La nova política, faltada
encara de cintura, i la vella política, plena dels tics acumulats, malden per
trobar-se en un àmbit sensible com la cultura. L'acord no te per què ser
impossible, però fàcil tampoc. La mostra és que abans de posar-s'hi ja hi ha danys
colaterals. Quina part dels avantatges i inconvenients de l'altre no han entès
Colau i Collboni? Si l'alcaldessa pensa que el PSC seguirà el seu model d'actuació
en cultura suposadament basat en la participació popular i proximitat (sic?),
s'equivoquen de soci. I si els socialistes creuen que tot consisteix a ocupar
despatxos i tornar a posar les seves coses allà on havien estat, és que no han
entès res o no ho volen entendre.
Una mostra de què vella i
nova política no estan tant allunyades en segons què són les formes de treure's
les puces. Un minut després de l'acord Collboni proposa un nou comissionat de
cultura, les bases de BCN en Comú el refusen per què el consideren de la casta
i els respon que molt be, que ja s'ho farà sol. Ras i curt. El que pensin o
opinin els creadors, agents, entitats i indústries culturals, que porten un any
demanant a l'ajuntament que dissenyi una política cultural coherent, no compta
per a res. I amb això no vull dir que el sector cultural prefereixi Marcé a
Sureda o viceversa. Tots dos tenen un llarg currículum coincident políticament
(a Cultura en l'època Mieras) i gens apartat de les institucions de màxima
decisió i influència cultural. La casta va per barris.
Conclusió. A hores d'ara
res no fa preveure que la paràlisi de la cultura municipal remeti. Els actius
de Marcé i Sureda acabaran defenestrats, i la cultura serà un territori més
d'enfrontament que d'acord i diàleg. Com als vells temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada