L'editorial Bromera arriba
als 30 anys de vida, i el festival Tradicionàrius ha tancat l'edició 29. Tots
dos estan contents amb raó; uns per haver editat vora 3000 títols, 8 milions de
volums i tenir un catàleg de 700 autors, i els altres per haver augmentat un
20% l'ocupació en aquesta edició i tenir un públic (12000) més receptiu a les
propostes. Al llarg dels tres decennis els dos les han vist de verdes (moltes)
i de madures (poques). Partint de molt avall, l'edició en català al País
valencià i la consideració global de la música folk i tradicional, han
construït sengles relats que avui són imprescindibles a la cultura catalana. I
no em val allò de que ningú és imprescindible. Fa trenta anys potser no, però
ara, són ells i només ells els que fan aquestes dues realitats vitals. I si
Bromera i el Tradicionàrius desapareguessin, ja veurem qui seria el guapo que
faria la seva feina.
Ho dic per què les
institucions públiques tenen tendència a valorar les coses només en xifres: "si dóna és que rutlla. I si amb trenta anys
encara els hem d'ajudar, és que no deu ser tant troncal", he sentit a
dir a no pocs polítics culturals. Així, acaben posant en valor un festival més
per les cerveses que ven que no pas pel programa o el caràcter innovador. I
d'un editorial gairebé prefereixen que publiquin qualsevol banalitat que vengui,
si pot ser d'un personatge popular, més que no pas que cuidin el catàleg amb
bons autors locals i traduccions de qualitat. Aquesta tendència pròpia dels
governs neoliberals que ens manen s'ha agreujat amb les retallades, és clar.
Però passen governs, crisis i retallades. I Bromera i el Tradicionàrius
continuen dempeus, trenta anys fa. Per sort la realitat és tossuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada