Ara mateix, dir Cuba sense Fidel és parlar per parlar. Ni transició, ni canvi ni eleccions lliures. Fidel deixa la presidència al poc carismàtic Raül perquè repapieja, no per voluntat, i així es garanteix el control del país de casa estant amb el xandall vermell i les plantofes. Que deixin de fer volar coloms Bush, l’exili de Miami i la disidència interior.
En un dia de dir-les de tots colors, només les institucions europees han estat realistes, mostrant-se favorables a eixamplar el diàleg amb els nous dirigents de l’illa; diàleg que portarà, inexorablement, un lent procés de canvis en matèria econòmica que començaran a l’agricultura i la indústria i arribaran més aviat que tard a la inversió de capitals estrangers, perquè el petroli del golf de Mèxic atrau fins i tot als fins ara més reticents partidaris del bloqueig amb pany i forrellat.
Vull dir que, al cap i a la fi, són les lleis de mercat les que acaben fent la seva. Si Cuba fos gran com Xina, un immens mercat en perspectives, ja veuríeu com els canvis arribarien aviat. I fins i tot farien uns Jocs Olímpics potser.
Dit a El Món a RAC 1 el 20.02.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada