall, si, però va créixer, consolidar-se i imposar-se al món damunt molts prejudicis gràcies al treball abnegat i constant de milions de ciutadans de tota mena i condició que tenien clar que, la única sortida a aquell forat on la guerra i el nazisme els havia enviat, era treballar tot i més si calia.
Aquí potser encara ens creiem que som rics o fins i tot que som la vuitena potència mundial, que va dir el bromista del bigoti, i decidim que aquesta setmana treballi Rita (o Angela).
Agrupar festius i eliminar-ne si cal seria un senyal de coherència amb els temps magres que vivim. Així tindríem dret a reclamar més Europa.

Dit a EL Món a RAC 1 el 5 de desembre de 2011

1/12/11

Vida de Pau Riba

El gripau com a metàfora de la vida. Així entén Pau Riba el miracle incert de l’existència i a partir d’aquí construeix una poètica clara i poderosa que connecta la sensibilitat intel·lectual amb la diversitat artística; sempre amb la vida com a objectiu central. Així ho ve fent des de 1967 (Taxista) i així ho ha tornat a fer, quaranta anys després, a l’Artesà de Gràcia, convertit per un dia en la seva casa formenterenca on va gravar l’octubre de 1971 ‘Jo la donya i el gripau’ (Edigsa); la vida segons la veu i la canta Pau Riba.
No érem pocs els que, a primers dels setanta, vam descobrir una cultura doblement amagada, per estar feta en català i per subvertir el noucentisme imperant. Era el símbol d’una actitud que ens relacionava directament amb els referents de les joves generacions d’arreu del món; pop, psicodèlia i hipisme. Els viatges a les illes buscant la vida senzilla i natural i a la descoberta de les drogues, lluny de la tètrica grisor barcelonina de l’època i de l’ofegador pes de les famílies, que van inspirar aquell treball gravat en part al mateix pati de la casa, van obrir tantes ments que, uns anys després, vam ser munió els que no ens vam creure la pantomima de la transició i vam preferir celebrar la festa dels sentits al carrer. Amb en Pau fent de donya Inès a un recuperat Born en un Tenorio de tres llargues nits i plàcids matins de dolça ressaca aquest país va començar, lentament a canviar. La vida tornava nova i fresca. Per fi el pensament lliure va envair la ciutat, (on és ara, per cert?)
Ho recordava escoltant cançons com ’Mama nen’, ‘Llàgrimes i petons’ o ‘Mesquinet’, un impecable himne al màgic acte biològic de parir. A ‘Graficolorancia, les cançons de Pau Riba il·lustrades per artistes internacionals’ (Pastanaga ed. 1976), en l’època daurada del ‘Rollo enmascarado’ en Rubiales va fer-hi una bellíssima vinyeta entre pop i cubista, que ara evoca tant els que hi som com fa memòria dels que ja no hi són, com la Mercè Pastor, la donya, el Mario Pachecho, productor del disc, o en Pau Mauvido, amic de l’ànima del Pau.
’40 gripaus’ no ha estat un viatge a la nostàlgia ni a la recerca del paradís perdut, perquè el paradís és la vida que ens saluda cada dia. Per celebrar aquest instant en Pau Riba ha fet una festa al pati de casa seva i ens hi ha portat. Enllà de les boires d’aquest temps brut i sòrdid, neix el dia a totes les formenteres de la ment.

Iniciatives a pèl

La idea d’Edicions B de posar a la venda llibres digitals a 1,99 € i sense la protecció (coneguda com a DRM) contra la còpia pirata ha posat en alerta el sector per dos motius. Primer perquè venen a aquest preu és impossible guanyar-s’hi la vida, i segon perquè, tret de les obres de domini públic, és impensable que hi hagi autors que acceptin posar els seus llibres a la xarxa perquè se’n facin tantes còpies com es vulgui. És cert que la competència que suposa l’arribada d’Amazon a Espanya, tant pels preus com per la facilitat i rapidesa en la descàrrega, ha posat els editors en alerta; i és cert també que les condicions dels contractes que Amazon està oferint a les editorials per posar els seus llibres a la xarxa són poc favorables, però sabem que el gremi no està per l’opció que ha encetat Ernest Folch, editor d’Ediciones B. Folch tanmateix no ha comunicat pas que hagi pres aquesta decisió amb Ara llibres, segell de la seva propietat.
La realitat és que la venda de llibre electrònic és encara residual a Espanya, i cal activar-la amb urgència si es vol compensar el 16% de caiguda de les vendes a llibreries de l’any passat. El pla lector en que està treballant de forma transversal la Generalitat és un bon projecte, segons que diuen els que el coneixen, però encara cal polir-lo i que tots els Departaments s’hi posin a la una.
Un dels temes de debat del pla és el paper que han de tenir les biblioteques. Han de ser simples punts de lectura de franc, com ho són tantes, o han de ser centres de documentació i orientació per la millora qualitativa de la lectura? Te sentit que una biblio es dediqui a comprar cabassos de best-sellers per préstec i no compri obres de grans autors desapareguts?