27/3/07

ARQUITECTURA D’APARADOR

Quan el passat desembre el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) va atorgar la seva medalla d’or a l’ajuntament de Barcelona per fer de la ciutat un referent internacional en arquitectura, més d’un va mirar enlaire i, bo i veient les torres de Diagonal Mar o pensant en la coliflor de 34 pisos que Frank Gerhy plantarà a la Sagrera, no va entendre gran cosa.
Simultàniament el COAC atorgava una segona medalla d’or a Oriol Bohigas, per l’amplitud i vàlua de les seves aportacions, claus en la transformació de Barcelona; cosa que aclaria que la medalla a l’ajuntament era amb efectes retroactius a partir de 1979, i bo i pensant en aquell temps més que en aquest. Aquest és un matís important per què, mirant l’arquitectura que s’ha fet a la ciutat els darrers anys, atorgaria a hores d’ara el Col·legi alguna medalla, encara que fos de cartró, al consistori barceloní?
La resposta la donen crítics d’art i fins i tot membres del docte col·legi: no, a no ser que algú insinués que potser perillaria alguna cosa al futur museu de l’arquitectura i l’urbanisme, és clar. Tret d’aquest petit detall la negativa és unànime. Hi ha una sorollosa coincidència en afirmar que, durant l’època Clos, l’ajuntament de Barcelona ha liquidat de manera estrepitosament barroera tot el prestigi i marc de referència internacional en arquitectura i urbanisme que havia creat, no amb poc esforç, des de 1979 fins, aproximadament, els JJ OO.
La transformació de la ciutat grisa del franquisme en una urbs lluminosa i humana va ser la idea del projecte Bohigas. La trama consistia en bastir una ciutat mediterrània, on l’arquitectura s’adaptés a les característiques físiques del territori i la gent. El diàleg entre l’arquitectura i l’espai urbà, un concepte que apassiona als crítics, va planar a cada projecte. I els responsables urbanístics del consistori mai no en van perdre el control. Així es va aixecar la Barcelona que ha estat referent en l’arquitectura internacional durant dècada i mitja.
El que ha vingut després és d’un xaró insuportable i sense cap ni peus; arquitectura d’aparador, de festival d’Eurovisió i de fira de les vanitats en mans de noms que no aporten res a Barcelona. Projectes faraònics, encàrrecs a arquitectes estrella que ni els preocupa l’entorn, ruptura del diàleg amb la ciutat, projectes impropis d’una urbs mediterrània com Diagonal Mar i el Fòrum, o els futurs de la Sagrera o la nova plaça de les Glòries, i una escandalosa falta d’intel·ligència per veure quins són els noms emergents en el panorama arquitectònic internacional, els que donen prestigi de futur i són al capdavant en els criteris de sostenibilitat i diàleg màxim amb l’entorn que avui marquen tendència. Aquest és el llegat de l’anterior equip municipal; a més de l’angoixant sensació de que l’ajuntament ha cedit la regulació de l’urbanisme a promotors i constructors.
Ara Clos és a Madrid, però la toia que ha deixat és de les que fan feredat. Jordi Hereu te un nyap a les mans del qual no en vol saber res, però no li queda més remei que empassar-se’l i posar bona cara. Els poderosos gestors urbanístics de l’etapa Clos, han estat apartats per Hereu, que intenta tornar a l’urbanisme humà de les coses petites. Mentre, la ciutat creix aliena al territori que ocupa, a la història que te i a la gent que l’habita. La medalla del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya hauria de ser a títol pòstum.

Publicat a El Mundo de Catalunya

23/3/07

SÍMPTOMES DE CANVI

Que la formació del nou Grup 62 provocarà a curt termini una reubicació del sector editorial català és tant obvi com que, al joc de la cadira, sempre hi ha qui que es queda palplantat. L’editora d’un segell del grup em pregunta com ho veig: -Inquietant, responc, que no vol dir preocupat. Quan el projecte que encapçalen Mallafré i Riera estigui consolidat, posem dos anys, la resta del sector també haurà canviat. És lògic, quan la franja central es mou tothom busca els espais de negoci que queden buits. Per aquest camí ja hi va RBA / La Magrana. Una nova política de fitxatges, premi milionari de novel·la negra (ben vist amb el mercat que hi ha en aquest gènere) i empenta decidida a l’audiovisual, amb Ferran Mascarell, són els primers senyals. Ara llibres, també és en camí. Noves col·leccions, obrir portes a la ficció, fusió amb Critèria per enfortir-se, creació d’una àrea de marquèting i publicitat i reforçament de la comunicació són els primers arguments en joc.
Però on els canvis van que volen és als departaments de premsa d’alguns segells. Neus Chordà ha deixat Empúries per Ara llibres, Núria Alemany ha ocupat el lloc. Unes setmanes abans Guillem Gisbert s’havia fet càrrec de la premsa de 62. I fa no res, Sílvia Clemares ha deixat la premsa de El Aleph a Irene Lucas (ex Península). En una altra casa, Belacqva, Anna Cuatrecases s’ha fet càrrec del departament de premsa que havia ocupat Susanna Sánchez (ex-Slamandra, ara en mans de Roser Ballesteros). Salut i sort per a totes/tots.

Publicat al suplement cultural 'Tendències' de El Mundo de Catalunya

20/3/07

BOLAÑO HA DE PLEGAR PER NECI

Els insults i amenaces proferides per Antoni Bolaño, director de la oficina de comunicació de la Generalitat, contra el cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta, són intolerables tant pel contingut com per la forma i no admeten disculpes banals, i menys del tipus discussió de bar com les que va donar ahir Bolaño. En tan que representant i portaveu de la més alta instància del país, director de la oficina de comunicació de la Generalitat hauria d’assumir la seva greu errada i dimitir. I com que sembla que això no succeirà, hauria de ser el mateix president Montilla el que el cessi sense miraments.
No són només unes amenaces fetes amb la boca més o menys calenta, el que ha fet l’estultícia de Bolaño ha estat fracturar les relacions entre el poder i la premsa. I això és precisament l’encàrrec contrari que va rebre del president en ser nomenat pel càrrec; Per tant, ha de plegar.
A partir d’ara les relacions entre els periodistes i la Generalitat entren en una fase marcada per la sospita i la malfiança, just l’extrem contrari al que estant habitualment. i qui no ho vegi així és que actua des del clientelisme i des del mal exercici de la professió. És clar que, a alguns mitjans, aquesta actitud no és l’excepció sinó la norma, i no d’ara sinó ja des de 1980.
Hi ha massa proximitat entre periodistes i polítics. Massa sopars, massa confidències, massa missatges de mòbil i massa favors deguts i donats. Tan de bo aquest greu entrebanc servís per situar aquestes relacions en el punt just on haurien de ser, ço és: el respecte mutu per la feina que ha de fer cadascú, la lògica distància professional i la submissió absoluta al dret a la llibertat d’expressió. I tot això des de la independència, la consciència i el rigor professional.

18/3/07

ESPINÀS O EL TRIOMF DE LA PROSA

A primers dels cinquanta va debutar escrivint novel·les (Com ganivets o flames, premi Joanot Martorell 1953) quan el que es portava era la poesia. Quan tothom es va posar a fer novel·les ell va abandonar el gènere per dedicar-se a la prosa de no ficció, anticipant l’èxit actual d’aquest híbrid. En temps d’AVE ell viatja a peu i ha de suportar el cretinisme de certa crítica que l’acusa de fer llibres d’excursionista, però te desenes de milers de lectors. En Josep Mª Espinàs sempre ha dit que mai no programa res del que fa. Als bons de veritat no els cal actuar amb premeditació, el que passi ja passarà. I ara passa que l’Espinàs n’ha fet vuitanta, la seva prosa manté la forma i publica 'Relacions particulars' (la Campana), on evoca la relació que va tenir amb Salvador Espriu, J. V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep M. de Sagarra. Aviso, aquesta pàgina és laudatòria.
No podia ser d’una altra manera, En Josep Mª Espinàs també va renovar el periodisme d’opinió en català, tot i que ell no es considera periodista. Però quan el porto a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL), els estudiants comencen la sessió adoptant la típica actitud arrogant de jove i ignorant; “pots comptar que ens explicarà ara aquest iaio”, i acaben rendits a la seva genialitat vigorosa i al sentit comú elevat a la categoria d’intel·ligència periodística, un valor del qual el gremi en general n’estem força minvats. Assumint el repte insòlit de fer una columna cada dia sense tradició contemporània a l’Avui de 1976, l’Espinàs va obrir una porta nova a la llibertat d’expressió, al valor intel·ligent de les pàgines d’un diari i a una prosa catalana que, en aquell moment, vivia la fascinació per la novel·la realista i la prosa era només ‘allò d’en Pla’. Ara la novel·la és un gènere en crisi i ell continua escrivint la columna diària amb el mateix criteri que el primer dia i amb una pila de lectors que, el primer que busquen de El Periódico, és el seu article.
La prosa de Josep Mª Espinàs es fonamenta en el més antic principi de qualsevol escriptor que aspira a explicar allò que l’envolta: la mirada. Només la mirada selectiva i intencionada és capaç d’escatir la vida real, la fonamentada en el sentit comú que presideix l’existència, del soroll sobrer i del vertigen de la velocitat que impedeix conèixer res. La mirada requereix temps. Els llibres de viatges són la versió externalitzada de la mirada, les columnes o llibres com aquest darrer són la crònica reflexiva i interior. Només així el testimoni d’un moment esdevé literatura i la reflexió sobre un altre instant producció d’una idea, periodisme d’opinió.
L’Espinàs m’ha dit moltes vegades que mai no ha pensat en allò que diuen ‘construir una obra’, que ell només pensa en fer llibres, un darrera l’altre. Un altre acronisme que la crítica ignorant s’ho ha pres sempre com un menyspreu. La passió per escriure, per relatar, per explicar i, així, intentar entendre una mica el món és avui en dia una activitat sospitosa. Això també m’ho deia un vespre en Monzó (un dels millors deixebles de l’Espinàs): els escriptors d’ara escriuen perquè se’ls consideri socialment escriptors, no per necessitat d’explicar-se. Tant en Josep Mª com en Quim són pura necessitat d’explicar, explicar-se i així comprendre, posar-ho tot en crisi i tornar a començar. I milers de lectors amb ells, cosa que no tothom pot dir.

Publicat a El Mundo de Catalunya

16/3/07

QUE PASSA A L’AELC?

L’Eva Piquer escriu a l’Avui que rep falsos correus electrònics convidant-la a dinar en nom de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana (AELC). Jo mateix fa dies que rebo correus enviats per una plataforma anomenada ‘Per una AELC com cal’, de la qual mai no s’ha identificat cap persona però que sospito qui és, on s’insisteix en què la única candidatura que es va presentar a les eleccions a junta, i que encapçalaven Guillem-Jordi Graells i Mercè Canela, s’havia presentat fora de termini a unes eleccions convocades, segons la plataforma, també irregularment. El dia abans una persona de nom Josep Sanmartí, a qui no tinc l’honor de conèixer però que descobreixo que és soci, m’envia un correu on demana públicament que els socis de l’AELC facin boicot al pagament del rebut anyal, que suposo es deu girar aquests dies, en senyal de protesta perquè considera que l’associació malgasta les quotes en xeflis de la junta. No el satisfaré, fa anys que em vaig donar de baixa per aquest mateix motiu.
Que l’AELC te un funcionament poc clar de fa anys és públic i notori. Que exerceix de poder fàctic en el gremi d’escriptors i que la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, li tolera, també és sabut; però entrar en acusacions anònimes i promoure boicots és intolerable, tant per la resta de socis com per l’administració, que és qui realment manté aital associació. Amb el prestigi per terra com te la literatura catalana, només falta fer el ridícul davant l’opinió pública.

Publicat al Suplement cultural 'Tendències' de El Mundo de Catalunya

11/3/07

L’ART CONTEMPORANI I LA BCN BOTIGA

La ciutat del comerç i la del coneixement són difícilment compatibles a Barcelona. La millor botiga del món, com diu l’eslògan municipal, s’obre de cames al de fora, al consagrat, al comercial, a l’enlluernador i al fatu i es fa la verge i màrtir davant l’innovador, el diferent, l’estrany, el rar i el transgressor. Així es consagra el model de ciutat clònica, franquícia, còpia i es bescanta la urbs creativa, agosarada, diversa, culta i excel·lent. El noucentisme uniformitzador i nacionalista de via estreta s’imposa també a les ments, les lleixes, els aparadors i els murs dels museus.
Els artistes contemporanis, joves i no tant, ho tenen cru a la ciutat. El MACBA, que hauria de ser el gran motor que impulsés la creativitat local com a un dels seus eixos fonamentals, és més o menys un supermercat amb èxit més aviat escàs i molt puntual. El Museu de la plaça dels Àngels, simplement, no va. El tall cronològic ja va ser fatal; el criteri d’enviar els Informalistes al soterrani fosc només podia ser cosa de l’anticatalanisme més virulent, però busqueu els responsables del nyap a hores d’ara. El resultat; la construcció d’un monòleg artístic per a sordmuts en el qual els artistes joves del país no existeixen; o sigui, dialèctica impossible. S’hi és a temps de corregir-ho? Si. Es vol? Prefereixo no respondre.
L’espai 13 de la Miró va fent. Ha perdut pìstonada, però és Barcelona la que ha perdut el rumb de l’art d’avui. Tothom enyora els temps de l’espai 10, però millor això que res. I encara és d’agrair venint d’una fundació privada. Al Centre d’Art Santa Mònica els artistes del país solen tenir una presència d’un a tres, millor això que res, i encara les filies i fòbies del gremi posen molt en qüestió la programació. Ni cas a això, però si es cita és per què es tracta de l’únic espai públic de BCN on hi ha possibilitats de penjar-hi alguna cosa. Després hi ha galeries, algunes amb un programa coherent, com H2O; d’altres amb una visió mediàtica del tema, com Iguapop; molt poques tanmateix. S’enyoren els temps d’Artual i companyia.
Que fan els artistes joves? Emigren. Exposen a museus com els de Reus o a Igualada, oberts a l’art contemporani, omplen el curiós però potent pel que te d’ambiciós aparador del museu Abelló de Mollet, participen de la insòlita i reeixida iniciativa del Priorat Centre d’Art al Museu de les mines de Bellmunt o fan tanda per poder exposar al centre la Panera de Lleida, una de les poques iniciatives municipals inqüestionables en l’art actual.
Amb totes les mancances que vulgueu, amb precarietat en alguns casos, amb escàs ressò mediàtic i fins i tot suportant clientelismes i amiguismes, la perifèria és agosarada, moderna, creativa i dinàmica. El centre és una botiga llorda i cada cop més carrinclona per repetida. El pintor Enric Maurí ha convertit el seu taller de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) en l’EMAV (Espai Mental, Vital, Art), on busca confluències entre joves creadors i ell mateix. Al nord de BCN passen coses, al sud també, a ponent Glòria Picazo busca un salt endavant en l’enorme tradició plàstica de Lleida a l’hora que consolida una col·lecció d’art contemporani. La vida creativa, també en art, és ara a la perifèria. A la capital els dependents despatxen còpies de tot i fan de la ciutat una botiga on tot és vist, dit i res de nou no s’esdevé. I tothom dorm, i ningú no ho veu clar.

Publicat a El Mundo de Catalunya

9/3/07

SANT JORDI O SIMULACRE

Jean Baudrillard ha mort sense haver estat mai Barcelona per Sant Jordi. Llàstima, per què ben aconduït pel seu editor espanyol, Jordi Herralde d’Anagrama, potser hauria escrit, com ja ho va fer a ‘Amèrica’, “sobre la contigüitat fascinant del que és hiperprimitiu amb el que és hipermodern”; i sant Jordi és això. Si llegiu ‘Cultura i simulacre’ entendreu com el millor analista de la societat contemporània, descriuria la flagrant contradicció entre el concepte dia del llibre i la realitat de que els llibres més venuts aital dia siguin de personatges televisius. A Columna van a per totes en aquest sentit: ‘El llibre mediàtic de Polònia’, de Toni Soler i els seus, és la seva gran aposta per Sant Jordi. Cobrint-li les espatlles més monòlegs d’Andreu Buenafuente i ‘T’ha tocat la grossa’, memòries d’una ex-grassa feliç, popular i estimada pel públic, Sílvia Tarragona, que està arrasant a les matinades de RNE amb el programa ‘Imaginario’.
És mediàtic Andreu Martín? Ell no ho se, la seva ‘Parida de l’Andreu’ que 200 apassionats rebem cada matí a primera hora al correu electrònic, si. Des de la setmana passada publica cada dilluns un capítol de ‘la novel·la de la Parida’. S’editarà en paper? A saber com i quan s’acabarà. Sergio Vila San Juan és mesuradament mediàtic malgrat ell i publica una particular guia sobre la fira del llibre de Frankfurt 2007 a La Magrana, l’únic tema cultural que atrau als mitjans de comunicació pel morbo que provoca, no pas pel contingut cultural, no ens enganyem.

Publicat a El Mundo de Catalunya

LA LLIBRERIA SOTA LA LONA

La Setmana del Llibre en Català, que va néixer fa un quart de segle a l’estació de Sants amb el vigor de qui busca nous lectors, feia anys que agonitzava a les llunyanes i inhòspites Drassanes. Ara, a punt de tancar la vint-i-cinquena edició, no és gens agosarat dir que està en vies de recuperació. Més vendes, més visitants, menys subvencions públiques (tot un mèrit) i un atractiu mediàtic renovat fan pensar en què, sota la presidència de l’editor d’Ara Llibres. Ernest Folch, el moribund torna a la vida. Plena? Encara és aviat per dir-ho. De moment recupera constants vitals i respira per si mateixa, que vist el que hi ha, ja és molt.
La Setmana del Llibre en Català va ser durant anys un símbol del renovat interès per la literatura catalana que hi havia als anys vuitanta. La represa de l‘autogovern va empènyer la cultura catalana a uns nivells de prestigi mai no vistos. Aquell era el moment de passar a l’ofensiva i de sortir, sense complexes, a conquerir espais i lectors que mai no s’havien acostat al català. La ubicació de la setmana al vestíbul de l’estació de Sants va ser el millor indicatiu d’aquestes intencions. Però el canvi a la buida estació de França primer, i a les tristes Drassanes després, va convertir la Setmana en un nàufrag més de la sotsobra que, poc a poc, anava patint la llengua i la cultura catalana fins què, com tantes altres coses, va arribar un moment en què subsistia més per la por al que diria la migrada opinió pública local si es tancava, que no pas per l’interès real ni tan sols de part del gremi.
Però amb el trasllat a la carpa de la Plaça de Catalunya i l’acostament de les dates a la primavera i Sant Jordi, la Setmana està prenent una nova volada. El llibre torna a sortir a buscar al lector al mateix melic de la ciutat, idea originària de la Setmana. La carpa és un espai inclusiu, és part del mateix carrer, no cal penetrar a cap indret obscur i apartat. Les noves dates ens aparten del fred (sic?) hivern i ens acosten al renaixement de la vida. La il·lusió per l’existència és un cant en favor del coneixement i la lectura. Tot juga a favor. Així ho ha entès la nova direcció de la Setmana i així estant responent llibreters, editors i públic.
Però no podem oblidar que el context actual en el que es mou la cultura catalana, la seva difusió i prestigi, no és precisament el moment d’eufòria de fa un quart de segle, ans el contrari. Vull dir que, els nous i positius aires de la Setmana xoquen amb l’atmosfera de decadència i pessimisme respecte de l’avenir de la cultura en general, i de la catalana en particular. Menys lectors, un prestigi per terra, l’oblit fins la ignorància per part d’alguns mitjans de comunicació del propi país i una resposta tant tèbia de l’administració que fa feredat, topen curiosament amb aquest renaixement de la Setmana.
No crec que això sigui cap indicatiu, ni negatiu ni positiu, de res, tret potser d’una millor estratègia comercial i comunicativa. És engrescador que una iniciativa recuperi volada; ara bé, que ningú no llenci les campanes al vol, ni auguri un futur més ric i ple, ni ho atribueixi a certes polítiques públiques simplement per què hi ha uns milers de persones que compren llibres un matí primaveral en una casa sota la lona; imatge literària que a molts ja no els deu dir res per què mai no han llegit les novel·les per a joves de Joaquim Carbó amb les quals tota una generació vam aprendre el plaer per la lectura en català. I això si que és un senyal inexcusable de que les coses van de mal borràs.

Publicat a El Mundo de Catalunya

5/3/07

EL DISSENY VOL UN MUSEU OBERT

Quan la setmana passada l’ajuntament de Barcelona va presentar el projecte d’edifici que l’estudi MBM ha creat per a allotjar el nou Museu del Disseny, tothom va estar molt atent als canvis introduïts al projecte arquitectònic i que seria de la plaça de les Glòries. I malgrat que tot està dissenyat, l’edifici, la plaça i aquestes mateixes pàgines que vostè llegeix ara mateix, a penes ningú va fer gaire cas al projecte museogràfic nascut d’una idea que va llençar fa més de deu anys el dissenyador gràfic Claret Serrahima.
Com que finalment l’abominable tambor de la plaça actual desapareixerà, l’arquitecte Oriol Bohigas ha convertit ‘la grapadora’ (nom amb que es va batejar el primer projecte d’edifici del futur Museu) en una baluerna menys agressiva amb l’entorn. A més, el Museu del Disseny, que encara no te ni clar el nom, començarà a funcionar provisionalment a l’actual Museu Tèxtil i de la Indumentària, al Palau del Marquès de Llió, al carrer Montcada. Les teles que s'exposen allà es traslladaran temporalment al Museu de Pedralbes, seu del de les arts decoratives. Un moviment de fitxes complicadíssim, però venen eleccions i cal fer alguna cosa abans no es covi l’arròs, que pel 2011, any de la inauguració oficial de l’estatge definitiu del Museu, potser serà massa tard.
Però de projecte museogràfic, de moment, ningú no n’ha dit ni preguntat gran cosa. Si l’interès que premsa, municipi i ciutadania te per un museu es limita a saber com és la capsa que el contindrà, per molt que sigui de disseny, anem pel pedregar.
Si s’executa tal i com està planificat, el Museu del Disseny serà dels més atractius i innovadors que hi haurà al país i un model per al que ha de ser un Centre divers, dialogant, experimentador i recer d’activismes de tota mena i procedència; en definitiva, un Museu transversal i sense límits, català i universal, avantguardista però amb un peu en la història. Un centre que dirà molt el que som, d’on venim i on anem; per que la vida està envoltada de disseny (millor o pitjor) per tots costats.
Fixant com a punt de partida els anys 50, el moment en que el disseny pren vàlua social i cultural, les col·leccions del centre també restaran obertes als fons de disseny d’Ajuntaments i Generalitat, de la Fundació per a la Comunicació Gràfica de Claret Serrahima, les provinents del Museu Tèxtil o d’empreses industrials i un cert nombre de col·leccions privades de les moltes que hi ha al país. Potser a algú li sembla d’una ambigüitat enorme això, però és la millor solució si no es vol hipotecar l’espai i el propi concepte del museu.
I és que formalment aquesta idea es traduirà en un centre sense exposició permanent, amb sales per a mostres temporals, és clar, una gran sala de pantalles per a consulta digital pública tan del fons propi com de fons aliens, sales d’experimentació, auditori i espais de recerca i acció: un Museu Obert i sense fronteres. I si no saben quin nom posar-li, quin indica més clarament les intencions que el de Museu Obert del Disseny? Si el nom els agrada els regalo els drets d’autor; ara, això si, que em deixin conservar la propietat intel·lectual.
El 2011 queda una mica lluny. Vull pensar que tot plegat no és una pastanaga electoral i que, encara que lluny, d’aquí a quatre anys el Museu Obert del Disseny serà una realitat. Si no potser perdut un altre tren. I tal i com van, ni amb disseny no s’arreglarà.

Publicat a El Mundo de Catalunya

JOSEP Mª HUERTAS, MAESTRO DE PERIODISTAS INCOMFORMES

Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona 1939), decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya, falleció ayer en el Hospital Clínic de Barcelona tras padecer un derrame cerebral el pasado viernes. Huertas era de esos escasos periodistas que creen que la información veraz puede ayudar a cambiar la realidad desenmascarando mentidas, engaños y chanchullos. A esa tarea dedicó los mejores años de su vida que se tradujeron en miles de artículos, cerca de sesenta libros, un consejo de guerra franquista que le llevó a la cárcel y un considerable número de discípulos, llamados ‘huertamaros’ que asumieron su ideario y que andan esparcidos por todas las redacciones de Catalunya.
De ascendencia humilde y hijo de periodista, Josep Mª Huertas comenzó muy joven a gastar suelas de zapatos por las calles de su Barcelona natal y a dejarse la vista por las redacciones mal iluminadas e insalubres de la mayoría de periódicos de la época. Todo por cuatro cuartos, claro, pero en aquel tiempo, llevar dinero a casa iba parejo a su vocación innegable por contar lo que la gente de la calle le contaba.
I lo que le contaba el vecindario no solía ser muy agradable precisamente. Eran historias de suburbios sin servicios, asfalto, electricidad, médicos o escuelas. De pisos con goteras i cloacas hediondas. Eran esperanzas rotas que habían nacido nuevas allá en un lejano pueblo extremeño, murciano o andaluz y que se habían marchitado al tener que crecer entre el cemento aluminoso del urbanismo franquista que convirtió el sueño catalán en lucha, fatiga, desesperación y insomnio. Todo eso lo contó Huertas en Oriflama, El Correo Catalán, Tele Express, DIari de Barcelona o el Periódico de Catalunya. En muchas ocasiones, la fuerza de su mirada y la contundencia de sus argumentos consiguieron cambiar la realidad, cosa que mentirosos, estafadores, chanchulleros y algún político trufado de demócrata jamás le perdonaron, claro. A veces consiguieron arrinconarlo, otras encerrarlo, como cuando desenmascaró un tinglado de prostitución en el ejército, pero jamás nadie consiguió acallar su voz. Y aún así, queda su patrimonio escrito y su ejemplo entre periodistas, hoy ya no tan jóvenes, que lo tuvieron por maestro.
Multipremiado (nacional de periodismo, Rovira i Virgili, Ciutat de Barcelona), pocos conocieron, amaron y criticaron tanto a su ciudad, Barcelona, como él. Libros como ‘Tots els barris de Barcelona’ (Edicions 62), auténtico vademécum de una ciudad que crecía de cualquier manera bajo la égida del porciolismo, han sido ejemplo de lo que era el periodismo de lucha durante décadas y, a la sazón, auténtico tratado de historia moderna de la ciudad. En su último trabajo, 'Mites i gent de Barcelona' (Edicions 62), todavía latía esa pasión por la ciudad como territorio en el que lo local toma forma universal. Quizás por eso Huertas nunca se sintió menor al lado de otros compañeros que trataban la información internacional o recorrían los oscuros pasillos de los poderes estatales. Para él, que un ayuntamiento asfaltara una calle era tan importante como una directiva comunicaría. Eso también lo supo transmitir a sus discípulos, y algunos de ellos han sido los artífices de la revolución de la información local en Barcelona y en toda Catalunya. En 1980 Josep Mª Huertas fue el padre del primer congreso de prensa comarcal de Catalunya, no podía ser de otras manera.
Los últimos años ejerció de mal jubilado. Lejos de las redacciones, sus trabajos no cesaron de aparecer tanto en libros como en La Vanguardia. El último año, tras el caos surgido en el Col·legi de Periodistes por la dimisión del decano, Huertas aceptó presidir una candidatura que, a la postre, venció. No era su dedicación preferida, pero sentía que el compromiso con el oficio le reclamaba en este cargo. Josep M;ª Huertas fue periodista hasta su muerte. Este es un artículo que yo, menos periodista que él, nunca hubiera querido escribir.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

2/3/07

ELS ÀPATS DEL CONSELLER

Quan la setmana passada comentàvem el dinar que el president Montilla havia ofert als Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, erròniament vam dir que el conseller Joan Manuel Tresserras no hi era. Advertit per part d’un càrrec del propi Departament de l’oblit ‘fatal’ (sic?), restituïm per la present l’assistència del conseller a la taula dels premiats. Ja ho va dir Bogart quan li van preguntar per què havia anat a Casablanca si allò era un desert; “em van informar malament”. Com tothom el conseller Tresserras dina cada dia, suposo i, tot i que aquest espai no aspira a convertir-se en una crònica dels àpats governamentals, aprofitem l’avinentesa per parlar d’un altre dinar al que va anar dijous de la setmana passada. El va convidar el dissenyador Claret Serrahima en la condició de president del Cercle Artístic de Sant Lluc, benemèrita entitat més que centenària que està en fase de restauració. La cita era amb els membres del consell extern assessor que ha creat en Claret. Es va parlar més de l’art com a mercat que de Sant Lluc, cosa d’agrair, i tothom va quedar d’allò més satisfet per la trobada. Argullol, Toni Marí, Bohigas, Perejaume o Eduard Castellet són alguns dels amics als quals el dissenyador ha garantit que no els farà treballar gaire. Però, per si de cas, ell no se n’està de pencar, i ja te a punt el canvi de seu de l‘entitat. El Sant Lluc deixarà aviat el carrer del Pi per traslladar-se al Palau Mercader, a tocar de Santa Caterina. Aires nous per entitats envellides.

Publicat a El Mundo de Catalunya