LA FORÇA DE L’IMMOBILISME

El Pla de Museus presentat fa un parell de setmanes pel Departament de Cultura ha revoltat un sector del gremi i algun mitja de comunicació n’ha aprofitat la ventada. Res d’estrany, són coses que passen després d’anys d’abandonament; el ressentiment campa lliure i l’oblit històric es converteix en resistència a qualsevol intent de canvi.
Qui no firmaria contra el tancament del museu d’Arqueologia? Ningú, vull dir que les persones que donen suport al col•lectiu d’arqueòlegs que han impulsat el manifest ho han fet de bona fe, però potser no s’han parat gaire a llegit el projecte que es pretén tirar endavant. Per més que me’l llegeixo no trobo ni cap dada que em faci pensar en una situació així. Al marge de que les experiències en aquest sentit d’altres països estiguin projectades o executant-se, la idea de crear un marc comú (que no es digui Catalònia, sisplau!) per a tots els museus nacionals d’humanitats (història, arqueologia i etnologia) no es pot interpretar com la desaparició de cap d’ells. I en el nostre cas potser signifiqui el contrari, que el Departament està disposat a acabar d’una vegada amb l’abandonament i la desídia en que viuen alguns d’aquests centres de fa anys. Ni tan sols crec que signifiqui pèrdua d’autonomia en el funcionament diari. O és que hi ha qui creu que historiadors i arqueòlegs no poden anar junts i treballar en un projecte comú? Sorprendria que fos així, doncs la secció de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que ha encapçalat la revolta dels arqueòlegs es diu precisament i curiosa ‘Secció històrico-arqueològica’ (sic!).
És clar que pot passar que els arqueòlegs considerin que no s’ha tingut prou en consideració la seva veu a l’hora de redactar el Pla. Però aquesta circumstància també sorprèn doncs des de Cultura asseguren que el document fet públic està consensuat amb la Junta de Museus, on hi ha representat el gremi arqueològic.
Podria passar que la revolta d’un sector de la professió vinculada a l’IEC sigui un símptoma del clima gairebé pre electoral que hi ha al si de la centenària entitat. Es d’esperar que no sigui aquest el motiu, doncs seria molt llastimós que s’utilitzés un tema tant complex com el de la reforma dels museus nacionals per dirimir-hi una qüestió interna. Ara bé, el futur Museu de Ciències Naturals també aplegarà biòlegs i botànics, per dir-ne dos, i cap col•lectiu no ha manifestat pas la seva oposició.
Un altre cas més patètic és el d’alguns museus comarcals i locals amb els quals el Departament te una bona patata calenta a taula; literalment no saben que fer-ne, doncs tal i com estan no es poden incorporar a cap xarxa. El diligent director del museu Cerdà ha despatxat 10.745 caràcters al bloc casavbn.blogspot.com, on podeu llegir aquests articles, per rebatre mitja ratlla d’un text on dic que aquell museu és l’exemple de centre que no serveix (però no dic que no pugui servir). És el fatal resultat d’una xarxa de museus comarcals que es van engegar sense diners i sense idees. I així li van les coses al pobre Museu Cerdà, que divuit anys després d’haver arrencat no te les obres acabades (no hi ha qui ho vulgui fer), no te projecte museogràfic, no te fons (llavors no és un museu sinó una sala d’exposicions) i, això si, te un director molt gelós de la seva feina i orgullós de ser ‘vilatà i cerdà d’adopció’; fet que celebrem, però que no és suficient per fer museus.

Publicat a El Mundo de Catalunya