31/12/09

COSES DE LES FESTES

Les nadales per mail cansen, la millor felicitació nadalenca de l’any és la de Laie, una exquisida plaquette titulada ‘Els ulls del lector’, traducció d’un capítol de l’obra ‘Qué ocurre mientras lees?’, de Gerard Unger, que la editorial Campgrafic ha cedit a la llibreria i que aquesta ha tingut a be convertir en una petita joia pels seus amics i clients. En temps de crisi i retallades de tot, el gest de Laie honora el noble ofici de vendre els llibres que, després, ens fan gaudir una mica més de la vida. Plaer és també el que l’agent Sandra Bruna ha volgut transmetre als seus autors obsequiant-los amb una cosa tan senzilla i tendre com una llibreta de notes amb una portada de portades, on hi ha la reproducció de la coberta del darrer títol de cada autor. I pels que encara aneu buscant un petit tresor llibresc, us n’apunto un de seductor; el llibre catàleg ’80 anys del patronat de l’habitatge’, un recull d’imatges de tots els temps que il•lustra d’allò més bé com, grans operacions al marge, és l’habitatge el que més ha contribuït a transformar Barcelona, des d’aquelles ja llunyanes cases barates d’Eduard Aunós, als anys vint, fins als moderns edificis de can Travi. No és una operació de nostàlgia, és un balanç que es projecta cap al futur.
Futur és el que anuncia la llista de novel•les negres més deixades a la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, nucli dur de la novel•la policíaca que dirigeix Jordi Canal. La primera és ‘El baile ha terminado’ de Julián Ibáñez (Roca), potser perquè va guanyar el premi L’H Confidencial, i després hi ha quatre Larsson (castellà i català) entre les deu primeres. Totes les editorials van boges buscant una novel•la igual; qui vulgui triomfar la jo sap.

27/12/09

LA LLENGUA QUE ES PARLA

Periodistes radiofònics que parlen fatal, declaracions a TV subtitulades tot i estar fetes en llengües pròpies de l’audiència o personatges públics amb sintaxi desbocada i vocabulari ínfim, denoten el respecte que hi ha pel principal vehicle de comunicació. Consolidada la democratització de l’ensenyament i l’alfabetització, dir ‘ja ens entenem’ és una falsedat i una font de conflictes.

Un dels periodistes radiofònics amb més audiència no te cap mania a l’hora de convertir una paraula masculina (dubte) en femenina, i ho diu un dia i un altre. És un exemple perquè la llista seria molt llarga, però el que dol és que ho diu en horari de màxima audiència i que el seu discurs gaudeix d’una enorme credibilitat entre els oients, bona part joves.
A ‘Callejeros’ fan un reportatge d’esquiadors on surt gent jove, amb estudis homologats i una certa capacitat econòmica; però la majoria de declaracions que fan a càmera apareixen subtitulades perquè no hi ha qui els entengui, i per escrit, just. Aquest programa de reportatges te una gran requesta entre molt públic jove.
Quan en una classe a la universitat el professor reclama dels estudiants que facin un treball ‘a l’ensems d’un altre’ un estudiant, entre bocabadat i satisfet per la descoberta que acaba de fer deixa anar: ‘parla com el Montilla de Polònia’. Te dinou anys i aspira a ser comunicador.
La democratització del coneixement a través dels mitjans de comunicació moderns ha eixamplat el nombre d’usuaris d’algunes llengües (i el català n’és un bon exemple), però n’ha rebaixat rotundament el grau d’exigència fins a límits que, avui en dia, ratllen més la destrucció d’un idioma que no pas la difusió. El debat sobre l’estàndard lingüístic als mitjans ha deixat de tenir sentit perquè el nivell mitjà d’us de qualsevol idioma per part de la seva majoria de parlants està molt per sota del que havien previst els sociolingüistes. En cinquanta anys els usuaris han passat de considerar una dificultat intel•lectual l’ús correcte de la llengua a relativitzar-ho fins a considerar-ho una cosa absolutament prescindible per a la vida.
L’empobriment del vocabulari fins al raquitisme, la reducció de la sintaxi a la simple funció d’enganxar mots i la desaparició de les estructures lògiques del discurs verbal en benefici d’una discutible economia de signes han convertit el principal vehicle de comunicació humà en un esperpent de conseqüències Babèliques. I no és broma, l’actual falta de cap mena de rigor en l’ús de la llengua pot tenir conseqüències imprevisibles: incomprensió, malentesos, contrasentits i incoherències generen ja una enorme entropia, incomunicació. Babel serà al segle XXI.
Però aquesta llengua estrafeta que es parla ara transcendeix més enllà dels usuaris influïts del tot pels mèdia, és clar; qui gosa contradir la força tel•lúrica de la Televisió, la ràdio o Internet? És el peix que es mossega la cua: l’hàbit de destrossar la llengua s’escampa de forma poderosa i implacable per teles i webs i els agents lingüístics van rebaixant més i més el llistó fins que no en queda ni rastre.
La industria editorial ha trobat en els ‘fenòmens editorials’ (nomenclatura que diferencia dels best-sellers) un pegat per al seu declivi, i busca amb desesper llibres que puguin atreure a aquesta majoria d’hipotètic públic que no te cap exigència intel•lectual i què, com a molt, llegirà un llibre perquè esta de moda. En la producció i l’èxit comercial d’aquestes obres hi fa molt el nivell de la llengua. Un llibre on s’utilitzi la paraula ‘avenir’ no convé, un llibre amb un títol en negatiu no es ven. En l’ocàs de la vella indústria editorial, aquesta ha decidit que és ella qui crea l’estàndard lingüístic que han de fer sevir els lectors, i el nivell escollit és sempre, evidentment, el més baix i pròxim al locutor que diu ‘la dubta’, al personatge públic que no te més de cent paraules o als relats televisius sintàcticament caòtics. És la llengua que es parla.

Els cinemes Verdi
Enmig de la polèmica entre exhibidors i govern sobre la nova llei del cinema, les sales de Gràcia han fet l’aportació més positiva vista fins ara; el film ‘La grandeza de vivir’ es projecta subtitulada simultàniament en castellà i en català. Això són ganes de superar conflictes, i més tenint en compte que aquesta pel•lícula no estaria sotmesa a la llei, doncs no arriba a les 16 còpies.

Joaquim Maria Puyal
El periodista que va normalitzar l’ús del català en el relat futbolístic és un luxe per a qualsevol llengua i hauria de ser exemple pel gremi periodístic. Per tota la feina feta i per la que li resta, ara acaba d’ingressar com a membre de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Calen més periodistes com ell per redreçar la manera com es tracten les llengües als mèdia.

LA REALITAT I L’ESGLÉSIA

Potser si que els diversos models de família que s’han apropiat de forma abassegadora de la mentalitat i la cultura de la nostra època no corresponen a la veritat natural de la família cristiana tal i com vostè l’entén, mossèn Rouco, però s’ha parat a pensar si aquesta veritat natural de la qual vostè se’n sent posseïdor absolut és la mateixa veritat natural que tenen la majoria d’éssers humans, inclosos els creients? L’allunyament de la jerarquia eclesiàstica catòlica de la realitat és preocupant, i no pel fet que sempre se situa ideològicament al costat de les posicions més retrògrades, no sols en el moral sinó sobretot en el polític, que no hauria de ser objecte de la seva prèdica, sinó perquè, incapaç d’entendre cap a on van les necessitats de les societats d’avui en dia, avoca el catolicisme a un carreró sense sortida i fa que, moltes persones que van néixer en l’evangeli, hi estiguin abdicant empesos per l’abandonament moral a que els sotmeten unes autoritats que no semblen gaire preocupades per la realitat d’aquells per mor dels quals, diuen, el fill de Déu es va fer home.

Dit a El Món a RAC 1 el 29.12.09

24/12/09

PERDRE PISTONADA

Augmentar el nombre de lectors en català és l’objectiu que s’ha proposat la nova junta de l’Associació d’Editors en Llengua catalana que presideix Ernest Folch. Benemèrit objectiu, sobretot quan les xifres canten tan que fan desafinar el gremi en pes: un 0’4 % de descens mentre que el llibre en castellà a Catalunya augmenta un 5’3%. El problema dels Folch, Ferré, Vives i companyia és doble; d’una banda recuperar el prestigi que el llibre en català ha perdut, i de l’altra fer entendre la Generalitat que no és un sector que va ‘sol i bé’, com creuen alguns càrrecs de Cultura; sinó que te tants problemes com el cinema. L’ascendent avui del llibre en català és com el de fa vint anys, és a dir, notablement inferior al del castellà i amb un nombre important de lectors que llegeixen en aquesta llengua, tot i conèixer perfectament el català, per hàbit o per considerar-lo un idioma més prestigiós. Però les empreses són més grans, el sector està molt professionalitzat i els riscos majors.
Enfront del mateix títol en ambdues llengües, i bo i tenir el mateix preu, la immensa majoria es decanta avui pel volum en castellà. La vocació castellanitzant dels mèdia, que cada dia més consideren el català una llengua local a la que només s’hi deuen per no comprometre les quantioses subvencions de la Generalitat, i la pèrdua de presència als punts de venda, són dos dels principals factors del retrocés. És contra això que cal lluitar, però també contra una administració que, obsedida en la catalanització del cinema, bandeja el llibre per la convicció equivocada de que ‘va bé’, i que ‘tan de bo tots els sectors tinguessin els problemes del món editorial’ (paraules textuals). Perdem pistonada.

21/12/09

NOMÉS HI GUANYA L’ESTAT

Com que sóc racionalista se segur que avui no em tocarà la loteria, no n’he comprat. Però els que si que n’heu comprat no us enganyeu, només teniu un 15 per cent de possibilitats de que us toqui, o sigui que aneu-vos fent a la idea de que demà haureu de tornar a treballar com cada dia, ep, si teniu feina, que també te un percentatge de possibilitats a la baixa. A Catalunya enguany la crisi ha fet nous conversos al racionalisme, vint i cinc milions menys gastats no són dos rals. La crisi fa forat fins i tot en la loteria, cosa que significa que, contràriament al que es diu, quan es va curt d’armilla la fe en la sort, també va de baixa.
Ara, si voleu que us sigui sincer, crec que part de la responsabilitat del meu racionalisme el te l’ axioma que diu: a la loteria l’únic que sempre hi guanya és l’estat. Enguany 900 milions d’euros després d’haver repartit premis ‘per tapar forats’ entre una multitud que sortirà per la tele brindant amb cava barat i dient bajanades d’absurda felicitat. La ministra Salgado guanyarà molt més i no crec que brindi ni amb xampany francès.

Dit a El Món a RAC 1 el 22.12.09

EROS, PICASSO I LES BEATES D’HORTA

Fins a cert punt podríem dir que Catalunya no és tan cristiana com presagiava el bisbe Torras i Bages, i malgrat tot existeix; però en una època de llibertats on sembla que ningú ja no s’esvera per res, l’erotisme en l’art, els media i la vida quotidiana encara fa posar el crit al cel a molta gent. Anem enrere o l’autèntica personalitat del país és així de maula?

‘L’art és perillós, i si és cast, no és art’, va escriure Picasso, Fascinat per l’erotisme, que va entendre com un motor de transformació social, igual com van fer Edgard Degas, Henri de Toulouse-Lautrec, Gustave Klimt o Auguste Rodin, l’artista malagueny va col•leccionar 61 gravats eròtics japonesos, coneguts com a ‘shunga’ o ‘higa’ (imatges secretes). Fins a meitats de febrer el museu Picasso de Barcelona mostra part d’aquests gravats que van pertànyer al pintor, a l’ensems de diversos gravats eròtics fets pel propi Picasso, sobretot entre 1968 i 1971. L’elevat nombre de visitants locals d’aquesta exposició empeny a pensar en la relació que te la societat catalana amb l’erotisme.
El refinament de la cultura oriental, que ens podria portar a creure que els occidentals som uns barroers al seu costat, no es tradueix sempre i necessàriament en l’erotisme. Les escenes dels gravats shunga de l’època Edo (1603-1867), no tenen res de subtils. Els genitals s’hi mostren amb tot detall, les escenes de coit hi estan representades amb tota explicitat i la perspectiva es deforma expressament per poder mostrar millor els sexes. Al Japó d’avui els hentai-manga (còmics sexuals) tenen una enorme requesta i la societat nipona manté una relació tan confusa entre erotisme i pornografia com la tenim a occident.
Quan Picasso va anar per segon cop a Horta de Sant Joan (juny-setembre de 1909) no es va poder tornar a hostatjar a casa del seu amic Manuel Pallarès. El pintor anava amb la seva companya Fernande Olivier, i la mare de Pallarès va dir que, si no estaven casats, no els volia a casa seva. La parella es va hostatjar a la fonda, on un dia un grup de beates es va plantar davant el balcó de la seva humil cambra i els va apedregar bo i escarnint-los per ‘viure en pecat’. Picasso va pintar durant aquell sojorn algunes de les obres que han esdevingut icones del cubisme. Coses tan poc refinades com aquesta no han impedit que, a la Catalunya d’avui dia, erotisme i pornografia convisquin amb la mateixa hipotètica i confusa normalitat que ho fan al Japó.
Però que el diari que més combat l’exercici de la prostitució als carrers de Barcelona faci una bona caixa cada dia amb un seguit de pàgines on s’anuncien locals de prostitució de tota mena, indica el grau de d’anormalitat de la societat catalana respecte les coses del sexe. Les rialles dissimulades a les sales del museu Picasso davant la contemplació d’algunes escenes shunga venen a ser la cara simpàtica del mateix fet.
Catalunya ja no serà exclusivament cristiana, serà el que pugui i encara, però el nivell d’hipocresia i falsedat que mantenim en general respecte l’erotisme denota que som una societat encara a mig coure. I ves que no ens hi quedem.
La Catalunya del segle XXI ha assumit la violència als carrers, als media i fins i tot als jocs; ha assimilat la pornografia més abjecta fins transformar-la en un producte de consum amb icona patriòtica inclosa (Conrad Son), però el refinament sensual de l’erotisme, la càrrega alliberadora, cultural, saludable i revolucionària de l’evocació del plaer que enriqueix el desig sexual, no. Deu ser que és perillós, com tot el que no és cast però és intel•ligent. També ho deia Picasso: “L’art no és mai cast, s’hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l’abast dels qui no estan prou preparats,”. Una mica més d’erotisme normal a la vida quotidiana del país potser no ens faria independents; o si, però segur que ens faria més feliços. Una altra cosa és que interessi a la gent d’ordre; no els donaria diners.

L’ortografia del Picasso
A l’exposició ‘Picasso fotògraf d’Horta’, per dues ocasions i en plafons amb lletres de gran format i molt ben visibles, Horta està escrit sense ‘H’. És absolutament impropi d’un dels museus més visitats del país i que pretén ser de primera categoria, que permeti errades com aquesta. Vull pensar que al Museu Picasso de París, que ha cedit les fotografies, no els deu fer gaire gràcia.

Orient descafeïnat
Entre la vulgaritat dels basars, la impostura gastronòmica dels anomenats restaurants orientals i la banalització comercial de l’estètica en botigues com la cadena Muji, avui en dia estem més lluny de la cultura japonesa, i oriental en general, que no pas a principis del segle XX, quan l’actriu Sadayako va fascinar Picasso i va triomfar a la nit barcelonina. I encara sort del manga.

17/12/09

LA TOSSUDA REALITAT

La realitat és tossuda i acaba imposant-se sempre, ens agradi o no, és el que tenen les coses reals. No se si la bona i engrescada gent que va anar a votar diumenge, te present això. Per si de cas, unes dades preocupants de tan autèntiques com són: l’any 2008 l’edició en castellà a Catalunya va créixer un 5’3%, mentre que la de llibres en català va baixar un 0’4%. Això suposa que el nombre de títols editats en català l’any 2008 va representar un 26% del total de llibres editats a Catalunya, és a dir, un punt i mig menys que el 2007. També ha baixat la tirada mitjana dels llibres en català (un 3’9% respecte de l’any anterior). La facturació va créixer un 1%, però com que la inflació es va situar en l’1’4%, això vol dir que la facturació real va caure també un 0’4%. I en això no hi ha més tribunal que el mercat i la situació cultural del país, és el que diu l'informe de comerç interior del llibre a Catalunya realitzat per Conecta amb la col•laboració del Gremi d'Editors de Catalunya, l'Associació d'Editors en Llengua Catalana i Cedro. Catalunya passa per ser una gran i potent capital editorial, però no sap aprofitar prou aquesta situació en benefici de la cultura catalana. Perdent terreny, els llibres en català són cada dia més invisibles als comerços del ram i als mitjans de comunicació. L’espai per a la cultura pròpia del país s’empetiteix any a any sense que els instruments creats per a promoure-la actuïn de manera prou eficaç, resultats canten. No se si la independència arreglaria aquest handicap, em temo que no. El que em pregunto és si te prou sentit la digna aspiració sobiranista amb un país de ciutadans tan poc motivats en favor de la lectura en català, per exemple.

14/12/09

LA PREPARACIÓ CULTURAL

Que Espanya no hagi estat ‘culturalment preparada’ per prohibir fumar als locals públics tancats, tal i com va dir ahir la ministra, diu molt poc en favor del nivell cultural d’aquest lloc, no trobeu? A Itàlia, paradís del feta la llei feta la trampa, van prohibir-ho des del primer dia i tothom s’hi va acostumar de seguida. I enlloc es fuma, enlloc, em sentiu? No us inflaré el cap amb els països nòrdics i tal, que aquests ja se sap que son més nobles, cultes i rics, com va dir el poeta.
O sigui que ara que per fi sembla que som una gent civilitzada, i amb el consens polític, una llarga negociació i una fonamentada argumentació, segons va dir Trinidad Jiménez, per fi el govern prendrà una decisió que no és ni política, per la que no cal negociar res amb ningú i sobre la que hi ha tants milions d’arguments que ens aclaparen.
Ja sospitava que aquest govern era una mica cagadubtes, però ministra, no cal tanta comèdia per prendre una decisió tan senzilla, però voluble com una volva de fum, per ara a Espanya.

Dit a el Món a RAC 1 el 15.12.09

13/12/09

ANOMALIES I COBDÍCIES A LA CATALUNYA D’AVUI

És tan paradoxal afirmar que la compra de l’arxiu Centelles ha estat una torna del ministeri de Cultura pels papers de Salamanca, com assegurar que no hi ha cobdícia en la venda, per 700 mil euros, d’un llegat tan incòmode com valuós. L’escàndol Centelles demostra, un cop més, que un ministeri on tot està transferit és una anomalia que delata la trampa de l’estat autonòmic.

La inqüestionable legitimitat amb que els fills del fotògraf s’han venut els negatius que el seu pare va preservar amb la pròpia vida en un camp de concentració, és directament proporcional als beneficis econòmics que n’han tret. Dir que no pretenien enriquir-se amb la venda quan cobraran 700 mil euros, és d’un cinisme que només es pot entendre pel fet de no haver tingut prou valor per vendre’l a una casa de subhastes, que els n’hauria donat molt més, o directament a un museu britànic que, inventors de l’espoli contemporani, haurien pagat el que fos per tenir la col•lecció Centelles. Però a la fi la mala consciència cristiana han fet que, en lloc de quedar-se a Londres, ciutat pròxima i ben comunicada amb Barcelona, els negatius estaran a Salamanca, lloc llunyà i mal comunicat amb el poble de l‘autor de les fotos. Així es garantirà que la col•lecció Centelles mai més serà objecte d’estudi i anàlisi per cap universitari català, ni hi haurà cap institució del país que maldarà per fer-ne una mostra. Això si, ben servada estarà.
Ara bé, la venda de les fotos de Centelles al ministeri de Cultura, si bé legítima, doncs els seus fils n’eren els propietaris, és absolutament impròpia i gens adient amb les circumstàncies ni del llegat ni conjunturals. És impròpia per què un patrimoni d’aquesta índole no pot ser sotmès a una barroera i vulgar subhasta econòmica. És impròpia perquè Agustí Centelles va arriscar la seva vida durant la retirada i al camp d’Argelés per què els seus negatius no acabessin, precisament, on ara els seus fills els han enviat. És impròpia perquè és radicalment fals que el legat de Centelles ha estat oblidat o bescantat per Catalunya. Les exposicions, llibres i treballs de recerca universitaris demostren la vàlua amb que les institucions del país han tractat l’obra del fotògraf. I per cert, encara espero que els fills de Centelles donin explicacions de per què no van voler que el MNAC fes una gran mosta dedicada al seu pare i van autoritzar que la fes la Virreina, un espai i institució, evidentment, de rang molt inferior al primer museu del país.
El malbaratament del llegat de Centelles és també impropi políticament per moltes raons. La mateixa existència d’un ministeri de Cultura en un estat on, en teoria, les competències en matèria cultural estan transferides amb caràcter exclusiu a les comunitats autònomes, delata l’anomalia històrica del susdit estat i la trampa del sistema. Això ha facilitat la posada en subhasta del llegat Centelles i l’entada en el joc del ministeri. El departament de Cultura va badar en no declarar fa temps els clixés del fotògraf patrimoni cultural.
Els convergents no són ningú per acusar el conseller Tresserras de no haver sabut salvar la col•lecció per Catalunya quan ells van ser incapaços de moure un dit per intentar que alguna cosa del fons de Salvador Dalí fos cedit a Catalunya.
Però el mes trist del cas és que, un cop més, el país sencer ha donat arguments per ser menystingut i poc considerat. Si una cultura és incapaç de preservar el seu patrimoni no se si es mereix ser tinguda en compte; la resta, referèndums de costellada inclosos, no són més que altres formes d’expressió de les moltes anomalies històriques de la Cayalunya d’avui. I aquí les responsabilitats són tant dels fills de Centelles com de les institucions. El que fot és que, com sol passar d’habitud, qui pagarà la pífia serà el país sencer. I això desafecta, entristeix, desmobilitza i posa en dubte la catalanitat contemporània.

Eduard Voltas
Com a negociador amb les ‘majors’ del cinema del projecte de llei que ha de regular el català a les sales d’exhibició, el secretari de Cultura està cridat al martirologi. Ara mateix te totes les apostes en contra, però només que aconseguís el 25 % de pel•lícules en català, la meitat del previst, podria ser considerat un heroi. La diferència entre el fracàs i la glòria és mínim.

Carme Renedo
La Subdirectora General de Biblioteques pot dormir, per fi, tranquil•la, des de l’u de desembre no cal tenir una col•lecció de carnets per accedir a les diferents biblioteques públiques del país, com si del supermercat es tractés. Ara agrairíem a totes les institucions que tinguessin la condícia d’explicar perquè han trigat trenta anys llargs en posar-se d’acord per una obvietat així.

10/12/09

MODES I MODALS

Que Patrick Modiano estigui de moda entre nosaltres és culpa de Jordi Herralde, que, per gaudi dels molts francòfons que encara quedem, edita Villa Triste, un novel•la de 1975 convertida en una de les emocions fortes d’aquesta tardor junt amb Fragmentos de un cuaderno manchado de vino (Anagrama), un recull de textos inèdits i esparsos de Charles Bukovski. És curiós com, després d’assolir un gran èxit als 70 i 80 i de ser oblidat durant anys, malgrat que després de mort s’ha seguit editant, ara està essent recuperat pels joves estudiants universitaris per estupor dels seus assenyats mestres que, com els capons per Nadal, els farceixen de llibres de sociologia. Un altre llibre que es porta aquesta temporada és La puerta de los infiernos (Salamandra), el darrer Laurent Gaudé. L’autor de El sol dels Scorta continua novel•lant Itàlia, en aquesta ocasió amb una potent tragèdia situada al submón napolità capaç de neguitejar el lector fins ofegar-lo. És clar que La voz a las tres de la madrugada (DVD Ediciones), la selecció dels poemes de Charles Simic, tampoc no deixa indiferent. La seva poètica descriptiva te una força al•legòrica inesperada. El poeta que es posarà de moda a Portugal, serà Joan Margarit. Dimarts, a la Casa Fernando Pessoa, presenta Casa de misericòrdia (Ovni editora) que han traduït Rita Custodio i Àlex Tarradellas.
I com que no hi ha modes sense modals, un editor m’escriu un sms dient que no pateixi pel veto d’Antoni Comas, president dels editors, per què ‘és un ressentit’. No se que en deu pensar el vicepresident del Gremi Julià Vinyuales, amb qui, m’asseguren, Comas ni es parla. Tot plegat te un aire d’esperpent vallinclanià que el món de l’edició no es mereix.

7/12/09

EL PREU DE LA LLIBERTAT

Si no hi ha risc de destrucció de documents i si l’auto d’empresonament diu que haurien rebut 637 mil euros aproximadament cadascú, imposar-los un milió d’euros de fiança a canvi de la llibertat condicional ho trobo una exageració a mode d’escarment, la provocació d’un titular més gran que la noticia en si mateixa, una pràctica que agrada molt el jutge Baltasar Garzón. Desitjant ser el protagonista i volen tenir sempre la darrera paraula, Garzón ha decretat un milió com podria haver-ne dit cinc; vull dir, que l’atlètic xicot que entra a l’Audiència saltironant les escales de tres en tres, busca ser el referent del titular per damunt del propi auto de llibertat; no fos cas que el seu índex de popularitat minvés. I és que és de sobres sabut, que una instrucció en mans d’aquest magistrat sol tenir un component mediàtic que enreda la troca i no sempre acaba bé. En aquest cas, per exemple, tant diferent era la situació de la investigació el dia 23 de novembre, quan va refusar la fiança, em pregunto?

Dit a El Món a RAC 1 el 08.12.09

DEL QUE PARLEN ELS DIARIS

El brou mediàtic sobre l’eternització de la sentència del Constitucional i l’editorial conjunt dels diaris catalans està posant en evidència el periodisme. Per interessos particulars, bàsicament econòmics, a certa vella i decadent premsa ben poc li importen els fets mentre les opinions que publica siguin monolítiques. I això allunya els diaris de l’interès dels lectors.


Lluny d’aportar elements de reflexió que, des de la dissidència, ajudin a superar els conflictes; en periodisme tant les unanimitats com les actituds monolítiques són sempre sospitoses de que hi ha interessos amagats que no es confessen. No cal ser un lector amb un gran esperit crític per preguntar-se quina veritable raó hi ha al darrera de certs posicionaments tant similars en mitjans, aparentment, tant diversos.
L’actitud habitualment hostil envers Catalunya de la premsa editada a Madrid (amb totes les variables que van des de la garrotada seca dels nostàlgics de l’unitarisme dictatorial fins l’argumentació enganyosament comprensiva dels que se les donen de progres), actualment hi ha dies que s’assembla més a una declaració d’hostilitats en tota regla. D’antuvi lluny de la realitat social, aquest posicionament tan general respon a un complex joc d’interessos polítics i econòmics que, evidentment, amb el temps ha aconseguit fer un perillós forat en part de l’opinió pública que ha acabat combregant amb aquestes idees, però que no per això ha alterat el full de ruta. Per dir-ho ras i curt: l’anticatalanisme mediàtic ven; fa vendre diaris i acosta voluntats polítiques i econòmiques que es tradueixen en ingressos, ja siguin per publicitat, ajudes o influències.
A la premsa mantenir un nivell de bel•ligerància contra Catalunya, que ara és al seu zenit per mor dels recursos contra l’estatut, li surt rendible. La conjuntura actual, amés, abona aquesta circumstància: un govern a la deriva, una oposició que no sap beneficiar-se de la situació perquè tampoc és una clara alternativa i una crisi que radicalitza políticament el poder econòmic, han provocat que la fregadissa normal entre mitjans s’hagi convertit en una guerra per ocupar una posició d’avantatge en el panorama que resulti d’aquesta confusa situació. I tots s’han posat d’acord que Catalunya és un dels terrenys predilectes per batre’s en aquest duel que, hi ha dies i diaris, és groller.
Però la resposta en forma d’editorial conjunt tampoc no ajuda a superar aquest estadi d’enfrontament d’interessos. L’acusació d’estar sotmesos al poder que s’ha fet des de Madrid als diaris catalans, sense ser del tot certa, aixeca tants recels com l’acusació d’anticatalanisme general que des d’aquí es fa de la majoria de mitjans de comunicació de la capital d’Espanya. De que serveix aquest empat en actituds sospitoses si no per augmentar la malfiança del ciutadà envers la premsa i l’ofici de periodista?
Es deia abans que els fets són sagrats i les opinions són lliures. Això, avui en dia, s’ha invertit a no pocs mitjans i hi està allunyant el públic, que posa en quarantena la credibilitat dels que haurien de ser els referents per interpretar la realitat. La gent, més adulta, formada i amb capacitat de generar opinió pública, del que molts editors es pensen, deixa d¡e llegir diaris perquè no se’n refia. Saben que darrera de línies argumentals monolítiques hi ha interessos polítics i econòmics disfressats de generals dels quals ells no en volen ser còmplices.
Un amic meu, i malgrat tot polític, diu sovint que els diaris del dia no diuen res. I te raó. La majoria dels vells rotatius són incapaços de mostrar la complexitat del món actual i la diversitat de les raons que l’habiten, senyal de la decadència del periodisme informatiu/interpretatiu del segle XX. I així no es fan lectors: Ara que les noves tecnologies estan posant contra les cordes financeres els diaris de paper, és el moment oportú per replantejar la funció social del periodisme en el món d’avui.

Eric Schmidt
En un article a Wall Street journal el president de Google posa el dit a la nafra de la crisi dels diaris. Te raó en dir que ni el buscador ni la xarxa són culpables de la caiguda de la publicitat a la premsa; més aviat és la nul•la creativitat dels frustrats directius dels diaris per gestionar i adaptar-se a les noves realitats comunicatives el que està portant la premsa pel pedregar.

Fèlix Solé
El director del film Camp d’Argelés, primer documental sobre el camp de concentració on França va retenir 100 mil republicans durant la retirada, farà enrogir de vergonya, com a mínim, Octavi i Sergi Centelles, en veure en directe els penúries que va patir el seu pare per salvar la vida i el llegat que ells ara han venut, precisament, al lloc on el fotògraf no volia que acabessin.

6/12/09

LA VARA DE MEDIR LA CATALANIDAD

Jordi Solé Tura, uno de los ponentes de una Constitución pensada para que cupiéramos todos por diferentes que seamos, según dijo él mismo, y de un Estatut que dio a Catalunya uno de los mejores períodos de su historia, fue muy injustamente tratado por el catalanismo. La hagiografía post mortem es tan ridícula como inútil i no sirve ni para reivindicar ni para acallar la mala conciencia. A pesar de ello ayer TV 3 trató de forma estelar el fallecimiento del ex ministro, y IC V (sic?) mandó un e-mail comunicando a propios y allegados la apertura de la capilla ardiente del antiguo militante del PSUC defenestrado de la memoria histórica del partido cuando decidió darse de baja de una organización que ya no servia a la sociedad. El paso del tiempo construye este tipo de raras metáforas.
A pesar de que, en sus años infantiles, Jordi Solé Tira y mi padre habían sido vecinos y compañeros de juegos en su Mollet del Vallès natal, no le conocí personalmente hasta el día siguiente de tomar posesión como titular del ministerio de Cultura. Pedí una entrevista para mi periódico de la época y (en tanto que pequeño y periférico) me dispuse a esperar mi turno. A penas unos minutos después llamó su jefa de prensa con una pregunta intrigante apara ella: -“El ministro me dice que te pregunte si eres el hijo del Vallbona de Mollet.” A la mañana siguiente, en su despacho de la plaza del Rey, charlaba con el flamante ministro de los amigos de la infancia, de los años en su pueblo y de como los avatares de la vida le llevaron mucho más lejos de lo que él quería. Aquel día entendí que el compromiso político de la familia Solé Tura (extensible a su sobrina Montserrat, consellera de justicia de la Generalitat), iba mucho más allá de la política en el sentido moderno del concepto. De hecho considero que la participación activa en política fue en Jordi una expresión generacional como lo fue en los jóvenes Jordi Pujol o Pasqual Maragall. Solé Tura era de esa quinta que no entendía la vida sino era como servicio a un país a través de unas ideas. Ese proyecto hizo muy difícil la vida de la familia y la suya propia durante la posguerra y el franquismo. Fueron años muy duros, pero compensados con la recuperación de la democracia y, para su acerbo personal, por su participación como ponente de la Constitución primero y del Estatut de Catalunya después. Aquella mañana en el ministerio pude ver como los ojos se le humedecían tras los cristales de sus eternas gafas al recordar aquellos momentos, los “más ricos y plenos de mi vida”, insistió siempre en reconocer.
Pero a menudo el devenir juega malas pasadas, y tras ser vilipendiado por sus ex compañeros cuando abandonó un PSUC a la deriva, tuvo todavía que soportar la injusticia con que lo trató el catalanismo al impedirle asistir en calidad de ministro de cultura a la Nit de Santa Llucia que se celebró en Barcelona unos meses después de que habíamos charlado de su amor por el país y por su pueblo natal en su despacho de la fea sede del ministerio. A aquella fiesta asistieron invitados por Òmnium Cultural algunos antiguos fascistas reconvertidos al catalanismo por interés, claro. Es así como este país suele tratar a menudo a algunos de mejores sus hijos. Otra extraña metáfora del paso del tiempo.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

3/12/09

ACOMIADAR I SEGUIR

Després de deu anys portant els afers de comunicació del Gremi d’Editors de Catalunya amb total satisfacció per part dels periodistes, a qui sempre atén amb eficàcia i cordialitat, l’Elisabet Parra ha estat acomiadada fulgurantment pel president de l’entitat Antoni Comas. El motiu es francament peregrí, però tindria a veure amb la desconfiança que hi ha entre Comas i el secretari general de l’organisme, Segimon Borràs. A Comas, que aviat serà reelegit president del Gremi en no presentar-se cap altra candidatura, no li va sentar gens bé que Borràs participés en una taula rodona a la que ell no podia assistir per motius d’agenda, i va culpar de tal circumstància la responsable de comunicació. L’Elisabet Parra continua portant els afers de comunicació de l’Associació d’editors en Llengua Catalana amb total complaença de la junta, a més de segells editorials com Pagès editors, que acaba de publicar un nou llibre de Francesc Torralba, ‘L’art de saber estar sol’.
La nova delegada de les relacions del Gremi d’Editors de Catalunya amb els mitjans de comunicació és Marisol de la Orden. Una de les seves primeres tasques ha estat gestionar l’accés dels periodistes a la Nit de l’Edició, de la qual el qui signa aquesta columna n’ha estat inexplicablement exclòs enguany després de molts anys de ser-hi convidat a assistir. Ep, segur que ha estat una casualitat o un malentès d’aquells desgraciats que te la vida, no malpensem, però ja és mala sort que tot plegat passés dues setmanes després de que, en aquesta mateixa columna, s’hagués publicat un article on es comentava la pròxima renovació de càrrecs al Gremi i a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i els xocs que hi pot haver entre ambdues.

1/12/09

EL SEGREST COM A DESTRUCCIÓ

Amb segrestos de turistes i cooperants Al Qaeda Magrib Islàmic o qui sigui que reté els tres catalans l’únic que aconseguirà, lluny de les seves intencions polítiques i criminals, serà enfonsar del tot l’economia i la societat del Sahel, el llindar sud del Sàhara i un territori on hi ha posades moltes esperances per a la regeneració de la regió. Ja fa temps que els habitants del magrib han entès que el desert és un patrimoni natural i cultural vital per impulsar una economia sostenible basada en un turisme respectuós amb l’entorn i els costums. I també saben que aquest impuls ha de comptar amb l’ajuda d’organitzacions de cooperants occidentals per què pugui ser una realitat.
Això, que està ja essent possible a tot el sud del Marroc i a algunes zones d’Algèria i Mauritània, és la nova realitat que espera el magrib per a sortir-se’n. Les altres opcions, les integristes o criminals no serveixen per a res. La gent del desert sap que una fava no fa una sopa; com diu el vell proverbi amazic. Inxal•là.

Dit a El Món a RAC 1 el 01.12.09

29/11/09

LA COMPLEXA RIQUESA DE LA SOCIETAT CATALANA

Les societats modernes són contradictòries. La velocitat a la que avancen fan impossible de pair tots els esdeveniments i relacions que es donen al seu si. La societat catalana te grans contradiccions; però lluny d’afeblir-se, s’enforteix i es cohesiona amb l’esforç dels ciutadans i les institucions. Que políticament estigui vivint un moment delicat no frena aquest progrés.

Al museu Marítim es pot veure fins gener l’ exposició titulada ‘Cerdà, 150 anys de modernitat’ on, a part d’ensenyar la potència social, cultural i política de la idea de l’Eixampla i la capacitat de transformar la ciutat i el país que va tenir, es mostra també el frustrat gratacels de 120 metres que l’arquitecte John Mead Howells, el mateix que va crear una de les dues torres neogòtiques que defineixen l’sky line de Xicago, va dissenyar per la Plaça de Catalunya (on hi ha el Triangle), però que mai no es va arribar a construir. Allò podia haver estat una decepció pels agents socials de l’època, fins i tot avui en dia algú pot sentir-se decebut de que Barcelona no tingui una joia arquitectònica d’aquest calibre, però no va suposar cap fre en el revolucionari projecte d’Ildefons Cerdà, i així la ciutat ha esdevingut amb els anys la bella i equilibrada metròpoli reconeguda arreu del món, malgrat –de nou-, els problemes conjunturals de seguretat, civisme o netedat.
Catalunya rebrà aviat un fort mastegot en les seves aspiracions a la millora d’un autogovern que li permeti afrontar les noves realitats que plantegen els temps amb garanties d’èxit. I el més dolorós serà que aquesta atzagaiada li arribarà des del cor mateix del sistema democràtic al que, històricament, tan ha contribuït a consolidar. Serà un revés que perjudicarà a tot Espanya i, quan es produeixi, hi haurà qui pensarà, qui sap si amb satisfacció, que Catalunya està de nou sotmesa i agenollada i que entra inexorablement en un estadi de deteriorament i declivi de dimensions incalculables. I no és veritat.
Lluny de provocar una pretesa, i potser desitjada pels elements que disseccionen cada iniciativa que es pren per a millorar el país, ensulsiada, que ningú no dubti que, amb totes les seves contradiccions, i malgrat una classe política que no aconsegueix estar al nivell que la ciutadania li reclama i el país necessita, la societat catalana continuarà progressant al ritme de les societats més avançades del món amb tota l’empenta que ha demostrat tenir tant en els moments bons com en els dolents.
Les reclamacions polítiques poden no ser ateses, i fins i tot anorreades, com és el cas que ens ocupa amb els recursos contra l’Estatut, però una societat moderna, complexa i amb vocació i capacitat per transcendir més enllà de les conjuntures de cada moment, ja siguin polítiques o econòmiques, ni s’agenolla, ni es deteriora per perjudicials i injustes que siguin les situacions que li pertoquen viure i de quines conseqüències no n’és responsable. I això la societat catalana ho ha demostrat abastament al llarg dels anys. Potser molesta a segons qui, però és així.
Dilluns passat es va presentar el centre de visitants de la futura Casa de les Llengües, que rep el nom oficial de Linguamón. Intel•lectuals i artistes d’arreu del món, de Paul Auster a Arata Isozaki i de Noam Chomsky a Gilberto Gil, van apadrinar la iniciativa amb missatges (enregistrats o en directe) on coincidien a dir que la diversitat lingüística és la capacitat que te el món modern per no caure en l’empobridora uniformització de la vida. Malgrat les dificultats, el català és una de les llengües amb major vitalitat d’Europa i, ni en les circumstàncies més adverses, ha estat abandonada per la societat a la que serveix i representa. No hi pot haver major expressió de la voluntat de ser amb personalitat pròpia i sense les imposicions homogeneïtzadores del moment. L’empenta de les societats modernes és prou forta per, assumint les seves contradiccions, obtenir la cohesió necessària per progressar.

Gaspar Hernández
L’edició en castellà a Aleph de la novel•la El silenci, amb la que l’especialista en creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat va guanyar el Josep Pla, pot ajudar vitalment a tanta gent que està molt neguitosa per l’opinió força generalitzada que els catalans tenen respecte l’eterna discussió del Tribunal Constitucional sobre els recursos contra l’estatut.

Jordi Garcia Soler
Després d’algunes testosteròniques respostes, al periodista se li girarà feina de nou. Probablement hauria de refer l’impressionant informe a mil euros el foli que va redactar per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona recomanant a l’alcalde que vagi més a Madrid per parlar amb periodistes d’allà. De bon rotllo, però no se si aquest és el millor moment per peregrinatges de bona voluntat.

24/11/09

ON ÉS EL PROBLEMA?

Si els dies lectius són els mateixos, si els pares que treballin seguiran sense saber que fer amb els fils, però al febrer enlloc del setembre, si les Ampa hauran d’organitzar les activitats extraescolars com ja fan ara, i si els mestres no hauran de treballar més hores, perquè encara que ara facin intensiva bé que han de ser a l’escola a les tardes, llavors on és el problema del nou calendari escolar? D’acord que hi ha escoles on fa calor, que es resolgui aquest tema, també hi ha moltes llars que no tenen aire condicionat i hi viuen nens, d’acord que hi ha pares que no podran pagar setmanes d’esquí, és que no entenc per quins set sous l’escola ha de portar els nens a esquiar; això ha de ser una activitat privada, o és que ja no cal ni tenir família?
Jo no hi veig problema al nou calendari escolar; o si, potser un: és massa curt. Si un universitari no ha sentir mai a parlar de Fuenteovejuna, com em va passar ahir a mi mateix, llavors si que tenim un problema, i no és de calor, ni de setmanes blanques, ni d’intensiva.

Dit a El Món a RAC 1 el 25.11.09

23/11/09

LA INCERTA CURSA DEL LLIBRE DIGITAL

A Frankfurt va ser l’estrella. però és una seriosa aposta de futur o una sortida endavant en temps convulsos? Amb quatre sistemes, diversos tipus i preus d’aparells lectors i el degoteig d’informacions sobre noves plataformes tan en català com en castellà, fa l’efecte que el llibre digital esclatarà comercialment aquest Nadal. Però hi ha negoci real ara per al sector editorial?

Per primer cop el llibre de la Marató de TV 3 es podrà comprar en versió digital apte per a dos dels quatre sistemes de reproducció de llibres electrònics que hi ha al mercat: mobipocket i epub. A més, des d’aquest segon sistema es pot convertir en un text apte per a ser llegit des de l’iPhone gràcies a un software que es descarrega de franc. Els editors d’Edi.cat (Cossetània, Bromera i Angle), titulars de la primera plataforma de venda de llibres digitals en català i editors del llibre de la Marató, són els responsables d’aquesta cridanera novetat.
Tot i que sembla que no hi ha acord entre Sony i El Corte Inglés per a la venda massiva per Nadal d’aparells lectors, i que la companyia japonesa no comercialitza per ara el seu model més avançat, el PRS-700, a Espanya, el sector del llibre digital serà una de les estrelles comercials de les pròximes festes.
Amb l’immediat desembarcament de Google al negoci del llibre digital amb un format innovador i arriscat, doncs el comprador no adquirirà una descàrrega, sinó dret de lectura (per llegir sempre caldrà estar connectat a Internet), ja seran quatre els sistemes de reproducció de llibres digitals: el mobipocket, el format en obert d’Amazon, el Kindle, el seu format tancat apte només per als llibres que ells comercialitzen, l’epub de Sony i el que anuncia Google. La situació recorda molt a la comercialització del vídeo domèstic, oi que si? Però, tal i com va passar amb els magnetoscopis quan el mundial de futbol d’Espanya 82, això no representarà un fre per les vendes d’aquests aparells durant els propers Nadals. A més, l’anunci de l’entrada del llibre digital a l’escola serà un ham per a moltes famílies. El sector de l’electrònica de lleure en sap molt de màrqueting i hi destina molts diners. Fa unes setmanes Sony feia un desplegament espectacular d’estands del seu PRS 700 a l’aeroport d’Amsterdam, un dels de més tràfic d’Europa, digne de la presentació d’un cotxe de gamma alta.
Però la indústria editorial no es pot comparar amb les multinacionals de l’electrònica. Aquí les xifres de negoci són més ajustades, la crisi no es resol amb deslocalitzacions i la globalització és limitada. Els impulsors de la primera plataforma de venda de llibres digitals en català reconeixen que avui no és negoci, però que s’hi ha de ser, i que ells volien ser els primers i ser-hi també en castellà; aquesta setmana presenten edibooks.es. Però la seva és una estructura lleugera. Fins a quin punt ho poden suportar a hores d’ara els grans grups clàssics? Més d’un editor dels considerats grans assegura que, d’entada, ells no hi creuen en el llibre electrònic com a negoci, i fins el moment nomes han fet prospectives. Alguns d’ells apostaran, a tall de prova, per aportar títols a les plataformes que es creïn, com serà el cas de 36 L, el projecte que impulsen Ernest Folch (Ara Llibres) i Ferran Soriano (Spanair); però aquestes relacions també s’alteraran quan els contractes editorials contemplin estrictament els drets de reproducció digital.
En tot aquest ball de possibilitats de futur i incerteses de present, potser on es veu més clar el negoci és al sector del llibre de text. La irrupció del llibre digital a l’ensenyament ha impulsat al Grupo Oceano a fer una forta inversió adquirint Digital Text, el portal que ven els llibres a les escoles catalanes.
Però tot això són conjectures, apostes convençudes i, en més d’un cas, sortides endavant. De moment el negoci serà per al sector de l’electrònica. Els diners encara trigaran a arribar al del llibre. Cal saber, i poder, esperar.

Josep Lluís Roig
Furgant a l’arxiu de Gandia amb Maria Josep Escrivà ha descobert uns poemes inèdits de Vicent Andrés i Estelles va presentar al premi Ausiàs March i que mai no es van arribar a publicar perquè, el llibre publicat amb el nom de L’inventari clement no es corresponia en la seva major part amb el que va guanyar el premi l’any 1966. És agradable adonar-se que la cultura no ha mort a València.

Marc Recha
Petit Indi és un magnífic relat sobre la pèrdua de la innocència, però també és un avís sobre l’allunyament d’un extraordinari director del fràgil sistema de producció catalana. Recha és estimat a França, coproduït i vist a França. I amb aquest bell film fa un pas seriós cap a l’estètica i la narrativa cinematogràfica de gust francès. Enhorabona per ell, llàstima per la cultura catalana.

JAUME MELENDRES, MAESTRO DE ACTORES

El dramaturgo Jaume Melendres (Martorell 1941) falleció el pasado miércoles en Barcelona a la edad de 68 años. Melendres se recuperava de un derranme cerebral padecido demanas atrás cuando un ictus acabó con su vida. Para que esxistan figuras, e incluso genios, esd preciso que hya álguien detrás que sepa vehicular su excelencia y dar forma a sus anhelos. Economista, articulista, narrador, actor, dramaturgo y director, Melendres halló auténtico sentido a su vocación teatral haciendo de maestro de jóvenes actores, lo que equivale a decir, moldeando la escena teatral de los útlimos años. En 1973 entró en el Institut del teatre, el prestigioso centro donde se han formado los mejores profesionales de la escena catalana, y desde esa institución se dedicó en cuerpo y alma a la formación. Desde sus clases de dramaturgia y dirección puede decirse sin exagerar que se ha forjado el mejor teatro contemporñáneo catalán. Jaume Melendres fue un dramaturgo en la retaguardia, y así lo reconoce la immensa mayoría de la profesión a la que él dedicó su vida.
Sabio, progresista y crítico siempre respecto a las tendencias oficialistas, Melendres es una figura clave para entender el teatro catalán de las últimas décadas y el camino hacia el que se dirige hoy en día. El soporte que dió a las nuevas propuestas, como el festival Neo, y al teatro independiente, lo situaron permenentemente en vanguardia, una dimensión que trasladó a su labor docente para mayor satisfacción de sus estudiantes.
Pero antes de dedicarse plenamente a las aulas del Institut del teatre Melendres dió numerosos pasos en el mundo cultural. Ejerció de crítico teatral en el histórico TeleeXprés y tamibñén en las revistas Fotogramasm, escena y El Público y tradujo al catalán numerosas obras de autores como Tenesse Williams, Michel Tremblay, Carlo Goldoni, Oscar Wilde o Rainer M. Fassbinder.
En su faceta de dramaturgo obtuvo el premio Josep Mª de Sagarra de 1966 por Defensa india del rei, obra estrenada en el teatro Romea de Barcelona. También escribió El collaret d'algues vermelles, con Joan Abellán, y ya en 1997, publicó la que algunos consideran su mejor obra, Meridians i paral•lels. Aún tuvo tiempo de publicar algunas novelas, como La dona sense atributs, con la que ganó el premio Prudenci Bertrana en 1998 o la selección de cuentos Un avió damunt dels vidres, con el que ganó el premio Treball.
Jaume Melendres tambiñen dedicó parte de su tiempo creativo a la poesía y publicó La doble espera de l'aigua i tu, y al ensayo teatral con títulos como La direcció dels actors o la considerada fundamental La teoria dramàtica. Un viatge a través del pensament teatral, un conjunto de ensayos publicados en 2006 que vienen a ser el compendio de su teoria sobre el arte dramático.

19/11/09

VENDRE O CREURE-S’HO

Si hi ha qui venç després de mort, perquè no hi ha qui pugui vendre abans de sortir al mercat? A la pàgina 101, secció ‘Los más vendidos’, del número de novembre (97) de la revista de divulgació històrica ‘Clio’, que es va posar a la venda el dia 23 d’octubre, es diu que el segon llibre més venut del més és ‘El símbolo perdido’, de Dan Brown, que les editorials Planeta i Empúries van posar a la venda el 29 d'octubre. N’hi ha de visionaris. A l’altre extrem, algú que toca absolutament de peus a terra és en Vicenç Pagès i els seus ‘Els jugadors de whist’, també d’Empúries. A principis de temporada vam dir que seria una de les novel•les de l’any, i sense fer xivarri i ni subornar els responsables de la revista ‘Clio’, s’està enfilant al capdamunt de les llistes de llibres més venuts, de les mesuradament creïbles, vull dir. La novel•la de Figueres, la novel•la de la generació dels quaranta i pocs, es ven i agrada, dos conceptes sovint antagònics. Per què? Perquè és amena, interessant i està ben escrita, no cal més misteri en una novel•la. La proposem pel premi llibreter, a veure si de tant en tant el guanya un autor local.
Parlant de misteris, ella en diu novel•les d’enigmes, Fred Vargas torna amb ‘Un lloc incert’ (Amsterdam), la seva desena novel•la i la segona que apareix en català després de ‘La tercera Verge’. L’autora francesa és un bon exemple de que, en novel•les negres, no tot ha de venir del nord.
No seran supervendes, però ‘Un de tants’ de Lluís Ferran de Pol i ‘Dues línies terriblement paral•leles” de Grau Viader, (Club editor), son dues obres nascudes de les experiències al front dels seus autors, són dues obres ara recuperades gràcies al suport del Memorial Democràtic.

17/11/09

UNA GESTIÓ DE VODEVIL

L’episodi de l’Alakrana hauria estat digne de vodevil, és a dir; de peça teatral lleugera, amb un argument nodrit de situacions equívoques que provoquen la hilaritat del públic, si no fos perquè les accions ridícules han posat en perill la vida de 36 persones, el patrimoni d’un armador i el respecte internacional d’Espanya, poca broma. En tot aquest vodebil d’embolics, canvis de ministeris, en la gestió del conflicte, gabinets de crisi per vídeoconferència i d’amagar el cap presidencial sota l’ala polonesa, només ha salvat la pell la inefable Audiència Nacional, nefasta herència del Tribunal de Orden Público que, demostrant que sempre tenen la última paraula, són els que han dit al govern que pagués perquè ells no deixaven anar els dos pirates detinguts.
Per molt menys, un anecdòtic referèndum en un poblet del Maresme per exemple, el govern i la justícia van muntar un autèntic auto sacramental sobre la sobirania nacional.
Perquè els preocupava menys la vida de 36 mariners?

Dit a El Món a RAC 1 el 18.11.09

16/11/09

LES PAPALLONBES JA NO VOLEM SABRE EL RAVAL

Amb ‘La nit de les papallones’ (edicions 62), Jordi Coca ha convertit la vida de l’estríper Christa Leem, que va ser mussa de la progressia dels setanta, en un delicat objecte literari. Però la novel•la, premi Sant Joan, és també el retrat d’un temps i d’un Raval al que les excavadores van voler eliminar sense miraments, i que ara reneix als ulls atònits dels ciutadans.

No és la millor novel•la de Jordi Coca, pel meu gust Paisatges de Hopper, Lena o La japonesa són obre majors, però te algunes virtuts que la fan una lectura inexcusable per entendre una mica el pas del temps damunt la memòria ciutadana, i com la transformació de la ciutat es va fer sense tenir en compte els processos culturals emergents durant l’immediat postfranquisme.
Per sort en Coca en cap moment no pretén fer una hagiografia de Christa Leem, i mira que era fàcil caure-hi; ben al contrari, s’ha limitat a descriure algunes de les coses que passaven a finals dels setanta i algunes de les persones que s’hi movien. És aquest exercici de vertebrar literàriament una època que va ser tant potent com breu el que dona valor a la novel•la. Més enllà, per tant, de la nostàlgia, ‘La nit de les papallones’ situa al lector davant la disjuntiva de preguntar-se si, en el procés de transformació de la Barcelona grisa de Franco en la ciutat lluminosa i turística d’avui, no es van perdre massa situacions, elements, personatges i fenòmens que s’haurien d’haver conservat. Una pregunta que, trenta cinc anys després, és tan indiscreta com pertinent, a la vista de la situació social i cívica en que es troba el barri.
La Barcelona de Christa Leem, Joan Brossa (pràcticament un desconegut fins que no va ser reivindicat i homenatjat en una edició de la Festa de Treball), Ocaña, la Cúpula Venus, el Saló Diana, els dibuixants de El Rollo Emmascarado, o Zeleste, era una ciutat en ple esclat artístic i social, un autèntic moviment cultural que arrossegava poc a poc a importants sectors de gent, i que va ser menyspreat per les primeres fornades de polítics locals democràtics per por al to revolucionari que tenia. La novel•la de Jordi Coca posa en present el relat d’aquella època, amb les clarors i foscors obviament, i deixa el lector nu davant del mirall del seu propi temps. En aquesta situació, qui tanca el llibre només es pot preguntar si hauria estat possible una ciutat millor, més justa socialment, potent en el cultural i equilibrada en l’urbanístic i econòmic, si el moviment de tota aquella gent de qui l’estríper en va ser símbol, no hagués estat anorreat, callat o, en el pitjor dels cassos, abduït per l’administració.
Les excavadores que van entrar al Raval anys després dels fets que narra Coca, no en sabien res de Christa Leem, de Pieyre de Mandiargues, o de Jean Genet, i van arrasar la seva memòria i el seu llegat en benefici d’una ciutat que havia de ser nova i neta. Cap pàgina de la història podia ser més poderosa que el desig transformador, però la tossuda realitat acaba imposant-se sempre, i ara es veu com una transformació més harmònica, més d’acord amb el que la petja humana va deixar al barri i a la ciutat sencera durant aquells anys després de dècades d’oblit, hauria tingut una capacitat de resistència a la realitat de la immigració i l’exclusió social molt més precisa i amb més penetració en el teixit urbà que no pas la que s’ha fet sempre a remolc dels projectes urbanístics.
‘La nit de les papallones’ posa en valor uns temps i unes actituds que molts, instal•lats entre la socialdemocràcia arrogant i el boniquisme babau, han mirat amb menyspreu durant anys i han blasmat sempre que han tingut l’ocasió. Són els mateixos que ara estan confosos i sense respostes quan la dreta destralera els exigeix ma dura contra els més desfavorits i bona part de la ciutadania l’aplaudeix. Potser ara s’adonen que ja no hi volen papallones al Raval, però ara ja és tard, només queda la novel•la.

Carles Martí
El debat públic analitzant l’èxit o el fracàs de les polítiques municipals al Raval al que el primer tinent d’alcalde convidava dijous passat a la llibreria Central, pot semblar exòtic en un moment en que el barri reclama més intervenció sobre el terreny i menys gesticulació formal. El debat sobre la coherència d’actuació que li ha faltat a l’ajuntament s’hauria d’haver fet fa anys.

Els onze del Raval
Des de gener de 2008 onze veïns del Raval estan empresonats acusats, només per lla declaració d’un confident, de preparar un gran atemptat al metro. Al marge del judici que haurà d’escatir el grau de responsabilitat fets dels encausats, el cas ha perjudicat el prestigi de la comunitat immigrant del Raval degut al tractament tan poc rigorós fet per la majoria de mitjans de comunicació.

12/11/09

EL DUO COMAS - FOLCH

Feia mesos que es donava per feta la candidatura d’Ernest Folch (Ara Llibres) a presidir l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i avui es farà pública. Folch s’acompanyarà a les vicepresidències de Xavier Mallafré (62), desmentint així un rumor que deia que potser aspirava a presidir-la, Jordi Ferré (Cossetània) i una tercera persona encara per decidir. En principi serà la única candidatura que es presenti a les eleccions de desembre. També avui es farà públic que, malgrat que s’havia dit insistentment que no es tornaria a presentar, també el pròxim desembre l’inefable Antoni Comas encapçalarà de nou una única candidatura a presidir el Gremi d’Editors de Catalunya després de que es frustrés una hipotètica llista encapçalada per Daniel Fernández (Edhasa). Al capdavant dels editors del país el duo Comas-Folch serà d’aquells impagables. La mala sintonia pública i notòria entre el Gremi i els editors en llengua catalana, que sempre s’han sentit notòriament menyspreats per Comas, situació que va tenir el seu punt àlgid durant la cèlebre fira de Frankfurt, tindrà durant la segona era una resposta implacable per part de la junta que aspira a presidir Folch, que per això s’ha format la candidatura. Ja hi ha editors en català que diuen que, si només hi ha una candidatura al Gremi, potser no aniran ni a votar.
La tibantor entre L’Associació d’editors en Llengua Catalana i el Gremi ha tingut moments d’incerta glòria, com quan es va convocar una reunió que havia de ser secreta per intentar posar pau a la que va assistir-hi el mateix José Manuel Lara. Però ni el temor a ser renyats de l’amo de l’edició va servir de res. Això si, el dia 23, a la Nit de l’Edició, tots posaran bona cara.

9/11/09

ON ERA TOTHOM?

L’encaix jurídic amb Somàlia perquè els pirates detinguts acompleixin condemna o siguin jutjats allà sembla la sortida més plausible a la situació de l’Alakrana, però algú em pot dir perquè s’ha trigat tant en trobar aquesta solució? On eren fins ahir el president del govern, la vicepresidenta, el ministre de justícia, el d’exteriors, la de defensa i el conserge de la Moncloa? Desapareguts, espantats pel caire que prenien les coses, capbussats pels maldecaps de les enquestes d’intenció de vot del CIS.
Les formes contemporànies de governar, pendents de l’enquesta més que no pas dels problemes reals, deuen seduir intel•lectualment Rodríguez Zapatero, però la banda de cafres que han segrestat l’Alakrana es deuen petar de riure quan veuen amb la facilitat que posen contra les cordes tot un país europeu que presumeix de modern; ells, que són una banda de trinxeraires. Ara, no s’atreviran a segrestar un vaixell francès. A que no?

Dit a El Món a RAC 1 el 10.11.09

L’HERÈNCIA URBANÍSTICA DE L’EUFÒRIA DEL TOTXO

Entre les sospites de corrupció, la crisi econòmica, el complex planejament general i la falta de recursos dels ajuntaments, l’urbanisme a Catalunya està col•lapsat. Des que l’any 2000, amb el cessament de l’omnipotent director general Joan Antoni Solans, la Generalitat va cedir més poder urbanístic als municipis, el territori català s’ha anat esquarterant poble a poble.


La planificació urbanística municipal a Catalunya viu les seves hores més baixes des que l’any 2000 Joan Antoni Solans deixés de ser Director General d’Urbanisme de la Generalitat amb un poder omnímode. Durant vint anys el llapis de Solans va diagnosticar i executar la planificació urbanística de tot el territori, però el càrrec més antic de la Generalitat després de Pujol, va ser víctima del seu propi poder. Primer l’oposició el va criticar (tot i que havia tinguts càrrec a l’ajuntament de Barcelona), però després van ser els propis municipis convergents els que van reclamar al president el cessament de l’arquitecte. El llavors conseller Pere Macías (ex alcalde d’Olot) el va fer plegar projectant-lo a un càrrec pretesament més important però sense poder executiu. A partir de llavors els municipis van prendre molt mes protagonisme en la planificació urbanística, i les antigues Comissions Provincials van veure reduïda políticament la capacitat preceptiva.
Ser regidor d’urbanisme, un càrrec sempre interessant, va passar de cop a ser el més cobejat per la classe política local per l’enorme poder que va passar a tenir. La capacitat dels ajuntaments per dissenyar el creixement sense pràcticament entrebancs d’instàncies superiors, va ser l’instrument que molts consistoris han fet servir durant tots aquests anys per finançar-se i per aconseguir tirar endavant projectes que mai no havien pogut fer gràcies a impostos, plusvàlues i convenis amb promotors i constructors no sempre favorables als interessos locals. En coincidir amb l’època d’explosió de l’economia del totxo, molts ajuntaments van tendir a urbanitzar tot el terme municipal possible, tal i com concloïen les primeres auditories ambientals locals fetes a Catalunya als anys noranta. Resultat: un territori saturat, de difícil control i ambientalment depredat.
Els canvis en política urbanística impulsats pel Govern de la Generalitat a partir de 2002-04 han arribat massa tard a molts indrets, i encara són criticats per molts consistoris per intervencionistes. Fer plans territorials quan la major part del territori està hipotecat per plans anteriors és voluntariós, però poc eficaç. Els POUM, (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) que estan acabant de redactar tots els municipis poden ser instruments vàlids per al que resti en un futur, però a hores d’ara hi ha massa hectàrees de territori amb una planificació aprovada i poc sostenible, directament dubtosa de ser beneficiosa pel creixement harmònic dels pobles i sobre les que hi ha molts interessos econòmics pel grau d’especulació que han sofert.
Però l’enorme superfície de territori ja compromesa urbanísticament s’ha topat de sobte amb la crisi econòmica i, ara amb les sospites judicials de corrupció, a redós de les quals s’estan coneixent protestes veïnals contra certes iniciatives urbanístiques locals que van esquitxant el territori.
Tot plegat està posant l’urbanisme de Catalunya en una situació de col•lapse. El paisatge de polígons buits i abandonats, promocions a mig fer, arques municipals sense els diners que havien previst ingressar, projectes locals aturats o les ARE (Àrees Residencials Estratègiques) que no progressen, generen confusió, paràlisi a no pocs ajuntaments, desconfiança en el ciutadà i impotència en la Generalitat, que es mou entre la intervenció no sempre acceptada i l’herència d’una complexa història de la política urbanística del país, de la crisi econòmica, i d’una bona colla de dubtoses gestions municipals fomentades pels anys d’eufòria constructora i econòmica.

Alcaldes, al seu poble
Que Bartomeu Muñoz fos alcalde de Santa Coloma i visqués al Turó Parc, la zona més exclusiva de Barcelona, és en si mateix una falta de respecte pel municipi que governava. Que es canviï la llei electoral, si cal, però que els alcaldes hagin de viure obligatòriament al poble que governen. Si no, el caràcter de poder pròxim desapareix per convertir-se en una farsa de falsa ciutadania.

Tracte igualitari
Si es considera que el tracte donat per la guàrdia civil a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra va ser vexatori en emmanillar-los en baixar del furgó a l’Audiència Nacional, que es reguli aquesta mena de tracte per a qualsevol detingut que no faci perillar la integritat física dels agents. Perquè un conductor que ha donat positiu o un vulgar xoriço si, i algú que porta jaqueta i corbata no?

5/11/09

EL CATALÀ DE PRAGA

Andreu Bauçà (Vilafranca de Bonany 1971) va arribar fa deu anys a Praga amb l’encàrrec de crear un lectorat de català vinculat a la universitat Carolina. El jove Andreu venia dels lectorats de Southampton i Winchester i, tot i desconèixer el país, va gaudir de la confiança de Joan Ramon Marina, del govern d’Andorra, qui va creure en la seva capacitat. Amb 27 anys va aixecar el que avui és un centre de referència en l’aprenentatge del català al món. Són més de mil estudiants els que hi han passat en aquesta dècada (uns 400 examinats en proves oficials), i avui en dia alguns treballen com a traductors oficials a la Unió Europea. Només enguany te 245 matriculats. El lectorat està finançat majoritàriament per l’empresa farmacèutica Pro.med.cs Praha, quin director, Thomas Bares, parla el català. Convençut que cal engrescar els estudiants de forma global l’Andreu ha creat una pàgina web, una ràdio virtual, un centre de recursos amb una important biblioteca, ha organitzat concerts, festes tradicionals i fins i tot ha rodat amb ells un documental ‘Postals de Praha’. A més l’any 2000 va crear el Campus Universitari de la Llengua Catalana, una reeixida iniciativa d’immersió en llengua catalana per a estudiants estrangers amb seus a Alcúdia, Andorra i Barcelona.
Per tot això i alguns mèrits més, l’Andreu ha estat guardonat amb un dels premis Josep Mª Batista i Roca de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana que s’atorguen demà a la nit a Barcelona. El treball silent, rigorós i d’èxit de l’Andreu, a qui segurament pocs lectors coneixeu, contrasta amb el perfil baix, poc exigent i faltat imaginació de molts agents culturals que omplen minuts de televisió i minutes de subvenció.

2/11/09

EL QUE QUEDA DEL TOTXO

Si el Síndic de comptes assegura que el cas Santa Coloma no és el més greu, vol dir que, tal i com força gent ha denunciat a nombrosos municipis i encara molta més en sospita, els anys del totxo han estat molt més depredadors pel territori i per la honestedat política que no pas ens pensem. Una cosa són irregularitats administratives, errades humanes, però una altra són les corrupteles, els tractes de favor i el cobrament de comissions que hi ha hagut a més o menys pobles durant els anys de boom de la construcció. Els convenis urbanístics impossibles i les requalificacions desorbitades van de nord a sud, i de l’esquerra a la dreta.
El vergonyós finançament dels municipis, ha portat a molts ajuntaments a ocupar tot el terme municipal per tal d’obtenir plusvàlues amb les quals finançar-se. L’excés de formigó és molt llaminer per a especuladors sense escrúpols. Es passa un sobre i tot és començar. Aquesta és l’herència de l’era de l’economia del totxo.
Us estranyeu que la classe política sigui la tercera preocupació dels espanyols, segons el CIS?

Dit a El Món a RAC 1 el 03.11.09

EL PAÍS REAL, L’IMAGINARI I LES NOVEL•LES POLICÍAQUES

El judici a Núñez i altres empresaris pel cas hisenda, el cas Milllet, el cas Santa Coloma o l’espionatge a can Barça tenen Catalunya en estat de xoc. La classe política no sap reaccionar, les institucions s’espolsen les puces del damunt i la actitud ambigua de la justícia no ajuda a asserenar els ànims. Només els mitjans de comunicació estan acomplint el seu rol social.


L’escletxa habitual entre el país oficial de polítics, empresaris, jutges, coneguts i saludats i el real, el de la gent que trepitja el carrer cada dia per buscar-se la vida, s’ha convertit en qüestió de setmanes en un esvoranc degut a la cadena d’escàndols que, sense estar estrictament relacionats entre si, han rebentat aquella idíl•lica i una mica poca-solta idea de que Catalunya era una mena de parnàs on tot anava com al millor dels mons.
La impunitat amb que un delinqüent confés com Fèlix Millet continua fent la seva vida normal, la incapacitat de reaccionar amb contundència i rigor de les classes política i empresarial enfront d’escàndols que afecten directament i demostrada la seva honorabilitat, i fins i tot l’evidència que, ni quan es guanya tot, el Fútbol Club Barcelona és ja l’exemple de civisme i catalanitat que l’havia portat a ser més que un club, està abocant al país, ja no al desànim del que tant se’n sent en Pujol, sinó a una autèntica i molt perillosa ‘italianització’ del sentir de l’opinió pública que fa que, a hores d’ara, molta gent pensi el que no és: que aquest és un país ple de lladres de guant blanc, que aquí val tot i que els poderosos tenen butlla durant anys i panys.
Evidentment aquesta idea és completament falsa i tan pretensiosament equivocada com la que mostrava a Catalunya com un paradís d’honestos prohoms i abnegats treballadors que conviuen en pau social; com si aquí tothom passés les tardes llegint ‘La muntanya màgica’ en lloc de mirar el ‘Sálvame’ i altres barbaritats a l’ús. Però que fan els poder públics per combatre amb eficàcia aquesta perillosa deriva típica de comentari anònim a internet, però que acaba quallant entre sectors especialment dèbils i mal informats de la població que conformen la infanteria del país real? Ben poc a banda de paraules i promeses tan buides que resulten poc o gens creïbles.
Contràriament a aquesta actitud poruga del món polític i públic, incloent-hi partits, institucions i empresaris, amb la qual tots pretenen salvar la seva pell sense carregar amb duresa contra el rival perquè saben que ells també tenen cua de palla, són els mitjans de comunicació els que, amb un treball rigorós i responsable, estan mostrant la realitat, per dura que sigui, i estan contribuint a desemmascarar la falsa idea que s’ha instal•lat al carrer de que Catalunya ha estat durant anys un campi qui pugui on tot ha valgut i on avui en dia ja no hi ha un pam de net.
Però els mitjans de comunicació no poden erigir-se en els protagonistes de la imprescindible regeneració de la vida local que tanqui l’esvoranc que hi ha ara mateix entre el país real i el fictici que avui representen polítics emmanillats, empresaris corruptes i prohoms delinquint com en les millors novel•les policíaques. No és el paper dels diaris ni el d’atiar el foc ni el de fer de bomber i, d’altra banda, prou feina tenen tots a capejar la crisi com poden.
Correspon als poders públics l’obligació de reconduir el desànim col•lectiu i de netejar amb contundència les seves cases fins que el ciutadà pugui recuperar la confiança amb les institucions que avui ha perdut amb dolor, però amb raó. Si no s’escomet una reacció decidida i urgent el país sencer corre el perill de que la ficció acabi desbordant la realitat, de que s’imposi la idea catastrofista, i fins ara poc combatuda argumentalment, de que el país està en ruïna moral i de que el paisatge més bonic de Catalunya deixi de ser l’imaginari noucentista en que encara creuen alguns i es converteixi en l’escenari de novel•la negra en que pensen molts.

Pina l’ofès
Les queixes de l’advocat de Jordi Montull a RAC 1 per la publicació en aquest diari de les declaracions de Millet són d’una perversitat infantil. Acusar els diaris de muntar un ‘circ Millet’ és ridícul, tan aquest com el seu representat són els delinqüents, no les víctimes tal i com Pina vol fer veure. Qui ha muntat el circ I genera alarma social són Millet i Montull, no ho oblidem.

Clamava Sellarès
Molt poca gent va voler escoltar mai en Miquel Sellarès quan anunciava, fa una vintena d’anys, dels desastres que pel partit, pel Govern i pel país ocasionaria el ‘sector negocis’, així el va batejar ell mateix, de Convergència. Lluís Prenafeta va aconseguir desplaçar-lo del cercle de proximitat a Pujol com va fer amb d’altres com l’ex-conseller Joaquim Ferré. Ara comença a sortir tot.

29/10/09

LA NOBEL I ELS DE CASA

Escolto en Jordi Basté que, al comentari editorial que fa cada dia a les vuit del matí al seu programa el Món a RAC 1, critica que no hi hagi ni un trist llibre en català de la premi Nobel, Herta Müller. La cosa no passaria d’aquí si no hagués estat que, uns dies després, el mateix Basté i al mateix espai, diu que ha parlat llargament amb en Fèlix Riera, director editorial de Grup 62, i que aquest li ha dit que no n’hi ha per tant, i que en Camilo José Cela tampoc no estava gaire traduït quan va guanyar el Nobel. Riera assegura que, que Müller no tingui cap llibre al català, no vol dir que estiguem tan malament, ans al contrari, i anuncia per aquesta temporada noves novel•les de Ferran Torrent i Najat el Hachmi, entre d’altres. Magnífic, probablement tindrem una bona collita d’autors locals enguany, però això no fa que la Nobel 2009 deixi de ser inèdita en català. Ho deixarà d’estar? Segurament, però això tampoc no treu que, a hores d’ara, tinguem aquesta lleu coixesa. En català es publiquen molts títols d’autors estrangers, tot i això força vegades es troben a faltar obres literàriament centrals perquè, en bona lògica, les editorials busquen la rendibilitat econòmica, i no se si la Müller, abans del premi, donava gaires diners. Això si que són raons, hi estigueu d’acord o no. Qui ja deu estar pensant en aquesta dicotomia és en Jordi Rourera, el nou editor d’ Ara Llibres, Amsterdam, Alisis i Now Books. Bioquímic i filòleg, en Jordi és una rara i valuosa espècie en el món editorial, on va debutar ja fa cinc anys. Si la sort, que li desitgem, te un component químic, la seva incorporació és el fitxatge d’un crack. La gent d’Ara llibres reconeix que és un luxe tenir-lo d’editor.

27/10/09

CONSELLER TRESSERRAS, SEMBLA QUE TENIM PROBLEMES



Mala setmana pel conseller de cultura. Ni els grans distribuïdors ni molts exhibidors estan d’acord en la paritat entre català i castellà en el doblatge de pel•lícules, mentre que el cessant Xavier Bru de Sala l’acusa de voler buidar de continguts i diners el Consell de les Arts (CoNCA). S’està apagant la bona estrella que semblava acompanyar fins ara Joan Manuel Tresserras?

No crec que a ningú sorprengui que cada pas de la futura llei del cinema vagi acompanyat d’un intens debat públic, ni de que, un cop dimitit, el fins ara president del CoNCA, Xavier Bru de Sala, no posés l’èmfasi de les seves crítiques en el titular del Departament de Cultura de la Generalitat, però quan ambdues coses coincideixen en el calendari, i ho fan amb altres com el balanç negatiu que l’informe de la ràdio a Catalunya fa sobre aquest mitjà, fan pensar que, malgrat mantenir un considerable crèdit polític, la gestió del conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, està passant per un moment socialment delicat, just quan enceta el darrer tram de legislatura.
El full de ruta de l’equip Tresserras ha estat sempre clar: un primer any per endreçar el desgavell que hi havia a la casa i, a partir de llavors, planificar, legislar i actuar. Els reconeixements obtinguts amb el pla del circ, el de biblioteques, el de dansa o la difusió internacional de la música feta a Catalunya, han tapat algunes patinades com el tancament precipitat de Santa Mònica o l’oposició que va trobar el pla d’arqueologia i que es va acabar fent posar a tothom ferms, en una meritòria actitud d’exercici del poder que, per por a desagradar o a perdre la cadira, a la política catalana es practica ben poc.
Però Tresserras i els seus sabien que tenien un ferro roent amb el CoNCA i que es ficarien en problemes amb la llei del cinema. I ara, en el darrer tram de la legislatura, ambdues situacions poden malbaratar part de la gestió d’un conseller que, i aquí Bru s’equivoca malintencionadament, si que ve del món de la cultura. O la universitat i la comunicació no ho són?
L’herència del CoNCA recorda una mica el cèlebre pacte cultural dels vuitanta, que un cop firmat va resultar que ningú no el volia i Pujol el va fer desmantellar entre grans pantomimes de l’esquerra. Però ningú del govern Montilla, ni ell, no va ser capaç de reconduir un tema que els havia encolomat en Maragall i que no els feia cap gràcia, fins que Tresserras s’ho va trobar damunt la taula, i amb un president ‘in pectore’ amb qui sabria que se les tindria. Perquè el va proposar, doncs, per tenir contenta la plataforma que promovia la creació d’un consell?. Perquè es va deixar podrir després la situació fins arribar a l’enfrontament, les acusacions, la crisi, la dimissió forçada de Bru de Sala i aquesta sensació actual de que, això del CoNCA no servirà de gran cosa? Collar les competències i el pressupost del Consell i després forçar la negociació d’un acord marc era la forma de reconduir-ho? El CoNCA pot tenir una segona oportunitat, o se’ns ha mort a les mans i a penes serà ja una mena d’instància zoombie entre la teranyina del’administració? S’hi estarà d’acord o no amb el Consell, però el que no es pot tolerar és crear-lo i desactivar-lo després pels motius que siguin.
Amb el projecte de llei del cinema pot passar el mateix, tot i que esperem que no. S’anuncia amb gran èmfasi, potser es promulgui tal i com està redactada però, quina capacitat tindrà la Generalitat per a fer complir la quota paritària entre castellà i català a les pantalles? Les ‘majors’ que no acompleixin se les multarà, o en això de les multes, com en els delictes econòmics, també hi haurà privilegis jurídics?
Si es fan les lleis i s’engeguen instàncies administratives cal respectar-les i activar les seves funcions i acompliment. En cas contrari, el balanç de l’era Tresserras podria acabar essent tant mediocre com el de majoria de consellers que han passat pel despatx del Palau Marc.

Naufragi radiofònic
Més males noticies, de sobres sabudes, pel conseller Tresserras; segons l’Informe sobre la Ràdio a Catalunya 2008, que ell mateix va presentar la ràdio envelleix, perd oients, i gairebé ningú no sap fer res per corregir-ho, tret de RAC 1, tal i com reconeix l’estudi. Si no s’hi aconsegueix enganxar els joves, internet pot matar l’estrella de la ràdio quan ni el vídeo ho havia fet.

Bonhomia inútil
La justícia valenciana ha desbaratat del tot la bonhomia de Tresserras. L’autorització al govern valencià per tancar el repetidor de TV3 a València fa complertament inútil la voluntat de diàleg i d’acord que sempre ha demostrat el departament de Cultura per promoure la reciprocitat en la recepció de les respectives televisions a València i Catalunya. Però aquí Canal 9 si que arriba.

22/10/09

PAÍS DE SECÀ

D’acord que la climatologia mediterrània és indomable i un punt salvatge, d’acord que les llevantades sempre porten molta aigua, però precisament, com que ja ho sabem, n’estem advertits i cada any passa un o dos cops, és intolerable que els semàfors de la cruïlla Diagonal / Passeig de Gràcia no funcionessin ahir a les tres del migdia, que les voreres siguin piscines de mal anivellades com estan, que les rieres siguin camps de regates, que les línies 2 i 3 nedessin o que als vestíbuls dels estacions la gent rellisqués com si del ‘hollyday on ice’ es tractés per mor d’un linòleum vell de fa més de trenta anys. En resum, aquest és un país de secà, un rostoll de tercera amb una capital de les mateixes característiques. Quan no plou, anem fent, a la que cau un xàfec, tot sotsobra, les nafres surten a la llum i les deficiències i desigualtats territorials s’agreugen.
Ara, això els polítics com que ells van en cotxe oficial sempre, no ho veuen. Per ells, aquest és el millor dels mons, i parlar del temps, un tema recurrent de conversa d’ascensor, que d’escales tampoc no en pugen.

Dit a El Mon a RAc 1 el 23.10.09

LARSSON MALTRACTAT?

Hi ha lectors de la trilogia d’Steig Larsson en català que estan que trinen. Clara Calbet es queixa en una carta al director de les nombroses errades en la traducció (‘treure les tripes per la boca’ per ‘treure el fetge per la boca’, ‘declarada incapaç’ per ‘incapacitada’...) i anuncia que els altres dos els llegirà en castellà. En una altra carta Víctor Pasqual protesta també pel mal relligat dels llibres, que fa que les pàgines i fins i tot els plecs sencers de Larsson caiguin com les fulles a la tardor, i això que el lector jura que no és l’Increïble Hülk. Ambdues queixes estan comprovades o patides en pròpia pell i contrastades amb una colla de lectors. Un entès en l’autor de la trilogia m’assegura que Steig Larsson va escriure en suec, que Destino l’ha traduït al castellà des de la llengua original, però que Columna, ho ha fet del francès. Podria ser una causa del grinyolar de la traducció?. Si algú li vol preguntar el perquè de tal decisió, demà poden trobar l’editora de Columna, Ester Pujol, a la llibreria 22 de Girona, on presentarà la segona peli basada en la trilogia de l’autor que, no se si somiava en llumins i bidons, però en tot cas ho feia en suec, no en francès. Hi ha més protestes. Al seu bloc ‘Calamars a la catalana’, l’escriptor Sebastià Benassar es queixa també d’una altra novel•la negra amb errades, en aquest cas es tracta de ‘Les filles del fred’, de Camilla Läckberg, que ha editat Ara Llibres i que, segons l’escriptor illenc, està farcida d’errades ortogràfiques. Errades, fulles que cauen, tot plegat potser és que els llibres d’avui en dia es fan a corre cuita, a la baixa i sense la necessària cura en la seva factura. Així potser es fa negoci,no lectors.

18/10/09

L’ARQUITECTURA CATALANA EN TEMPS DE LIQUIDESA

Amb la rauxa creativa, de Jujol a Miralles, en declivi, ofegada per la nícia voluntat política de fer de la ciutat un aparador de Nouvel, Rogers, Herzog o Foster, i en plena crisi, l’arquitectura catalana recent busca nous referents i feina. Per això, amb llums i ombres, es mostra a París (cité de l’architecture). Però un cop vista el dubte resta: fi de cicle o punt de partida?


Un amic paleta em va dir un dia que el que més li agradava de la seva feina era pensar que, fent una casa, contribuïa a transformar la vida de la gent que l’habitaria. Després de veure l’exposició ‘Arquitectura catalana 2004-2009, retrat d’un temps’, no tinc massa clar que l’arquitectura d’avui en dia pensi en aquesta senzilla premissa. És clar que els creadors no en són els únics responsables. En un temps en que el sistema de transmissió de valors està en crisi i que la pròpia existència és tant líquida com el pensament, l’arquitectura no en surt indemne.
La històrica capacitat de reinterpretar una època, de transformar-la i de dotar de nous instruments a la societat del seu temps que va tenir l’arquitectura catalana fins els anys seixanta, quan Francesc Mitjans va canviar l’ofec de la burgesia barcelonina a l’eixample pel discret encant de nova classe emergent Diagonal enllà, és un poder avui en dia en vies d’extinció. Tenallats entre encàrrecs d’especuladors a qui tan els fa la categoria artística del projecte mentre sigui rendible, el desinterès de l’administració per tot el que no siguin ‘autors miedàtics’, i la ignorància esportiva d’una burgesia convertida al vulgar ‘pijisme’, els arquitectes catalans, que com tothom han de menjar, han deixat de ser el referent urbà, paisatgístic i territorial del país. I per això surten a exhibir-se col•lectivament a l’estranger.
Sense desmerèixer algun dels molt lloables projectes que es mostren a París, com l’admirada casa del carrer Minerva de Barcelona, de Toni Gironès, la seu de la fundació Alicia, d’Abeba arquitectes,l’hotel Aire de Bardenas, d’Emiliano López i Mónica Rivera o una casa al municipi de Gaüses, d’Anna i Eugeni Bach, el pols de l’arquitectura catalana contemporània tendeix en general a un classicisme (no exempt de ‘boniquisme’) conservador i pres per un diàleg amb l’entorn ja sabut d’avantmà, és a dir, amb escassa capacitat de transformació dels indrets que habita.
D’acord que hi ha ocasions on el pressupost (sobretot en construcció de caràcter social) condiciona el projecte, d’acord també que la inèrcia d’una societat sense solidesa ens empeny a tots cap a la vulgaritat creativa, l’art convertit en simple consum per poder engolir idees exemptes de cap mena de complexitat, però precisament per això aquests darrers anys es troba a faltar més l’agosarament arquitectònic al paisatge general del país; una visió que havia estat més procliu en temps més complicats políticament o econòmica, i que, a partir de finals dels vuitanta va començar a esllanguir (el MACBA és un dels primers grans projectes absolutament neutre, líquid) fins diluir-se en banalitats esparverants com la Vila Olímpica i, en general, totes les construccions relacionades amb l’esdeveniment esportiu.
Darrerament, l’intent de recuperació d’una capacitat expressiva pròpia i forta a través d’un intens diàleg amb l’entorn a la zona del districte 22@, o alguns projectes off Barcelona com el centre urbà de Palafolls (Maresme) o l’entorn del Segre a Lleida, han donat una mica d’aire que projectes nefastos com Diagonal Mar s’han encarregat d’esbandir; l’etern conflicte. Però la nòmina de bons arquitectes catalans és llarga i fecunda. Han de recuperar la capacitat d’influència social com a col•lectiu. A ells els va la feina, potser, a la resta ens va el territori.
Si l’arquitectura perd la capacitat dialèctica en la transformació social i cultural del país, la bellesa de la capsa que embolcalla les nostres ciutats no servirà per a res més que per atreure turistes. I encara.

Pere Riera i el pas del temps
Per estrelles que siguin, les ciutats creixent enllà dels arquitectes; per això Riera crea nous paisatges a partir d’intervencions minimalistes, de sorgit. El parc de les tres xemeneies, al Paral•lel, n’és un exemple reeixit. Ara ha cohesionat amb lleus intervencions les places que envolten el restaurat conjunt de les esglésies de Sant Pere, a Terrassa. El pas del temps farà la resta.

Exposició fallida
Situada en una catacumba del Palau Chaillot, l’exposició d’arquitectura catalana presenta tantes incongruències en el disseny com, a voltes, certs projectes arquitectònics. Maquetes sense retolar (ampliació del Picasso), desordre idiomàtic en la retolació dels treballs, o fotografies confuses (la del Caixaforum el fa irreconeixible), no predisposen gaire a fer visible les obres exhibides.

15/10/09

EL PATRIMONI FA NOSA

La Marga Cruz, col•laboradora gràfica de El Mundo, ha fet una feina tant ingent al seu quart llibre, ‘El modernisme al Maresme’ que, a banda de compilar amb detall d’investigador l’extens patrimoni modernista d’aquesta comarca, ha deixat en evidència part de l’administració pública i d’altres institucions que haurien de comprometre’s al manteniment i difusió d’aquesta riquesa artística. El llibre, 386 pàgines, és un extraordinari i vital recorregut pel llegat modernista del Maresme en imatges. Els textos de Pep Andreu emmarquen històrica i culturalment el què i el perquè de tanta riquesa modernista.
El llibre, com sempre els passa als fotògrafs, s’ha pogut editar gràcies a les almoines (ho sento però amb la misèria que han donat no hi ha millor paraula per definir-ho) de la fundació Caixa Laietana, el Consell Comarcal, el consorci de Promoció turística de la comarca i només 22 dels 25 ajuntaments que tenen patrimoni modernista clar i declarat.
Si un vademècum artístic i cultural com aquest només val 3000 euros per una Caixa d’estalvis, i encara perquè el Consell donava aquesta quantitat i no volien que el seu logo anés per sota, si hi ha ajuntaments que només han aportat la misèria de 280 euros i n’hi ha tres (Tiana, Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), a qui tan els dóna que algú faci un treball rigorós, amè i necessari sobre el patrimoni col•lectiu, que és la memòria i la raó d’existir d’un poble, és que hi ha autoritats locals i financeres del país que no mereixen ser-ho. Es veu que el patrimoni els fa nosa. Potser estava enmig d’una finca amb la que volien urbanitzar per especular-hi, i, ves per on, un tal Puig i Cadafalch els va aixafar la guitarra. Marga, no defalleixis,

12/10/09

LES AMBIGÜITATS AJUDEN EL LLADRE

L’espremuda de cargols d’Iceta i Herrera a Convergència per les donacions del Palau a la fundació Trías Fargas tenen clau electoralista, i sobre això no hi ha res a dir, poden demanar tantes explicacions com vulguin. Ara bé, que la fundació convergent tingui l’obligació d’explicar-se o de tornar els calés, és un altre tema.
La Trías Fargas no te cap mena de deure ni legal, ni fiscal, ni polític sobre la necessitat de dir en públic d’on li venen els diners que rep. La llei de finançament de partits prohibeix que aquests rebin diners d’anònims, però no diu res de que ho facin les seves fundacions afins, com és el cas de la nacionalista. Per tant, posats a demanar els comptes a la Trías Fargas, jo també els demano a les altres i tots en pau. O no.
Ara, si és ben cert que la fundació afí a Convergència no te cap obligació de passar els seus números per una roda de premsa, si que, moralment, estaria bé que ho fes. No per ells, sinó perquè l’ambigüitat que s’ha creat, beneficia al lladre.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.10.09

SOBRE L’OASI: POLÍTICA I CANVI CLIMÀTIC A CATALUNYA

Entre el benemèrit mecenatge de Millet, els informes inútils, els sms robats, les ganivetades a ERC i l’espionatge al Barça, la societat civil i política catalana ha passat del descrèdit a la caiguda lliure. Aquella peregrina idea de que aquí les coses es feien diferents i certes barbaritats no passaven batejada com a l’oasi català, s’ha assecat; coses del canvi climàtic.
La primera generació de polítics de la democràcia era humil per convicció i per amateurisme, els professionals van arribar després, amb el poder consolidat. A finals dels vuitanta, un ex conseller i encarregat de l’escola de formació dels joves valors convergents, em confessava que estava aterrit en comprovar com, als aspirants a futurs dirigents polítics, l’únic que els interessava era el poder, la xarxa que s’hi teixia al voltant i la capacitat de generar influències que, a mig termini, els permetria anar-se reproduint en el càrrec: la teranyina del poder.
La setmana passada Jordi Pujol després de reconèixer que estava trist per tot plegat, demanava que el cas Millet no afecti la moral catalana: “que no es conclogui que tot el que passa a Catalunya és un desastre”, deia l’ex president. Pujol, com a bon polític, no va fer cap mena d’autocrítica. Al cap i a la fi Millet és un representant de la dita ‘societat civil’ per la qual CDC i ell en persona sempre han apostat; la societat que el va ajudar a arribar al poder i a la qual ell sempre ha donat suport. O qui va posar Millet al front del Palau sinó el seu govern?
El nacionalisme català, que te grans actius, però que per vocació sempre veu fantasmes a tot arreu i és incapaç d’adonar-se de que a voltes porta un pa a l’ull, espantat per les dimensions de l’escàndol, ha llençat a tots els seus corifeus a promoure el missatge de que el cas Millet s’utilitza per atacar el catalanisme, com si a la resta de ciutadans no els dolgués el que està passant al seu país i amb part dels seus calés. Errada de qui te cua de palla. L’estafa de Millet i la inoperància de l’administració per aturar-ho abans no condemna el catalanisme, però deixa veure que no tot a l’oasi són palmeres, ço és, que la xarxa social i política teixida per la Catalunya mesocràtica fa figa per tot arreu.
La idea d’oasi es va fonamentar en una classe política dirigent sorgida del mateix estament social (alguns fins i tot havien compartit escola) i amb un ideari de servei a la reconstrucció del país a penes diferenciat per les seves filiacions partidistes; una certa idea de compromís històric assumida per l’esquerra marxista i la participació, a més o menys distància, de la burgesia i el moviment obrer. Però aquest esquema s’ha trencat del tot. El sindicalisme s’ha professionalitzar i te problemes que no troben ressò en la classe política, part de la històrica burgesia industrial s’ha venut el patrimoni a multinacionals i s’ha reconvertit a l’economia especulativa amb resultats desiguals, l’esquerra s’ha desintegrat en mil colorins i s’ha reconvertit a classe dirigent nouvinguda, i els cadells de la dreta i de la socialdemocràcia no aspiren a res més que a mantenir-se en el poder a través de la maquinària del partit. La cultura democràtica civilitzada i diferent de la que presumíem els catalans s’ha diluït en una manera global de fer política que homogeneïtza i no admet matisos.
L’agenda dels polítics no és de servei públic, és personal i de partit i aquí, i arreu del món, la gent s’ha allunyat de la política amb l’agreujant de que, a més, veu com gaudeix d’impunitat judicial. Perquè existeixi l’oasi tothom l’ha de veure, sinó és que es tracta d’un miratge per deshidratació. La defenestració de Carod, el mecenatge de Millet a PI i a la Fundació Trías Fargas, els sms de Saura i Sirera, els informes inútils per compensar els amics (que s’ha fet sempre) o la xaronada de l’espionatge al Barça, han posat les coses a lloc: l’oasi s’ha eixugat, el canvi climàtic arriba a Catalunya.


Les obvietats de Maria Eugènia Alegret
Si la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha hagut de dir el que hauria de ser una obvietat, que la posició social no el deixarà impune, referint-se, és clar, a Fèlix Millet, és que la majoria dels ciutadans tenen sospites més que fonamentades de que la justícia te dues maneres d’actuar: per la gent del carrer i pels influents. Si no és així, perquè havia de dir-ho?

Oliver l’auditor
Al director general del Barça se li ha vist el llautó, com acaba passant sempre en aquestes situacions. De seguretat res, espionatge galdós. Un episodi més en la seva carrera d’auditor de la que en tinc coneixement per haver-me fet fora, sense dir-m’ho, d’un programa de TV3 on col·laborava per manifestar una opinió contrària a la seva. M’ho va dir temps després un membre de l’equip.