La marxa de Manuel Borja Vilell al Centre d’Art Reina Sofia no és només un simple relleu al davant de dues institucions museístiques potents, i va més enllà d’un fitxatge estel•lar per part del Ministeri al museu català. El salt de Borja Vilell de Barcelona a Madrid ha provocat una forta sotragada en el panorama museogràfic que remena a fons les aigües fins ara mortes dels dos centres afectats i accelera les polítiques que els institucions respectives han dissenyat.
El gran actiu de Borja Vilell al capdavant del MACBA, segons que diuen la majoria d’entesos, ha estat la capacitat de posar un centre, fins llavors invendible, dins un cert circuit internacional. El museu de la plaça dels Àngels és avui en la hipotètica llista de museus de ciutats amb polítiques culturals de centre esquerra, i això ho ha aconseguit amb una gestió que ha casat el MACBA i el projecte internacional de Barcelona; així el museu ha emergit de l’ostracisme on vivia. Això no va passar de llarg al Ministeri de Cultura, que te un bon problema al Reina Sofia. El que hauria de ser el cap de cartell de l’art contemporani no va ni amb rodes. L’edifici de l’antic hospital mai no ha funcionat, la multimilionària ampliació de Jean Nouvel, que semblava que havia de resoldre tots els problemes està infrautilitzada i tampoc no ha ajudat a activar l’inútil espai hospitalari. Per adobar-ho, segons confessen crítics d’art que han col•laborat amb el museu d’Atocha, un personal instal•lat en una passiva actitud funcionarial, impedeix bloqueja certs projectes de transformació.
Els socialistes volen que el CARS fer funcionar com sigui i situar-lo al capdavant d’aquella llista que dèiem abans. El concurs internacional ha guardat les bones formes, però que l’acabaria guanyant el llavors director del MACBA estava cantat. Que les bones formes no ens facin perdre la xaveta!
Aquest procés també ha sotraguejat el museu català. Els venerables patrons de la fundació privada del MACBA estaven convençuts que el canvi de director seria un tràmit i que només s’haurien de limitar a dir qui volien que ho fos i els seus desigs serien ordre pel consorci. Des de la creació del projecte del museu que han mostrat una pintoresca tendència a gestionar-lo com si en fossin amos únics, sabent-se i sentint-se hereus d’aquella burgesia que va crear el Liceu o el Romea. Però heus aquí que, emmirallats o amb l’excusa de que el Ministeri havia convocat un concurs internacional per buscar director per al CARS, Ajuntament i Generalitat han aconseguit imposar un concurs d’iguals característiques amb el gran enuig públic de Leopoldo Rodés, representant de la fundació.
Potser només sigui una operació de maquillatge per avalar amb serietat el nomenament del candidat de la fundació, l’actual sots director. Curiosament no forma part de la comissió d’experts que han d’avaluar els candidats, cosa que seria lògica, per tant pot ser candidat sense pegues; Però és que cap de les dues institucions tampoc no tenen un candidat clar a hores d’ara, i un càrrec així no s’improvisa. Pel que sembla, cap dels noms que sempre sonen quan hi ha càrrecs vacants, no està massa pel tema.
Sigui com sigui, però, la plantada institucional enfront la fundació potser posarà moltes coses en clar pel que respecta a la gestió de futur del MACBA. Tan lamentar-se per la marxa d’en Borja Vilell, al final potser encara li hauran d’agrair.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada