29/2/12

Manuel de Solà-Morales, el arquitecto que mostró el mar

Hasta mediados los ochenta Barcelona era una ciudad sin mar. Tenía el puerto, las golondrinas y el rompeolas, que eran espacios de distracción familiar dominguera de una ciudad gris y derrotada por su propia historia. Pero mar, lo que se dice mar, la proyección de la ciudad hasta uno de sus lindes, eso que luego bautizaron con el nombre de frente marítimo, no había. Los pescadores de la Barceloneta sobrevivían en la agonía de los peces fuera del agua. Los chiringuitos, los tinglados y las grúas constituían una barrera infranqueable entre Barcelona y el mediterráneo. A no ser que fueran de casa bien, los niños de los sesenta no conocían el mar.
Nacido en una ciudad sin mar, Vitoria, en 1939, Manuel de Solà-Morales, arquitecto, urbanista, hijo, hermano y nieto de arquitectos y catedrático de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, que falleció ayer a los 73 años de edad,, entendió que el mar era un espacio público robado a la ciudad y que su recuperación podría ser también la restauración de la Barcelona culta, sensible y humanista, características históricas de la ciudad desde los tiempos condales de la Casa de Barcelona, la apogeo del gótico y la expansión mediterránea de Catalunya.
Con esas premisas actúo en el clásico muelle de Bosch i Alsina, que recuperó el nombre de Moll de la Fusta, popularizado el poeta Joan Salvat Papasseit en su célebre ‘Nocturn per acordió’. Quitó tinglados cercas y barreras, allanó el camino del peatón hasta la orilla, puso una barandilla de terraza mediterránea para separar el paseo de la calzada, instaló los primeros chiringuitos y, cuando Javier Mariscal instaló su gamba gigante en uno de ellos (Gambrinus), la modernidad del estudias o diseñas hizo suyo el espacio (a pesar de que los bares no tenían lavabos). A finales de los ochenta, con un pie en los JJ OO, Solà-Morales nos hizo ver el mar y Barcelona volvió a saber quién era, de donde venía y a donde iba. La calidad del espacio público como herramienta fundamental para reducir el impacto negativo del crecimiento urbano, una de sus creencias más firmes, se impuso en la que fue para siempre, su ciudad. La calidad de vida de los barceloneses, el encanto de los visitantes y el orgullo de propios y extraños para con Barcelona, desde sus alcaldes hasta los gurús de la telefonía móvil que estos días campan a sus anchas contentos de estar aquí, están en deuda con la obra del arquitecto; que la sepan mantener.
Manuel de Solà-Morales trabajó en diversos lugares de Europa como Berlín (donde firmó la nueva Alexanderplatz), Salzburgo, Nápoles, Rotterdam, Amberes, Salónica, Génova o Trieste. Entre sus últimos trabajos se cuenta la transformación del área portuaria de Saint-Nazair, en Francia; la plaza y la estación de Lovaina, en Bélgica; el espacio público Winschoterkade de Gröningen, en Holanda, y el paseo Atlántico de Oporto, en Portugal. Y ha dejado inconclusos la renovación del centro de Arnhem (Holanda) y el polo intermodal de Pau (Francia). Pero la familia Solà-Morales ha sido gente profundamente comprometida con la ciudad y el país. Su padre, Manuel de Solà-Morales de Rosselló, fue Decano del Col·legi d’Arquitectes y arquitecto municipal de Barcelona. Su hermano Ignacio (fallecido en 2001) fue el creador del Nuevo Liceo surgido tras el incendio y él, tras haber firmado el área de la Maquinista, el barrio tecnológico 22@ o el complejo l’Illa Diagonal, sus obras más conocidas por el público, estaba trabajando en la actualidad en proyectos de vivienda pública en los antiguos cuarteles Sant Andreu (Barcelona), Torressana (Terrassa) y El Carme (Reus).

23/2/12

La terrassa de Cojímar

No crec que Gregorio Fuentes y la resta de pescadors de Cojímar en els que Hemingway es va inspirar per escriure ‘El vell i la mar’ (Proa), tinguin gran cosa a veure amb la colla de cridaners que discuteixen embogits sobre el Barça i el Madrid (sic!), però en tot cas no deixen de ser hereus d’aquells que, l’any 1961, van recollir diners per erigir un bust de bronze a l’home que els va fer immortals i feliços.
En els pescadors que passen la tarda a ‘La Terraza’, el restaurant on anava Hemingway, i que fa uns anys va acollir a dinar Fidel Castro i Oliver Stone, no hi ha res més vell que els seus ulls, al contrari dels de Santiago, però aquests ulls segueixen tenint l’exclusiu color blau del mar caribeny. Així de lenta i inexorable és la cadència de la vida en aquest recó de món que un dia a existir. El poblat de pescadors és ara a penes un reclam per a turistes i lletraferits mitòmans.
Pauline havia mort un any abans, i el sergent Batista havia donat un cop d’estat aquella primavera, però res ni ningú no van impedir que, el setembre de 1952, la revista Life publiqués ‘El vell i la mar’, un relat sobre l’obstinació per assolir els somnis inabastables. Un any després aquella faula sobre els pescadors cubans guanya el Pulitzer, i a l’octubre de 1954 concedeixen el Nobel a Ernest Hemingway. Ho va celebrar abastament amb Mary Welsh a Finca Vigía. El moble bar sempre era a punt, m’ho diu un bon home que profetitza que, si no bec tant com Hem, viuré molts anys i conservaré la memòria.
Però perquè preservar el coneixement quan els escenaris que han omplert de vida els relats que ens han fet créixer han perdut tot el sentit? Mariel Hemingway, l’actriu neta de l’escriptor que ens va fascinar d’adolescent a ‘Manhattan’, ha recuperat els territoris literaris del seu avi a ‘Hemingway, homenaje a una vida’ (Lumen). És un llibre exquisit i ple d’imatges que neguen els ulls a tots els que creuen que la literatura, sense vida, pot acabar essent una bella capsa buida. Omplir-la és part de l’obstinació del vell pescador. Hemingway s’hi va veure i va entendre que ja mai més no tornaria a escriure un relat de ficció tant intensament viu. Els anhels ja se li escapaven d’entre els dits com la fina sorra de la platja. Tenia tot el dia al damunt fotògrafs i periodistes. Els bons temps s’acabaven. Trobaria a falta la vista de la ciutat i la badia des del petit turó de san Francisco de Paula on hi ha Finca Vigía. Tot en ell ja era vell.

Es morirà sola

Entre les retallades per mor de la crisi i les polítiques que exigeix el PP producte de la lletra petita (i encara no dita) dels acords pressupostaris, tots plegats estan aconseguint acabar, per fi, amb el debat sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes: no en te. Es morirà soleta d’inanició d’aquí a quatre dies i no ho dirà ni TV 3, de tan preocupats com estan a Sant Joan Despí buscant diners per pagar els drets del futbol, que és un tema que importa i sobre el qual sempre hi ha consens regional.
Els mateixos que fa un temps deien, fins i tot en congressos, que la cultura és una industria amb la que cal creure-hi, que genera riquesa directa i indirecta (turisme, entrades, consum, marxandatge) i molts llocs de treball, ara escapcen sense miraments tot el que es belluga endavant, més preocupats en la immediatesa política i en el populisme xaró d’ambulatoris i guarderies, que en l’evident necessitat d’ajuda que te qualsevol sector que malda per convertir-se en estratègic per a l’economia, el coneixement i, en resum, el futur del país.
El Canòdrom de BCN, ZerO1 d’Olot, el Liceu o els campus d’excel·lència universitaris, per dir uns exemples, són l’expressió del final traumàtic d’un model de creixement on el coneixement anava prenent gradualment un protagonisme que acabaria incidint en el canvi de paradigma econòmic de Catalunya: del totxo al llibre. Però això era un moviment lent, i el que la política exigeix és immediatesa, encara que sigui ridícula i acabi portant pa per avui i misèria per demà.
Arribats a aquest punt la dicotomia és clara: o tornar a la trinxera i al voluntarisme i reinventar-se al marge de l’oficialitat, o morir esperant una ajuda que no vindrà mai.

20/2/12

Igual que ahir

Que a les manis de febrer del 76 la policia carregués despietadament contra passejants, avis o menors era lògic: vivíem en ple franquisme. Ara, que la policia faci això avui, i que un cap es refereixi a estudiants de secundària (ni un còctel, ni un encaputxat a la vista) com a l’enemic, és impropi d’un estat democràtic i propi d’un funcionari autoritari, belicós i indigne del càrrec.
Per tant, si el ministre de l’interior no vol que li xiulin les orelles recordant-li de qui és el carrer, ha de destituir fulminantment el tal Pedro Moreno, cap superior de la poli a València, i de passada suggerir un recanvi per a la delegada del govern la inefable Paula Sánchez de León, coneguda pel seu anticatalanisme quan era portaveu del govern valencià.
Les càrregues contra menors, l’actitud extremadament violenta dels agents contra tot el que es movia al carrer Xàtiva, en ple centre de la ciutat, les detencions indiscriminades i la falta de les més mínimes formes morals i democràtiques en la manera com han explicat els fets a l’opinió pública (com si no sabessin que la televisió ho veu tot), fan d’aquests dos individus candidats al títol honorífic de fatxes de l’any; de moment.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Febrer de 2012

16/2/12

Saad al Aalí!

Igual en Pere Vidal, nosaltres també teníem una contrasenya secreta: ‘Que cal fer?’ ‘Saad al Aalí!’ Llavors sabíem que ja érem lliures i que podíem passar-nos tota la tarda vagant pel poble imaginant mil-i-una aventures que viuríem algun dia tal i com feia el nostre heroi literari. Ja de grans, el suficient per saber que mai no viuríem tantes aventures com en Vidal, ens vam plantar davant d’en Joaquim Carbó, que havia vingut a Premià un matí de sant Jordi, i li vam etzibar la contrasenya. Amb un somriure d’agradable sorpresa, va confirmar una vegada més, en un altre extrem del país i potser entre un perfil social diferent, que ‘La casa sota la sorra’ (Columna) era una novel·la que havia transformat tota una generació de nanos de carrer en lectors i somiadors afamats. I a algun en escriptor.
A finals dels seixanta havíem descobert en Pere Vidal al port d’Arenys, en una vinyeta impagable on apareixia l’inquietant edifici de Mont Calvari. Fascinats per la fidelitat dels dibuixos d’en Josep Mª Madorell a Cavall Fort, vam fer mans i mànigues per aconseguir un exemplar de la novel·la, llavors editada per Estela. La lectura d’aquell relat va capgirar la colla. Tot el que havíem fet fins llavors, jugar a futbol, canviar cromos o fer curses amb xapes, ja no tenia sentit. Ens vam adonar que els nostres anys de canalleta havien arribat a la fi. Calia trobar-hi un sentit diferent, intens i vital, a tot el que havíem de fer a partir de llavors. Així va ser com ens vam inventar un país propi, que vam convertir en el marc original i particular de totes les coses que fèiem. Els partits de futbol de carrer van esdevenir matxs de la nostra selecció nacional, les excursions per la serralada litoral van ser poc menys que expedicions de conquesta, i les picabaralles amb altres colles del veïnat eren batalles per defensar les fronteres territorials. I dins d’aquest espai entre imaginari i pràctic, hi havia un univers d’idees i anhels que no parava d’eixamplar-se a partir d’aquella lectura dels nou anys, i de totes les que hi van seguir. Fins sempre.
Tinc més de cinquanta anys, però encara ara el record d’aquelles aventures infantils plana inexorablement damunt de cada pàgina que escric. El somni de móns llunyans és un motor de vida, i els llibres en són benzina.
La ‘Casa sota la sorra’ va fer que tota una generació que estàvem condemnats a no ser res, acabéssim sent lectors; és a dir: rics. Mai no t’ho podrem agrair prou, Joaquim.

JSF

En Jordi Sierra i Fabra és un dels paios més treballadors que conec. Des dels temps de Disco Express, decidit a guanyar-se la vida escrivint fos com fos, mai no l’he vist defallir ni queixar-se. Vitalista i passional de la literatura, porta ja més de 10 milions de llibres venuts a Espanya tot i l’oblit que sovint pateix per part de certa premsa que sempre posa sota sospita l’èxit d’un escriptor. Però, per damunt de tot, en Jordi és una persona agraïda i generosa amb tothom com poques en aquest gremi. De petit va saber el que era estar sol i no poder demanar consell a ningú per poder dur a terme el seu somni de ser escriptor, i de gran va decidir posar tot el seu esforç en evitar que passi això als joves futurs escriptors. Per això sempre s’ha mostrat obert a rebre i xerrar amb joves amb vocació d’autors o a ser entrevistat per joves periodistes inexperts.
Fruit d’aquest anhel va ser la creació d’una fundació, primer a Medellín i després a Espanya, amb seu a Barcelona, i d’un premi literari per a joves que porta el seu nom. La de Colòmbia fa anys que funciona, i els tallers d’escriptura acullen a joves talents de la literatura. Ara la de Barcelona, ha rebut un fort impuls, donat que l’autor acaba d’adquirir un local per poder instal·lar-hi els tallers d’escriptura. És a Sants, i en aquest moment s’hi està treballant per enllestir-lo.
En Jordi ha invertit el que hisenda li ha deixat dels 360 mil euros del premi Ciudad de Torrevieja, que va guanyar amb ‘Sombras en el tiempo’, en adquirir la que la futura seu de la seva fundació a Barcelona. Ha tallat just, perquè ell serà el darrer guanyador del que era el segon premi més ben dotat de la literatura espanyola, però ha valgut la pena.

15/2/12

Les oportunitats, per a qui seran?

Penso en el vertigen de veure, des de la finestra de la meva habitació a la planta 20 i en pocs metres a la rodona, el gran canal venecià i els seus gondolers, l’illa del tresor amb vaixell pirata enfonsant-se inclòs, la torre Eiffel o el temple de Luxor, i entenc que l’alcalde del Prat de Llobregat no vulgui ni sentir a parlar del projecte Eurovegas. És un lloc de bojos.
Però també penso que, posats a considerar-ho pervers, ho són més les enormes cues de l’atur que no pas un casori entre un Elvis fati i una Marilyn cel·lulítica, que voleu que us digui. O sigui que els alcaldes de Montcada i de Gavà potser fan bé.
No prenc partit. Abans d’arribar a Las Vegas pensava que no ho resistiria ni un minut, i en ser-hi vaig quedar fascinat per la perversa capacitat de la ment humana. Capital del pecat o oportunitat de feina? I el que és més cru: permetre que es contravinguin totes les lleis (tabac, joc, menors) o perdre l’oportunitat de treure de l’atur a molta gent? Intentar casar les dues coses seria fer Las Vegas de fireta, i no crec que els inversors estiguin per fer les mitges tintes.
I és que crec que la gran oportunitat d’aquest projecte beneficia sobretot als seus promotors. Als altres ens queden les molles. Tot serà que ens hi conformem, és clar.

Dit a El Món a RAC 1 el 16 d efebrer de 2012

9/2/12

British mojito

Quan Graham Green va veure el vestíbul de l’hotel Sevilla de l’Havana, no va dubtar a convertir-lo en escenari si mai escrivia una novel·la sobre Cuba. Llavors l’autor de ‘l’Americà tranquil’ (Ed. 62) ja havia deixat la feina de periodista feia temps per treballar al Foreign Office. Allò de Sierra Leona durant la guerra havia estat bé, però el cosmopolitisme de la vida a la capital cubana als cinquanta, l’exuberància de les dones, la sofisticació del luxe, la corrupció del règim, la injustícia social i la bellesa d’un ocàs al malecón, eren uns atractius literaris sobradament potents per a embarcar-se en una trama. Però li calia un contrapunt per evitar que aquella hipotètica novel·la que a penes començava a rondar-li el cap no acabés convertida en un vulgar panegíric a la ciutat.
En aquell temps l’Havana era una ciutat de grans oportunitats. Negociants, financers i estafadors arribats e tot el món hi feien cap, negoci i festa. Després d’algunes nits de mostrar-se-se generosos al hall del Nacional, al Tropicana o a la barra del Floridita teixien una xarxa de contactes, informadors, funcionaris i matons que, un cop en marxa el negoci, el feien funcionar sol. En Jim Wormold també volia ser un d’aquests, però només arribava a simple comerciant d’aspiradores; just el que Greene necessitava per a la seva novel·la. Probablement se’l va trobar per casualitat al Cafè París, prop del carrer Lamparilla on hi tenia la botiga. Fos com fos, en conèixer-lo va saber que ja tenia el contrapunt sòrdid i ridícul per a contrarestar el fascinant atractiu de la ciutat. I la va escriure. El nostre home a l’Havana (Proa) va ser publicat l’any 1958. El dia 1 de gener de 1959 Fidel Castro i el Che van entrar a la capital i van tallar de soca-rel tota aquella idea mundana que havia inspirat Greene. Li va anar d’un pèl.
Aquell mateix any, mentre la lògica revolucionària intentava mitigar la gran injustícia social, a Hollywood es rodava la pel·lícula, amb Alec Guines i Maureen O’Hara entre d’altres. Era el darrer espasme del cosmopolitisme cubà, la darrera petjada del colonialisme cultural nord-americà a l’illa que havia estat arrasat pels companys del Gramma.
PD.- He trobat per casualitat ‘Nocturno’ (Gitanes), un impagable disc del contrabaixista Charlie Haden amb el pianista cubà Gonzalo Rubalcaa, Pat Metheny i Joe Lovano, on interpreten boleros i cançons cubanes. És la banda sonora de l’article. El cosmopolitisme vintage torna a l’Havana.

Retrat social

Que la novel·la negre, sigui un retrat de la societat del seu temps és una de les característiques que més atrau als lectors, i en temps convulsos encara més. Que a les 12 del migdia hi hagi 72 persones en un auditori escoltant una taula rodona sobre les col·leccions del gènere, confirma l’atractiu. Som tot just a mitja setmana i no és arriscat dir que la BCNegra és una de les activitats relacionades amb la literatura que te més requesta; i cada any va a més. Ara que la Setmana negra de Gijón ha mort, faria be l’Ajuntament de Barcelona de destinar-hi mes recursos, donar-hi una major projecció, difondre-la a l’estranger i programar més actes interdisciplinaris. Com totes les grans ciutats portuàries, Barcelona és una ciutat negre de tota la vida. Perquè no donar-li la volta a l’enginyós invent de BCNegra i convertir-ho en un nou focus d’atracció internacional? Perquè no fer una autèntica ‘Fira del negre’ amb editors, agents literaris, directors i productors de cine i sèries de TV....
Quan els mitjans de comunicació clàssics, controlats per poder polítics o econòmics, sotsobren enmig de la crisi i perden credibilitat, i la informació que emana de la xarxa no te prou garanties de certesa per l’habitual falta d’autoria homologable, la novel·la negra es consolida com un gènere narratiu capaç d’interpretar de forma versemblant la dura realitat actual. Aprofita-ho Barcelona. L’escriptor ‘negre’ Sebastià Bennasar -‘501 crims que has de conèixer abans de morir’ (Ara) i ‘La mar no sempre tapa’ (Moll)- si que ho fa, acaba de posar en marxa un curso d'escriptura ‘on line’ de novel·la negra, relat breu i narrativa de viatges. Si us en voleu saber més aneu a: http://sebastiabennasar.wordpress.com.

2/2/12

Quatre americans a París

Tot i que, durant l’Exposició Universal de 1900, París va gaudir amb més dret que mai l’epítet de ‘ciutat llum’, el mercat artístic estava controlat pels postulats estètics més conservadors. Dos anys més tard Leo Steiner, quina família havia fet una certa fortuna amb el negoci dels tramvies a Sant Francisco, va entrar en contacte amb l’obra de Cézanne. Leo sojornava a la Toscana, i uns mesos després es va instal·lar de forma fixa a París. No va trigar gaire a anar-hi la seva germana, Gertrude, i poc després l’altre germà, en Michael, amb la seva esposa Sarah. Aquell mateix any comprava una primera obra a Cézanne, i aviat incorporaria Manet, Monet i Renoir a la seva col·lecció. Els va anomenar ‘The big four’ i va situar llurs obres en l’inici inspirador de l’art modern.
Passejant pels Salons de Tardor buscant els millors artistes joves, vivint amb Matisse o acollint Picasso a la seva casa del carrer de les Flors, els germans Stein van modelar l’art del segle XX. Compraven, aviat van haver de tornar a vendre per poder seguir comprant, escoltaven, aconsellaven, escrivien, fins i tot pintaven. De les vetllades de dissabte al seu pis en sortien nous projectes, idees, ànims i més d’un xec per anar vivint i seguir pintant. Fins el 16 de gener les galeries del Gran Palais de París han acollit una extensa mostra de les col·leccions dels Stein. El seu arriscat mecenatge i la moderna visió de la vida van fer de la seva existència una autèntica aventura que va transcendir l’art; o potser millor, que va acostar l’art a la vida. El retrat que d’aquells temps i de la ciutat en fa Gertrude a ‘París, Francia’ (Minúscula) és un testimoniatge intens de l’epopeia dels quatre.
Avui l’art ja no te capitals. El món és una paleta d’imatges digitals fragmentades i els discursos de la cultura, malgrat tenir prosaica vocació global, resulten perillosament localistes i porucs. Els mecenes han mort a mans del mercat i de l’intervencionisme de l’administració o les corporacions financeres que, per interessos polítics o de consciència, compren obres dels artistes més submisos ideològicament als quals encimbellen i idolatren falsament. L’art ja no interpel·la la vida, la modernitat és impossible perquè és una vulgar reproducció seriada. La correspondència entre Gertrude Stein i Picasso (Laurence Madeline, Gallimard) ja no te sentit avui. Els americans ja no hi són, i París potser ni existeix.

Publicat el 19 de gener de 2011

Fabià Estapé, el economista de sabiduría enciclopédica

Antes de esta crisis y sus burbujas precedentes, los economistas solían ser gente casi anónima. Hacían sus análisis y previsiones, los políticos raras veces les hacían caso y, tras constatar el diagnóstico del desastre, volvían a encerrarse en sus despachos a analizar de nuevo. Y así sucesivamente. Solían ser tipos parcos en palabras y calculadores hasta la tacañería. Y solo aparecían en los medios, y con mesura, para presentar sus estudios. Los economistas de hoy en día son a menudo lo contrario. Militantes de su ideario, hablan por los codos del bien y del mal, se lanzan a arriesgadas predicciones cual meteorólogos y, a menudo, tiene un poso cultural justo.
El catedrático de economía Fabià Estapé, que falleció ayer en León a la edad de 88 años, fue un sabio anónimo la mayor parte de su vida como correspondía a los economistas de su tiempo; pero cuando se lanzó al ruedo mediático de la mano de Antoni Basas en Catalunya Ràdio, el gran público descubrió a un orador locuaz, un sabio de conocimientos enciclopédicos, inteligencia aguda y ironía mordaz, y un pedagogo de la gran y de la pequeña economía, atrevido por sus conocimientos, mesurado por su enorme experiencia y ameno por su larga y prolífica vida profesional. Como decía ayer el propio Bassas, ‘era el mejor explicador de anécdotas que he conocido jamás’. Y es que las anécdotas de Estapé en su espacio ‘Economía recreativa’ no eran meros chascarrillos, eran rotundas lecciones de microhistoria.
Fabià Estapé nació en la localidad de Portbou (Girona) en 1923. Estudió Derecho en la Universidad de Barcelona donde se licenció con Ppremio extraordinario. En 1946 empezó a dar clases en esa misma universidad. En 1952 se doctoró por la Universidad de Madrid. En 1956 obtuvo la Cátedra de Economía y Hacienda pública de la Universidad de Zaragoza, y en 1960 la de Política Económica en la Universidad de Barcelona. Fue impulsor i decano de la facultad de Ciencias Económicas 1962 a 1965 y rector de la Universidad de Barcelona en dos ocasiones, de 1970 a 1972 y de 1975 al 76. También fue profesor invitado de la Universitat Pompeu Fabra.
Entre el año 72 y el 74 fue comisario adjunto del Plan de Desarrollo con el entonces ministro López-Rodó. Aunque parezca una paradoja, fue quizás en este cargo donde pudo poner a prueba sus firmes convicciones keynesianas respecto a la intervención estatal en la economía. Y aunque eso sea hoy en día algo poco menos que falaz entre los economistas mediáticos que tanto abundan, lo cierto es que Estapé es considerado uno de los economistas españoles con mayor influencia en las doctrinas políticas y en los movimientos sociales de toda la transición. Él fue el introductor en España de las doctrinas de Joseph A. Schumpeter y John Kenneth Galbraith.
Maestro de toda una generación de economistas, suyo es también el liderazgo político, económico y moral sobre la izquierda durante la transición. Pasqual Maragall, Narcís Serra o Josep Piqué se consideraron alumnos suyos. Fabià Estapé militó en CCOO y en El PSUC.
Entre 1959 y 1961 fue directivo del F.C. Barcelona. Estaba en posesión del Premio Nacional de la Fundación Juan March, Premio Rey Jaume I de economía (1995), la Creu de Sant Jordi (1990), la Legión de Honor francesa y la Cruz de la Orden de Alfonso X el Sábio. Además de cientos de artículos sobre política económica fue autor de una docena de libros de temas tan variados como una biografía de Ildefons Cerdà o la historia de la Barcelona Traction (La Canadenca).

‘The business of life’

Com sempre, la ment ha anat allà on les passes l’han portada. Sóc al 37 de la Rue Bûcherie, on la riba del Sena es vesteix d’estudiant d’intel·ligència oberta, mirada encesa i paraula revoltada. La vagabunderia m’ha portat fins la Shakespeare & Company, perquè passejar de nit i sense rumb excita el pensament. El mateix George Whitman va ser un rodamón de la vida i del coneixement; l’hospitalitat dels maies del Yucatán el van fer creure en les persones i París el va empènyer a crear una utopia socialista camuflada de llibreria. Allen Ginsberg, Henry Miller o en Terry Craven, el dependent de la llibreria, van ser alguns dels prop de cinquanta mil vagabunds a qui Whitman va acollir durant seixanta anys entre les parets atapeïdes de llibres fins el sostre de casa seva; probablement la llibreria més famosa del món.
Whitman va obrir l’any 1951 la llibreria Le Mistral, però l’any 1962 va decidir canviar-li el nom pel de Shakespeare & Company, decidit a continuar el llegat de Sylvia Beach, la fundadora de l’establiment que va publicar per primera vegada l’Ulisses, de James Joyce, l’any 1919. Fins i tot li va posar a la seva filla Sylvia Beach de nom.
Ara la botiga és tancada, són quarts d’onze de la nit; una foto del seu fundador amb les dates el naixement i la mort (12 de desembre de 1913-14 de desembre de 2011) i la llegenda ‘the business of books is the business of life’, acullen nombrosos rams de flors i missatges anònims d’homenatge a aquest Quixot del barri llatí, (així li deien els estudiants de la Sorbona) que de fa uns dies reposa per sempre a Père Lachaise. El llibre de la seva vida segueix enllà de la seva existència. La seva filla obre cada matí les portes de la llibreria, qualsevol persona arribada de ves a saber on hi és benvinguda, la memòria activista del seu fundador impregna cada volum de les lleixes. Creia fermament en la força de la literatura per canviar el món i ho portava a la pràctica cada dia dels seus 98 anys de vida. Potser Mijaíl Gorbachov ha entès ara el significat profund de la carta que Whitman li va enviar al tombar els noranta: li demanava un vaixell de l’obsoleta marina soviètica per crear-hi una universitat flotant i una llibreria en totes les llengües del món.
Aquests somnis són els que empenyen la ment amb una força insubornable cap a fites poderoses, extravagants i magnífiques. Mai no és tard.

Tot i part

Hi ha circumstàncies que no s’entenen per molt que s’expliquin. Com pot ser que la presència d’autors teatrals en català a l’escena hagi crescut un 26% en un any (de 494 a 597 obres), que les produccions catalanes hagin crescut un 15 (de 696 a 797) i que els espectacles en català hagin passat de 420 a 484 , situació de la qual tot el sector se’n felicita i, per contra, la difusió de literatura catalana estigui caient en picat de fa anys, segons que es diu? Tanmateix, si l’interès per la nostra literatura decau, com és que la fira d’espectacles Litterarum, de Móra d’Ebre, ha tancat l’acceptació de propostes amb més de 200 inscrits? No serà que el panorama no és tant cru com, a voltes, el pintem? No serà que el grau d’interès dels lectors per la literatura catalana es confon amb la situació de la indústria editorial? És fàcil pensar, i no dic que es faci amb mala fe, que si als editors importants no els acaben de quadrar els números, hom tendeixi a pensar que, conseqüentment, llegir en català és una activitat en declivi.
Jo no ho veig així. Si la gent es cansés de llegir autors catalans no se pas si anirien més al teatre; potser amb mirar TV 3 ja en tindrien prou per guarir la mala consciència lingüística. De llibres en català en publiquen editorials grans, petits i minúsculs. A alguns els calen facturacions astronòmiques i d’altres van fent. Generalitzar-ho, com si els autors fossin els culpables del desinterès del lector, és irracional.
És com publicar tot d’articles dient que ningú no recorda del 25è aniversari de la mort de J.V. Foix. Segur? Que no hagi tingut acte institucional (fa poc Sagarra en va tenir un de monumental) no vol dir que estigui fora de l’imaginari cultural.