Inútils

Obligat a presentar-me laboralment en públic, vaig anunciar pertànyer a les classes passives. Algú va migsomriure amb aquell to fastiguejat "d'aquí tenim el llest de torn". Vaig fer una pausa dramàtica i vaig reblar: "articles, novel·les poemes i algun assaig, coses socialment del tot prescindibles ". Quan li va tocar el torn al de la cara llarga va anunciar solemnement que es dedicava al màrqueting digital; una cosa tan necessària al món d'avui com l'aire. Tothom va assentir.

Constantment rebo sol·licituds per adherir-me a manifestos en favor de la independència, en contra, pel dret d'acollir refugiats, per preservar les balenes, l’Amazona, l'Àrtic, l'Antàrtic o exigint alliberar uns empresonats aparentment sense culpa. Però mai ningú no m'ha preguntat que en penso de tot això, com ho veig. No. Només volen la meva fidel i inqüestionable adhesió, perquè tenir uns quants escriptors (sempre es pregunta l'ofici, no se perquè) en una proclama mola. I no solc donar-la, és clar. Com a mínim, si només em volen coma reclam publicitari, que paguin. En això el del màrqueting digital i jo segur que estem d'acord.

Pensar per un mateix te això: no es fan amics. És en aquest paradigma de la vida moderna (que fonamenta el prestigi social en els 'i like'), on es demostra que els escriptors no servim per a res No som d'aquesta lliga. És clar que la literatura, com a les altres arts, està plena de gregaris, trepes i arribistes, sempre disposats a riure les gràcies a aquells de qui en poden rebre alguna prebenda. Però això tampoc no demostra que serveixin de res: són simples ninots cortesans. Tipus que, a l'hora de la veritat, mai ningú no sap que hi pinten allà.

-->