1
Al
carrer Pelai m'atura una noia amb una carpeta i em pregunta amb simpatia si
m'interessa la cultura. Li deixo anar un no rotund, eixut, profundament
estúpid, i continuo el meu camí. Probablement m'interessa la cultura, el que no
m'interessa és l'hipotètic subproducte comercial que la pobra estava disposada
a intentar col·locar-me.
Uns minuts després, fent un cafè al
Caracas, penso que és més que possible que el meu estirabot quedi registrat en
una enquesta que passarà a nodrir la big data del món cultural. I d'aquí un
parell de setmanes llegiré a algun diari un article amb ínfules documentals que
anunciarà una vegada més que Barcelona és un titànic, o una pastera o una
vulgar xalupa, i que la cultura ha desplaçat el seu centre d'interès,
definitivament i per sempre, a Madrid o a Valdemorillo de Arriba. I, ves, tot
pel meu mal cap i per uns quants algoritmes maliciosos. Faig acte de contrició,
però el mal ja esta fet.
Faig el darrer glop de l'exprés i no
puc evitar una ganyota en pensar en la cara que posarien l'amic saxofonista,
una apreciada pintora, uns quants poetes saludats i un ballarí despistat si els
expliqués això. Com si el swing, la dansa o els decasíl·labs depenguessin
d'aplicacions informàtiques i de la seva utilització en funció dels interessos
d'un o altre mitjà de comunicació.
O sigui que m'oblido de l'atzagaiada
a l'enquestadora.
2
Diuen
que els polítics milloren en les distàncies curtes. Deu ser perquè de prop
se'ls veu el truc, com als prestidigitadors dolents. El dia de Sant Jordi, en
un esmorzar municipal, hi havia cua d'escriptors per fer-se una foto amb l'Ada
Colau. Llàstima que no hagi sabut aprofitar aquesta empatia, que és autèntica,
en favor de la cultura. Que l'equip de Barcelona en Comú no ha sabut que fer en
aquest terreny és evident, i ni la pròpia Colau no te arguments per refutar-ho.
No cal fer un memorial de greuges, però sense directrius polítiques clares, amb
nomenaments fallits, pactes nonats (que espereu a pactar, es veu que li deien
els primers temps a Juanjo Puigcorbé) i altres de trencats quan tot just
començaven a funcionar; a Barcelona la cosa pública de la cultura va a la
deriva.
Tot no és culpa d'Ada Colau i els
seus. Ca. Hi havia més gent que tenia ganes de veure sotsobrar el govern
municipal que no pas els que desitjaven que se'n sortís. I, és clar, això ha
alimentat la desconfiança que, ja d'entrada, els Comuns sentien vers el gremi
culturalista. Malfiança per desconeixement o per prejudici, em pregunta un
professor universitari? És que els prejudicis no sorgeixen de la desconeixença?
li responc.
Recordo els primers mesos. Tothom
esperava que l'alcaldessa anunciés la visita al seu teatre, que anés al seu
festival, que assistís a la seva funció. I no se la va veure gairebé enlloc.
Si, a Sónar: fa modern i dóna molta pela a la ciutat.
I als promotors, creadors i
companyia els va començar a pujar la mosca al nas. La desconfiança començava a
ser mútua. Ai.
3
Suposo
que algun assessor mal informat va convèncer el govern que els i les de la
cultura eren filo socialistes (actors, directors i artistes plàstics), o
independentistes (escriptors i cantants, per la cosa de la llengua). I què,
amés, eren una colla de tiquis-miquis que mai no estan contents (això ho devia
recordar ella de l'acte dels 75 anys de la llibreria Jaimes amb Bernard Pivot
al Romea). Potser amb aquest raonament tan frugal i casolà van decidir treure's
la nosa del damunt i que un altre carregués amb el mort. Algú que ja en tingués
pràctica.
Però la naturalesa de la cultura i
les persones que la fan no admet una reducció tan simplista, per molt que es
posi encara com a model vàlid el recel d'en Pujol pel món cultural.
Ara be, el drama no hauria anat a
majors, i fins i tot s'hauria pogut salvar el desori de política cultural
municipal, si el pacte amb els socialistes no hagués saltat pels aires com a
dany colateral del Procés. Ells en tenien pràctica, és cert, i històricament no
els havia anat pas malament del tot. El més absurd del cas és que despatxar en
Collboni tampoc no li ha servit a Colau per regraciar-se amb ERC. Una altra
pífia dels seus assessors.
4
Arribats
aquest punt, a un any de les municipals i quan alguns mitjans de comunicació ja
han endegat una sorollosa campanya pel seu candidat, la gestió de la cultura és
un terreny abonat per criticar el govern d'Ada Colau; amb big data o amb imaginació.
I per moltes fotos que es faci amb
escriptors, l'opinió pública porta un temps assistint impàvida a un seguit de
missatges que coincideixen a dir que Barcelona s'enfonsa, que aquest titànic no
el salva ni en DiCaprio, que el PIB cultural de la ciutat recula, que els
gestors marxen a institucions de Madrid (tenen més diners del govern de l'estat,
paguen millor: lògic), i tota la rècula de retrets habituals. Ara, ningú no es
pregunta que fa la indústria cultural consolidada, que te prou poder i
influència, per què això no passi.
I els meus amics poetes, ballarins,
pintors i músics, pobres, feina per viure.