29/6/07

LA SEGONA BUTXACA

Que el segell Labutxaca, primer projecte d’envergadura del nou Grup 62, ha arrencat amb èxit, ho confirma el fet que està essent seguit d’aprop fins i tot per editorials en castellà. El concepte modern i agosarat, a la vegada que seriós i universal, ha caigut bé en aquesta vida. El que no sabem és que passarà a l’altra vida, i no em refereixo a la futura, sinó a Second Life. En breus setmanes, Labutxaca tindrà una segona vida literària i comercial al cèlebre portal d’Internet. Si tots els ‘avatars’, que així es diuen els ciutadans d’aquesta falsa vida d’ordinador, s’apunten a llegir en butxaca i en català, no ho dubtem que el negoci de 62 prosperarà enormement, cosa de la que ens en felicitem, però el que serà digne d’estudi serà la capacitat de sobreviure virtualment que te el català. Com diu el catedràtic Gifreu, l’espai català de comunicació, a falta de poder-se vertebrar en comú, s’ha inventat un territori al ciberespai on, innocents com som, pensem que la llibertat i la capacitat de créixer en normalitat, són infinites. O sigui, a la vida real amb un peu a l’altre barri, però renoi a la xarxa; els reis del mambo!
El que no te res de rei, però, és en Paco González Ledesma. Ho dic perquè ha rebut un important premi a França, on això de les monarquies no els excita. Es tracta del Prix Mystère de la Critique 2007, que l’autor català ha rebut per la traducció francesa de ‘Cinco mujeres y medi’a. Enhorabona, company. Llàstima que als premis literaris policíacs no donin mai ni cinc.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

26/6/07

EUROPA

Segons el seu biògraf, l’Europa arriba als cent anys de vida en un dels moments més baixos de la seva dilatada existència, paradoxes de la vida futbolística. Deu ser cert allò que diuen els entesos de que, a Catalunya, només hi ha espai per a un equip, el Barça. Si no que els ho preguntin als de l’Espanyol, el Nàstic, el Lleida i, és clar, ja no en parlem dels del Júpiter, el Balaguer o el Sant Andreu.
L’endemà d’acabada la lliga estic escrivint aquesta columna tot escoltant la ràdio i no hi ha mes tema a l’actualitat del dia que la lliga, el Madrid i el Barça. Però a Catalunya no és que hi hagi espai mediàtic només per un club de futbol, és que és tot el país que és monoplaça. A Catalunya només hi ha un sociòleg, Salvador Cardús; Eduard Delgado és l’únic expert en toros, d’actor satíric només hi ha en Pepe Rubianes, de rocker Gerard Quintana, de barri progre Gràcia, d’analista polític en Francesc Marc Álvaro, i la llista podria ser eterna.
D’acord que aquest és un país petit i, segons com és miri, molt limitat; tant que hem perdut la capacitat de ser originals, creatius i emprenedors. El cofoisme ens fa ser abstencionistes, panxacontents, avorrits, del Barça i, el que ja trobo intolerable, ser uns dels europeus que menys fem l‘amor. Deu ser que amb un cop ja en tenim prou.

Publicat a L'Independent de Gràcia

24/6/07

ALLÒ QUE POT ACABAR AMB NOSALTRES

Vint anys després que Josep Gifreu exposés la seva idea de l’espai català de comunicació com una estratègia d’acció cultural, no política ni regionalista, és a dir, fruit del debat intel·lectual i amb vocació d’abastar tot el domini lingüístic des de la seva formulació, el catedràtic de teoria de la comunicació a la UPF ha fet balanç. Entre els punts forts, els febles i uns quants de negres, Gifreu conclou que, depenent quin sentit donin l’estat i els grans mitjans de comunicació a la construcció del ‘nosaltres’, d’un entorn propi cultural català, l’espai català de comunicació serà un objectiu possible o no.
Potser el problema d’avui en dia rau en saber si aquest ‘nosaltres’ és un referent real o mític. En vint anys el sentit d’identitat s’ha capgirat del tot. Els territoris físics (país, llengua, símbols, història...), que van ser els fars per a la construcció de les identitats nacionals durant l’era moderna, s’han diluït degut a la ultralliberalització dels mercats (major de la que hom havia pensat) i a l’eclosió d’un nou territori virtual a Internet. Els símbols són globals, la història és un espectacle, i les llengües i cultures, veuen reduït el seu paper cohesionador i identitari per convertir-se en simples instruments al servei del mercat universal. O és que Google fa servir el català per sentimentalisme?
Els joves, motor i agent comunicatiu i cultural de primera índole, se saben catalans i han conegut la llengua a l’escola; però senten la necessitat de pertànyer al ‘nosaltres’ imprescindible per la pervivència de l‘espai cultural propi, o ja els està bé viure en la present i lleu vaguetat postmoderna? I si ells poden entendre un ‘nosaltres’ sense espai cultural propi, i aquesta pugui ser una fórmula de consens entre la majoria dels ciutadans que ja han sucumbit a l’ofensiva mediàtica exclusivament castellanitzadora?
No dic que tot això no ho tingui present Josep Gifreu. L’anàlisi que va oferir dijous a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL) per invitació de la fundació ESCAC, contemplava aquestes variants i moltes més; del que dubto és de la capacitat regenarativa de l’administració i dels grups mediàtics. Quan la realitat esdevé mítica simplement ja no és real, s’ha transformat. Fins a quin punt l’espai català de comunicació no ha canviat tant en vint anys que, finalment, ha deixat d’existir en la seva formulació inicial per moltes iniciatives favorables que hi hagi?
El conseller Tresserras va respondre Gifreu en clau política, és clar. Pel titular de cultura cal fer polítiques que superin la vella actitud resistencial de la transició. I per fer-ho apuntava dos eixos: qualitat enfront de quantitat (ja va sent hora) i una difusió que pressioni els grups mediàtics i els converteixi en valedors i creadors d’star system propi.
Apuntava el conseller que algunes de les grans transformacions culturals (impremta, tv...) van agafar el català en hores baixes i que això ens va fer perdre trens. Vist el retrocés de l’espai de comunicació català enfront de l’espanyol, com sabem que no hem perdut ja el tren del mercat global?
Caldrà ser molt imaginatiu, agosarat, molt modern i fins i tot una mica barrut per aconseguir que la majoria de ciutadans s’apuntin al ‘nosaltres’. En una situació així, l’oferta i la demanda tiben més que la identitat. Sense polítiques de futur acabarem essent antropòfags de nosaltres mateixos.

Publicat a El Mundo de Catalunya

22/6/07

TEMPORADA D’ESTIU

Ara que la majoria de mortals estem pensant en fer vacances, les editorials, enlloc d’aturar màquines, les acceleren. Amb les primeres calors tots els segells posen a la venda un seguit de llibres amb la secreta il·lusió que es converteixin en ‘el llibre de l’estiu’, és a dir, el best-seller de l’època de l’any on tothom diu que llegirà més perquè te més temps, però que, un cop comprat el volum, sol quedar-se mort de fàstic a la bossa de platja. Els valencians de Bromera diuen que: ‘la innocència és l’amagatall perfecte del crim’, frase que atribueixen a un tal Benjamin Black, però qui és el tal senyor negre? Doncs John Banville en versió policíaca. ‘El secret de Christine Falls’ és un ‘thriller elevat a la màxima categoria’, segons asseguren els editors que ja tenen al catàleg l’anterior èxit de Banville, ‘El mar’’.
El grup 62 juga fort la cosa estiuenca; a més, estrenen Labutxaca, que regala un iPot per la compra de vuit llibres. Si això no és un argument per passar per la llibreria ja m’explicareu. I si aneu de vacances, o no, amb els Ferrocarrils de la Generalitat, encara notareu més la presència dels llibres de 62, doncs han firmat un conveni per promoure la lectura al tren, bona cosa vist com de llargs poden arribar avui a ser els viatges de rodalies.
I Empúries presenta un cartell amb primeres figures del segell. ‘Els taxistes del tsar’, del nord català Joan Daniel Bezsonoff, i ‘Certituds immediates’, obra pòstuma i molt esperada de Miquel Bauça, La temporada alta ja és aquí.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

ALGO MÁS QUE ROCK & ROLL

A pesar de que la canción dice que es solo rock&roll, la verdad es que, a estas alturas de la vida y con más de cuarenta años en la carretera, los eternos Rolling Stones son bastante más que música. Ellos fueron los inventores del espectáculo completo en estadio de gran aforo y con intervención profusa de luces, pantallas de vídeo, escenarios móviles y fuegos artificiales; concretamente fue en la gira americana del Stel weels de 1982. Anoche, veinticinco años después, el Bigger Bang Tour que aterrizó por fin en Barcelona un año después, fue la sublimación del concepto espectáculo audiovisual completo y familiar. Los Stones atraen a públicos de tres o cuatro generaciones, y ofrecen un poco para todos los gustos. Rock&roll gamberro a cargo de Keith Richards, actuación estelar a cargo del divo Jagger y una máquina perfecta de vídeos, luces, petardos y cohetes y sobre todo música, mucha música más próxima al rythm'n blues, a cargo de los músicos contratados para amenizar la fiesta al lado de los Stones. De entre el elenco de profesionales destacaron en Montjuïc la potente voz de Lisa Fischer y los teclados de Chuck Laevel, mítico pianista de los Allman Brothers.
A pesar de la arrancada fulgurante con Start me up, el concierto fue lento, incluso un poco soso durante la primera hora. La gente que llenaba la pista vaciaba vasos de cerveza y las parejas en las gradas se juraban amor eterno, de aquel que dura lo que dura un verano. Más de uno recordó como había comprado una entrada hace un año y medio para un concierto que nunca existió. ¿Seria aquel el último concierto de los Stones en Barcelona definitivamente? El interrogante se desveló en dos fases; primera una espectacular versión de I’ll Go Crazy de James Brown a cargo de Lisa Fischer y segunda una soporífera presentación de la banda por el maestro de ceremonias Mick Jagger. Después de hacerse rogar un poco Keith Richards interpretó un par de temas con su voz de fumador de Ducados. Y ahí terminó el sopor. El espectáculo más grande del rock&roll se puso entonces definitivamente en marcha. Los Stones se dejaron de preámbulos y se dedicaron a entonar clásico tras clásico durante otra hora. Ahí ya nadie se acordó del año y medio de espera para verlos. Las tres generaciones de stonianos mezclaron sudores y cerveza y se dedicaron a bailar con Honky tonk woman, Simpathy for the devil, Jumpi’n jack flash, It’s only rock&roll...
Si Hollywood no existiera los Stones lo habrían inventado. Su idea de hacer del rock una gran fiesta apta para todos los públicos sigue cautivando. El escenario móvil los lleva hasta el centro del estadio y el público delira, se despliega una lengua gigante y carnosa en el centro del escenario y el respetable levita. No es de extrañar que personajes tan poco dados a la bohemia rockera como Javier Bardem, Juli Soler (alma del Bulli) o el modisto Antonio Miró se fotografiasen con el grupo en los camerinos antes de ocupar sus asientos en el palco de Montjuïc. Pero es que además Jagger y su troupe le han dado unos días de cosmopolitismo estelar a Barcelona. Se alojaron en el mismo hotel donde vive Woody Allen, se han dejado fotografiar tomando helados en una terraza y Ron Wood ha inaugurado una exposición de su obra pictórica. Por cierto, que otro catalán, su fan número uno, Jordi Tardà, le hizo un regalo al guitarrista pintor: una fotografía del primer óleo que pintó en 1966, que el Stone daba por perdido, y que Tardà tiene en su casa.
La recta final, que comenzó con Brown sugar y Satisfaction, supuso el descabello de la afición, claro está. Los Beatles dejaron de actuar en 1966 porque el espectáculo era patético; los Stones pueden seguir cuarenta años más en escena, porque su show es perfecto y calculado. Solo hay una cosa imposible de controlar: lo crudo que es volver a la realidad. Bajando la montaña olímpica todo comenzaba otra vez a ser como siempre. Dicen que el rock es mentira, pero es bella y nos gusta. El paraíso, aunque sea efímero, bien vale un concierto de los Stones.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

17/6/07

PETS, SONAR, SUMMERCASE, SENGLAR

Els Pets acaben d’editar ‘Com anar al cel i tornar’ (Discmedi), un dels millors discos de la història del pop en català. El Sonar és un dels festivals de música electrònica del món més reconeguts, el Primavera Sound ha consolidat Barcelona com a ciutat ‘indye’, i els pròxims Senglar rock i Sumercase acabaran d’arrodonir la temporada festivalera (tot i que en plena època d’exàmens no se si és gaire recomanable). La música moderna i popular, a Catalunya, va molt bé, una altra cosa és que la música catalana tingui tantes possibilitats de reconeixement i difusió com l’anglosaxona o l’espanyola.
A Catalunya la música ha estat sempre una art major; d’Enric Granados a l’actual excel·lent collita de dj’s, passant per Enric Morera, Ricard Vilarasau, Salvador Brotons, Jaume Aragall, Raimon o Gerard Quintana, per dir-ne alguns de diversos gèneres, aquest ha estat un país que ha presentat la música arreu del món com un dels seus actius culturals més importants, i així ha estat entès durant anys. Però el ressò internacional de compositors i intèrprets ha de venir avalat prèviament per un prestigi i estima interiors, al propi país; cosa que ara no passa, o passa poc.
Notablement més que altres, la música és un art enormement sentimental i de gran difusió; per tant, el seu arrelament popular és molt mes gran que la pintura, el teatre o, fins i tot, la literatura. La música genera un marc de referències comú i identificatiu transversal i relativament fàcil d’entendre. Però si la gent no assumeix com a pròpia la música del país, aquesta difícilment irromp fronteres enllà.
Hi ha qui deu pensar que, al món globalitzat d’avui, aquesta imbricació ja no és necessària, que és igual ser un perfecte anònim a casa per triomfar en els circuïts musicals internacionals. Bé, hi ha de tot, hi ha O.T. i hi ha l’obra de Lluís Llach, per exemple, com hi ha l’èxit fugisser i puntual i la consolidació i el respecte a tota una carrera artística.
Posem un cas; els Pets han editat un disc memorable, de gran volada internacional i que s’ha situat com el 15è disc més venut a tot l’estat, però difícilment el coneixerà el públic britànic, nordamericà o, fins i tot, francès. És ben poc probable que el trio Gavaldà, Reig i Càceres toqui mai als grans festivals internacionals. I això és més preocupant encara si tenim en compte que, a hores d’ara, alguns de les millors i més prestigioses cites pop de l’any es fan a Barcelona. Arrasaran al Senglar i similars, pensats per al consum intern, però els costarà molt travessar la invisible frontera que els separa del Summercase o del Primavera Sound. I l’excusa de la llengua no cola en música pop, prou que ho sabem tots.
Seguim amb un altre exemple. En aquest sentit el Sonar és exemplar. La participació de dj’s i de músics electrònics d’aquí al festival obre una porta immillorable per demostrar la vàlua dels creadors catalans. Perquè no pot ser així a les altres cites de referència en música moderna? I si els Pets actuessin al costat de Patti Smith i Sonic Youth al Primavera i els Wilco ho fessin al mateix cartell que Wiskyn’s al Senglar? Ja se que als promotors els costarà molt fer el pas, ens va el negoci diran amb raó, però una política en matèria de música moderna hauria de promoure una certa simbiosi entre el gran èxit de la música moderna a Catalunya i el necessari, i merescut, reconeixement de la música moderna catalana.

Publicat a El Mundo de Catalunya

15/6/07

EL LLIBRETER NEGRE

En arrencar-li dos queixals, el llibreter negre sent en carn pròpia un dolor semblant al que senten tantes víctimes com poblen els llibres del seu comerç. Paco Camarasa, ànima de ‘Negra y criminal’, (http://www.negraycriminal.com/) va tornar de Moscou amb un mal de queixal èpic, però la negror que es respira a la capital russa el van aconsellar tenir paciència i anar al seu dentista de tota la vida. Amb la galta inflada com un púgil explica que, per indicació d’Alicia Giménez Bartlett, Víctor Andresco, director del Cervantes moscovita, el va convidar a fer una xerrada sobre ‘Carvalho i la transició política, cultural i gastronòmica’, i cap allà que va anar.
Ara Camarasa prepara la seva expedició anual a la Semana Negra de Gijón, que enguany arriba a la vintena edició amb absències notables comn la de Ben Porta o la de la mateixa Giménez Bartlett, però amb presències importants com la de Jaume Ribera, soci d’Andreu Martín, i Pepe Ribas, protomàrtir d’Ajoblanco, que hi faran de les seves. Abans de marxar, la setmana vinent s’ha de reunir el jurat del premi de novel•la negra Brigada 21, que aquest any per fi te un bon estol d’obres en català per guardonar. I amb l’encontre ‘BCNegra’ ben consolidat, està treballant intensament en el del febrer vinent, i amb 30 Instituts de secundària que han demanat per crear un club de lectura de novel•la negra (sic!), el Paco encara te temps per dirigir un curs sobre el gènere al Col•legi de Bibliotecaris. El crim no s’atura per dos queixals corcats.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

14/6/07

YO NO VOY, Y QUÉ?

No voy a ir a la Feria del libro de Frankfurt. Me sugirieron la posibilidad de ir y la rechacé, no por motivos políticos ni ninguna sandez por el estilo; no voy a ir a la feria del libro porqué no tengo nada que hacer allí. He estado un par de veces y, francamente, es un lugar aburrido y deprimente donde la mayoría de escritores del mundo no pintan nada. Para qué tengo que ir a Frankfurt si no tengo libros traducidos al alemán, si ya tengo quién gestiona mis derechos de autor (y ella si que va, sólo faltaría), si no voy a dar ni a oír ninguna conferencia y si no se echar un huevo ni dar un paso de baile (es decir, no sirvo como promotor turístico)?
No voy a ir a Frankfurt y a pesar de ello mi producción literaria no se va a resentir ni mis editores van a retirar mis libros. No voy a ir a Frankfurt y no voy a dejar de escribir en este periódico, ni de ir a las tertulias radiofónicas ni la universidad me va a rescindir el contrato. No voy a ir a Frankfurt y ustedes, lectores, seguirán disfrutando con las historias, de ficción o no, que les cuento. Es decir, no voy a ir a Frankfurt, pero voy a seguir siendo escritor, no sufran.
Pero que van a hacer allá buena parte de los 130 escritores invitados? Nada. La política de cuotas hace cosas raras. De la larga lista de agraciados en el sorteo hay un buen número de anónimos que ni me suenan, y no será qué no conozca el gremio. Porqué han aceptado ir a la feria si saben que son la cuota poeta, la cuota independentista, la cuota mallorquina, valenciana o lo que sea, pero que realmente no tiene nada que hacer ni decir en Frankfurt? Insensatez, desfachatez o ilusión infantil de quien se ha hecho méritos para ir a la excursión de fin de curso? De todo hay. Los teléfonos han estado muy colapsados últimamente con tanto advenedizo lloriqueando para que lo inviten.
Tampoco van a ir a Frankfurt unos cuantos escritores en castellano. En este caso por motivos diversos, pero a pesar de que la solución era idónea (ir del brazo de sus editoriales pagando el Llull.), algunos no han aceptado quizás por despecho (la invitación se hizo tarde y mal), por pereza (también piensan que no van a hacer nada allí), por ceder el protagonismo a la cultura catalana, que es tan propia de este país como la castellana, pero es la invitada, o por miedo a volar, a saber. Pero meter todas las razones en un saco, mezclarlo con la negativa de Pamies y decir que la cultura catalana va a ir a la feria con una alineación de segunda, que es lo que ha escrito el periódico Frankfurt Allgemainer, es demostrar una ignorancia impropia de un periódico que se las da de serio.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

12/6/07

‘LABUTXACA’ PASSA PÀGINA

Amb la sortida al mercat del segell Labutxaca, el projecte del Nou Grup 62 es fa visible per primer cop. Aquesta iniciativa dels nous gestors permet a la històrica marca escenificar el tancament del llarg procés que es va iniciar amb la crisi de resultats, el control de La Caixa i el llarg i complicat procés de venda i fusió. Labutxaca ha de permetre girar aquests fulls i mirar endavant.
Però per passar pàgina no n’hi ha prou amb voluntats; calen projectes seriosos, d’envergadura i moderns (vull dir pensats per a les necessitats d’avui). Aquesta és la gènesi filosòfica d’aquest nou segell; la conceptual és posar al mercat en edicions econòmiques la part principal del valuós patrimoni literari de totes les marques que conformen avui el grup, amb la intenció de buscar nous mercats tant pel que fa a lectors (sobretot joves) com a punts de venda (llocs on els llibres en català no arriben). Amb aquests objectius clars, a 62 han treballat durant mesos, i el resultat és Labutxaca, un projecte que, editorialment, te un seguit de valors que, a hores d’ara, ja el fan diferent, digne d’atenció i que, empresarialment, aclareixen el rumb del grup.
En primer lloc és una obra col·lectiva i transversal de tota la casa. Si calia donar una imatge de cohesió no n’hi ha de millor. A la presentació tots els editors van fer costat a Eugènia Broggi i Jordi Cornudella, responsables editorials, i a Fèlix Riera i Xavier Mallafré, principals directius. La foto de família, tots amb la samarreta promocional, és per retallar-la. En segon lloc s’ha fugit de la idea, equivocada, de que un llibre de butxaca ha de ser un volum fet de qualsevol manera amb tal que sigui barat. Els llibres del nou segell són d’una edició i disseny exquisits, les traduccions es revisaran o es faran de nou si cal, les fulles no cauran a la tardor i el preu serà tant competitiu com els llibres de butxaca en castellà. I s’ha fugit expressament d’una quota d’autors catalans. La competència d’igual a igual vol dir assumir la normalitat encara que aquesta no existeixi del tot. I en tercer lloc s’ha destinat un pressupost insòlit (120 mil euros) a la promoció, publicitat i màrqueting; al món modern aquest capítol és imprescindible. Mireu el web, http://www.labutxaca.cat/, els diners no semblen mal gastats. I si voleu un iPod, reuniu vuit codis de barres dels llibres des d’ara fins desembre i serà vostre per molt menys del que costa al mercat. Una promoció d’impacte per al públic que busca el segell.
Però, a més, Labutxaca ha aconseguit ja nous espais per als llibres en català. Aeroports, estacions de tren, quioscs de la costa, superfícies comercials i fins a cent punts de venda han acceptat, per primer cop, tenir literatura en català. I el segell no es tanca al seu fons editorial (uns 7500 títols). Després de vacances pot ser que anunciïn un primer acord amb un altre grup editorial per incorporar alguns dels seus títols.
Aquest un projecte que mira al futur, ara cal que els lectors i el conjunt de la societat catalana s’hi engresqui com ho estan els seus promotors. La història diu que, quan 62 ha endegat un projecte modern per superar una etapa gris se n’ha sortit amb èxit. Així va ser l’any 1974 quan van llençar el que llavors era el no va més de la modernor, la col·lecció El Cangur de butxaca, uns segell que ha donat alguns dels llibres més venuts en la història de la literatura catalana.

Publicat a El Mundo de Catalunya

8/6/07

PRIMAVERES I TARDORS

Serveixi aquest títol per homenatjar Baltasar Porcel, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, de qui diumenge passat en fèiem panegíric a les pàgines de cultura de El Mundo.
Arreu del país hi ha promotors culturals que no surten als diaris, però que fan una feina tan estimable com els barcelonins, que són més ben tractats pel fet de ser de ciutat. Albert Benzekry és l’impulsor de la Primavera poètica a La Garriga, un festival consolidat després de tres edicions amb activitats de tota mena, de recitals a dj’s, passant per concerts, sopars o presentacions, i que va començar el 20 d’abril i s’acaba demà. El conveni que ha firmat amb la Institució de les Lletres Catalanes garanteix que la continuïtat de la poesia a la Garriga.
Al darrer dels recitals, la poetessa lleidatana exiliada a Torredembarra Dolors Miquel va encendre al públic amb el seu dir a mig camí entre el rap i el garrotin. Des del seu refugi del Tarragonès, on te cura del jardí, Miquel està enllestint dos projectes: una inèdita antologia de poesia medieval adaptada al català modern, que editarà Empúries, i un nou recull poètic, ‘La dona que mirava la tele’, que, de moment no te pressa per editar. La Dolors es reivindica com a entesa en el cas Pantoja, per que veieu.
Però després d’una primavera exultant sempre ve una tardor d’aires tristos. La mort de Josep Vila, director comercial de la distribuïdora l’Arc de Berà, deixa el món editorial català sense un dels seus professionals més estimats i eficaços. El trobarem a faltar.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

3/6/07

SETANTA PORCELS I MÉS

Superat el càncer i homenatjat (sic!), Baltasar Porcel és, potser, l’escriptor català contemporani que és més a prop de l’excel·lència universal que ell mateix nega a la literatura catalana. Crític i autocrític, sincer i valent, escèptic i enamorat de la vida i hereu i renovador de la tradició cultural mediterrània, Porcel és una personalitat rica i complexa que desvetlla tantes admiracions com tírries; però sort en tenim de que existeixi.
En la seva obra literària Baltasar Porcel ha aconseguit sintetitzar la millor tradició del periodisme i la prosa (de Xammar, Planes, Robert o Pla) amb la de la novel·lística (d’Oller a Villalonga passant pels que vulguin). Però, a més, l’escriptor d’Andratx ha fet ràdio, televisió, teatre, contes, entrevistes, biografies i unes quantes coses que potser, per ignorància, em deixo. En resum, que si no fos perquè no va inventar la bicicleta diria que és el prototipus d’home del renaixement; un savi complert al que bona part del seus coneixements li venen de l’observació i interpretació del món i dels que l’habitem. I això, en una cultura tant petita on tots ens coneixem i en un temps d’impostures i condicionants polítics com els que vivim, és moltíssim. Jo, que el vaig descobrir de jove (Cavalls cap a la fosca em va trasbalsar com poques novel·les catalanes ho han fet mai), encara ara el veig com una mena de Corto Maltés al timó en mig d’un mar brau envoltat de porucs i submisos.
Com a persona compromesa amb si mateixa i amb la herència lingüística i cultural que representa, Baltasar Porcel te força detractors. Incapaços d’entendre la seva peripècia vital, i la del propi país, hi ha qui l’acusa d’espanyolista amagat per la seva bona relació amb la monarquia, mentre que d’altres el critiquen per la seva etapa al capdavant de l’Institut d’estudis Mediterranis, que després d’ell va anar esllanguint fins passar a millor vida. Els polítics, que sempre busquen aduladors i mediocres que lloïn les seves obres, no se’n refien, i molta gent del món de la literatura el tem (perquè sovint fa posat seriós, potser?). I de tots ells Porcel n’aprèn i en reacciona. Així, la visió crítica, desencantada i escèptica, en especial dels personatges de les seves darreres novel·les (L’emperador o l’ull del vent, Olympia a mitjanit), són de les millors reflexions que sobre el món d’avui es poden fer des d’una perspectiva catalana i universal. El que passa és que molts dels que li manifesten tírria potser mai no han llegit cap dels seus llibres. Aquest país ja ho te, això.
Aquesta setmana tots plegats, els que el temen i els que li tenen mania, els que l’admiren i els que l’ignoren, l’han homenatjat en un parell de jornades a la Pedrera que al novembre es repetiran a Mallorca. No s’ha dit res de nou, és clar, perquè sobre Baltasar Porcel ja en parla ell mateix i molt millor, però, si més no, tot plegat ha servit per reclamar públicament el reconeixement social cap a un escriptor que no te més compromisos que el de la seva obra (on hi exposa el seu món i les seves idees) i la tradició cultural a la que pertany, que no és cap altra que la catalana.
De Porcels, potser no amb la seva categoria intel·lectual i literària, però si amb una actitud i compromís com els seus, per sort n’hi ha uns quants al país; tant de bo un dia la petja talentosa de l’escriptor mallorquí ajudi a que puguin ser visibles. Ens calen més de setanta Porcels.

Publicat a El Mundo de Catalunya

1/6/07

EL GOVERN BASC A PUIGCERDÀ

La ‘purrusalda’, una cassola de porros, bacallà i patates ofegats, és un plat típic basc. En Ricard Grau, fill de can Miquelet, més conegut avui en dia com a comestibles Iris, al barri de la duana de Puigcerdà, va descobrir aquest àpat gràcies a uns bascos que van estar hostatjats a casa seva des de novembre de 1938 fins l’arribada de les tropes franquistes pel febrer de 1939. El que no sabia ell ben bé del tot era que aquelles persones tant amables, ben educades i amants de la cuina, constituïen una delegació oficial del govern basc i que, com a tal, van estar treballant a casa seva donant suport als seus compatriotes que marxaven cap a l’exili.
Segons consta a la documentació del govern basc dipositada encara a l’arxiu de Salamanca, pel novembre de 1938 el govern d’Euskadi va establir a Puigcerdà una delegació del departament d’Assistència Social i una altra del Departament d’Hisenda amb dos responsables al front de cadascuna. La primera estava encapçalada pels funcionaris Pedro Aguirre i Ignacio Nazabal, i la segona per Aurelio Lazo i Sixto Uribarri. Pel que recorda la filla d’en Ricard, la Carme Grau, que és qui ens relata el que li va explicar el seu pare, és probable que la delegació d’Assistència Social fos la que va convertir en despatx el menjador de casa seva. Tant ella com els seus fills, en Miquel i en Josep, recorden com l’avi i pare (que va viure gairebé 99 anys) parlava sovint de don Ignacio i d’un tal Aguirre. La coincidència de cognoms d’aquest funcionari amb els del Lehendakari de l’època ha generat durant temps una gran confusió al voltant d’aquest episodi de la història local fins al punt de quedar reclòs a un conjunt de vagues i íntims records familiars, ben desats a la memòria, això si.
A casa dels, avui, Bort-Grau la ‘purrusalda’ es menja per quaresma encara ara. El bacallà, que a Catalunya és un menjar tradicional d’aquests dies d’abstinència, hi te molt a veure. Però això no ha estat sempre així a la família, va ser en Ricard qui va descobrir aquest plat. Els bascos hostatjats a casa seva el van convidar un dia a dinar. Havien trobat porros als horts a tocar de cal Miquelet i, amb un tros de penca de bacallà i unes patates, es disposaven a fer festa grossa. El que ningú no sap és d’on havien tret les grans marmites on la ‘purrusalda’ feia ‘xup xup’. No cal dir que l’àpat li va agradar d’allò més al Ricard; tant, que en va demanar la recepta i li va pregar a la mare, la Roseta, que li en fes. I així fins avui.
Les dues delegacions governamentals basques van arribar a la Cerdanya des de França. Un cop caiguda Euskadi havien fugit per Hondarribia i, després d’uns mesos per organitzar l’ajuda als compatriotes, van dirigir-se a Puigcerdà. Un cop a la vila, una part es va allotjar a la torre Junoy, que avui en dia és un centre de jardineria, i l’altre a can Miquelet (queviures Iris), on l’any 1934 havien enllestit unes cambres d’hostes al pis superior de la botiga. Allà van viure els alts funcionaris bascos i les seves esposes entre novembre de 1938 i febrer de 1939. En Ricard Grau deia sempre que eren gent molt agradable, ben educada i extremadament cortès; una característica poc comú en un temps convuls com aquell.
Aquell va ser un hivern climatològicament dur a la Cerdanya. El fred i la neu van agreujar les condicions dels qui, camí de l’exili, feien una forçosa aturada a Puigcerdà tot esperant que els gendarmes francesos els deixessin passar. La mare d’en Ricard i mestressa de la botiga-hostatgeria, la Roseta, n’estava cansada de la gentada que tot el dia li demanava taula o llit, sovint per caritat. No hi cabia ni una ànima a cal Miquelet, la casa era un desori de gent entrant i sortint tot el dia. Per ella, una dona vinculada familiarment al pla del Bages però casada a Barcelona amb en Miquel, tot el que estava passant era una bogeria.
La seva neta, la Carme, recorda amb detall com li havien explicat el pas per casa del doctor Verini, un eminent otorrino que, acompanyat de la seva esposa i d’una filla petita, també marxava a l’exili amb una delegació de la Creu Roja. Es veu que, en arribar al pas fronterer, un gendarme va preguntar a al seva esposa si pensaven estar-s’hi gaire a França. Amb tota la innocència del món, la bona dona li va respondre que, a la que les condicions militars i polítiques li ho permetessin, tornarien a Catalunya. Aquell policia malcarat li va respondre que, si el que volien era tornar, que ja no calien que sortissin, i els va barrar el pas.
Deixondits, els Verini van recular a penes unes desenes de metres fins la porta de la fonda i botiga. La Roseta, en un moment de nervis, els va obrir i els va dir que ho sentia molt, però que ja no volia acollir a ningú més. La intercessió del seu fill Ricard, que va insistir a la seva mare per què donés aixopluc a aquella gent que portaven una criatura, va ser decisiva per fer canviar la mare de pensament. Els descendents del prestigiós otorrino encara visiten de tant en tant la Carme Grau, bo i mantenint una relació encetada en uns temps extremadament difícils.
En Ricard, de fet, havia tornat a la casa familiar a penes un any i mig abans de l’arribada de les delegacions del govern basc i de l’allau de gent camí de l’exili. Ell vivia a Barcelona i treballava de torner a can Vilella, al Poble Nou. Conforme avançava la guerra se li feia més difícil viure a ciutat. La violència desfermada el maig de 1937 el va fer decidir a tornar a Cerdanya, on va fer correu al bàndol republicà tot el que quedava de guerra.
Tenia tres germans. En Miquel, el gran, era un home molt intel·ligent i un catalanista abrandat (va ser militant d’Estat Català). Havia treballat d’intèrpret d’anglès per la família d’industrials tèxtils Bertran i era membre de l’Ateneu barcelonès. En Joan, era un electricista reconegut que va preferir fer la seva vida, tot i que la guerra, l’exili i el camp de treball a San Fernando (Cadis) li van espatllar els millors anys. La Montse, pa petita, savia escriure a màquina, un luxe aquella època. Quan els anarquistes van ocupar la Cerdaya i van crear la comuna, la van fer anar a trebalar a la seu del comitè revolucionari. Espantada per les nombroses sentències de mort i de peró de tanta gent com coneixia de tota la vida, va fugir a través del riu i es va refgiar a prop de Perpinyà. Amb 91 anys, ara viu a la casa del costat dels queviures Iris.
Els Grau regenten el comerç de queviures de l’avinguda de França de Puigcerdà des de fa cinc generacions. Els besavis de la Carme, en Miquel i la Rita, havien nascut a Cerdanya, però la pobresa de la terra els havia empès a marxar a Barcelona a treballar de cambrer i a servir. Passada una colla d’anys, i cansats de l’estrès urbà de l’època, van decidir deixar la fonda que regentaven i tornar al seu país petit. La casualitat va voler que, en aturar-se a fer un xarop refrescant en un comerç a tocar de la frontera, a la casa coneguda com a can Miquelet, els propietaris els diguessin que es jubilaven i que la filla i el gendre no volien seguir portant el negoci, i que si trobessin comprador, amb bon gust se’l traspassarien. Dit i fet.
Avui la Carme, la besnéta, porta el negoci de queviures, mentre els seus dos fills, en Miquel i en Josep Bort, atents a les demandes del turisme de neu i muntanya que visita la Cerdanya, regenten una botiga d’esquís i ciclisme, esports Iris, ubicada just al costat de la casa familiar i potser en un part dels antics horts on, un fred hivern dels anys 30, en mig d’una guerra cruenta i en plena diàspora, membres d’una delegació del govern basc establerts a casa seva, els van donar a provar un àpat que, avui, forma part de la tradició familiar.

Publicat a la revista Cadí Pedraforca

MÉS DE 7000 MISERICÒRDIES

Ull amb el títol, no és el nom d’un grup de pop que actuï al Primavera Sound, és la quantitat d’exemplars de la primera edició, que ja s’ha exhaurit, del darrer llibre de poemes de Joan Margarit, ‘Casa de Misericòrdia’ (Proa). Malgrat que a algun crític circumspecte no li va agradar gaire, la segona ja s’està distribuint. Diu una llegenda urbana que a algun dels nous dirigents del Grup 62 se li va fer un nus a la gola quan li van dir quina era la tirada del llibre. Mentre les editorials busquen amb afany un best seller pseudo històric, màgic, fantàstic o basat en llegendes de l’època del rei Pepet, amb els versos que sembla que faci com qui calcula estructures, el poeta i arquitecte captiva llibre a llibre a més lectors, inclosos joves i recent arribats al complex territori de la poesia.
Potser és que els best sellers no es busquen, si no que es troben, que no és ven bé el mateix. Per si de cas, però, a Proa tenen un relat amb una flaire a ‘Pilars de la terra’ que, creuen, pot ser un èxit de vendes fora mida. No són els únics que van a la percaça d’un súper vendes que segueixi la moda actual. No hi ha editor que no pregunti fins i tot a la veïna si sap d’algú, sàpiga escriure o no això tant hi fa, que estigui treballant en un relat ambientat a la Catalunya del segle XII o a la Turingia del XIV. És el que toca ara.
I mentre uns busquen llibres, d’altres pensen com posar-se’ls a la butxaca. Ja veureu la de sorpreses que us podeu trobar si butxaquegeu a partir del dia 7 de juny.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya