L'Ace
Cafe de Londres no és un centre cultural; però sense voler, aquest bar de
carretera obert als anys 40 i punt de trobada de motards, s'ha convertit amb el temps en un símbol de la civilització
urbana. A Barcelona acaba d'obrir. La cultura motera es reivindica.
La
moto encarna els somnis i desigs del seu propietari. És un fetitxe que genera
un poder sobrenatural, que ha anat creixent a l'empara de les transformacions
tecnològiques fins esdevenir una al·legoria de la cultura urbana contemporània.
Tècnica, modernitat, rebel·lia, desig, llibertat, sexe i mort; però també
fantasia, fascinació i perill, són representacions històriques de les motos i de
qui les condueixen. Ho explica el cine, la música i la literatura; però també
es veu cada dia des de 1949 a l'Ace Cafe, un bar de North circular Road, a la
perifèria londinenca, que el 1938 ja acollia a transportistes i que, després de
ser reconstruït passada la guerra, es va convertir en cau d'una civilització
metàfora dels nous temps. I així, motos, rock, carretera i velocitat van fer un
nou relat per a la segona meitat del segle XX.
Barcelona
no és Londres, i la Zona Franca a tocar de la Fira, amb tots els edificis de
disseny, no és ven be la idea que es te de perifèria desmanegada, d'acord; però
el ferro tronador que només es posa en marxa després d'una bona empenta, amb un
excitant soroll ronc que fa trontollar l'aparcament, és força més autèntic que
la meva lluent i peripatètica T Max. Però si la moto és història i evolució de
l'era actual, entre el motard que
arrenca amb les empentes del gerent de l'Ace Cafe de Barcelona i jo, que hi
arribo tot posat, hi ha l'el·lipsi del relat.
En
Fernando Sánchez porta una Bonneville, la neo-retro per excel·lència,
l'autèntic esperit Ace Cafe, el retorn de les motos britàniques que omplien
l'Ace Cafe londinenc als 50 i 60. Després de dirigir establiments hotelers, un
dia se li va pronunciar el poder natural del seu fetitxe i, amb quatre socis
més provinents de la restauració i del motor, van convèncer els britànics que
Barcelona, capital mundial de les motos, tenia el dret històric de posseir un cafè
dels asos. Tres anys de negociacions, vuit mesos esperant l'escomesa del gas i
unes quantes piruetes més, i la memòria de les 24 hores de Montjuïc, de la Impala
o de l'enyorada Volta motociclista a Catalunya ja te qui la revisqui: història
local amb projecció global. "La
gastronomia també és local", destaca en Fernando, "no tot son hamburgueses en la cultura motera".
El
cine, la música o la literatura expliquen la moto com a metàfora del nostre
temps, però les màquines exposades a l'Ace Cafe no admeten Instagram; s'han de
tocar per entendre que és la cultura motard.
La
façana i l'aparcament de l'Ace barceloní recorden el de Londres (reobert el
1997). El pàrquing és un museu vivent: un dia clàssiques, l'altre custom, el
tercer una colla que ve de no se on camí de ves a saber. Si tens una moto que
encarna el teu desig ves allà, aparca, mostra-la i ja ets un capítol de la
història. "Busquem convertir-nos en
l'extensió de la casa de cadascú", diu el gerent, "recuperar el contacte personal, l'intercanvi
d'experiències, idees i somnis cara a cara; com sempre." En l'era de
les xarxes socials i la virtualitat, és tota una declaració de principis. Però és
que l'Honda 50 GP de l'entrada, la RC 30 que domina la barra, la NSR 125
d'Aspar, o la bella Triumph Tiger Cub, avantpassada de les Cota, no admeten
Instagram: s'han de veure i tocar per entendre la cultura motard.
Als
anys 60 la penya es trobava al cafè i es picava. Consistia en fer una volta a
tota llet i tornar al bar abans que s'acabés la cançó que sonava a la juke-box.
Era rock & roll, aquella música infernal que no sonava a les ràdios i que
unia els motards. No crec que es pugui fer això a la pulcra Fira. Caldrà
conformar-se rellegint els còmics de Joe Bar Team i imaginar-se ser Joe
Cromwell o Too Fast Edi en una cursa embogida entre cafe i cafè. Així van
néixer les cafe racer (motos preparades) que avui pul·lulen per l'Ace de
Barcelona. És clar que molts tenim una edat i ja no estem per 'piques'. Escoltem
'Born to we wild' pels Jungle Boogies
un divendres, i somiem ser Dennis Hopper en un Esay Rider a l'aparcament de
l'Ace mentre uns quants ens miren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada