27/5/07

LA LITERATURA INVISIBLE

La crítica sempre ha considerat la poesia catalana el gènere més granat de la literatura nostrada; llàstima que no en llegeix ningú. La novel·la és el terreny creatiu on es consolida un autor. Si voleu ser considerat escriptor heu de fer novel·les, encara que no en tingueu ni idea de narrar, que siguin d’encàrrec i que només en vengueu un centenar. I si la novel·la vesteix, l’assaig muda de gala. Escriviu qualsevol fotesa mal argumentada que plagui als que pensen pels polítics, i sereu considerat un ‘maître a penser’. Assolireu un càrrec a l’administració que li siguin simpàtiques les vostres idees i podreu dedicar el temps a escriure avorrides columnes al diari amic i a beneir o blasmar els aspirants a pensadors oficials.
Ara, si sou dels que observeu la realitat i la relateu amb cura, solidesa intel·lectual, impecable factura literària, rigor i exigència interpretativa, agudesa i grapa lectora, amb sort els crítics, maîtres a penser, editors i tota aquesta farda us tindran tota la vida per un simple periodista, o per un impostor si no escriviu a cap diari. Encara recordo el dia que un crític dels que es fan escoltar em va dir: “si no et dediques exclusivament a la novel·la sempre et consideraran un periodista que fa novel·les”. Us juro que mai no havia estat tant orgullós del periodisme.
En aquest país hi ha autors que han escrit algunes de les millors, més atractives, ben considerades pels lectors i llegides pàgines de la literatura catalana com Eugeni Xammar, Josep Mª Planes, Josep Pla, Josep Mª Espinàs, Josep Mª Huertas Claveria o Agustí Pons, per dir alguns que em venen al cap, i ni tants sols consten al ‘Qui és qui’ de la Institució de les Lletres Catalanes si no han escrit, al menys, una obreta de ficció.
Fa uns dies he llegit ‘Temps indòcils’ (Angle editorial), una crònica d’Agustí Pons sobre alguns aspectes centrals d’una època cabdal per a Catalunya, la que va des de primers dels seixanta fins el primer govern de Pujol (La Caputxinada, el maig francès, Destino, la mort de Franco, la fundació de l‘Avui o l’època Cahner al Departament de Cultura). El relat m’ha captivat vivament com se que ha captivat a molts altres lectors, alguns d’inqüestionable categoria intel·lectual com Francesc Marc Álvaro o Joaquim Mª Puyal. Pons és un prosista extraordinari, capaç de ser els ulls del lector i amb la suficient gosadia narrativa i rigor interpretatiu perquè ens deixem portar per la seva literatura de no ficció sense dubtar en cap moment de l’honradesa de la seva mirada. Lector noctàmbul com sóc, m’ha costat decidir que era l’hora d’apagar el llum submergit com he estat en les pàgines d’aquesta obra. Li agraeixo a l’Agustí Pons que hagi escrit aquest llibre; jo i força lectores i lectors més, el necessitàvem, cosa que cada dia em costa més dir d’una novel·la. Però ni Pons ni altres autors seran mai admesos al Parnàs literari de la crítica, només és un periodista, diran ebris de petulància!
És clar que la majoria de facultats de periodisme i de diaris tampoc fan gran cosa per valorar la bona prosa. Avui escriure bé és un valor a la baixa en un diari, per important que es cregui. És més important conèixer el Quarq X press i fer-se amic dels polítics, que no pas dominar el principi de la narració: l‘escriptura. Es clar que si, bo i escarrassar-se, la literatura oficialista els menysté, tampoc no m’estranya que tant els doni.

Publicat a El Mundo de Catalunya

25/5/07

BLOCS

La irrupció dels polítics en campanya en la vida quotidiana és devastadora com un tsunami pel caràcter interessat amb que ho fan. No van a la Boqueria o a fer una cervesa si no és que venen eleccions. És a dir, la presència de molts polítics en la vida real és una farsa de conveniència; normalment no se’ls veu mai el pel.
Com que avui part de l’existència d’una certa societat informada és virtual i la irrupció dels ‘blocs’ ha generat una plaga de memorialistes, dietaristes i crítics de tot que ja van néixer ensenyats, doncs els polítics han entrat també a sac en aquest gènere que algú diu que és metaliteràri i que, vist d’aprop, no és més que un aparador. I allà on es poden ensenyar, cap allà van. No hi ha regidor, diputat o candidat que no tingui un bloc. El curiós és que, com quan visiten un mercat, als seus blocs els polítics tampoc no diuen res interessant; pura propaganda, proselitisme disfressat de modernor, bravada fútil. I tot i això hi ha mitjans de comunicació que els fan cas; els ciutadans no, és clar. Una nova faceta de la impostura dels polítics en un país on, com que no s’han de guanyar l’escó dia a dia com a altres i s’avorreixen al Parlament o al despatx, passen l’estona jugant a ‘blocaire’. Total, l’ordinador i l’ADSL el paguem els contribuents.

Publicat a Cap Gros i a L'Independent de Gràcia

LA LLEI I LA CONFIANÇA

El pròxim dia 15 es promulga la Llei del Llibre, de la qual una bona part del sector n’està satisfet, que ja és un gran què. El Departament de Cultura de la Generalitat és dels que n’està molt satisfet, és de suposar que per la feina que van fer els diputats d’ERC al Congrés i que, juntament amb la d’altres grups, ha contribuït a millorar el text. Fins aquí tot bé. La llei consagra el preu únic del llibre; ara la clau està en saber si s’acomplirà. I aquí és quan l’eufòria trontolla.
Amb llei o sense, la distribució de llibres a Catalunya no va. Els llibreters diuen que algunes superfícies i Abacus els fan una falsa competència perquè venen per sota el preu fix, i temem que l’expansió de la cooperativa acabi amb les llibreries de ciutats mitjanes i petites. Abacus argumenta que són una cooperativa i que com a tal actuen estrictament subjectes a la llei catalana.
Fa unes setmanes el Conseller, el Secretari de Cultura, el Director de l’ICIC i la Directora General de Comerç, es van reunir amb el director general d’Abacus i la presidenta del gremi de llibreters per mirar de fer un front comú per resoldre la crisi del sector. De primer van acordar elaborar un informe sobre la distribució del llibre a Catalunya que estarà llest abans de final d’any. I de segon... m’asseguren que totes les parts implicades van jurar i prometre que acomplirien amb la llei, és a dir, fixar un preu únic pels llibres. Confiem-hi. I pel Sergi Pàmies no pateixin, la seva llibertat no corre perill. Confiïn-hi també.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

20/5/07

SOBRE LA REPUTACIÓ (i 2)

Per haver escrit en un article d’opinió al suplement ‘Tendències’ dient: “que l’AELC te un funcionament poc clar de fa anys és públic i notori. Que exerceix de poder fàctic en el gremi d’escriptors i que la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, li tolera, també és sabut; però entrar en acusacions anònimes i promoure boicots és intolerable,”, el president de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana (AELC), Guillem Jordi Graells, en un correu personal m’ acusa de “facilitar la tasca difamatòria” contra l’AELC i d’afegir-me a un “infundi” contra l’associació. Per això vull seguir exposant alguns arguments que reforcen la meva opinió.
A l’article recollia uns correus electrònics arribats a diversos periodistes on s’expressaven dures crítiques pel funcionament de l’associació. Que aquests correus no són falsos es pot demostrar buscant un blog neutral, El llibreter (http://llibreter.blogspot.com/), d’un professional del llibre, on se’n reprodueixen alguns. Però aquest episodi és una anècdota en el desgavell que fa temps arrossega l’AELC i al que ara Graells intenta posar ordre.
L’any 2001, amb d’un cop d’estat, part de la junta va destituir a l’altra part després d’una agre assemblea. Andreu Sotorra, llavors secretari, i alguns vocals van ser cessats sota acusacions de mala gestió econòmica (per dir-ho amb delicadesa) i de maneres de fer personalistes. Fins i tot es van negar a pagar a Sotorra uns honoraris professionals. Portada l’AELC a magistratura, es va arribar a un acord i va cobrar. Des d’aleshores l’escriptor ha obert un autèntic front de batalla contra l’associació. Al bloc de la plataforma ‘Per una AELC com cal’ (http://www.aelccomcal.blogspot.com/), que ha creat ell mateix (l’antiga adreça era andreusotorra.com/els quqatregats), trobareu un memorial de greuges contra l’AELC, les seves successives juntes després del 2001 i els procediments estatutaris i jurídics que han portat. Al món literari català, sense atrevir-se a dir-ho en veu alta, característica típica del país, tothom assenyala Sotorra com l’autor dels correus on es convidava a un sopar inexistent a un seguit de periodistes a compte de l’AELC o d’una crida demanant fer boicot a les quotes d’associat des d’una adreça electrònica a nom d’un tal Josep Sanmartí i que va confondre a més d’un (a mi el primer) en coincidir amb el nom d’un associat real, un escriptor que res te a veure amb la trifurca. Sigui qui sigui que ho ha fet, usurpar un nom és lleig, i jo demano disculpes per la confusió a l’autèntic Josep San Martín.
Aquesta guerra oberta d’acusacions creuades ha desprestigiat l’AELC, ha confós molts escriptors i ha acabat també per desacreditar les poques o moltes raons que tingués l’Andreu Sotorra (ell segueix carregant cada dos per tres però, consulteu el bloc).
Qüestionada la transparència del seu funcionament, amb la intenció de la Institució de les Lletres Catalanes de frenar la influència que te a la junta de govern (perquè és la única associació que hi te tres membres?) i amb un desinterès creixent entre els escriptors per participar a la vida associativa (feina hi ha per trobar qui vulgui ser de la junta m’ha confessat un recent vicepresident), Guillem Jordi Graells te molta feina si vol recuperar la reputació de l’AELC.
I veient presumptes difamadors per tot no se si ho aconseguirà.

Publicat a El Mundo de Catalunya

18/5/07

UN PLA BOTERUT

La confecció d’un pla de lectura és un dels objectius centrals que s’ha proposat el Departament de Cultura. Sense coartar la seva autonomia de gestió, és un dels encàrrecs principals que ha rebut el director de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Oriol Izquierdo hi està treballant de valent en aquest pla. No per res, però hi entén una estona del complicat tema d’engrescar els joves en la lectura i de quins llibres els poden atraure. El problema que fa que el pla avanci més lentament del que ell voldria és que s’ha de consensuar amb Educació. I, a la que s’han topat amb l’actitud laxa d’algun col·lectiu de mestres, el projecte va pel pedregar. Un pla ambiciós requereix esforç, i això es veu que fa mandra a segons qui.
El pla de lectura tirarà endavant, segur; ganes i constància no li en falten al director de la ILC. El problema és que sigui ben rebut per tots els mestres i les associacions i sindicats que els representen; si no, naixerà mort d’antuvi per molts esforços que hi posi l’administració. El reciclatge intel·lectual dels mestres també garanteix un ensenyament de qualitat. Aquí s’ha d’arremangar tothom, no s’hi val a fer el ronso.
El que s’ha arremangat, i de valent, és en Pere Tió. Al costat d’Agnès Rotger, el periodista (ex de l’Avui) s’ha incorporat al segells Mina i Pòrtic amb l’encàrrec de promoure una línia de no ficció en català en l’estil de la que l’actual director editorial del grup 62, Fèlix Riera, va impulsar amb enorme èxit des de l’Esfera dels Llibres.

Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya

13/5/07

SOBRE LA REPUTACIÓ (1)

Amb l’entrada en funcionament del Consell de les Arts, alguns ens del Departament de Cultura de la Generalitat hauran de reformar les normes jurídiques per adaptar-se a la nova realitat respecte les subvencions als creadors, que les decidirà el Consell. La Institució de les Lletres Catalanes (ILC) serà un dels organismes afectats. Això comportarà un canvi en les atribucions de la Junta de Govern. La intenció del Departament és la d’aprofitar aquesta reforma per fer perdre capacitat de decisió en el si del govern de la Institució a alguna entitats que representen els autors que, tant des de la ILC com des del propi sector, es considera que han tingut massa poder i un accés massa fàcil a decidir sobre el destí dels pressupostos de la Institució durant anys.
Els governs de Convergència mai no van voler enfrontar-se amb escriptors, actors i gremi cultural a l’engròs. Sabien que no eren majoritàriament de la seva corda i, per tant, van preferir tenir-los mínimament contents a cop d’ajuda i subvenció no sempre justificada (i si no repasseu algunes de les beques a la creació literària i ja em direu on és l’obra resultant). Aquesta situació va convertir a voltes la gestió oficial de la cultura en una mena de regne de taifes on el més espavilat i el que estava més ben posicionat enfront el poder aconseguia llesca més gran del pastís de les subvencions. La normativa que regula el funcionament de la Institució de les Lletres Catalanes sembla feta a mida per aquesta situació. I això és el que vol tallar l’equip del conseller Tresserras.
Com que es poden tancar algunes aixetes que ragen (75.000 € anuals de subvenció ordinària a una entitat no és poc, oi?), tothom vol fer valer els seus trumfos i no perdre ni un cèntim dels diners que rep i del poder i la representativitat que te. El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO). entitat que gestiona el cànon per les fotocòpies dels llibres, per entendre’ns, és el gran punt d’interès per a qui busca mantenir o augmentar les seves fonts de finançament. El CEDRO reparteix els beneficis entre els seus socis fent partió en dos grans grups, els editors i els autors. A la vegada, la part corresponent als autors es divideix entre el que toca a cada creador en funció de la seva obra en vigor i una creixent xifra que es reparteix entre les entitats que els representen. A Catalunya en són tres: L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya i el Pen Club català. Adduint que, els seus estatuts, no diuen que el seu objectiu sigui la defensa professional de l’escriptor (sic?), l’AELC i la Col·legial boicotegen l’entrada del Pen a CEDRO, impedint-li tenir accés a la important bossa de diners que, a hores d’ara, gestiona ja aquesta entitat, que ha intentat fer de mitjancer en el conflicte sense èxit.
Fa algunes setmanes vaig rebre un correu de Guillem Jordi Graells, president de l’AELC, on m’acusava de ’”facilitar la tasca difamatòria” contra l’AELC i d’afegir-me a un “infundi” contra l’associació per un article d’opinió que vaig publicar al suplement cultural Tendències d’aquest diari, en el qual manifestava la idea de que, en aquesta entitat, les coses no funcionen de fa temps. Com que difamar és ‘dir mal d'algú cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació’, i infundat ‘mancat de fonament o motius’, jutgi vostè mateix, lector.

Publicat a El Mundo de Catalunya

11/5/07

L’AMO NO HI CONSTA

Aquelles coses de la vida. Al ‘Qui és qui de la lletres catalanes’ (http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp), índex de referència de tots els escriptors del país, no hi apareix l’actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, que és de qui depèn aital base de dades. I no serà que l’Izquierdo no sigui escriptor. No només és escriptor, crític, editor i impulsor de nombroses iniciatives de difusió cultural, algunes d’elles pioneres en l’àmbit digital, sinó que és coautor d’un dels assaigs literaris centrals dels darrers anys, Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent (La Magrana, 1989) i la única persona capaç de fer una classe universitària sobre “la sangria del text” el mateix dia de Sant Jordi. Per què, doncs, l’Oriol Izquierdo i Llopis no apareix al ‘Qui és qui de les lletres catalanes’? Doncs per què ha comès el pecat de lesa pàtria de no publicar mai cap conte, novel·la o relat que es pugui adscriure al gènere de ficció. Ves quines coses!
Evidentment el ‘Qui és qui’ està essent reformat, i no només perquè hi aparegui el seu amo, sinó perquè hi apareguin tots aquells escriptors que no treballen la ficció. La pregunta, absurda però lògica, és: com és que l’índex oficial de la literatura catalana, fet i pagat per la Generalitat, ha fet fora els autors que no escriuen ficció, tenint en compte que, hi ha grans escriptors al país que mai no han fet ni una novel·la, o ben poques i considerades obra menor (Pla, Xammar...? Ves a saber.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

7/5/07

‘GUIRIS’

Diu Kiko Amat que Gràcia serà un parc temàtic per a ‘guiris’. Si. I?, responc. Vivim en una societat de lliure mercat i en una Europa sense fronteres. Per tant, qui te més pasta compra el que vol i allà on vol. I quan molta gent vol comprar al mateix lloc, doncs s’encareixen els preus fins que els indígenes n’han de marxar. A Gràcia les coses són així i no precisament de fa quatre dies. L’endèmica falta d’habitatges al barri ha expulsat els seus fills fronteres enllà de fa dècades. Malauradament per a mi, jo mateix en sóc un exemple. Lamentar-se’n ara és d’una candidesa sospitosa. Avui a Gràcia només hi viu qui te el pis de fa molts anys, qui te la ‘xiripa’ d’un lloguer raonable, qui ja li està bé viure en un pis merdós o qui te molta, però molta, pasta. I com que no responc a cap d’aquests quadres clínics, puc dir, i ho faig, que totes aquestes lamentacions que, setmana si setmana també, llegeixo en una pàgina o altra d’aquest venerable periòdic, són absolutament interessades. Vull dir que, en el fons, qui viu a Gràcia, per una raó o per una altra, tampoc no li deu estar tant malament que les coses estiguin com estan. Si no, amb tocar el dos, els laments s’acaben. O no? Vull dir que, si Gràcia és un parc temàtic per a ‘guiris’ potser és per què l’hem fet així entre tots.

Publicat a l'Independent de Gràcia

6/5/07

LA MÚSICA TRADICIONAL ÉS MODERNA

Si en Jordi Fàbregas fos irlandès probablement seria una figura de renom internacional. Les seves cançons sonarien a la Cadena 40, els discos es vendrien molt a Catalunya, vindria a actuar de tant en tant a un palau d’esports, se’l posaria al costat dels Cheftains o Sinêad O’Conor i faria duets amb Bono i Van Morrison que amplificarien el seu èxit a tot el món. Però en Fàbregas és de Sallent, noble vila d’un país on, la música folc, la genuïna, és vista encara com un ancestre carrincló pels grans mitjans de comunicació i pel públic domesticat per les multinacionals de l’espectacle.
Però aquest paio, alt com un sant pau, no és dels que s’arruguen. Encara recordo quan l’any 91 recollia firmes perquè l’ajuntament de Barcelona li cedís el Sant Andreu Teatre per bastir-hi un centre de música tradicional. No li van cedir, aquell equipament era un pastís massa cobejat per gent molt pròxima al poder municipal, però la seva idea era tant potent, coherent i engrescadora, que, com a premi de consolació, li van cedir un petitíssim teatret a dues passes de casa seva, a Gràcia. Van ser pocs els que pensaven que d’un centre cívic fracassat en podria sortir el que és avui el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), que junt amb el Sònar, és el projecte musical no públic més sòlid, potent i amb prestigi internacional amb que compta avui el país.
En tots aquests anys, la gent del CAT les ha hagut de veure de tots colors. L’espai era ínfim i tronat, els pressupostos i el suport institucional escarransits i a l’ajuntament fins i tot li va costar renovar-li la cessió; però malgrat tots aquests obstacles i molts altres que tampoc no cal recordar, en Fàbregas i la seva gent, sense haver-se de nacionalitzar irlandesos, han aconseguit prestigiar la música folc, modernitzant-la, acostant-la al públic, fent-ne pedagogia, editar bons discos i vendre’ls, i merèixer un notable reconeixement de la crítica, del món de la cultura i, fins i tot, d’algunes institucions; que no és poc.
Fa molts mesos que el Cat està en obres. El petit teatret de l’antic centre obrer ha anat a terra per construir-hi una moderna sala més segura, amb millor sonoritat, aules per fer cursos d’instruments tradicionals i un estudi de gravació. És la gran ocasió per fer el salt definitiu endavant i poder presentar la música folc com el que realment és; un llenguatge musical contemporani, original i propi sense deixar de ser universal.
Les dificultats, però, no han acabat. Ara resulta que falten 130 mil euros per poder acabar les obres i hi ha qui diu que potser hi ha elements del projecte que podrien quedar per fer. El CAT ha posat Gràcia als circuits internacional de música, seria ridícul que ara per quatre rals el treball de tants anys se n’anés en orris. És clar que amb les administracions no se sap mai.
Mentre el festival Tradicionàrius viu rellogat als Lluïsos, ara els del CAT posen en marxa per segon cop el circuit folc. Són 36 actuacions per tot Catalunya amb voluntat d’anar al País Valencià i les Illes i difondre arreu la vigència i modernitat de la música tradicional. Calaf, Manresa, Igualada, Vilafranca, Lleida, Badalona, Mataró, Vic, Llagostera, Tàrrega, Figueres i Sant Celoni no són Irlanda, però hi ha locals acollidors, promotors entusiastes i públic que espera els concerts de folc. I de cervesa tampoc no en falta.
Tant de bo algun dia no haguem d’envejar altres indrets, nord enllà.

Publicat a El Mundo de Catalunya

5/5/07

INICIATIVES (H)ORIGINALS

Quan et truca diu: “-Sóc l’Antoni Clapés, però no el de la ràdio”, amb la humilitat de qui sap que la literatura, i encara més les avantguardes estètiques i editorials, a la cultura catalana són gairebé clandestines. L’Antoni Clapés poeta vint anys editant la col·lecció de poesia Cafè Central, una proposta “petita, independent, lectora de textos nous, editora d’escriptors públics, és a dir, amb opinió, compromesa, arriscada, sovint en mans d’una o dues persones que soles tenen cura tant de la qualitat literària del catàleg com de disseny de l’objecte”, segons diu el veredicte del FAD, que els ha concedit la medalla de l’entitat juntament amb altres iniciatives editorials d’aquest mena. La setmana passada li van lliurar el premi i després va anar a celebrar-ho amb els amics, autors i lectors a l’Horiginal, un bar que hi ha davant del MACBA i on sovint passen copses més interessants que al propi museu.
El dia abans de la festa de Cafè Central l’impagable duo Guillamino / Pedrals havien presentat el número 42 de la revista ‘Paper de vidre’ amb la posada en escena del seu espectacle ‘En-doll’ a mig camí entre el hip-hop, la poesia fonètica, la música electrònica i la incontinència verbal del poeta. A http://horinal.blogspot.com/ podeu conèixer les moltes i molt interessants coses que venen passant des de fa cinc anys en aquest local mig bar i restaurant, mig capsa de sorpreses. Mentre, la resta del país viu eternament atordit de satisfacció per la ressaca santjordiesca de cada any.

Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya

3/5/07

LA CULTURA ALS POBLES

D’aquí a pocs dies començarà la campanya de les eleccions municipals. Quin balanç d’actuació en matèria cultural podran fer els governs sortints? Quins programes podran presentar els candidats que hi concorrin? La política cultural a pobles i viles del país, més enllà de la construcció de biblioteques i la reforma de petits teatres, és un tema que el govern de Catalunya encara no ha afrontat mai amb decisió i sense clientelisme.
En la seva època de regidor a Cornellà l’Ignasi Riera deia irònicament que la distribució de tasques als equips de governs locals anava en funció de la feina: el que treballava a la Caixa el feien regidor d’hisenda, el constructor d’urbanisme i el ‘tonto’ de cultura. Això era als primers anys de democràcia local, els ajuntaments han crescut, s’han contractat tècnics, els polítics han après i el llistó dels serveis als ciutadans ha augmentat, però l’oferta en matèria cultural que continuen oferint molts municipis és insignificant i sense mires.
Va costar que Generalitat i diputacions es posessin d’acord respecte de l’actuació en matèria d’equipaments culturals als pobles. Després d’anys d’actuació sectària, ara hi ha plans de biblioteques i sistema de lectura pública de Catalunya, eines de difusió del coneixement imprescindibles per a la supervivència democràtica del país. Una cosa similar s’ha fet amb altres infrastructures. Les administracions han rehabilitat nombrosos petits teatres locals i han modernitzat o fet de nou museus més o menys vinculats a la xarxa de museus de Catalunya. En la cosa del totxo cultural s’ha avançat, però no n’hi ha prou per dir que l’administració garanteix el desplegament de la cultura a tot el territori. Els ajuntaments no tenen diners per a cultura, per tant no se’n fa, i tot plegat provoca la desertització de país quan t’allunyes de les ciutats importants.
Catalunya és un país de pobles petits i mitjans. Aquests municipis tenen, a més, un finançament raquític i moltes necessitats urgents que assistir. Evidentment, i no és una crítica, és una raó obvia, la cultura queda en segon terme i encara marcada pel pressupost que cal esmerçar en la festa major. Ai d’aquell govern que no ho faci! La Diputació de Barcelona tapa forats col·laborant amb petites temporades d’espectacles escènics als teatres rehabilitats, però això no és una acció de govern, és un regal.
EL TNC mai no produeix projectes pensats per a girar pel territori. El circ ja sabeu com el tracten molts ajuntaments, hi ha museus locals que no tenen res a mostrar, les possibilitats de recerca en història, antropologia i etnografia locals són molt difícils, els cinemes desapareixen de les viles per anar a parar als centres comercials i, en general, el desert cultural avança per la desídia de les administracions principals del país. S’han fet les obres majors, però s’ha abandonat l’ús d’aquestes infrastructures a la sort de la pobre caixa local.
Desplegar la cultura pel país no vol dir pensar i dirigir una programació des de Barcelona, ni posar autobusos per que els de poble vinguin a veure teatre. Vol dir dotar els agents locals (ajuntaments i també ateneus, associacions, creadors i promotors locals) de diners, coneixements tècnics i totes les estratègies necessàries per que cada poble pugui desenvolupar el seu projecte cultural, que vol dir la seva vida rica i plena. I això la Generalitat de Catalunya ho fa molt poc.

Publicat a El Mundo de Catalunya

LA MOTO ÉS UN ART

Els afeccionats a les motos havien portat sempre la seva dèria en secret. Allò era una cosa brutal, de gent salvatge i ignorant, llorda. Una dedicació totalment allunyada de la finor i la classe de l’art i la cultura. Quan fa anys Robert Pirsig va publicar la bella novel·la ‘El zen i l’art del manteniment de la motocicleta’ molts ‘motards’ van trobar en aquella història uns bons arguments per defensar el caràcter intens i literari del romanticisme que hi ha en la conducció i cura d’una moto. Gràcies a l’exposició ‘El arte de la motocicleta’ que aquí es va poder veure al Guggenheim de Bilbo, les motocicleta van començar a ser considerades art, cultura i símbol del coneixement i del progrés intel·lectual de l’espècie humana.
La moto és un factor culturalment transversal. Te un component estètic en les formes belles de les màquines i en el seu disseny, un de tecnològic en motors, xassissos i la resta d’elements que la componen, un de mitològic i literari en el relat de les aventures dels pilots i un de llegendari confegit a partir de la història d’algunes marques que formen part de la mitologia ‘motard’. Una de les marques de referència en aquest terreny, quina llegenda ha superat la història per projectar-se cap al futur, és la bavaresa BMW. Fins el mes de febrer vinent, al Museu de la Moto de Basella, a l’Alt Urgell (museumoto.bassella.com), es pot veure una impressionant exposició sobre la història de BMW, una exposició eminentment artística, és clar, però també mitològica i històrica.
A la mostra es pot contemplar un repàs a la història de la marca, des dels seus inicis l’any 1923 amb la R32 de 500 cc, fins la tornada al motor bòxer, emblema tecnològic de la casa alemanya, cap als anys noranta amb les R850 i 1100. A més dels principals models de sèrie, l’exposició dedica un apartat especial a les motocicletes militars i a les de competició d’asfalt i fora carretera, on BMW ha guanyat diverses vegades el ral·li Paris Dakar. També hi ha la R62, la primera moto de 750 cc que va fabricar la marca, la R63 de 1928, potser la moto més antiga matriculada a Espanya, la R20 de 192 cc, el motor més petit fabricat mai per BMW, dues mítiques R75 de les utilitzades a les campanyes bèl·liques de Rússia i l’Àfrica durant la Segona Guerra Mundial i la R90 S de 1973, potser la bòxer més bella fabricada mai; a més de motos de competició i de models més moderns com les de les sèries K i les que utilitzen la guàrdia civil i els Mossos d’Esquadra de trànsit.
La visita a l’exposició ‘BMW una llegenda viva’ és una immersió en la història del segle XX i en els reptes tecnològics que comporta per a la motocicleta els nous temps; però sobretot és un recorregut artístic per una forma d’expressió de les sensibilitats dels temps moderns. Fotos d’Alberto Garcia Alix, el film Easy Rider, l’exposició del Guiggenheim o la novel·la de Pirsig ho interpreten, i milers d’usuaris enamorats, romàntics del vent a la cara, les vibracions del bicilíndric bavarès entre cames i la capacitat per fer carretera sense fatigar-se ho proclamen a cada revolt d’asfalt on una BMW hi entra amb seguretat, el traça amb la precisió de coreografia i en surt amb acceleració suau. La bellesa contra el vent defineix la relació entre la moto i l’entorn, com l’escut de BMW és la projecció d’una hèlix d’avió (en feien motors) amb els blaus i blancs de l’escut de Baviera.
Només la cultura de la motocicleta és capaç de fer sentir emocions intensament brutals i delicadament refinades a la vegada; els ’motards’ ho saben. La moto és un art.

Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya

HI HA MOTOS I MOTOS

Al famós esmorzar sense diamants, però amb foto, de sant Jordi a l’hotel Regina, en Joan Barril presumeix cofoi de programa televisiu i de moto. Del primer amb una samarreta amb el logo ‘qwert’ on cada lletra simula la tecla d’una màquina d’escriure. Del segon desfent-se en explicacions, i provocant l’enveja del cronista, sobre la magnífica Royal Enfield que s’acaba de comprar i per la qual rep l’admiració envejosa de tots els badocs del país. La Royal Enfield és una moto britànica dels anys quaranta que es segueix fabricant avui en dia a la Índia tal i com es va dissenyar. La mitologia diu, a més, que era la moto que conduïa Lawrence d’Arabia, i com a tal se sent en Joan, tant, que fins i tot li ha posat un seient doble amb molles, com a les originals i se l’ha fet pintar de color verd...anglès, és clar. També s’ha comprat un comptador per saber quants badocs bavegen mirant-la.
L’Andreu Martín, que se sàpiga, no s’ha comprat cap moto, però entre ell i alguns dels seus col·laboradors a la ‘Parida de l’Andreu’, estan posant apunt una bona moto, si troben prou participants que els comprin la idea: escriure una novel·la col·lectiva per correu-e. El projecte ha començat a córrer arran de ‘La gran novel·la de la Parida’, que ell escrivia i enviava cada dilluns als seus corresponsals. Quants més voluntaris hi hagi menys escriuran, o més llarga serà la novel·la. I si mai l’arriben a editar en paper, com de llarga haurà de ser la parada que aculli tots els ‘paridors’ per Sant Jordi?

Publicat al Suplement 'Tedències' de El Mundo de Catalunya