Vagarejo per la platja de
Sant Feliu en homenatge secret a Vinicius de Moraes, el gran cantor de la
tristesa i la felicitat, la vida, abans d'escoltar Toquinho i Maria Creuza al
festival de la Porta Ferrada. Els hereus de la Fusa i protagonistes, fa
quaranta-set anys, del mític disc que va canviar la música del Brasil (amb el
d'Stan Getz i Joao Gilberto el 1963), ja han estat a Catalunya, però mai cantant
a prop d'una platja que, inexorablement, em porta a la d'Itapoà que Vinicius i
Toquinho van fer immortal: "amb la
mirada perduda / en l'encontre de cel i mar / i a poc a poc anar sentint / tota
la terra girar".
Voldria perdre la tarda de
la vida passejant per la platja, bevent aigua de coco, dient versos sobre
l'amor i sentint "a terra rodar".
Però no serà així, i em quedaré aquí fins el crepuscle; no per covard, sinó per
què m'estimo aquesta terra. Ara, si m'allunyo oest enllà, tingueu per segur que
em trobareu vagant per una platja com aquesta, on ara la memòria de Vinicius de
Moraes m'ha recordat que: "existiria
la veritat / la veritat que ningú no veu / si tothom al món fos igual que tu".
I prou que se que una cançó és una de les més belles mentides de què la ment
humana és capaç. I? Cantava Moraes "se
que t'estimaré / tota la vida t'estimaré" i es va casar nou vegades...
Però reconeixia que: "sense tu amor
meu / jo no sóc ningú". El problema de les societats modernes és que
no saben escoltar els poetes: només ells són capaços de furgar en l`ànima d'un
poble; aquest intangible del qual tothom se'n vol apropiar sense saber que és.
Vinicius, Toquinho i Creuza ens ho van ensenyar de nou vagarejant una nit per
la platja de Sant Feliu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada