LES DUES CARES DE LA MONEDA ELECTORAL

Cultura i llengua són temes de campanya electoral com qualsevol altre; ara, mentre que la cultura només serveix perquè el candidat es faci una foto amb algun escriptor, cantant o actor de provada fidelitat, el català és terreny abonat per les trifurques entre candidats que viuen a més de sis cents quilòmetres, que no el saben, ni l’aprendran mai per molt que diguin coses sobre el que fan amb la llengua en la intimitat, ni els interessa el més mínim.
És de sobres sabut que la cultura no dona ni un vot, però tenir els corifeus habituals del gremi artístic al costat del candidat per si s’escau una foto, un manifest o una arenga sempre dona ranci pedigrí. En període electoral el paper dels creadors es limita a fer de claca i, com a molt, a fer de propagandista acrític i militant en tertúlies i debats. Una prova més de l’abandonament total del sentit crític i la capacitat d’interpretar i interpel•lar la realitat de l’art. Políticament l’opinió de molts creadors d’avui no te cap mena valor argumental i no hauria de ser tinguda en compte més que la de qualsevol altre ciutadà per una opinió pública seriosa.
Una altra cosa diferent és la llengua catalana, convertida en material políticament inflamable per la dreta. Per aconseguir vots de la ignorància no ha dubtat en utilitzar una argumentació falsa, sectària i perillosa socialment, que curiosament no ha estat absolut refutada per la classe intel•lectual espanyola que, pel que es veu, tant pendent dels seus com ha d’estar, no te temps d’analitzar la realitat i contestar-la, i prefereix xiular i mirar cap a una altra banda en la convicció de que és una cosa que no va amb ells, no fos cas que després els organismes dependents del Ministerio de Cultura no els convidessin a algun dels fabulosos ‘pessebres’ arreu del món amb que obsequien artistes i savis.
El silenci és còmplice, i la desafecció dels catalans amb Espanya que va anunciar Montilla, però que mai no ha sabut argumentar, és més producte de l’abandonament i el menyspreu intel•lectual que hi ha d’Espanya cap a Catalunya que no pas una marcada voluntat dels set milions de catalans de no voler-ne saber res de les espanyes. És a través de la força de la opinió pública encapçalada pels intel•lectuals que s’havia d’aconseguir que l’AVE abans, que els trens de rodalies no morissin d’inanició, que les balances fiscals fossin públiques i que l’ensenyament a Catalunya no fos xavalla maltractada al trist espectacle del debat electoral espanyol. I on són, si més no durant la campanya, aquests creadors, savis, artistes i líders socials que, teòricament, haurien d’atiar el debat de l’Espanya plural? Ja us ho diré: fent-se la foto amb el candidat, procurant no sortir moguts, no fos cas i insultant el contrari. I aquí s’acaba la seva implicació en la vida política.
I el mateix passa a Catalunya. En un ridícul espectacular, la majoria de creadors, artistes i intel•lectuals (si més no la majoria dels que tenen quota mediàtica) es limiten a alinear-se al costat dels seus, dels que li donen feina, subvencions, glòries o un lloc al Consell de les Arts, aparquen completament el debat argumental i crític i es transformen en vulgars propagandistes del règim que els engreixa, mentre el substrat filosòfic, moral i e`tic del país es va degradant fins convertir Catalunya en un simple concepte bastard i subsidiari, un simple objecte a administrar.

Publicat a El Mundo de Catalunya