31/10/08

CONDEMNATS I ALLIBERATS

Posar una carta al correu postal és ensarronar-la i condemnar-la a un destí incert. Mireu sinó. Dilluns passat, dia 27 d’octubre, vaig rebre la invitació als Premis Prudenci Bertrana del dia 29 de setembre, i això que l’organització fa les trameses a través d’una companyia privada. Per contra,. els d’editorial Bromera celebraran el vintè aniversari alliberant llibres, no enviant-los a la garjola del correu. El dia 20 de novembre entraran a la comunitat Bookcrossing alliberant una vintena de llibres de diversos autors guardonats als Premis Ciutat d’Alzira, i ho faran a llocs emblemàtics de diferents poblacions de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, i a València i a Barcelona. Si voleu saber quins títols seran els afortunats, aneu al bloc www.bromeradelletres.blogspot.com i ho sabreu.
Al món del llibre de condemnes n’hi ha moltes i de molt diversa factura. Condemnats, i ofegats financerament, als capricis d’algunes distribuïdores se senten molts llibreters; el mateix que els passa a alguns editors, tot i que aquests avisen d’una propera revolta d’alliberament, i condemnats quedaran molts personatges públics i mediàtics del país quan l’inefable diputat socialista Joan Ferran publiqui al febrer una novel•la anunciada sobre la ‘crosta catalana’ amb que amenaça la pau local, a penes alterada pel tunejat del cotxe del president del Parlament i foteses així. És el que te això dels llibres, que la impostura sovint te el premi del mercat i la comprensió dels amics, Així Ferran tindrà una entrevista a L’hora del lector, i podrà dir que, per fi, a la televisió catalana la crosta ha estat pràcticament arrabassada, no del tot avisarà. I es felicitarà per l’alliberament.

26/10/08

MARCA BARCELONA


Convertir el nom de Barcelona en una marca per consolidar la imatge internacional és una idea d’acord amb els temps que vivim. El que cal és que la imatge que es projecti estigui també d’acord amb la personalitat i estil de vida del teixit social de la ciutat. Marca de disseny, arquitectura i qualitat de vida, si; però també marca de ciutat de la gent, justa i socialment equilibrada.
A la part baixa de Broadway, el Little Singer és un dels edificis més emblemàtics de l’arquitectura del ferro de principis de segle XX. Admirat per novaiorquesos i visitants, la part baixa d’aquesta notable construcció està ocupada per una gran botiga de Mango. Ben aviat el rètol de la companyia portarà l’afegitó Barcelona, igual com ja el porta Custo o de la mateixa manera que el volen usar, per prestigi, les cerveses Damm i Moritz. Evidentment que un aparador d’aquesta índole dóna una projecció molt potent. Al cap i a la fi, quantes ciutats europees poden lluir amb neó propi al cor de Manhattan?
Però l’excel•lència en el màrqueting te riscos, i una ciutat no és una simple marca comercial, on més o menys tot val si es ven. Barcelona te una oferta centrada en oci i qualitat de vida que, a hores d’ara, és enormement temptadora a bona part del món i molt rendible econòmicament pels sectors ciutadans que en viuen (i que no són pocs), però potenciar la marca ha d’implicar forçosament anar més enllà fins projectar en l’imaginari internacional un seguit de valors que interessin a tota la ciutat: creativitat, recerca, capacitat emprenedora i de treball, sostenibilitat i justícia i equilibri social, són idees que cal que siguin reconeguts a la marca Barcelona; ens hi pot anar part del futur.
Barcelona és una ciutat amb un terme municipal petit però amb una conurbació metropolitana molt potent, tot i que se li reconeix poc la seva participació en la projecció de la capital: La situació estratègica d’aquest conglomerat de quatre milions de persones ha generat històricament un dels pols econòmics, socials i culturals més importants de la Mediterrània, no exempt però de problemes. Les polítiques de les darreres dècades han propiciat un equilibri territorial fràgil i molt sotmès a les convulsions de cada moment, però també han fet desvetllar tot el potencial quina suma confegeix la marca Barcelona. Potser és aquest conglomerat polièdric la clau de volta de la riquesa, vitalitat i èxit mundial de la ciutat. Tot plegat no es pot deixar perdre per falsos enlluernaments. Woody Allen ha rodat a Barcelona, però ja està, no hi tornarà probablement, i la ciutat i el seu renom, i els valors que comporten la seva marca, més enllà dels mercantils, seguiran existint cada dia, caldrà que se segueixin valorant, són l’actiu més important per mantenir i eixamplar el prestigi obtingut.
Per això és molt important que cap sector social se senti aliè o expulsat de l’univers de valors que hi ha darrera de la marca Barcelona. Per això cal que els responsables de gestionar la projecció de la marca no perdin de vista l’espessa xarxa de relacions i conflictes humans que formen la ciutat i que l’enriqueixen i la fan atractiva al món, però sobretot cal que es potenciïn les polítiques socials, un tracte tant exquisit pels veïns com pels visitants. Està bé que el món s’enlluerni amb Barcelona, però no expenses de grups ciutadans que se’n sentin expulsats, abandonats o marginats.

+
JOAN ANTON CARARAC

En quaranta anys de vida hi ha hagut de tot, però enguany el Festival de Jazz de Barcelona presenta un dels millors cartells de la seva història: Chick Corea i John Mclaughin, Bebo i Chucho Valdés, Eliane Elias, Herbie Hancock, Katie Melua, Mariza, Lambchop o el retorn dels Pegasus, són la millor prova de l’excel•lent feina que ha fet el seu director artístic, de la bona anyada d’artistes en gira i de la salut i el vigor del jazz. Una música de llibertat. El plaer està servit.

-
PORT AVENTURA

La castanyada, una tradició pròpia de la cultura popular, desapareix de manera irreversible. Entre el canvi climàtic que volatilitza la tardor i treu sentit a comprar castanyes pel carrer i escalfar-se les mans, i complexos d’oci com Port Aventura, decidida a substituir la festa pel Halloween, en uns anys ningú no recordarà les castanyes, el vi ranci i els moniatos. Resistiran els panellets per l’esforç del gremi de pastissers. La cultura popular està en mans del màrqueting.

23/10/08

30 DE LA 22, I MÉS

Dilluns la llibreria 22 va fer 30 anys de vida, un immens motiu d’alegria en mig de constants grinyols de persianes que baixen. Contràriament al que fan els supermercats i altres pintorescos llocs on hom pot comprar llibres, tot i que pocs en català, els gironins no fan cap espectacle per celebrar-ho, prou en tenen amb continuar vius, amb salut i amb seguir promovent el prestigiós Premi Just Manel Casero de novel•la curta, que es falla dijous vinent per vint-i-vuitena vegada. Això si, durant un parell de dies, han regalat un llibre a tothom qui n’ha comprat un altre. Seria raonable i bo que els consellers de Cultura, Comerç i la presidenta del Gremi de Llibreters, anessin del bracet a felicitar personalment en Guillem Terribas a la porta de l’establiment i aprofitessin per fer les paus entre tots.
I si ni així ens en sortim, sembla ens queda la possibilitat de regalar directament els llibres a través d’un mega-boockcrossing com el que han fet Care Santos i Francesc Miralles a una trentena de bars de Barcelona i Madrid per promocionar el llibre fet a quatre mans, ‘El millor lloc del món és aquí’ (Amsterdam), o escriure directament en japonès, que és el que farà la Sílvia Soler per poc que la versió nipona de ‘39+1’ (Reitaku University press) funcioni.
I com que llegir sempre està en crisi, quan n’hi ha una de general ja ni afecta. Mireu sinó; en ple crack va el crític Diego Giménez i s’embarca a dirigir ‘Revista de Letras’, www.revistadeletras.net, una nova plataforma digital de difusió del llibre que edita Lladó Comunicació, i els de l’exquisida editorial de viatges Ecos Travel publiquen belles guies sobre Lisboa i Marràqueix. Ofegueu la crisi amb llibres.

20/10/08

EL MÓN DE DEMÀ

Potser per revenja inconscient del món dividit i sembrat de cadàvers que ens van deixar les generacions anteriors, el Món d’ahir que descrivia amargament Stephen Zweig, les generacions que ara ens toca prendre responsabilitats sobre el món de demà, estem construint un discurs igual d’intransigent, miserable i buit a la ment i el caràcter de molts dels nostres fills.
Protegint-los dins la campana de vidre familiar fins fer-los dèbils, mal educats i capriciosos, deslliurant-los de qualsevol responsabilitat, donant-los-ho tot sense que facin a penes res per guanyar-s’ho, no inculcant-los cap principi ètic ni humanístic, ni un simple sentit d’autoritat, avantposant diners i poder a cap valor social, menyspreant el coneixement i escarnint el que te menys, estem contribuint amb niciesa a fer un món de demà on, cremar viva una indigent potser encara mereixerà tota mena d’atenuants.
La civilització de la Taronja Mecànica i el Club de Lluita ja és aquí. I la culpa no és seva, és nostra, de dretes o d’esquerres, progres o carques. De tots.

Dit a El Món a RAc 1 el 21.10.08

18/10/08

LES LLIBRERIES DAVANT DEL MIRALL


El mapa de llibreries de Catalunya, un complert estudi sobre la situació d’aquest sector que s’ha presentat fa uns dies, posa als llibreteres davant d’un mirall que, si be fins ara estava entelat per interpretacions a vegades inexactes, ara és net i clar. I el que mostra és que hi ha un grup de grans ciutats de més de cent mil habitants que tenen una ratio de llibreries per habitant tan baixa que dificulta la correcta difusió del llibre. Si a això hi afegim l’escassetat de punts de venda a municipis per sota dels deu mil habitants, descobrim que hi ha més d’un milió i mig de catalans amb dificultats per accedir a la compra de llibres.
Segons l’estudi a Catalunya hi ha 1.084 punts de venda de llibres, xifra que indica que per cada deu mil ciutadans hi ha 1’50 llocs on adquirir un llibre, una dada interessant que, com totes les estadístiques, maquilla la realitat, doncs mentre que a la conurbació de Barcelona te 1’82 punts de venda, a les ciutats entre cent mil i mig milió d’habitants només hi ha 0’52 punts, i als pobles de menys de 5.000 habitants el percentatge de punts davalla estrepitosament fins el 0’24.
Això no vol dir que vendre llibres sigui una mala dedicació. Cada català es gasta 93’4 euros s l’any en llibres, quantitat que ja la voldrien a Espanya, on només se’n gasten 67’4. Contra el que molta gent pensa, el 70 % de les vendes de llibres es van fer a llibreries, independents, que no són de cap xarxa, i majoritàriament les mitjanes i grans. Aquestes són també les que venen més llibres en català. És per tant la franja més estratègica del sector, la que cal potenciar i que l’administració hauria de mimar. És clar que això ja són figues d’un altre paner.
Si a ciutats com Sant Boi, Castelldefels, Cornellà, L’Hospitalet, Mollet, Viladecans, Badalona, Barbarà, esplugues, Gavà, Martorell, Blanes, Salt, Pineda o Sant Vicenç dels Horts hi ha una baixa relació de llibreries per habitant vol dir que cal una acció combinada de la Generalitat i els ajuntaments per augmentar el nombre de punts de venda; punts que cal que siguin mitjans-grans i que siguin independents, car aquesta és la foto de la llibreria que ven més llibres en català. Cal treballar en favor d’aquest model dissenyant polítiques tendents a afavorir aquest format comercial, no hi ha excusa.
Problema: el Gremi de Llibreters, interlocutor del sector, no s’entén de cap manera ni amb el Departament de Comerç ni amb el de Cultura. De fet hi ha una sintonia pèssima entre ambdues parts. Els representats del gremi han acusat repetidament l’administració de fer propostes que afavoreixen el desplegament de la cooperativa Abacus pel territori i, per molt que el grup s’hagi compromès fa temps a no trencar el preu fix del llibre, les relacions s’han instal•lat en la desconfiança mútua.
Però Comerç i Cultura no han fet encara cap política clara en favor de les llibreries. Hi ha accions aïllades, com les de foment a la venda de llibres en català insòlitament perjudicial pels llibreters que ja en venen molts, però no hi ha encara una política coherent, global i clara, potser esperen que canviï la junta del Gremi. Mentre uns i altres són incapaços de trobar respostes coherents als diversos interrogants que planteja el nou i recent però sabut estudi, les llibreries de Catalunya es van mirant al mirall i cada dia es troben una arruga nova. L’edat no perdona.

+
JOSEP ESCOBAR

Dimecres farà cent anys que va néixer un dels millors dibuixants que hi ha hagut mai a Catalunya, Josep Escobar, pare de Zipi y Zape i Carpanta, dos clàssics dels tebeos. Dues publicacions recordaran la data,. El mundo de Escobar, d'Antoni Guiral i Joan Manuel Soldevilla, una biografia i estudi sobre la seva obra, i Lo mejor de Escobar compilació d’historietes de les citades criatures i molts d'altres personatges. Escobar havia començat publicant a l’Esquetlla de la Torratxa.

-
JOSÉ MANUEL LARA

Una de les cites centrals de la literatura no pot tenir una posada en escena tan tronada com el sopar dels Planeta. D’acord que ha de ser una vetllada on la burgesia local ha de lluir pedigrée cultural, però el format està tan caducat que ja no llueix ningú, i a més d’un li fa mandra anar-hi. A la festa dels Planeta toca rentar-li la cara, modernitzar-la, fer-la més en consonància amb els temps d’avui, perquè tothom, patricis i intel•lectuals, puguin seguir lluint com pertoca.

17/10/08

OPULENTS I INDIGENTS

La demostració de vitalitat que el talonari de xecs de la cultura catalana està fent aquests dies a Guanajuato i Frankfurt queda pels anals de la crisi i, a més, farà vendre ‘La dictadura de la incompetència’ (La Campana), un clam de Xavier Roig contra la ineptitud de l’administració que seria més creïble sinó fes tant de tuf anti-tripartit; com si les administracions de CiU i les empreses i bancs fossin models a imitar.
A hores d’ara centenars de catalans són a la Frankfurterbuchmesse, molts d’ells sense cap feina en especial, però pagant algú altre (públic o privat). L’Ignasi Riera, hi és pagant-s’ho ell (igual com l’any passat), per celebrar que fa 40 anys que hi va anar per primer cop. No se n’està de criticar la ‘verbena provinciana’, cita textual, de l’any passat. I és que, des del progressisme també es critica l’administració progressista.
Però en el parnàs de l’opulència també hi ha indigència. L’escriptor i traductor Pau Joan Hernández n’ha estat un d’involuntari, i perdó pel qualificatiu retòric. Al febrer va fer unes conferències per encàrrec del Servei d’immersió i ús de la llengua del Departament d'Ensenyament. El funcionari encarregat del tema li va posar tota mena de traves per emetre les factures. Amb el temps, i com que no cobrava va reclamar a la tresoreria del Departament. Resposta via telèfon (no per escrit): “A causa de la recessió econòmica hem suspès sine die tots els pagaments a col•laboradors externs”. Ras i curt. Després de set mesos de gestions educades va enviar uns correus explicant el cas, va muntar un pollastre i, en quatre dies amb un cap de setmana pel mig, es va produir el miracle. El conseller ha de fer el mateix per cobrar?

12/10/08

EL DIA DELS FATXES

Les batusses policials del dia de la Hispanidad ja fa massa anys que duren sense que no es faci res per aturar-les. És com si les autoritats ho fessin expressament per deixar a fatxes d’una banda i anti-sistema, independentistes i companyia d’una altra, en evidència i ridícul.
Si és així ho trobo d’un perniciós fora de mida.
Sense pretendre donar la raó a uns o a altres, que en qüestions d’aldarulls no hi ha raó possible, la manera lògica d’acabar amb aquest lamentable espectacle que pateixen els veïns de Sants, i enguany també els de Tarragona, seria prohibir la concentració feixista, ras i curt. Tant l’acte, com el que s’hi diu o les idees que es defensen ataquen directament els més bàsics principis de la democràcia i la convivència. De fet, estic segur que, si algun jutge volgués, trobaria fàcilment indicis d’exaltació del terrorisme tant als parlaments com als crits dels assistents.
Per què no acabar duna vegada amb aquesta vergonya ciutadana i, de passada, actuar a dreta llei, és a dir, aplicant la legislació a tothom per un igual. Ja m’enteneu.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.10.08

11/10/08

UNE ESTILOGRÀFICA PER A MISTER SHAW


Contemplant la formidable estilogràfica que la casa Montblanc ha dedicat enguany, com sempre en edició limitada, a l’escriptor Geroge Bernard Shaw se m’acut pensar que, per sort seva, va ser irlandès i no català. Lliurepensador, escrivint en anglès, amb un afiladíssim sentit de la sàtira i una dura crítica contra el sistema, són massa coses per la delicada pell de la societat política, literària i cultural d’aquest país.
El color verd fosc de la laca marbrada al cos de l’estilogràfica contrasta amb les anelles de platí. Són l’abans i el després d’Elisa, la jove i pobre florista protagonista de Pigmalió que es transmuta en dama de la cort i planta el seu mentor, Higgins, bo i deixant-lo amb un pam de nas. Potser al drama de Shaw, el mite mil•lenari pren forma de metàfora de la societat moderna: “la democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem”, afirmava el dramaturg donant sentit polític contemporani al personatge de la mitologia grecorromana.
Només n’han fet 16.000 d’estilogràfiques dedicades a Bernard Shaw, un contrast amb la longevitat del personatge homenatjat, que va viure 94 anys i que ha estat l’únic escriptor que ha guanyat el Nobel (1925) i un Òscar (1938) per ‘My fair lady’, versió cinematogràfica de Pigmalió.
Deia abans d’ahir el vicepresident Carod Rovira que si Catalunya tingués estat propi ja tindríem un Nobel de literatura, una tautologia que no està demostrada i que, per tant, ni afirmo ni nego, tot i que hi intueixo la referència a una certa manipulació política des del poder local, però sobre la que Bernard Shaw hauria malfiat directament, doncs ell pensava que ‘el nacionalisme és l’estranya creença de que un país és millor que l’altre pel simple fet que tu has nascut allà’. I només amb aquesta frase, per molt que hagués escrit exactament el mateix, si ho hagués fet en català o a Catalunya, ben probablement mai no l’haurien postulat a tant magne guardó. La classe política d’aquest país prefereix tenir simpàtics bufons cortesans que els riguin les gràcies abans que artistes genials.
Però aquí hi ha el que hi ha, i ni tenim Nobel ni la casa Montblanc ha dedicat mai una estilogràfica tant exquisida a cap escriptor nostrat. Potser un estat propi també arreglaria aquesta hipotètica mancança. No se com, però segur que el poder faria mans i mànigues per interferir-hi, és un dels seus passatemps preferits. En Pujol, que s’entesta a ensenyar-nos uns valors que els seus governs van difondre ben poc, renya als de Polònia perquè imiten el Papa (sic!), alguns càrrecs governamentals afavoreixen els seus amics amb notables prebendes, premien els conversos i arreglen la vida als fidels sovint prescindint de la categoria de les seves obres; però fent un gran aldarull, això si. Tot plegat deu servir per anar a Frankfurt o per algun titular periodístic be submís, però poca cosa més.
George Bernard Shaw va marxar d’Irlanda als vint anys. No va odiar el seu país com va fer Joyce. Va escriure en sempre anglès, va guanyar el Nobel i l’Òscar, i va advocar decididament contra l’execució dels líders rebels de l’aixecament de Pasqua a la vegada que era un decidit partidari de la independència d’Irlanda. No se que haurien fet amb ell aquí, ignorar-lo, suposo. Per si de cas tornaré a admirar una estona més la bellesa de la Montblanc tot sospirant per les oportunitats mai no conquerides.

+
JOAN MARGARIT


‘Casa de Misericòrdia’ (Proa) és un poemari capaç de colpir fins i tot a aquells que mai no han sentit la més mínima sensibilitat envers la poesia. Aquesta és l’autèntica força d’un poema: arribar a sotraguejar els sentiments i emocions de qui el llegeix. Joan Margarit, brillantíssim Premio Nacional de Poesia 2008, és un dels pocs poetes contemporanis capaços de provocar aquesta resposta. El nombre creixent dels seus lectors, que fan dels seus llibres best-sellers, ho certifica.

-
JOSEP BARGALLÓ


Mentre molts encara ens preguntem que n’ha quedat de la rutilant i tant esbombada presència catalana a les fires de Guadalajara (Mèxic) i Frankfurt, l’Institut Ramon Llull insisteix enguany en protagonitzar saraus plens de felicitat cultural al festival de Guanajuato (Mèxic) i Frankfurt de nou. Si el resultat ha de ser tant migrat, per no dir inexistent, com el de les anteriors representacions, encara que ho neguin, sisplau, en temps de ciris estalviïn en propaganda inútil.

10/10/08

VIATGERS IMAGINARIS

Fa un mes rebo una carta de cinc paràgrafs del director de la Institució de les Lletres Catalanes: “et vull convidar a participar en una trobada sobre, bla, bla, bla, tindrà lloc a Tarragona els dies 3 i 4 d’octubre, bla, bla, bla, voldríem que participin activament a la trobada alguns convidats escollit que, com tu, hi podeu tenir molt a dir, bla, bla, bla, ens agradaria comptar amb la teva presència, bla, bla, bla, per a qualsevol aclariment adreça’t a la Susanna Rafart, bla, bla, bla, espero que podrem saludar-nos personalment a Tarragona i tal.” Envio un correu a la persona responsable de l’acte acceptant la invitació i em respon “Hola, gràcies per venir. Ja concretarem més aviat”. Sense bla, bla, bla. Passen els dies.
Ningú no em concreta res. Torno a escriure a aital persona i, a més, a la pròpia Institució. Passen més dies. Tres abans de la cosa rebo un correu d’una funcionària: “Per motius pressupostaris ens és impossible assumir el cost dels invitats a la fila 0, tal com ens hauria agradat. Per tant només hem pogut assumir les despeses dels conferenciants. Esperem que en anys venidors les finances ens siguin més favorables. Perdoni les molèsties.” Fi de tot contacte.
A Tarragona em queixo al director de la Institució, reconeix l’errada, diu que la carta havia de dir que no pagaven res, que potser no la va llegir prou detingudament. Disculpes acceptades, però si no tenen calés que no convidin. La trobada és sobre literatura de viatges, tota una metàfora. La sessió inaugural s’ha de fer a l’ajuntament perquè als Serveis de Cultura no hi ha llum, potser no paguen el rebut. En Porcel ‘raja’ d’en Pla. Jo llegeixo poemes de Bukowski. Alliberen.

4/10/08

LA CRISI I LA CULTURA


La crisi arriba a la cultura tard i sembla que amb menys gravetat que a d’altres sectors. El poc pes relatiu que te al PIB en pot ser una causa. L’any vinent, però, la retallada pressupostària que aplicaran les administracions tindrà una traducció clara en les inversions culturals. Llavors serà el moment de patir.
Si se la compara amb altres sectors de l’economia, la cultura és un territori on la crisi forma part ja de la seva idiosincràsia; potser per aquest motiu, quan la recessió arriba de veres, a la cultura no l’afecta tant perquè ja hi està feta i fins i tot te activats els seus popis anticossos per a fer-hi front sense excessives sacsejades. És el conte del llop i les cabretes. En deu anys, per exemple, el preu dels llibres ha augmentat força, però si mirem la progressió any per any veurem com, després d’una estrebada molt forta ocasionada en part per l’especulació que hi va haver al mercat paperer, els llibres han estabilitzat el preu, i fins i tot baixat, al llarg dels últims tres anys. Paradoxalment, doncs, mentre els preus de tots els productes pugen, els llibres no. Tampoc ha augmentat al mateix ritme que la majoria de productes bàsics els preus de les entrades del teatre, que a més ha vist créixer el nombre d’espectadors, ni les del cinema, que eren cares, això si, però a quin preu els espectadors ja s’hi havien acostumat.
En temps de vaques magres la cultura es beneficia de ser un sector relativament petit, i amb un nombre d’empleats i unes plusvàlues poc decisives en el cistell general de l’economia. Com em deia una llibretera, “els llibres són massa barats perquè la gent que llegeix consideri que és una despesa a retallar”. A més, si en mig de l’allau constant de males noticies no tenim alguna vàlvula d’escapament en forma de novel•la, peli o disc, ja em direu que ens queda als que ens importa alguna cosa més que el futbol....
Amb aquesta situació de crisi en suspens, podríem dir, que no vol dir que no existeixi sinó que es nota menys, la indústria cultural catalana treballa controlant les expectatives però sense deturar-se. Les editorials programes les seves novetats futures i editen les presents, els teatres estrenen el previst i els promotors programen segons tenen pressupostat. Potser la única excepció siguin els mitjans de comunicació, que treballen amb major incertesa per la caiguda en picat del mercat publicitari.
Però aquesta circumstància es veurà alterada l’any vinent. La retallada pressupostària que aplicaran totes les administracions per fer front a la crisi afectarà inevitablement els pressupostos de cultura, i els sectors que treballen amb diner públic se’n ressentiran. Cicles teatrals i musicals, festes i inversions s’aprimaran. Hi haurà menys feina per a actors, intèrprets i tècnics, els ‘bolos’ que financen ajuntaments i diputacions minvaran. El moll de l’os de la crisi arribarà a la cultura potser quan molts altres sectors econòmics comencin a treure el cap. És d’esperar que la imaginació supleixi la reducció del patrocini públic. Avui en dia a la cultura li fa és mal que bé viure esperant que s’obri la finestreta de les subvencions i ajudes. De cada crisi, i d’aquesta més, n’han de sortir noves fórmules econòmiques que activin amb imaginació el sector i que l’alliberin de l’excessiva dependència de l’administració. En això no s’hi pensa quan les coses van bé, per tant, ara és el moment.

+
SALVADOR SUNYER

Ha començat Temporada Alta, el gran festival de tardor de teatre que Barcelona no va saber mantenir i que Girona ha convertit en atractiu internacional. Ignorem quans anys continuarà pujant el merescut prestigi del festival, diners i voluntats polítiques manen, però si pel seu director és la cita gironina acabarà incorporant-se als grans noms europeus del gènere. Projectes, originalitat i coherència en la programació i en la producció ni li’n falten ni sembla que se li esgotin.

-
TV3

Vendre l’ús social del català com el parnàs del bonrotllisme a les persones vingudes d’altres llocs que s’interessen la llengua, fa més mal que bé perquè no és real. ’10 cites’, programa de televisió sobre el voluntariat lingüístic que emet tv3 els dilluns a les petites, és un intent lloable, però fallat, de presentar els avantatges d’incorporar-se a l’univers catalanoparlant de la ma d’un voluntari que t’ajuda a deixar-te anar en l’ús de la llengua. Positiu però excessiu.

BIBLIOTEQUES I MAGATZEMS

El Ministeri de Cultura diu que Extremadura te una biblioteca pública per cada 2.463 habitants mentre que Catalunya només una per cada 22.021. Curiosa pedrada la que es llença al propi terrat el ministeri doncs, si hagués fet les biblioteques que li pertocaven, potser no tindríem un dèficit aparentment tant gran. I dic aparentment perquè, tot i que Andalusia és la comunitat amb més biblioteques, 816, seguida de València amb 517, no cal esverar-se doncs tot plegat són xifres i, en matèria de lectura, els números no tenen necessàriament la raó.
Conec algunes biblioteques valencianes. Estan dirigides per excel•lents professionals apassionats del llibre i amb una impagable vocació per difondre la lectura, però els equipaments que gestionen ratllen en alguns casos la pena. Biblioteques municipals minúscules, amb les bases de dades sense informatitzar (sic!), amb recursos molt migrats, i fins i tot en se d’alguna situada en un local literalment insalubre i poc propici per rebre lectors i desar-hi llibres. Els bibliotecaris es queixen del poc pressupost que hi destinen els ajuntaments titulars (que n’han fet dels diners de les plusvàlues urbanístiques?) i del nul interès del govern de la Generalitat, que fa temps va perdre una milionària subvenció europea per biblioteques per pura desídia. De que serveix tenir 517 biblioteques així? Si els números fossin decisius a Madrid, amb una biblioteca cada 30.970 habitants, ja se n’estarien aixecant una bona colla que, de passada, alleujaria les penes a més d’una constructora. I per cert, que tal una biblioteca especialitzada en il•lustració que dignifiqui el gènere ara que Amal Ballester ha guanyat el primer premi nacional?