Adéu a l'erotisme

Ara que tanca Le Beverley, l'últim cine porno de París (patrimoni eròtic de la humanitat), penso que la pràctica desaparició de la literatura eròtica, i de l'erotisme en general, a mans de la xarcuteria de sexe que és internet i de la cursileria pixa-misses de les Ombres de Grey i alguns clons, ens fa més pobres culturalment, i més falsos espiritualment. I tampoc fa res pel feminisme; una bona novel·la eròtica és una excel·lent forma de difondre'l.

Als anys 70 i 80 les col·leccions Sonrisa Vertical i La Piga (i els respectius premis), van dotar d'un corpus referencial de la literatura eròtica universal a la nostra cultura, a la vegada que posaven en valor els autors. Penseu-hi: Almudena Grandes, Luís Antonio de Villena, Pep Bras, Mercedes Abad o Andreu Martín són alguns dels guardonats. Sortíem de les catacumbes i ens anàvem posant a to, en tots els sentits.

Però, com els cinemes o les botigues tradicionals, la literatura eròtica va anar perdent lectors. Els premis van desaparèixer i les col·leccions també. I els hipsters i modernets, que revifem les botigues de gra o les tavernes, no ho fan amb l'erotisme; al contrari, s'inventen un sub-gènere de mercadillo on triomfa al patetisme sexista i vulgar de les dites Ombres de Grey. I aquí s'acaba el tema. I no vol dir que tinguem el sexe normalitzat. Ca. Vol dir que, com tantes arts transgressores que han fet progressar civilitzacions, parlar, riure i gaudir públicament amb el sexe, torna a ser tabú. Entrar a un cine porno o comprar una novel·la deu fer masclista o reprimit. I per això amaguem un sexe trist i plebeu a la pantalla del mòbil i l'usem en privat. I a l'onanisme físic s'hi suma el mental. I ens empobrim.

Jaume Plensa modela la poesía de Estellés

El libro L'Hotel París, de Vicent Andrés Estellés, fascinó en 1984 a Jaume Plensa hasta ilustrar su ejemplar. Aquel arrebato es ahora una obra de bibliófilo.

A primeros de los setenta, la fuerza telúrica de la poesía de Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993) impactó entre los jóvenes que buscaban una literatura que dialogase entre el yo y la comunidad, en el conflicto entre la generación que descubría el mundo libre y una sociedad fosilizada en el franquismo. Los poemas de La clau que obri tots els panys, con el trágico Coral romput, dedicado a su hija muerta, y del Llibre de meravelles, especialmente Els amants 'No hi havia a València dos amants com nosaltres. / Feroçment ens amàvem des del matí a la nit', cautivaron a lectores, estudiantes, activistas y artistas. No fueron pocos sus versos que se convirtieron en consignas entre el amor y la lucha. Ovidi Montllor contribuyó a su difusión, y así el poeta fue sacando originales de su baúl y, poco a poco, publicándolos.

En 1973 Edicions 62, en su colección Els llibres de l'escorpí, unos libritos claros, pulcros, una exquisitez de diseño, editó un poemario que Estellés tenia guardado desde 1956: L'Hotel París; veintiún poemas sin titular en un diálogo confidencial en tiempo presente entre el poeta y Françoise, una supuesta amante esporádica con quien se encontraba en aquel hotel de medio pelo (quizás el próximo a la Rambla). Una conversación sobre el amor, la muerte, el sexo, la comunidad, en la que Françoise es oyente pasiva del monólogo que termina en un crescendo caótico en el último poema, un clásico de la literatura catalana contemporánea: 'Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill / i xiques, al cinema, amb les cames obertes'.

En 1978 Estellés recibió el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ese mismo año fue despedido, arbitrariamente y sin explicaciones del diario Las Provincias, donde fue redactor jefe durante veinte años y en el que llevaba trabajando desde 1948. Ello le permitió dedicarse íntegramente a la literatura. En 1990 recibió el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes.

En 1984 Jaume Plensa (Barcelona 1955) vivía en Berlín, y uno de los pocos libros que tenía era l'Hotel París. No conocía nada más de Estellés, pero como a tantos de su generación, aquel libro le influyó definitivamente: "fue un libro esencial porqué descubrí que Estellés era el poeta que mejor representaba mi manera de ser porqué hablaba del ser humano", reconoce el escultor. "Para salvar la colectividad, primero has de salvar al individuo. A mi esto es un tema que me preocupa. Estellés te hablaba de tu a tu, como si hubiera escrito el poema para ti, pero a la vez con un sentido colectivo".

En su estudio berlinés, arrebatado por el impacto de los poemas, el artista cogió su ejemplar de l'Hotel París y lo ilustró por completo aprovechando los espacios en blanco del pequeño volumen. I se lo regaló a su compañera Laura.

Plensa viajó poco después a Burjassot para conocer a Estellés. Pasaron dos días magníficos, recuerda el artista, i el autor le autorizó a trabajar sobre su poemario. Pero ahí quedó todo; hasta el 2015, cuando Joan Ricart, editor de Enciclopèdia Catalana y responsable del nuevo sello Enciclopèdia Art, le propuso que reemprendiera su diálogo con el poeta Valenciano, a quién Plensa no ha dejado jamás de reivindicar. Así ha nacido Plensa / Estellés · L'Hotel París. "Es un libro soñado y para nada académico, porqué es un diálogo emocional entre su obra y la mía. Un libro que comencé en 1984 y que he acabado ahora", asegura el escultor.

El trabajo se ha convertido en un libro de bibliófilo de 999 ejemplares con una serie de 75 de coleccionista. En un estuche de cobre de 39 x 29, Plensa ha encerrado unas cuantas joyas. Un gravado original en el que la sombra que proyecta el nombre del poeta se convierte en el nombre del artista. La reproducción del libro, tal y como Plensa lo ilustró en 1984, reproducido  en 23 dípticos y 6 trípticos en papel artesanal de algodón y eucalipto, fabricado por el Molí paperer Ca l'Oliver. Pero un escultor trabaja en tres dimensiones, y eso es en lo que, gracias a 6 transparencias de cobre, se ha convertido la poesía de Vicent Andrés Estellés. Las finas planchas, complejamente emulsionadas en hueco gravado conforman un original montaje móvil, una auténtica escultura poética con todo el lenguaje de Plensa al servicio del diálogo con l'Hotel París, con el realismo líricamente cotidiano del poeta valenciano.

Feu un 2018 més Beat

Bob Donlin, Neal Cassady, Allen Ginsberg, Robert LaVigne & Lawrence Ferlinghetti

davant la llibreria City Lights Books (San Francisco 1955)

"Seguiu la vostra lluminositat interior; no amagueu la bogeria".

Allen Ginsberg

"Viu, viatja i aventura't. Honora i no demanis perdó".

Jack Kerouac

L'Herralde i nosaltres

Va ser emocionant l'homenatge dels editors a Jordi Herralde a la Nit de l'Edició. En un país sense tradició lectora, la seva novel·la-riu, com diu ell del catàleg d'Anagrama, ha modelat un parell de generacions de lectors. Hi ha centenars d'autors de l'editorial que formen part de l'educació literària (i sentimental potser també) de molts, i que potser no ho serien si en Jordi no hagués tingut la gosadia i l'encert de publicar-los.

Els lectors també li estem agraïts pel molt que ha treballat per nosaltres; Anagrama va crear addicció. No havíem sentit a parlar d'un o altre autor, però si el publicava Contraseñas, llavors segur que interessava. I el llegíem (a voltes pispant-lo), i descobríem nous mons que eixamplaven la pobra mirada sobre la realitat d'una colla de quan no existia l'Erasmus que, ni érem de casa bona, ni havíem viatjat, però que vam aprendre a gaudir sense traves després de llegir Tratado del saber vivir para uso de jóvenes generaciones, un clàssic del situacionisme de Raoul Vaneigem, que Anagrama va publicar el 1977 (i que el 2018, a 40 del Maig, caldrà revisitar per certificar el seu vigor).

Aquell llibre ens va il·luminar, i ens va obrir la fam de Bukowski, Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Sam Shepard, Douglas Adams i d'aquí a l'infinit. I així vam anar construint les nostres pròpies i desendreçades peripècies lectores. Unes vides què, ara que comencem a passar comtes, descobrim que potser no han estat gran cosa, però que sense els llibres que edita en Jordi Herralde, i els que hem llegit provocats per aquells (em vaig adonar que les seves lectures de joventut s'assemblaven molt a les meves), haurien estat tan miserables com l'època i el poder havien previst.

Actituds

L'editorial Cruïlla ha suspès la festa dels premis Vaixell de Vapor i Gran Angular per la proximitat al 21-D i al Nadal. Seria una decisió ridícula si no fos perquè aquestes maniobres, en la situació actual, no són casuals. I més tenint present que Cruïlla, tal i com va dir un autor en una reunió a la Institució de les Lletres Catalanes, i parlant de la retallada de les minutes dels fòrums escolars, "va patir el 155 avant la lettre"; és a dir, va ser intervinguda i desballestada pel grup propietari de Madrid ja fa uns anys.

Per contra, l'Octavi Serret, propietari de la llibreria Serret a Vall-de-roures (Matarranya), no deixa d'impulsar la difusió de la lectura, en castellà i en català, tot i que es digui que no és bon moment per les relacions catalano-aragoneses. Tothom hi es benvingut a casa seva, llegeixi en la llengua que llegeixi. Els uns es comenten els llibres als altres i tot lector acaba adonant-se que coneix les dues llengües, que totes donen prou bons llibres i que el que cal és fer cas al seu llibreter-prescriptor més que a les bajanades polítiques i mediàtiques. Vendre 25 llibres en català en un parell d'hores en una vila de 2.300 habitants no és broma.

I després hi ha el saltataulells que es situa al mig del merder per fer creure que va de bones, però actua amb enganyosa perversitat. És el cas d'Àngel Ros, alcalde de Lleida. El seu fals patetisme vers el conflicte de de Sixena el fan indigne del càrrec que ostenta. I no per defensar una o altra postura, sinó pel grotesc maquiavel·lisme amb que oscil·la d'un extrem a l'altre per mesquins interessos polítics (l'aguanta C's). Tot són actituds, és clar. Ara cal que passin factura. A favor i en contra.

Llibres de quilòmetre 0

Són empreses petites, sovint els costa tenir visibilitat, perquè la seva és una feina de relacionar-se i les coses passen a Barcelona, però hi ha un teixit editorial escampat per tot el territori que difon singularment la cultura des del quilòmetre zero.

Montse Ayats (Eumo), presidenta de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana

De les 96 editorials de l'Associació d'Editors el Llengua Catalana (AELLC), 54 són de Barcelona i 42 d'arreu de Catalunya, les Illes, València, Andorra, Aragó i indrets insòlits com Pontevedra o Santander. Tenint en compte el pes dels grans grups i dels editors de llibres de text, tots a Barcelona, els editors de fora representen, aproximadament, un 10 % de la facturació.

Algú pot pensar que és tan poc que no val la pena dedicar-hi un article, però hi ha raons, i poderoses, per donar-los visibilitat. Per Montse Ayats, directora d'Eumo (Vic) i presidenta de l'AELLC, "la presència d’editorials al territori és important sobretot per descobrir nous autors i fer que alguns temes tinguin un tractament correcte (per exemple, la quantitat ingent de publicacions d'història local que no existirien sense aquestes editorials). I també cal destacar l’aportació d’aquests segells a la millora de l’oferta i diversitat de gèneres en català."

Any 1986, sona el meu telèfon a la redacció de Catalunya ràdio: "em dic Miquel Tuneu i faig d'editor a Eumo. Escolto sovint els contes que llegeixes per antena. En tens prou per fer-ne un llibre? M'agradaria publicar-los." El llibre es diu Sabates italianes. Se'n fan dues edicions i es tradueix al basc. Així debuto en prosa. I fins ara. Eumo neix el 1979 com a estímul a la recerca i a la tasca docent de la Universitat de Vic, i amb voluntat comercial. Ha crescut al ritme de la universitat. Avui té un catàleg d’uns 450 títols d'assaig, divulgació, poesia, llibre escolar i literatura infantil.

Conec els de Cossetània (Valls) pel premi ciutat de Tarragona de poesia del 1999. Nascuda el 1996, l'editorial te, segons el director, Jordi Ferré, "la voluntat de ser referència en temàtiques on veiem que hi tenim espai, com l’excursionisme, la natura, cuina, etc. Les noves tecnologies i les empreses logístiques que ofereixen un sistema de paqueteria ràpid facilita molt que la ubicació d’una editorial pugui fer-se des de fora de l’àrea metropolitana de BCN." El 2006 hi edito Volta a les Dolomites, llibre de viatges en bicicleta, i fins ara hi he publicat 10 llibres. "Funcionem com una editorial de Barcelona. Hem creat les nostres línies editorials i catàlegs a partir d’espais on hi ha mercat i on ens hi movem be. Això ho podem fer des de Valls, Barcelona o un altre indret. No és el lloc el que defineix el tipus de llibre o autors que editem sinó la línia editorial", assegura en Ferré.  Avui formen el grup Cossetània Edicions, Angle Editorial, Lectio Ediciones (castellà) i Quorum Llibres (plataforma de micromecenatge).

Mai no havia publicat a Pagès editors (Lleida) fins guanyar el premi Ferran Canyameres de novel·la negra 2016 amb Tros. El llibre va sortir el gener i, gràcies a l'esforç de l'equip, està obtenint una bona difusió. Pagès Editors neix el 1990 per editar llibres en català, occità i castellà. Fa vuit anys en Lluís Pagès es jubila i la seva fila, l'Eulàlia, es posa al capdavant dels segells (Pagès, Milenio i Nandibú), de la distribuïdora Nus, i de la impremta. Avui Pagès és un cas insòlit en el panorama editorial, doncs pràcticament totes les àrees de responsabilitat estan en mans de dones. "És casualitat, però ens agrada i, sobretot, ens enorgulleix haver donat la volta a un sector tradicionalment masculí. L’equip està ben avingut i això ajuda a treballar millor. Segurament, el fet de ser dones ens dona una mirada diferent. Però on hem notat molt el canvi ha estat en el salt generacional. Evidentment, els referents són les persones que portaven l’editorial, en Ramon Badia i en Lluís Pagès, però obrint la porta a persones joves s'ha revolucionat el projecte sense perdre l’essència i personalitat que teníem." L'actual Pagès editors va a alta velocitat, són a dues passes de l'estació de l'AVE.

Jordi Ferré (Cossetània)

"Editar des de fora de Barcelona té avantatges i inconvenients. Partim d’un esgraó inferior, perquè Barcelona ho engoleix tot, però intentem suplir la mancança editant bons llibres. Potser ens costa més estar en contacte amb el sector editorial per la distància. En som conscients i intentem establir ponts perquè ens coneguin arreu. Mantenim l’editorial a Lleida perquè creiem fermament que el territori pot treballar la qualitat dels productes", diu l'Eulàlia, mare relativament recent. "A Barcelona es concentren la major part dels mitjans, la crítica i els sectors més influents. Pel fet d’estar a Lleida, sovint rebem l’etiqueta d’editorial que publica llibres lleidatans, però no és cert. Evidentment, publiquem autors locals, que tenen almenys la mateixa qualitat que els de Barcelona, però també tenim al catàleg noms importants de la literatura catalana". Si elles volen, hi penso insistir.

No he editat mai a Sidillà (Besalú), que fan uns llibres bellíssims, ni a Arola (Tarragona), ni a Voliana (Argentona), ni a El cep i la nansa (Vilanova i la Geltrú), ni a Gregal (Maçanet de la Selva), ni a Llibres del Segle (Girona), ni a tants d'altres que conformen la Catalunya editorial. "La distància entre Lleida i Barcelona no és la mateixa segons des d’on es miri", diu amb ironia l'Eulàlia Pagès. Però tots ells van i venen setmanalment els cops que convingui del seu despatx a Barcelona.

Això no exclou que, "a Barcelona en algun cas hi ha un desconeixement important o una mirada esbiaixada respecte de la resta del país, i això fa que costi una mica més que et facin cas o que t’entenguin", segons reconeix la Montse Ayats. La riquesa del teixit editorial de Catalunya te aquesta complexitat, a voltes difícil de gestionar, però també li atorga una vitalitat que ajuda a fer de Barcelona una capital editorial mundial.

Eulàlia Pagès (Pagès editors)

Cultura urbana, cultura panoràmica

Dels fulletons vuitcentistes a les sèries de televisió,  l'auge de la tècnica ha provocat que la ciutat es desplegui en format panoràmic. Ha esdevingut així paisatge i fons descriptiu on s'hi plasmen, com a petits retrats, la successió de fets que configuren la trama argumental del relat cultural. D'aquesta forma la ciutat s'ha conformat com l'espai de representació social contemporani, i l'art ha quedat supeditat a la tecnologia.

Els nous materials constructius generats per la revolució industrial van decantar la dialèctica entre la tècnica i l'art, definitivament, de part de la primera. A París, capital del segle XIX, l'arquitectura del ferro i el vidre crea nous espais on l'art resta al servei del comerç: són els passatges i els grans magatzems de novetats que Walter Benjamin usa de punt de partida del Llibre dels passatges, gran obra inconclusa en la que va treballar des de 1927 fins la seva mort el 1940, i que tendiria a ser una filosofia material de la història del segle XIX.

El ferro és un material artificial i, a través del seu ús en edificacions, es reinterpreta el cànon hel·lènic de les formes. La construcció s'imposa a l'arquitectura, i l'escola politènica a la de belles arts. Del socialista utòpic de Fourier a les transformacions de París de Haussmann, i d'ells a Abdó Terrades, l'enderrocament de les muralles i el Pla Cerdà, tot al llarg del segle XIX, els habitants de la ciutat consoliden la seva superioritat política sobre els dels pobles del camp, i ho expressen portant la natura al seu terreny, bo i passant-la pel sedàs de les noves formulacions tècniques: és l'art nouveau, el jugendstil, el modern style, el modernisme.

El retrat miniaturista es rendeix a la fotografia, per motius econòmics i superioritat artística. Les arts decoratives esdevenen paisatge funcional i ornamental, i gaudeixen de l'aprovació de la burgesia, motor revolucionari de l'estat-nació quina naturalesa funcional es ser un instrument de domini de classe. Als carrers de 20, 30, o 60 metres d'amplària dissenyats per Cerdà és gairebé tan difícil aixecar una barricada com als bulevards de Haussmann. I només la Comuna de 1871 (París) i la revolució posterior a l'aixecament feixista de 1936 (Barcelona), posen en entredit aquest domini fonamentalment cultural.

Amb el pas del temps, l'imperi de la tècnica acaba amb no pocs edificis modernistes de l'Eixample, o amb l'emblemàtic Saló de les Belles Arts (August Font 1888), mostra de l'arquitectura del ferro i indret on es va presentar en societat La Caixa el 1904, on es va fundar la CNT sis anys després, i on el 1919 es va fer el primer saló de l'automòbil. I, amb el formigó com a gran material constructiu per al relat del segle XX (després d'intentar recuperar les formes constructives per a l'art al modernisme), a partir dels anys cinquanta, la visió política d'arquitectes com Francesc Mitjans, acaba traient les classes dominants del centre de la ciutat i creant un nou panorama socialment molts més apte, Diagonal enllà vers Pedralbes. L'edifici del Banco Atlántico, el Harry Walker, la Torre Castanyer, la Casa Tòquio i l'emblemàtic Camp Nou en són exemples. En el fons la idea de de l'historiador lliurepensador Jules Michelet que "cada època somia la següent", és un dels paradigmes de l'evolució cultural. Avui, al solar del Saló de les Belles Arts s'hi aixeca el funest edifici conegut com "els jutjats nous" (1942), tapiat per evitar ocupacions.

De les grans exposicions (1888 i 1929), el Congrés Eucarístic (1955), els Jocs Olímpics (1992), el Fòrum Universal de les Cultures (2004) i fins i tot el tempestuós Pla de la Rivera (1971), el relat cultural de Barcelona ha anat transformant-se econòmicament des de l'antic valor mercantil d'ús, fins l'actual d'esbarjo. El mercat és l'únic rei perquè crea la il·lusió òptica de l'entreteniment i el plaer. I el ciutadà s'hi capbussa content i submís per la seva alienació respecte d'ell mateix i dels demés.

Totalment afectada la imaginació per aquesta transformació política, les classes populars desapareixen de l'espai de representació social d'avui fascinades per la col·lecció d'objectes sense vida (les 'manies teològiques del mercat' de Marx) que els posa al davant la cultura urbana. La tecnologia posa l'art, rendit, als seus peus i  esdevé el poder de control definitiu i incontestable. La capital del segle XXI és el núvol global, i Barcelona hi te el seu panorama inert al 22@.

En aquest nou paradigma, qualsevol intent de subjugar la tecnologia a la interioritat de l'individu és letal. L'espai propi, la casa, deixa de ser l'univers on habitar les coses despullant-les del seu caràcter mercantil, perquè ja no tenen valor d'ús, sinó només de gaudi. Així l'espai públic es converteix en el darrer refugi dels béns que es preuen per si mateixos, doncs és l'únic territori on deixar petjades amb fisonomia pròpia i col·lectiva. Les polítiques sobre l'espai públic reconstrueixen la ciutat com una al·legoria d'un passat melancòlic: l'Spleen de París, de Baudelaire, o la Ciudad del hombre, Josep Mª Fonollosa. El vagareig erràtic com a forma de reconstrucció d'una cultura urbana menys panoràmica, de fulletó. O de sèrie televisiva o videojoc, si es vol. Així es desplega avui la vida.

Plantats

Com a conseqüència de que el govern espanyol consideri que la Institució de les Lletres Catalanes, que fomenta i vetlla per la continuïtat, millora i expansió de la literatura catalana, és una entitat adoctrinadora que dedica els diners a evangelitzar l'independentisme, te intervingut el pressupost des del dia 22 de setembre. A hores d'ara la ILC només pot pagar la neteja, i no pot fer els programes habituals de difusió de la literatura a escoles, biblioteques i altres centres.

Jo no crec que el govern de l'estat consideri que les obres dels escriptors catalans siguin capaces d'emmetzinar la població. Més  aviat crec que tant els fot, perquè ni han llegit mai res, ni els importa la literatura. Temen més els bots de twitter que una novel·la; la menyspreen. Ara be, amb l'excusa de controlar el pressupost perquè la Generalitat no organitzi berenars, aconsegueixen de passada matar una mica més la cultura i la llengua. Aquesta voluntat etnocida de l'estat no és nova, el que passa és que ara és pluri participada, perquè tothom ha ficat cullerada perquè això passi. Tota la classe política n'és responsable; per excés i per defecte. Però els que llepen són els escriptors, als que uns consideren indesitjables indepes i els altres submisos corifeus. Com si la majoria no fossin capaços de pensar per ells mateixos.

Per aquells a qui els encanta el servilisme no cal patir; si convé aniran de franc a escoles i biblioteques a parlar amb lectores i lectors, n'hi ha que ho fan. Però els que pretenen guanyar-se la vida honradament escrivint no hi aniran, i algú els assenyalarà amb dit acusador. Però tothom sap que el català no el mataran els escriptors, ho faran els polítics. De tots colors.

Carles Santos, pianista, compositor y artista libre

A finales de los sesenta, el poeta Joan Brossa le espetó a Carles Santos: "Tocas muy bien el piano, pero y ahora qué?". Según el músico, "la pregunta fue mortal". Aquel día Santos (Vinaròs 1940) comenzó a pensar en como introducir elementos innovadores a su música que superaran las formas convencionales. Los encontró en la poesía, el teatro, la pintura, la escultura y la performance. Y así se convirtió en un artista libre y total. El encargo que en 1967 le hizo Brossa, su 'Concert irregular' para celebrar el 75 aniversario de Joan Miró, supuso el punto de partida del artista tal y como lo hemos conocido, y que el lunes falleció en su villa natal del Baix Maestrat.

A los cinco años ya tocaba el piano. Después estudió en el conservatorio del Liceo, en París y Suiza, y en 1961 inició una prometedora carrera de concertista interpretando a Bartok, Arnold o Webern. Pero la poesía surrealista, juguetona y visual de Brossa, y el simbolismo plástico de Miró influyeron enormemente en la concepción escénica de la música presente en toda su obra posterior. El 'Concert irregular' se estrenó en Saint Paul de Vence, Barcelona y Nueva York. Por aquel tiempo Santos comenzó a trabajar en las bandas sonoras de los filmes de Pere Portabella y de Jordi Cadena, e incluso dirigió un corto: L'àpat. Al año el compositor recibió una beca de la Fundación Juan March que le permitieron estudiar en Nueva York, donde entró en contacto con John Cage. El pianista clásico había desaparecido, nacía El creador liberto.

Santos fue uno de los iconos de la revuelta estética de la Barcelona de los setenta. Actuando en los festivales más importantes como el de otoño de París, el Musicalia de Milán, el de jazz de Moers o la bienal de San Juan de Puerto Rico, el músico fue un revulsivo en el agitado panorama artístico de la Barcelona del Saló Diana, l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, la Ona Laietana de Zeleste o l'Espai 10 de la Fundació Miró. La contribución a aquella profunda y radical transformación cultural de la Catalunya post franquista, es quizás el mayor legado público del artista. Luego, durante los años 80, El Spektakel de Zuric, el festival Zürcher o las obras de música escénica que estrena en Sydney, Berlín o Barcelona, no hacen más que poner en valor el panorama artístico y creativo catalán del cual él es uno de los máximos talentos con difusión internacional. El humor, la sexualidad extravagante y provocativa y el juego interpelan al espectador a través de un lenguaje único y capaz de mezclar el cabaré, con la música clásica, la contemporánea o la poesía.

En 1992 compuso e interpretó la fanfarria de la ceremonia inaugural de los JJ OO de Barcelona i en 2001 la Bienal d'Art de València. Santos irrumpió en la era global con el mundo del arte rendido a su excelencia. Una docena de premios internacionales de composición, dirección e interpretación lo avalan. Una quincena de discos, una docena de espectáculos, casi treinta bandas sonoras, once largometrajes como director y instalaciones escultóricas como La Sargantaneta, que inauguró la Vinya dels artistes en la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), testimonian la creatividad sin límites ni cortapisas de este hijo predilecto de Vinaròs y Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999). El premio Nacional de Música (2008), la Medalla de oro del Círculo de Bellas Artes (2007), varios premios MAX de artes escénicas o la medalla de la Universiat de València son galardones que jalonaron la fecunda vida creativa de este artista total, que también disfrutaba dirigiendo la banda de una sociedad musical de su tierra.

La casa de la frontera a la Universitat de Barcelona

Éssers lliures

Coincidint amb el festival Midi Minuit Poésie de Nantes, el diari Libération ha demanat al poeta Jean-Marie Gleize una sèrie d'articles on doni la seva visió del que passa al món. Els poetes, potser els creadors més lliures, poden donar una interpretació del món tan radicalment independent que, segur, fa esgarrifar i avergonyir (encara que sigui en privat) els polítics de tots els colors. Per això aquí no hi ha cap diari que demani a un poeta com veu ell el món; ep, a no ser que el susdit poeta exerceixi també d'opinador fidel a la corda del diari; és a dir: sigui un corifeu.

Dimarts en Vicenç Altaió i en Ricard Mirabete, poetes lliures per vocació, van presentar els seus darrers treballs titulats, respectivament, Radicals lliures (sic) i Esdeveniments. Diumenge va acabar a l'Hospitalet, el festival Django l'H, de jazz manouche, amb l'actuació del contundent R.P. Quartet, acompanyat per Pol Prats, Nij Mujal i Àlvar Monfort als vents, i amb la veu lluminosa de Lou Tavano: una explosió d'autèntica llibertat creativa. Com Gleize, tots ells aporten una interpretació crítica del món amb el seu art. Però els mitjans de comunicació a penes en parlaran. Prefereixen omplir pàgines amb ments captives i ínfimes per submissió. Persones que es creuen tan poderoses com esclaves són en realitat. Com si la potestat per dir allò que algú vol que diguin els fes immortals. És per això que la festa dels premis Tendències és única; car exalta els talents creadors, sobretot, per la seva llibertat extrema. I, per una nit, es deuen sentir com el poeta Jean-Marie Gleize quan s'ha posat a escriure els articles per Libé. Donem-los més reconeixements i serem tots més lliures també.

Patrícia Gabancho, la porteña que soñó en catalán

En la ochava de la avenida de Rivadavia con Ayacucho, en pleno centro de Buenos Aires, el ingeniero Eduardo Rodríguez Ortega proyectó en 1914 un edificio modernista en el cuyos detalles ornamentales volcó su admiración por Gaudí. Cuando en 1999 fue restaurado, el arquitecto Fernando Lorenti agregó dos elementos más a modo de homenaje: un escudo de Catalunya y la frase 'No hi ha somnis impossibles'. Ese edificio es hoy, junto al Casal de Catalunya, en San Telmo, símbolo de la huella catalana en la Argentina.

Cuando la porteña Patricia Gabancho (1952) era joven el edificio estaba en plena decadencia, pero no el Casal. Conoció a los exiliados de izquierdas e independentistas, disidentes del centro cultural, y ellos le enseñaron la lengua y la cultura. Patricia, que falleció el martes en Barcelona víctima de un cáncer, comenzó a soñar en catalán en su Buenos Aires natal. Y, tras estudiar periodismo se trasladó en 1974 a Barcelona para ver como era la Catalunya contada. Y aquí ha vivido desde entonces.

En 1980, con 'Cultura rima amb confitura' hizo una sonora irrupción en el panorama cultural. El libro proponía un debate sobre la literatura catalana valiente y sin complejos. La polémica generada fue larga y no siempre justa con su propuesta modernizadora, pero la buena acogida de los sectores más jóvenes, que así entraron en el debate cultural, convirtieron pronto a su autora en un referente claro para la recuperación nacida al abrigo del Congrés de Cultura Catalana, y que tuvo en la fundación de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana uno de sus primeros puntales. Sobresalió en aquellos primeros encuentros de escritores catalanes, vascos y gallegos (GALEUZCA), y se creó una aureola de polemista inteligente y audaz con la que conquistó la escena literaria joven que emergía en los ochenta.

Y la Gabancho, como todos la llamábamos, pasó, con todas naturalidad, a ser escritora catalana; sin olvidar su tierra de origen: 'Barcelona, tercera pàtria del tango' (1990), con la que fuera su pareja Xavier Febrés, fue su segundo libro.

Patricia desplegó siempre en sus libros y artículos en la prensa escrita sus dos grandes áreas de interés: la social, con numerosos textos sobre urbanismo y la Barcelona metropolitana, como en 'El Besòs, el riu que mirava passar els trens' (1999) o el reciente 'Caminar Barcelona' (2016) y la cultural y política, con títulos como 'Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona' (1998), 'Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets' (2008), 'Crònica de la independència' (2009), 'La batalla de l'Estatut' (2010), la muy reciente 'Amalia i els esperits' (2017), Les dones de 1714 (2014), 'La autonomia que ens cal és la de Portugal' (2012)o 'El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d'extinció' (2007) donde vaticina la desaparición de la lengua y la cultura catalana en un par de generaciones. También publicó la novela 'La neta d'Adam', con la que ganó el premio Prudenci Bertrana el 2012. En la obra reconstruye la historia de su familia y, a través de ella, disecciona la historia moderna de la Argentina.

Además de colaboradora en populares programas de televisión como 8 al dia o Els matins de TV3, Patricia Gabancho fue miembro del Centre d'Estudis Sobiranistes y de la Assemblea Nacional catalana desde su fundación. También era vicepresidenta del Ateneu barcelonès desde 2014, y una persona siempre generosa para con sus compañeros de profesión.