EL CAS DE LA REALITAT

L’Antoni Dalmau ha escrit un llibre extraordinari, ‘El cas Rull, viure del terror a la ciutat de les bombes’, una monografia sobre aquest personatge que va trobar en el terrorisme de tots signes la manera de fer diners. Rull va ser executat ara fa cent anys en un patíbul que feia un metre vint d’alçada i al qual s’hi accedia pujant vuit graons. Fins aquests extrems arriba l’excel•lència documental. El llibre es mereix tots els elogis, i de fet ja n’ha tingut algun de personatges tan significats com Lluís Permanyer, però te un problema: narra estrictament la realitat, una circumstància que ni la crítica, ni el mercat catalans encara no saben com afrontar.
Part de l’exquisida crítica literària catalana qualificarà el treball d’en Dalmau de disciplinari, l’encasellarà en l’apartat monografia històrica i així evitarà una valoració literària que faria entrar en contradicció els codis tronats d’anàlisi literària que encara fa servir. O això o posar-lo a parir simplement perquè no quadra amb els paràmetres estrets de mires d’alguns crítics locals. Tot i que aquesta darrera possibilitat no crec que l’exerceixi ningú perquè en Dalmau cau bé en general.
És llàstima que a molts dels encarregats de dictar els criteris de qualitat de la literatura catalana la realitat els faci nosa i els enutgi. No l’entenen i no saben que fer-ne quan la tenen al davant. Arribat aquest punt, o l’encasellen com a treball històric o com a exercici periodístic (llavors usen aquest epítet en forma de vague menyspreu). I si el relat te plantejaments narratius, llavors hi apliquen una visió estreta i monolítica de la narrativa i gairebé mai no els quadra. ‘A sang freda’ ho hauria tingut cru aquí.
Molts llibreters posaran el llibre d’en Dalmau a la secció d’història i cap allà hauran d’anar els interessats i prèviament informats de la categoria del llibre. Els que no sàpiguen el que busquen els costarà molt trobar ‘El cas Rull’ en un lloc destacat com li pertoca pel ser una novetat. Els comercials de la distribuïdora ja cal que s’escarrassin.
El que te la realitat és que no te remei. Les coses són com són. L’escriptor selecciona i jerarquitza els fets i opta per mostrar-los simplement, com és el cas de l’Antoni Dalmau, o per bastir una estructura argumental que articuli el relat. És el que va fer fa uns anys magistralment Ignacio Martínez de Pisón a ‘Enterrar a los muertos’ (Seix Barral), la reconstrucció de l’assassinat de José Robles Pazos amic i traductor de John Dos Passos al castellà. Va guanyar el premi Dulce Chacón de narrativa. En català el llibre ‘Tor, tretze cases i tres morts’, (La Campana), de Carles Porta, va obtenir un relatiu reconeixement crític a partir de ser considerat un treball periodístic; mai se li ha donat consideració literària. No se que hauria passat si no fos per l’atractiu morbós del tema i per la difusió anterior d’un reportatge a TV 3.
De treballs com el que presenta l’Antoni Dalmau se n’editen pocs. Els historiadors no en fan perquè tenen una rara aversió a l’escena pública i, a més, molts no saben relatar, i els editors saben que no és un gènere agraït. És més fàcil vendre una novel•la vagament ambientada vuit o deu segles enrere que un treball que relati la realitat ben documentada. En Dalmau ho fa, i el resultat és una agradable narració que flueix com una novel•la. Per què negar-li el dret de ser-ho, doncs?

Publicat a El Mundo de Catalunya