28/9/07

REPENSAR LA LLIBRERIA

Amb l’aprovació unànime per part de l’assemblea de socis d’Abacus de la fórmula de punts per fer encaixar el retorn cooperatiu amb la llei del llibre, a Cultura donen per tancat el conflicte que havia plantejat el Gremi de Llibreters. Els juristes dels Departaments de Treball, Cultura, Empresa i Economia han considerat legal la solució i el Gremi de Llibreters no s’hi ha oposat d’entrada, tot i que ha anunciat que demanarà també un informe als seus assessors jurídics. És un pas. Pel camí han quedat acusacions de favoritisme i fins i tot insults contra el segon de Cultura, Eduard Voltas, que l’al·ludit assegura que no l’han afectat i que oblida, però que no alteraran un pèl el que pensa sobre la distribució de llibres a Catalunya.
Ja no hi ha ‘cas Abacus’, per entendre’ns, però continua havent-hi molts problemes a les llibreries. L’informe que es va encarregar a en Serra Ramoneda ho diu clar: arreu d’Europa estan tancant llibreries, no només a Catalunya. Es pot evitar aquesta tendència al nostre país? Si el problema real del petit llibreter és la gran superfície, cap a on ha d’anar la llibreria per sobreviure? Quina ha de ser l’oferta diferenciada del llibreter perquè el client l’esculli a ell i no a la gran superfície? Amb la calma recuperada, a Cultura volen seure amb el Gremi i començar a treballar en aquest sentit.
Però no tot són penes per sort, l’Oblit Baseiria, responsable de la llibreria infantil Casa Anita, està coordinant un viatge de llibreters a la fira d’àlbum infantil il·lustrat que es fa el novembre a prop de París amb la intenció doble de visitar la mostra i anar a veure llibreries per prendre exemple. Una bona manera d’afrontar la crisi.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

25/9/07

CAT

Us ho diu un que porta el CAT tapant la E tant al cotxe com a la moto: ocultar una part de la matrícula del vehicle és il·legal i la policia ho ha de denunciar. Ara bé, el sentit comú diu que no s’ha de fer perquè tampoc n’hi ha per tant, doncs, al cap i a la fi, les xifres i les lletres que realment identifiquen el vehicle són perfectament llegibles i no cal buscar raons on no les hi ha.
Però, és clar, que passa quan et topes amb un municipal amb ínfules de Grande Marlaska? Total, posats a fer-se l’ofès, tant deu molestar portar el CAT damunt la E com enganxar un segell de correus del rei cap per avall (i apa que ho havíem fet vegades) o abrusar-ne una fotocòpia.
Vull dir que, posats a agafar-se-la amb paper fi, amb perdó, la legalitat vigent es pot sentir agredida fins i tot per un vulgar renec de taverna. Tot és qüestió de com ho interpreti l’autoritat (policial o judicial) o de com els hi entris. N’hi ha que tenen mala jeia, o potser els dol haver de treballar per la Festa Major, ves a saber.

Dit a El Món a RAC 1 el 25.09.07

23/9/07

CREGUI EN EL SEU PRODUCTE

Les emergències nacionals i l’herència pressupostària han fiscalitzat en part la gestió del Departament de Cultura en el primer curs del dcotor Tresserras; potser ha estat en part degut a això que gent del sector ha criticat un excés de discurs i poques decisions en l’hoste del Palau Marc i el seu equip. Ara, tornats de les vacances amb els deures fets, posen en marxa polítiques concretes per a resoldre uns quants problemes concrets i preparar mentrestant els seus primers pressupostos.
L’estiu va arribar amb el gremi de la música corglaçat pel descens de facturació de la indústria, un símptoma evident de que la música sotsobra per tot. El número 2 del departament, Eduard Voltas, va anunciar una tardor calenta. Això, de moment, vol dir: creació dins l’Institut Català d’Indústries Culturals d’una àrea específica per a la música dirigida per Josep Mª Dutrèn i posada en marxa d’una taula interna de música per unificar l’embolic de polítiques d’ajuda al sector que hi havia fins ara a Cultura. El mateix s’ha fet pel teatre i pel llibre. S’endreça l’ajuda als festivals amb la introducció d’un sistema de punts que faciliti la contractació de música del país, es reforça l’exportació creant la marca ‘Catalan music’, que ja s’ha estrenat al Popkomm berlinès, es treballa en la creació d’un portal d’Internet que permeti descarregar un disc o contractar un grup, i es repensen diversos aspectes de l’oferta que hi ha d’haver al Mercat de Vic. A partir de les pròximes renovacions dels convenis trienals amb el sector, es preparen actuacions similars per al teatre (recuperar l’esllanguit teatre infantil, campanya per captar nou públic i promoure l’exportació); tot plegat sempre amb la idea d’invertir en promoció i difusió més que no pas en subvenció directa al producte. Aquesta és la notable diferència que només havia estat dita en declaracions periodístiques i que ara comença a prendre forma.
Moltes de les emergències nacionals amb que s’ha trobat la gent d’en Tresserras aquests mesos han estat degudes a la viciada política de suport quantitatiu que va practicar Convergència. No dic que, a primers dels vuitanta, no fos imprescindible una activació elèctrica i vital de la producció cultural, però aquesta tendència a penes es va corregir amb el temps fins arribar a ser un hàbit perniciós en detriment de la qualitat.
La recepta actual capgira el concepte; del ‘ajudi’m a fer això’ es passa al ‘cregui en el seu producte i nosaltres l’ajudarem a vendre’l’. És evident que això no implica l’eliminació radical dels ajuts, els convenis trienals del teatre o les esmenes a la llei del cinema que el departament ha elaborat després que l’Institut d’Estudis Autonòmics dictaminés que el projecte envaeix flagrantment les competències estatutàries són bona prova dels diners que Cultura vol per a subvencionar produccions pròpies, però incorpora un innegable sentit modern i racional a la gestió cultural a la vegada que posa el dit a la nafra en aquests problemes concrets que fa anys que s’arrosseguen sense trobar resposta.
Que la producció cultural sigui potent i diversa és responsabilitat primera de creadors i productors; que arribi al públic, que connecti amb la sensibilitat del ciutadà, que agradi i es prestigií i que es pugui projectar al món, és raó de ser d’una administració cultural moderna. A veure si els pressupostos del 2008 confirmen aquest camí.

Pûblicat a El Mundo de Catalunya

20/9/07

FUMAR O NO

Al país de la barrecha matinal amb el primer Ducados i del Rossli amb el cigaló havent dinat, els poders públics no van tenir valor per prohibir fumar a tots els locals públics, es van inventar la trampa dels cent metres quadrats, i així tots els bars de menú van poder mantenir la clientela d’obrers fumadors a la vegada que unes boires espesses om el puré espantaven la resta de mortals, no se sap si per por al càncer induït o a la indigestió per no veure ni el que menjaven.
Ara la Generalitat s’ha inventat una estratagema per prohibir que es fumi als bars de menú a 9 euros. Els propietaris diuen que serà la ruïna, però no és veritat; la ruïna la porta l’ambigüitat actual, ja que si ells prohibien i el del costat no, se’ls envà tota la clientela. Vull dir que el dilema no és fumar o no, la realitat és no fumar i s’ha acabat. Si fins i tot a Itàlia ho han acceptat, tant complicat no ha de ser.

Dit a El Món a RAC 1 el 21.09.07

VISCA L'ANTONI COMAS !

Després del comunicat del mes de juny amb L’Associació d’Editors en Llengua Catalana on, aparentment, enterraven les diferències respecte la selecció d’autors per a representar la literatura catalana a Frankfurt, el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Antoni Comas, torna a burxar la nafra enviant una carta a Josep Bargalló (Llull), on demana que es canviï el criteri de representació de la cultura catalana a la fira alemanya. Ara que, a quatre dies de que comenci el sarau semblava que tot estava tranquil, el sempre actiu i atent president dels editors de Catalunya insisteix en animar l’ensopida festa. Comas es queixa de la poca col·laboració que ha trobat al Llull, curiós fenomen que es repeteix a l’altra banda, car el director de l’Institut s’havia queixat fa mesos a aquest cronista de la poca implicació que trobava entre els editors i de l’incompliment d’acords pactats.
Ja ho dèiem la setmana passada que el bo de l’Antoni Comas és capaç, fins i tot, d’alterar el ritme cardíac de l’impassible Lluís Pagès, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. L’editor lleidatà s’haurà de mirar la pressió si vol arribar sencer a Frankfurt, perquè a en Comas no li tremola el pols. Per passar d’abrandat defensor del nacionalisme convergent essent directiu de Catalunya ràdio, a maldar per la presència dels escriptors castellans a Frankfurt ara que, des d’un petit editorial, presideix una agrupació tutelada pels grans segells, cal tenir un tremp que poques persones són capaces de demostrar. Admirable.
Sort que, amb Frankfurt o sense, les llibreries estan curulles de novetats. Jo, de moment, em quedo amb ‘La bastarda d’Istanbul’, d’Elif Shafak (Ara).

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

17/9/07

EL CATALANISME CULTURAL

El vigent debat sobre la refundació del catalanisme polític és una cortina de fum darrera la qual s’intenta amagar la falta d’una estratègia coherent del nacionalisme català, tant al país com a les relacions amb Madrid. Que aquesta pobra ventada conjuntural no enterboleixi el bon i fructífer camí del catalanisme cultural durant el darrer segle sembla que sigui, sense proposar-s’ho d’antuvi, el missatge de la mostra ‘L'IEC, 1907-2007. Un segle de Cultura i Ciència als Països Catalans’, inaugurada aquesta setmana a la seu de l’Institut.
Quan el 18 de juny de 1907 la Diputació de Barcelona, mitjançant un acord firmat pel seu president Enric Prat de la Riba, decidia de ‘crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans’, s’estava posant la base més sòlida que el catalanisme ha tingut i te a l’abast per construir-se en el temps. Mentre que, políticament, el projecte engegat per Valentí Almirall i Solidaritat Catalana ha tingut tantes derives com promotors i tantes ensopegades com interessos dels partits, l’empenta cultural i científica que va endegar l’IEC en paral·lel, ha passat en un segle de ser una embranzida moderna, gairebé vanguardista en alguns aspectes, a ser l’autèntic nucli dur de progrés i consolidació de la cultura catalana com a instrument de civilització i autèntica projecció de futur del país, de vegades única i tot. El Diccionari, la Gramàtica de Fabra, la recuperació de les ruïnes d’Empúries o l’Assaig Meteorològic Català, un treball d'Eduard Fontserè del 1948 que crea les bases de la meteorologia moderna són alguns dels fets que, durant un segle, han anat cohesionant el país i la seva gent amb realisme, modernitat, fidelitat, pluralitat i un impagable sentit de futur que es palpa a cada pas de la mostra que es pot visitar fins el dia 16 de desembre al claustre i les sales annexes de la casa de Convalescència.
És cert, però, que l’IEC ha tingut també molts alts i baixos al llarg del seu primer segle de vida. De la migradesa de recursos dels primers temps, a les dificultats intrínseques de la Guerra i la desfeta i recuperació durant la postguerra, la vida de l’Institut ha estat marcada pels designis de la política. Ja amb la l’autogovern, els interessos polítics també han marcat l’avenir de la institució durant anys en forma de poca atenció oficial, limitació de recursos i, fins i tot, un cert control polític. Tot plegat va conduir l’IEC a una alarmant pèrdua d’autoritat i de modernitat que, poc a poc, es va corregint.
L’Institut d’Estudis Catalans arriba al centenari amb la renovada voluntat de consolidar-se com el referent del catalanisme cultural, l’únic nucli sòlid capaç d’emetre missatges duradors enllà del temps i les circumstàncies. L’alè de modernització (similar al dels seus inicis) que ha aportat l’actual president Salvador Giner, n’és un clar senyal; la mostra ara inaugurada és una obertura de portes i finestres perquè hi entri l’aire que ja li calia.
El futur que vol l’IEC és, ho deia Giner, ‘fer que la gent conegui aquesta casa i la seva representativitat’. Un cop aquest projecte hagi solidificat, que la política no s’interposi en els objectius de l’Institut, els respecti i potenciï. Que sàpiga la classe dirigent que al catalanisme polític no li queda un altre remei que ser un valor sotmès a totes les revisions que dicti la conjuntura, però que no és res sense el catalanisme cultural.

Publicat a El Mundo de Catalunya

14/9/07

LA PASTA

Gairebé la meitat d’italians han fet boicot a la compra de pasta, el seu aliment bàsic, en protesta per l‘augment dels preus degut a l’especulació sobre el cost dels cereals. Seríem capaços els catalans de fer boicot al pa amb tomàquet per un dia? I els madrilenys, podrien passar sense bocata de calamars durant 24 hores?
L’any 1951, sense internet ni sms’s, i essent un poble derrotat i trist, es va fer una vaga de tramvies molt exitosa contra l’augment del bitllet. Com és que no som capaços avui, cultes, nobles i emprenyats de ‘boquilla’ com som i amb correu-e i mòbils de boicotejar la Renfe, les autopistes, AENA, Endesa, La Real Federación Española de Fútbol etc, etc...
Ep, com diu en Pujol, això, un poble assenyat i submís com el català no ho ha de fer mai, però ho va dir i es va quedar ben descansat.

Dit a El Món a RAC 1 el 14.09.07

COM SALSITXES EN LLAUNA

Així estaran els trenta quatre petits editors catalans que han reservat un espai a l’estand que venen compartint afablement amb la Generalitat a la Fira de Frankfurt des dels anys vuitanta, molt abans que ningú no pensés a convidar-hi la cultura catalana. Segons m’explica un dels afectats, l’Institut Ramon Llull s’ha reservat tres quartes parts de l’espai per a la seva pròpia promoció i ha deixat els editors atapeïts en un racó i amb el crit al cel. Es veu que el Llull va encarregar el disseny i la construcció de l’estand que acull els editors que no poden tenir-ne un de propi sense ni avisar-los, ni deixar-los veure el projecte abans no s’executés, i ara s’ha vist obligat a ampliar-lo enfront les protestes dels editors en veure que no hi cabien.
L’associació d’Editors en Llengua Catalana, que presideix Lluís Pagès, està tan queixosa amb l’Institut Ramon Llull, encarregat de tot el sidral de Frankfurt, que ja hi ha qui diu que en mal moment van proposar a la Generalitat que postulés la cultura catalana com a convidada d’honor a la fira. En Pagès ho negarà, perquè és un home de pau, però asseguren membres de l’Associació que n’està fart de discutir-se en debades amb Antoni Comas, president del Gremi d’Editors de Catalunya, tot i que formalment van firmar una mena d’acord de pau.
Per cert, mentre que el benemèrit institut dedicat a la projecció exterior de la cultura catalana ha convidat a suposats escriptors que no ho són, a d’altres que ningú no coneix i a amics, coneguts i saludats que no hi van a fe res, hi ha qui va ha d’intervenir en una taula rodona perquè així li ho ha demanat l’organització i s’ha de pagar de la seva butxaca el bitllet d’avió i l’estada.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

9/9/07

ÉS TAN RUC EL PÚBLIC?

El mite de l’artista torturat per estar subjecte a la dictadura del públic capriciós i ignorant es contraposa amb la imatge del creador pagat de si mateix, vanitós i orgullosament rendit a l’espectador. De quina de les dues situacions participa avui en dia majoritàriament la cultura, o si més no quina es la part alíquota de cadascuna de les dues circumstàncies, podria ser una reflexió que superés el concepte de cultura de masses, modern i agosarat quan els mitjans de comunicació audiovisuals van irrompre a la vida quotidiana, però abastament superat avui en dia, quan aquests mitjans només són aparadors de la vida.
La contradicció masscult / midcult ja no te sentit. La societat del benestar ha democratitzat l’accés al coneixement, ha generalitzat l’educació, ha universalitzat el concepte de consum cultural i ha homogeneïtzat el gust. L’estatus social ja no ve tan marcat per criteris culturals com per criteris de consum massiu. La cultura d’elit vetlla per una excel·lència limitada per la capacitat d’absorció del mercat. En aquestes circumstàncies el públic no és el dictador, és el destinatari. I com a destinatari retorna al creador en efecte feedback augmentat les reaccions del seu treball: l’aplaudiment, el reconeixement, l’elogi en efecte boca orella; en resum, les vendes. Afalagat per l’escalf de l’acollida, l’artista modern creu rendir-se al públic, quan el que realment fa es deixar-se seduir per les pautes i criteris del mercat.
Això ens condueix a l’efecte de l’ou i la gallina. Qui ha estat primer, un hipotètic públic analfabet però amb capacitat de consum que demanda productes aptes per al seu nivell de comprensió, o l’artista lobotomitzat per les lleis del mercat que es lliura amb cos i ànima a les temptacions del reconeixement fàcil i l’elogi hiperbòlic, amplificat per uns mitjans de comunicació que han perdut tota mena de capacitat crítica per convertir-se en simples altaveus del buit? On acaba l’èxit sorprenent del producte de fàcil comprensió i poca exigència i comença el territori de la producció en cadena de creacions culturals amb un perfil d’aquesta mena?
I l’artista on se situa? És completament indigne de ser considerat com a tal aquell que dedica el seu giny creatiu a la producció d’obres d’abast popular i destinades a tenir un gran èxit de mercat? Com escatir la qualitat crítica al marge de les xifres de vendes? O dit d’una altra manera, fins a quin punt poden conviure l’èxit i l’excel·lència?
Per començar a aclarir alguna d’aquestes incògnites potser caldria que la crítica cultural, en bona part encara hostatge dels paràmetres d’anàlisi i interpretació de la realitat heretada del marxisme, adoptés un nou model d’interpretació del fet artístic més d’acord amb els temps actuals, el mercat i el liberalisme dominants. Com sosté el pensador socialista Terry Eagleton “catòlics i esquerranosos han d’aprendre dels liberals respecte de l’ambigüitat i la riquesa de totes les coses, de l’encís del matís i la singularitat, de les dificultats per arribar a opinions concloents, del valor del fràgil i efímer i de la timidesa patològica de la veritat”. El problema és si la pretesa petitesa de la cultura catalana, que sovint la fa molt propensa a un clientelisme i amiguisme lamentables, està preparada per assumir una autocrítica d’aquesta envergadura. Potser no tot el problema rau en la ignorància, o no, del públic.

Publicat a El Mundo de Catalunya

7/9/07

GLOBALS

L’apagada de juliol ha fet de Barcelona una mica més centre del món, i Gràcia també, és clar. Es veu que, que marxi el llum i trigui tres dies a tornar, és un fet insòlit que només passa en aquest indret. I no ho dic per l’atenció quantitativa que hi han dedicat polítics i mitjans de comunicació, ho dic pel tracte qualitatiu amb que uns i altres s’han escarrassat a fer veure a la resta del país i al món que això és una infàmia, una ignomínia i una vexació i que mai no hauria de passar una cosa així en una ciutat moderna i tal. I no diguem alguns afectats, com si fossin els éssers més desgraciats del planeta i els únics mortals a qui Endesa els pren el pel sistemàticament.
Ja se que la globalització cadascú l’entén com li cou, jo també; és per això que vull recordar que el llum marxa molt sovint a moltes viles i ciutats del país sense que mai ningú no doni explicacions al Parlament, els diaris en diguin ni una ratlla i ni la teletres hi dediqui un sospir. Hi ha comarques senceres on el llum marxa i espavila’t, fins i tot en ple hivern i amb temperatures per sota de zero. I no estic parlant de territoris poblats per neorurals, estic parlant de desenes de milers de ciutadans. Es fotut que marxi el llum, però és un mal de molts, no us penseu. però les atencions només són per la ciutat.

Publicat a L'Independent de Gràcia

LA LLEI I LA TRAMPA

Els ciclistes es dopen, el lampista li fa la factura sense IVA i el nen diu que no ho tornarà a fer sabent que hi tornarà a la que es descuidin els pares, vivim en un món de tramposos (i si hi ha un innocent que llenci la primera pedra), i d’això no se n’escapa ni la literatura d’aquest país, on els d’esquerres reclamen per a ells l’honestedat, i els de dretes l’ordre i el cel. Un escriptor d’èxit va demanar fa uns mesos de cobrar els drets d’autor en un paradís fiscal, talment com si fos un tennista o una diva de l’òpera, per evitar que ni un cèntim dels seus impostos es destinessin a ajudar els immigrants, el que llegeixen. A tal efecte calia que, qui li gestiona els seus interessos, obrís una societat en un indret d’aquests. Tenim entès que, finalment, l’operació no s’ha fet.
Una altra d’escriptors d’èxit sobtat. Li reescriuen dues vegades l’original i, davant l’allau de males crítiques, ni un bri d’autocrítica, ans al contrari: “un altre exemple que demostra que el públic sempre és més intel·ligent que la crítica”. Doneu-li el condol, probablement no te àvia. El que resulta sorprenent és que encara hi hagi editorials que busquin desesperadament originals amb flaire d’èxit ràpid, per molt que necessitin una autòpsia més que una repassada editorial, per engegar projectes de narrativa, com és el cas de l’Esfera dels Llibres.
Si teniu una història situada abans de la invenció de la penicil·lina no ho dubteu, aneu obrint una llibreta d’estalvis a Andorra o a la Illa de Man. Però si voleu un llibre d’èxit, distret, i escrit amb cara i ulls, ara mateix surt Pura anarquia (Columna), el retorn de Woody Allen a la narrativa. Rodarà a Suïssa o a Gibraltar?

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

2/9/07

EL QUE QUEDA DE L’ESTIU

Si el conseller Josep Huguet vol que algun dia el turisme estranger a Catalunya no depengui majoritàriament del sol, la paella i la sangria, faria bé en trucar al col·lega Joan Manuel Tresserras i demanar-li que el seu departament no tanqui la cultura per vacances a l’agost i vertebri, potencií i encapçali una sòlida oferta arreu del país que vagi més enllà de les festes majors, els castellers i el patrimoni petri que tothom te.
Fa goig cada estiu comprar el número especial de Beaux Arts pel quadern especial amb l’agenda completa de totes les grans exposicions d’estiu que es fan a França i a alguns punts d’Europa. De Ceret a Lille i de Saint Paul de Vence a París, l’oferta museística francesa d’estiu no només és la més potent de la temporada, sinó que és la més atractiva pel gran públic. I això no vol dir que siguin exposicions excepcionals, vol dir que estan ben pensades, a indrets atractius i millor difoses, en el que és una autèntica temporada estiuenca d’expos perfectament orquestrada.
Aquest estiu hi ha dues mostres de la Fundació Caixa de Girona d’un gran interès cultural i d’una idoneïtat temporal única: ‘Berlín, Londres, París, Tossa, la tranquil·litat perduda’ i ‘F. Català-Roca i X.Miserachs, dues mirades al territori’. Són dues magnífiques exposicions molt atractives per un públic no avesat a l’art però si en la Costa Brava. Al museu Jaume Morera de Lleida hi ha la primera gran mostra de Miquel Viladrich, al Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú es poden veure escultures de Manolo Hugé, un artista que interessa molt als francesos, a la Fundació Miró Sean Scully, Santiago Rusiñol a Manlleu, i al MNAC hi ha els cartells moderns de les seves col·leccions, massa poca cosa per a tot un Museu Nacional, però que agrada fins i tot als que no interessa per res l’art.
Si, a més d’aquestes exposicions, el Departament de Cultura n’impulsés d’altres a la xarxa de museus comarcals atractives per atraure turisme culturals tant de casa com de fora, hi afegís els nombrosos i consolidats festivals de música i teatre i ho coronés amb l’Altaveu, el Mercat de Vic i el festival de Tàrrega, tindríem un programa, com a mínim, digne d’una denominació d’origen (Estius Culturals a Catalunya o com es vulgui), que podria presentar batalla a la platja i la suada excursió a Montserrat, i amb el que es podria sortir a Europa a vendre estades turístiques i cultura, i que aniria més enllà de la festa (sigui amb música màquina o amb gralla) a la que aquest país sembla condemnar els turistes que, durant l’agost, vulguin conèixer alguna cosa de Catalunya. A Saint Paul de Vence hom hi va a veure la Fundació Maeght, després, si hi ha temps i fa bo, s’hi banyen a mar. Aquí és al revés, o ni això.
Els governs convergents van tenir, fa molts anys, una tímida iniciativa fent un programa conjunt, poc difós, amb tots els festivals musicals d’estiu. Era el moment de l’eclosió d’aquests certàmens i, tot i que allò no va ser gran cosa, va empènyer, si més no mediàticament, el coneixement d’aquelles llavors modestes iniciatives. Ara, en lloc de ser agosarats i decidits i dedicar-hi esforços, no es fa cap acció amb cara i ulls destinada a promoure una altra realitat que no sigui un país de cambrers, sol i gresca a tothora. Com civilitzarem algun dia el turista de calça curta, samarreta imperi i litrona de cervesa que ens dona pa per avui i misèria per a demà?

Publicat a El Mundo de Catalunya