La poesia d'en Toti

Premi Nacional de Música i Creu de Sant Jordi, fa uns dies en Toti Soler va rebre el guardó més emocionant: el de fill predilecte de Vilassar de Dalt, el seu poble. Potser ja va sent hora de que rebi el reconeixement públic del món de les lletres catalanes: associacions d'editors, d'escriptors i entitats i institucions culturals incloses. L'aportació d'aquest genial guitarrista a la literatura catalana és quantitativament enorme i qualitativament excel·lent i original.

Tothom el situa al costat del mite Ovidi, però no tants recorden l'extraordinari disc de poemes de Salvat Papasseit (1975), quan era gairebé impossible de llegir el poeta, o els versos d'Estellés a Coral romput (1979). I encara menys evoquen els treballs sobre Josep Mª de Sagarra o Ausiàs March, o com ha sabut posar el seu art en sintonia amb Jordi Sabatés, Pau Riba, Ester Formosa, Sílvia Pérez Cruz, Cinta Massip, Pascal Comelade o Mª del Mar Bonet per difondre cançons i poemes.

Intel·lectual inquiet i artista discret, en Toti és la clau de volta sobre la que, a partir dels setanta, pivoten el rock, el folk, el jazz, el flamenc i la clàssica, acostant aquests mons i creant una simbiosi que enriqueix culturalment la generació de la transició, obrint-los la ment i conformant un substrat cultural de Miles Davis a Salvat Papasseit, passant per Pau Riba o Diego de Moron. En un temps cridat a ser fosc, però que amb obres com la de Toti Soler va resultar excepcional, aquest va ser un llegat que va sustentar una concepció oberta i moderna d'entendre la cultura catalana que avui es bat en retirada. Però la poesia d'en Toti continua avui atresorant alguns versos necessaris per a viure. La gent de les lletres li hauria de reconèixer.

La república estiuenca

Com que ni a Catalunya ni a Espanya la cosa pública ha creat una civilització fonamentada en la cultura, certes elits dominants van impulsar un combat cultural propi creant institucions o iniciatives que donessin sortida als seu estil de vida. Amb l'invent de l'estiueig com a fenomen social aquest comportament es va diversificar i traslladar a nous escenaris i formes artístiques. Així van néixer molts festivals. Divendres va començar el de Porta Ferrada, a Sant Feliu, el degà de Catalunya.

Amb hàbil combinació entre el social i l'artístic, el festival es va convertir en una cita de referència. L'escenari i el cartell l'auguraven com el nostre Montreaux, al·ludint al suïs. Però la crisi va arrasar l'estiueig i la música. Avui sense diner públic no hi ha combat cultural que valgui, per molt de classe que sigui. I divendres Pat Metheny i Ron Carter el van refundar. Les evanescents melodies electroacústiques del duo van evocar els bons temps a les pells envermellides pel sol. Metheny és un vell conegut. Immillorable. Ara tothom vol que aquest auspici confirmi que Porta Ferrada tornarà a ser el que no havia de deixar de ser. Però l'estat cultural dirà la seva. L'interès del públic i un promotor capaç hi són.

Aquest estat estiuenc es va traslladar l'endemà al festival de l'Estartit. Aquí la forta implosió política del festival de Torroella està projectant un fill putatiu jazzístic de magnitud, que competirà amb els festivals francesos si va així. El grup de l'estiu (Jazz Magazine), Mehldau, Scofield i Giuliana van convèncer agnòstics i satisfer estiuejants. L'escenari bell i millorable. Potser no tenim una civilització cultural prou forta; però que s'hi posin diners i es guanyarà el combat.

Poesia amb crosses

Amb un desplegament pressupostari inaudit, el festival Poesia i +, que promou la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, s'ha escampat pel Maresme amb propostes d'allò més variat que situen la poesia molt a prop de l'espectacle; tan, que sovint fa l'efecte que l'ofega. Pop, rumba, cinema o personatges arty com David Fernández o Albert Serra, acomboien recitals i lectures poètiques amb formats molt diversos, a voltes tangencials, i una fira d'editorials de poesia es converteix en una festa estiuenca amb paella incorporada.

És probable que aquesta acuradíssima fórmula de festival porti més públic a les activitats que no pas un poeta recitant a pal sec (de vegades el problema és que molts no en saben gaire, de dir). A més atorga a la transversalitat del discurs poètic una capacitat d'influir sobre els discursos d'altres arts molt amplificada, massa; mitificada per una certa modernitat fins i tot. Però en aquesta melé de gèneres artístics la força de la literatura queda necessàriament diluïda en un paisatge d'escenaris, focus, vídeos, dj's o persones conegudes. I al final passa el que passa sempre: força gent va a veure aquests festivals poètics però gairebé ningú compra llibres i ni molt menys els llegeix. I això provoca la falsa aparença d'un interès realment escàs per la poesia: el que vol l'auditori és entreteniment, no lectura.

El que atrau al públic és l'expressió inspirada, la poètica, no l'art d'expressar l'ànima del món, la poesia. I aquest espectacle d'afectació comunicativa Poesia i + ho fa, ho fa be i amb diners, encara que l'efecte sobre el territori és mínim i a voltes amb un to presumptuós que fa pensar en quina és la implicació de la Fundació Palau amb la comarca. Si n'hi ha.

L'estripada. Desentortolligar l'entortolligat

Molta gent dona per fet que la única sortida a la situació política espanyola és un govern de gestió per dos anys que surti d'una abstenció del PSOE i noves eleccions. És pur maquillatge, és clar. Guanyar temps per reorganitzar els partits, buscar nous lideratges capaços de substituir als que s'han cremat amb aquesta repetició electoral, i tornar a fer girar la ruleta de les urnes. Serà una solució plausible?

Potser si que ho serà per al sistema i per als partits, però la política estatal te una agenda massa complexa com per deixar els temes més espinosos ajornats dos anys més.

Ja se que deixar podrir les coses és la tàctica preferida per Rajoy, però al final la podridura fa una pudor que mareja. Pudor de clavegueres, de policies, d'advocats i fiscals de l'estat, de Tribunals... En fi. La llista d'insalubres és llarga.

Per si de cas els recomano que, si poden, s'agafin uns dies de vacances. No ho dic amb sentit turístic, ho dic per salut. Al cap i a la fi l'estiueig es va posar de moda a finals del XIX per una qüestió purament higiènica.

Deien que les ciutats eren molt brutes i contaminades. Fixin-se. O sigui que bon estiu tinguin.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/928118/

Foscors blanques

A les nits blanques hi he vist sempre el perllongament de la vida clara, de l'avenir col·lectiu en plenitud que tan els costa a les regions del nord. Les nits blanques del llòbrec Sant Petersburg de 1993 eren tal esclat de vida que fins i tot els espellofats gats de Crim i càstig s'havien amagat. Aquí, que anem sobrats de llum, a voltes la insolació no ens permet veure les nostres pròpies foscúries. I en tenim moltes.

Ara llibres i la fundació Pere Coromines, per exemple, il·luminen la negror en que estava sumida l'obra de Joan Coromines, potser el romanista més important del món i més oblidat aquí. Reediten el diccionari etimològic en tres volums i en versió condensada, i seguiran amb l'Onomasticon i altres obres. Si aconsegueixen fer una versió on-line i gratuïta del diccionari, la llum que projecti farà millor la nostra vida col·lectiva.

Un altre que aporta molta llum a la negror, en aquest cas novel·lesca, és la biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet. El club de lectura iniciat el gener del 2000 arriba al centenari. Hi han passat cent autors de vint països, en obres publicades entre 1926 i 2016, de Philip Marlowe a Carlos Zanón. Centenars de persones han après a llegir novel·la negra guiades per en Jordi Canal, i han entès que és un gènere que va més enllà de la mera distracció. I pels que l'H ens cau lluny, el fanzine digital l'H Confidencial, amb propostes de lectura i informació com no es troba enlloc més.

Qui no aporta cap llum a la negror, per premis que convoquin, és RBA. No només és la primera editorial sense editors, sinó que ara és també la primera que reconeix que ha defraudat a Hisenda. El president del grup, Ricardo Rodrigo ha acceptat dos anys de presó. Fosc, negre, lleig.

Testigo directo. Muerte de una compañía aérea

No hay cosa que me fastidie más que levantarme a las 4 de la madrugada y pasar la mañana entre bostezos esperando embarcar. Pero para mi sorpresa todo fue sobre la marcha, y a la hora prevista el Airbus rodaba por la pista camino de Orly. Hasta que, pasados veinte minutos, el comandante anunció que volvíamos a Barcelona porqué llevábamos una compuerta de la bodega abierta. Entre una cosa y otra llegué a París con hora y media de retraso. Nos dieron un vaso de agua.

A la vuelta los retrasos y anulaciones daban mal rollo. Horas tirado en el asiento de plexiglás de una terminal armónicamente cutre no me ponen de buen humor, precisamente. La felicidad que me dio el Vidre de meravelles de Barceló i la antológica de Klee se fue a la mierda. La gran cantidad de niños que, tras pasar una días felices en Eurodisney, perdieron la alegría por no poder llegar a casa a la hora razonable que les toca por edad, era un insulto. A los sátrapas del neoliberalismo, como el tal Alex Cruz, les importa un bledo el daño moral que infringen a sus clientes, un mal nunca resarcido por disculpas que pidan; son gratis.

Una compañía incompetente para cumplir su razón mercantil es empresa muerta. Me lo decía una operaria de handling de Orly, la única persona que informó verazmente a los viajeros acumulados en el hall 1: "lo que le sucede a Vueling es por pura codicia". Creíble, teniendo en cuenta que el pasado año ganó el triple de lo previsto. Antes un sujeto del personal de tierra insistía en el mostrador: "mi compañero les informará una vez hayan pasado el control". Una vez pasado el control no había nadie de Vueling, claro.

Mentiras, contradictorias promesas vía whatsapp que ahondaban en el desasosiego, desinformación y el tiempo entre nervios jugando con la angustia por llegar a casa como sea.

Por fin el avión, se da prisas al personal de cabina, nos acomodamos como un rebaño, y, con cinismo cruel, el comandante se disculpa por el cambio de aeronave por avería y nos desea un buen vueling. A ver: o mintió para enmascarar la pésima gestión y el afán de lucro sin límite o, peor, además de no cumplir, este gente usa aviones en mal estado. Varios pasajeros habían padecido averías en los viajes de ida a lo largo de la semana como sufrí yo el jueves.

Despegamos, pasan el carro de bebidas, cobrando.

En la madrugada de domingo el Prat parecía Idomeni, pero a Vueling no le importa otra cosa que su cuenta de resultados.

Voz de mujer al final de una era

Habría cumplido 70 años estos días si un cáncer no se la hubiera llevado un desapacible domingo de noviembre de 1991. Intentando escribir algo decente aquella tarde, me di cuenta de que Montserrat Roig dejaba sin cerrar los interrogantes políticos y culturales que ella misma había abierto y que, por entonces, eran motor de una generación que ya no se reconocía vencida y que se disponía a luchar por la esperanza.

Foto: Pilar Aymerich

Ahí había claves para interpretar como el mundo de ayer en el que había nacido (El temps de les cireres es lectura imprescindible), iba mutando hacia el de hoy (prueben con La veu melodiosa). "La pena es que su discurso se quedó a mitad de la metamorfosis. A penas vivió los movimientos alternativos, y no conoció la globalización ni internet", se lamenta Betsabé García (Barcelona 1975), autora de Con otros ojos (Roca), la primera biografía oficial de la Roig.

Más que de una biografía en el sentido estricto del término, se trata de una exquisita y amena narración de no ficción, de la crónica interpretativa de una época de la que aquella hija de la clase media del Eixample se erigió en relatora. Ningún lector con conocimiento vivido de los setenta y ochenta hallará detalle que chirríe. Y es que la Roig periodista, presentadora de televisión, novelista o política fueron un todo, "del cual la novela fue el corazón alrededor del que giraron el resto de géneros", puntualiza García. Y en cada línea de ese todo se leía la contradicción vital entre cultura, política, creación o dogma; claves centrales para comprender aquel tiempo de traspaso del temor a la esperanza, de la indolencia al compromiso. La época de la que la Roig hizo algunas interpelaciones de vértigo.

Quizás el drama real de Montserrat Roig fue el ser tan incómoda. Escribió con voz y cuerpo de mujer y los mandarines literarios no se lo perdonaron. Desmenuzó la miedosa clase media barcelonesa construyendo un corpus literario sobre sus miserias durante el franquismo y el mercado la ha castigado. Hizo periodismo con voluntad de estilo y es recordarla por Els catalans als camps nazis por la transversalidad política del mensaje;  nadie iba a menospreciar una denuncia del nazismo tan poderosa. "No le perdonaron el tratamiento de los temas desde los ojos de mujer", concluye la autora del libro. Resultado de ello. La contradicción. Su obra se lee en la enseñanza secundaria, con lo que adquiere un cierto tono canónico, pero ha desaparecido del mercado. Una fea situación similar a la de autores como Jaume Fuster o Joan Oliver. A este paso el canon literario catalán será evanescente. "Es cierto que las últimas novelas no tuvieron muy buenas críticas aquí", añade García, "pero tanto La veu melodiosa (1987) como El cant de la joventut (1989) se tradujeron a varios idiomas, y obtuvo buenas críticas en Holanda o Alemania". Paradojas.

Pero quizás fue esa circunstancia, más que la muerte, la que ha apartado su obra del mercado. Seguramente hoy en día una generación de jóvenes lectores inconformes descubriría en la obra de Roig un discurso insurrecto y tozudo que podrían asumir como propio. Pero para ello deberemos confiarnos a que, en las aulas de algún instituto, cuaje ese relato crítico que abrió las puertas a una novelística capaz de interpelar a su época, pero que no pudo prosperar: Montserrat Roig se fue demasiado pronto. Era un domingo de cielo gris y perfil aterido, como el de su clase media novelesca. El país que era.

Les autores del llibre

Los años progres

Diciembre de 1970. Montserrat Roig recibió la noticia de que había ganado el premio Víctor Català por 'Molta roba i poc sabó...' encerrada en Montserrat junto a 250 intelectuales en protesta por el proceso de Burgos. La acción, orquestada por miembros de la Gauche divine, dio a conocer a gente más joven y con un nuevo modelo de compromiso político y vital. La Assemblea d'Intel·lectuals Catalans que allí nació y a la que se vinculó, fue un vértice sobre el que pivotó el cambio generacional. Habían llegado los progres, el relevo. "Era en los primeros años setenta, la catalana progre y rubia, con larga faldumenta heredada de todas las abuelas de Günter Grass, y esa dulzura de borjas blancas que tiene el catalán en su voz, y que no he vuelto a encontrar en ninguna otra voz femenina. Era lo que se dice una progre", retrataba Francisco Umbral a la Roig en 1978.

La Barcelona de los años progres destacaba por "su catalanidad y por la voluntad de romper los folklorismos que habían dejado en suspenso al mercado cultural catalán ", escribe Betsabé García. Años decisivos.

Sort n'hi ha

La llibreria Vitel·la, de l'Escala, m'envia puntualment informació de les activitats. El final de temporada és espectacular: poemes de Kavafis a la ciutat grega d'Empúries, xerrada d'Ian Gibson sobre Lorca i Dalí i Xavier Antic presentant el seu èxit 'La voluntat de comprendre'. Els deu mil habitants de l'Escala tenen sort de disposar d'una llibreria com aquesta. Com els onze mil de Torroella poden gaudir d'una llibreria com El Cucut, que ha convertit la vila en capital del llibre cada dijous sant.

Són quarts de deu de la nit quan passo per l'Índex, de Vilassar de Mar; la llibretera i el marit encara són a dins posant llibres a les lleixes, repassant comandes. Els seus homònims de l'Espluga de Francolí no donen l'abast amb l'exquisida i ben nodrida llibreria que munten al festival El vi fa sang. El llibreter d'Utopia era al peu del canó el vespre que vaig presentar un llibre a l'ajuntament de Sallent; com també de Drac, d'El Prat de Llobregat. I no parlem de Serret, centre d'activisme a tot el Matarranya i amb un club de lectors que l'ajuda a superar la crisi. El mateix que van fer tres emprenedors i el propietari d'Els Nou Rals de Viladecans, formant una cooperativa i refundant la llibreria. I envejo l'audàcia d'en Xavier d'El Vapor vell (Premià de Mar).

Aquests són una mostra, n'hi ha molts més. Negocis petits, amb propietaris que posen la vida en el seu somni, per un sou digne i per acomplir amb l'evident funció social d'una llibreria de poble. Parlem de les noves llibreries de Barcelona, dels editors independents, dels joves valors de la literatura. Però els llibres es venen d'un en un i no sempre al centre de les ciutats. Sort en tenim tots plegats d'aquestes petites llibreries.