La llista de Daura

Els llibreters han entès que publicar llistes de llibres més venuts abans de Sant Jordi fetes a la babalà era un greu perjudici per a tothom. Han entès que no es pot dir alegrement que tal ha estat el més venut sense tenir una base documental homologable. I han entès, o algú els ha fet entendre, que per molt que sempre s'hagi fet així, avui en dia deixar anar falsedats d'aquesta mena va contra el sistema del qual ells en són peça fonamental. Libridata no és el mètode perfecte, ha de quantificar més, tabular millor i augmentar la cobertura, però per ara s'han acabat les llistes fetes trucant a quatre amics i posant-hi més pa que formatge (fins ara no arribaven ni a cuinar-se de tant ridícules com eren les mostres). I, sobretot, citant les fonts i com s'obté la informació. Tothom hi surt guanyant, sobretot en serietat i rigor, tothom els ho agraeix i el sector es prestigia. Ja era hora.

De llistes n'hi haurà sempre, perquè els grans grups editorials, que són els qui controlen el Gremi i l'Associació d'Editors, són els primers interessats en que les hi hagi; però que estiguin ben fetes i siguin creïbles. Libridata amb totes les llibreries i superfícies pot ser una eina per a rendibilitzar mediàticament l'esforç publicitari fet per Sant Jordi. A que esperen per reforçar un instrument que és al seu servei?

Les dades són la base d'una informació veraç, i les dels llibres més venuts sempre beneficia a tothom, sobretot als grans. I així de passada es podran refusar afirmacions tan perverses com que es venen més llibres en català que en castellà i que per això ja no cal la immersió; i potser m'estalviaré que cert individu m'insulti vilment per criticar les llistes com les que es feien fins el 2014.

Club Editor, 60 anys de literatura

En plena dictadura va publicar La plaça del Diamant, Incerta glòria, Bearn o K.L. Reich, obres centrals de la literatura catalana. Ara la neta del fundador, Joan Sales, edita amb la mateixa convicció.

L'edició literària requereix temps i compromís. Aquesta va ser l'aposta de rigor de Joan Sales el 1955 i és la idea que empeny sis dècades després la Maria Bohigas Sales al capdavant de Club editor.

Va ser l'Oblit Baseiria qui em va presentar la Maria Bohigas un matí del 2005 al Farga del carrer Beethoven. L'Oblit havia deixat Columna feia un temps i la Maria aterrava definitivament a Barcelona per fer-se càrrec de Club Editor, el segell que havia fundat el seu avi, en Joan Sales. En aquella cultura oficialment ufanosa del tombant de mil·lenni elles representaven dues visions crítiques del negoci editorial: una havia marxat de Planeta per obrir una petita llibreria, Casa Anita, i l'altra havia recomprat l'editorial al mateix grup i es disposava a tirar endavant el seu projecte en solitari. Dues iniciatives pioneres de l'actual literatura catalana indie.

Fa deu anys que la Maria ha fet de Club Editor la seva idea i la seva vida. Hauríem pogut quedar al Farga per què "per culpa teva, des d'aquell dia quan hi sóc a prop hi vaig", però prefereixo quedar a la casa que van construir els seus avis el 1948, en tornar de l'exili, al cap de munt del turó del Carmel, a la muntanya Pelada de les meves excursions infantils, i que ha estat i és habitatge familiar i seu de l'editorial. Un barri literari el Coll: Russiñol, Marsé, editorial Brugera i Club Editor ho testimonien.

La Maria explica que aquell 2005 va comprar l'editorial a Planeta i a l'àvia (que en tenia una part) no pas per romanticisme, sinó per sentit comú: "Quan et trobes que tens la possibilitat de comprar un fons editorial com aquell i que el què a tu t'agrada és fer llibres, si no el compres ets burro." Havia estudiat filologia a Barcelona i viscut a París. I en aquell moment tenia un peu a Xile per raons personals i l'altre a Barcelona, amb l'editorial a les mans. Feia temps que la seva idea era dedicar-se a l'edició, i ho va fer: "Em venia de gust no sabia ben be des de quan; probablement des de que vaig començar a pensar en què seria de gran". Els fills fan el que veuen a casa, diuen; en aquest cas els nets.

Nascut a Barcelona en una família originària de la Conca de Barberà, en Joan Sales comença a treballar en editorials a Mèxic, on s'exilia essent oficial de l'exèrcit republicà, i després a Catalunya, a Ariel. Edita la revista Quaderns de l'exili i la poesia de Màrius Torres, entre d'altres. D'aquesta època en sorgeix l'amistat amb el poeta lleidatà reflectida en una col·lecció de cartes d'entre 1936 i 1942, que el propi Sales edita el 1976 en el que ha quedat com un passar comptes amb el seu temps i el país.

L'any 1955 en Joan Oliver crea una col·lecció de novel·la en català dins l'editorial Aymà que anomena El club dels novel·listes. Li encarrega la direcció a en Joan Sales, que la comparteix amb en Xavier Benguerel. A la col·lecció en Benguerel edita el 1955 El testament, i un any després Sales la seva obra magna: Incerta glòria. Des de llavors fins el 1971, Sales continua reescrivint una novel·la d'una profunditat que va més enllà del domini de l'experiència sensible; encara ara un monument narratiu.

L'any 1959 la col·lecció es fa estreta pel grau de compromís amb la cultura dels seus directors. És cert que la dictadura dificulta la consolidació del projecte fins el punt que costa saber si la literatura catalana te prou lectors per suportar una empresa així; però la convicció és tal que no dubten a eixamplar les mires de la col·lecció i convertir-la en una editorial: Club Editor. Fruit d'aquesta idea l'any 1961 publiquen en català Bearn o La Sala de les nines, de Llorenç Villalonga, i el 1962 La plaça del Diamant, de Merecè Rodoreda; i també Aurora Bertrana, Dostoievski, Sebastià Joan Arbó o El crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis. Tot i la marxa de Benguerel, Club editor es consolida com un segell literari què per damunt de tot creu en una llengua sense artificis, i que vol ajudar a crear un clima de relativa normalitat cultural. El mateix que sosté avui la Maria Bohigas.

En Joan Sales mor el 1983. La vídua, Núria Folch, es fa càrrec de l'editorial fins que en cedeix una part a en Miquel Alzueta, i amb 19 anys la Maria entra a Columna. "Vaig ser com la penyora. L'ocasió de descobrir l'ofici, però també em vaig adonar de que els projectes eren tan diferents que seria impossible desenvolupar res". Poc després marxa a París i fa de traductora, desvinculant-se de l'editorial, fins el 2005 quan decideix recuperar un projecte que l'engresca.

"Constata que estàs comprant un cadàver", pensa la Maria mentre negocia amb Planeta la recompra de l'editorial; "el començament del meu aprenentatge". Una entrada en matèria tan romàntica com cruel: Per començar, paga: "Però era una possibilitat que no es tornaria a presentar, i tanmateix un cadàver amb la Plaça del Diamant o Mirall trencat no era molt cadàver. El que volia era evitar que el projecte del Club dels novel·listes acabés essent el parell de títols que funcionen per què són lectures escolars."

I per fer-ho sap que ha de mantenir la filosofia original: "Intento ser fidel a la literatura. La literatura ja no forma part de la industria de l'edició. El que te a veure amb el llibre és un procés llarg i lent; una obra es construeix al llarg d'una vida. I sóc conscient que la vida no dona per escriure més de deu o dotze novel·les, en el millor dels casos. És poc, i passa molt de temps abans un escriptor no comença a tenir un públic generós, si el te. Davant d'això la indústria editorial, com les altres, no espera res. És ara o res, per tant: res." Però no per això es considera una espècie en vies d'extinció: "Formem part d'aquesta brotada d'una altra mena d'editorials amb un model d'empresa al servei de la literatura". És clar que aquests nous segells no tenen el catàleg de Club editor, " el llegat també ha obligat a afinar molt be una línia editorial contemporània capaç d'abraçar be el fons sense deixar-se aclaparar. Ara tinc la sensació que Club Editor camina ja amb normalitat".

L'argumentari és contundent. Després d'una febrada que els porta a editar 20 títols en un any, ara s'han establert en 7 o 8, amb encerts espectaculars com la Premi Nobel Alice Munro, amb una novel·la inèdita i inacabada de Joan Sales encara al calaix i amb l'exitós debut de La montaña Pelada, el segell en castellà. Sicília sense morts, de Guillem Frontera, i Un film (3000 metres), recuperació d'una oblidada novel·la de Víctor Català de fa un segle, són dos dels llibres més venuts per Sant Jordi. "Som conseqüents, no dissimulem: aquí hi ha lletra, diem al lector. I el lector ho agraeix."

Baixo amb la moto per la carretera del Carmel pensant en aquesta frase, aquella idea que de jove va fonamentar la meva passió lectora.

Cinc long-sellers de Club Editor

Un film (3000 metres)
Víctor Català

El 1918 la crítica va maltractar aquesta obra moderna i radical que ens acosta la vida urbana convulsa i fosca de l'època i que ara ressorgeix amb la força d'un tresor amagat. Un èxit de Sant Jordi.

Incerta glòria
Joan Sales

Reescrita entre 1956 i 1971. Traduïda al francès a l'anglès i a l'alemany, per la profunditat metafísica és un dels cànons de la literatura catalana. Àlex Rigola n'estrena en breu la versió teatral.

Beran o La sala de les nines 

Llorenç Villalonga

Publicada en castellà i recuperada pel català per Joan Sales, les tèrboles memòries del senyor de Bearn que el fill natural, capellà de la casa, dona a conèixer, són un dels long-sellers de l'editorial.

El carrer de les Camèlies 

Mercè Rodoreda

La Cecilia, una nena abandonada i desarrelada de la família que l'acull que cerca el seu lloc entre relacions sexuals i la vida en ambients marginals, va donar a l'autora el premi Sant Jordi de 1966.

K. L. Reich
Joaquim Amat-Piniella

Un any després de ser alliberat de Mathausen, Joaquim Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la biogràfica sobre la vida al camp. Publicada el 1963 és una obra central de la narrativa sobre l'holocaust.

FACTORIA SENSIBLE. Adéu a Amèrica

"No hi ha somnis impossibles", diu un immens esgrafiat a la façana d'un edifici modernista de l'avinguda Rivadavia, a Buenos Aires, a dues passes del Congrés, al barri que un dia va ser símbol d'èxit, negocis i poder. Pot ser, però ho dubto, que encara avui no hi hagi somnis impossibles per a la nació argentina; però el que no em resigno a encaixar és que Catalunya abandonés els intensos, antics i prestigiosos vincles americans, i els substituís per uns incerts i sovint submisos lligams amb l'Europa del nord enllà, on diuen que la gent és culta, però a la qual els importem ben poc.

És cert que l'Amèrica on els catalans van fer negocis, la nostra cultura va ser admirada i els exiliats ben rebuts, va sotsobrar entre les aventures alliberadores i l'imperialisme nord-americà; però no és menys veritat que el llegat català a Amèrica és tan profund que a molts països ha arribat amb vida fins avui, i que no pocs àmbits socials i culturals d'aquella banda de l'Atlàntic es pregunten també per què Catalunya va abandonar Amèrica, (i el que hi ha quedat representa a multinacionals d'interessos poc filantròpics, hi afegeixo jo).

Havia de ser una decisió política deixar esllanguir els lligams americans i buscar-ne a l'Europa culta. Si hi penseu un instant veureu que respon a una estratègia clara d'uns anys d'autogovern.

Ara be, avui Europa només és un club d'estats i no en som socis, i una Amèrica renaixent, tant en el cultural com en el polític i social, gairebé ha passat pàgina de la petja catalana a la seva terra. I nosaltres pensant on són aquests somnis sempre possibles.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/factoria-sensible/rafael-vallbona-escriptor-i-periodista/audio/881390/

Gràcia, jo i l'Independent

Un dia vaig escriure una novel·la on, lateralment, aprofitava alguns dels meus records d'infantesa a Gràcia. El llibre es va traduir a l'italià amb un notable èxit, i poc després em van convidar a fer el pregó de la Festa Major del 2003. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Em vaig sentir tornat al barri on vaig néixer i acollit com una mena de fill pròdig; sempre estaré agraït a en Ricard Martínez, llavors regidor del districte, per convidar-me a fer-lo. Poc temps després vaig acceptar de molt bon grat la proposta de l'Independent per fer una columna, aproximadament mensual, a la contra del periòdic. Amb el temps (són dotze anys) m'he arribat a estimar l'Independent com si en fos una mica pare...o tiet, potser millor.
Cíclicament he anat penjant en aquest blog les columnes que escric al periròdic. Ara hi poso les que he fet des de l'estiu, quan la publicació va endegar un nou rumb, convertida en associació cultural, per tal de preservar la seva supervivència en temps tant difícils per a la premsa petita com aquests que vivim.
L'Independent fa quinze anys aquest estiu, i viu ara una nova etapa, una autèntica refundació amb noves perspectives, idees, projectes i direcció empresarial. Jo, que sóc fill dels temps analògics, probablement he cobert ja el meu camí a les seves pàgines. Ara toca experimentar amb noves fórmules i gent jove i amb altres idees que permetin albirar un nou avenir per a la premsa de proximitat de la qual l'Independent, amb gran orgull per a tots els que hi escrivim i el llegiu, n'és l'únic representant a Barcelona. Sort, amics.

Tornant a Gràcia, somiant en Gràcia

  

Ara que he menyspreat

cinc anys a Manhattan

Allen Ginsberg

Tants anys perduts lluny d’aquí,

voltant pel món buscant el talent

i cremant els anys joves

i els ulls, habitant indrets miserables

de cervells minúsculs i mal pagats,

mendicant una albada fumejant

—com Ginsberg a Manhattan—.

Tants anys content de sistemes

i el temps saltant cap al futur,

obedient, preciós de mirades

i obscè de transpiracions,

arnes del record,

sagetes que es desfan a les mans,

com l’herba que ara poses

en un full Smoking.

Arrossego els peus nus pel barri

sortint d’una caverna, abatut,

la roba estripada, imaginant

que la realitat és un mercat

INTEMPORAL

un monument a l’amor per uns carrerons,

dues estacions de metro,

el llum blavós de les làmpades de gas,

o el cornetí asexuat de l’escombriaire.

Ara mateix:

                       borratxeres, soledat, nit de visions

a través de segles de pensament estructural.

No hi ha noticies del cantant de les balades tristes,

seria un bon homenatge a aquestes places

sentir l’arpegi de la seva guitarra, de matinada,

per les voreres desertes d’aquesta gran conspiració

UNIVERSAL,

vinguda de tots els llits on s’han covat llegendes de pluja

com gossos solitaris, feliços quan tota la paret és seva.

Al carrer Montmany, a dalt de tot, lluny del xivarri,

algú pixa tranquil·lament contra un mur esgrafiat

per anarquistes; l’assemblea okupa o així.

Un miratge del vell somni dels anys perduts.

Gràcia només és un espai en la meva ment,

un blanc en la consciència, un salt al buit.

Vés i torna per aquesta avinguda, puja,

crema el rellotge i els anys joves.

I de la cendra aixeca un barri nou de trinca,

porta-hi una parella d’animals

que et siguin útils.

Busca amants, no importa el sexe.

Pensa en tot allò que mai vas ser

i hauries volgut.

EMBRIAGA’T I SOMIA

Saluda als veïns, vés a les festes,

compra un tortell, el cine —subtitulat—,

el teatre i la coral del barri. Els dissabtes a plaça.

Fes tot allò que hom espera que facis.

Fracassa de nou i torna a començar.

De: Les habitacions on visc (Editorial Tres i Quatre 2006)