30/4/16

Dia Internacional del jazz

El dissabte 30 d'abril és el Dia Internacional del Jazz, proclamat per la UNESCO l'any 2011.
A can Vallerià ens agrada molt el jazz. És una forma d'expressió musical molt lliure, trenca barreres culturals, socials i de sexe i incorpora a la modernitat les músiques tradicionals. El jazz és un autèntic estímul per al diàleg intercultural.
Per haver-hi nascut el gran Duke Ellington, Washington és la ciutat on es commemora oficialment aquest any, però a can Vallerià també volem celebrar la diada amb els nostres amics.
Per això Quaderns de la Font del Cargol edita un díptic digital multimèdia que us podeu decarregar PICANT AQUÍ, i que inclou un quadre de la sèrie Faristol de l'artista Joan Pasqual, i un enregistrament original i inèdit del Pol Prats trio.
Gaudiu del jazz i, com deia el gran crític musical Juan Claudio Cifuentes: "sigueu bons".

Joan Pasqual
Piano (sèrie Faristol), Joan Pasqual
Acrílic amb pigments naturals
Barcelona 1953. Estudis de dibuix i pintura a la secció de Belles Arts del Museu de Badalona.
Pintura a l’Escola Da Vinci de Barcelona.
Membre fundador de l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt.
Membre de la Cooperativa d’Artistes Raccolto de Milà.
Exposa la seva obra a Catalunya i a diferents països d’Europa.
  
I'll be seeing you, Pol Prats trio
Tema compost per Sammy Fain
Barcelona 1983. Estua saxo al Conservatori Nacional d'Andorra,  Petit Taller de Músics, Taller de Musics i cursa el grau superior al Conservatori del Liceu. És professor a l’Escola de Blues de BCN.
Ha participat en projectes com Ivanow Jazz Group, Down Home, Alcohol Fino, Shantytown, Big Yuyu, Chino & Big Bet, Divinas. i acompanyant artistes com Steve Lucky, Ray Gelato, Dani Nel·lo, Drew Davis , Shine, Lluís Coloma, Myriam Svanson o Dani Pérez
Lidera el Pol Prats Quartet, Atomic Swing Five, KC Octet, Dexter Legacy i Rukumbines, i forma part de la Barcelona Big Blues Band, Chino & Big Bet plus Sax Attack o l'Enma
Fernández Band.

I'll be seeing you
Sammy Fain

Si algo me hubiera gustado es ser lo bastante músico como para dominar la técnica de un instrumento de jazz y lanzarme a improvisar a la manera de un Charlie Parker.
Julio Cortázar

Pol Prats trio
Pol Prats - Saxo Tenor
Marc Masagué - Guitarra
Aleix Oliveres - Contrabaix

(Piqueu damunt l'enllaç per escoltar-ho)

Enregistrat a Home Studio Marc Masagué
La Floresta, Desembre 2014


29/4/16

L'estripada. Molts gestos per no res

Qualsevol precampanya és un temps on manen els gestos per damunt de les voluntats reals. Aquesta precampanya n'hi ha més de gestos, per què venim d'assistir al fracàs d'una Transició plantejada com una nova Restauració. I, qui més qui menys, te cua de palla.
Ha estat pur gest la reunió de vicepresidents, a banda de que Junqueras torni amb algun escarransit peixet al cove. I tres quarts del mateix és l'ampliació del marge del dèficit a les Autonomies. A falta d'explicacions convincents, la renúncia de Carme Chacón te més de gestualitat cap als seus que no pas d'autèntic comiat. Les raons entre Convergència i Unió per qui paga les factures, la proposta d'Alfred Bosch de governar Barcelona amb Colau i la CUP, i fins i tot les interpretacions de les xifres de l'atur d'avui, són mers gestos amb la vista posada en el 26 de juny, més que no pas polítiques serioses per evitar convertir-nos en el bar de borratxeres d'Europa, tal i com diu José Antonio Marina amb raó.
Tot plegat molts gestos per no res. Per evitar enfrontar-se a la realitat, que és crua: com l'hospital bombardejat a Alep, o els veneçolans abocant-se al saqueig per poder menjar.
Però a les precampanyes, coses així fan nosa.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/919642/

28/4/16

Cultura als pobles (i 2)

Hi ha pobles que s'esforcen en trobar una personalitat pròpia a través de la promoció i difusió de la cultura. Són municipis que malden per enriquir la vida dels ciutadans i, treballant pel desvetllament col·lectiu, situar-se en la millor igualtat d'oportunitats possible amb les ciutats properes a Barcelona que gaudeixen de la gran oferta metropolitana.
Hi ha altres pobles on mai no passa res: una festa major que esllangueix, uns equipaments sense sentit de treball per al progrés de la comunitat, i una gestió cultural inexistent més enllà 'del que s'ha fet sempre' i, com a molt, un bolo que es pesca a la Diputació. Tot plegat un sense sentit vital. A aquests pobles els ha anat molt be que Sant Jordi hagi caigut en dissabte. Fent ben poc han tingut festa grossa amb la coartada cultural d'uns quants llibres al carrer. Així el govern local haurà cobert l'any. Si algú es pensa que exagero és que no ha sortit mai de casa.
La cultura (la creació, la difusió, la política) no acompleix el seu objectiu humanístic lluint exclusivament a les ciutats, per no dir només Barcelona. De fet, el futur de la sensibilitat i l'actitud crítica que la cultura atorga als ciutadans adquireix el seu sentit ple quan s'escampa per tot el territori i treballa més intensament per arribar als indrets més isolats. El contrari és, simplement, la vis comercial: anant allà on sigui més fàcil d'arribar i hi hagi més gent fem més diners; que és en el que s'ha convertit patèticament la festa de Sant Jordi. És en aquesta projecció per tot el domini lingüístic que la cultura catalana es juga el seu futur com a eina d'enriquiment del pensament crític. És clar que això sovint no interessa, i ja ens està be el que de sempre.

27/4/16

Moonlight Serenade

a Joan Vallbona Costa, vint anys després.

Si a una ciutat del món li hauria agradat viatjar al meu pare hauria estat Nova York sens dubte. Era un home humil i sense sort que va viatjar poc, però quina ment oberta al món li va permetre sentir-se generacionalment partícip de l’època daurada del cinema de Hollywood i de les grans orquestres de jazz de l'època del swing; per això estic convençut que, a Nova York, hauria estat el més feliç dels humans. I és que el pare era una persona completament del seu temps. Un modern en un país ancorat en les tenebres, un fill de l'esperança de progrés republicana i un adult en la frustració vital del franquisme.
No és gens estrany, doncs, el meu interès per les avantguardes culturals, la modernitat tecnològica, la música de la meva època, les ciutats que exciten la creativitat o la descoberta de racons de món on l’aventura de la vida encara és possible: és el que he heretat del meu pare i que ell només ho va poder fer des de la solitària butaca d’un cinema a la Barcelona gris de la postguerra, devorant revistes com Mecànica Popular o Selecciones del Readest Digest (ves a saber les voltes que havia de donar per aconseguir-les), llegint els primers best-sellers internacionals que comprava amb passió durant anys a Círculo de Lectores, i escoltant els diumenges al matí els seus estimats Glenn Miller, Duke Ellington, Ella Fitzgerald o Ernesto Lecuona al tocadiscos de maleta, primer, i al modern Betor Dual estereofònic després.
Davant la dona i els fills, va mantenir tota la vida els seus interessos d'autodidacta cultural en un obscur segon terme, com si aquella pulsió cosmopolita per conèixer fos una frivolitat de joventut mal curada, un pecat venial, un amor a deshora que calia oblidar tal i com manaven els temps. Discret fins l’excés i lliurat amb abnegació a la família i a la imperiosa dificultat per sobreviure en una època d’estretors de tota mena, el neguit per ser una persona del seu temps, del món anhelant en el que havia nascut i que la guerra li havia arrabassat, el va fer viure en el somni que mai no va poder ser, i que el sabia impossible, però que ell anava alimentant amb discos, revistes i llibres.
Passejant com un visitant anònim més pels carrers de Mahattan, vaig descobrir en mi al pare. M’he vist emocionat davant la façana del Radio City Music Hall com ell ho hauria fet, m’he sentit una persona del meu temps contemplant el gratacels de l’AT&T o el Woolword, he cantussejat ‘My isle of golden dreams’ des del pont de Brooklyn, he imitat Woody Allen recolzat a la barana de l’East River i, finalment, m’he adonat que algun dia hauré d’escriure la vertadera història del meu pare.
I tornaré a Nova York a buscar-lo.



Tecles & manduca

O menjar de les idees, però mai menjar-se les idees. Idees alimenticies que no provoquen empatx. Fartanera d'idees. Lletres comestibles.

Can Recasens (Poblenou)

FOTO: Teresa Vallbona

23/4/16

El llibre més venut de Sant Jordi

El pulso de la luz. Poesia escogida, del vell beat Lawrence Ferlinghetti (96 anys i continua fent recitals), ha estat el llibre més venut d'aquest Sant Jordi. des de l'edició d'Un Coney Island de la mente, l'any 1981, no s'editava res del fundador de la celebre llibreria i segell editor City Light Books (vegeu a la foto tota la colla beat davant la llibreria de Frisco).
El pulso de la luz (Salto de pagina) és una antologia traduïda i recopilada per Antonio Romar, i conté un interessant pròleg que ha seduït moltes persones aquelles lectores que no tenen el cul venut a la faramalla de Planeta/62 ni als autors de la servil Vanguardia.
El llibre s'ha venut, sobretot, a les llibreries que es passen pel folre les interessades enquestes que promou el propi Gremi (sic).


20/4/16

Tornar a la república de la llibertat

L'Institut Alexandre Satorras de Mataró, on hem estudiat unes quantes generacions de maresmencs, ja no és aquell edifici llòbreg, gris i de règim una mica casernari, que recordo dels anys setanta. Avui és un centre presidit pel coneixement en totes les seves facetes: tècnica, científica, humanística, artística i literària; és una autèntica escola del reneixement.
I amb la inauguració del mural de J.M. Calleja és, a més, un agent irradiador d'art urbà a Mataró.
A en Jordi Cuyàs i a mi ens ha fet molta il·lusió retrobar-nos de nou amb el Satorras i poder comprovar com, allò que tots dos volíem ser i som, és avui un dels motors intel·lectuals, emocionals, col·lectius i institucionals del centre.


Creat l'any 1958, el Satorras va celebrar els seus primers 50 anys de vida amb una llarga temporada d'activitats que es van cloure amb l'edició d'un llibre titulat 'Una brasa viva'. Per aquest llibre, la direcció em va demanar un text, que reprodueixo ara.
És una breu crònica sentimental dels meus anys al Satorras; una època impagable. Però avui és molt millor; els seus mestres i estudiants ho fan possible.

República de la llibertat
Vaig entrar a l’institut quan condemnaven a mort en Puig Antich i en vaig sortir després de les primeres eleccions democràtiques. Al Satorras em vaig fer gran: el primer cigarret, el primer petó, la primera borratxera, les tardes als futbolins, però sobretot l’aprenentatge polític, la passió per la literatura, el descobriment de que no tota la història era cosa de sants i militars, l’equivocada desafecció per les ciències, l’afecció pel món clàssic i milers de converses, cançons, poemes i mirades que van conformar del tot el meu caràcter. Al Satorras vaig saber que seria escriptor. La universitat de la transició, ja en l’inici de la decadència, a penes va acabar de posar la pinzellada acadèmica.
No tots els companys d’aquella època tenien els mateixos interessos, és clar, hi havia qui s’interessava per la química i d’altres per la biologia (i per ser sincers tots els nois per la profe de biologia), i una bona colla no es van interessar mai per cap matèria, però hi havia moltes més coses que ens unien que no pas ens allunyaven les motivacions de cadascú. Així vam fer de l’institut un territori de llibertat fonamentat en el coneixement i en la descoberta, en el que es deia a les aules i en el que es coïa als passadissos, al pati, al bar de la piscina (que era com la meva segona casa) al bus, als més amagats bancs del parc, a l’antiga biblioteca de la Laietana o a l’impagable frankfurt de la riera. Sense més impedimenta que la nostra joventut, gent arribada de tots els barris i d’una bona colla de pobles de la comarca vam fer d’aquella ciutat grisa, atordida i provinciana el nostre campus, el nostre espai d’activisme vital.
De l’institut Alexandre Satorras, un edifici llavors lleig i trist, cridat a ser un simple contenidor on transmetre les idees dominants ajoves cadells submisos al sistema, una colla de joves apassionats per la vida en vam fer la nostra república de llibertat.

Als seus passadissos i escalinates, el Satorras te obres de Joan Brossa, Narcís Comadira o Perejaume. Un exemple de república de la llibertat, també avui, que tant amenaçat est`sa el pensament lliure i crític.







19/4/16

Premià de Mar, ciutat oberta


Premià de Mar és una vila que l'han fet els que hi han anat a viure buscant un futur digne. Gent d'aquí i de molt lluny, amb creences, pells, llengües i idees ben diverses. No ha estat fàcil, no és fàcil: l'espai és petit, els recursos escassos i la gent humil. Entendre's no sempre és fàcil i calen moltes renúncies mútues cada dia. Només el futur és lluminós, com l'horitzó que emmarca el límit del territori dels anhels de tantes persones que han vingut aquí amb l'esperança d'atrapar el seu somni.
Premià de Mar és la metàfora de la grotesca Europa que rebutja els qui no tenen el seu passaport. Les persones de Premià mai no diuen que no a ningú.
Per això no s'ha de tocar l'escultura 'El Crit', que un artista anònim ha plantat a l'espigó de l'estació, en una trista i real al·legoria sobre l'arribada de refugiats i el rebuig d'Europa. Treure-la és embrutar la dignitat dels premianencs, dels que de sempre i dels que hi han vingut.
Que l'ajuntament no s'equivoqui, es posaria a l'alçada de la burocràcia europea: el veïnat no ho vol.


L'última veritat 


Han estat molts camins plens de renúncies,
d’absències immòbils, de vides buides.
Els fets són com els tolls de pluja negra
que ofegaven els jocs dels nens als barris.
Per tots has tingut paraules, preguntes
que massa sovint no han trobat respostes.
I a molts t’hi has enfangat les sabates
amb aquell llot negre de mals presagis,
de silencies rovellats, d’intempèrie.
Ara ets a l’andana d’una estació
bruta i allunyada de la ciutat.
Per les vies cavalca la tristesa
que tenalla la mort en el crepuscle.
L'última veritat fa tanta por
que només per ella perdem la vida.

Del llibre Platges de la ment (Germania)