Fonamentat en la
psicoanàlisi i implicat amb la revolució, el surrealisme va tenir una volada
curta a Catalunya, contràriament al que sovint es pensa per la forta petjada de
Miró i Dalí. Però, instal·lats a París, tots dos estaven força desconnectats de
la realitat catalana. En una història oprimida entre el paisatgisme i la
dictadura, les avantguardes locals dels anys 30 van morir ofegades gairebé
abans de néixer. La guerra va dispersar els artistes i després molts van optar
per una obra més realista i d'arrel acadèmica.
En un exercici de
justícia, arqueologia i reivindicació, en Josep Miquel Garcia ha reconstruït un
episodi central de l'avantguardisme català: l'exposició Logicofobistes, que es
pot veure a la Fundació Apel·les Fenosa d'El Vendrell fins a finals d'agost i
que després girarà pel país.
Forjada a la revista
lleidatana Art, a les tertúlies del Cafè Vienès i irradiada amb la visita de
Paul Éluard el gener del 36, l'oposició a la lògica del pensament noucentista
oficial, va empènyer Magí A. Cassanyes i Josep Viola a redactar un manifest
logicofobista i a implicar l'ADLAN (Associació d'Amics de l'Art Nou) en
l'organització d'una gran exposició d'aquest model de surrealisme català que es
va inaugurar el maig de 1936 a la llibreria Catalònia (Marinel·lo, Sans,
Cristòfol, Planell, Lamolla, Varo, Francès, Massanet, Sokolova). Havia de tenir
continuïtat a Madrid i a Tenerife, però la guerra ho va matar tot, incloses
moltes obres. Amb el temps potser les crítiques furibundes s'haurien anat
apaivagant i el projecte hauria format part del corpus central de l'art català
contemporani. I de la revolució, potser. Li ho va dir Éluard a Man Ray: "Le surréalisme conquéris Barcelone".
Era un miratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada