30/5/08

SARAMAGO SUPERSTAR

Topo amb l’editora Pilar Beltran sortint de la pastisseria Casa Brasileira, a la Baixa lisboeta. La mútua fal•lera pels pasteis de nata provoca l’encontre fortuït. Ve de visitar en Saramago per si li pot passar capítols tancats de la seva nova novel•la, que es dirà El viatge de l’elefant, per anar avançant-ne la traducció. L’escriptor vol que l’edició portuguesa i la castellana surtin a l’ensems, cosa fàcil donat que qui li tradueix és la seva companya, Pilar del Rio, però edicions 62, que publica Saramago en català de fa anys, no pot començar a treballar en la traducció fins que no te els drets, que són de l’editor castellà, i l’original. Ens haurem d’esperar fins primers d’any, que hi farem.
Per anar ambientant-se, els fans de l’autor de Memòria del convent tenen una exposició sobre la vida i l’obra de Saramago de visita imprescindible. Es diu ‘A consistência dos sonhos’ i és al Palau d’Ajuda, a Lisboa, fins el 27 de juliol; hi ha temps, però no viatjarà a Barcelona. A banda d’una panoràmica sobre la seva vida, la mostra inclou la reproducció exacta del seu estudi (inclòs el mateix diccionari que fa servir), un espai força kicht dedicat al lliurament del Nòbel, entrevistes i declaracions, alguns quadres de la seva col•lecció particular, moltíssimes fotografies i un gran mural on hi ha moltes edicions dels seus llibres. Per cert, la Pilar Beltran pot estar contenta, perquè n’hi ha ben bé mitja dotzena de les que ha editat 62. Poques vegades, per no dir cap, he vist una exposició sobre un escriptor tant complerta i poc hagiogràfica. És una mostra que convida a llegir Saramago, i a anar a Lisboa, és clar. Ja teniu excusa per anar a menjar pasteis de nata.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

28/5/08

SEBASTIÀ SALELLAS, UN ABOGADO HUMANISTA

El abogado ampurdanés Sebastià Salellas falleció ayer en el hospital Clínic de Barcelona, en el que llevaba ingresado 15 días, a causa de una hepatitis complicada con una neumonía. Nacido hace 59 años en Viladamat, el letrado se hizo muy popular por tres motivos, la defensa de los independentistas detenidos por el juez Garzón en 1992, la de los inmigrantes de la operación Estany, acusados de pertenecer a una célula terrorista islámica, y por su larga y espesa barba, casi tan grande como su humanismo, afabilidad y categoría como letrado.
Sebastià Salellas, licenciado en derecho por la Universidad de Barcelona en 1979, era una suerte de Francesc Layret postmoderno. Si aquel fue conocido a principios del siglo XX como catalanista y abogado de los obreros de Catalunya, a Salellas se le relacionará siempre por dos casos que le dieron prestigio internacional y fuerza moral. El primero fue el de la defensa del grupo de jóvenes independentistas detenidos en 1992, poco antes de los JJ OO de Barcelona, por orden del juez Garzón. Salellas llevó este caso de detención con torturas ante el Tribunal de Estrasburgo, que condenó al Estado español, la primera vez en la historia de esta instancia judicial, no haber investigado los a los tratos que sufrieron los detenidos.
El segundo caso que dio nombre en toda España a Sebastià Salellas fue el de la defensa, junto a su hijo Benet, de los inmigrantes algerianos, marroquines y pakistaníes del llamado caso Estany, acusados de pertenecer a un comando terrorista islámico y a poseer material para la fabricación de explosivos, producto que en realidad se trataba de jabón, motivo por el cual la operación pasó a ser popularmente conocida como operación Dixan y puso de nuevo en ridículo la instrucción de la Audiencia Nacional. También llevó la defensa de los pakistaníes detenidos en el Raval de Barcelona acusados de formar una célula islamista, la de los jóvenes imputados por la quema de fotos del rey y la del policía local Antonio Guirado, uno de los implicados en el secuestro de Mª Àngels Feliu, la célebre farmacéutica de Olot.
Personaje muy querido en Girona, ciudad en la que tenia su bufete que abrió en 1982, Salellas había sido incluso concejal en los primeros tiempos de Joaquim Nadal como alcalde. Aunque posteriormente se apartó de la política activa y de partido, había seguido defendiendo siempre en público sus ideales socialistas de influencia cristiana, alejada de la jerarquía eclesiástica, eso si.
Hace tres semanas todavía estuvo en la Audiencia Nacional, donde su historial como letrado brillante imponía, por una querella interpuesta contra el cooperante Gil Losada por presuntos malos tratos a unos niños acogidos en una ONG en Etiopía.
Salellas, además de colaborar con diversas entidades defensoras de los derechos humanos y de los derechos de los procesados, de ser miembro de la Assiciació Catalana de Juristas Demòcrates y de multiplicar su presencia en numerosos casos todos de gran complejidad, todavía tenía tiempo para ejercer como, profesor de Derecho Penal de la facultad de derecho de la Universidad de Girona (UdG). Pocos estudiantes de leyes habrán tenido la posibilidad de tener de profesor a una persona de una valía profesional y humana reconocida por amigos y rivales como Sebastià Salellas.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

SÓN BOJOS AQUESTS CATALANS

Potser no ens coneixeran per la cultura, la llengua o les glorioses gestes dels avantpassats, però us asseguro que pel que el món modern acabarà coneixent els catalans és per l’emergència internacional que ha ocasionat la sequera i per la manera com no l’estem sabent resoldre.
Al sud del Marroc, on no hi plou mai, hi ha tanta aigua que no se l’acaben. No fa gaire em preguntaven com era possible que, al món ric que ells envegen, tinguéssim problemes d’un altre temps. A l’altra cara, sota la pluja que bat la península Ibèrica, un lisboeta em deia ahir que ja podia estar content, que ara si que s’acabarien els problemes de sequera de Barcelona, una ciutat admirada pels lusitans, però respecte de la qual no acaben d’entendre com pot tenir problemes per falta d’aigua i bla, bla, bla.
Mort de vergonya, de tornada a casa vaig decidir no sortir a l’estranger fins que la falta d’aigua no estigui resolta de manera eficaç i sense necessitat treure el sant Cristo.
Tot el que sigui mirar el cel, com fa ara Esquerra Republicana, el govern de Madrid o el conseller Baltasar, és tant fora de lloc que no ho fan ni a països que creiem menys moderns que el nostre.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.05.08

27/5/08

POLÍTIQUES DE LLARG RECORREGUT

Al Departament de Cultura van dir que després del temps dels discursos arribaria el de les polítiques i, agradarà o no, però estan complint. Els museus, les biblioteques, la música, el cinema i el circ tenen nous plans i vies de finançament actualitzades sota el signe de la visibilitat política i la transparència financera. Ara li toca el torn a un pla de gran volada, el ‘llegat d’en Tresserras’ diuen al Palau Marc. Es el Pla d’equipaments Culturals de Catalunya (PECCAT), una ambiciosa projecció de les necessitats infraestructurals a tot el territori, amb totxos, números i diners a taula.
A la Catalunya actual la construcció d’equipaments culturals ha estat erràtica i clientelista. En Joaquim Ferrer va fer el que va poder amb els quatre xavos que tenia, però de teoria en va posar molta. La necessitat de desplegar la cultura pel país era la seva cançó preferida, però al consell executiu li van fer poc cas, excitats com estaven amb el retorn de Flotats i el mausoleu del TNC. En Joan Guitart, venia precedit d’una gran fama de constructor d’escoles durant els anys a ensenyament, però llavors en Pujol va decidir que la cultura no donava ni un vot i que, qui volgués anar al teatre, que agafés un bus conduït pel regidor de cultura, i baixés al TNC, que amb el dineral que havia costat s’havia d’omplir com fos.
I durant anys i panys, el tema de fer equipaments arreu del país gairebé va ser abandonat per la Generalitat (la reducció del dèficit per convergir amb Europa va ser una bona excusa). Es va fer alguna biblioteca, i encara sort de la Diputació, que va restaurar i fer equipaments a molts pobles (si eren dels seus, millor).
La situació era tan greu que la consellera Mieras va dissenyar un pla de xoc a corre cuita abans no s’enrunessin un munt de teatres i mig país es quedés sense els Pastorets.
Ara el conseller Tresserras posarà a consideració del Consell de Govern un pla d’equipaments per a portar a terme entre el 1009 i el 1029, poca broma; per això dèiem que és el seu llegat.
El pla te dues línies, dissenyar un mapa d’equipaments com si fos ell Monopoli i dimensionar-los, Per què? Perquè cada alcalde sàpiga el que li pertoca i de quina mesura. I si a una vila li escau una sala polivalent amb capacitat per a tres-centes persones, així serà el que finançarà la Generalitat, per molt amic o del partit que sigui l’ajuntament al•ludit. Transparència i rigor per damunt de tot, obsessió marca Tresserras. I fins i tot es vol consensuar el mapa amb les Diputacions, Federació i Associació de Municipis i pactar-lo amb tots els departaments del govern per evitar dobles subvencions i altres trifurques a les que, necessitat obliga i aguditza l’enginy, els regidors i alcaldes del país, s’han acostumat.
I perquè els teatres no acabin buits, i de passada perquè els que van pregonant que el Departament es quedarà sense feina un cop funcioni el Consell de les Arts, ja s’ha pensat en posar en marxa una Agència Catalana de Difusió Artística que treballaria en col•laboració amb el món local per dissenyar programacions, gires i festivals. No es descarta que l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural (que es convertirà en Consell) hereti aquesta funció, és adir, que torni als orígens. S’enyoraven polítiques de llarg recorregut en matèria cultural. Ara que li permetin fer, és clar, perquè això de que no es pugui donar cap premi als amics no tothom ho encaixa.

Publicat a El Mundo de Catalunya

22/5/08

ENS QUEDA LA POESIA

La vinent és la setmana de la lectura a TV 3, i jo que pensava que a la tele pública d’aquí totes les setmanes de l’any havien de servir per fer-nos llegir! De fet, babau com sóc, creia que era un dels objectius fundacionals de la tele catalana. Però es veu que no, que només és una setmana a l’any, i encara quan el Departament de Cultura els empeny.
Per a sobreviure sempre ens quedarà la poesia, que malgrat els negres designis d’algun càrrec municipal, treu el cap cada primavera (i la resta de l’any?) arrencant com sigui algun caler a l’administració, que no són molts, com em recorda amb encert en David Castillo, però que permeten anar traient el ventre de pena. Al Barcelona poesia d’enguany gairebé tots els poetes són nous, com també ho són a ‘Versos de temporada’, el programa que impulsa la Paeria de Lleida, i que complementa amb l’antologia en francès ‘La derniere rose de Marius Torres’, coeditada per l‘Harmattan i l’Institut Municipal d’Acció Cultural. A València, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània porta noms més coneguts: Àngels Gregori, Marc Granell, Ramon Guillem i el record de Maria Mercè Marçal. La Garriga continua fins entrat el juny. La poesia no és la follia, és la única possibilitat de cordura enmig del caos sentimental de la vida quotidiana. Potser si en llegíssim més, si les institucions hi dediquessin quatre rals més, i no només en primavera, si els mitjans de comunicació hi paressin més atenció, ves a saber, potser la vida ens aniria millor; que aquí a baix totes les feines són molt sordes, també la d’escriure, desgasten molt i, a voltes, generen incomprensions que, vulguis que no, un vers a temps sempre pot ajudar a resoldre.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

BCN, N 30º 48.583' W 04º 30.221'

La ciutat es fa a cada racó de món, a cada waypoint del GPS dels nostres sentiments, per desolat que sigui l’indret o per separats del món quotidià que vulguem estar. La ciutat és territori de la ment i apareix allà on menys ens ho esperem.
Quan en una pista sorrenca pròxima a Ramlia (N 30º 48.583' W 04º 30.221' aproximadament), un llogarret en mig del no res del Sàhara, algú vestit amb l’equipament color festuc del Barça crida el nom de la ciutat al viatger que es creu lluny de tot, algun resort emocional que fa global la presència del nostre lloc al món s’activa inevitablement. Però el que no sap el passavolant és que, en aquest poblet perdut, el nom de Barcelona no els gens estrany, ni es redueix només a la samarreta, probablement falsa com les que es venen a la Rambla, d’un equip de futbol. Ara fa uns anys, una colla de persones fascinades pel desert i les seves gents, van instal•lar una bomba que permet al poble tenir aigua potable; i l’aigua és vida, com anem descobrint aquí. Va ser així com Barcelona es va començar a fer, fins i tot, en un extrem ignot del sud, on el Sàhara abraça el desig de viure fins a extrems insospitadament durs i bells i on els noms de tots els vèrtex del món que allà hi conflueixen es duen gravats al cor i a la ment.
Portats al Sàhara pel desig d’aventura i competició, la gent de l’empresa RPM va descobrir fa uns anys aquell territori on ‘tothom et dona tot el que te, encara que només sigui la ma’, segons diu el bloc de Manu Tejada home seduït per aquella llum meridional. Avui Ramlia és molt més que unes coordenades al GPS, és un referent a l’ànima difosa del viatger, un altre barri de Barcelona. ‘He estat a la vostra ciutat dues vegades’, diu l’Omar mentre prepara el te símbol d’hospitalitat, ‘una per Internet i l’altra en somnis’. El ciber cafè més pròxim és a una cinquantena de quilòmetres el nord per camins no sempre clars. A Ramlia fins i tot els viatges virtuals són difícils, però els onírics són a tocar amb la punta dels dits, i Barcelona hi apareix amb la mateixa quotidianitat que les dunes de l’Erg Chebbi canvien de color segons la llum del sol.
A voltes descrivim la ciutat com la superposició de fines textures diverses de llum, pell i cultura, i no ens aturem a pensar com s’entén aquesta diversitat humana en un racó de món com el desert. Si ens sorprèn algú que crida el seu nom en meitat del no res, potser és que som ignorants de la nostra pròpia riquesa i no sabem que hi ha tantes barcelones com punts al GPS de la ment.

Publicat a Time Out

L’ASSALT DEL PALAU

La jove perifèria indomable assalta els palaus de la vila acomodada, és la fi de l’antic règim menestral. Els divendres a la tarda comença la brega que s’allargassa fins dissabte al vespre deixant palaus abrusats i carrers erms. Milers de Juanis, Vanes i Chonchis arribades en metros pudents prenen a baioneta el centre de Barcelona. Les seves avies només van conèixer el pueblo i el barri, les mares van ocupar el Baricentro i el Carrefour de l’autovia de Castefa, però ara elles, descarades, sexuals, provocadores amb la seducció agosarada de la falsa innocència perduda en un descampat, assalten a sang i foc les botigues del centre. Pimkie i Bershka són els les seves preses preferides, H&M i Mango menys, però també acaben rendides a les voluptuoses corbes d’aquestes vestals dels blocs.
Són dones de veritat. Potents, dominadores, llestes, i com a tals actuen. Només les samarretes dues talles més pètites permeten mostrar al món tota la seva voluptuositat, la rotunditat dels malucs i l’amplitud d’objectius. Per què amagar tants Donuts bombó si el melic rebotit a la vista és un argument definitiu per la victòria en la guerra de sexes? A ells, herois de polígon, els agrada que hi hagi on agafar-se. I per enfilar-se al minúscul i prominent seient del darrera de l’Aprilia RS 125 res millor que uns jeans cenyits i baixos. No hi ha estendard més envejable per marcar territori amb els col•legues que lluir per banderí un ínfim tanga clavat a les rotundes natges de la Jessi.
Un cop els multicines ja no interessen perquè les pelis es descarreguen a l’ordinador i les ‘suficies’ estan plenes de famílies amb nens rebecs de bufetada i carros plens a vessar d’ofertes Alcampo, els joves perifèrics han decidit fer seva la ciutat poderosa que els seus avantpassats creien que els estava vetada. El centre aburgesat, llord i gastat s’obre als seus ulls i es rendeix als encants de les seves pells lluents, cabelleres rosses de pot i llavis vermells Ferrari. És la revolta dels nets dels antics desheretats, la primavera postcatalana. Fills del situacionsime que els volia condemnar a ser espectadors de la història, els joves perifèrics d’ara han matat Guy Debord sense haver-ne sentit a parlar mai. I què, probablement el filòsof mai no va passar un dissabte a la tarda al Sephora empastifant-se amb mil nostres de perfums.
Un diari posava com a cànon de bellesa per a aquesta temporada a la Janis Joplin. –I qui era aquesta hippie? preguntava de dins d’un emprovador una noia colgada de samarretes.

Publicat a Time Out

21/5/08

UNA MALA LLEI

Si un any després d’aprovada la llei de la Dependència només una quarta part dels que tenen el vist-i-plau per cobrar-la la cobren, si la Generalitat s'ha hagut de comprometre a pagar als dependents una prestació mínima del 25% de l'import que els correspondria com a mesura d’urgència, si les associacions de discapacitats protesten pel que consideren és un endarreriment injustificat en l’aplicació de la llei, i si la mateixa Consellera D’Acció Social ha d’anar al Parlament a presentar excuses per què en un any no s’ha fet pràcticament res, llavors és que la llei de Dependència i el conjunt de normes i decrets per al seu desplegament no funciona, no serveix.
No estem parlant de l’aplicació a la vida moderna d’un text legislatiu del segle XIX, que n’hi ha, estem parlant d’una llei nova de trinca que va ser votada pels diputats del tripartit a Madrid, tot i que se sabia que envaïa competències de la Generalitat, amb l’excusa de què així es garantiria una millor atenció a les persones discapacitades.
I ara, un any després, què hi ha de tot allò? Només un bunyol.

Dit a El Món a RAC 1 el 22.05.08

18/5/08

SENSE CULTURA DE SUPERMERCAT, NO HI HA BLAT

Carrefour és ja la segona llibreria de l’estat, amb un 11’6 % de quota de mercat, darrera de El Corte Inglés, amb un 10’7%. Les grans cadenes de llibreries tenen un 11’5% i les llibreries tradicionals el 45% entre totes. Els temps canvien, la vida i els hàbits de compra també. La pregunta és obvia. Quina capacitat de penetració te la producció editorial en català als supermercats? Les llibreries de sempre aguanten la patacada com poden, les cadenes s’expandeixen, però els supers van a per totes. Mentre que part de l’opinió pública insisteix en l’excel•lència literària com a motor de creixement, ben poca gent clama per la necessitat imperiosa de crear una àmplia i potent producció editorial popular i de masses en català a fi de garantir la pervivència cultural en aquest procés de transformació radical i inexorable del mercat.
En el món global, qui no és al supermercat no existeix. Quans títols en català trobeu a les llibreries de l’aeroport del Prat, a l’estació de Sants o a les lleixes de l’híper? Un o cap. Com explicar a una nova civilització, bàrbara i poc lletraferida potser però és el que hi ha, que hi som i volem ser? Quina consideració i respecte ens guanyarem si vivim al marge del best-seller, de l’autoajuda, del manual i el llibre pràctic, traduït i autòcton?
La cadena Topobooks (quatre centres i creixent) burxa encara més en la nafra. Compren pocs títols, així els cuiden més i els donen una vida més llarga, i venen llibres, xocolates o cafès. El públic s’ho passa bé voltant per les seves botigues. I només tenen títols súper vendes. El dia que obrin a Barcelona, quants llibres en català tindran?
Carrefour amenaça el preu únic del llibre. En mans d’un supermercat sense ànima, l’excepcionalitat cultural és rabassa morta. Només creuen en el preu més baix pel client i els terminis de pagament més llargs als proveïdors, és la seva filosofia. Si esdevenen subministradors majoritaris, com es podrà mantenir el preu únic? I amb el preu lliure, quan duraran les llibreries clàssiques? I les editorials petites? La conversió de l’antiga Arc de Berà en ArcLogi, un sofisticat magatzem de distribució completament automatitzat, amb una notable empenta econòmica de la Generalitat, dona aire al sector després que Planeta i Proa abandonessin la històrica distribuïdora per crear les seves pròpia plataforma en català, Àgora. Els petit, units al voltant dels interessos logístics, es posicionen per tenir opcions d’entrar al mercat global de súpers i cadenes.
El repte és ara per a editors i llibreters. Han sorgit nous punts de venda molt potents i amb interessos molts clars centrats el la cultura popular i de masses. Els editors que vulguin estar en aquest mercat s’han d’esforçar per portar al català els títols que interessen al públic de supermercat i, a la vegada, crear un imaginari català propi en aquest terreny; títols i autors autòctons, amb un màrqueting potent que jugui en igualtat de condicions. Només així, i amb mesures que incentivin a les grans superfícies perquè tractin correctament el producte en català, podem tenir una oportunitat d’estar en primera línia. A Cultura hi pensen. Pels llibreters, el repte és apostar i consolidar una oferta diferenciada dels súpers que els faci tant imprescindibles per als lectors, com necessaris per a un mercat divers plural i en creixement. Si s’eixampla, hi haurà lloc gairebé per a tothom.

Publicat a El Mundo de Catalunya

16/5/08

LIBRES I LLIBROTS

Deia una cançó ‘Llibres, llibretes i llibrots,llibres per a tots’. De llibres avui n’hi ha per donar i per vendre. I si no, a l’aguait: la comissió de seguiment de la biblioteca central urbana de Barcelona, eufemisme carrincló de biblioteca provincial, diu que el mausoleu es podrà començar a construir l’any 2010. Per dir que la biblioteca arribarà més tard que l’AVE cal tanta comissió, o és que així es cobreixen les vergonyes els uns amb els altres per l’injustificable retard d’un equipament que és un deute històric?
Mentre, sense comissions ni orgues, a set estacions del metro (Zona Universitària, Maria Cristina, Diagonal, Passeig de Gràcia, Catalunya, Universitat i Espanya), hi ha prestatgeries on podem deixar el llibre ja llegit i agafar-ne un altre, sense passar-se i intentant ser equànimes, és clar. Gairebé a la vegada, els d’Elephanta, que és un temple rupestre de la Índia i un bar de copes de Gràcia, obren portes amb una mostra de fotografies de Roger LLebrés del llibre La gran travessia del Pre Pirineo i una proposta, portar un llibre per posar en marxa un bookcrossing, lloable activitat en un establiment així.
I mentre els de CEDRO reparteixen la beneïda paga de drets repogràfics entre els autors, Bromera anuncia que John Banville li ha agafat gust a les novel•les policíaques i torna amb el seu alter ego Benjamin Black, que tant bé li va funcionar a la editora valenciana amb El secret de Christine Falls. El foresnse Quirke te ara un cas damunt la morgue que es diu L’altre nom de Laura , i que esperen que el consolidi com un gran nom del gènere negre d’ara. Que resolgui el cas de la biblioteca provincial i el farem, no novel•lista negre, patró !

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

12/5/08

AUS CARRONYAIRES

Si vostè no vol sortir als mitjans de comunicació te dret de preservar el seu anonimat. Però hi ha qui creu que aquest dret topa amb la imprescindible llibertat d’expressió de que gaudeix la premsa a qualsevol país lliure. Després hi ha energúmens s’omplen la boca de llibertat d’expressió, i ja tenim l’embolic servit.
La justícia, que altres feines més importants te, ha de dirimir sobre afers pintorescos com els de la senyora Telma Ortiz i el seu company. O és que, essent germana de qui és, ningú no la va advertir del pa que s’hi dona amb aquesta colla de carronyaires? Ells decideixen qui és públic, i l’al•ludida que es faci repicar.
Actuar sense tenir en compte les persones (les que els agrada ser famoses que no es queixin, jo parlo de qui no ho vol ser), ni és informar, ni és llibertat d’expressió, ni és premsa, ni és propi d’un estat de dret; és una activitat dubtosament lícita amb l’únic objectiu de fer diners especulant amb la intimitat dels altres. I crec que no hi ha res a fer, ni tribunals ni orgues.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.05.08

11/5/08

ONZE PER A UN CONSELL

Ja tenim Consell de les Arts i la Cultura (CNAC), ja era hora, sigui dit de passada. Han calgut tres consellers perquè un dels anhels històrics de l’esquerra sigui una realitat. Ara que la política partidista no l’patlli com ho ha fet amb la llei de l’audiovisual.
Que la majoria dels creadors culturals es considerin progressistes no és cap garantia de funcionament eficaç i equànim del CNAC. La praxi política és avui molt sectaria (mes que a les èpoques glorioses del PSUC), i els partits no perdran passada d’interferir en una feina que, per ser creïble, ha d’estar exempta d’intervencionisme partidista i d’influències gremialistes. Tasca molt difícil. Ja ho reconeixia la portaveu d’ERC, Marina Llansana, quan deia que les cuotes partidistes apareixeran en forma d’afinitats polítiques dels onze membre del Consell.
El vot en contra de CiU, PP i Ciutadans, per bé que pot semblar una contradicció, pot ser un element que afavoreixi la manera d’actuar justa del Consell de les Arts. Si prenem com a model a no imitar la llei que sosté la Corporció Catalana de Mitjans Audiovisuals, el zel en el consens va portar a CiU a una actitud totalment falsa i deslleial. Va votar la llei per salvar els mobles parlamentaris, i després s’han pasat setmanes bloquejant el nomenament de Rosa Cullell. Com a mínim amb la llei del CNAC han estat honestos i han votat en contra. Aparentment manifesten el seu descaord en que sigui el president de la Generalitat qui doni llum verda a la llista dels onze membres del Consell, però en la pràctica s’oposen al CNAC per principis; estan rotundament en contra amb que el Departament de Cultura transfereixi part del seu poder decisiu a un estament independent. Llavors, de què serveix el Departament, em deia en Vicenç Villatoro, la ment pensant sobre aquest tema a Convergència.
És evident que l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural o la Institució de les Lletres Catalanes perdran part de les atribucions, però ja fa temps que es treballa per reformular ambdues instàncies. A banda de la tasca executiva d’atorgar beques i ajuts, el CNAC tindrà una funció bàsicament assessora quins diagnòstics seran útils a l’equip directiu del Departament.
Convergència no vol que els creadors contorlin indirectament alguns aspectes de la política cultural del país. En Pujol sabía que la gent de la cultura era d’esquerres i per evitar enfrontaments va repartir tantes subvencions com va poder. Ara, quan l’esquerra li va demanar un major diàleg en forma de pacte cultural que portés, algun dia, a la creació d’un Consell de les Arts, es va cerragar dos consellers en una legislatura, Joan Rigol i Joaquim Ferré. Després, la cultura ja va deixar d’interessar-li.
Ara, per sort, sembla que les coses van ben encarrilades (toquem ferro). A les pròximes setmanes assistirem a moltes maniobres personals i de col•lectius per postular-se com a membres d’aquest senat cultural d’onze justos. La Plataforma que ha impulsat socialment la llei voldrà rebre rèdits en forma de places al nou organisme. Hi ha molts altres agents culturals que fa temps que es postulen. Si la llista final que el president Montilla presentarà d’aquí a unes setmanes te gaires noms evidents i cantats, si entre els membres hi ha cuotes d’afinitat política, quina credibilitat tindrà l’ens? Ara, el que si que tindrà són 15 milions d’euros per repartir, un pastís molts temptador per cert.

Publicat a El Mundo de Catalunya

9/5/08

OFICI DE POETA

Amb la primavera floreix la poesia com altres plagues del regne natural. A la primavera poètica de la Garriga, el coratjós Albert Benzekry, que està catalogant l‘arxiu de Palau i Fabre a la fundació, va organitzar dissabte una lectura personal del poeta on tothom qui ha anat al festival de la Garriga alguna vegada hi era convidat. David Castillo i Gabriel Planella, professionals d’organitzar saraus literaris pagant l’administració, intenten revifar com sigui el Barcelona poesia d’enguany convertint poemes en vinyetes de còmic d’en Juanjo Sáez. El festival es va pansint com una poncella segons diuen confidencialment fonts de l’ICUB. I si renovessin idees i l’staff?
Altres van al segur i recorren al concurs. Al Màrius Samprere de Santa Coloma, donen 6.000 € i editen el llibre a la Garúa. Hi ha temps fins l’u de juliol. Al Miquel de Palol de Girona donen 2.400 € i el termini acaba el 24 de juny. A l’Àusias March de Gandia donen 7.000 € i encara teniu uns dies, diumenge 18 acaba el termini, i això per dir-ne tres de populars i ben pagats. Amb aquestes dotacions no és gens estrany que hi hagi qui pràcticament visqui de la poesia, és a dir, de la Cosa Pública. Un premi a l’any, unes quantes lectures de les que paga la Institució de les Lletres Catalanes gairebé sempre als mateixos rapsodes, algun ajuntament i, si s’hi escau, una Caixa o alguna benemèrita fundació d’una corporació carregada de mala consciència, i hom pot fer realitat allò que Joan Brossa va posar com a la professió al DNI: poeta. El problema és que, en fer-se el passaport, la policia va entendre paleta. És que la poli no llegeix sextines. A que espera en Saura per fer un concurs de versos policíacs?

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

5/5/08

SARKO, EL REI

“Algú m’ha dit que el temps que llisca és un porc / I que de les nostres tristeses se’n fa un abric.”, diu una cançó de Carla Bruni, presagiant el que li venia al damunt. I és que si algú escenifica millor el darrer any de la vida pública francesa, no és pas el seu marit, el president, Sarko pels enemics, sinó ella mateixa, un hoste de la república convertida en princesa.
Però els francesos, republicans i laics de mena, són així; volen un president rei exuberant i poderós, i això és el que els oferia Sarkosy durant la campanya. El resultat és mediocre tirant a trist: molt glamour (és clar que al costat de Chirac qualsevol) i cap resultat. I ara pensen que potser la van espifiar, perquè s’adonen que a la vella república fa temps que se li ha aturat el rellotge en tot: creixement econòmic negatiu, integració de la immigració nefasta (recordeu les banlieus) i un mercat laboral rígid com un mort, estan portant a la grandeur a la ruïna.
I és que França, en el fons, és un país conservador, així ho van entendre Pompidou i MItterrand, Sarko, tema de portada preferit de revistes com Les Inrokuptibles, s’ha pensat que vivia un país modern, s’ha casat amb la reina fashion i ningú no ha entès res. Ni un any després.

Dit a El Món a RAC 1 el 06.05.08

4/5/08

ENDERROCK, UN MARC DE REFERÈNCIES

La consolidació de la música popular en català ha tingut en la revista Enderrock un espai de crítica i difusió que, amb els anys, ha esdevingut un marc de referència ineludible per a musics, indústria, promotors i altres mitjans de comunicació generalistes. Ara que la revista commemora els seus primers quinze anys als quioscs, és un bon moment per analitzar el paper que ha jugat fins ara en el sempre sotraguejat anar i venir de la música del país.
Quan els Antònia Font van obtenir el premi al millor disc pop de l’any per ‘Coser i cantar’ als premis de l’Acadèmia de la Música (el primer cop que el guanyava un disc en català), la gent d’Enderrock ho devia celebrar com un èxit propi. El grup mallorquí va néixer l’any abans que la revista, el 1997, lluny ja de l’onada embafadora del rock català del tombant de la dècada que va portar molta quantitat i poca qualitat (exemple de la política cultural convergent). El cèlebre concert del Sant Jordi era ja un record mític, tres dels grups d’aquella vetllada estaven en ple declivi i fins i tot els mitjans de comunicació catalans es començaven a mostrar desafectes amb el moviment. La generació que havia fet d’aquella una nit màgica estava acabant la carrera i maldava per entrar al mercat laboral; avui ja en tenen trenta o més, fills, hipoteques i no estan per concerts.
A més, l’ofensiva cultural dels grans mèdia espanyols amenaçaven amb ofegar l’escarransida i poc prestigiada producció cultural en català ofegant el mercat amb lamentables subproductes. Mentre que pràcticament ho han aconseguit amb la literatura i el cinema resisteix per l’evident qualitat d’alguns noms, amb la música han acabat rendint-se a la renovació creativa de gent com els Antònia. I Enderrock ha tingut força a veure en la inversió d’aquest procés que amenaçava amb el que ells mateixos anuncien a la seva capçalera: amb la ruïna de la música en català.
Naixent des de la incerta glòria dels anys daurats de ‘l’Empordà’, el ‘Bon dia’ i el ‘Boig per tu’, i recollint la crisi, a voltes caiguda lliure al buit, dels anys posteriors, Enderrock va optar per una línia editorial de suport incondicional a la producció musical catalana, però mantenint una posició crítica davant els productes resultants, que, a la llarga, li ha acabat donant la raó. El resultat és diàfan: la revista és el referent de la música que es fa al país i lidera l’atenció i el respecte del sector musical seriós de l’estat cap al que sestà fent a Catalunya.
En una cultura tan inestable com la catalana, quinze anys són suficients per haver triomfat, o no, i desaparegut. Enderrock s’ha consolidat, raó per la qual hom pot pensar, sense ser agosarat, que te un camí prou llarg per davant. La història de les revistes musicals d’aquest país ha estat sempre potent, però fugaç, i la seva memòria gairebé ha desaparegut. Deixant de banda les aportacions puntuals de Tele Estel o Canigó (per dir-ne dos que van donar suport des d’una perspectiva local a la música), la revista que va apostar a fons per la música popular catalana va ser Vibraciones, als anys setanta. Però la vocació d’influir en les tendències culturals de l’estat des de cultures no espanyoles està condemnada al fracàs. Enderrock ha après la lliçó històrica i, construint-se com a referent a casa, deixa que siguin els altres que s’interessin pel que passa aquí. I després que diguin, hi ha molts anys a venir.

Publicat a El Mundo de Catalunya

3/5/08

EL TEMPS I LA FONDA EUROPA

Els dijous en Joan Pujol, un pagès del Maresme, enganxava el cavall a la tartana i, travessant la serralada litoral, feia cap al mercat de Granollers. Voltant per la Porxada, l’indret més emblemàtic de la ciutat construït l’any 1587, feia tractes amb negociants de bestiar o comprava planter per l’hort. A mig matí anava a la Fonda Europa, hi feia un esmorzar de forquilla on no hi faltava el cap i pota, i tancava els acords amb els seus proveïdors. Aquesta tradició es manté avui ben viva a les taules de la fonda.
Potser mentre en Joan esmorzava mirant la vida passar pel carrer Major, al pis de dalt, al menjador noble de la casa, en Josep Pla, l’Eugeni Xammar i en Cotet, el fundador de les òptiques, parlaven de política, de llibres o de gastronomia tot fumant un havà. L’escriptor de Palafrugell va fer de la Fonda Europa pràcticament la seva casa. Allà passava les festes de Nadal, i allà també va conèixer el petit Ramon, ‘senyor Parellada’ li deia ell (i per això li va posar aquest nom al restaurant de Barcelona). A l’amo, per contra, li deia senzillament Paco.
Com que avui és dijous, aquest matí a la Fonda Europa hi coincidiran pagesos i tractants amb gent de tot arreu que s’hi hostatja per feines que ben poc tenen a veure amb l’històric mercat de la ciutat. Uns es miraran els altres amb la sorpresa una mica desconfiada escrita al rostre. El cafè amb llet i l’ordinador portàtil conviuran en curiosa mescla amb el vi negre i els contes en pessetes, potser encara algun en duros, gargotejats a ma en un full de paper. És l’encant del nou i el vell que es conjuga a les taules i les cambres d’una de les fondes més antigues de Catalunya que, des de 1771, ha estat portada per la mateixa família, els Parellada.
Hereus dels platillos i les picades que han caracteritzat històricament els fogons de la fonda, avui són plats com les mongetes sortides de l’olla, els peus de porc, el confit de cap de llom amb seques o el plat de festa de pollastre els que han pres el relleu a la tradició interpretant-la modernament. El pas del temps, a la cuina de l’Europa, és la lectura en clau gastronòmica d’una herència cultural que sempre s’ha mantingut a la avantguarda de la seva època, sense oblidar l’immens llegat de la història familiar i del país. Caràcter de la casa.
La Fonda Europa disposa de 37 habitacions. Les del primer pis van ser reformades l’any 1992 i, a més de la fusta noble que recobreix les seves parets, cadascuna te una ceràmica de Llorenç Artigas a la cambra de bany. No es tracta d’una sorpresa més o menys kitch, sinó d’una mostra més del compromís de la nissaga amb la cultura i el país, un missatge de coherència. La resta de cambres són de factura més moderna, jugant amb els tons relaxants i neutres que reclama l’abundant clientela de negocis, però mantenint la personalitat de l’establiment. Vestides de seda natural, aquestes cambres, algunes de les quals tot i ser ‘singles’ disposen de llit de doble cos encoixinats amb teles de cotó d’Egipte, compten amb un mobiliari modern de disseny que dialoga perfectament amb tot l’edifici i l’entorn urbà del centre de Granolers. Bany-dutxa de darrera tendència, connexió ADSL (Internet gratuït). ascensor, TV satèl•lit, caixa forta, escriptori, telèfon, assecador i habitacions especialment adaptades per persones amb mobilitat limitada són algunes de els comoditats generals de les cambres de la fonda Europa.
L’establiment compta també amb una sala de reunions apta per a una trentena de persones, un servei que, a l’època en que en Joan Pujol enganxava el cavall a la tartana per anar a mercat, probablement ningú no sospitava que fes mai falta. La gent d’aquella època, la mena de gent que va conformar amb els anys el caràcter de la fonda, feien les seves trobades de negocis davant d’un esmorzar de forquilla o al bar, fumant o prenent una beguda esperitosa. El cafè era el centre neuràlgic de la vida col•lectiva, i així es manté el de la Fonda Europa d’avui; un espai amb un alo especial, on les parets parlen en nom de la història i el temps que han vist passar, mentre no deixen de projectar la mirada endavant, cap a un avenir on el gust per les coses de sempre, ben fetes i actualitzades segons l’època, seguiran atraient el paladar; una circumstància imprescindible per fer bons tractes a qualsevol negoci, d’avui i de tota la vida. És aquesta l’essència que transmet la fonda Europa d’avui en dia i que fa que, per a la majoria de clients, nous i vells, el seu menjador sigui un lloc tant familiar com el de casa.

Publicat al Suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

LORCA, JAZZ I LÍMITS

Coses petites a les que Sant Jordi els ha passat pel damunt com una piconadora. Araceli Aiguaviva, Carol Brunet i Loni Geest ha unit les seves veus a la guitarra de Jordi Bonell, la bateria de Pau Bombardó i el baix de Manuel Vega per fer un viatge a ritme de jazz per la poesia de Lorca. De cançons populars a l’Oda al rei de Harlem, aquí Harlem blues, passant pel petit Vals Vienès tal i com el va musicar Leonard Cohen per a aquella perla discogràfica de fa anys dita poeta en Nueva York (amb portada d’Eduardo Úrculo), les tres Divadams, que així es fan dir, van presentar ‘Lorca, paisatges en jazz’ en un Luz de Gas ple d’incondicionals. Els afeccionats al jazz recorden encara el treball d’Aiguaviva sobre els poemes de Joan Margarit, ‘El ritme de les paraules’, tant com els dissenyadors gràfics les portades de Loni Geest amb Tone Hoverstad per a la col•lecció Llibres de l’Escorpí d’edicions 62 als anys setanta.
Uns i altres llegeixen poesia, és clar, és per això que farien bé de buscar els llibres que edita Límits editorial, un petit segell andorrà quina línia està presidida pel bon gust en tots els aspectes i la categoria literària. Aquí es van fer conèixer entre els lectors de novel•la negra per haver traduït la trilogia sobre Marsella de Jean Claude Izzo: Kéops total, Xurmo i Soleá (més jazz, doncs el nom prové d’un disc de Miles Davis). La Maria Àngels, exactament la meitat de la editorial, em fa arribar ara una autèntica joia, ‘Etiòpiques’ de Leopold Sédar Senghor, un viatge líric i sentimental per l’Àfrica de primers de segle XX, traduït pel mestre Josep Mª Fulquet i que han coeditat amb editorial Andorra. Els petits suporten millor els allaus.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

UNA REFLEXIÓ PER DESPRÉS DE SANT JORDI

Jornada d’autoestima nacional o festa simplement comercial, la diada de Sant Jordi ha passat de ser una fita de reivindicació cultural i lingüística, a ser una celebració que es mou per impulsos econòmics. Si oblidem els extrems i intentem fer un compendi d’ambdues actituds, veurem com la resultant és un sant que, amb el temps i la normalitat, s’ha incorporat a l’imaginari festiu adaptant-se al to general del país, és a dir, baix tirant a mediocre i conformat, tampoc no ens enganyem ara.
Cada poble te el que vol, incloses les seves festes. Si la Catalunya que dissenyen els poders polítics i econòmics, les institucions i el marc legal que ens hem donat, i que avalen la majoria de ciutadans, és un país amb una actitud nacional, cultural i lingüística al mateix nivell que la de la majoria de països i cultures de l’Europa occidental, llavors no hi ha cap motiu ni raó per queixar-se amargament respecte el que era i en el que s’ha tornat la diada del sant patró.
La transformació de Sant Jordi en una simple festa de compres com el sant Valentí o Halloween que ens han caigut al damunt en pocs anys a través dels centres comercials no és cap perversió, ni res; és el que la majoria de ciutadans desitjaven, o ho han anat volent conforme avançava el procés de descomposició de l’antiga diada. A la classe política, amés, aquest capteniment progressiu de l’esperit de la festa els va d’allò més bé, car així aprofiten per reeixir per damunt del deixondiment general amb grans manifestacions fàtues i folclòriques de catalanitat sobrevinguda en un sol jorn primaveral. A l’endemà desen les belles expressions de patriotisme sentimental i truquen a Madrid dient-los que no pateixin que aquí no passa res.
Els escriptors catalans simplement han desaparegut de la que un dia fou la seva festa major, i a al món editorial en general no li preocupa gens ni mica. No fan prou negoci. Són més rendibles comercialment els escriptors castellans i algunes hipotètiques personalitats públiques que, ni saben ni volen escriure, ni tenen res a dir, però que el seu sol rostre fa vendre, la paraula màgica i clau de la diada. I els escriptors catalans fan de claca per animar la festa.
Aquest article no pretén donar una visió catastrofista de Sant Jordi, és el que hi ha i el que la gent vol,per això tothom surt al carrer i es grata la butxaca. Anar a contracorrent no te sentit, s’hi participa o no, però voler donar a la festa un sentit que ja no te és no saber el món on es viu, o no voler-ho saber que és pitjor. Fins i tot els actes més reivindicatius que es fan durant la jornada (que n’hi ha i de molt lloables) han quedat integrats dins el marasme general. Sense ells la diada tampoc no seria complerta. L’opinió pública ha fet d’ells una tradició més, com els programes de ràdio i televisió en directe des del carrer, l’esmorzar de Palau, els suplements dels diaris o el pastís de Sant Jordi que promou el gremi.
Prenem-nos les coses tal com són si no volem fer el ridícul. Avui en dia, jugar a la contra d’una diada estereotipada pel consum de regals més o menys pintorescos (llibres i roses ho són) és negar-se a reconèixer la realitat de Catalunya com a país i com a cultura. Ni som cultes nobles i rics per dedicar una festa al llibre ni la barbàrie s’ha apoderat dels catalans per comprar llibres mediàtics, som com la majoria del món, i sant Jordi no fa millorar el promig.

Publicat a El Mundo de Catalunya