Un país per a vells

Sorprèn la quantitat de públic jove que remena i compra a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Hi ha 62 parades i cap sense clients. I això que és una fira amb menys rum-rum mediàtic que d’altres. En temps de crisi i de lectura digital, el llibre d’ocasió resisteix. Aquests dies, al Passeig de Gràcia, es mou aproximadament el 15% del total del negoci que el sector genera a Catalunya. Per als que tenen botiga potser és menys, però per als que venen a través d’internet o en mercats, és més; una cosa va per l’altra.

La crisi i la política editorial faciliten l’èxit de les llibreries de vell. El lector te pocs diners i busca llibres barats; l’excessiu volum d’edició, que fa que els nous tinguin una vida curta a les llibreries, hi fa la resta. A les parades no és difícil trobar llibres amb tres mesos al mercat al 50% del preu original. A més de les clàssiques perles: la Cua de Palla, la Sonrisa Vertical, les Obres Completes de Pla o els preciosos volums de la Biblioteca Selecta. I tot entre 3 i 10 euros. Qui no te una bona biblioteca és perquè no vol.

Però no tot és alegria, és clar. Mentre el llibre d’ocasió modern creix, el llibre de vell o clàssic minva. Amb les retallades salarials, el professor universitari, client habitual d’aquest segment més exclusiu i car, també ha retallat les compres. Per contra, els llibres de luxe mantenen el ritme de vendes. El president de la fira, Albert Obradors, no és pessimista.

A plaça Catalunya ja porto la bossa plena de llibres. És l’únic que heretarà la meva filla. Potser no serà gran cosa, a penes una pila de paper vell, un exigu patrimoni que li dirà, això si, el que van ser els seus pares i com va ser el seu temps. I això no és poc.

Martí Gasull, activista defensor del catalán

A finales del siglo XIX el impulso cultural de la Renaixença extendió el deseo de conocer, estudiar i amar el país. Fue a partir de entonces cuando la incipiente práctica del excursionismo se difundió por toda Catalunya hasta hoy. No es nada raro pues, que la afición por la montaña como forma de conocer pueblos y culturas siga siendo uno de los deportes más practicados en Catalunya. El filólogo y filósofo Martí Gasull, fallecido el domingo a los 43 años de edad por un alud de nieve en el campo 3 del Manaslu (Himalaya) y coordinador de la Plataforma per la Llengua, entidad de defensa del catalán, era un fiel heredero de las señas personales, emocionales e intelectuales de aquel movimiento de recuperación nacional que proyectó a Catalunya hacia un siglo XX que, de no haber mediado la Guerra Civil, habría sido la época de mayor esplendor del país en todos los sentidos.

Nacido en 1969 y licenciado en filología clásica por la UAB, en filosofía por la UB y postgrado de dirección de empresas por la UPF, además de un apasionado por la montaña y veterano alpinista, Martí Gasull era miembro fundador de la principal entidad no académica de defensa activa del catalán, Plataforma per la Llengua, una de las organizaciones con un papel central en el actual debate político sobre la independencia. Las exitosas campañas por el aumento de la presencia del catalán en el etiquetaje de productos, en el doblaje de películas y en la publicidad, o el fomento del aprendizaje del catalán entre los inmigrantes, son ya un símbolo de las formas cívicas del activismo cultural moderno. El propio conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, ha reconocido que: “ha sido gracias a personas como Martí Gasull que la lengua catalana ha avanzado al ritmo que lo ha hecho en las últimas décadas. Necesitamos personas con la misma perseverancia para seguir avanzando”. Creada en 1993, Plataforma per la Llengua reúne actualmente a más de 4.000 personas y 20 entidades. Entre otros numerosos premios, recibió en el año 2008 el Nacional de Cultura de la Generalitat a la proyección social de la lengua catalana.

La entidad que fundó le recordó como “independentista y apasionado por la alta montaña, comprometido con la lengua y la cultura catalanas y conocido por su humanidad y compromiso en la lucha por nuestro país”. A raíz del conflicto creado hace unos meses en los Mossos d’Esquadra, cuando una parte decidió dirigirse exclusivamente en castellano a los ciudadanos como forma de protesta laboral, Gasull calificó este comportamiento de “propio de los tiempos de la dictadura”. Tras conversaciones con los sindicatos, la policía abandonó este tipo de protesta.

Desastres i misèries

Eficàcia per excés: el 24 de maig el sol·licitants d’una ajuda del Departament de Cultura reben un correu de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) què els recoda: “que hauran de fer esment a la col·laboració del Departament de Cultura en els elements informatius de l’activitat subvencionada…/…us recordem que el suport que heu de fer constar al material de divulgació de les activitats és el corporatiu del Departament de Cultura. El logo del Departament, en les seves diferents composicions, el podreu trobar a…” Malgrat les presses de l’OSIC les ajudes no s’han concedit fins els darrers dies de juliol (i cobrar-les...). Els contribuents ja voldríem una administració tat àgil quan realment fa falta.

Mala memòria: en morir, el març de 1992, el poeta i narrador Valerià Pujol era membre de la junta de l’Associació d’Escriptrs en Llengua Catalana. Tot i això en vint anys l’entitat mai no li ha dedicat ni una ratlla a la seva web, com si que ho ha fet a molts altres autors. Dues dècades després, en ser abastament evocada la seva figura i obra a les pàgines del suplement cultural d’un diari, de sobte els ha tornat la memòria a l’AELC i pensen en fer una pàgina dedicada a l’escriptor. En català es diu que, per a tenir memòria, el mes efectiu és menjar cues de pansa.

Gratis total: l’oferiment d’alguns col·laboradors d’un suplement de cultura de continuar escrivint de franc il·lustra el punt on es situa ara un sector de la cultura catalana. Enfont la imperiosa necessitat de posar en valor la cultura en aquests moments claus augmentant la vocació industrial i l’aposta pel talent, alguns agents s’ofereixen tornar a la trinxera com a heroica forma de resistència. De què serveix?

Trenta setmanes

L’any 1982 els editors catalans buscaven augmentar els lectors i fer-se visibles. La van trobar en un anunci de la, llavors, nova estació de Sants, que oferia 20 mil metres quadrats d’espai per a botigues. Era just el que calia perquè el llibre sortís a la recerca del lector. I amb aquesta idea es va engegar la Setmana del Llibre en Català, que va arrencar amb èxit. Ho recordaven dilluns a la nit tots els presidents de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana que es van retrobar a la Setmana per celebrar el trentè aniversari de la fira i bufar-ne les preceptives espelmes.

Però va arribar un moment en què les botigues van deixar sense espai a la Setmana, i va haver de marxar. El peregrinatge ha estat llarg: estació de França, Drassanes, places Catalunya i Catedral, Ciutadella i de nou a la Catedral. La idea de què el llibre sortís a buscar el lector perdia sentit segons a quina insòlita ubicació, a la vegada que les dates de febrer es demostraven molt poc favorables. Hi havia qui augurava el final de la Setmana.

Però en dos anys la cosa s’ha capgirat. Primer amb el canvi de dates a primers de Setembre, que permet consolidar la idea de la rentrée. Segon amb l’abandó de la fatídica carpa d’envelat i l’adopció de les actuals casetes de fusta, modernes i pràctiques. I tercer amb el retorn a la Catedral.

En conseqüència: dilluns la majoria de parades ja havien venut més que en tota la Setmana de l’any passat. Una gentada omple tothora la plaça, i el llibre surt de nou a buscar el lector. Ara només falta que tots els editors en català hi siguin. En falten força. N’hi ha que diuen que els 1.600 € de llogar l’espai són massa diners, però n’hi ha d’altres que, simplement, no hi són. Per què?

Entre vinyes

Vista de les vinyes de can Boquet (abans can Fontanills), a Alella

Ara que una lluna quasi plena ha convertit aquests ceps de pansa blanca en ombres espectrals, penso que, aquí entre vinyes, amb una copa de Bouquet d’Alella ben freda entre les mans i els peus clavats en aquest sauló que trastorna els sentits, ben be podria dir-se que sóc al moll de l’os d’aquesta terra petita, oblidada pels propis i sovint estrafeta pels estranys, que el deliri geogràfic de Paul Vila va anomenar comarca del Maresme.

Això que estic fent en aquesta xafogosa tarda d’agost és l’essència última del dret a existir amb personalitat pròpia de tota aquesta corrua de pobles invertebrats: un antic exercici de cultura per transcendir enllà dels temps i les penúries. De les vinyes romanes a aquest extraordinari cupatge de pansa blanca i garnatxa, com s’havia fet tradicionalment a aquí, que ara mateix emfatitza l’escassa humitat que a penes tempera la calor del dia, hi ha el fil d’Ariadna de la nostra història com a poble, la que va de les àmfores a les bodegues del país i d’Europa, la que va fer dir a Virginia Wolf a les seves memòries ‘alguna tarda que em sento especialment deixondida prenc una copa de vi generós d’Alella’ i la que va nodrir les taules de la burgesia barcelonina abans de la fil·loxera dels xalets i les urbanitzacions.

Així, perdent el pensament i la mirada entre el verd dels pàmpols i fins naufragar en el blau del mar que ens recorda el que som, la filla de can Fontanills d’Alella i l’hereu de can Boquet de Vilassar de Dalt es van enamorar un dia del segle XVI. Les vinyes, els masos, la verema, tot era la part essencial de la vida, perquè hi havia l’amor a la terra, la simbiosi amb el país petit que donava sentit a l’existència; llevar-se i veure el verds i el blaus i saber-se part de tot plegat.

Ara sóc aquí dalt, entre vinyes, i assaborint aquest vi d’una personalitat noble i tendra, perquè em sento en la necessitat de retrobar-me amb la història amb aquesta dignitat moderna i sàvia com ho fan els descendents d’aquella filla i hereu.

Les vinyes de can Boquet sempre han estat un símbol per aquesta part de comarca; aquest vi que produeixen avui i que ara deixo que m’embriagui suaument, és el senyal de que aquesta terra és ben viva.

Publicat a la revista Tribuna Maresme

Serps d’estiu

Mentre el mapa de les retallades culturals a Europa de The Guardian (no un qualsevol) posa Catalunya al capdavant, aquí, culturalment espellofats, esparracats i desnarits, hem marejat tot l’estiu la perdiu amb debats com l’idioma dels Premis Nacionals de Cultura, i buscar-li un acrònim comercial MNAC; coses totes elles fonamentals per al futur de la cultura catalana, que han permès distreure els opinadors avorrits.

Nosaltres anem tard perquè, enlloc d’adormir el personal hem estat de vacances ‘cult’; per tant només un apunt sobre els dos temes: A) El problema dels Premis Nacionals de Cultura no és acceptar en Mendoza i en Vila-Matas o no; és que n’hi ha molts, massa, i la pretesa solemnitat es perd en un llistat quilomètric que fa que, a l’endemà, ningú ja no recordi qui va guanyar què, i passin desapercebuts. És clar que és la manera que tard o d’hora tothom en tindrà un i així tots contents. Proposta: donar només dos premis cada any: a la creació (arts en general) i al pensament (idees, comunicació, ciència i tecnologia).

Sobre el MNAC, una consideració. Si jo fos conseller hauria cessat el director Pepe Serra, no per obrir el tema (perquè és un tema tontíssim), sinó per replicar de nou volen tenir la última paraula quan Mascarell va dir, amb tot el dret i la raó, que el nom era intocable. Com a acrònim MNAC serà lleig o poc comercial, però el que diuen les sigles és el que és i hi ha. I de passada recordar a alguns opinadors de poques llums sintàctiques, que la N de nacional no es refereix a l’art, sinó al centre que l’acull. Per cert, sobre el què en quedarà de la cultura entre l’IVA i les salvatges retencions d’IRPF, no se n’ha sentit a dir gran cosa a l’estiu; llàstima.