28/9/17

Coses petites

Fa uns dies l'Oriol Izquierdo deia que són les coses petites, els projectes que sorgeixen des de la base, al marge de l'oficialitat, les més capaçes de connectar amb la substantivitat i transformar-la; precisament perquè es dirigeixen a la realitat més propera i tangible. Aquest país ha crescut així, el projecte de l'Oriol i la Dolors Borau, Sopa de Lletres, n'és viva mostra. La gent del Llamp (1982), Cafè Central poesia (1989), Quaderns de la Font del Cargol (1978, ara recuperats) o l'Institut d'Estudis Vallencs (1960), són també exemples de com aquesta idea s'ha escampat per tot. Amb la premsa va passar el mateix. La creació de multitud de diaris i revistes locals i comarcals a partir de finals dels seixanta, va crear una xarxa comunicativa que va cohesionar el territori. I d'aquí cap a munt.
Avui sembla que les coses petites estan passades de moda. Ara es porten els deliris de grandesa; deu ser cosa de la cultura digital, que ens vol fer creure que podem conquerir el món sencer des del sofà de casa i sense moure el cul. He rebut un correu de l'Institut d'Estudis Ceretans (1978), anunciant què, si no augmenta la base social  i la participació, hauran de tancar. Per la bona feina que han fet en àmbits com història, prehistòria, arqueologia o territori (contrastada amb nombroses publicacions), crec que seria una tragèdia la desaparició de l'IEC. Suposo que, molts dels potencials membres de l'institut, consideren que la seva comarca és un territori massa petit per ells, i que el món és una cosa que es conquereix amb una foto a Instagram i un parell de tuits. Però el món és molt gran, i no para de voltar, i no es detura mai davant de la porta de casa.

21/9/17

Gratadora de caps

L'Anna Guitart és una periodista que potser coneixereu pels espais de llibres que ha fet al programa Tria 33. Lluny del ditirambe, però sense atorgar-se tampoc un rol de crítica que no casa amb l'espectacle televisiu, amb els seus comentaris l'Anna ha estimulat la lectura i il·luminat els llibres que ha seleccionat per acostar als lectors. Una fórmula tan senzilla com atractiva. Si parlo en passat perquè el Tria 33 ha desaparegut. Ara fa un espai de llibres al magazín del matí, i es veu que farà un programa de llibres amb data de caducitat: de gener a abril.
Així com en altres temes TV3 sempre ha trobat la fórmula per compaginar qualitat, entreteniment i audiència, amb els llibres te mala peça al teler. Les successives fórmules que ha provat han patit tots els mals (pressupost, horari, disseny de producció...), i han tingut una vida breu i esllanguida. Es clar que potser no havien trobat la persona capaç d'atraure l'espectador amb grapa, mesclant idees i capacitat seductora. Crec que l'Anna Guitart és la professional que busquen.
Conservo fresc el record de la visita de Bernard Pivot per commemorar els 75 anys de la llibreria Jaimes. Barrejant autobiografia, lectures, escriptors i televisió, va fer un monòleg sobre com els llibres fan brillar les nostres tristes vides. La dissertació es va dir Souvenirs d'un gratteur de têtes, i us asseguro que, tothom qui no tingués el cap tancat amb balda sectària, va sortir del Romea amb l'esperit somogut. L'Anna pot ser la gratadora de caps que li cal a TV3 per fer un programa de llibres eficaç, entretingut, rigorós i televisiu, és clar. I que remeni l'ànima de l'audiència; que és clau per què un programa de llibres funcioni.

15/9/17

Oh, bebè. Què he fet?

(ficció crítica)

“Helen, jo sé que realment no ho volies fer això. Jo també ho sento”, va dir Lee Morgan a la seva dona després que aquesta li disparés un tret mortal al pit. Afeccionat al jazz com soc, fa temps que penso en aquest fet i, per molt que el desmunto -infidelitats, discussions, drogues, sexe, nit, jazz-, no aconsegueixo trobar-hi el sentit immanent que probablement té: al cap i a la fi, la seva dona va ser l’única persona que va ajudar el trompetista a superar l’addicció a l’heroïna.
L’estúpida mort damunt la moqueta de l’Slug’s Saloon d’un artista que estava canviant les formes modernes de la música popular (es reconeix que The Sidewinder és un dels discos més influents del segle XX, i no només del jazz), després d’haver superat un dur pas per l’heroïna que el va tenir dos anys apartat de l’escenari, és com una metàfora del tràgic xoc entre la brutal realitat de l’existència i les formes ordenades i comprensibles amb què la cultura i els mitjans de comunicació aspiren a representar la vida. Si el món ha perdut tota mena de sentit que faciliti el relat coherent, potser estem abocats al fracàs col·lectiu: és impossible explicar quelcom que, en la seva realitat profunda, no té cap estructura discursiva.
Així, la mort del gran trompetista a mans de la persona que més el va ajudar a ser genial (i el penediment mutu final), trenca el sentit dels fets que ens hem atorgat al llarg de segles per entendre les coses, i s’instal·la en una negació de la narració com a instrument d’ordenació de la vida. Si la realitat és tan feroç que esclata pels aires en milers de bocins en forma de micro-relats incoherents, com progressar fins trobar el sentit al tràgic fet que, el febrer de 1972, va dur Lee Morgan a dessagnar-se al peu de l’escenari on estava a punt de fer el segon passi de la vetllada?
Cap a on anem, si som incapaços de reconstruir aquesta existència que se’ns presenta agressora i fer-ne un nou relat que ordeni la salvatgia?
Cap a l’heroïna, la indolència. El vague somieig d’una realitat amable i sense ansietat que porti melodies agradables que ens atordeixin prou per a veure passar la vida des de la pantalla? Convertir-nos per fi en l’espectador sense maldecaps que, discretament, volem ser.
Viure permanentment en el simulacre de Jean Baudrillard?
Però és precisament ara que la realitat ha destruït el model realista de relat (que ha explicat la història moderna) fins a fer incomprensible el món d’avui, que la narrativitat s’imposa amb força per damunt de les closques pelades dels cretins. Davant la impossibilitat de refer el vell ordre construït per la cultura, enfront de la ceguesa i la niciesa, ja no té sentit parlar sobre les coses fent els meandres necessaris per no ferir la susceptibilitat del poder opiaci. La narració, ara, explica les coses per si mateixes.
I perdó per disparar-te, Lee.


Rai Ferrer, dibujante del colectivo Onomatopeya

Con el nombre de Onomatopeya, por la representación de los sonidos naturales de uso habitual en los tebeos, Luís Díaz, Josep Solá y Rai Ferrer formaron un colectivo de cómic y ilustración. Una mañana se subieron a un 600 y se fueron a Madrid a mostrar sus dibujos. Tenían la idea de hacer una serie sobre la historia de España contada desde la óptica anarquista. Pero tuvieron la mala suerte de llegar en pleno colapso por el asesinato de los abogados laboralistas de Atocha y nadie les hizo ni caso. Enero de 1977, los meses más oscuros de la Transición. El país no daba para más.
En Barcelona tuvieron más suerte y colocaron la idea en Por Favor: Tiempo de estampas, se llamó, pero dibujaron a Millán-Astray en plan chulesco, y los denunció la Legión por injurias al ejército y casi van a parar a la Modelo. España seguía sin dar para más, pero los Onomatopeya contribuyeron a que la historieta y la lustración formaran parte del relato cultural de la época. Rai Ferrer (Manciles, Burgos, 1942), uno de sus miembros, falleció ayer en Barcelona a los 75 años.
Ferrer se trasladó a Barcelona con su familia de pequeño, y de jovenzuelo entró a trabajar en la editorial Bruguera haciendo recados. Aquello la permitió conocer a los autores de la historietas, pero hacer paquetes y traer cafés no era lo suyo: "así no me haría dibujante nunca", o sea que se largó a la editorial Marco hasta que la mili lo mandó a Lleida. Estando en el ejército leyó todo lo que pudo y hizo un periódico mural con dibujos, poemas y letras de canciones de los Sírex que el cura castrense rompía cada mañana; pero la suerte estaba echada.
De vuelta a casa se enteró de que en Argos necesitaban un director y ni se lo pensó. Así nació la revisa Strong, que creó junto a Miquel Agustí. Fueron 90 números y 3 extras (entre 1969 y 1971) que dignificaron la historieta gráfica, la internacionalizaron y le dieron un tono moderno y cosmopolita dando a conocer historias como Lucky Luke, Spirou los Pitufos (que en catalán ya publicaba Cavall Fort) o Gastón el Gafe, y autores locales como Jan con su Don Talarico. A pesard e su vida breve, Strong ha marcado a más de una generación de lectores, dibujantes y escritores; labró camino. El tebeo se hizo cómic, y los teóricos de la comunicación comenzaron a escribir sobre ello.
Después fundaron Onomatopeya. En 1975 comenzaron a dibujar ya a la Pasionaria y a Durruti, convertidos en personajes, no por militancia (Ferrer no tuvo jamás carnet de nada). Tras el convulso final del colectivo a manos de la Legión, Rai escribió un par de novelas y, en 1985, realizó el libro que había estado incubando desde que su madre le contó que había visto el entierro del líder anarquista Buenaventura Durruti, en 1936. 'Durruti 1896-1936', prologado por enrique Tierno Galván, y con dibujos realizados a partir de archivos gráficos, fue un éxito sonado; el mayor de la narración gráfica española en muchos años.
'Cien españoles de la razón y la espada', biografías, poemas e ilustraciones con las que construyó un relato sobre la historia de la República y la Guerra Civil y 'Vientos del pueblo', la historia ilustrada de la CNT en su centenario, junto a Calros Azagra, fueron algunos de sus siguientes títulos más reconocidos que fue creando mientras escribía críticas y artículos para Diario 16 o Diari de Barcelona. Dejó un guión para una historia de España que ilustrará Azagra.
Este viernes, a les 17.45 en el tanatorio de les Corts, se oficiará el funeral por Rai Ferrer.

Pobles arty

El mainstream sosté que tots els centres artístics importants són a Barcelona. Atrauen turistes, diners i grans exposicions...
Tots no! hi ha una colla de pobles que tenen museus i fundacions d'un gran valor cultural, però no els coneixeu. És la Catalunya arty.

Guinovart al Celler Mas Blanc i Jové de la Pobla de Cérvoles

Off Barcelona: art i museus

A Penelles són menys de 500 veïns, i fan un festival de streetart que deixa més graffitis que habitants. A Agramunt hi ha la Casa de la Poesia Visual i l'Espai Guinovart, al Vendrell la Fundació Apel·les Fenosa... No tot l’art és a Barcelona.

Vista interior de la Fundació Apel·les Fenosa, al Vendrel


"Volia tenir un poble", em deia algú tan barceloní com en Daniel Giralt Miracle en cedir la seva col·lecció d'art al museu de Valls, "per contribuir a desplegar la cultura artística a tot el territori, tal i com vaig aprendre del conseller Max Cahner". Però des de 1980 ha plogut, i de l'ideari del pioner del Departament de Cultura de la Generalitat, malauradament no en queda gran cosa. Ara be, hi ha una colla artistes de primera magnitud que van entendre que l'art no només ha d'estar a Barcelona (que, expositivament parlant, potser tampoc no els va tractar massa be), i gràcies a ells i a iniciatives ben diverses, l'art s'escampa per tot Catalunya. El problema és que vostè no ho sap, perquè els mitjans de comunicació i la crítica entesa, sempre tant emmirallats en el cosmopolitisme capitalí, en parlen poc o gens.
L'any 1924 Picasso va apadrinar la primera exposició a París de l'escultor Apel·les Fenosa (1899-1988). Prologada per Max Jacob, l'obra de Fenosa va inspirar alguns dels poetes representatius de l'època, de Paul Eluard i Jean Cocteau a Carles Riba o Henry Michaux. El 1957 Fenosa va adquirir un gran casal del segle XVI al centre del Vendrell i avui és la seu de la fundació del seu nom, que dirigeix en Josep Miquel García, ex cap del servei d'arts plàstiques de la Generalitat i un expert en les avantguardes europees. L'exposició 'Coco Chanel, Apel·les Fenosa i el ballet Baccanhale', que es pot visitar actualment, és una bona mostra de com es difon l'obra de l'artista posant-la en diàleg amb el seu temps. La fundació ha rebut enguany el Premi Nacional de Cultura. I si, en sortir de la fundació, baixeu a mar i visiteu la Fundació-Museu Pau Casals, a Sant Salvador, haureu fet una excursió artística que ni us imaginàveu. No és endebades què, referint-se al mestre, Kennedy va dir: "el treball dels artistes roman com a símbol de la llibertat humana".
Quan el franquista Servicio Nacional de Regiones Devastadas va aixecar un mercat a Agramunt, en un solar on hi havia hagut un convent, ningú no s'imaginava que l'edifici acabaria essent un museu d'art. Paradoxes de la vida, el juliol de 1994 es va inaugurar la Fundació espai Guinovart, un centre impulsat pel propi artista, que combina la promoció i creació d'art contemporani i l'exposició i difusió de la seva obra. Obra, per cert, que aconsegueix la màxima potencia expressiva en tant que conceptualitza el territori agramuntí on hi va viure llargues temporades; o sigui: connectada a la terra per projectar-se al global. Per entendre-ho millor, visiteu l'exposició 'Cos, percepció i resistència' fins el 18 de febrer proper. Però no entendreu del tot la personalitat d'aquesta vila sense veure la Fundació Lo Pardal, Casa de la poesia visual, creada per l'escriptor i farmacèutic Guillem Viladot el 1991. És el primer espai dedicat a aquestes arts de l'estat. Condemnat el 1956 per un article sobre Alberti, Viladot va ser pioner de la poesia concreta i la visual.


La vocació artística d'Agramunt es projecta entre vinyes enllà del seu terme a Mas Blanc i Jové, a la Pobla de Cérvoles. L'any 2006 es va inaugurar aquest celler de la D.O. Costers de Segre impulsat per agramuntins. Guinovart va imaginar un museu a l'aire lliure que fusionés terra, art i vi. El resultat són unes vinyes esquitxades amb obres d'ell mateix, de Carles Santos, d'Esteve Casanovas, de Susana Solano, de Joan Brossa o de Frederic Amat, de Gregorio Iglesias, D'Assumpció Mateu i la darrera, una gran campana de Dongda, abans Zush.
Modest Cuixart, membre fundador de Dau al Set, després d'una etapa parisenca i de l'època informalista, es va establir a Palafrugell el 1971. La casa, on va acollir Josep Pla, i el taller, on va aprofundir en una creativa etapa de figuració lírica i barroca, són avui seu de la Fundació que du el seu nom i que promou la seva obra i l'estudi de l'època: informalisme, Dau al Set, els istmes dels 60 i les aportacions que van fer a l'art. A més, el taller està obert al públic amb finalitats educatives (viure una experiència al laboratori Cuixart és tota una immersió en art), i promou també a joves artistes. La Fundació te un fons del pintor, sobretot de l'època figurativa i dels 90. Famílies i escoles tenen el seu lloc arty aquí.
I després de la Fundació Cuixart, s'escau una visita a la Fundació Josep Pla (fins el dia 22 podeu visitar l'exposició Mig Europa cau, sobre Pla i la Gran Guerra), un centre impulsat pel propi escriptor en cedir la seva biblioteca i fons documental el 1973; el gran centre d'estudis planians. I després passar per la seu que la Fundació Vila-Casas (creada el 1986 per l'empresari) dedica a l'escultura contemporània en una de les naus de l'antiga fàbrica can Mario, on hi ha també el museu del Suro. Si a aquesta xarxa hi afegim una biblioteca de les més actives de Catalunya, on han inventat el concepte d'art en préstec (arteca), us podeu fer una idea de l'empenta artística de la vila.
Abans de canviar de paradigma, aturem-nos encara a la fundació Tharrats, a Pineda de Mar. Joan Josep Tharrats, un altre dels pares de Dau al Set, va tenir una estreta relació amb la vila maresmenca. Tant, que l'any 1991 li va cedir tota la seva obra gràfica i més de 500 peces de la seva col·lecció. Des de 2006 l'espai de can Comas acull una de les poques fundacions destinades a l'art gràfic, amb obra de Tàpies, Dalí, Miró, Clavé, Subirachs, Ràfols, Perejaume, Hamilton, Amat... i una bona col·lecció de llibres de bibliòfil.


Amb menys de 500 habitants, el poble de Penelles te més grafitis que carrers. "El projecte busca donar vida a un petit poble que no te visitants", diu l'alcalde Eloi Bergós. A falta d'un artista reconegut que s'hi hagi enamorat, i de pressupost per fer un museu, aquest poblet de la Noguera s'ha convertit tot ell en un museu a l'aire lliure. Gràcies a l'impuls de dues empreses locals i a l'apadrinament del consistori, Penelles és un referent estatal de l'streetart. Amb dues exitoses edicions, el Festival Gargar (el grall que fa la ganga, una au en extinció), porta una nodrida representació de grafiters que converteixen parets de coberts i murs de granges en art, amb l'excel·lent acollida dels veïns. L'original i exitosa iniciativa ha estat ja seguida per Torrefarrera, que acaba de celebrar el primer festival. No tot l'art es veu a Barcelona.



14/9/17

Auster diu

El gran Paul Auster habità aquesta setmana entre nosaltres. I el primer que va fer va ser posar a parir Donald Trump bo i dient-li de tot menys guapo. Els mitjans van bavejar, és clar, i van reproduir fidelment les seves paraules. Aquests primers dies de la Setmana del Llibre en Català he escoltat presentacions de llibres d'alguns autors nostrats i cap no ha fet cap referència, ni lleument crítica, al que està passant aquí. Suposo que, si ho hagués fet, algun mitjà d'aquests que mai no ho diríeu que s'interessés per la Setmana del Llibre, l'hauria lloat fins convertir-lo en màrtir; i els de l'altra banda, o l'haurien posat fi, o l'haurien obviat fins l'oblit. És la mena de pluralitat mediàtica que gastem aquí per les coses serioses. Per això les opinions de molts escriptors i artistes sobre el moment polític, o no es diuen, o es fan amb la boca molt petita; perquè tanta angúnia els fan uns com altres.
Fa uns dies en Francesc Marc Álvaro defensava el dret a l'opinió personal dels periodistes posant com a límit ètic el sectarisme. Bona, com gairebé sempre, l'anàlisi del columnista. El problema és per on passa la ratlla que separa l'opinió publicada del hooliganisme cada dia més habitual. Sospito que, si escriptors molt qualificats artísticament i intel·lectual, no parlen gaire del tema en públic, és que els topalls del respecte a les idees no estan del tot clars, i hi ha qui manega per alterar-los en favor d'un o d'un altre bàndol. Els nord-americans seran el que seran, però aquestes coses les tenen clares, i diuen el que pensen, de Noam Chomsky a Jon Voight. Aquí no se que ens pensem que som, però això està fosc. Tant com es va posant el cel amb borrasca que ve.

Jacint Borràs, fundador de CDC

Jacint Borràs, Ferran Ariño y otros se reunían en los laboratorios Fides, propiedad de Jordi Pujol, y allí hablaban de política y de fútbol. En aquellos encuentros, al filo de los 70, ambas cosas podían ser igualmente clandestinas; por eso siempre había alguien que, distraídamente, cubría la salida. Poco después, tras convencer a Joan Granados, llevaron el catalán al Camp Nou, y mientras el gobernador civil Garicano Goñi se desesperaba por la inusual cantidad de niños que se perdieron el primer día en el estadio (y que Manuel Vich anunciaba en catalán), fundaron Convergència Democràtica de Catalunya en Montserrat. Los últimos años del franquismo el catalanismo político se movía así. Y uno de los que empujaba era Jacint Borràs. Miembro fundador de CDC y padre de la actual Consellera de Governació, Meritxell Borràs, Jacint falleció el martes en Barcelona a los 84 años de edad debido a un cáncer.
En buena lógica, pues, la vida pública de Borràs se dirimió entre la política y el fútbol. Con el carnet de militante 3.008, estuvo el noviembre de 1974 en la fundación de CDC. Fundó también la agrupación local convergente en l'Hospitalet de Llobregat, fue concejal de su ayuntamiento y presidente comarcal del partido. Y no lo tuvo nada fácil, porqué l'Hospitalet ha sido históricamente feudo socialista, y una de las plazas donde los nacionalistas cosecharon peores resultados. Su hija Meritxell fue también concejal en esa ciudad.
Quizás por ello el fútbol le dio mayores satisfacciones que la política. Fue miembro de la directiva de Agustí Montal en los 70, la época de Cruyff, de la primera liga en catorce años y del 0-5, y volvió de nuevo a ser miembro de la junta de Joan Laporta entre 2007 y 2010. Claro que esta segunda, y también triunfal, etapa se vio truncada por la acción de responsabilidad impulsada por el equipo de Sandro Rosell contra la directiva de Laporta.
Pero las personas acostumbradas a picar piedra, sea en el ámbito que sea, siempre acuden al rescate. Así, ya retirado de la política, el año pasado, durante el congreso fundacional del PDeCAT, Jacint Borràs aceptó presidir la pequeña estructura hibernada que queda de la vieja CDC hasta su total liquidación. Junto a Carlos del Pozo y a Roser Olóndriz, quedó encargado de administrar los restos de CDC, que conserva personalidad jurídica pero ya no política. También presidió la Fundació CatDem tras la muerte de Joaquim Ferrer y la Fundació Forum Barcelona hasta al disolución.
"El fútbol y la política han sido mis dos pasiones", declaró en una reciente entrevista. Jacint Borràs era de esa generación que se esforzó por construir un ideario de país abierto e inclusivo desde la política, pero que buscó siempre referentes en la vida de cada día: en el fútbol, por ejemplo. Las senyeres que él también contribuyó a llevar al estadio, fueron entonces una muestra de esa voluntad. La de los fundadores.

9/9/17

Trenta-cinc setmanes

La Setmana del Llibre en Català, que demà s’inaugura, fa trenta-cinc anys. Des dels primers temps, al vestíbul de l’estació de Sants, hi ha hagut de tot; ara no cal fer un memorial de sobres conegut. L’important és que ha sabut mantenir-se, créixer, sobreviure quan ha calgut i, finalment, consolidar-se en l’imaginari d’editors, lectors i ciutadans. En una columna com aquesta avui ja no te sentit parlant de pros i contres; la Setmana és una realitat que no cal qüestionar ni replantejar més: dates, lloc i model són els correctes. Algú posa en entredit la Feria del Libro de Madrid. Oi que no tindria sentit perquè te una trajectòria que l’avala? Doncs la Setmana també.
Els successius salts endavant qualitatius i quantitatius que la Setmana ve fent els darrers anys, també gràcies a que els editors aposten per la rentrée amb mes intensitat més cada any, consolida un particular ecosistema català d’ocupació del carrers pels llibres, amb Sant Jordi, Setmana i Fira del Llibre d’Ocasió en la centralitat, i un seguit de satèl·lits (llibre ebrenc, llibre pirinenc, llibre infantil...) que conformen una xarxa que es retroalimenta mútuament i fa progressar el llibre i la lectura.
Amb públic, vendes i una bona organització, personalment no crec que hi hagi cap escriptor català a qui no li plagui participar activament en algun acte de la setmana. El repte d’ara és fer que els escriptors estrangers també la coneguin, l’expliquin als seus col·legues i vulguin ser-hi. I insisteixo amb el terme escriptors per demanar que eviti caure en la fira de banalitats i ximpleries que ha acabat sent Sant Jordi.
Que els llibres i els lectors ocupin l’espai públic. Això si que és una potent transformació social.

4/9/17

Joan Colom, el fotógrafo de la calle

La fotografía nació con la falsa idea de ser un arte objetivo. Tras ese espejismo se cometieron, y cometen todavía hoy, todo tipo de engaños y trompe l’oeïl. Algunos son pura estafa y manipulación, otros hacen de esta trampa un lenguaje artístico. Los fotógrafos de las vanguardias de los años sesenta desarrollaron su proyecto artístico entre el fotoperiodismo, nacido con los grandes conflictos bélicos del siglo, y el juego y la abstracción de los pintores vanguardistas de los años veinte. Francesc Català Roca, Xavier Miserachs, Colita o Oriol Maspons supieron dar una mirada renovada a la realidad de la España de la época. Pero de todos ellos fue Joan Colom quién consiguió un estilo verdaderamente original. Escondida en la mano, su Leica captaba la calle de forma intuitiva, sin interferir en la realidad, sin manipular ni detener la vida; respetando la manera de ser de la gente. Esos safaris, tal y como les llamaba él, son hoy el mejor y mas vivo testimonio de la vida en la Barcelona de postguerra y la progresiva transformación urbana de la ciudad. Joan Colom Altemir (1921), gran relator de la Barcelona del siglo XX, falleció ayer en su ciudad a los 96 años.
La mirada de Colom sobre la sociedad barcelonesa le vino de nacimiento. Hijo del barrio del Raval y de formación autodidacta, comenzó en 1957 a fotografiar escenas humanas de su barrio del Born y de las barracas del Somorrostro. “Yo hago la calle; fotografiando aspiro a ser el notario de mi época”, sostenía. Colom comenzó a trabajar de muy joven en un taller de publicidad cinematográfica. Tras estudiar comercio entró a trabajar en el departamento de contabilidad de una fábrica textil, trabajo que mantuvo hasta 1986. Tras casarse en 1955 comenzó a hacer fotos en 1957 y, al año, ingresó en la Agrupació Fotogràfica de Catalunya. En 1958 presentó una colección de imágenes en el Salón Internacional de Fotografía de Murcia y ya obtuvo un premio.
Pero a Joan Colom le iba  la realidad de la calle, no los salones, y comenzó a fotografiar la gente del Barrio Chino, el actual Raval. Es en ese relato cotidiano, fotografiando prostitutas, niños descalzos y malnutridos, tahúres, vagabundos y toda la gente que conocía desde pequeño, cuando vivía en la calle Joaquim Costa donde sus padres regentaban una floristería, donde desarrolla su original estilo, que combina el testimonio de la marginación con la modernidad del reporterismo gráfico.
En 1959 sus fotografías se vieron por primera vez en París, junto al grupo Les 30x40. Pronto el boletín de la AFC y la revista Arte fotográfico lo acogieron en sus páginas, y en 1960 participó en la creación del grupo El Mussol junto a Jordi Munt, Enric Garcia Pedret, Ignasi Marroyo y Josep Alberó, entre otros. La llamada nueva vanguardia tomaba forma, y sus fotos se mostraron pronto en la Sala Aixelà. En aquella muestra ya fue calificado por la crítica como el mejor reportero gráfico del país. En 1962 la revista AFAl le dedicó un extenso dossier, y formó parte de la muestra 11 fotógrafos españoles, en París. El público generalista y poco avezado a la fotografía lo conoció gracias a un extenso reportaje sobre el Somorostro que publicó en el diario El Correo Catalán.
Fue Oriol Maspons quién le presentó a Ester Tusquets, que por entonces ponía en marcha la editorial Lumen. Pronto le encargó un trabajo para la colección Palabra e imagen. Eran libros en los que se asociaba un texto literario con  fotografías. Vargas Llosa i Miserachs, Aldecoa i Masats y Maspons y García Lorca precedieron al libro Izas, Rabizas y Colipoterras, de Camilo José Cela y Joan Colom. Este libro supuso la consagración artística de la nueva vanguardia fotográfica, pero a Colom la trajo muchos problemas: una mujer que aparecía fotografiada le denunció. A causa de sete escándalo Colom dejó la fotografía, y no reapareció en público hasta los años 90, cuando recorrió de nuevo las calles del viejo Barrio Chino para dejar una nueva visión de la transformación del centro duro de Barcelona.
Todo el archivo de Joan Colom está depositado en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) desde 2012. Un año después el museo le dedicó una extraordinaria antológica comisariada por David Balsells y Jorge Ribalta. Pero el gran museo de Colom sigue siendo la calle y la gente que la habita.