A l’Anatomia de les lletres catalanes que es fa d’ençà cinc anys en una sala de dissecció de la Reial Acadèmia de Medicina, tal i com cal, a cada edició es presenten tesis més estrafolàries sobre l’estat de la literatura escrita en català. Des del cap de l’àrea d’Humanitats de l’Institut Ramon Llull, Carles Torner, qui assegura que, si havia estat un cadàver (obvietat obvia) la literatura catalana ha ressuscitat gràcies a Frankfurt (anem tots cap al cel, doncs); fins l’escriptora Najat el Hachmi, que va atribuir la pèrdua de lectors en català a “llibres que no ofereixen el que prometen i a la simplificació excessiva d'alguns textos” (sic?); la cita anual que convoca la Institució de les Lletres Catalanes, més que una sessió forense sembla un concurs d’idees pel cartell de Carnaval. Sort d’en Vicenç Sanchís que, malgrat la tírria envejosa que l’exquisit gremi literari nostrat sent pels periodistes, hi va tocar i bé: “Els mitjans aspiren a la influència i al poder, també al poder literari. La gran pregunta que ens hauríem de fer tots és si realment el control de la literatura dóna poder. La literatura catalana està mal atesa perquè dóna molt poc poder". Quan va dir això, els coloms van deixar de volar pel sostre de la sala Gimbernat.
Sense l’atenció dels mitjans de comunicació de masses la literatura catalana i la de qualsevol lloc no és res. Ni fires, ni promeses, ni simplificacions. En un món global on només existeix qui te raó física als medis, que són els agents polítics i econòmics que escriuen la història, qui no te un espai conquerit i consolidat, és un cadàver o un nonat. Garantim la presència real (no com a impost revolucionari) de la literatura catalana als mitjans i tindrem literatura per anys, els lectors sortiran de darrera les pàgines i l’anatomia podrà disseccionar el que hi ha de veres, no el que voldríem que fos, creiem que pot ser o defensem sense creure’ns-ho que és, per patriotisme o per la nòmina.
Alguns grans mitjans en castellà tracten la literatura catalana com una raresa o una peculiaritat regional simpàtica i pintoresca. Només l’eleven a la categoria de creació cultural digne quan fitxen algun dels seus escriptors perquè col•labori...en castellà, és clar. Llavors és bo, mentre la resta segueixen essent considerats poc més que uns pigmeus dels quals n’han de parlar de tant en tant com a impost revolucionari per no ofendre la Generalitat. D’altres mitjans prefereixen tancar la ‘cosa catalana’ en un gueto de paper, no fos cas que contaminés la cultura seriosa.
Però els mitjans catalans tampoc tracten millor la literatura nostrada. TV 3 és avui el paradigma de mitjà sectari que només parla d’escriptors i llibres en català en ‘prime time’ si són gent de la casa, o amics del partit, la productora o la cadena. Suposo que l’autor d’algun best-seller deu estar-los agraït. A Catalunya ràdio també van així, però menys gràcies a gent com en Bassas o en Fuentes, on el criteri i la pluralitat hi són presents. Altres mitjans amb menys capacitat de penetració, resumeixen el llibre d’estil a practicar el, ‘puix parlen català, són bons’, i tampoc no és això.
Amb aquesta manera tant peculiar que tenen els grans mitjans de comunicació de masses d’assolir el poder en la literatura, com volem que els nostres lectors potencials ens prenguin seriosament, és a dir, com volem que la literatura catalana generi poder?
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada