NAUFRAGIS DE GUANT BLANC

Amb la caiguda d’ahir de les borses en un nou episodi de xantatge per forçar el rescat financer, el capitalisme especulatiu s’ofega en el vòmit dels seus excessos tant als Estats Units com a Europa. Desesperats per la proximitat de les eleccions nordamericanes, l’únic que saben fer les administracions que han de vetllar perquè no passi el que està passant és injectar-los diners dels nostres impostos, a canvi de tèbies promeses de control que fan riure per no plorar.
L’ultralliberalisme ha topat de morros amb la seva contradicció. Que fàcil és que el mercat s’autoreguli quan hi ha vaques grasses, oi? Ara, quan van maldades, que l’estat vingui a salvar-nos. Socialitzar les pèrdues ultrapassa l’intervencionisme, és ben be planificació econòmica, paraula tabú perquè recorda el socialisme científic. Però és que avui el capitalisme està assistint impàvid a la caiguda del seu propi teló d’acer, i l’únic que podem fer nosaltres és seguir pagant la hipoteca si no volem anar a parar sota un pont. Que si deixem de pagar, no hi haurà Congrés, ni Banc Central ni miracle marià que ens rescati.

Dit a El Món a RAC 1 el 30.09.08

EXAGERATS I ROMÀNTICS SENYOR ALLEN

Només la niciesa política i l’històric sentiment d’autoodi dels catalans impedeixen reconèixer que, des de tots els punts de vista, l’operació Woody Allen és un èxit rotund. La ciutat llueix, la pel•lícula és un clàssic Allen i el ressò mediàtic internacional està essent potentíssim. Vist això emplacem Jaume Roures, que no haurà fet pas un mal negoci, i totes les institucions perquè engeguin el projecte Barcelona t’estimo, a imatge de Paris je t’aime o I love New York, dos films on grans directors rellegeixen grans ciutats. Ara ens toca.
Deia el director en una de les mil entre vistes que hem llegit, vist i escoltat aquests darrers dies, que el que més li agrada de Barcelona és el caràcter exagerat i romàntic de la ciutat i els seus estadants. El debat públic que hi ha ara mateix al voltant de Vicky Cirstina Barcelona se situa exactament en aquests paràmetres; ni de bon tros és un debat cinèfil (poso la ma al foc que a la sessió que vaig anar jo no hi havia més de cinc persones que haguessin vist dues pel•lícules d’Allen), i ni tant sols e-cristians ha posat el crit al cel pel per la promiscuïtat que mostren els protagonistes. Situats en aquest punt de la història, superat ja galdosament l’estadi de papanatisme que l’estiu passat va demostrar la classe política local fent mans i mànigues per retratar-se amb el director, i la majoria de grans mitjans de comunicació buscant i perseguint Allen per tota la ciutat, la hipotètica discussió sobre la qualitat del film és molt més esperpèntica, perquè es mou atiada per filies i fòbies polítiques i pel tronat localisme barceloní estult i pagat de si mateix. No m’estranya que Woody Allen no torni a fer cap més peli aquí.
Posats en aquesta tessitura hi ha qui diu que Vicky Cristina Barcelona és una pel•lícula genial i qui diu que és una porqueria. En el primer grup segur que s’hi alineen votants socialistes, d’iniciativa, d’una part de gent pròxima a Esquerra i de molta gent del PP. A l’altra banda de l’opinió hi ha el gruix de la gent nacionalista. Els sectors ‘freaks’ i cridaners d’ERC, als quals tot rels sembla malament i més encara si afavoreix Barcelona, i els convergents que, només perquè els socialistes manen a l’ajuntament, ja la troben horrible. Voleu un paisatge més exagerat i romàntic que aquest?
Però mentre aquestes discussions bizantines ajuden a passar el temps als avorrits barcelonins i fan que els opinadors oficials del regim, prenent posició tal i com els demana el seu mitjà, es guanyin la vida amb articles i tertúlies, la pel•lícula va fent camí tot sola. Recaptacions rècord tant aquí, com als EE UU i bona acollida per la premsa internacional a Venècia i Donostia. Que més volen defensors i detractors del film? Quin sentit tenen aquests debats provincians enfront aquestes evidències. Allen ha fet un Allen. No és la seva millor peli, però molts voldrien haver-la fet ells. És un clàssic del director: tragicomèdia de relacions humanes al límit i molta xerrera, com sempre. I la ciutat surt magnífica, pletòrica, romàntica i exagerada, tal i com la veuen els ‘guiris’ (o és que esperaven que retratés la Mina?). Hi ha millor campanya publicitària?
Roures, animi’s a fer un Barcelona t’estimo tant engrescador com Paris je t’aime o el que s’estrenarà aviat I love New York amb alguns directors d’aquí (Gay, Coixet, Recha, Huerga) i alguns...d’on vulgui.

+
JOSEP Mª POU
L’actor s’ha convertit en director i programador per inaugurar el nou teatre Goya que llueix immillorable. Amb vuit joves actors, Pou estrena per primer cop Allan Bennett al nostre país. ‘Els nois de la història’ quedarà registrada als anals del teatre inaugurat l’any 1914 i que, després d’uns llargs anys de reformes, torna a estar a la cartellera barcelonina des d’aquesta setmana. Repertori obert, producció pròpia i col•laboracions seran l’eix de la programació de l’espai.

-
JOAN MANUEL TRESSERRAS
Reconvertir el Centre d’Art de Santa Mònica va ser una decisió valenta que respon a una política clara, però la promesa d’obrir un nou kuntshalle va per llarg, de fet encara no hi ha ni un espai, i, lògicament, la comunitat artística catalana ha posat el crit al cel. Tresserras ha badat i ha perdut el crèdit que tenia amb el delicat sector de l’art. S’imposa una solució políticament enèrgica, administrativament ràpida i culturalment potent que tanqui el conflicte. Per ara res.

LA XINA I LA CRISI

Ara Llibres acaba de treure el seu primer títol al mercat xinès. Es tracta de ‘Els secrets de la felicitat’, el best seller de Sebastià Serrano. Si en sabeu val la pena comprar-lo en mandarí, perquè el preu és 1’3 euros al canvi. Ara llibres, que te una oficina a Guangzhou, traduirà aviat ‘La maternitat d’Elna’, d'Assumpta Montellà i ‘Jet lag’, de Francesc Miralles. Entre anada i vinguda de la Xina, Ernest Folch te temps per fer de tertulià al programa de TV3 El Club, que dirigeix Albert Om, autor també d’Ara llibres, i d’on també va ser-ne col•laborador Sebastià Serrano. Al programa de dilluns Folch va elogiar Jaume Roures per haver fet una campanya de promoció tan barata, referint-se al ressò mediàtic que ha tingut Vicky Cristina Barcelona. No es pot dir que no parli amb coneixement de causa. I tot i que Ara llibres no està gens en crisi, per si de cas els seus lectors ho estan, publica ‘Receptes per arribar a final de més’ d’Enriqueta Mercader, dinar de Ruscalleda a preu de Los de Zamora (lloc a descobrir).
Si us han deslocalitzat la feina a Guangzhou, per exemple, i no teniu amics, feina, amor o gos que us bordi, llegiu ‘100 propostes per a l’èxit personal’, de Josep Marc Laporta i editat per Cossetània. I si no plagieu, que alguna cosa s’aprèn i potser guanyareu uns diners. Bromera edita ‘Plagis’, d’Urbà Lozano, premi Ciutat de València, una novel•la amb fragments d’Italo Calvino, de Santiago Rusiñol, de Jaume Cabré, de Quim Monzó, de Martí Domínguez o de Jaume Fuster; amb contes, guions, thriller o literatura psicològica. Amb aquesta escudella, impostant els gèneres, i barrejant tècniques narratives, Lozano fa una novel•la absolutament original.

RAMON CALDUCH, CROONER CATALÁN DE LOS SESENTA

No todos los ‘crooners’ cantan el los casinos de las Vegas; en Catalunya Ramon Calduch (Montcada i Reixac 1925), fue tan popular como Sinatra porqué supo recrear el ambiente de los grandes cantantes y orquestas americanos y llevarlo a una sociedad que vivía a años luz de tanta voz glamorosa. En el espejismo de modernidad de los sesenta en España, Ramon Calduch, que ayer falleció en Barcelona a los 79 años, tiene un lugar de honor por méritos propios.
Como no podía ser de otra manera, Calduch, que debutó en 1948, se dio a conocer al gran público cantando en directo en programas de radio de los años cincuenta. Era la época de grandes ‘shows’ radiofónicos conducidos por locutores que fueron también muy populares como Salvador Escamilla, fallecido hace pocos meses. Allí actuaban artistas como Salomé, José Guardiola, el trompetista Rudy Ventura o el propio Calduch, y fue desde los escenarios del estudio Torevsky de Radio Barcelona o de las antiguas instalaciones de RNE en Passeig de Gracia, desde donde dio al salto a la fama. Y de allí a los festivales, que era lo más de la época: Benidorm, el mas europeo de Canción del Mediterráneo (que en el 65 ganaron Salomé y Raimon con Se’n va anar) e incluso el de Sanremo, el padre de todos los festivales, aclamaron la potente voz de Ramon Calduch y le lanzaron a la popularidad con temas como ‘Los gitanos’ y acertadas versiones de ‘Et maintenant’, ‘El viejo frac’, ‘La Muralla de Berlín’ o ‘Begin the beguine’.
Fueron aquellos años dorados que le llevaron por Sudamérica e Italia trabajando a menudo con Carmen Sevilla o Sara Montiel. Se había forjado un ‘corner’. No actuaría en El Caesar’s Palace, pero gracias a él miles de personas vivieron la ilusión de que nada les teníamos que envidiar a los americanos. Claro que un entoldado de fiestas patronales no era lo mismo que un casino de Nevada, pero la voz no desmerecía en nada y la entrega del público, tampoco.
Fruto del ambiente de apariencia cosmopolita que trajo el turismo y la ley Fraga, Ramon Calduch gravó en 1965 su primer disco en catalán con temas de, entre otros, Andreu Borrell, compositor del gran éxito de aquel disco, 'Amb una mirada', una canción hoy todavía recordada. Nueve años después, en los albores de la transición, el cantante gravó el disco ‘Catalunya triomfant’, con temas populares de marcado corte patriótico como ‘Les quatre barres’, que aún hoy está en circulación comercial. Su carrera artística dio entonces un giro radical. Se acabaron los festivales y Sudamérica. Entendió que en ese terreno ya no podía hacer más, los tiempos estaban cambiando, y se dedicó a cantar casi exclusivamente en catalán, formando incluso un trío con Rudy Ventura y José Guardiola durante los ochenta. Ramon Calduch no dejó de actuar hasta tener setenta años, cuando la enfermedad se lo impidió. En el año 2000 fue homenajeado por sus vecinos de Montcada, y es que el cantante forma parte del imaginario de un tiempo y de un país. Ramon Calduch será enterrado esta tarde en el cementerio de les Corts.

CRISI DE DIVORCIS

Ves per on, en temps de crisi, els bancs i caixes contribueixen a fer més indissoluble el matrimoni. A moltes parelles que es divorcien, el que els autoritza la llei un cop separats no els ho permet la hipoteca. I és que, en temps de vaques magres, separar-se del cònjuge, per insuportable que sigui la convivència amb ell o ella, és un luxe de rics. Ni la justícia és per a tothom, perquè un divorci val uns 1500 euros, ni la llibertat hi entén de préstecs.
Amb aquesta perspectiva a ningú no estranya que els divorcis hagin disminuït el darrer any o que hi hagi parelles que, tot i separades de fet, continuïn vivint sota el mateix sostre, una situació estressant que acaba posant dels nervis als dos.
I com sempre que hi ha calés pel mig, els que s’emporten la pitjor part són els joves, és clar. Els que poc després de casats s’adonen que no poden conviure plegats es veuen obligats a cedir en les seves ànsies de recuperar la llibertat per culpa de la llarga i feixuga hipoteca que els uneix molt més que el sagrament.
Ja ho deia en Joan Capri que el matrimoni és la institució que te més màrtirs. I això que llavors les parelles joves vivien de lloguer.

Dit a El Món a RAC 1 el 23.09.08

UNA HISTÒRIA DE LA COSTA BRAVA

Cent anys de Costa Brava podien haver estat un segle de potent projecció internacional de Catalunya gràcies al sojorn de nombroses personalitats de la cultura universal; però empesos per un desfici economicista i la necessitat de sortir de la pobresa, un segle de marca a penes ha servit per destrossar paratges d’impagable bellesa, nodrir unes quantes fortunes gràcies al negoci turístic i aixecar una economia de perfil baix que, a hores d’ara, es bat en retirada en comprovar en què s’ha convertit el paradís. Quan Ferran Agullò parlava de promocionar les visites al litoral, volia dir això?
Artie Shaw, el rei del swing, va morir a Los Angeles a finals de 2004. El clarinetista s’havia fet molt popular per una versió de Begin the Begine, de Cole Porter, i avui en dia és un dels noms que formen part de la història del jazz. El que no sap tanta gent és que Shaw va passar llargues temporades a la Costa Brava i que era un enamorat de la sardana gràcies a l’amistat amb el mestre Ricard Viladesau. Amb motiu de la seva mort, en Lluís Costa, arxiver municipal de Begur, va escriure un interessant article on relatava l’enamorament de Shaw per Begur, la coneixença amb el compositor sardanista i la seva descoberta i interès per la sardana.
Encisat pel paisatge de sa Tuna, el músic va saber aviat que havia anat a raure a un poble amb una important i llarga tradició musical. Salvador Raurich i Frederic Sirés van ser dos importants impulsors del moviment sardanista a la vila que Artie Shaw va descobrir aviat. Fart de que el Comitè d'Activitats Anti-nord-americanes li fes la vida impossible, i després de viatjar per mitja Europa, el clarinetista va descobrir Begur i s’hi va estar deu anys, primer a la fonda de can Plaja, on es va fer molt amic d’en Siset, i després es va construir una casa. Malgrat que molta gent malfiava d’ell pel seu caràcter irascible i que preferien la tafaneria dels seus matrimonis amb Lana Turner o Ava Gardner, el cert és que Shaw va ser feliç a Begur, es va enamorar de la sardana, va pagar de la seva butxaca la cobla per la Festa Major en alguna ocasió i va fer amistat amb el mestre Ricrad Viladesau, llavors tenora solista de la Principal de la Bisbal, que li va presentar el mestre Pau Casals, per qui Shaw sentia autèntica devoció.
El músic va deixar Begur l’any 1960 (hi va tornar fugaçment quaranta anys després), però la seva petja hi restarà per sempre. L’any 2002 la Principal de la Bisbal va editar un disc titulat ‘Un americà a Begur’ amb el que va retre homenatge al genial músic enamorat de la sardana. Una bella història que podria haver donat una dimensió culturalista a la Costa Brava i que, com les històries de les estades de John dos Passos, Paul Eluard, Truman Capote, Ava Gardner, Marc Chagall i tants d’altres artistes i creadors que es van sentir atrets per la bellesa del litoral, podria haver nodrit una poderosa oferta de turisme cultural que hauria donat un sentit durador, intel•ligent i perdurable a la visita a la costa, allò que saben fer tant bé els veïns francesos, per exemple. Però no ha estat així, s’ha explotat el nom i la idea d’Agulló sense cap visió perdurable i amb un sentit estrictament depredador, durant un segle. I ara ara tot són lamentacions pel que havia estat i no és, mentre la bellesa s’esmuny entre formigó, el mite es perd entre la boira del temps i el negoci esllangueix de pura fatiga.

+
JOSEP MULET
La sèrie Karakia, que dirigeix Josep Mulet, ha començat aquesta setmana la setena temporada. En les noves entregues es mostraran els costums de la República Dominicana, Haití, la Martinica, Austràlia, Bulgària, Canadà, Uruguai, Suïssa, Tunísia, Ucraïna, el Regne Unit, Eslovàquia, Veneçuela i Nova Zelanda; fins a 17 països a través de 120 plats. I és que no hi ha millor forma que conèixer els costums i la cultura dels nouvinguts que a través de l’estómac. Un programa exemplar.

-
ÁLVARO MIDDELMAN
Posar d’excusa un alt cost econòmic per no usar el català en la relació amb els viatgers és una excusa que, a aquestes alçades de la història i després de les facilitats que posa la Generalitat, no se la creuen ni ells. Air Berlin ha decidit ja fa temps que tant li fa la llengua pròpia del país i que no pensa respectar els seus parlants. Una actitud impròpia d’una empresa que tracta directament amb persones, si és que pensa que els catalans mereixem aquesta distinció, és clar.

QUE VENEN ELS PORTUGUESOS

La llibreria Bertrand, al Chiado lisboeta, és gairebé davant de la cafeteria A Brasileira, on Pessoa hi tenia tertúlia fixa. Al llarg de la seva existència, els sostres de volta del local i les prestatgeries de fusta enfosquida pels anys i els lectors han sobreviscut a “un terratrèmol, una guerra civil, 9 reis, un regicidi, 16 presidents, 48 primers ministres, 3 repúbliques, 6 cops d’estat, 2 guerres mundials, a la caiguda del mur, a la unificació d’Europa, a l’entrada de l’Euro, i també tenen llibres sobre tots aquests afers”, segons que diu un preciós cartell al seu aparador principal. Ara, la Bertrand és a punt de desembarcar al mercat editorial català, un epígraf més per afegir a la llista de situacions a les que sobreviure. Ha adquirit una llibreria històrica, El Cau ple de lletres, de Terrassa, i està enllestint una gran llibreria a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Llàstima que a les llibreries catalanes de Bertrand no podrem trobar-nos amb Pessoa remenant les lleixes. L’encís del Chiado és irrepetible, i per molt que tinguin la FNAC a tocar, no només han sobreviscut, sinó que s’expandeixen. La globalització els prova. Ara el que esperem és que la globalització de les llibreries també provi als llibres en català. Que per vendre un Espinàs a la plaça de Catalunya de Barcelona la comanda prèvia es faci des de Madrid no és bo ni dolent si el comerç demostra tenir la necessària sensibilitat cap a la llengua i la cultura del país, matèria primera del que venen. I si no la tenen, no és el gremi de llibreters el que els ho han d’explicar, és la Generalitat. A l’aeroport, fins i tot les memòries d’en Pujol estan només en castellà. Globalment en ennueguem.

Publicat el 19.09.08

RAMON PORQUERAS, EX SECRETARIO DE LA UGT DE CATALUNYA

Ramon Porqueras (Barcelona 1925), dirigente histórico de la UGT catalana en la clandestinidad, falleció ayer a los 83 años en su domicilio de Sarcelles (Francia) de un infarto. Fundador del sindicato de banca, fue
secretario general de la UGT catalana en os años cincuenta y destacado miembro del Moviment Socialista de Catalunya (MSC).
Porqueras fue conocido de joven con el sobrenombre de ‘el noi de la gorra’, un apodo que probablemente conocía el gobernador civil de Barcelona Correa Veglison cuando, una lluviosa tarde de domingo de 1951, esperaba escondido en su coche oficial de ver fracasar la huelga de los tranvías de la que Porqueras fue uno de los protagonistas destacados. Pero no fue así. A pesar del chaparrón y el frío, los seguidores del Fútbol Club Barcelona que habían acudido en masa a les Corts a ver el partido volvieron andando a sus casas dejando los tranvías vacíos en sus paradas y al gobernador civil con un cabreo considerable y su cargo en la cuerda floja. La huelga de los tranvías, provocada por el escandaloso aumento del precio del billete, fue el primer éxito de la oposición al franquismo en Catalunya. Contra lo que se había escrito, no fue un movimiento espontáneo, sino que fue una protesta orquestada en toda la regla desde la clandestinidad por organizaciones políticas, sindicales, cívicas e incluso algún destacado representante de la iglesia.
Aquel mismo año, Ramon Porqueras fue elegido secretario general de la UGT de Catalunya. Ya en 1946, junto a once personas más, había fundado el sindicato ugetista de la Banca, convirtiéndose en uno de los más destacados dirigentes del socialismo catalán y español en el interior.
En febrero de 1953, y viviendo en la clandestinidad, fue detenido y procesado junto a destacados militantes socialistas como Ramon Morera o Jaume Viladoms, a raíz de la muerte en Madrid por torturas policiales del presidente del PSOE Tomás Centeno. Tras dos años cumpliendo condena en la cárcel Modelo obtuvo la libertad provisional, pero la amenaza de nuevos cargos fiscales le obligaron a exiliarse en Francia, donde vivió hasta su muerte. Allí estuvo vinculado con el sindicato Force Ouvrière.
Inexorablemente, los protagonistas del antifranquismo se van apagando con el paso del tiempo, nos queda la esperanza de pensar que su memoria no.

UN DEBAT CIENTÍFICAMENT ESTÈRIL

Que el comitè de bioètica s’hagi manifestat favorable a una llei de terminis per a la interrupció de l’embaràs no sorprèn, però que ningú no s’esveri; només és una opinió. L’avortament és una qüestió de gran sensibilitat social i, com sempre en aquests casos, la decisió estarà en funció de factors tant peregrins com les enquestes electorals, l’opinió publicada, la sociologia de tertúlia o les mobilitzacions de la conferència episcopal; tot molt científic.
Per tant no cal donar-hi gaires voltes perquè segons vegi el govern que li va la intenció de vot farà o no. Jo dic que en aquesta legislatura, amb crisi o sense, i amb cortines de fum per dissimular-la o no, serà molt difícil que de l’actual llei que regula l’avortament se’n toqui ni un pel.
Ara bé, hi ha una recomanació que fa el Consell que trobo que s’hauria d’abordar urgentment. És tracta del dret a avortar en centres públics. Que vol dir que la sanitat pública no garanteixi l’acompliment d’un llei perquè la majoria dels seus treballadors es neguen a acatar-la per prescripció moral? Es respecta el dret del treballador, d’acord, però i el de l’usuari, on queda?

Dit a El Món a RAC 1 el 17.09.08

LA PERPLEXITAT ENS EMPARA

L’entropia generada pel procés de globalització econòmic, social i cultural ha conduit a la confusió i el dubte a les societats menys preparades política i culturalment pel nou ordre mundial. Els catalans, que sempre ens havíem cregut cridats a formar part de l’aldea global, contemplem ara espasmòdicament com dubtem si sabrem agafar o no el tren dels nous temps que, per pocs instants, encara tenim aturat a l’andana. Si marxa sense nosaltres haurem begut oli per anys.
El món global se’ns està indigestant. Instal•lats encara en l’imaginari noucentista que va fer postular-se a burgesia catalana com a reformadora de l’Espanya encarcarada, som incapaços de concentrar els esforços comuns en encetar un discurs nou que ens situï en sintonia amb el món contemporani. Així, enfront el dubte i la impotència, ens submergim en la perplexitat com els estruços amaguen el cap quan van maldades i, a més, sovint tenim el mal vici de culpar dels nostres mals a la resta del món en abstracte. Els sociòlegs de l’IEC han clavat el diagnòstic però, com a fills del noucentisme que són, no s’han atrevit a assenyalar responsables, limitant-se a generalitzar amb termes com la immigració o les dificultats polítiques conjunturals.
Culturalment no hem estat capaços de transformar la idea de la catalanitat encunyada per la burgesia hegemònica al segle passat i reubicar-la a la realitat actual. L’anhel d’una Catalunya exclusivament catalana cultural i lingüísticament, que no va passar de ser mai una hipòtesi noucentista, ha centrat durant anys part dels esforços de la societat civil, fins que ha topat de morros amb la realitat d’un món divers i promiscu on el mercat mana.
Políticament no hem avançat pràcticament gens. Els partits hegemònics no han generat cap idea realment nova des de Solidaritat Catalana pel que respecta al concepte de Catalunya-nació. Ni la casa comuna de Mas, ni l‘independentisme d’ERC, ni el catalanisme –batent-se en retirada- dels socialistes, ni tant sols aquesta pirueta política que intenta ara Montilla, aporta una capacitat moderna d’interpretació de la realitat que permeti albirar un futur clar, un ‘què serem’ per al país.
Econòmicament som víctimes de fills i nets d’aquelles classes dominants, carrinclones però emprenedores. El projecte modernista trencava amb les classes dirigents i el noucentista les situava al centre de l’ideari, però ara aquestes han abandonat el projecte amb l’excusa de la globalització i, orfe del pulmó econòmic, la vella idea de Catalunya naufraga entre la confusió dels ciutadans.
Socialment la realitat de la immigració ens ha passat pel damunt atropellant-nos. Una prospectiva de l’Institut d’Estudis Mediterranis de l’any 98 dibuixava una Catalunya òptima demogràficament en la ratlla dels set milions d’habitants l’any 2010. Avui ja en som 7 i mig i tot just anem posant pegats a l’educació, la sanitat, les infraestructures i la convivència. Si que hi ha països que ho tenen pitjor (França per exemple), però això són excuses de pobre.
Però el més greu de tot és que, ni els poders públics, ni els mitjans de comunicació, ni la classe política no és capaç de donar resposta a aquests elements generadors de la impotència i confusió dels catalans. També s’emparen en la perplexitat, amagant el cap darrera la conjuntura o els interessos particulars. I així es perpetuen liderant la mediocritat mentre el país sotsobra.

+
ENRIQUE VILA MATAS

Subvertint els límits entre els gèneres literaris, fins i tot entre realitat i ficció, i creant un espai narratiu molt més ric, amè i intel•ligent que moltes de les novel•les aclamades per la crítica actual, l’autor fa de ‘Dietario voluble’ (Anagrama) un joc de miralls calidoscòpics que multiplica la capacitat recreadora del dietari fins crear un nou espai on l’assaig, el relat i l’imaginari de l’escriptor conviuen en un nou desordre literari enormement excitant per al lector.

-
TV 3

El programa on Televisió de Catalunya havia de repassar la memòria històrica, pròpia i del país, del darrer quart de segle, es va convertir en un show promocional sobre la pròpia TV 3 d’avui on, ni la presència fugaç d’alguns històrics de la casa, va aconseguir el que d’entrada prometia la promoció, fer una mirada enrere per veure el que hem estat i el que som. És clar que potser una anàlisi així, per superficial que fos, hauria estat massa difícil se suportar políticament.

TARDORS CALENTES

Parlar de l’escalfament ambiental de la tardor que s’acosta és un tòpic, però si els tòpics ho són és perquè tenen alguna cosa de certa i repetitiva, i el sector editorial no és aliè a aquestes coses.
Amb la tornada a la vida quotidiana tornen els premis literaris. D’aquí a febrer tindrem temps de comprovar si les editorials han estat capaces de trobar un grapat d’obres comercialment interessants i homologables per la fina pell dels jurats, tasca difícil que l’any passat va portar a col•leccionar una colla de premis deserts que presagiaven la sequera. Quan es faci la nit dels Casero a Girona, premi rigorós on els hi hagi, feliciteu Guillem Terribas, la llibreria 22 fa enguany trenta anys amb una salut que altres ja voldrien. Aquesta tardor s’esperen forts moviments sísmics al sector.
Més aniversaris, la col•lecció Azimut d’editorial Cossetània, dedicada a rutes de muntanya de tota mena, arriba al número cent convertida en un nom de referència. Per celebrar-ho s’editarà un llibre d’aquests que acabarà essent de culte pels afeccionats a la bicicleta de muntanya: ‘La Volta a Catalunya en BTT’, de Josep Insa, qui va ser també autor del primer títol. L’editorial vallenca te també la única col•lecció de biografies de l’esport. El jugador de bàsquet Rudy Fernández marxa la setmana vinent a jugar a la NBA, però dilluns, just abans de marxar-ne presentarà el llibre ‘El viatge de Rudy’, una biografia escrita pels badalonins, com no, Ramon Aymerich i Ester Romeu.
Qui ha fugit de les sotragades tardorals és Antoni Dalmau. La seva monografia històrica ‘El cas Rull’ no ha caigut en l’oblit i n’hi han encarregat una altra. I ell s’ha tancat a pany i forrellat a treballar-hi.

UN PAÍS DE MANOBRES

On fa més mal la crisi del totxo sinó en un país on, una part de la seva població activa, fa de paleta perquè no te cap estudi homologable? Doncs això és el que passa a Espanya, entre altres motius, perquè a penes destina el 4’6% del PIB a educació (Corea hi destina el 7 i Finlàndia l’11).
Però aquest no és l’argument decisori. El problema central és el poc prestigi social que te a Espanya, encara avui, l’educació i el coneixement. No ens enganyem, la majoria de la població posa sempre per davant treballar i guanyar diners, encara que sigui en una feina precària i sense cap especialització que li permeti progressar professional i socialment, abans que no pas formar-se i aprendre. I així ens va. País de manobres, economia de totxo, progrés fràgil, inestable i sotmès a qualsevol lleu vaivé de l’economia. I si, en lloc de vaivé, és crisi, com, ara, ja us ho podeu imaginar.
Per sort l’estudi de la OCDE diu que hi ha més joves llicenciats universitaris que mai, avantatges de l’estat del benestar. Una altra cosa és que ho sàpiguen aprofitar, tant ells com les empreses. I condemnar-los a ser mileuristes no és fer cap favor al coneixement.

Dit a El Mon a RAC 1 el 10.09.08

PICASSO AL CERET DEL SUD

Al darrer instant els han fet cas, i el Centre Picasso d’Horta de San Joan (Terra Alta) podrà celebrar com tenia previst el centenari del segon sojorn de l’artista a la vila. Ha calgut que posessin el crit al cel i als media perquè la Generalitat hagi repost afirmativament, i això que a penes demanaven 80.000 euros. Però aquesta subvenció no canvia la situació d’un centre que, per història, trajectòria i vocació de futur, vol fer un salt endavant i postular-se, com diu el seu president Elies Gaston, com el ‘Ceret del Sud’, en al•lusió al museu de la vila del Vallespir nascut d’una circumstància històrica similar al Centre d’Horta.
Picasso va anar per primer cop a Horta l’estiu de 1898 convidat pel seu amic Manuel Pallarès. D’aquesta estada, que es va perllongar fins el febrer, en va sortir una col•lecció d’obres de joventut, encara en un estil tradicional, algunes de les quals són als magatzems del museu Picasso de Barcelona i que el Centre d’Horta podrà exposar gràcies a un conveni que és a punt de firmar. La segona visita del pintor va ser l’any 1909, acompanyat de la seva amistançada Fernande Olivier. Aquesta estada, que va somoure els ànims de més d’un hortenc en saber que convivien sense estar casats, va ser cabdal en l’avenir de l’obra del pintor. A Horta Picasso va posar en pràctica les idees sobre el volum i la perspectiva en la pintura que van desembocar en el cubisme, algunes de quines obres més significatives són paisatges d’allà. Seva és la frase: ‘Tot el que se ho he après a Horta’, en al•lusió al gir que va fer la seva obra. Posteriorment Duchamp i Picabia van fer un pas endavant experimentant sobre el moviment; la modernitat artística arrencava.
Per commemorar el centenari d’aquesta històrica estada a Horta, el Centre Picasso organitzarà un seguit d’exposicions entre l’estiu i la tardor vinents. La central serà de retrats d’amics de joventut de l’artista amb originals que vindran del museu de Barcelona i de col•leccions particulars. A més hi haurà una mostra de Picasso caricaturista, una faceta poc coneguda, i una altra de fotografies fetes per Picasso a Horta propietat del museu de Paris. Però tant les exposicions com els actes que les acompanyaran van estar a punt d’anar-se’n en orris fins la setmana passada, quan la Generalitat els va comunicar al darrer moment que els concedia la subvenció, una menudalla al costat del que ha invertit el Govern en els itineraris de la batalla de l’Ebre, per exemple.
Però el centenari passarà, i el que pretén el Centre és fer un museu que es converteixi en un referent de l’art modern al sud, com Ceret ho és al nord. Si els sojorns de Chagall, Hugué o el mateix Picasso van desembocar en el centre impulsat per Pierre Brune i Frank Burty Haviland que avui s’ha convertit en un museu de referència, l’entitat que presideix Elies Gaston vol fer el mateix recorregut a l’altre extrem del territori. Per això tenen el projecte de canviar de local i convertir la rectoria, que el bisbat els cedeix, en un museu de tres plantes, fet que permetria tancar conceptualment el recorregut de l’art modern a Catalunya. Però falta que els poder públics hi creguin. Horta és molt petit i la seva possibilitat d’influir als centres de decisió de la cultura és escassa; i pel que s’ha vist amb la història d’aquesta petita subvenció que una mica més i no arriba, probablement ni els interessa gaire. Una pena.

+
CAIXA TARRAGONA

Picasso, Miró, Fortuny, Gimeno, Mir, Casas i Rusiñol van pintar paisatges de les terres del sud de Catalunya. Ara, La Fundació Caixa Tarragona ha reunit en l'exposició 'Paisatges del sud' una quarantena d'obres originals d’aquests i altres artistes, en una antologia paisatgística d’aquelles terres que va, del romanticisme de finals de segle XIX fins els llenguatges contemporanis, passant pel realisme, el modernisme i el noucentisme. Una bona manera d’interpretar el territori.

-
ELS CATALANS

La perplexitat detectada per un important equip de sociòlegs de l’institut d’estudis Catalans i rebatuda pel president Montilla tot sol (sic!), va més enllà de la desafecció per la política, la immigració o els ridículs del Barça i del tripartit. L’històric autoodi contra tot el que ens és propi, oposat a un cert tuf xaró històric de certs aspectes centrals de la nostra cultura només poden provocar la confusió més absoluta entre els ciutadans. Encara han trigat massa a adonar-se.

LA RENTRÉE ESTRETA

Avui París és una festa i Barcelona una olla de cols. La rentrée francesa de les 676 novetats, les llibreries guarnides de festa major, els especials tant a la premsa generalista com a l’especialitzada (deliciós com sempre el dossier de Les Inrrockuptibles) i l’ambient cool als carrers i als cafès, contrasta amb el campi qui pugui local. Alguns articles als diaris per omplir el buit de l’agost i un allau de correus dels departaments de premsa de les editorials (premi a la fecunditat digital per a Neus Chordà d’Ara llibres), és tot el que recorda a qui interessen els llibres de que estem a l’inici d’una nova temporada editorial, i que la literatura catalana te estrelles com Julià de Jòdar (Noi, has vist la mare amagada entre les ombres? –Proa-), Joan Francesc Mira (El professor d’història –Proa-), Joan-Lluís Lluís (Aiguafang –la Magrana-) o Lolita Bosch (La família del meu pare) que tenen lectors i que en tindrien més i és fes una decidida difusió del llibre i no es confiés al qüestionable atzar de Nadal, Sant Jordi i alguna escadussera aparició a programes televisius d’escàs ressò.
Fa temps que en Sergio Vila Sanjuan i un servidor fem campanya perquè hi hagi una rentrée literària catalana a l’estil de la francesa, però la veritat és que no ens fan ni cas. Les editorials ja voldrien una acció més coordinada, diuen, una campanya amb tots els ets i uts, amb marca, segell, imatge i promoció. Però ni l’administració ni les entitats gremials no es donen per al•ludides, i bona part de l’enorme esforç que el sector fa per aquestes dades es perd pel desaigüe. De que serveixen, doncs, l’Institut Català d’Indústries Cuturals, i els gremis i associacions d’editors?

EL CAPITÁN DE LAS CINCO COPAS

Joan Segarra, uno de los mitos del barcelonismo, falleció el pasado día 3 a la edad de 81 años en su domicilio de Taradell (Osona), donde hoy será enterrado.
A pesar del carisma y la popularidad por ser el capitán del Fútbol Club Barcelona, a Joan Segarra le tocó vivir en tiempos difíciles. Los cincuenta no eran años de glamour para deportistas, por muy queridos que fuesen, nada más lejos de lo de hoy en día. En 1949, el año de su debut en la liga, las restricciones dejaban a la ciudad a oscuras desde la madrugada hasta media tarde, un atentado atribuido al maquis causaba 27 muertos al descarrilar un expreso y, en represalia, las autoridades detenían y fusilaban a cuatro militantes comunistas. Desde sus recién estrenados estudios en la esquina de Gran Via con Bruc, los locutores de RNE cantaban las primeras glorias de aquel joven medio volante.
Joan Segarra había nacido en Barcelona en 1927 y, tras pasar por el Sansenc, el Sant Pol i el Vilafranca, fichó por el Barcelona, compartiendo tardes de gloria junto a otros mitos blaugrana como Ramallets, Kubala, César, Moerno y Manchón, una alineación que cualquier aficionado se sabe de carrerilla y de la que él fue capitán, ‘El Gran Capitán’ como se le conoció. Se mantuvo en activo durante 16 temporadas, entre 1949 y 1965, jugando un total de 559 partidos, lo que le valió ser uno de los cuatro futbolistas que más encuentros ha disputado con el Barça. Ganó una copa de Ferias (1958), dos ligas españolas (51-52 y 52-53), dos copas latinas (49 y 52), dos copas Eva Duarte (52 y 53) y seis copas del Generalísimo (51, 52, 53, 57, 59 y 63); por ello, a aquella mágica alineación, se la conoce hoy en día como la del ‘Barça de las cinco copas’, un nombre para la historia. En su palmarés tan solo una nota desgraciada, la de la triste final de la copa de Europa en Berna, aunque Segarra no jugó aquel encuentro por una inoportuna lesión en un ojo, aquella fue una derrota difícil de digerir.
Joan Segarra fue calificado como un caballero del césped. A pesar de que su posición natural en el terreno de juego era la de medio volante y lateral izquierdo, era uno de esos raros futbolistas polivalentes que, a una técnica excelente, suman una entrega sin límites, capacidad de sufrimiento en el campo y coraje, circunstancias que ayudan a empujar el equipo, a animarlo aún en las situaciones difíciles y a aportarle un plus de carácter que, a la postre, puede terminar desequilibrando al contrario.
Pero junto a esas ganas de balón, que acompañaba de unas condiciones físicas y técnicas extraordinarias, Segarra era un jugador de una enorme nobleza y corrección en el juego con el que se ganó la admiración y el respeto de compañeros, contrincantes , aficionados y prensa. A pesar de no ser un goleador, su capacidad de remate le llevaron a marcar una treintena de goles con la camiseta blaugrana, algunos de muy decisivos.
Tras de su retirada, ‘el Gran Capitán' siguió vinculado al FC Barcelona, esta vez como entrenador en las categorías inferiores del club y, durante la temporada 1979-80, como técnico ayudante de Helenio Herrera.

JUSTÍCIA INJUSTA

Els jutges, com altres gremis, tendeixen a protegir-se els uns als altres, i s’exculpen i s’excusen mútuament, avui per mi demà per tu, i així van amagant, a voltes la ineficàcia, d’altres la inoperància, i fins i tot en algun cas la negligència, per no dir-la més gruixuda.
Posar-li una multa de 1500 euros al jutge Rafael Tirado perquè no va executar la condemna per agressions sexuals, un tema sobre el qual hi ha una gran alarma social absolutament justificada, al posterior assassí de la nena Mari Luz, i a més deixar escrit que ‘no s’aprecien circumstàncies que aconsellin imposar una multa més enllà de grau mig’, i després, a més, engegar el ventilador per escampar la merda i esquitxar tot el personal del jutjat i fins i tot la Junta de Andalucía, convida a perdre definitivament la poca confiança que els ciutadans encara podíem tenir en la justícia com a dipositària d’un dels tres poders sobre els que es sustenta la democràcia, un detall que, pel que es veu, a alguns jutges, els importa tres pitos la responsabilitat que això implica.
Ara, no robéssiu pas un radiocasset o un pollastre si passeu gana, perquè us cauria una pila d’anys de garjola.

Dit a El Món a RAC 1 el 05.09.08