31/3/16

Reconstruir el surrealisme

Fonamentat en la psicoanàlisi i implicat amb la revolució, el surrealisme va tenir una volada curta a Catalunya, contràriament al que sovint es pensa per la forta petjada de Miró i Dalí. Però, instal·lats a París, tots dos estaven força desconnectats de la realitat catalana. En una història oprimida entre el paisatgisme i la dictadura, les avantguardes locals dels anys 30 van morir ofegades gairebé abans de néixer. La guerra va dispersar els artistes i després molts van optar per una obra més realista i d'arrel acadèmica.
En un exercici de justícia, arqueologia i reivindicació, en Josep Miquel Garcia ha reconstruït un episodi central de l'avantguardisme català: l'exposició Logicofobistes, que es pot veure a la Fundació Apel·les Fenosa d'El Vendrell fins a finals d'agost i que després girarà pel país.
Forjada a la revista lleidatana Art, a les tertúlies del Cafè Vienès i irradiada amb la visita de Paul Éluard el gener del 36, l'oposició a la lògica del pensament noucentista oficial, va empènyer Magí A. Cassanyes i Josep Viola a redactar un manifest logicofobista i a implicar l'ADLAN (Associació d'Amics de l'Art Nou) en l'organització d'una gran exposició d'aquest model de surrealisme català que es va inaugurar el maig de 1936 a la llibreria Catalònia (Marinel·lo, Sans, Cristòfol, Planell, Lamolla, Varo, Francès, Massanet, Sokolova). Havia de tenir continuïtat a Madrid i a Tenerife, però la guerra ho va matar tot, incloses moltes obres. Amb el temps potser les crítiques furibundes s'haurien anat apaivagant i el projecte hauria format part del corpus central de l'art català contemporani. I de la revolució, potser. Li ho va dir Éluard a Man Ray: "Le surréalisme conquéris Barcelone". Era un miratge.


28/3/16

Dits enganxosos a la Terra Alta

Muntatge sobre Dits enganxosos a la biblioteca Terres de l'Ebre de Gandesa (Terra Alta)
L'equip de la biblioteca Terres de l'Ebre de Gandesa promou la lectura amb fórmules imaginatives i eficaces. En Paco Sanahuja presenta setmanalment a Ràdio Gandesa l'espai Ones de lectura, per on ja han passat una llarga nòmina d'autors catalans.
Dijous em va tocar a mi. Podeu escoltar l'entrevista picant AQUÍ.
I, per donar a conèixer el llibre, a la biblio han preparat un impactant muntatge que no passa desapercebut a tothom qui hi va.
Amb 13.000 habitants, la Terra Alta és una de les comarques amb menys població de Catalunya. Però això no els fa menys lectors. La biblioteca és un patrimoni col·lectiu cabdal que els projecta al futur. Estem amb ells!


25/3/16

Vint-i-nou i trenta

L'editorial Bromera arriba als 30 anys de vida, i el festival Tradicionàrius ha tancat l'edició 29. Tots dos estan contents amb raó; uns per haver editat vora 3000 títols, 8 milions de volums i tenir un catàleg de 700 autors, i els altres per haver augmentat un 20% l'ocupació en aquesta edició i tenir un públic (12000) més receptiu a les propostes. Al llarg dels tres decennis els dos les han vist de verdes (moltes) i de madures (poques). Partint de molt avall, l'edició en català al País valencià i la consideració global de la música folk i tradicional, han construït sengles relats que avui són imprescindibles a la cultura catalana. I no em val allò de que ningú és imprescindible. Fa trenta anys potser no, però ara, són ells i només ells els que fan aquestes dues realitats vitals. I si Bromera i el Tradicionàrius desapareguessin, ja veurem qui seria el guapo que faria la seva feina.
Ho dic per què les institucions públiques tenen tendència a valorar les coses només en xifres: "si dóna és que rutlla. I si amb trenta anys encara els hem d'ajudar, és que no deu ser tant troncal", he sentit a dir a no pocs polítics culturals. Així, acaben posant en valor un festival més per les cerveses que ven que no pas pel programa o el caràcter innovador. I d'un editorial gairebé prefereixen que publiquin qualsevol banalitat que vengui, si pot ser d'un personatge popular, més que no pas que cuidin el catàleg amb bons autors locals i traduccions de qualitat. Aquesta tendència pròpia dels governs neoliberals que ens manen s'ha agreujat amb les retallades, és clar. Però passen governs, crisis i retallades. I Bromera i el Tradicionàrius continuen dempeus, trenta anys fa. Per sort la realitat és tossuda.


21/3/16

Carles Flavià, el cura de la noche

esquela publicada avui als diaris de Barcelona
Este país vivió una revolución cultural. Sucedió entre la muerte de Franco y el referéndum que consagró la Constitución y la transición. Ahí terminó todo: la ilusión, la gente tomando la calle, la autogestión cultural, la fiesta popular y las ganas de romper con un pasado decididamente asqueroso y negro, al aceptar cambiarlo tan solo por algo ligeramente mugriento y gris. Ante tanto acto sacro, quién necesitaba sacerdotes, se preguntó mossèn Flavià (Barcelona 1945), cura obrero que había ido a estudiar al seminario de París junto a su amigo Manel Pousa, el Pare Manel, y vio la luz en las calles del Barrio Latino en mayo del 68.
Esa fue su iluminación. Asiduo del Zeleste, donde se refugiaron las últimas huestes de aquella revolución fracasada (Sisa, La Voss del Trópico, Rafael Moll, Gato Pérez, Manel Joseph), Carles Flavià decidió cambiar a Dios por el mundo en 1982. Y así sus amigos dejaron de acompañarle a misa de ocho en su parroquia de Badalona antes de ir a dormir, pero siguieron a su lado hasta el último hálito de vida. Carles Flavià murió la madrugada del domingo en Barcelona sin cura, faltaría más, pero acompañado de sus seres más queridos.
Colgó los hábitos y "se habituó a las mujeres, el JB y la noche", decía de él Sisa. Hizo de mánager de la Orquestra Plateria, Sisa, Gato Pérez o Pepe Rubianes. Gestionó salas de vida breve, como Baticano, y otras de mayor recorrido como Nitsa. "Levantarme tarde es muy importante", sostenía, "trabajar es una desgracia propia de pobres; aunque el neoliberalismo asqueroso nos ha hecho creer que es una suerte y una distracción", aseguraba con razón. Y con afirmaciones tan revolucionarias no podía hacer otra cosa que acabar en el teatro, claro.
Tras publicar una suerte de biografía de Rubianes, Rubianes, payaso! (1996), con 50 años dio un nuevo giro a su vida y se subió a los escenarios. Debutó en la desaparecida Bodega Bohemia (no podía ser en otro lugar) con un espectáculo claro como el agua: Epístoles. El personaje que creó, un alter ego descreído, malhablado y siempre cabreado con el mundo, pero a la vez tierno y defensor de los más débiles, "como admirador del Evangelio, a mi me gustan más los pobres que los ricos", decía, le granjearon el favor, la admiración y el cariño del público. Posteriormente presentó Mes epístoles, Prensamiento (con Joan Lluís Bozzo), L'estat del malestar o L'evangeli segons Carles Flavià. Y así se convirtió, definitivamente, en uno de los nuestros. Aquella voz incómoda con todo el poder capaz de decir lo mismo que piensa la mayoría pero no puede decir en voz alta por miedo a ser despedido, multado, preso o abandonado.
La popularidad de Carles Flavià se disparó con sus apariciones televisivas. El show nocturno Qualsevol nit pot sortir el sol, en BTV le convirtió en un personaje conocido por toda la ciudad. También hizo apariciones en Crónicas marcianas, de Xavier Sardà, La ventana, de gemma Nierga y Problemes domèstics, de Manuel Fuentes, otro gran amigo suyo. En el cine actuó en Lisistrata, de Francesc Bellmunt; Lola Vende, ça, de Llorenç Soler; Excuses, de Joel Joan; Soy un pelele, de Hernán Mygoya o Ha llegado el momento de contarte mi secreto, de Iván Morales, entre otras. Últimamente había aparecido en El ministerio del tiempo.
Sus incontables amigos despedirán a Carles Flavià el lunes a mediodía en el tanatorio de Sancho de Ávila; los vecinos del barrio del Raval le echaran en falta siempre.


19/3/16

Josep Mª Ballarín, sacerdote y escritor

Los curas del colegio decían siempre que, cuando los mayores hablaban, los niños callaban. Eso no lo dirían hoy en día, el ejemplo de Josep Mª Ballarín las destrozaría la norma. Sacerdote, escritor, colaborador en prensa, radio y televisión, conferenciante y polemista, Ballarín era un sabio de pueblo que nunca se callaba nada; fuera para bien o para mal, para ensalzar a la virgen o para criticar la curia eclesiástica. Y la gente normal, esa a quien de pequeña el hermano o la monja los habían hecho callar sin argumento alguno y que se han ido alejando de la iglesia, lo veneraban como a un santo. Pero Ballarín era un ser humano, y muy humano, que nació en 1920 en Barcelona y falleció el viernes en Berga a los 96 años.
Ballarin se hizo popularísimo gracias a su novela Mossèn Tronxo (1989), donde relataba la vida y reflexiones de un cura de pueblo. Siendo una novela muy correcta y escrita en un catalán brillante y rico, la popularidad de la obra se debió por encima de todo a la tremenda similitud entre el personaje y el propio autor, cosa que él nunca negó. De hecho recordaba a menudo que la idea de la novela surgió cuando estaba charlando con unos jóvenes en el Santuario de Queralt, que fue su parroquia durante 35 años.  Oyéndole relatar sus aventuras y desventuras de cura rural, siempre sazonadas con enormes conocimientos y reflexiones de un humanismo radical, uno de aquellos jóvenes le propuso que quizás debería escribir una novela donde cupiera todo aquello. Y así nació uno de los mayores éxitos editoriales en catalán, con más de 1000.000 ejemplares vendidos hasta la fecha.
Tras estudiar el bachillerato en los escolapios, Ballarín hizo la guerra en la Quinta del Biberón. Detenido y llevado a un campo de concentración donde enfermó de tisis, curó tras seis años de reposo en Matadepera (Vallès Occidental). En todo ese tiempo leyó y decidió hacerse sacerdote. En 1946 ingresó en el Oratori de Sant Felip Neri, de Gràcia. Estudió teología en el seminario de Solsona, ejerció de profesor y fue prefecto allí hasta que el cardenal Tarancón le mandó a Santa Maria de Queralt (Berguedà) en 1958. Un incómodo menos, por qué Ballarin siempre actuó en el seno de la iglesia con absoluta libertad, sin importarle la incomodidad de sus crítica o reflexiones. En 1988 fue nombrado vicario de Gósol. En este municipio al pie del Pedraforca será enterrado el sábado, tal y como era su deseo.
Los 35 años en el santuario de Queralt los dedicó a escribir y a pensar. Más de cuarenta libros y un número ingente de artículos en el Avui, Serra d'Or, Qüestions de vida cristiana y un largo etcétera, además de colaboraciones en Catalunya Radio y TV 3. Tras una segunda parte de las andanzas de su Mossèn, en Tronxo m'hi torno (1994), con Santa Maria, pa cada dia, ganó el premio Ramon Llull de las letras catalanas en 1996. Pluja neta, bassals bruts, (2013) fue su último título publicado.
Sin ningún tipo de duda Josep Mª Ballarín era el cura más popular de Catalunya, y no necesariamente por salir en la tele, sino por la franqueza, claridad y libertad con que siempre se expresaba. Así hizo creíble el mensaje del evangelio justo cuando más desprestigiada estaba la iglesia por su connivencia con el poder político y financiero. Ballarín criticaba aquello; era, ante todo, un ser humano, y como tal pensaba y se expresaba. La gente lo veía uno de los suyos, débil  e indefenso como ellos. Esa fue su grandeza: ser un auténtico Mossèn Tronxo de los que no hacen callar a chicos ni mayores.
En 1995 recibió la Creu de Sant Jordi, y también estaba en posesión de la medalla de oro de la ciudad de Berga.


17/3/16

Memoria del son desde una terraza en Zanja

Leyenda cubana, las canciones de Máximo Francisco Repilado, Compay Segundo, son tan longevas como él. Triunfante en los 40 y 50 y relanzado por Ry Cooder en Buena Vista social Club, su Chan Chan sin duda pasará a la historia de la música popular. Compay renace el sábado en Barcelona con el grupo que hoy lidera su hijo Salvador.

El grupo de Compay Segundo en el salon 1930 del hotel Nacional de la Habana, donde actua regularmente
La Habana es una ciudad ruidosa. Los motores de los viejos coches, las conversaciones, la música; todo suena fuerte, señal de civilización intensa y sensual. Por suerte para el oído poco hecho, el mar de sonidos que inundan la ciudad desde el Malecón hasta Revolución y desde la Habana Vieja hasta Playa pasando por Vedado, se suceden a un ritmo cadencioso y lírico, como de habanera o son, dejándose mecer por el Caribe. Y así la vida pasa más fácil.
Desde la terraza del apartamento en Zanja con Padre Varela, un moderno edificio racionalista de 1952 y que se sostiene en correcto estado gracias al organizado vecindario, es imposible abstraerse a la idea de que esta ciudad nació para la música. Ya durante la dominación española la contradanza tuvo un gran éxito en el café de la Lonja, a la entrada de O'Reilly y, hacia 1855, el danzón emigró de Matanzas para instalarse en la capital y ser declarado baile nacional cubano. Poco pudieron las influencias europeas (francesas y alemanas), más que nombrar Café París a un bar de la Habana vieja. Así, la guaracha triunfa en el teatro Alhambra, la rumba africana y las viejas trovas habaneras comienzan a mezclarse con descaro con las jazzband. Cuando la  guitarra cambia el rasgueo por las armonías, acordes y arpegios aprendidos del jazz, nace el bolero. Y de él, el son "el son es el padre y la madre de la música cubana. Fue una evolución moderna del bolero", dice Salvador Repilado, hijo de Compay Segundo, contrabajista y director del grupo que fundó su padre en los 50. El son, que nace en la zona oriental de la isla, alrededor de Santiago, pero estalla en 1920 con el Sexteto Habanero en la capital, emfebrecida de música, baile y fiesta ya en las primera décadas del siglo. "En aquel momento la concentración de gente, locales y instituciones en la capital son fundamentales para promover el arte. A pesar de ello a los santiagueros se nos reconoce la paternidad del son", asegura Salvador. "Nosotros tenemos el club que fundó Company Segundo en la Sala 1930 del Hotel Nacional, un símbolo en Cuba, donde seguimos tocando y gente de todo el mundo viene a bailar y a escuchar."
Desde la terraza del apartamento la Habana se despliega como un lienzo. El Nacional, las antenas de Cubavisión, el Habana libre, el parque Copelia y por allá Artex, la tienda donde descubro a Alejandro y sus Onix, César López y la Habana Ensemble y Dayramir, pero donde dicen no saber nada de Gonzalo Rubalcaba, claro, a pesar de haber gravado, con Charlie Haden, dos grandes discos de música cubana: Nocturne y el reciente Tokyo. Y Avenida 23 abajo, la Zorra y el Cuervo, el club donde Rubén Fonseca se reserva los jueves que no está girando por medio mundo.
Y a los pies, la calles de Centro que recorren Ry Cooder y su hijo en un viejo side Ural hasta el desvencijado estudio de grabación donde, en 1997, la música cubana resurgió. "Lo importante fue que todo eso sucedió en el lugar y el momento adecuados. La administración Clinton buscaba por  entonces un acercamiento a Cuba, y la música fue el camino. Hubo un  gran concierto en el teatro Carlos Marx de hermanamiento con la participación de artistas cubanos y norteamericanos. Y ahí se fraguó el Buena Vista Social Club", recuerda Salvador "La importancia del disco es que es la última gravación que reunió a todos los grandes de la música cubana. Es un autèntico archivo histórico y el disco más representativo de nuestra música, el mejor gravado y el más vendido", dice recordando la gran cantidad de ensayos que se hicieron en su casa, la gente que por allí pasó, el ambiente, el cuidado con el que trató Ry Cooder a múisca y músicos. "Company ya era artista Warner España cuando Ry lo llamó para participar. Le autorizaron aparecer, però solo en determinadas canciones", sostiene. Y de entre todas, la historia de Juanica y Chan Chan, la más popular de las canciones de Compay. Para no quedar como un one hit wonder, su hijo defiende su trayectoria: "de joven fue torceador de puros. Con el dinero que ganó se compró un clarinete y entró en la banda municipal de Santiago que dirigía Enrique Bueno. De allá se fue a México con Benny Moré. Después inventó el armónico (mezcla de guitarra y tres). Cantó por todo el mundo, hasta en el Palau de la Música. Nosotros queremos llegar a ese escenario también".

Company Segundo con el armónico, instrumento de su invención (FOTO Andina)
Del Chan chan a los Stones
 Cuba va a vivir un cambio de paradigma que puede darle la vuelta a esa manera de vivir lírica y cadenciosa. La semana pròxima los Rolling Stones tocan en la Habana. La Habana vieja, cuya rehabilitación es un acto de voluntad cultural y política, comienza a tener un deje de parque temático de una Cuba tradicional en retirada.
Con la recuperación de las relaciones y el turismo americano, la música cubana se va a convertir en una simple atracción para turistas? "Estas tradiciones no se han de perder jamás. Quizás todo se vuelva un poco más turístico y comercial, pero quizás viene a la isla otro Ry Cooder a descubrir, por ejemplo, la música del Oriente profundo, que es muy rica y interesante", sostiene un optimista Salvador Repilado.
Murieron felices los viejitos de Buena Vista Social Club (Rubén González, Ibrahim Ferrer, Orlando Cachaíto López, Manuel Puntillita Licea; tantos años abandonados, políticamente olvidados: "Si, por qué su música sigue viva hasta hoy", asegura el hijo de Compay. Però que garantia hay que este patrimonio musical de la humanidad siga vivo con el alud de turismo depredador que se le viene encima a la isla? "Las trovas hablan siempre de amor y de amistad. No hay agresividad. Y si hay un doble sentido a veces es simpático. Este es un mensaje para todo el mundo". Que Compay le oiga.

Prenent notes a la terrassa de l'apartament a Zanja


Vila-Matas és un pop

L'excel·lència de la seva obra li ha costat a Enrique Vila-Matas convertir-se un pop perdut en el relliscós garatge de la cosa catalana. I és que, al menys en matèria de premis literaris, la cosa catalana, en bona majoria, és avui en dia mediocre tirant a pitjor. Posats a donar un dineral, podrien donar-lo a un bon autor. Però no, molts dels convocants de guardons de la cosa escrita s'obstinen en la repetició de models per a un públic indulgent, fofo i endormiscat. L'excel·lència que la pagui l'administració, deuen pensar. Com si els seus fastos fossin un gran negoci.
O sigui que ha hagut de ser el CoNCA, que no s'hi juga gaires calers però si l’aquiescència de l'auditori qui, després d'haver estat guardonat per mig món, per fi li hagi donat un merescudíssim premi nacional de cultura, de la cultura seva. Segur que aquests dies a en Carles Duarte i companyia els xiularan les orelles. Tranquil Carles, tranquil, són la salvaguarda de la puresa, sempre disposats a protegir les ràncies essències nacionals desades en el garatge on ara hi divaga, perdut, el pop en que s'ha convertit Enrique Vila-Matas.
"Hola pops" era el meu crit de guerra preferit. El feia en Josep Mª Pallardó abans de començar 'Al mil por mil'. Temps després em van dir que allò no feia per algú que aspirés a ser escriptor català i jo, burro, vaig picar com un toix; tot per la por a vagar perdut per l'inconscient eteri on erraven les ànimes d'aquells que gosaven arrufar el nas al dret camí de la represa, dignes hereus d'aquell tal Pla que mai no seria Premi d'Honor per un full de serveis indigne. Però ves per on hi ha camins que tenen gerigonsa i, encara que maregin, revaliden la dignitat que una cultura no ha de perdre mai.

15/3/16

Manuel Foraster, escritor y activista cultural

Francesc Trabal, Joan Oliver o Armand Obiols eran sabadellencs del mundo. Nacidos en la capital del Vallès, fueron activistas culturales tan sabios como irónicos, editores de libros a menudo imposibles, impulsores de asociaciones de todo tipo y, en definitiva, cosmopolitas de verdad que creían en la regeneración del país a través de una cultura emergente, fuerte y conectada con el mundo. Los estragos de la guerra los llevó a la diáspora, pero incluso en México, Francia o Chile, no abdicaron de una modernidad lúcida, inteligente y vertebradora que, todavía hoy, este país no ha querido comprender. La burguesía nacionalista que capitalizó la recuperación cultural no quiso asumir un proceso de modernidad de aquel estilo para la reconstrucción del país, y las cosas fueron por donde fueron.
Manuel Foraster (1949), que falleció ayer a los 66 años de edad, también era un sabadellenc de mundo. Por eso, tras licenciarse en filología hispánica por la UAB y hacer de lector en las de Burdeos i Nápoles, dedicó años y esfuerzos a agitar la desesperante abulia cultural desde la Fundació la Mirada, la Olimpiada Cultural o la Fundació Caixa de Catalunya. También dirigió la revista Nexus y fue subdirector del semanario El Món.
Habíamos hablado algunas veces de este tema con Manuel Foraster. Como agitador cultural y sabadellenc, él creía en una cultura abierta y capaz de cohesionar un país que siempre está a medias. Leyendo a Trabal, oyéndole a él y ojeando los primeros libros de la Fundació la Mirada, con la que impulsó la recuperación de la memoria de aquel proyecto cultural y mundano de las primeras décadas del siglo XX, uno llegaba a creer en una cultura capaz de estar en la vanguardia de cada época. Y leyendo sus dos novelas, Factures pagades y Lisboa direcció París, uno pensaba que, a pesar de que ya sabíamos que era una quimera, desde el margen del chapoteo comercial y oficialista, había un espacio para vivir, para escribir y para conocer. Foraster de fora se llamaba la trilogía a la que le falta un volumen. Debe ser en esta franja de terreno tan estrecha donde suceden las actitudes elegantes, divertidas, curiosas y inteligentes. Manuel nos lo enseñó de esa manera tan discreta como él tenía de ser, pero contundente e irónica como sus maestros, sus vecinos Trabal, Oliver o Obiols. Es lo que tiene esta gente de Sabadell, que es capaz de situar Gran Central station en su ciudad, y la Rambla en Manhattan. Y si no lo creen no se pierdan la que será su novela póstuma, la que cierra la trilogía. Es que estos de Sabadell no dejan nunca nada a medias.
Los amigos de Manuel Foraster, sabadellenc de nacimiento, vocación, convicción o interés, lo despedirán el martes a las 15.30h en el tanatorio de Sant Gervasi de Barcelona.


Maria Font Bernaus, mecenas y alma de Gallina Blanca

Cuando el capitalismo tenía rostro humano, a los grandes empresarios la responsabilidad social y los valores se les suponía. Eran los tiempos de los mecenas, hoy en día desaparecidos a manos de los sponsors y de una falta alarmante de voluntad legislativa. Maria Font Bernaus (Barcelona 1919), llevaba el compromiso de servicio a la cultura y la educación desde antes que en 1937 participara en la creación, junto a su futuro esposo Lluís Carulla, de las célebres pastillas de caldo concentrado que alimentaron a la depauperada población española de la posguerra. Así, si Gallina Blanca (y una larga retahíla de empresas de éxito del sector de la alimentación) fue el medio, el mensaje fue fomentar el conocimiento y responsabilizarse con la cultura y la educación. A eso dedicó su longeva vida. Maria Font falleció el domingo en su cuidad natal a los 96 años de edad.
Casados en 1940, Maria Font i Lluís Carulla vivieron una complicidad insólita hoy en día, la de promover la cultura, la educación, el talento y el conocimiento de las tradiciones de forma incansable y con un elevado sentido de la responsabilidad social. Si el entusiasmo y la tenacidad fueron valores empresariales capitales en el éxito del grupo Agrolimen, la sensibilidad, la convicción y la ilusión les otorgaron un liderazgo cultural sólido e incontestable que se proyectó en todos los ámbitos en los que actuaron.
Revitalizando un Orfeó Català arrasado tras la guerra; impulsando en 1961, junto a Joan Baptista Cendrós, Fèlix Millet, Joan Vallvé y Pau Riera, Òmnium Cultural y creando su propio proyecto, la Fundació Jaume I, actualmente Fundació Lluís Carulla, en 1973, el matrimonio llevó a cabo una de las mayores aventuras vitales y culturales de la historia contemporánea de Catalunya. Sin la editorial Barcino, el Museu de la Vida Rural de la Espluga de Francolí (Conca de Barberà) o los premios Baldiri Reixac, Francesc Candel, Lluís Carulla y Maria Canals, la recuperación de la cultura catalana hasta la actual solidez intelectual, educativa, histórica y patrimonial, seria incompleta. Y en todos esos proyectos, la dedicación exigente, comprometida y con criterio de Maria Font fue imprescindible. Hace ya unos años que sus hijas Montserrat y Mariona siguen liderando esta ilusión cultural y responsabilidad social con la misma impronta de su madre.
Pero con seis hijos y más de veinte nietos, Maria Font jamás abdicó de su papel de madre ni de vecina. Todavía hoy son muchos los ciudadanos de Premià de Dalt (Maresme), donde vivió gran parte de su vida, que la recuerdan próxima, agradable y maternal, o los de la Espluga de Francolí (localidad natal de Lluís Carulla), donde participó en el impulso del Casal que, durante años, fue el centro de la vida social y cultural del municipio.
Por toda una vida dedicada a la promoción y los valores de la cultura, Maria Font recibió la Creu de Sant Jordi en 1995.


14/3/16

D'Idomeni a Calaf

L'Omar, un nen sirià de 8 anys, refugbiat al Líban amb l'ajuda d'ACNUR, saluda els estudiants catalans

Des de la primera fila de cadires l'Amina, una noia de catorze anys, em fita amb posat seriós quan engego dient-los:
-Sabeu on és Idomeni?
......
-Sabeu que allà hi ha noies i nois com vosaltres, que estudiaven com vosaltres i que tenien una casa com vosaltres, però que ho han hagut de deixar tot i ara s'amunteguen en una tenda, amb fred i pluja, i que l'únic que fan en tot el dia és mirar a través de la tanca que separa el camp enfangat on malviuen de la nostra Europa?
Fa un dia clar i assolellat en aquesta part de l'Anoia que vol ser Segarra. El cereal esclata en verd, la vida ens crida.
l'Amina és filla de Calaf, de pares i avis vinguts de Nador fa ja molts anys. La imatge que els narro l'esfereeix. N'ha tingut prou amb el senzill relat, per entendre per què vaig escriure Sense sortida. A partir d'aquí tot ha anat per on havia d'anar. L'Aina ha tret la seva vis reivindicativa i la resta dels estudiants de 3er d'ESO de l'IES Alexandre de Riquer de Calaf han entrat perfectament en el joc: han escoltat amb respecte la meva 'xapa' i han seguit fent-ho quan han començat a intervenir els seus companys.
La trobada, prevista per una hora, ha durat 100' de rellotge, dedicatòries de llibres i selfies a banda. Val a dir que eren els estudiants de 3er d'ESO que no han anat d'intercanvi a Alemanya; majoritàriament per motius econòmics, i algun per raons acadèmiques.
Estar al seu costat, atorgar paraules als seus neguits no sempre fàcils de definir, construir un relat sobre coneixement, llibertat i justícia del qual ells en voldrien ser protagonistes, ha donat sentit al meu dia d'avui; un dia on m'avergonyeixo de ser europeu.
Els professors, atents, còmplices dels seus estudiants i conxorxats amb mi amb facilitat, han posat el to acadèmic a una estona d'aquelles que justifiquen totes les dificultats que a voltes te l'escriptura.
Quan torno a Calaf?

La visita a l'Institut Alexandre de Riquer de Calaf s'ha fet amb la participació de la Institució de les Lletres Catalanes

Ho podeu llegir al blog de la Institució de les Lletres catalanes:
O al seu Facebook:


11/3/16

L'estripada: No en nom meu

He escrit al meu blog que m'avergonyeixo de ser europeu i, per primera vegada en anys, ningú no m'ha insultat, l'habitual a la xarxa. Al contrari: escriptors, funcionaris, jubilats, periodistes, universitaris, alcaldes, llibreters o ciclistes s'han mostrat totalment d'acord amb el text. Ara Rajoy es nega a donar explicacions al Congrés de la indecent cimera de Brussel·les sobre refugiats, i a la vergonya li afegeixo la nàusea intel·lectual i un profund menyspreu per aquesta política que aboca Europa al pou més miserable de la condició humana.
Que l'Europa nascuda del tractat de Roma, entre d'altres, per evitar més mortaldats com les de les dues guerres, tanqui la porta de forma vexatòria a milers de persones que, després de perdre-ho tot, només busquen viure dignament, és l'agonia del colonialisme: "Aquesta finca és nostra i no hi entra ningú més". Ras i curt.
A l'Europa d'avui no hi cap tothom, és clar. El que calia fer era exportar Europa (l'Europa del benestar) arreu, i no abandonar-los després d'haver-nos saquejat i atendre'ls només en funció de que puguin esdevenir un nou mercat. Això és imperialisme i dona ales als racistes.
No en nom meu. Vull un 'brexit' personal. Marxar d'aquesta vergonya.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


10/3/16

Avinyonet de Fahrenheit

Al marge de la batussa política i les mentides, enganys i trampes habituals, que un ajuntament tanqui la biblioteca, en llenci els llibres i destini l'espai a coworking (és a dir, posar pantalles d'ordinadors) és un signe dels temps. Però Josep Maria Bartolomeu, alcalde d'Avinyonet de Puigventós, no s'ha de preocupar. La seva actuació, tot i pròpia de bàrbars, no s'allunya tant de l'actitud que la societat te vers les humanitats i el coneixement crític. Si la universitat es desentén de les lletres i del pensament climatèric per què posen en crisi l'ortodòxia dominant i, en lloc de formar individus crítics, gradua ésser dúctils i submisos als interessos del mercat; per què un poble que vol ser modern i lliure, no hauria de fer un gest similar? Doncs això és el que ha fet el govern convergent: està en onda.
Evidentment la catalogació dels llibres, si eren propietat municipal o cedits, la possibilitat de que en un un mateix espai hi convisquin pantalles i volums (si eren 700 llibres com diuen ara i són 1.500 veins), o l'obligació, moral com a mínim, que la cosa pública ha de tenir en la difusió i el foment de la lectura com a eina de coneixement, mai no han passat pel cap del consistori. Què es podia esperar sinó la pira? 
El govern d'Avinyonet no està sol. Se d'un poble força més gran on gairebé passa el mateix, si no fos per què un veí ho va descobrir a temps. Però els primers llibres ja eren al contenidor. I que no passi ànsia l'alcalde. D'aquí a quatre dies ningú en parlarà, i a les properes eleccions ningú ja no ho recordarà. I tot serà normal i maco i el poble restarà en pau, au. Potser algú llegirà El último día de Terranova, de Manuel Rivas, i plorarà de ràbia. Serà el raret del poble.

7/3/16

Vergonya de ser europeu

L'Europa que es va construir per salvar-nos per sempre més de la guerra i que ens havia de fer créixer rics i plens, ha tancat la porta als nassos als que fugen de la mort, la fam i la destrucció, igual com els europeus fugien a meitats del segle XX. La meva Europa diu que no hi vol ningú més al seu jardí d'opulència tramposa, que la finca només és per a nosaltres. I jo, avui, sento vergonya d'aquesta que havia de ser la casa comuna de tothom.
Però els dirigents europeus, cínics i mentiders, no volen embrutar-se les mans de sang, per això donen diners a Turquia a canvi de que sigui el dictador Recep Tayyip Erdogan qui s'encarregui de fer la feina bruta. Ho farà amb molt de gust, per què te la paella pel mànec. A canvi, Europa farà la vista grossa als crims, l'autoritarisme i l'escapçada de llibertats del règim turc; com fa habitualment sempre que al poder financer a qui es deu li interessa. I així Alemanya tindrà ben aviat un nou mercat rendit als seus peus. El Quart Reich continua avançant indolor sense oposició pel front de l'Est. I sense tacar-se de sang gràcies a la complicitat i el cinisme del president del Consell Europeu Donald Tusk. Els grecs, socis comunitaris menystinguts i vexats, rebran quatre rals per què callin; feina tenen per no ofegar-se, deu pensar frau Merkel.
Si aquesta és la política europea a mi que em donin de baixa; exigeixo un brexit individual. Jo no vull formar part d'aquesta Europa que humilia els dèbils i criminalitza els pobres promovent la seva desaparició física del territori propi. S'assembla massa a altres episodis recents de la història de la humanitat.
A que recorden camps de refugiats com el d'Idomani?
No hi ha associació capaç de portar aquests dirigents europeus al Tribunal Internacional dels Drets Humans? On són els indignats? O la indignació només és pel que ens ateny en particular?
Quina vergonya ser europeu.


3/3/16

Els dits enganxosos de la censura franquista


Sticky fingers, novè disc dels Rolling Stones a Europa, a Espanya va tenir originàriament aquesta portada. Coses de la censura franquista. El treball interpretava amb literalitat el títol del disc: Sticky Fingers.
Per sort la censura franquista no es va carregar els cèlebres llengua i llavis stonians, que apareixen per primera vegada en aquest disc.
L'any 2003 la portada original, dissenyada per Andy Warhol, va ser nomenada una de les millors 50 portades de la història del disc.


donem les gràcies a en Ramon Martínez per facilitar-nos la imatge de la portada

Ser prou bons

Vaig sentir dir fa uns dies a en Lluís Bosch (premi Agustí Vehí 2015 per la recomanable Besòs mar) que, si la literatura catalana no te més lectors potser és degut a que els autors no som prou bons. No dic que no sigui així en alguns casos, però tampoc no generalitzaria. O, posats a trobar xacres col·lectives que empetiteixen els lectors de llibres catalans, també hauríem de citar el sector de la indústria editorial que no fa be la feina, els mitjans de comunicació que bandegen els autors locals per ignorància o mala fe, o el públic que no llegeix en català per prejudicis prou coneguts. O sigui, de que no es llegeixin més autors catalans tots en tenim una certa responsabilitat, crec, benvolgut Lluís.
En Rafael Tasis, traductor, divulgador literari, pare de la novel·la negra i treballador incansable en pro de la literatura catalana, reconeixia les seves limitacions literàries i intel·lectuals en un text autocrític que reprodueix el llibre d'Àlex Martín Rafael Tasis, novel·lista policíac. Espero que el primer seminari sobre l'autor de La Bíblia valenciana que es farà dimecres vinent a l'Institut d'Estudis Catalans trobi un moment per valorar aquesta actitud. Acceptem les limitacions de Tasis, però sense ell potser Manuel de Pedrolo no hauria escrit novel·les. I sense Pedrolo no sabem que hauria fet en Jaume Fuster. I sense ell, pare del Congrés de Cultura Catalana i de l'Associació d'Escriptors, quants autors escriurien en català, quants lectors hi llegirien i quants editors hi publicarien? I...
No és aquest un text autojustificatiu. Vull dir que una cultura moderna és una àrdua obra comuna que s'ha de perllongar en l'esforç i les voluntats de cadascú. I de tot això en falta, ara.