Dos llibres amb tesis ben contraposades coincideixen aquests dies a les lleixes de les llibreries. L’antropòleg Manuel Delgado critica durament a ‘La ciudad mentirosa.‘Fraude y miseria del modelo Barcelona’ la transformació de la ciutat durant les darreres dues dècades, mentre que l’ex conseller i ex regidor de cultura Ferran Mascarell analitza a ‘Barcelona i la modernitat’ com la capital catalana s’ha convertit en un model urbà de valors i relat cultural per a moltes altres ciutats. Entre la tesi apocalíptica i la lògicament integrada, amb permís d’Umberto Eco, el dit model Barcelona te llums i ombres, però ha transformat una ciutat que feia pena i l’ha posada en el món contemporani. Ara ja va sent urgent irradiar aquesta transformació a la perifèria, laboratori de la modernitat contemporània.. Si no es fa, el procés transformador es queda a mitges.
El model de transformació explosiu. Cal capgirar el sentit del missatge de construcció de la ciutat. Fins ara, donades les necessitats conjunturals (JJ OO, Fòrum...) i les mancances històriques de Barcelona, el model de construcció de ciutat plantejat ha estat explosiu: del centre cap a les perifèries. I ull viu que els conceptes centre i perifèries no només són territorials, també ho són culturals. Amb punxades puntuals quest procés ha funcionat perquè ha estat capaç de retroalimentar-se en si mateix; transformant el centre han arribat recursos i projectes per assumir els importants canvis que requerien tots els barris, i aquests, a la vegada, han creat noves centralitats potents a cada districte i a les ciutats de la conurbació metropolitana (La Rambla de Sant Andreu, la plaça Sòller, el centre de Les Corts, Cornellà, Terrassa, L’Hospitalet, Mollet...)
El lideratge internacional afavoreix tota la ciutat. Sense les grans cites internacionals i l’augment espectacular del turisme i dels congressos i reunions de negocis, Barcelona hauria seguit essent aquella gran ciutat provinciana que era als setanta: bella per història i tradició, però deficitària ja des del mateix centre. I sense l’empenta decisiva des del centre messocràtic, la perifèria per si sola difícilment s’hauria pogut regenerar.
En funció d’aquesta idea, dir que la Barcelona del disseny va frenar la transformació de la Barcelona dels barris és erroni en si mateix. Potser si que ens vam emmirallar tots plegats molt en allò del disseny, en les comparacions amb Milà (sic?) i l’opinió pública va practicar un cert papanatisme col•lectiu, però veníem de la foscor, la mediocritat i la tristesa d’una llarga època grisa i dictatorial, amb una transició que ens havia deixat amb la mel als llavis en molts aspectes, i teníem la necessitat de creure en nosaltres. La dita Barcelona del disseny ens va proporcionar l’autoestima que no teníem i que va ser la garantia d’èxit dels JJ OO i tarja de visita per situar a Barcelona al món.
Hi ha pocs països tan petits com el nostre que tinguin per capital una ciutat tant potent en tots els sentits, però sobretot en el cultural i social, una circumstància que ara sovint s’oblida, en especial per la tendència pendular de l’opinió pública: ara toca dir que el model Barcelona va ser una estafa i una mentida. Però és que el desplegament del model és incomplert. Ara, tancada l’etapa de grans esdeveniments transformadors, toca invertir el procés de canvis, de la perifèria cap al centre.
Publicat a el Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada