Vila-Matas és un pop

L'excel·lència de la seva obra li ha costat a Enrique Vila-Matas convertir-se un pop perdut en el relliscós garatge de la cosa catalana. I és que, al menys en matèria de premis literaris, la cosa catalana, en bona majoria, és avui en dia mediocre tirant a pitjor. Posats a donar un dineral, podrien donar-lo a un bon autor. Però no, molts dels convocants de guardons de la cosa escrita s'obstinen en la repetició de models per a un públic indulgent, fofo i endormiscat. L'excel·lència que la pagui l'administració, deuen pensar. Com si els seus fastos fossin un gran negoci.

O sigui que ha hagut de ser el CoNCA, que no s'hi juga gaires calers però si l’aquiescència de l'auditori qui, després d'haver estat guardonat per mig món, per fi li hagi donat un merescudíssim premi nacional de cultura, de la cultura seva. Segur que aquests dies a en Carles Duarte i companyia els xiularan les orelles. Tranquil Carles, tranquil, són la salvaguarda de la puresa, sempre disposats a protegir les ràncies essències nacionals desades en el garatge on ara hi divaga, perdut, el pop en que s'ha convertit Enrique Vila-Matas.

"Hola pops" era el meu crit de guerra preferit. El feia en Josep Mª Pallardó abans de començar 'Al mil por mil'. Temps després em van dir que allò no feia per algú que aspirés a ser escriptor català i jo, burro, vaig picar com un toix; tot per la por a vagar perdut per l'inconscient eteri on erraven les ànimes d'aquells que gosaven arrufar el nas al dret camí de la represa, dignes hereus d'aquell tal Pla que mai no seria Premi d'Honor per un full de serveis indigne. Però ves per on hi ha camins que tenen gerigonsa i, encara que maregin, revaliden la dignitat que una cultura no ha de perdre mai.