 |
| Niño de Elche, Raúl Cantizano i Alejandro Rojas-MArcos al Mercat de les Flors |
El
8 de novembre de 1984 Miles Davis va actuar per darrera vegada a Barcelona
acompanyat per John Scofield, Robert Erwin i Al Foster entre d'altres. Va ser
un concert hipnòtic d'una creativitat descomunal, propi d'un mite en plenitud.
Tot i això força gent es va aixecar de les grades del vell palau dels esports
del carrer Lleida i va marxar emprenyada. L'últim que estaven disposats a
suportar era una versió profundament soul del hit Time after time, de Cindy Lauper. "Anem a la Cova del Drac, a escoltar bon jazz de veritat", em
van dir uns coneguts de Ràdio Nacional. Jo no vaig ser capaç ni de dir adéu ni
de parpellejar, conscient que estava davant d'un dels moments crucials de la
meva educació musical. Vull pensar que avui ningú no dubta, i molt menys els afeccionats
al bon jazz, que Davis ha canviat definitivament els designis i els horitzons
de la música popular del nostre temps; que res a la música seria igual sense la
seva petja.
Buscant
obrir nous camins als fatigats pals del flamenc, Niño de Elche (Francisco
Contreras, Elx 1985) ha portat al Mercat de les Flors, amb el pianista Raúl
Cantizano y el guitarrista Alejandro Rojas-Marcos, Máquinas y Flamencas, un espectacle musicalment entre l'electrònica
i la contemporània, i filosòficament inspirat en el futurisme de Marinetti:
audàcia, rebel·lia, perill, energia, insomni febril, bufetada, salt mortal i la
bellesa moderna de la velocitat en un espectacle vertiginós i, també, amb
alguns defectes lògics del que és profundament renovador.
"Hay gente que no le gustan las máquinas",
repetia Niño automàticament i hipnòtica en uns versos que transportaven a L'irradiador del Port de
Salvat-Papasseit. Després l'audàcia es descabdellava a estones amb la desmesura
avantguardista del cotxe que baixa a tota velocitat sense frens. Però l'escàndol
futurista ja està fet. No dic que el maquinisme tecnològic sigui l'únic camí de
futur del flamenc, però és innegable que Niño de Elche introdueix un seguit de
nous llenguatges musicals i filosòfics que obren noves portes al cansat
flamenc. No voler entendre-ho és tancar els ulls per evitar descobrir que
l'horitzó sempre és allà i què, per molt que hi caminem, mai no s'hi arriba.
Una cosa que, per cert, entre els afeccionats al flamenc passa massa sovint.
Dijous al Mercat de les Flors, com l'any 1984 a l'antic Palau d'esports, situat
curiosament al mateix carrer a penes uns metres més avall, també hi va haver
gent que es va aixecar i marxar molesta. Segur que a aquesta gent no els agraden
les màquines? Apostaria a que tots tenen smartphone.
Per què negar, doncs, l'evidència del futur?
 |
| Máquinas y Flamencas es va presentar dins el festival Ciutat Flamenco |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada