Més de premis (i 2)

La reforma del premi sant Jordi que està fent Òmnium és sensata: repartir cada tant la publicació del guanyador per concurs entre editorials i fer un jurat independent, és una bona declaració de principis per fer un guardó potent i amb clar sentit literari. Però també te peròs. Perjudica la política d'autor; a qualsevol segell li serà impossible mantenir un novel·lista a qui li donin 60 mil euros, drets a part. Necessitarà temps per conformar un equilibri entre la qualitat i l'originalitat i la capacitat comercial, si es vol que el Sant Jordi continuï essent un premi a l'abast de molts lectors, i fins i tot qual el trobi estarà sotmès a forts vaivens i turbulències. No serà fàcil per als organitzadors mantenir una dotació tant elevada; aquí fa un temps que les coses canvien a una velocitat vertiginosa, i no sempre per a be. I respecte a la independència (del jurat), que voleu que us digui: aquest país és molt petit i gairebé tots ens coneixem. I ja no parlo de les filies i les fòbies, autèntic verí.

Tot plegat no són traves rotundament insalvables, però per be que es faci (no ho dubto) és poc probable que aconsegueixi acabar amb el cíclic debat sobre els premis literaris, quins són nets i creïbles i quins no. La sospita pel broc gros és un element desestabilitzador i fa mal al col·lectiu. I més si s'escampa d'es d'una tribuna institucional, com ha fet fa poc un exeditor.

Insisteixo en dir què, al cap i a la fi, el que cal no són premis, sinó lectors. I el que cal és trobar la clau de volta perquè un tema i l'altre vagin del bracet. Oi que ningú no dubta del merescut premi a la llibreria Norma còmic? Doncs per què posar en dubte la legitimitat d'altres premis?

Dels premis (1)

La revista l'Avenç debat sobre què fer amb els premis literaris. En el gremi (escriptors, editors, llibreters) hi ha una tendència a dir que hi ha massa premis, que els d'obra inèdita no serveixen gaire per consolidar ni obres, ni autors, ni lectors, i que no són nets perquè qui paga o edita els controla; i que els premis que cal promoure són els que es donen a obra ja publicada, que són nets, justos i realment serveixen per fomentar la lectura i crear un imaginari literari de qualitat.

Jo no ho veig tan clar com alguns dels que responen a la revista. Què hi ha massa premis, potser. Però la majoria són de festa major i no fan cap mal, ans al contrari, fomenten les ànsies d'escriure, un dret inalienable de qualsevol persona, sigui escriptor 'professional' o a estones perdudes. Què els premis a obra inèdita no són nets, no és exacte; i ho dic amb coneixement. Hi ha de tot, i en certs cassos entenc que, qui es juga els calers, no vol riscos, sinó una bona promoció i que les vendes funcionin, que per això convoca el guardó i es juga els seus calers. I que els premis a llibres editats són nets i vàlids, pregunteu-ho a l'Ateneu. La trifurca del Creixells només demostra que, de tripijocs i d'interessos tèrbols, n'hi ha per tot. I coses així, francament, no fan cap be al foment d'una literatura de qualitat i tal. Un altre cas és la reforma del Sant Jordi d'Òmnium: d'entrada sembla reunir garanties per a l'equanimitat.

Els premis esperonen els escriptors, els ajuden a menjar calent (o no hi tenen dret?) i difonen la seva obra entre lectores i lectors. I més d'hora o més tard solen ser aquests qui decideixen si val la pena seguir llegint aquell autor. I els premis passen, com tot.

Un bon esvalot

L'Associació d'Editors en Llengua Catalana fa quaranta anys amb ple vigor, i ahir al vespre ho van celebrar amb una festa. Tot i les dificultats, que a més de les culturals i polítiques, en ser una associació empresarial són les inherents a l'estructura econòmica de cada moment, aquesta filla, de fet, del Congrés de Cultura Catalana s'ha convertit en un instrument fonamental en aspectes decisius per a la pervivència i consolidació de l'edició en català: primer en la relació amb l'administració, esdevenint-ne l'interlocutor principal; segon en l'assessorament i acomboiament de les empreses que editen en català "en coexistència i competència, en el mateix territori, d’una llengua forta i d’ampli ús com és el castellà", com diuen a la seva web; i en tercer lloc en la difusió i promoció del llibre en català, tant comercialment com cultural.

En quaranta anys hi ha hagut de tot, és clar, però crec que l'equip que ara presideix la coratjosa i intel·ligent Montse Ayats (EUMO) pot estar satisfet del treball fet tostemps.

"Els editors som una secta orgullosa i irreductible", deia fa poc Jorge Herralde. I jo afegiria, que sort en tenim la resta de la societat del caràcter valent i indòmit de l'art d'editar. Aquesta és autèntica clau de volta que empeny algú a l'arriscada aventura de posar a l'abast del lector un llibre que, d'entrada, ni tant sols aquest sap encara que vol llegir; difondre'l i fer-lo visible i acostar-lo al públic. I si a això li afegim fer-ho en català, llavors la cosa ja pren dimensions d'autèntic aldarull (que és el que provoca el parlar i usar normalment el català, segons deia el gran Fèlix Cucurull). O sigui que, editors, esvaloteu-nos molts anys més; ens cal.

Últims poetes

La revista New York pregunta a portada on es Obama, ara que Trump està destruint els drets civils dels dèbils. Obama, primer president negre, Premi Nobel de la Pau i paradigma d'un poder negre, és a l’Empordà convidat a una boda de pijos de marca major. Mentrestant, al país que va presidir, els nens immigrants són separats de les famílies amb impunitat política, però amb l’oposició d’artistes i creadors. New Yorker hi dedica la portada: uns nens espantats, amagats entre la túnica de l’estàtua de la llibertat. I Obama a Catalunya. Aquest és el poder negre d’avui; el resultat d'anys de lluita, de vexacions i violència policials, de morts.

Cinquanta anys després del Maig del 68 la repressió i les retallades de les llibertats, fan precís un altre maig. Arreu del món no s’havia retrocedit en drets i llibertats com ara. The last poets, fundadors del hip hop amb Gil Scott Heron, ho han entès, i han tornat als 50 anys de crear-se. En feia 20 que no editaven un disc i no apareixien en públic com a col·lectiu poètic. Presenten 'Comprendre que és el negre' a la Rough Trade de Brooklyn. No som molts, però sabem que assistim a un renaixement. A escena parlen de la vida, dels poemes i de la lluita, sota un ritme profund i latent de percussió. Reciten, fan bromes i canten a la revolució, a aixecar-se contra les dictadures disfressades de democràcia, dels USA a Rússia, passant per Turquia i Harlem.

Per això han tornat, per clamar amb veu alta contra les injustícies socials i les conculcacions de drets. Fan una cosa així els poetes d’aquí? Aquí fan poemes en favor d'una revolta de classes mitjanes, com ells, de gent que te molt a perdre. Però dels pobres, de la revolució, no en parla ningú.