A punt de fer el quart de
segle, el Sónar ha encetat un autèntic pla renove. Conscient de que el seu
públic incondicional es fa gran, i que potser ja no està per a massa festes
(feina, hipoteca, nens), ha obert la porta al públic més jove: la col·laboració
anunciada amb el Saló del Manga, la falta d'una vella glòria al cartell i,
sobretot, el nou escenari Sónar XS, en són clars senyals. Hi ha qui hi estarà
d'acord i qui no. Als més purs, els que han assumit que el Sónar és molt més
que un festival de música, i que és precisament això és que el posa en valor,
potser no els fa cap gràcia les disfresses de sevillana o els comiats de solter
que es van veure a Montjuïc. I sentiran commiseració per la nova línia de
concerts dirigits a adolescents i post com els de Yung Beef, Bad Gyal, al Sónar
XS. No entro en polèmica, tant em fa com li vulguin dir al gènere, si dancehall
o trap (el que conta és la música), però el cert és que aquests artistes van
tenir molt públic, van encendre les xarxes, van atraure l'atenció dels mitjans
tradicionals dels quals tan abominen (i d'aquest vell cronista), van aixecar
debat per l'etiqueta, i segur que són peça clau en el procés de renovació del
festival; imprescindible per a seguir viu.
Sónar és un cos en mutació
constant, aquesta és una de les seves enormes virtuts. Com tot ésser viu pot
equivocar-se, és clar. Però és el risc que es corre vivint a l'avantguarda. I
aquest vell cronista, i suposo que uns quants més a qui segurament no ens fa
perdre l'oremus un concert de Bad Gyal, si que malda per viure instal·lat en
primera línia, sabent que passa al món i parant constantment el nas. Per què la
revolta no és una qüestió d'edat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada